Archive for Març de 2019

Del fracàs d’una alternativa a l’esquerra a l’auge dels populismes de dreta

31 Març 2019

Penso sovint en les eleccions generals que s’han programat per al 28 d’abril i, fent una mica de memòria, contemplo una mica sorprès com ha canviat el panorama polític del nostre país. I no és només aquest l’únic que ha experimentat canvis, perquè són molts els Estats -en parlava el passat diumenge- on trobem col·lectius que han optat per a posicionaments ideològics d’extrema dreta amb gran suport ciutadà. Aquest seria el cas de Vox a canostra, amb candidats negacionistes, misògins, masclistes, xenòfobs, partidaris que els ciutadans posseeixin armes sense restriccions i de tants altres plantejaments que, fins ara, ens eren pràcticament desconeguts. Partits que, per a més inri, tenen la virtut de radicalitzar els seus adversaris més propers, com veiem aquí amb el PP i C’s, que avui s’han dretanitzat fins a un punt que, fa uns anys, no era previsible.

2019 presenta, doncs, unes característiques molt diferents de 2015, ja que, per aquells dies, a conseqüència de la gran crisi econòmica que havia afectat el món occidental uns anys abans, havien sorgit arreu d’Europa nous partits que no sols militaven en posicions radicals d’esquerra, sinó que mostraven també una clara voluntat de suplir els partits tradicionals, els quals consideraven incapaços de capgirar la situació i de ser alternativa al fracàs de les polítiques econòmiques i socials que, amb la crisi, d’alguna manera havien col·lapsat.

En un article publicat el 2014, el politòleg i intel·lectual búlgar Ivan Krastev denunciava aquest col·lapse de la democràcia europea -la dels partits tradicionals- pel poc -deia- que aquesta deixava en mans dels ciutadans. “¿Per què -es demanava- els grecs o els portuguesos han d’acudir en massa a les urnes quan sabem perfectament que, arran de les turbulències relacionades amb l’euro, les polítiques del proper govern de torn seran exactament les mateixes que les de l’actual?” “Les eleccions -afegia aleshores- estan perdent la seva capacitat, no ja d’atraure la imaginació popular, sinó també de superar la crisi.”

Aquesta desconfiança en la capacitat de dur a terme polítiques alternatives a les que defensaven els partits tradicionals, va fer que, a grans ciutats, s’omplissin les places amb nodrides manifestacions de protesta contra els partits que formaven part del “sistema”, els quals denunciaven com un model obsolet de democràcia. Recordeu si més no les masses enormes que es congregaren durant molts dies -fins i tot setmanes-, a places i bulevards com Tahrir, Maidan, Taksim, Puerta del Sol o Sintagma, per citar algunes de les més importants.

Sense anar més lluny, d’aquella protesta a Puerta del Sol va néixer bàsicament Podemos, i ho va fer amb una força que semblava tan poderosa com la que avui adjudiquem a Vox. De fet, va néixer amb la voluntat de suplantar el PSOE, un partit que, en opinió de Podemos, formava part de la “casta”, incapaç, doncs, de presentar una vertadera alternativa social i econòmica al Partit Popular.

Què ha succeït, doncs, perquè, pocs anys més tard, tot aquests grans moviments de protesta s’hagin desinflat i, ben al contrari, ens trobem amb el fet que moltes democràcies han d’afrontar embats que ja no venen d’aquell cantó, sinó del contrari, ja que són els partits radicals i xenòfobs de dreta els que avui representen un perill clar per a l’estatus democràtic? La resposta no és fàcil, però més que trobar-la, el que en realitat sorprèn és que aquesta grans moviments de protesta que vam viure fa quatre, cinc o sis anys a tants i tants llocs, hagin fracassat tan ràpidament. Per què?

En un dels darrers assaig en què Zygmunt Bauman dialoga amb Leonidas Donskis (“Maldad líquida, Paidós, 2019), aquest darrer cita precisament Ivan Krastev per denunciar que cap dels grans moviments de protesta ha produït finalment un programa que fos capaç de canviar el món o, si més no, l’economia. Duríssim en les seves afirmacions, ell creu que, en aquest sentit, cap d’aquests moviments ha esdevingut realment un motor potencial de l’activitat revolucionària contra el capitalisme, sinó una més de les conegudes vàlvules d’escapament del mateix sistema. “Les protestes -escriu Krastev- aconseguiren pertorbar l’ statu quopolític, però també contribuïren a fer que les elits legitimessin novament el seu poder, doncs van servir de demostració pràctica de la inexistència d’una alternativa real a aquesta classe dirigent”.

Discurs molt dur, el de Krastev, que Donskis fa seu a consciència, perquè després d’analitzar els grans moviments de protesta a què m’he referit, aquest pensador i filòsof lituà arriba al convenciment que els manifestants han acabat indignats davant la insensibilitat amb la qual els seus representants acaben ignorant els seus problemes, els seus desigs i els seus postulats, així com també a causa de l’evident incapacitat (i pretesa manca de voluntat) dels governants per a fer res que els descarregui de les seves penúries o que intenti, si més no, alleugerir-les, mentre desconeixen alhora -i això és el més greu- cap on s’haurien de dirigir i què s’hauria de fer per resoldre els problemes.

Tenen raó Donskis i Krastev? No ho sé, però esdevé preocupant que aquest desengany de tanta gent indignada acabi per dirigir els seus esforços vers els populismes d’extrema dreta, que han vingut amb voluntat de quedar-se entre nosaltres. I aquests no desaprofitaran l’ocasió, perquè són hàbils per transformar el que és un interès privat en un interès públic, cosa que fan amb una extraordinària capacitat d’explotar al màxim la por de la ciutadania. I de la por es passa ràpidament a l’odi, perquè l’odi i la por són germans bessons.

I si algú em demana: ¿por a què? Doncs la resposta és senzilla: por a qualsevol (o a qualsevol cosa) que personifiqui les nostres pròpies inseguretats i incerteses, excitades cada cop més per un excessiu sensacionalisme en la cobertura informativa en general, plena d’articles d’opinió sectaris i gens contrastats, de notícies falses que estimulen els nostres egoismes, o de teories de la conspiració que, sense fonament, ens predisposen contra tot el que creiem que ens pot perjudicar. Exemples d’això? Doncs n’hi ha molts i variats. Sense pensar-hi gaire podríem citar la por a l’islam i als musulmans, la por als immigrants que ens prendran els llocs de treball, la por als homosexuals (gais i lesbianes) perquè són diferents, la por als ateus esquerranots perquè posen en solfa les nostres creences… etcètera, etcètera.

El camp per a elegir és molt ample, i no dubteu que, de tenir-lo ben sembrat, regat i florit, se n’ocuparan amb diligència els populismes de l’extrema dreta que ens estan assetjant.

Anuncis

Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta

24 Març 2019

Els qui hem vist com molts demòcrates de la generació anterior a la nostra treballaven al si de l’Espanya autocràtica del franquisme per un ideal que, en el futur, apuntava a la unificació europea (penso, sense anar més lluny, en aquella “tertúlia europeista” que, als anys seixanta, reunia a l’Ateneu de Maó personatges tan recordats com el notari Miguel Hernández, el metge Mateu Seguí o el jurista i empresari Guillermo de Olives, entre d’altres), no podem sinó contemplar amb desassossec com, anys després del nostre ingrés de ple dret a la Unió Europea (1985) ja en plena democràcia, sorgeixin des de molts costats un conjunt de forces polítiques que, basant-se en l’ultranacionalisme, el conservadorisme més ranci i, no poques vegades, en “l’odi al qui és diferent”, hagin posat en marxa amb decisió i afany una política l’únic objectiu de la qual és desfer el que, amb tant d’esforç, van constituir els nostres predecessors: la creació, el 1951, de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual va seguir, el 1957, la signatura del Tractat de Roma pel qual es va constituir la Comunitat Econòmica Europea, que, amb el temps, ha arribat a allotjar al seu si 28 estats, que seran 27 si, com tot sembla indicar, el Regne Unit acaba per sortir-ne.

Recordo nítidament que quan l’any 1973 (època en què alguns estudiants menorquins confeccionàvem la pàgina del diari “Menorca” anomenada “Tribuna Universitaria”, de la qual vaig parlar fa quinze dies), es va realitzar la primera ampliació de la CEE amb l’entrada del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, n’Emili Pons ens comentava il·lusionat com anava creixent aquest club en el qual sabíem que Espanya no podria entrar fins que caigués el règim dictatorial i es transformés en una veritable democràcia. Cap de nosaltres concebia, però, el futur del nostre país sense una transformació en aquest sentit, sense una descentralització administrativa i sense que arribés a ser de ple dret membre del club democràtic més important d’Europa: la CEE.

Tot va acabar arribant, i ara, quan la meva generació està abandonant ja la seva vida laboral activa, quan les grans decisions polítiques i econòmiques ja no cauen sobre les nostres espatlles sinó en les de les generacions que ens han seguit, contemplem amb dolor i amb una immensa tristesa com el somni d’uns Estats Units d’Europa, o alguna cosa que s’hi assembli, no només ha deixat de ser un il·lusió sinó que, ben al contrari, és un objectiu contra el qual alguns han decidit lluitar, un objectiu que està en la diana d’un grup de partits, cada vegada més poderosos, que, al si de la mateixa Europa, però amb el suport de potències antieuropees com ara l’Amèrica de Trump o la Rússia de Putin, han decidit liquidar el que tants esforços va exigir, ignorant que els interessos de Trump i de Putin no són, per descomptat, els nostres interessos.

Sigui com vulgui, el cert és que l’extrema dreta es prepara per assaltar a través de les urnes el Parlament Europeu en les eleccions previstes per al mes de maig, i ho fa amb bones sensacions, si ens atenim a l’avanç que ha experimentat aquests darrers anys a gran part dels països de la Unió Europea (UE).

Les raons d’aquest auge són diverses, però entre les principals no podem menysprear els deu anys de sacsejada econòmica i financera, la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de la esquerra i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als països del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual s’aprofiten també ara forces externes a la UE.

Avui dia, els partits ultres són presents en 21 parlaments de països comunitaris, són socis de govern a Àustria, Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària, mentre que a Dinamarca ofereixen suport puntual parlamentari a l’executiu. A Hongria, la República Txeca i Polònia, governen forces de dreta tradicionals, però que han assumit el discurs de la dreta més radical. Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

En la carrera cap a les eleccions europees, els partits d’extrema dreta compten amb l’ajuda de Steve Bannon, que va contribuir com a cap executiu de campanya a la sorprenent victòria de Trump a les eleccions del 2016. I no només això, ja que són molts els articles que he pogut llegir a la premsa sobre aquest fet que estan d’acord a dir que Bannon també va ajudar, segons tots els indicis, al fet que s’imposés de manera inesperada el ‘brexit’ al Regne Unit, en aquesta ocasió com a vicepresident que era de la polèmica companyia Cambridge Analytica (CA), una consultora, fundada al 2013, pel multimilionari ultraconservador nord-americà Robert Mercer -un dels grans donants de la campanya de Trump- i la canadenca Aggregate IQ, que van revolucionar amb notori èxit la forma d’escometre les campanyes electorals, tot i que amb males arts.

És cert que no tots els partits ultranacionalistes europeus veuen amb bons ulls la intromissió d’un estranger vingut d’un altre continent en els seus plans polítics, com és el cas d’Alternativa per a Alemanya (AFD), però Bannon ha sabut sumar al projecte figures destacades del corrent ultradretà europeu, com la francesa Marine Le Pen, el primer ministre hongarès, Viktor Orban, o el viceprimer ministre i ministre de l’Interior italià Matteo Salvini, “l’hereu de Trump a Europa”, segons l’ha definit el propi Bannon, que, per cert, considera Angela Merkel -sens dubte la política que, al meu entendre, més ha fet a Europa per la democràcia i per la seva unitat- com “la pitjor figura política del segle XXI”.

Crec que està fora de dubte que l’extrema dreta, revitalitzada per la victòria de Trump, es prepara per donar el cop a les eleccions al Parlament Europeu (23-26 de maig), i ho fa amb propostes terribles, que fàcilment compren ciutadans desencantats per com al seu país i a Europa s’ha gestionat la crisi que es va iniciar el 2008. Potser per això notícies falses com “ens estan prenent la feina” o “aquí no hi cabem tots” tenen un efecte demolidor, perquè blanquegen el discurs de l’odi. I això facilita que els nous nacionalismes construeixin el seu missatge amb la defensa de pàtries homogènies i pures i amb atacs a  la llibertat i a l’universalisme.

Però el més subtil del cas és que aquests polítics no sembla que busquin instaurar estats totalitaris, com feia el feixisme o el nazisme del segle XX. Ells pretenen tan sols guanyar les eleccions i imposar les seves tesis des d’una aparença democràtica, però sense oposició. Com passa a Rússia, a Hongria i a Turquia, on ser dissident és garantia de presó o d’exili. Vladimir Putin no és innocent en el que està passant, és una de les mans que es mou hàbilment entre bambolines. L’altra que també es mou és, pel que sembla, la de Steve Bannon, l’ex assessor de Donad Trump.

 

L’informe de “Cristianisme i Justícia” sobre el judici del Procés

17 Març 2019

M’escriu un lector fidel per dir-me que l’article publicat el passat 24 de febrer on defenso que, contràriament al que avui s’afirma des del costat de l’independentisme català, “la democràcia no és superior a la llei”, el va deixar una mica incòmode, no tant per l’argument central que plantejava -amb el qual diu que està d’acord-, sinó perquè, en el cas concret del “Judici del Procés” creu que estem davant un procediment on potser es confon una “infracció Constitucional” amb una “infracció Penal”.  I de passada m’envia una reflexió elaborada per un grup de juristes de “Cristianisme i Justícia” (27.02.2019) on es fan una sèrie de consideracions sobre aquest punt.

Després de dir-li que, normalment, em sento molt proper a tot el que fan els membres de “Cristianisme i Justícia” (segueixo els seus treballs, als quals estic subscrit), li confirmo que, de la lectura d’aquest text, dedueixo que les crítiques que fan al que està succeint no mostren cap mena de disconformitat amb el principi que jo defenso, que és el següent: no es pot exercir una vertadera democràcia sense el respecte a la llei (a una llei, esclar, que hagi estat elaborada democràticament), ja que sense el respecte a la llei, la democràcia es converteix immediatament en una “dictadura de les majories” sobre les minories.

L’informe en qüestió reconeix, en efecte, que “políticament, hi ha qui considera que el principi democràtic passa per davant [de la llei]”i justifica, per tant, el que han fet els polítics processats. Però diu tanmateix que “fins i tot els que així pensen, ens sembla que haurien d’admetre que [a Catalunya] la vulneració constitucional s’ha produït.” I reconèixer aquest fet -que el Govern de Catalunya, amb Puigdemont al capdavant, va conculcar el marc constitucional i estatutari i, doncs, va conculcar la llei- s’esdevé una premissa indispensable per analitzar el que està succeint i les decisions judicials que, respecte dels polítics processats, s’han pres. Decisions, tanmateix, que hem de valorar i respecte de les quals podem discrepar. El que no podem acceptar, però, són algunes de les afirmacions que s’han fet -i se segueixen fent- des de sectors independentistes, en el sentit que els polítics processats “no han fet res punible” i que, per tant, qualsevol procediment al què se’ls sotmeti és injust.

Fixat, doncs, aquest marc factual, podem discutir molts aspectes del procés, com bé fa l’informe de “Cristianisme i Justícia”. Podem, en efecte, fer una crítica d’aquesta dinàmica de judicialització de la política tot respectant i reconeixent la importància dels òrgans jurisdiccionals, claus perquè la democràcia funcioni. Podem no està d’acord -i no sé fins a quin punt això pot esdevenir, a la llarga, un defecte procedimental- que hagi estat el Tribunal Suprem l’òrgan que ha assumit la instrucció i la vista del procediment, prescindint del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -que semblava l’òrgan natural-, com també que alguns dels processats no siguin jutjats ni per l’un ni per l’altre, sinó per l’Audiència Nacional. Podem també discrepar -jo ho he fet des del primer dia- de la decisió presa per l’instructor i confirmada per la Sala d’Apel·lacions i, en definitiva, pel Tribunal Suprem, de mantenir els encausats en presó preventiva, una pena que la llei (article 502.2 Llei d’Enjudiciament Criminal) estableix  que “només s’ha d’adoptar quan objectivament sigui necessària (…) i no hi hagi altres mesures menys carregoses per al dret a la llibertat per mitjà de les quals es puguin assolir les mateixes finalitats que amb la presó provisional”. I podem igualment creure, com s’afirma a l’informe, que no tota infracció constitucional ha de ser, necessàriament i al seu torn, una infracció penal, però d’aquí no podem deduir que el Ministeri Fiscal i l’instructor hagin de prescindir del Dret penal, ja que, precisament, s’acusa el processats d’haver comès presumptament delictes reconeguts al codi: concretament els de rebel·lió, de sedició, de malversació i de desobediència, tots degudament tipificats.

Respecte d’aquests delictes, nosaltres, esclar, podem tenir una opinió formada, i fins podem pensar que els processats no han dut a terme actuacions que s’ajustin a les circumstàncies que aquests tipus penals exigeixen per a considerar-se com a tals, però no hi ha dubte que d’altres persones -com podem veure per les acusacions i pels testimonis que s’estan produint en seu judicial- sí creuen que els polítics acusats són responsables d’accions que responen a algunes o a totes les característiques que el Codi penal fixa per a als esmentats delictes, i és evident que, davant aquestes greus acusacions, en un Estat de dret correspon als tribunals dirimir el cas, i nosaltres hem d’assumir i pressuposar que els jutges que en formen part tenen -com diu l’informe- “la capacitat d’exercir la seva funció sense forçar la interpretació de les lleis fins desvirtuar-ne la seva essència per tal que coincideixi amb els seus apriorismes ideològics” (apriorismes que, d’altra banda, no coneixem ni tenim per què conèixer). I això significa que -també ho diu l’informe- “han de servir amb objectivitat l’interès general amb subjecció estricta a la llei i al Dret [cosa quehan de fer amb]totes les garanties de neutralitat política.

Tenim, doncs, que no es podrà condemnar els processats per rebel·lió si no queda provatque van provocar un aixecament violent; que hauran comès sedició si no van provocar fets tumultuosos que impediren l’aplicació de la llei; que hauran comès malversació si no es prova que van emprar fons públics per a objectius contraris a la llei, i que han comès desobediència si no es demostra que van incomplir a consciència les decisions judicials i del Tribunal Constitucional que prohibien el referèndum. I a mi em sembla evident que, de les quatre acusacions, aquesta darrera és la que menys dificultat té per a ser provada ja que sembla evident que el Govern desobeí algunes importants resolucions dels jutges i del Tribunal Constitucional.

Jo espero i confio -com esperen i confien els redactors de l’informe de “Cristianisme i Justícia”- que “a la vista de les proves practicades durant el judici oral, el Tribunal dictarà una sentència fonamentada en els fets provats i el Dret vigent en el moment que es van produir.” Si no esperéssim això de bona fe, els qui creiem en l’Estat de Dret i en la democràcia com a sistema polític, no ens podríem considerar ciutadans ni demòcrates, ja que hauríem perdut tota esperança. Per més que això no ens ha d’impedir -també de bona fe- d’analitzar amb deteniment tot l’iterd’aquest procés que, si tenim temps i ganes, podem seguir en directe per televisió, cosa que ofereix una garantia molt gran de transparència, com també la possibilitat real de poder lloar o criticar la sentència un cop s’hagi produït, sentència que s’haurà de fonamentar en les “proves” i no en els “relats”. I ara per ara, a pesar de les duríssimes declaracions de Nieto, de Millo, de De los Cobos, de Del Toro, de Trapote i d’altres, totes farcides d’adjectius contundents i incriminatoris, tinc la impressió que, pel que fa a les acusacions de rebel·lió, de sedició i de malversació, són més rics els relats que les proves. Tot i així, haurem d’esperar.

Davant la mort de Bosco Marquès i de Tomàs Vidal

10 Març 2019

Setmana dura, la passada, i no ho dic pel que està succeint a la gran sala de vistes del Tribunal Suprem, sinó perquè dues persones que apreciava i amb les quals m’unia una relació d’afecte i una admiració de molts anys, ens han deixat. Dues persones a les quals la nostra illa de Menorca els deu molt perquè han estat bones, intel·ligents, compromeses amb el país i fidels als seus principis. Els meus lectors menorquins saben a qui em refereixo: al periodista Joan Bosco Marquès i al geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito.

L’amistat amb en Bosco prové dels anys universitaris quan, a Barcelona, amb un grup d’amics, ens reuníem setmanalment en un bar del carrer Aribau, per confeccionar una pàgina del diari “Menorca”, que el director ens havia cedit perquè l’omplíssim amb les nostres reflexions i on aboquéssim les nostres inquietuds intel·lectuals. Aquella pàgina es va dir “Tribuna Universitària” i va sortir durant uns anys regularment al diari. Bosco Marquès era l’únic de tots nosaltres que era periodista de professió i l’home que més bé coneixia la manera de coordinar i confeccionar aquella pàgina que segurament emplenàvem amb més il·lusió que encert, però que tant va aportar a les nostres vides. Érem molts que hi col·laboràvem, però els més assidus vam ser  Mateu Seguí Puntas, Enric Taltavull, José Luís Leal, Emili Pons i jo mateix. Suposo que em deixo algú d’aquella primera època, cosa que lamento, però em sembla que aquests érem els més vam participar en aquella tasca col·lectiva que ens va servir per iniciar-nos en el periodisme i en la funció d’opinants sobre la realitat del país.

Malauradament, ja són tres els companys que ens han deixat. En Mateu, el primer, després en Leal i ara en Bosco. De tota manera, potser el més bonic és que tots, sense excepció, hem seguit compromesos amb la tasca d’escriure i hi seguim encara, gairebé cinquanta anys més tard, tot enviant als diaris les nostres reflexions.

La relació amb en Bosco la vaig reprendre quan, després d’haver treballat durant anys al diari “La Mañana” de Lleida i al “Diario de Mallorca”, va aterrar a la nostra illa per dirigir el diari “Menorca”, aquest en el qual nosaltres enviàvem aquelles cròniques barcelonines per publicar a “Tribuna Universitària”. Durant tots els anys en què va estar al front del diari, la relació director-col·laborador va ser fluïda i amable. Sempre comprensiva i generosa. Mai va tenir una paraula crítica fora de lloc i va saber aguantar amb discreció i fermesa els atacs que, des de flancs diferents, rebia de les persones i dels poders fàctics que es mostraven disconformes amb la seva voluntat de mantenir el diari obert a totes les opinions, sempre que fossin consistents i alhora respectuoses amb les dels adversaris.

Si algun cop pensava que el text que jo li havia enviat podia provocar algun problema al diari o fins i tot a mi mateix, agafava el telèfon i em deia el que trobava convenient. De manera sincera i discreta. Sempre amable i respectuosa, tot procurant que fos jo mateix que acabés per prendre la decisió final de publicar o de no publicar el meu article.

Contrari al periodisme estel·lar o groc, avui tan en voga en una part considerable de la premsa, Bosco sempre va creure en un diari discret i veraç, que defugís la demagògia i perseguís la recerca de la veritat i una vera i respectuosa confrontació de les idees.

Fora del diari no el vèiem mai. Era un home que esquivava els focus mediàtics, que no buscava la publicitat i que mai no va intentar ser notícia, tot i que la cercava perquè aquesta era la seva obligació com a periodista.

La meva relació amb Tomàs Vidal va ser diferent de la que vaig mantenir amb en Bosco. Uns anys més gran que jo, abans de conèixer-lo com a persona el vaig conèixer pels seus treballs d’investigació. El primer i més remarcable per a mi va ser aquell magnífic estudi publicat a la “Revista de Menorca” l’any 1969,Evolució de la agricultura y de la propiedad rural en la isla de Menorca, que tant em va servir per elaborar la que va ser la meva tesi de llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, un treball que va acabar guanyant el premi Ateneu de Maó 1973 i constituí la meva primera publicació en forma de llibre l’any 1976.

Tomàs Vidal ha estat un gran investigador i suposo que un bon professor, encara que jo no l’he conegut en aquesta fase. I per damunt de tot, un bon amic, que vaig començar a conèixer personalment quan el Consell de Menorca decidí crear l’Institut Menorquí d’Estudis, institució de la qual ell va ser el primer president del Consell Científic i que, amb ell i molts altres intel·lectuals menorquins, vaig contribuir a crear treballant fonamentalment en la confecció dels seus estatuts.

La nostra relació personal es va incrementar quan, uns anys més tard, residint tots dos a Barcelona, vam ser designats membres del Consell Científic de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Ell hi acudia en representació de l’IME i jo en nom de l’Ateneu de Maó. Coincidíem, doncs, cada mes en una reunió a Palma, en una institució del Consell que presidia aleshores el jurista Miquel Massot, amb qui vam fer una bona amistat. En Tomàs i jo érem, doncs, les veus menorquines dins aquella institució i allò ens apropà i fou l’inici d’una relació d’amistat que ha seguit amb els anys.

Aquesta darrera setmana de febrer ha estat, doncs, trista per a tots els qui estimàvem aquestes dues persones amb les quals ens unia un sentiment de fraternitat i una estimació sincera, tant pel que eren com a persones com pel que han fet en una vida plena d’encerts i de dedicació als altres. En Bosco en el camp del periodisme; en Tomàs, com un intel·lectual compromès amb la investigació i la docència.

Els enyorarem, però el seu record no s’esborrarà de les nostres vides. Donant una forta abraçada a les seves vídues, na Bel i na Rita, el meu desig que descansin en pau.

Un futur electoral ple d’incògnites

3 Març 2019

La dissolució del Parlament espanyol i la convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’abril obre per a Espanya una etapa de gran tensió dialèctica i de confuses expectatives. No sols per la importància d’aquestes, sinó perquè unes setmanes després vindran les eleccions europees i les d’Ajuntaments i d’algunes comunitats autònomes, la qual cosa vol dir que tot el panorama polític espanyol quedarà sacsejat i, molt probablement, amb notables modificacions al si de les principals institucions polítiques i administratives del país. I si a tot això hi afegim que aquest tsunami electoral coincidirà amb el judici que s’està duent a la seu del Tribunal Suprem dels polítics catalans imputats amb gravíssims delictes, haurem de concloure que la primavera serà ben segur una època de grans trasbalsos.

El panorama, doncs, no és fàcil d’afrontar perquè els elements que hi juguen poden provocar moltes sorpreses. Més encara si tenim en compte la volatilitat del vot que mostren les enquestes que s’estan publicant i la novetat que implica el fet que, per primer cop, els que han estat tradicionalment els dos grans partits del sistema no ofereixen la garantia absoluta de poder mantenir una forquilla de diputats que sigui suficient per augurar-los la possibilitat de governar sense problemes. Bàsicament, perquè tenim la incògnita de quina serà l’acollida que l’electorat espanyol donarà a Vox, aquest nou partit que està posant de manifest que un important sector del PP era d’extrema dreta, cosa que havia intentat camuflar fins avui, però que ara s’està manifestant sense complexes (penseu en Abascal, Campos, Camps, Vidal Quadras i tants altres han estat membres fins fa poc del partit d’Aznar), i perquè no sabem tampoc com acabarà evolucionant aquest judici que, per primera vegada a la història judicial espanyola, s’ofereix en directe per televisió, i que la gent contempla -o pot contemplar- amb la mateixa passió que segueix un partit de futbol, alegrant-se i ovacionant els èxit dels fiscals quan posen en una situació difícil els acusats o bé quan aquests desequilibren l’actuació dels fiscals tot qüestionant que estiguin sofrint un judici penal i afirmen que estan patint una clara i rotunda persecució política.

Davant aquest panorama es fa, doncs, molt difícil dir què passarà, encara que no és impossible observar alguns comportaments que, com a mínim, ens demostren el tarannà dels que, en el camp polític, seran els principals protagonistes a Espanya durant les properes setmanes.

Començant per Vox he de dir que és aquest el grup que menys incògnites presenta pel que fa als seus dirigents. Producte del corrent que està avançant per Europa i els Estats Units de manera preocupant pels qui no compartim cap dels seus criteris polítics, els seus objectius de denúncia es fixen bàsicament en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contra els immigrants, el replegament ultranacionalista (que a Espanya es disfressa amb l’antinacionalisme català i basc), el proteccionisme contrari a la Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Més encara, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, serà un llast per a l’Estat del benestar i augmentarà la delinqüència i el terrorisme.

El problema més gran que presenta, però, l’auge de l’extrema dreta és que ha arrossegat vers aquest seu cantó als dos altres partits que té propers: el PP de Pablo Casado i C’s d’Albert Rivera, que després del pacte andalús i de la manifestació de Colón (que tingué molt menys èxit del que pensaven i desitjaven els seus dirigents), es troben francament descol·locats.

Pel que fa al PP, perquè el canvi de presidència de Rajoy a Casado ha posat les regnes del partit en un personatge pirandel·lià (ho dic per aquella recordada obre de teatre “Sis personatges en cerca d’autor”) el qual està convençut que Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. I que, per això mateix, quan no li queda altre remei que lluitar des de l’oposició, doncs no té cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà li és vàlid, ja que es tracta de “salvar Espanya”.

Li ho vaig retreure no fa gaire en un dels meus escrits, però aquesta setmana era el diari El Paísque ho deia amb contundència. Després d’advertir que “la mentira no puede ser un mecanismo electoral normalizado”, deia l’editorial que, com a èmul espanyol de Trump, “el caso más inquietante es el de Pablo Casado, porque el líder de uno de los partidos más importantes del país no debería dejarse tentar por la falsedad como una herramienta esencial de su discurso político. No se trata de que aparezca en su campaña como un recurso dialéctico desafortunado y esporádico, sino de que se convierta en un mecanismo alarmantemente normalizado”.

Tenim després Albert Rivera, el líder de C’s, l’home potser més versàtil del panorama polític espanyol, que, en un esforç lloable, intentà de formar un govern amb el PSOE després de les eleccions de 2015 per foragitar del govern el PP de Mariano Rajoy, però que, apujat al pedestal de l’antinacionalisme (a partir del nacionalisme espanyol més exacerbat), no sols és el posseïdor d’un llenguatge mordaç i feridor contra els seus adversaris després de llençar-se sense paracaigudes a mans de la demagògia dretana i més ultraliberal, sinó que ell mateix s’ha tancat una via que potser serà possible -i ves a saber si l’única possible per a no posar el govern espanyol a mans dels extrems- després de les eleccions del 28 d’abril, que és la de configurar un pacte PSOE-C’s, després que ha renunciat a arribar a cap mena d’acord amb el PSOE i amb Pedro Sánchez, com feu Artur Mas el 2006.

De fet, sembla que aquesta mena de pactes estan de moda. El va subscriure ja Moreno Bonilla abans de les eleccions andaluses (cosa que l’ha posat a mans de Vox) i ara l’ha subscrit Casado, fent que, si hagués de governar la dreta, segurament això només serà possible si se sotmet als criteris de Vox. No seria, doncs, banal, recordar que, quan Artur Mas va signar aquell acord notarial contra el PP, qui era aleshores cap de la formació conservadora, Josep Piqué, replicà el president Mas dient que allò que acabava de fer era “una patochada”.

Tot això situa, doncs, Pedro Sánchez i el PSOE en el centre del panorama polític, amb una dreta furibunda en un costat, i amb un Podemos força crític, encara que més obert al diàleg  que cap altre partit. Sánchez és, doncs, avui, un home sol davant el perill que l’està assetjant per tots els costats, a pesar de ser l’únic que, juntament amb Podemos, ha intentat afrontar, ni que sigui mínimament i sense èxit, el greu problema polític que té Espanya amb la dissensió catalana. És, a més, un dels pocs que, al seu discurs, no vessa odi contra l’adversari, ni ens amenaça amb l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi si no votem l’extrema dreta d’aquest país o bé si pensem que no està del tot clar que, a pesar d’haver comès errors greus -alguns molt greus-, no és tan evident -i confio que el temps i el macrojudici ens ho acabi demostrant- que els polítics catalans han comès indefectiblement els delictes de rebel·lió i de sedició i mereixin que el govern d’Espanya, amb el suport del Senat, apliqui novament l’article 155 de la Constitució i esborri l’autonomia catalana de la faç de la terra.


%d bloggers like this: