Archive for Març de 2020

Refermem la concòrdia en temps de misèria

29 Març 2020

Una de les coses que podem observar aquests dies de pandèmia que sofrim es repeteix en totes les grans desgràcies que afecten la humanitat, ja siguin d’ordre sanitari, com aquesta, bèl·lic, penseu en les guerres, o bé econòmic, recordem la crisi financera de 2008 o remuntem-nos, encara que ningú de nosaltres la va viure, a la crisi del 1929, que va tenir el seu epicentre a la borsa de Nova York, que deixà molta gent a la misèria. I totes les crisis presenten sempre aspectes contradictoris i solen mostrar una doble cara, ja que treuen el millor i el pitjor de nosaltres.

Basta mirar les televisions que, com és normal amb tant de sofriment, no parlen de cap altra cosa, per veure com d’abnegada és la tasca que està duent a terme tot el personal sanitari del nostre país, com també l’estament militar, les forces policials, o bé els treballadors i treballadores que no poden deixar els seus llocs de feint tot exposant-se molt més que els qui restem confinats a les nostres cases.

No són, però, només aquests els que donen el millor de sí, també ho fan tantes i tantes persones que mantenen una serenitat encomiable a pesar que veuen preocupadament com estan sofrint les conseqüències d’un ERTO que els deixarà amb un sou més reduït durant els mesos que duri la pandèmia, i els que, pel fet de tenir treballs encara més precaris o bé perquè treballen fora del sistema sense cap tipus de cobertura legal, poden quedar -de fet estan quedant- sens cap protecció.

Són també d’admirar les mostres de solidaritat entre les famílies i entre els amics, que es telefonen i es conforten, i les que duen a terme aquelles persones que, emparades en la seva fe, preguen perquè això passi el més aviat possible i demanen a Déu que els doni força i els conforti en els moments de desesperació o d’absoluta soledat, com ho són els dels malalts aïllats a l’UVI dels hospitals, que romanen conscients i saben que ningú dels seus els podrà visitar; o les dels qui, amb dolor i potser fins i tot amb ràbia, observen de lluny com una persona estimada mor i és duta al cementiri o al crematori sense haver-la pogut confortar i donar-li un càlid adéu per acomiadar-se.

Però ben al costat de tots aquests exemples trobem també els oportunistes, els que, sense cap mena de sentiment, malden per treure benefici de la desgràcia, o s’aprofiten del dolor aliè i actuen sense entranyes.

Enric Juliana, en una de les cròniques que ha publicat al llarg de la setmana a “La Vanguardia”, ens recordava que, si la lluita amb el Covid-19 és una guerra, no hem d’oblidar que, a la guerra, floreix l’especulació, i es referia a Calouste Gulbenkian, aquell empresari armeni que es va fer milionari durant la Primera Guerra Mundial amb el tràfic de petroli. Tant, que fins en l’argot periodístic de l’època se’l coneixia com Mr. Fivepercent (Mister 5%), ja que era el benefici que es quedava per subministrar el carburant als britànics des de la companyia turca d’hidrocarburs.

I l’exemple li venia a tomb per denunciar que també alguns intermediaris internacionals havien guanyat diners aquestes darreres setmanes amb la venda de mascaretes als països europeus, quan demanaven de cobrar en cash i tancaven contractes amb el millor postor. També hi ha, doncs, apuntava Juliana, Gulbenkians de les màscares i dels respiradors, ja que estem en una guerra, malgrat que aquesta expressió no agradi a algunes ànimes sensibles. I això perquè un carregament de 680.000 mascaretes adquirides per Itàlia a la Xina va ser interceptat la setmana passada a la República Txeca i es va distribuir entre els hospitals locals.

També la nostra classe política ha mostrat, en ocasions, aquest doble vessant. La cosa començà molt malament quan, durant les primeres setmanes, en què el govern es mostrava força despistat respecte de les mesures que havia de prendre, Pablo Casado iniciava els seus discursos amb un atac immisericorde a Pedro Sánchez per a dir tot seguit que no era el moment de fer retrets sinó de remar junts. ¿No maduraràs algun cop?, vaig pensar aleshores. I sí, va madurar, però ha tornat a l’atac el passat dimecres, tot i que ha mostrat finalment lleialtat institucional en aprovar la proposta del govern. Té raó, doncs, quan diu que lleialtat no és complicitat, i em sembla bé que exerceixi la crítica per denunciar els errors que s’han comès, però això exigeix aportar solucions i alternatives, que jo no he escoltat. I dubto molt que estigués essent lleial Teodoro García Egea quan afirmà rotundament que Pedro Sánchez és l’únic responsable de la crisi, d’una crisi que, no ho oblidem, afecta avui a un terç de tota la humanitat. Com és també mesquí afirmar, com ha fet un dels col·laboradors d’aquest diari, que la pandèmia que sofrim “és es virus des comunisme”.

No ha estat, doncs, Quim Torra l’únic que ha mostrat el llautó en aquesta pandèmia, per bé que, ves a saber si, finalment, el govern de l’Estat no acabarà prenent per a tota Espanya les mesures que, des del primer dia, la Generalitat demanava que s’apliquessin a Catalunya.

Aquesta crisi m’ha fet pensar en una altra gran crisi que els menorquins vam sofrir diversos cops al llarg del segle XVI, quan les esquadres turques van assaltar la nostra illa, tant del costat de Maó com de Ciutadella. En els dos casos es produí una gran desolació, amb setges, assalts, morts i segrests de béns i de persones. I estic segur que, en ambdós casos, hi deuria haver grans mostres de solidaritat. Però també sabem que, en tots dos hi va haver actuacions deshonestes, potser fins i tot alguna fellonia, actituds absolutament egoistes i apropiacions indegudes de propietats. I el més lamentable és que alguns dels qui, amb manya, astúcia, mala fe o, simplement, perquè la sort els va afavorir, en sortiren indemnes, sovint van disfressar el seu egoisme amb mostres patriòtiques que volien fer veure un dolor, que deuria ser fictici, perquè la desgràcia de molts els va procurar enormes fortunes.

Que a l’amillarament de 1600, el major propietari de l’illa i un dels majors creditors de la Universitat de Menorca fos el nebot del paborde Martí, de l’home més poderós que hi hagué a la nostra illa al final del segle XVI i en qui, durant més de cinquanta anys, es va concentrar el poder religiós (era paborde i vicari general) i l’inquisitorial (fou el comissari de la Inquisició), demostra que les coses no es van fer tan bé com durant segles se’ns han volgut fer veure.

Deixant, però l’anècdota -que tanmateix és més que això- i tornant a la realitat d’avui, penso que, com ha escrit algú darrerament, tot i que cito de memòria, són la solidaritat, la responsabilitat, el compromís i la col·laboració les armes com podem conjurar aquest virus que malmet les nostres vides. I en aquest temps de tribulació és il·lusionant veure com el millor de nosaltres, el millor d’aquesta Espanya que formem entre tots, està responent a l’Espanya de la discòrdia que tan sovint podem contemplar a la vida política.

I acabo aquesta reflexió amb un text de Fèlix Riera que m’ha semblat fonamental: “La política no hauria de dila​pidar aquest capital social que ha canviat la relació que tenim amb la nostra realitat. Els polítics han d’advertir que, cada dia que passa estant aïllades les persones, més forta es fa la societat que conformen i més connectades se senten amb la sort dels ​altres.”

Del “coronavirus” al virus de la Corona

22 Març 2020

La bomba reial va explotar unes hores després que el drama del coronavirus ens fos anunciat amb pèls i senyals al costat de les mesures que acabava de prendre el Govern d’Espanya en una reunió que va durar 7 hores. I explotà en el moment precís en què el president del Govern anunciava l’ampli abast d’aquesta crisi sanitària (secundàriament econòmica) que afecta milers de persones sense distinció de classes ni de credos, una crisi que ens iguala a tots i que, en una societat hedonista i orgullosa d’ella mateixa com és la nostra, ens revela (i potser això sigui l’única cosa positiva de la pandèmia) com n’és, de vulnerable i contingent, la vida humana.

L’esclat de la notícia ens va arribar, doncs, en plena crisi, amb milers de persones afectades, que, segons ens asseguren els experts, eren encara una petita mostra de les que han de contraure la malaltia, i ens arribà en forma d’un comunicat, que la Casa del Rei feia públic per dir que Felip VI havia renunciat a l’herència del seu pare, Joan Carles I, i ordenava alhora que se li retirés l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia el rei emèrit amb càrrec a l’erari públic. ¿Coincidència de les dues crisis? Era inevitable, perquè fou un dia abans quan el diari anglès The Telegraph va destapar que el rei Felip era beneficiari d’una societat offshore (1) creada pel seu pare l’any 2008, per rebre una donació milionària de l’Aràbia Saudita.

Més enllà dels rumors i comentaris que, des de fa temps, corren sobre aquest tèrbol assumpte, les dades concretes que s’han revelat són les següents: el 3 de març (una setmana abans del comunicat reial), el diari suís Tribune de Genève informava que la Fiscalia suïssa seguia el rastre d’una donació de 89.700.000 euros que suposadament va rebre Joan Carles I, l’any 2012, del qui era aleshores rei saudita Abdullah bin Abdulaziz al Saud. D’aquests diners, 65 milions haurien anat a parar presumptament al compte de Corinna Larsen, de qui s’ha escrit fins a la sacietat que havia estat amant del rei. Dos dies després, el 5 de març, la Fiscalia Anticorrupció demanava a la Justícia helvètica els detalls de la investigació d’aquesta suposada donació milionària.

Segons ha informat La Vanguardia, no només la fiscalia espanyola investiga aquestes comissions (que se suposen il·legals per la concessió del AVE a la Meca), sinó també el fiscal suís Yves Bertossa, que es fixà en aquesta transferència feta a una fundació anomenada Lucrum, per possible existència d’un delicte de blanqueig de capitals.

A Espanya feia mesos que es parlava d’això, però el que ha provocat que el rei Felip VI prengués la decisió que ens va ser comunicada el passat diumenge, ha estat que The Telegraph afirmés que el rei emèrit era el primer beneficiari de la fundació, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari. A més, el diari El País ha sostingut que, en una altra fundació, anomenada Zagatka, el rei emèrit també apareix com a tercer beneficiari.

Qualsevol que sigui la veracitat de totes aquestes dades, és evident que l’abast i conseqüències jurídiques que comportaran, més prest o més tard seran determinada per la Justica (espanyola o estrangera), però el més transcendent al meu parer és que aquest comunicat reial, mitjançant el qual Felip VI renuncia a l’herència que li pogués correspondre del seu pare, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posa en relleu que el rei actual sospita o creu realment que el seu pare ha manejat fons opacs.

En aquest comunicat, Felip VI reconeix que va tenir coneixement de la fundació en la qual apareixia com a beneficiari fa aproximadament un any, i que tan aviat com ho va saber, va manifestar que tot s’havia fet sense el seu consentiment. Va ser, doncs, aleshores quan va renunciar notarialment a qualsevol dret que pogués correspondre-li.

Jo no dubto que vagi ser el que va fer, però és evident que la reacció pública no s’ha produït fins que la premsa britànica ha publicat aquests fets que tant li van doldre aleshores, i ha estat ara quan, amb la decisió presa contra el seu pare, ha destapat una acció francament tèrbola, amb el qual -i és això que vull destacar-, revesteix de veracitat uns fets que fins ara havíem de considerar tan sols com a presumptes.

D’altra banda, i encara que no tinc per què dubtar de la sinceritat del rei Felip VI, cal tenir present que la renúncia a l’herència futura avui no té cap efecte jurídic (només el te moral, que no és poc), ja que el nostre Codi civil, al seu article 991, estableix que “Nadie podrá aceptar ni repudiar sin estar cierto de la muerte de la persona a quien haya de heredar y de su derecho a la herencia”, i l’article 816 del mateix cos legal també estableix que “Toda renuncia o transacción sobre la legítima futura entre el que la debe y sus herederos forzosos es nula, y éstos podrán reclamarla cuando muera aquél…”

Sigui com vulgui, el que avui ningú no pot dubtar és que el comunicat reial ha estat un clar “tallafocs” que el rei ha posat en marxa per protegir-se a si mateix i també la institució monàrquica, malmesa per l’actuació de Joan Carles I, la dimissió del qual es va veure forçada l’any 2014 per una conducta impròpia que, amb tot el que ara estem coneixent, no ha fet més que empitjorar.

No sé si Felip VI aconseguirà amb aquesta actuació salvar-se a si mateix, alhora que enfonsa encara més al seu pare en el descrèdit. Però molt difícils deuen estar les coses quan un home tan ponderat com l’exdirector de La Vanguardia, Màrius Carol, que tothom considera un especialista en els temes relacionats amb la Casa Reial Espanyola, amb motiu de la crisi, hagi citat Paul Preston, que, a “Un pueblo traicionado” (Debate, 2019) ha escrit: “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

I acabaré amb tres preguntes: ¿Hauria el rei denunciat aquests fets que coneixia de feia un any si The Telegraph no els hagués publicat el passat dissabte? I pel que fa al discurs a la nació sobre la pandèmia: ¿Es poden dir més obvietats en tan pocs minuts? ¿No hauria estat més instructiu que ens parlés dels problemes que haurà d’afrontar la monarquia?

—-

(1) Una societat offshore és una empresa que està registrada en un país on no realitza cap activitat econòmica. Els països que acullen aquest tipus de societats solen ser paradisos fiscals que ofereixen grans avantatges a aquesta mena d’empreses, bàsicament en matèria de protecció d’actius, de confidencialitat i privacitat, i d’avantatges fiscals.

El “consentiment” com a determinant del delicte de violació

15 Març 2020

La sentència de l’Audiència de Navarra que va condemnar a 9 anys de presó els cinc membres de “La Manada” per un delicte d’abús sexual i no de violació, rectificada més tard pel Tribunal Suprem, que els condemnà a 15 anys, aquest cop per violació, en apreciar que hi havia hagut “intimidació ambiental”, canvià els paràmetres d’aquest delicte en entendre que no només la violència física o les amenaces amb una arma són “violència”, i ha estat, probablement, la gota que ha fet vessar el got per tal d’afrontar d’una manera més adequada el gravíssim problema de la violència sexual que, de manera majoritària, pateixen les dones.

A intentar resoldre aquest problema s’encamina l’avantprojecte de Ley Orgánica de garantía de la libertad sexual, que va presentar el passat dia 3 de març la ministra d’Igualtat, Irene Montero, al Consell de Ministres, que s’ha publicat fa pocs dies a la web del Ministeri d’Igualtat perquè tots el poguéssim conèixer i opinar sobre el seu contingut.

No és un text curt ni fàcil, ja que la llei consta d’un títol preliminar, vuit títols (amb 58 articles), una disposició addicional, una transitòria, una derogatòria i vint disposicions finals, tot adoptant una perspectiva integral i innovadora en l’àmbit de les violències sexuals que es materialitza en la modificació de les disposicions de l’ordenament jurídic necessàries per dur a terme els objectius i principis d’aquesta llei.

A pesar que l’avantprojecte aborda també la qüestió de la igualtat entre homes i dones, atesa la desigualtat que, de fet, avui encara es dona, aquest s’encamina bàsicament, segons llegim al preàmbul, a “dar cumplimiento a las mencionadas obligaciones globales en materia de protección de los derechos humanos de las mujeres frente a las violencias sexuales y, siguiendo el mandato del artículo 9.2 de la Constitución, remover los obstáculos para la prevención de estas violencias, así como para garantizar una respuesta adecuada, integral y coordinada que proporcione atención, protección, justicia y reparación a las víctimas. Para ello, la Ley extiende y desarrolla para las violencias sexuales todos aquellos aspectos preventivos, de atención, sanción, especialización o reparación que, estando vigentes para otras violencias, no contaban con medidas específicas para poder abordar de forma adecuada y transversal las violencias sexuales.”

Concreta l’objectiu de la llei l’article 1 (“Objeto y finalidad de la ley”), que diu el següent: 1. La presente Ley tiene por objeto la protección integral del derecho a la libertad sexual de todas las personas mediante la prevención y la erradicación de todas las violencias sexuales, que afectan a las mujeres de manera desproporcionada, como manifestación de la discriminación, la situación de desigualdad y las relaciones de poder de género. – 2. La finalidad de la presente Ley es adoptar y poner en práctica políticas efectivas, globales y coordinadas entre las distintas Administraciones competentes, que incluyan todas las medidas pertinentes que garanticen la prevención y la respuesta frente a todas las formas de violencia sexual.

No pretenc avui fer una anàlisi global de l’avantprojecte perquè no he tingut temps de fer-lo  ni soc expert en la matèria, tanmateix penso que val la pena observar les modificacions que proposa del Codi penal vigent, alguna de les quals ha provocat, abans de publicar-se el text, fortes discrepàncies entre  els ministres que n’han estat promotors més directes i altres membres del govern; discrepàncies -i és això que vull destacar- que han provocat que dirigents de Podem (i ho dic especialment per Iglesias i per Echenique), en lloc d’argumentar jurídicament o ideològicament contra els crítics de l’avantprojecte, hagin optat pel camí més fàcil (i erroni) que és el de l’atac ad hominem, titllant-los de “masclistes”.

Les reformes que proposa del Codi penal són vàries i també importants, tant pels casos que seran castigats amb penes de presó, com per l’ampliació de les accions i els comportaments impropis que podran ser penats, com també per la durada de les penes que s’imposin.

El més remarcable d’aquests canvis -concretant-nos en el delicte de violació- és la rellevància que es dona al “consentiment” en qualsevol relació sexual, adaptant així la llei al “Conveni d’Istanbul”, el qual determina que les Administracions Públiques han de considerar des de la perspectiva del gènere la violència contra les dones, establint que seran actes de violència  “tots els basats en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o patiments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de realitzar aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, en la vida pública o privada.”

D’acord amb aquest principis, els promotors de la nova llei l’han batejada gràficament com la reforma del “només sí és sí”, donant, en matèria de delictes sexuals, tot el protagonisme al consentiment. Així, doncs, tornant al “Conveni d’Estambul” on s’estableix que “tota penetració sense consentiment és una violació”, en la futura reforma del Codi penal que proposa l’avantprojecte, la violació deixarà d’estar condicionada per si hi ha hagut o no intimidació i violència, circumstàncies que passaran a ser agreujants. Determinarà la violació que no hi hagi hagut consentiment de la víctima a la relació sexual.

L’article clau d’aquest canvi serà l’article 178 del Codi penal, que a l’avantprojecte es redacta amb el text següent: 1. Será castigado con la pena de prisión de uno a cuatro años, como reo de agresión sexual, el que realice cualquier acto que atente contra la libertad sexual de otra persona sin su consentimiento.” I tot seguit aclareix: “Se entenderá que no existe consentimiento cuando la víctima no haya manifestado libremente por actos exteriores, concluyentes e inequívocos conforme a las circunstancias concurrentes, su voluntad expresa de participar en el acto.”

Després, a l’apartat segon, amplia els casos que s’han d’entendre com de violència sexual. Diu: 2. A los efectos del apartado anterior, se consideran en todo caso agresión sexual los actos de contenido sexual que se realicen empleando violencia, intimidación o abuso de una situación de superioridad o vulnerabilidad de la víctima, así como los que se ejecuten sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuya situación mental se abusare y los que se realicen cuando la víctima tenga anulada por cualquier causa su voluntad.”

Res a dir sobre l’ampliació dels casos que es consideraran agressió sexual, i encara menys sobre l’èmfasi que la proposta fa del “consentiment” com a determinant de la violació. Cap crítica, doncs, sobre aquest “només sí és sí” que es posa com a clau de volta de la reforma, però ja que la ministra ha publicat el text perquè els ciutadans opinem, penso que, tot acceptant que les relacions sexuals entre dues persones sempre han de ser lliures i consentides i que, per tant, només el “sí és sí”, en determina la seva bondat, convé que no oblidem que, en legislar sobre una matèria tan sensible, cal també tenir en compte com es concretarà el possible delicte quan en una parella sorgeixi la controvèrsia sobre si s’ha donat o no el consentiment; és a dir, quan aparegui la discrepància i no hi hagi cap més prova que la paraula d’un contra la de l’altre, sense fets evidents d’intimidació o violència, com per exemple els que es van donar en el cas de “La Manada”. Tots sabem que, en aquest supòsit, que es donarà sovint, la veritat dels fets no sempre és fàcil de conèixer.

Per tant, la pregunta clau que, en debatre l’avantprojecte, els polítics hauran de respondre per sortir d’una injustícia -l’actual, que fereix bàsicament les dones- i no cometre’n una altra, és aquesta: ¿com es determinarà que, en una relació sexual entre un home i una dona (també entre dues persones del mateix sexe), el consentiment -aquest “sí és sí”- no s’ha produït? ¿S’acceptarà ulls clucs el que manifesti la dona? ¿Es presumirà iuris tantum que l’home és el violador? ¿Es passarà de no escoltar les dones -que és el que, malauradament, s’ha fet fins ara- a condemnar sistemàticament tota denuncia de violència sexual?

Penso que és indispensable respondre amb arguments aquestes preguntes. No bastarà que els polítics se les treguin de sobre titllant de “masclista” qui les ha formulat.

El míting de Puigdemont i el gol de C’s a la JEC

8 Març 2020

Miquel Roca ho ha dit molt clarament: “En el conflicte obert entre el Govern de l’Estat i el de la Generalitat s’enfronten dues estratègies. Per un costat, els partidaris del diàleg i la negociació; per l’altre, els que s’instal·len en la confrontació. Les dues estratègies conviuen en cadascun dels escenaris. Així, en l’àmbit de la política espanyola, les posicions favorables al diàleg com a eina per a la superació del conflicte han de defensar-se dels atacs dels partidaris d’una rígida i fracassada confrontació. I pel que fa a Catalunya, els partidaris del diàleg, independentistes o no, s’han de veure atacats pels que estimen que només la confrontació i la unilateralitat pot resoldre el conflicte.”

Pel que fa a la primera part d’aquest text, no hi ha dubte: PP, Vox i C’s no sols neguen que s’hagi de procedir al diàleg, sinó que diuen que aquest és un atac a la sobirania espanyola. Fins al punt que un articulista proper a aquests partits ha gosat afirmar que a Catalunya no hi ha cap conflicte polític, només hi ha delinqüents.

Però pel que fa a la segona part del text, tampoc no hi ha dubte que trobem en el camp de l’independentisme sectors tan radicals com els que acabo de citar, que es mostren contraris al diàleg, amb l’agreujant que aquests, capitanejats per Puigdemont, s’asseuen a la mesa de negociacions en un exercici d’hipocresia tal que fa molt difícil que puguin arribar a bon port. Perquè… ¿com hem d’interpretar el discurs de l’expresident a Perpinyà davant gairebé dos-cents mil fidels quan assegurava davant el deliri d’aquests que “no podem renunciar mai a la via unilateral”?

Si és això el que realment creu Puigdemont, i si la seva correligionària i avui eurodiputada Clara Ponsatí -la mateixa que va confessar que el govern de l’expresident actuava de farol en declarar la independència-, dreta al seu costat, reclamava amb contundència que “no ens deixem entabanar per unes fotos i un diàleg enganyós”, ¿per quins set sous Puigdemont envia a la mesa de negociacions els seus incondicionals Elsa Artadi i Josep Rius al costat de Quim Torra?

¿És compatible la negociació amb la confrontació i la mobilització permanent que proclama Carles Puigdemont? Difícilment, encara que, posant cara de pòquer, la vicesecretària d’ERC, Marta Vilalta es vagi veure obligada a afirmar que “són dues cares de la mateixa moneda”.

No, realment no ho són, i ells ho saben, però el drama d’ERC és que està provant d’esgotar les oportunitats que li ofereix la seva presència en el Govern per fer visible una política alternativa respecte a l’Estat constitucional. Però Perpinyà va tornar dissabte a JxCat l’expectativa d’eliminar l’avantatge demoscòpic d’ERC, després de demostrar-se que els de Junqueras no poden fer valer els seus desitjos mentre no arribin a la presidència de la Generalitat. I l’acte de Perpinyà ens va fer veure que la rauxa populista que està envaint Catalunya (perquè no només hi ha populisme entre els conservadors nord-americans que adoren Donald Trump) està tallant totes les ales de la moderació i del possibilisme, i fa que un home independentista de tota la vida com Junqueras, que s’ha sotmès al veredicte de la justícia, sigui siulat pels partidaris d’un fugitiu com Puigdemont, que s’ha passat mesos afirmant que, per la banda de l’Estat, el diàleg era impossible, i que quan aquest l’ha ofert, diu aleshores que el diàleg no servirà per a res.

De fet, si us pareu a analitzar el que va ser aquest míting -a més d’un acte preelectoral de Carles Puigdemont, el qual és molt conscient que, en aquesta conjuntura, l’enemic a batre és ERC-, veureu que tot ell va ser un atac als postulats del partit de Junqueras. ¿Com hem d’interpretar sinó aquell raonament amb el qual va recalcar que, encara que l’independentisme superés el 50% dels sufragis, continuaria xocant una vegada i una altra “contra la paret de repressió de l’Estat”, per acabar preguntant-se: “¿De debò algú creu que llavors l’Estat estarà d’acord a negociar una separació amistosa?”

És obvi que una negociació –la que sigui– fracassa quan les parts, o alguna d’elles, volen que fracassi. I una manera molt eficaç de fer-ho és la de denunciar la negociació com a expressió de renúncia o de covardia. ¿No és això el que, de fet, insinuava Mònica Terribas quan, des de Catalunya Ràdio, digué amb contundència que “la defensa de la unilateralitat és sinònim de fermesa”?

Un fet que denigra la justícia

No només hem de referir-nos al míting de Perpinyà per trobar motius de desànim, també ens n’ha proporcionat la notícia que desvetllava eldiario.es d’acord amb la qual C’s va pagar de manera mensual a un vocal de la Junta Electoral espanyola (JEC) mentre participava en debats sobre el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol i les eleccions de 2017 i 2019. Aquest vocal era Andrés Betancor, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra, que va ingressar a la JEC l’octubre del 2017, proposat per C’s. Llavors ja tenia un càrrec d’assessor al partit i un despatx a les oficines del congrés espanyol, i fonts de la formació han explicat que el tenien en nòmina a la vegada que feia les seves funcions a la JEC.

Com sabem, la JEC va ser la institució que va treure l’escó de diputat al president Quim Torra i que ha imposat multes milionàries a polítics catalans involucrats amb el Procés. Per tant, el fet de conèixer que un dels membres de la JEC que va dictar aquestes resolucions estava a sou del partit que havia denunciat Quim Torra posa de relleu un fet gravíssim que deixa en entredit el bon funcionament d’aquest òrgan, que és -hauria de ser- garant dels procediments electorals.

No ens ha de sorprendre, per tant, que el president de la Generalitat hagi presentat un escrit davant del Tribunal Suprem amb el qual impugna el recurs presentat per la Fiscalia i l’acusació popular contra el que va presentar el cap de Govern en la seva defensa, al·legant la manca d’imparcialitat i contaminació política de la JEC. A l’escrit, els lletrats del president afirmen que la JEC no era un òrgan imparcial quan va resoldre la qüestió dels llaços grocs i va decretar la inhabilitació de Torra, ja que la resolució sobre la qual es va construir la condemna del president “no va ser més que part d’un pla ordit, com a mínim, per Betancor”.

Sigui quina sigui la resolució que acabarà prenent el T.S., el mal ja està fet i ens fa veure que, com reclamava no fa gaires setmanes en un article sobre els problemes que presenta la Justícia espanyola, un dia o altre haurem de posar-nos davant del mirall i decidir-nos per una reforma en profunditat del sistema.

La negociació Espanya-Catalunya

1 Març 2020

Per raons d’agenda, he hagut d’escriure aquest article que surt avui, diumenge, el passat dimarts 25, per tant, un dia abans de la primera reunió bilateral entre els representants de l’Estat, presidits per Pedro Sánchez, i els de la Generalitat de Catalunya, presidits per Quim Torra. Per tant, el que escriuré tot seguit no pot fer cap referència a com han anat les coses, i s’ha de cenyir als elements que coneixíem abans de la reunió. D’entrada, doncs, i vagin com vagin les coses, felicitem-nos perquè aquesta hagi estat possible, cosa que no hauria succeït si en aquest país governés la dreta, digui’s PP, C’s o Vox, perquè, ancorats en el dogma, aquests partits no creuen en el diàleg i, encara menys, el cerquen, ja que ho confien tot a la repressió i al càstig dels qui, havent assumit unes tesis -l’independentisme- que la constitució permet defensar, van decidir erròniament donar una passa més i maldaren per posar-les en pràctica de manera unilateral, conculcant així les normes constitucionals i estatutàries.

Ara bé, com que el conflicte -més enllà dels delictes pels quals els responsables han estat condemnats- és netament polític, no hi ha dubte que la més bona mesura que es pot prendre és d’iniciar un diàleg obert i sincer per veure si es poden trobar solucions, d’ací que consideri que la iniciativa del govern de Pedro Sánchez és una bona iniciativa, acabi com acabi aquesta negociació, ja que hem de ser molt conscients que la cosa no serà fàcil, perquè els plantejaments que, d’entrada, ha dit que defensarà Quim Torra són els següents: “reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya, fi de la repressió, amnistia i reparació”. A més, per afavorir la negociació, demana l’existència d’un “sistema de validació i proposta de mediació internacional”.

Pensi, doncs, el que pensi la dreta, avui sortosament minoritària al Parlament espanyol, som molts els observadors polítics -fins i tot els qui hem estat molt crítics amb l’actuació dels polítics catalans- que creiem que la solució mai no arribarà mentre hi hagi polítics presos i exiliats, de la mateixa manera que no hauria estat possible la instauració de la democràcia al nostre país sense la Llei d’amnistia de 1977.

Recordo que, per aquells dies (que certament no poden rememorar ni Pedro Sánchez, ni Pablo Casado ni Inés Arrimades perquè o eren molt petits o no havien nascut), Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, a qui un indult va treure de la presó de Carabanchel, va dir: “¿Cómo podríamos reconciliarnos los que nos habíamos estado matando los unos a los otros, si no borramos ese pasado de una vez para siempre?”. El sindicalista defensava aleshores el vot favorable del PCE a una llei d’amnistia que pretenia posar fi als 40 anys de totalitarisme, amb la mateixa passió que posava el socialista Txiki Benegas per defensar que “ninguna democracia se puede construir manteniendo presos, exiliados y represaliados producto de una dictadura que se pretende superar”.

Aquella llei de 1977 s’aprovà entre aplaudiments, si exceptuem els dels pocs diputats que tenia aleshores Alianza Popular, que es va abstenir (no hi votà en contra) sota el pretext que “una democracia responsable no puede estar amnistiando continuamente a sus propios destructores”. I això que aquella llei, si bé afectava els antifranquistes represaliats, també alliberava de responsabilitats polítiques els polítics, militars, policies i funcionaris de la dictadura, molts dels quals van acaba a les files del partit de Manuel Fraga.

Tant la llei d’amnistia de 1977 com d’altres anteriors que s’havien aplicat a Espanya (així la del 15 d’abril de 1931, dictada pel govern provisional de la Segona República com a mostra fefaent que el règim republicà volia encetar una nova etapa esborrant el passat repressiu de la monarquia, o bé la del 21 de febrer del 1936, decretada per la diputació permanent de les Corts, a proposta del nou president del Govern, Manuel Azaña, després de la victòria electoral del Front Popular), es van promulgar quan es considerava que hi havia persones condemnades, empresonades o exiliades com a resultat d’una situació políticament excepcional, amb detencions arbitràries i judicis realitzats amb poques garanties i en un ambient polític que podia influir en la decisió dels jutges. I davant d’això, la solució no passava per demanar la revisió dels judicis, ni per concedir indults, sinó per l’anul·lació de tots aquells procediments judicials per així propiciar la creació d’un nou ambient polític, cosa que, certament, no és el cas actual, ja que, encara que discrepi de les sentències i hagi denunciat algunes irregularitats, crec que els judicis s’han fet respectant les garanties constitucionals.

Tot i aquesta important diferència, convé recordar que són molts els organismes internacionals i els experts jurídics –des d’Amnistia Internacional fins a comitès de les Nacions Unides– que qüestionen clarament les condicions en què es va celebrar el recent judici al govern de la Generalitat i als dirigents de les associacions ciutadanes. Si més no, cal tenir en compte que molts d’aquests organismes són de l’opinió que les penes imposades pel Tribunal Suprem han estat desproporcionades i insòlites tractant-se d’unes actuacions pacífiques. Predomina, doncs, la convicció (si exceptuem l’àmbit de les dretes espanyoles) que l’ambient en què va tenir lloc el judici estava massa carregat de tensions polítiques i que es produïa dins d’una anòmala situació de judicialització de la política. No debades cal recordar que, en aquests moments, hi ha unes 2.500 persones condemnades, encausades, sancionades o detingudes com a conseqüència dels procés català.

D’ací que m’adhereixi a la proposta que feia no fa gaire l’historiador Borja de Riquer quan apuntava la necessitat de propiciar una amnistia per a tota aquesta gent, tot afirmant que “si el Govern Sánchez realment vol posar el comptador a zero, com va dir, ha de posar fi a l’excepcionalitat jurídica i processal existent avui. I això s’aconseguirà propiciant una amnistia que deixaria fora de joc tota mena d’entorpidors.”

Sóc conscient que la dreta no sols estarà en contra d’aquesta proposta, sinó que dirà molt possiblement que les amnisties estan prohibides per l’actual sistema constitucional. Aquesta no és, però, la meva opinió, perquè ni el Codi Penal vigent ni la Constitució mencionen l’amnistia, però l’absència de menció no significa necessàriament que estigui prohibida. El que passa és que l’amnistia és un recurs extraordinari pel qual la llei penal que ha regit durant un temps és declarada sense efecte, i com a recurs extraordinari, es regula en la pròpia llei que la concedeix, que, això sí, hauria de ser una llei orgànica que el Parlament espanyol podria elaborar i aprovar amb les majories que s’exigeix per a aquestes lleis.

Ara bé, si proposar o reclamar una amnistia en els termes que ho fa el president Torra és legítim, i fins i tot desitjable, penso que hauria de de ser conscient -i no sé si ho és- que fer-ho és incompatible amb dir que no es renuncia a la declaració unilateral d’independència. No només ha de cedir el Govern d’Espanya. També hauran de cedir el Govern de Catalunya i els partits independentistes si volen propiciar un acord.


%d bloggers like this: