Josep Maria Quintana

Estimat director:

Un jove lector em demana que li expliqui una mica més extensament què vull dir amb el qualificatiu “soixante-huitard” que he aplicat a les persones de la nostra (és a dir de la teva i de la meva) generació. I molt correctament (encara que jo crec que també amb un punt de malícia), em demana -“si a vostè no li resulta molt dur”- que li expliqui què en penso, de la nostra generació. El repte és important i difícilment resoluble en una carta com aquesta. Però ho intentaré.
(more…)

Estimat director:

Tu saps que sempre m’ha interessat seguir la política francesa. Tampoc no és estrany entre la gent de la nostra edat, perquè, hereus d’una tradició política liberal i democràtica d’ençà la Revolució, els francesos significaven per a nosaltres, els joves de mil nou-cents seixanta-vuit, un espill en el qual ens volíem mirar, a manca de poder-ho fer en les institucions de casa, presidides aleshores per la ignomínia franquista. Tanmateix ens destorbava una mica que sempre acabés guanyant la dreta (el sistema de ballotage, sàviament imposat pel general De Gaulle, permetia als francesos de votar amb el cor la primera volta i fer-ho, després, en la segona, seguint els dictats dels seus interessos econòmics), la qual cosa ens resultava un pel irritant. De Gaulle, primer; Pompidou, després; i per últim Valéry Giscard D’Estaing, les dretes semblaven imbatibles a França. (more…)

Estimat director: Antoni Puigverd ha publicat no fa molt un article amb el títol de “Iglesias” (El País, 1/7/2004) que m’agradaria que els cristians (sobretot els qui ho són de veritat) llegissin, encara que llegir-lo els resulti dolorós. Te’n citaré només un paràgraf: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

(more…)

Estimat director:

En aquelles cartes que et vaig escriure fa unes setmanes sobre la crisi de l’esperit europeu et parlava del paper de les élites i, en concret, dels poetes que, segons opinaven alguns, calia situar en el vèrtex de l’élite intel·lectual. En el cas concret d’Alemanya (recorda que estem parlant d’entreguerres) fou remarcable el moviment que va estructurar-se entorn del poeta Stefan George, moviment es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor, separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

(more…)

Estimat director:

Si em permets que, en aquesta correspondència que mantenim m’atengui aquest cop a un llenguatge que normalment no m’agrada d’utilitzar, et diré que, amb la decisió de substituir la cúpula militar, el ministre Bono (o si tan vols, el govern socialista) ha disparat a l’exministre Trillo (o potser hauríem de dir al govern del PP) apuntant el seu fusell directament a la persona del nostre paisà, el general Luis Alejandre, el qual ha expiat, com un redemptor qualsevol, els pecats dels conservadors i (encara que Bono afirmi el contrari) el nyap, tan immens com imperdonable, que, a les ordres de Trillo, féu tot l’equip del ministeri de defensa arran de la desgràcia dels militars morts a Turquia, en l’accident del Yak-42, fa una mica més d’un any.

(more…)