Josep Maria Quintana

Com un que no fa res d’importància, la casa reial ha fet saber a l’opinió pública que el fill que esperen els prínceps d’Astúries serà filleta. Quin alè! Els nostres polítics poden respirar tranquils i no cal que s’amoïnin per modificar les normes de la successió a la Corona d’Espanya.

És evident que aquest era el missatge que anava implícit a la comunicació que fa un parell de dies s’envià a la premsa. No cal, doncs, frissar perquè no hi ha cap mascle a la vista, d’ací que tinguem temps de preparar la modificació de la reforma constitucional i la dissolució de les Corts després d’un preceptiu referèndum.

El que resulta curiós –o potser no tant- és que una germana del rei hagi declarat que ella no és partidària de la reforma constitucional que tregui la preferència del mascle sobre la femella en la successió monàrquica. En el fons, penso que la mentalitat de la infanta és lògica amb el que és i sempre ha estat la monarquia: una rèmora que, per molt que intentem adaptar-la a la realitat d’avui, mai no s’hi ajustarà, perquè no hi ha res menys democràtic que un rei, encara que aquest sigui constitucional, i encara que el rei que tenim sigui un home que ho ha fet bé, com la majoria de ciutadans penso que estem disposats a reconèixer.

De tota manera, cal no oblidar que optàrem per la reforma i no per la ruptura amb el règim de Franco. I la monarquia de Joan Carles I és, sens dubte, el nexe que ens uneix a aquells franquistes que, encapçalats per Adolfo Suárez, decidiren fer l’harakiri a la dictadura tot amnistiant-se a ells mateixos per haver participat en un règim il·legítim i (això sobretot) per a poder participar, en igualtat de condicions, amb els qui havien estat sempre opositor al règim de Franco.

Nosaltres acceptàrem aquest comportament, no sé si perquè érem dèbils o perquè érem generosos, però la veritat és que l’acceptàrem, i és lògic que ara tinguem el que tenim. Per tant, poca cosa podem fer per a millorar un sistema polític –la monarquia- que és, per ell mateix, contrari a tota racionalitat democràtica.

El diàleg –si és que ha existit algun cop- s’ha suprimit de manera sembla que definitiva, si més no pel que resta de legislatura. PP i PSOE parlen llenguatges diferents, fins i tot sembla que parlin llengües diverses. A més, tenen òptiques també diferents: allò que veu l’un, l’altre no ho veu; allò que l’ un percep, l’altre no ho pot percebre.

Digui el que digui un dels dos partits, l’altre no ho sent ni, menys encara, ho escolta, ans segueix amb la tàctica del banya-riquer: l’únic que importa és fer forat, per veure si el vaixell enemic s’enfonsa.

I ara anem de vídeos: el PP en fa un que ens mostra una Espanya gairebé en rebel·lió permanent, com si fóssim a un país que viu en guerra. El problema és que no té gaire manya per muntar-lo i resulta que algunes de les imatges violents són de l’època en què governaven ells. Un èxit, doncs, el missatge! I tot seguit arriba la resposta del costat del PSOE, que treu imatges d’Azanar parlant dels diàlegs que vol mantenir amb el “Movimiento Vasco de Liberación” Quasi res! Això si que eren finors de llenguatge: Movimiento Vasco de Liberación”! L’eufemisme més eufemístic d’ETA!

Però als ciutadans que no som adeptes ni als uns ni als altres perquè sí, sinó que volem que es resolguin els problemes del país amb diàleg i amb sensatesa, aquests vídeos ens lleneguen. O el que és encara pitjor: ens molesten, ens dolen, ens fan avergonyir, perquè l’únic que evidencien és la incapacitat absoluta dels polítics per parlar serenament, per cercar el bé comú, que és l’única cosa que realment hauria de preocupar-los.

Dissabte vespre vaig ésser al Teatre Principal de Maó per veure l’obra “Vells temps”, de Harold Pinter, el recentment guardonat premi Nobel de literatura. En acabar, es lliurava el “Premi Born de teatre”, que és el més ben dotat dels que, en aquest gènere, es donen a Espanya.

Del teatre m’agrada sobretot la seva simplicitat. Per mi, el teatre és essencialment paraula, encara que no només paraula, però, a diferència del cinema, on la multiplicitat de càmares et poden mostrar una gairebé infinitud de plans, i on els elements complementaris –la fotografia, la música, el paisatge, els efectes especials, etc.- són d’una gran importància, en el teatre, la paraula i l’expressió corporal ho fan gairebé tot.

A “Vells temps” només hi ha tres actors sobre un escenari amb prou feines vestit: un decorat molt simple –el d’un menjador, que sembla que és alhora dormitori i sala d’estar, amb dos canapès i una butaca-. Tota l’acció transcorre en aquest habitacle on es mouen els tres personatges: un matrimoni i una vella amiga de la dona que els visita després de més de vint anys de no haver-se vist. El matrimoni viu a Anglaterra, en un lloc rural des d’on es veu el mar. La visitant, en casar-se, se’n va anar a viure a Sicília. De sobte, aquella nit, entre copa i copa de conyac, parlen d’allò que senten i també d’allò que van sentir ja fa temps, “en els vells temps”, encara que algunes imatges d’aleshores són més vives del que ells es podien pensar. Parlen, en definitiva, del passat, del present, de la realitat i també del desig.

No sabria dir si l’obra em va agradar prou, però em va captivar la força de la paraula d’aquells tres actors (a més, sempre he considerat la mirada perduda de l’actriu Rosa Novell com a particularment atractiva i enigmàtica), i vaig sortir de la sala amb una força interior, la intensitat de la qual mai no em provoca el cinema. La del dissabte, va ser, doncs, una molt bella nit.

Els catalans han fet possible que una cosa que no ho és encara a Espanya ho sigui a Catalunya: que un home nascut fora del país –a Còrdova concretament- pugui ser president de la Generalitat. Això –que un català pugui ser president del govern espanyol o que un cordovès ho pugui ser del de Catalunya-, que hauria de ser normal, no és, i ara per ara, només s’ha pogut materialitzar al Principat, d’ací que la lliçó que han donat els catalans sigui, penso, de primera magnitud, amb independència que ens agradi o no Montilla.

D’aquest, que no conec personalment, no puc parlar-ne gaire, només puc avaluar el que ha dit en el discurs de presa de possessió, del qual en vull destacar una afirmació que em sembla de gran valor. El nou president no se sent català perquè Catalunya sigui la terra dels seus pares, que no ho és, evidentment, s’hi sent perquè és la terra dels seus fills i dels seus néts. Algú em dirà que això són paraules, i jo el contradiré dient que aquesta asseveració és alguna cosa més que una frase feta: vol dir que front a l’essència, Montilla prima la voluntat de ser. No és el passat que heretem allò que determina el que som. Nosaltres som el que volem ser, i és la nostra voluntat de futur allò que marca les nostres vides.

Això a mi m’ha semblat molt interessant.

Sembla que hi hagi acord entre tots els presidents de l’àrea conservadora de fer desaparèixer un dels impostos directes amb més tradició: el que recau sobre les successions. La primera en eliminar-lo fou la presidenta de Madrid, senyora Aguirre. A partir del mes de gener de 2007, també a les Balears desapareixerà (o gairebé) aquest impost. La meva sorpresa, però, radica en el titular de La Vanguardia de despús-ahir, on, tot referint-se al discurs de presa de possessió de Montilla, deia –i ho deia a quatre columnes com a gran notícia: “Montilla rebajará al mínimo el impuesto sobre sucesiones”. I afegia: “La decisión será la primera medida económica importante del nuevo govern.”

Jo sempre he cregut que aquest impost era bastant injust quan s’aplicava entre cònjuges i potser també de pares a fills (i només fins a una certa quantitat, a partir de la qual penso que sí hauria d’aplicar-se), però no entenc que l’Estat deixi perdre’l d’una manera gairebé total.

De tota manera, la cosa té trampa, perquè normalment els governs autonòmics primer han apujat l’impost d’actes jurídics documentats. A les Balears, del 0’5% hem passat a l’1%, amb la qual cosa s’han duplicat els ingressos per aquest impost indirecte que, avui dia, amb l’auge dels actes jurídics documentats (per exemple, les hipoteques) ha assolit una importància recaptatòria molt gran.

De tota manera si no és ja la dreta, sinó també l’esquerra del país la qui creu que aquest impost és sobrer, possiblement els polítics deuen tenir raó, encara que jo no els acabi d’entendre.

Potser que dir el que ara vaig a dir és avançar-me, i no sempre això dóna bon resultat, però pel que he llegit avui als diaris (ahir per al lector), tinc la impressió que finalment els bisbes espanyols publicaran la carta pastoral en favor de la “unitat d’Espanya”, que roda des de fa mesos sobre dels pupitres episcopals, una matèria –aquesta de la unitat- que, segons publica La Vanguardia, farà manifestacions com les següents:

– “La unidad política de España, recuperada penosamente después de las sucesivas invasiones por los pueblos del norte de África, venía a restablecer una antigua unidad añorada y deseada por los diferentes reinos y poblaciones de España”.

– “Ninguna de las regiones actualmente existentes , más o menos diferentes, hubiera sido posible tal como es ahora, sin esta antigua unidad espiritual y cultural de todos los pueblos de España”.

– “La Iglesia, desde el punto de vista moral, reconoce la legitimidad teórica de las diferentes posturas políticas, también la de los partidos nacionalistas no partidarios de la violencia y verdaderamente democráticos”.

El més curiós és, però, que si la cosa no canvia en el darrer moment, l’acord de publicar aquesta carta pastoral es farà a costa de la desunió dels bisbes. Potser que la unitat d’Espanya deixi d’estar en perill gràcies a la tenacitat d’alguns prelats, i amb això els senyors Rouco i Cañizares podran dormir tranquils, però potser la veu d’aquests deixarà de ser unívoca, i amb això hi guanyarem tots perquè els aproximarà una mica a la realitat del país (i també a la de l’Església).

Què deu tenir aquest concepte polític que els és tan estimat als bisbes? Però no cregueu que és nou això, no. José Antonio Marina, en un llibre força interessant que es diu “Por qué soy cristiano” (Anagrama, Barcelona 2005) en explica el següent:

“Han pasado muchos años y aún recuerdo que decidí presentarme a un concurso sobre el tema: ‘La unidad de España durante la monarquía visigoda’. No alcanzo a comprender lo que me atrajo de este asunto, porque nunca me ha interesado nada ni la unidad de España ni la monarquía visigoda, pero lo cierto es que comencé a estudiar lo que tenia a mano sobre tan lejanísimo asunto, y leí un libro sobre San Isidoro de Sevilla, escrito por fray Justo Pérez de Urbel. En el capítulo dedicado a historiar el enfrentamiento religioso entre Hermenegildo –católico- y su padre Leovigildo –arriano- encontré un texto que decía, poco más o menos: ‘Reconociendo la santidad de Hermenegildo, San Isidoro recriminó su actitud, porque atentaba contra la unidad del reino.’ Aquellas líneas me produjeron la misma excitación que al buscador de oro descubrir una pepita, una emoción que no he olvidado todavía a pesar del paso de los años, y que no tenía tanto que ver con el valor del hallazgo como con la acción de hallar. ¡Un santo tan prestigioso como Isidoro de Sevilla consideraba que la unidad del reino era más importante que la defensa de la verdadera fe! Nunca me repuse de esa emoción.” (págs. 27-28).

———

P.S. Pels qui no sàpiguen qui era fray Justo Pérez de Urbel diré que fou un clergue lligat directament amb el franquisme. Catedràtic d’Història d’Espanya Medieval, va ser el primer abat de la basílica del “Valle de los Caídos”. Va publicar molts llibres d’història i també (les males llengües diuen que tenia “negres” que escrivien per ell) vint biografies de màrtirs de la Guerra civil espanyola.

En una de les obres de Graham Greene, “El factor humà”, llegim com els serveis secrets de l’Estat britànic fan desaparèixer un dels seus agents per error, l’han confús amb un delator, quan el delator era el seu company de despatx.

El que fereix la sensibilitat del lector no és, només, que una sèrie de senyors ben vestits, que es reuneixen en una casa dels afores de Londres envoltada de parcs i de jardins a l’anglesa, que juguen a golf i prenen whisky abans de sopar, decideixin fredament la mort del seu subordinat, sinó que aquesta la hi provoqui un d’ells, un doctor bon vivant i culte, que li va injectant el verí letal amb una insensibilitat absoluta.

No gaire diferent deu haver estat l’escena oculta que ha provocat l’enverinament de l’excoronel del KGB, Alexander Litvinenko, que, crític amb el règim del president Vladimir Putin, s’havia exiliat a Londres i sembla que, des d’allí, investigava l’assassinat de la periodista Politkovskaia.

La mare Rússia s’ha convertit novament (jo penso que mai no ho ha deixat de ser) en la serp que devora Laocoont i els seus fills per voler profanar el regal que algú ignot (en realitat els aqueus que havien simulat una retirada) feren a la divinitat. El cavall, però, era una trampa mortal per a Troia, i tots sabem què va succeir després. Però aquesta (la derrota de Troia) és la segona part de la història. La primera és la de la serp que devora el sacerdot d’Atenea, Laocoont, i tots els seus fills, simplement perquè pretenia dir la veritat.

El traç amb què escriu els discursos el senyor Acebes és tan gruixut, tan bast, tan exagerat, que sovint es desvirtua per ell mateix, però us asseguro que escoltar-lo pacientment, amb resignació cristiana, és un mètode impagable per a refer l’autoestima perduda.

Aquest matí seguia el seu que deia en tons apocalíptics sobre la inseguretat ciutadana, sobre aquest món de violència i de por on ens ha tocat viure. Més o menys deia el següent: “Es comença per a perdre la disciplina a les escoles, el respecte als mestres i superiors i aviat tenim els vidres romputs, els ocupes a les cases, la violència als carrers i la inseguretat ciutadana en tots els camps.”

Encara que estem davant un aiguabarreig ben original, potser té raó que s’ha perdut el respecte als mestres, que els al·lots d’avui tots són molt consentits pels pares i que la paraula disciplina s’ha tret del vocabulari corrent. Fins aquí, doncs, d’acord amb el senyor Acebes. I també que el fenomen “okupa” no és una matèria sense importància en el món de les nostres relacions socials. El que em demano, però, o més exactament el que demanaria al senyor Acebes és el següent: Aquest fenomen que ell critica –la indisciplina a les escoles, la manca de respecte als mestres, la violència als carrers, els atacs a la propietat privada-, és quelcom aliè a la responsabilitat dels pares i de les famílies? És quelcom que ens ve de nou? És un fenomen que es produeix a Espanya exclusivament des del 14 de març de 2004?

Molt em temo que els mals que descriu els senyor Acebes no sols no són atribuïbles en exclusiva al govern de Rodríguez Zapatero, sinó que ni tan sols poden atribuir-se als governs anteriors del senyor Aznar. El problema ve de més lluny, o potser de més a prop. Jo diria que una part important del problema ve de casa, de l’educació que hem rebut com a fills, de l’educació que donem com a pares.

El nobel José Saramago deia no fa gaire una cosa molt simple: “La escuela instruye, la família educa…” Això que sembla tan elemental, avui falla sovint i els pares demanem a l’escola que faci el que nosaltres hem deixat de fer: educar els fills, transmetre’ls la nostra fe, ajudar-los a aprendre a viure… D’ací que el món de tenebres que pinta Acebes no es degui només a l’acció dels governs. Penso que el problema és més profund, que ve de més enfora… o potser de més a prop.