Archive for Juliol de 2021

La gran cantada del Tribunal Constitucional

25 Juliol 2021

Al començament de la dècada dels anys 30 del segle XX, els Estats Units es van haver d’enfrontar al gravíssim problema de pobresa que havia comportat la crisi econòmica de 1929 a conseqüència del crac de la borsa de Wall Street. A les eleccions del 1932, Franklin Delano Roosevelt, del Partit Demòcrata, va ser elegit president. Al programa electoral, elaborat amb l’ajuda de tècnics i intel·lectuals de tot l’Estat, plantejava mesures financeres com ara la devaluació del dòlar, un ajornament dels pagaments bancaris i la reobertura dels bancs, acompanyada de mesures de control. Altres aspectes destacats eren les ajudes als petits grangers, la reglamentació del treball industrial i les grans inversions en obres públiques. En definitiva, totes les mesures politicoeconòmiques de Roosvelt es basaven en la teoria de l’intervencionisme de l’Estat per mitjà d’un programa polític que hem conegut com el New Deal.

Una gravíssima situació d’emergència va empènyer, doncs, el president nord-americà a prendre decisions també d’emergència que, ai!, van topar amb el Tribunal Suprem dels EEUU, únic poder -però quin poder!- de la Nació en el qual hi havia una majoria clarament republicana, ja que la major part dels jutges que el composaven havien estat designats per presidents del Partit Republicà i eren, per tant, ideològicament conservadors.

Com a conseqüència d’aquest fet, les mesures legislatives del New Deal van trobar una forta oposició en aquest òrgan que, amb tres sentències dictades el 1935, decretava la inconstitucionalitat de les lleis que, a criteri del president Roosvelt, eren elements clau del programa polític que endegava el New Deal: des de les que afectaven a la Seguretat Social fins a les regulacions agrícoles -on destacava la denominada “Agricultural Adjustment Act”, en la qual es basava tota la reforma agrària del New Deal- i també les que feien referència als drets laborals. Totes van quedar suspeses per una lectura reaccionaria i conservadora que van fer de la Constitució els magistrats que, en una de les sentències, van afirmar que “el Govern dels Estats Units no havia de tenir cap paper en la regulació de l’economia” (afirmació que avui ens resulta absolutament herètica). 

Davant aquesta afirmació del Tribunal Suprem, un periodista comparà la situació de Washington a la conclusió d’una tragèdia shakespeariana, en la qual -va dir- “l‘escenari quedava cobert de cadàvers”. Els cadàvers eren, perquè ens entenguem, els programes del New Deal que, suspesos durant anys, van acaba per dur-se a terme a causa de la llarga estança de Roosvelt a la Casa Blanca (hi va fer dotze anys), que li va permetre anar substituint els jutges conservadors per altres liberals a mesura que van morir, els quals van interpretar la Constitució d’una altra manera.

¿Podem comparar aquest fet amb la recent sentència del nostre Tribunal Constitucional, presa pel vot de 6 magistrats contra 5, referent a la inconstitucionalitat de les mesures preses en virtut de l’estat d’alarma per afrontar la pandèmia provocada per la Covid-19?

Penso que sí, perquè resulten difícil d’entendre les raons per les quals una escassa majoria de magistrats -la majoria amb el nomenament caducat- ha decidit tombar el decret d’estat d’alarma, és a dir d’una decisió que el Govern va haver de prendre ràpidament i va ser aprovada per la practica totalitat de la Cambra. Fins i tot per Vox, que és qui ha dut el decret al TC! I no parlem del PP, que ara s’omple la boca de raons contra el Govern quan li va fer costat manta vegades en els diferents processos de renovació de la seva validesa.

Els que coneixem una mica el Dret sabem que moltes vegades la lletra de la llei és prolixa, força inexacta i molt enrevessada, i que, com succeeix en la regulació constitucional dels estats d’alarma, d’excepció i de setge, quan aquests es van regular (1978) el legislador no podia preveure exactament el supòsit que va provocar la seva aplicació durant el mes de març de 2020: una enorme pandèmia mundial causada per un coronavirus aleshores desconegut. 

Però si bé és possible que, posant-se exquisits, els magistrats poden argumentar que el recurs a l’estat d’alarma no era suficient per ordenar un “confinament domiciliari” -que és el punt més flagrant on ells han vist la inconstitucionalitat – tot assegurant que aquest comporta una limitació de drets fonamentals que, en tot cas, només s’hauria pogut prendre amb l’estat d’excepció, haurem de concloure -només que apliquem una mica de sentit comú- que és ben difícil pensar que la decisió d’aplicar aquest estat d’excepció, pensat especialment per a casos de cops d’Estat o d’una invasió estrangera, que permetia conculcar encara més drets fonamentals que l’estat d’alarma, fos una decisió encertada i adequada per afrontar una pandèmia que no provenia de cap perill de guerra, de cap cop d’Estat ni de cap invasió estrangera del país, perquè l’única guerra a la qual ens enfrontàvem era la que tots havíem de lliurar contra un virus invisible, però mortífer, fins al punt que, a pesar de la limitació de llibertats, de la limitació de drets constitucionals, i del confinament a casa a què ens va obligar, ha produït més de 4 milions de malalts i més de 80.000 morts.

Avui, aquesta dreta espanyola que s’omple la boca en defensa de les lleis i de la Constitució, però que fa tot el que pot perquè aquesta s’incompleixi impedint la renovació d’institucions tan fonamentals com el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble o el Tribunal de Comptes, està eufòrica per la bufetada que el Tribunal Constitucional ha donat a la cara del Govern que presideix Pedro Sánchez, però jo sento vergonya de ser ciutadà d’un país presidit per institucions amb tan poca capacitat d’aplicar la llei amb sentit comú.

De tota manera, tinguin raó els sis magistrats de la majoria que han decretat la inconstitucionalitat del decret o els cinc de la minoria que consideraven la seva validesa, el que hem pogut comprovar és que el país s’ha enfrontat a un problema nou i d’unes dimensions que ningú no havia previst, i que no tenim instruments legals adequats per  afrontar-lo. Perquè de la mateixa manera que no es poden matar mosques a canonades, no té cap sentit que, per limitar drets constitucionals en benefici de la salut a causa d’una pandèmia, s’hagi de decretar un estat d’excepció o de setge que poden comportar la suspensió de l’article 18, 2 y 3 (Dret a la intimitat i la inviolabilitat del domicili), 19 (Llibertat de residència i de circulació),  20 (Llibertat d’expressió) i 21 (Dret de reunió) de la Constitució.

És, doncs, evident, que la regulació dels estats d’alarma i d’excepció i de setge no donen prou cobertura contra una pandèmia, perquè o queden curts (alarma) o es passen de molt (excepció i setge). És, en tot cas una llei orgànica en matèria sanitària que hauria de preveure què pot fer el Govern en aquests casos, però la llei 14/1986, de 25 de abril, General de Sanitat, avui vigent, no ha servit més que per augmentar els dubtes i els desconcerts, però no per afrontar el problema. 

Més enllà, doncs d’alegrar-nos (Vox i PP) per la sentència, o bé d’estripar-nos els vestits (PSOE i Podemos), a partir de l’experiència que ens dona haver sofert aquesta pandèmia, hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord per aprovar una llei orgànica General de Sanitat que doni armes al Govern i al Parlament per afrontar-la sense necessitat d’acudir al Tribunal Constitucional, convençuts que la protecció de la salut, en una situació de crisi sanitària, no es pot dipositar en els Tribunals de Justícia ni en el Tribunal Constitucional, sinó que s’ha d’obtenir amb mesures sanitàries ordinàries que hauríem d’haver previst i, doncs, aprovat per consens d’una gran majoria.

Sánchez es rearma per guanyar el 2023

18 Juliol 2021

François Miterrant, polític fins al moll de l’os, ocupà diferents ministeris a la Quarta República, assumí el lideratge del socialisme francès quan el PSF estava en hores molt baixes (1971), ja que tenia un 5 per cent dels vots, i el va dur finalment a la victòria després de perdre les eleccions presidencials amb Valéry Giscard d’Estaig (1974), a qui va guanyar a les de 1981, repetint la victòria presidencial el 1988, aquest cop davant de Jacques Chirac. Doncs bé, ell afirmava que, perquè un partit pugui guanyar bé unes eleccions és indispensable que faci un ple dels seus votants i rasqui vots dels adversaris. Això darrer -insistia- és important. Però el fonamental és que el partit faci un ple dels seus, ja que sense aquest és impossible obtenir una sonora victòria.

A casa nostra tenim alguns exemples indiscutibles del que afirmava Mitterrand. El més radical que jo recordi va ser la victòria del PSOE amb Felipe González l’any 1982, amb 202 diputats (la més gran que ha obtingut un partit en democràcia), que repetí el 1986 i el 1989, sempre amb majoria absoluta, encara que anant deixant vots a la gatera. 

Una altra, menys important, perquè no va obtenir el govern, va ser la victòria el 2017 de Ciutadans a Catalunya amb 36 diputats, superant Junts i Esquerra. És evident que, aquest cop, el partit d’Inés Arrimades va fer el ple dels seus i, a més, va buidar de vots el PP (que va treure només 4 diputats) i també en va prendre molts al PSC (que en va treure 17).

I un darrer exemple, aquest també indiscutible, és la gran victòria que aconseguí el Partit Popular a Madrid el passat 4 de Maig, on la candidatura que encapçalava Isabel Díaz Ayuso obtingué 65 dels 136 diputats de l’Assemblea, amb la qual cosa es va veure que, no sols havia fet ple dels seus, sinó que també havia buidat les reserves electorals de Ciudadanos, que a l’anterior legislatura tenia 26 diputats i aquest cop no en va treure cap.

Per tant tenia raó Mitterrant: un partit no pot guanyar unes eleccions si no fa un ple dels seus i arrabassa vots a l’adversari.

Doncs bé, temo molt que aquesta és la teoria que ha tingut present Pedro Sánchez quan ha decidit aquest darrer canvi de govern per sorpresa i en profunditat, que només afecta a les àrees de govern que regenta el seu partit, el PSOE. Ell havia mesclat gent molt fidel del partit amb independents -la principal figura dels quals era l’spin-doctor Ivan Redondo, que no ocupava cap ministeri però era qui feia i desfeia a la recambra de La Moncloa. Sánchez, doncs, després del sonor fracàs que va obtenir a les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat 4 de maig, on no sols no va guanyar, sinó que es va veure superat per Más Madrid, que presentava, val a dir-ho, una magnífica candidata, la metgessa Mónica García, ha vist clarament que només recomponent la força del partit, el PSOE, donant-li més protagonisme i fent que els militants s’hi reconeguin en veure el Govern, pot intentar guanyar les eleccions de 2023 (suposant que tingui prou aire per assolir aquella data des de la presidència del Govern).

Comprendran els meus lectors que jo no tingui elements suficients per parlar en profunditat i coneixement de causa d’aquest o d’aquell altre ministre, ni de qui mou o deixa de moure els fils dins el PSOE, però veure que les dues persones clau d’aquest canvi -pel lloc que ocuparan- són Félix Bolaños i Oscar López, personatges que coneixen a fons el cor del partit, ja que són els que el van dissenyar en diversos congressos generals, demostra, en efecte, que Pedro Sánchez s’ha mirat en l’espill de Mitterrand i ha vist que el PSOE, força ferit per la fallida operació que inicià amb la moció de censura a la Comunitat murciana i acabà amb la gran derrota obtinguda a les eleccions madrilenyes, no podria aconseguir un èxit electoral si no el redreçava i no aconseguia novament fer un ple dels seus, que passa per consolidar la pujada que el PSC ha experimentat a Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques, i aconseguir remuntar el PSOE andalús en aquell gran bastió que és Andalusia, cosa que passava per defenestrar Susana Díaz i posar al capdavant del partit un home de confiança com és l’actual alcalde de Sevilla. I no s’estranyin si dic que el nomenament de dues ministres joves, una de Castella la Mancha i una altra de l’Aragó, són una autodefensa davant de barons com García Page i Lambán, molt crítics amb el president i la seva política d’indults als polítics catalans.

Fernando Garea, que -ell sí- és un home que es mou des de fa molt de temps en el que a Madrid en diuen “mentideros políticos”, ha escrit que durant els tres últims anys, Pedro Sánchez ha viscut en una mena de bombolla en què va creure que sense partit era possible tenir èxits electorals. Finalment, igual que Macron, el president ha comprovat amb resultats i expectatives electorals que sense partit no hi ha victòria possible, i per això ha fet un gir per capgirar aquesta situació.

En efecte, sense el PSOE no hi ha opcions reals de revalidar la Moncloa, i això l’ha dut a la conclusió que no és possible mantenir expectatives des d’una bombolla situada a la Presidència, liderada per Ivan Redondo, un home aliè a les estructures de partit, un professional de la política que tan podia servir al PSOE com al PP (demaneu-ho sinó al senyor Monago, expresident d’Extremadura), un home que concitava ja molt més rebuig que afecció, mentre que el posicionament de dos homes indiscutiblement seus i gens malmesos per la política, com són Oscar López, en el lloc que ocupava Ivan Redondo, i Félix Bolaños com a ministre de la Presidència, eren una garantia per afrontar el futur.

Reconec també que, si bé d’entrada em va sorprendre molt el canvi que ha significat el nomenament de Miquel Iceta com a ministre de Cultura, traient-lo del Ministeri d’Administracions Territorials, he acabat veient que aquesta és una decisió molt meditada. En efecte, encara que podia semblar un home molt ben indicat per afrontar la futura “taula de diàleg” amb el govern de la Generalitat de Catalunya, potser no ho era tant perquè Iceta duu una motxilla massa gran penjada a l’esquena i té un passat (inevitable per la seva procedència) que podia dificultar futurs acords o concitar rebuigs innecessaris, mentre que, ara, els portaveus de l’independentisme, que saben molt bé, a pesar que no sembla que no ho vulguin reconèixer, que a la taula s’haurà de parlar d’alguna cosa més que d’amnistia i autodeterminació, la presència d’una dona que ningú d’ells segurament coneixia, com serà Isabel Rodríguez, exalcaldessa de Puertollano, potser esdevindrà més eficaç a la conselleria d’Administracions Territorials.

Sigui com vulgui, Pedro Sánchez ha donat un cop de puny damunt la taula i ha sacsejat a fons el Govern i el partit, demostrant d’aquesta manera que, ara per ara, té tota l’autoritat dins el PSOE i ell és l’únic polític imprescindible.

Encara que sembli una frivolitat, diré per acabar que em fa una mica de gràcia que avui en dia -i aquest sembla que sigui un convenciment general, per tant, no només de Pedro Sánchez-, una de les coses que es mostren com a garantia d’èxit en qualsevol operació política és que els seus protagonistes siguin majoritàriament joves i del sexe femení. No cal dir que em sembla fantàstic que, després de segles d’oblit i menyspreu, avui, les dones tinguin la mateixa consideració que els homes i hagin deixat de ser les grans oblidades o les escollides tan sols per emplenar una quota per quedar bé. Com també em sembla fantàstic que els joves participin vivament de la política i ocupin llocs de gran responsabilitat. Però no crec que el fet de ser dones o bé de ser joves sigui cap garantia d’èxit o, encara menys, de coneixement, de capacitat i d’encert. També les dones i els joves la poden vessar com els homes i els vells. 

Cimera de Puig i Armengol contra el centralisme radial

11 Juliol 2021

Aquesta darrera setmana s’ha produït un fet que hauríem de considerar important i fins i tot crucial per al futur de la nostra comunitat autònoma i fins i tot més enllà d’aquesta, perquè  apunta a una nova manera de veure Espanya, la que desitgem els que som partidaris d’una descentralització efectiva i d’un Estat que deixi de ser radial d’una vegada per totes i opti per una solució federal.

És obvi que per aconseguir avançar en aquest camí cal una certa revolució interna que només poden liderar les regions perifèriques, entre les quals no només caldria destacar València i les Illes Balears, sinó també Andalusia, més enllà que avui aquesta gran regió de sud estigui governada per una col·lació entre el PP i Ciutadans, poc amics del federalisme.

La força d’aquest grup podria multiplicar-se de manera exponencial si Catalunya també se sumés al projecte federal, encara que fos -per què no?- a partir de la idea que, al seu dia va llançar el socialista Pasqual Maragall d’una Espanya organitzada en un federalisme asimètric (que no només va aconseguir crítiques dels seus adversaris polítics, sinó també de molts companys de partit que, des de l’altiplà central espanyol, semblen incapaços de comprendre que aquesta és, segurament, la proposta que podria obrir nous horitzons per al nostre país. Però hem convenir avui que Catalunya no està per propostes solidàries ni federals. Catalunya ha optat -fins ara d’una manera suïcida- per la via unilateral per a la independència, pensant tan sols en una solució per a ella mateixa, prescindint, per tant, de socis com la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, que sens dubte podrien inclinar la balança en favor d’aquest canvi estructural de l’Estat. Però com m’indicava fa poc un lector, “l’obsessió unilateral de Catalunya impedeix que participi en aliances per fer evolucionar Espanya. I el resultat pràctic d’aquesta obsessió és que, avui, Catalunya -ho pretengui o no- s’esdevé una aliada essencial de l’Espanya centralista, ja que no ajuda a construir alternatives viables”.

L’esforç per aconseguir el canvi només es pot aconseguir per mitjà d’una reforma del sistema de finançament autonòmic, un projecte liderat avui de manera clara i decisiva pel president de la Comunida Valenciana, el socialista Ximo Puig, que, segons ha declarat reiteradament, hauria d’abordar-se de forma urgent, encara que ell sap molt bé que no podrà mai aconseguir el seu objectiu si no és amb l’ajut i el suport d’altres territoris que se sumin a la idea.

Puig i tots els qui creiem que la idea és important, sabem molt bé que, tret que es produeixin canvis que de moment no es poden intuir, una reforma del sistema de finançament espanyol que apunti al federalisme i oblidi el projecte -ja molt consolidat- d’una Espanya centralitzada i radial, no serà possible amb un govern de PP, capdavanter -sobretot des dels governs de José María Aznar- d’aquesta última manera d’entendre Espanya. Per tant, només un partit com el PSOE, aliat amb altres forces d’obediència perifèrica, ho podrien fer possible, però la qüestió no serà fàcil ja que, al PSOE, les forces centrípetes són també molt compactes, tot i els esforços que darrerament ha fet Pedro Sánchez per, segons ha dit, afavorir la convivència entre els espanyols. I prova d’aquesta dificultat la trobem en les declaracions de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que recentment ha traslladat la idea que no era possible plantejar una proposta de finançament aquest any.

Qui s’ha oposat clarament a aquesta impossibilitat ha estat la Comunitat Valenciana, on el president Puig, acompanyat pel portaveu de Compromís a l’assemblea legislativa, ha insistit en la necessitat peremptòria que té Espanya de canviar el sistema de finançament actual. I aquest ha estat el brou de cultiu que ha empès Ximo Puig a cercar una aliada fidel en la seva companya de partit, la també socialista, Francina Armengol, presidenta de les Illes Balears, amb qui ha organitzat una cimera que ha tingut lloc aquests últims dies a Mallorca.

Armengol és, sens dubte, com Puig, socialista, federalista i líder d’una comunitat perifèrica. Una de les poques persones que està disposada a col·laborar en aquest sentit -tret que, finalment, l’andalús Moreno Bonilla s’apunti al carro de la federalització (cosa que podria succeir, encara que és difícil d’imaginar en un PP liderat per Pablo Casado i tutelat per José María Anzar).

El periodista Salvador Enguix és qui, des de València, més notícies ha donat de la preparació que va tenir aquesta trobada, que va posar sobre la taula tres assumptes clau: l’actual model d’Estat i el paper que ha de jugar la “perifèria” en el futur, el finançament autonòmic, i la col·laboració mútua per aspirar a fons europeus per a la recuperació. Perifèria, doncs, entesa com la voluntat d’alguna regions de construir el futur d’Espanya sense seguir el model centrista i radial que propugna el PP amb la connivència d’alguns barons socialistes.

Els objectius de la cimera eren, segons detallava Salvador Enguix, concretament els següents:

1. Reactivar l’economia i crear llocs de treball des del diàleg social, aprofitant l’oportunitat en comú que suposen els Fons “Next Generation” de l’EU.

2. Compartir i enfortir les polítiques que suposen una resposta social a la crisi.

3. Impulsar la sostenibilitat, la protecció del territori i la regeneració de la Mediterrània.

4. Reforçar la reactivació immediata de la mobilitat i el turisme. Amb solucions per impulsar i modernitzar les nostres infraestructures: els ports, les connexions intermodals, i el reforç de l’eix logístic i de la connectivitat sostenible Madrid-València-Palma.

5. Fomentar models econòmics més diversificats i innovadors, que facin de les tecnologies, la cultura, la comunicació, la investigació i la formació els fonaments d’una autèntica societat del coneixement.

6. Aconseguir un nou model de finançament autonòmic per al sosteniment i la millora dels serveis públics.

7. Propiciar un horitzó d’oportunitats per als joves.

Acabada la cimera, Puig i Armengol han conclòs que hem de treballar a fons per fer visible que la perifèria és el cor de l’Espanya de les Espanyes, que és la veritablement real. Consideren que és possible impulsar un “gir copernicà” davant les tendències centralistes i uniformitzadores, perquè Espanya és diversa i necessita atendre des de la diversitat els reptes territorials, com la despoblació, la superpoblació estacional o la insularitat. Tots dos presidents defensen una major cogovernança i un major federalisme en les relacions entre les autonomies i el Govern d’Espanya, objectiu que s’ha de reflectir en una millor distribució dels recursos. Per això reclamen un nou sistema de finançament autonòmic, pendent des de fa anys, que contempli un criteri de repartiment territorial de recursos basat en el concepte de població, que afavoreixi una major corresponsabilitat fiscal, augmenti la participació de les autonomies en els principals ingressos tributaris i eviti la competència fiscal entre elles.

Aquest és el camí. I em resulta dolorós que, a la cimera, no hi hagi participat també el president de la Generalitat de Catalunya, que segueix decidit a actuar en solitari per un objectiu que, fins al moment, només ha produït sofriment i repressió, sense que s’hagi obtingut cap avanç en el seu propòsit.

Ens podem prendre seriosament el Tribunal de Comptes?

4 Juliol 2021

“Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini” és una sentència popular que podríem traduir de manera laxa per “Allò que no van destrossar els bàrbars ho van destrossar els Barberini”, tot referint-se a la política de transformacions que, a Roma, van dur a terme el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini) i la seva família. Doncs bé, penso que podem aplicar igualment aquesta dita al Tribunal de Comptes, i traduir-la després, encara més laxament, per “Allò que (gràcies als indults) no aconseguí el Tribunal Suprem, ho vol aconseguir el Tribunal de Comptes”.

I no estaria fora de lloc pel que estem veient aquests dies amb el “judici” (que poso entre cometes perquè el Tribunal de Comptes no és un òrgan judicial, però sí dicta resolucions de caire econòmic que poden ser elevadíssimes) que està duent a terme contra una quarantena d’alts càrrecs del Govern de la Generalitat per l’acció exterior d’aquesta entre els anys 2011 i 2017. En efecte, l’òrgan fiscalitzador, que el passat dimarts va citar els afectats per comunicar-los els imports, demana que l’expresident Artur Mas pagui 2,8 milions d’euros, mentre reclama a l’expresident Carles Puigdemont i l’exvicepresident Oriol Junqueras 1,9 milions. Tot plegat correspon a despeses suposadament irregulars en el marc de la promoció del procés arreu del món. 

El procediment del “tribunal” (segueixo emprant les cometes) no té pèrdua, perquè donà als advocats dels polítics encausats tres hores per llegir un informe de 504 pàgines, i els concedí deu minuts per presentar al·legacions. Ben poc s’equivocava Puigdemont en afirmar que això era “de fons i de forma” franquisme.

Els afectats, doncs, hauran d’abonar en un termini curt de temps els pagaments que se’ls reclama (5’4 milions d’euros) si no volen que se’ls embarguin els béns, cosa que es farà sense resoldre el fons del cas i, per tant, amb caràcter “previ i provisional”. Més endavant, seguirà el procediment que acabarà amb una sentència en primera instància que es podrà recórrer en apel·lació a la Sala de Justícia del mateix Tribunal de Comptes, i després al Tribunal Suprem.

No vull dir amb això que no al nostre país no hi hagi d’haver un Tribunal de Comptes. Perquè jo, que sempre he defensat el règim constitucional de 1978 (avui tan vilipendiat) encara que en demano alguna reforma, accepto que Espanya tingui un Tribunal de Comptes que exerceixi una funció fiscalitzadora dels comptes i de la gestió econòmica del sector públic, i també dugui a terme una funció jurisdiccional encaminada a l’enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin al seu càrrec el maneig de fons públics. I em sembla bé que gaudeixi de plena independència per a l’exercici de les seves funcions, i que es reconegui constitucionalment que els membres del Tribunal tinguin de la mateixa independència i inamovibilitat que els Jutges.

Ara bé, ¿reuneix aquests requisits el nostre Tribunal de Comptes? ¿Està actuant d’acord amb aquestes premisses constitucionals en el cas dels polítics catalans? Aquí és on neixen els meus dubtes, perquè com a tants altres òrgans institucionals espanyols, el Tribunal de Comptes -si més no el que tenim avui- està contaminat políticament fins al punt que, com el Consell General del Poder Judicial i també el Tribunal Constitucional, és molt difícil no dubtar de la seva parcialitat.

Nomenat l’any 2012, té una majoria de membres designats pel PP (7), alhora que els altres 5 ho van ser per un acord entre PSOE i IU. Amb el mandat que caduca aquesta setmana, ens trobem, doncs, que, com en el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, el PP es nega a complir el mandat constitucional de la renovació, perquè sap que aquesta el perjudicarà ¿Com ha de voler renovar aquestes institucions si li fan molt bé la feina bruta? Sense anar més lluny, i perquè no em puguin titllar de barroer, recomano la lectura de l’ informe que, l’any 2015, va fer públic el Tribunal de Comptes Europeu sobre el nostre Tribunal de Comptes després que el diari “El País” publiqués casos flagrants de nepotisme. 

De fet, se l’ha criticat durament per retardar la seva funció d’inspecció dels comptes dels partits polítics. Com a detall a tenir en compte, el 2012, quatre anys després de l’escàndol Gürtel de finançament il·legal de PP, el tribunal no havia lliurat encara l’informe de la comptabilitat dels partits de l’any 2007, quan la majoria dels delictes possibles prescriuen als quatre anys. També ha estat criticat perquè molts dels seus consellers són ex-alts càrrecs dels partits o familiars seus, fet que dificulta una correcta funció fiscalitzadora sobre els comptes dels partits polítics. Casos flagrants són l’elecció com a consellers de Manuel Aznar López, germà de l’expresident Aznar; d’Antonio de la Rosa, ja mort, concunyat de Rodrigo Rato; de Juan Velarde, que alhora era patró de la fundació FAES del PP; i de Margarita Mariscal de Gante, exministra amb Aznar. El qui n’ha estat president, Ramón Álvarez de Miranda, és fill de l’expresident de Congrés i ex-defensor del poble Fernando Álvarez de Miranda.

També hi ha clars indicis de nepotisme en l’elecció dels treballadors i alts càrrecs de Tribunal. S’ha denunciat que, dels més de 700 treballadors que té, almenys 100 són familiars o persones properes de consellers i alts càrrecs del mateix tribunal, o d’alts càrrecs polítics. Per entrar-hi cal passar una oposició, però tres dels cinc membres de tribunal d’aquesta oposició són alts càrrecs del mateix Tribunal de Comptes. Fins i tot el Tribunal Suprem es va queixar al febrer de l’any 2013 d’aquesta politització, assenyalant que al Tribunal de Comptes hi havia més funcionaris nomenats pels partits que funcionaris de carrera.

Tornant, finalment, al cas que ens ocupa, en una anàlisi exhaustiva de la causa seguida contra els quaranta polítics catalans, Isabel García Pagan ha publicat a “La Vanguardia” un informe que inclou diversos escenaris internacionals de la promoció del procés. Concretament, als delegats de la Generalitat a Itàlia, Suïssa i Portugal se’ls imputa una presumpta responsabilitat comptable per organitzar el 9-N a les seves delegacions el 2014, tot i que aquestes es van crear durant el 2015.

S’imputa també com a irregular un acte organitzat per la delegació a Roma en col·laboració amb la Biblioteca del Senat italià per presentar la nova edició en italià de “Io Franco” (Sellerio), de Manuel Vázquez Montalbán. I se cita a Marysé Olivé, delegada de la Generalitat a França entre el 2012 i el setembre del 2014, tot i que va morir l’abril del 2017. Alhora reclama diners a la seva filla pel 9-N, que es produí quan la seva mare ja havia estat cessada.

Després hi ha els viatges, il·legals o no, en funció de les declaracions públiques. Declaracions que només requereixen una referència comptable si es fan fora d’Espanya. Aquí se censura l’assistència de l’exconseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, a un sopar col·loqui al Casal Català de Londres durant una visita oficial; o un viatge a Mèxic organitzat pel Port de Barcelona el 2014 –51 persones i presència de l’ambaixador d’Espanya–, que es converteix en imputable perquè essent Santi Vila conseller de Territori, va assistir a una conferència titulada “Què està passant a Catalunya?”. El tribunal entén que aquestes activitats estan fora de les competències de promoció exterior de la Generalitat, sense que tinguem una sentència judicial que acrediti aquesta irregularitat.

Per tot això que he escrit, crec que els dubtes sobre la independència del Tribunal de Comptes són més que acceptables. No és, doncs, factible afirmar que la dreta espanyola vol aconseguir amb el Tribunal de Comptes el que no ha aconseguit amb el Tribunal Suprem?


%d bloggers like this: