Josep Maria Quintana

Avui, el més còmode per mi hauria estat parlar de l’afer Strauss-Kahn, de les decisions que ha pres la UE d’embargar els béns de Bachar El-Assad, de la bruta campanya de Keiko Fujimori al Perú, dels mals de cap que Escòcia comença a donar amb el seu pla per la independència al govern conservador  britànic, de la visita de la reina Isabel, vestida de verd (off course) als llocs d’Irlanda que van ser més emblemàtics en la secular lluita per a la independència de Gran Bretanya, i fins podria lligar aquest darrer tema amb la darrera novel·la del Nobel Vargas Llosa, El sueño del celta, sobre la vida de Roger Casement, aquest irlandès ennoblit per la monarquia britànica, defensor dels drets humans al Congo i a l’Amazònia, heroi i traïdor alhora en el combat per a la independència del seu país, executat en una presó anglesa l’any 1916.

Tot això, dic, em seria més fàcil -i fins seria més coherent- en una columna com aquesta que, de manera ordinària, parla de política internacional, però no puc deixar de referir-me a aquesta mena de tsunami polític que ha transformat el país en unes hores i ha capgirat de damunt davall el mapa polític espanyol. No és que jo no esperés un canvi, que es notava a les palpentes, però mentiria si us digués que preveia l’abast que ha tingut.

Ha passat ja una setmana de la votació i tots en coneixeu els resultats; algun, per cert, tan espectacular com el de l’Ajuntament de Maó, amb una victòria conservadora que, prèviament anunciada per l’enquesta publicada a les pàgines d’aquest mateix diari, jo vaig qualificar d’improbable. No, no m’ho podia creure. Això no obstant, la predicció s’ha fet veritat.

Més enllà, doncs, de donar la meva enhorabona als guanyadors i de desitjar-los que treballin amb encert i eficàcia per al país, el que sorprèn (o potser no sorprèn tant) és com una acció política global a nivell de l’Estat –dit d’una manera més clara, com el desencert de la política del govern Zapatero- pot desfermar un tsunami que s’ha endut per davant tot el que trobava al seu pas.

Amb això no vull defensar ni exculpar l’acció política dels que fins avui han governat  l’Ajuntament de Maó i el Consell Insular que, probablement, també han col·laborat en el desprestigi socialista, però em sembla que el perquè del gran abast de la gran derrota (mai no havien tret els socialistes tants regidors com ara ha tret el PP a Maó) l’hem de cercar, principalment i especialment, a vuit-cents kilòmetres de Menorca.

Zapatero, que va aconseguir el poder gràcies als enganys i a la manipulació que, dels atemptats de Madrid, va dur a terme el govern d’Aznar, ha estat l’exemple de l’home lleuger, mediocre, falç i poc (o gens) preparat per endegar l’alta missió que el país li encarregava. Però ha estat també, i alhora, un jugador ràpid de reflexos, un polític hàbil i trapasser. Un home capaç de defensar el blanc i el negre al mateix temps, de negar l’evidència i d’afirmar el que era palmàriament fals. Zapatero, doncs, havia d’acabar per força essent víctima de la seva pròpia estratègia, perquè, com diu l’adagi, “no es pot enganyar tothom durant tot el temps”.

Quan, dilluns matí, encara perplex per l’abast de l’ona blava que ho havia inundat tot, vaig comentar el que sentia a un amic proper ideològicament als socialistes, aquest em va respondre sense dubtar-ho: “S’ho han guanyat a pols”. I tenia raó, perquè era inconcebible que un govern socialista hagués decidit donar 2.500 euros a qualsevol mare –rica o pobra- que tingués un fill, com també ho era que iniciés el camí perillós del populisme malbaratant el superàvit que aleshores tenia l’Estat, perquè ell havia de saber el que ens esperava. Però no! Tossut fins a moll de l’os, Zapatero va decidir que donaria 400 euros lineals a tots els obrers, qualsevol que fos la seva condició econòmica.

Com que érem rics i ell era generós, Espanya es va convertir en una mena de barra lliura per a l’orgia de la irreflexió i de la dilapidació. Els espanyols vivíem en el millor dels mons i Zapatero entenia que la socialdemocràcia (aquesta conquesta de la postguerra europea que està desapareixent i per la qual em sembla que val la pena lluitar) no era una ideologia que exigeix rigor i coherència, sinó una mena d’amulet que el deslliurava de tot mal.

Temps hi va haver de sobres per parar el carro de la demagògia, però calia guanyar com fos les eleccions generals del 2008, i tot valia per a l’ocasió. De fet, la victòria li va somriure un cop més, i Zapatero va creure aleshores que ja era immune a l’adversitat. Al món, doncs, no hi havia cap crisi, i si és que hi era, aquesta mai no ens podia afectar a nosaltres, els espanyols, als habitants de la vuitena potència mundial, als posseïdors d’un sistema financer meravellós que no podia fer aigües. Però –en expressió feliç de Berna González Harbour, “l’infern del dèficit va canviar la percepció del despropòsit, i quan aquest va esclatar, la màquina de cometre errors amb prou feines havia començat encara”.

En efecte, Zapatero seguí negant la crisi, va decidir apostant per la despesa (havíem de refer rotondes a tot el país) i va creure que, fent créixer el dispendi, però deixant inalterable el patró del creixement, resoldria el problema. Òbviament, res no va resoldre, i amb l’Estat a punt de fer fallida, es va veure forçat a canviar de política i fer el que les autoritats monetàries supranacionals li van imposar. I ell va fer el canvi com qui gira una calça, amb el mateix somriure als llavis, com si res no hagués succeït.

Però ja era tard, perquè de sobte ens hem adonat que teníem gairebé cinc milions d’aturats, que el quaranta-cinc per cent dels joves no tenien perspectives de feina i que els sous de moltes famílies no arribaven a final de més. Però -això sí!- teníem el país ple d’aeroports (alguns que no podem pagar, i d’altres on els avions mai no arribaran perquè no hi ha tràfec suficient per a fer-los rendibles), i érem –això també!- la primera potència mundial en xarxa de trens AVE, encara que anàvem molt més enrere pel que fa al número de viatgers. I descobríem també que, tot i gaudir d’un gran sistema financer, les Caixes i alguns bancs feien aigua.

I no és només això: avui, la majoria d’ajuntaments, de consells insulars, de diputacions i de governs autònoms estan en situació teòrica de concurs d’acreedors. Ho hem vist fa uns mesos a Catalunya, quan el govern convergent d’Artur Mas ha confessat que no hi havia altra camí que el dels retalls. Doncs bé, aquest és el panorama que, sens dubte, es trobaran els nous edils quan prenguin possessió de les seves poltrones. És per això que, en aquestes circumstàncies, no els podem, sinó, desitjar-los molta sort.

Parlava diumenge passat dels arguments que poden justificar la violació de la sobirania nacional tot referint-me a Líbia (un cas d’intervenció clara, però amb cauteles, pel fet que els interventors no posen peu sobre el sòl libi), i també a Síria (on no s’ha decidit intervenir), però tinc la impressió que molts dels meus lectors, sobretot els qui s’interessen per la política internacional, en llegint el títol de l’article, es devien pensar que em referiria a l’acció bèl·lica (o simplement militar) que els nord-americans han dut a terme al Pakistan per matar Osama Bin Laden.

Ja sé que parlar d’aquesta qüestió comportarà inevitablement opinions favorables i contràries alhora, perquè no deixa de ser una matèria controvertida per diverses raons: en primer lloc, per haver decidit executar una persona –encara que aquesta sigui un assassí- sense detenir-lo primer ni ser sotmès al judici d’un tribunal. I en segon terme, perquè l’operació militar, preparada minuciosament des de la Casa Blanca, es va dur a terme en un territori subjecte a la sobirania d’un Estat, Pakistan, sense la prèvia autorització d’aquest.

D’espatlles al general Pervez Kayani, que no es va témer dels fets fins al moment en què el raid era ja pràcticament enllestit –l’exèrcit pakistanès va arribar a Abbottabad quan les Navy Seals ja havien partit-, l’operació militar va ser preparada curosament i seguida en directe pels dirigents nord-americans (Obama i Clinton al capdavant), se suposa que amb un ai! al cor perquè el risc de fracàs era enorme. Però no va fracassar. Ben al contrari, va ser un èxit, ja que, en qüestió de poques hores, el criminal més cercat del món era mort (puc dir assassinat?, hauria de dir executat?), el cadàver pujat als helicòpters, dut a bord d’un cuirassat i llençat posteriorment a l’oceà.

Aquests fets són d’una importància tan gran que transcendeixen, sens dubte, el debat de si és just o no violar la sobirania d’un Estat per dur-los a terme, i ens du a un altre debat d’ordre ètic presidit per una pregunta inevitable: És acceptable matar un home (en aquest cas un reconegut criminal, líder i incitador de milers de morts, responsable últim dels estralls de l’11 de setembre de 2001) sense un judici previ?

Més enllà de les reaccions populars, normalment viscerals i poc meditades, han estat moltes les persones de criteri que s’han pronunciat sobre aquesta qüestió. Val a dir que amb resultats absolutament contradictoris. Per a Maureen Dowd, una periodista crítica amb els republicans, que col·labora al New York Times i va ser premi Pulitzer el 1999, l’actuació nord-americana ha estat impecable. El seu raonament és aquest: “Que ningú no em parli de calma. Després d’una tragèdia, és impossible. No, el que jo vull és el record, la justícia, la venjança. Quan es tracta d’un assassí que es vantava d’haver reduït a cendres milers d’americans i desitjava matar-ne d’altres, aquesta em sembla l’única reacció civilitzada i moralment sana. Nosaltres hem celebrat una de les poques victòries incontestables que hem obtingut en el pla militar des de feia molt de temps, un èxit que ens ha donat el sentiment de ser novament americans –intel·ligents i forts, capaços de retrobar els nostres enemics i de fer-los pagar”.

He volgut copiar la frase sencera perquè en aquesta hi ha alguna cosa més que un judici moral. Hi ha, al meu entendre, una definició del que, per a Maureen Dowd, són –o haurien de ser- els nord-americans (visió que, per ella mateixa, demanaria un altre debat). Reconduïm, però, només, l’anàlisi a la primera part de la frase, quan Dowd uneix “record, justícia i venjança” en un mateix objectiu. I en aquest sentit res no he d’oposar a la unió entre record i justícia; tanmateix, em costa d’unir justícia i venjança, perquè aquests són dos conceptes que un tribunal mai no podria aplicar de manera sistemàtica i complementària.

Més prudent –però igualment satisfet de l’operació- es mostrava el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, el qual va declarar que se sentia “del tot alleujat” per la mort del líder d’Al-Qaeda, mentre que, des d’altres posicions ideològiques, Kenneth Roth, director executiu de l’ONG Human Rigts Watch, afirmava: “Ban Ki-moon s’equivoca sobre Osama Bin Laden. Per molt que fos justificat, no és fer justícia matar sense procés ni condemna”. Afirmació que ens duria també a distingir –i no és fàcil- entre “el que és just” i “el que és justificat”, qüestió, però, en la què ara no puc ni vull entrar.

No és la meva intenció, per tant, dirimir sobre una actuació que, des del punt de vista ètic, em sembla molt criticable (a mi, les celebracions per la mort de Bin Laden davant la Casa Blanca em van semblar tan irracionals i perilloses com les que vam veure per televisió després dels atemptats de l’11-S en diversos països musulmans), acció, doncs, que, criticable des del punt de vista ètic, els nord-americans -Obama el primer- han considerat, però, un gran èxit polític.

Tanmateix, amb aquesta actuació militar no penso que s’hagi fet justícia (matar un home de la manera que ells ho han fet mai no és fer justícia), ni penso tampoc que, sense Ossaba Bin Laden, els nord-americans hagin aconseguit que el món sigui més segur. Això sí, hauran venjat la mort de moltes persones, eliminat un criminal i, probablement, afavorit la reelecció d’Obama, perquè, segons podem veure, als Estats Units d’Amèrica, el prestigi polític no s’adquireix ampliant la seguretat social als més desfavorits, sinó fent accions perquè els ciutadans recobrin l’orgull de sentir-se americans. O com diu Maureen Dowd, l’orgull de sentir-se homes intel·ligents, forts i capaços de retrobar els seus enemics per fer-los pagar les culpes.

Per últim, si només parlem de política i no d’ètica –que és del que jo em proposava (encara que sempre em costi deslligar els dos conceptes)- diguem també que l’eliminació d’Osama Bin Laden ha cavat una fossa entre el Poble del Pakistan i el seu exèrcit, i això és bo per a la democràcia en aquell país. Perquè els pakistanesos, molt crítics pel que fa al rol de la jerarquia militar, es demanen avui si els militars sabien que l’home més cercat del planeta vivia a Abbottabad, a només un quilòmetre de l’Acadèmia militar de Kahul. I això perquè, si ho sabien, malament, ja que això comporta una col·laboració amb el terrorisme; i si no ho sabien, doncs encara pitjor, perquè revela una seva gran incompetència.

El 27 de març vaig publicar un article, “Master and commander”, molt crític amb la intervenció internacional a Líbia, que va provocar una disparitat d’opinions, com d’altra banda és normal quan un pren posició respecte de decisions polítiques tan complexes com la d’intervenir militarment en un país sobirà. Avui retornaré sobre la qüestió, no tant per reivindicar el meu criteri d’aleshores, crític amb la resolució 1973 de l’ONU i amb la posició de França i Gran Bretanya, especialment, com per observar la dificultat que tenen els Estats de mantenir un mínim de coherència a l’hora de prendre aquesta mena de decisions.

En realitat, les grans decisions que es prenen en aquest camp venen emparades per dos punts de vista contradictoris: el primer diu que la sobirania dels Estats és intangible i que, per tant, no s’ha d’intentar mai “forçar-la”, per nobles que siguin les motivacions en joc. El segon, en canvi, creu que una posició tan radical no és acceptable i que la sobirania no és un dret absolut que impedeixi la seva violació, sobretot quan hi ha el perill d’una greu de transgressió dels drets humans.

Mentre els criteris que sostenen el primer punt de vista són contundents (el resultat de la violació de la sobirania és sempre negatiu, ja que una infracció del principi de no intervenció en provoca inevitablement d’altres, fins al punt que els problemes que genera sempre són superiors als que resol), el criteris que argüeixen els partidaris de la segon punt de vista solen ser més vagues i poden variar segons el cas. D’aquesta variabilitat no hem de deduir, però, forçosament una arbitrarietat a l’hora de decidir, ja que aquest darrer punt de vista ha de comportar necessàriament una valoració seriosa i responsable dels fets que determinen la intervenció.

Els partidaris d’aquest segon criteri d’actuació en matèria de política internacional entenen, per tant, que la decisió d’intervenir violant la sobirania d’un Estat no es regeix per normes immutables sinó que s’han d’avaluar en cada cas les situacions, ja que cadascuna d’aquestes és particular i, per tant, exigeix una resposta particularitzada. Això fa que, accions que s’assemblen, puguin tenir respostes diferents, fins i tot antagòniques.

Contràriament al que podrien pensar alguns dels meus lectors (sobretot arran de l’esmentat article del 27 de març), no sóc partidari del primer punt de vista sinó del segon. Jo també crec que cada situació exigeix d’una resposta particular i no considero, per tant, la sobirania nacional com un dret intangible (encara que sí l’entenc com un dret fonamental que, en principi, s’ha de respectar). Ara bé, del que no hi ha dubte és que, a l’hora d’optar per aquest darrer punt de vista, correm el perill de caure en la incoherència i de tractar els problemes derivats de la política internacional amb dues vares d’amidar. I això sí que és criticable.

De fet, no cal anar gaire lluny per observar com, durant les darreres setmanes, els actors internacionals estan actuant sense una lògica aparent. En efecte, mentre que, a Líbia, emissaris de la comunitat internacional, amb el suport de països àrabs, fan costat als opositors del dictador Gaddafi, a Bahrein, l’Aràbia Saudita, amb d’altres monarquies del Golf, ha asfixiat l’oposició sense que els països accidentals s’indignessin, per no dir que ho han fet amb el seu acord tàcit. Al Iemen, en canvi, aquestes mateixes monarquies han intentat que es produís un canvi de poder controlat, maldant perquè el president partís alhora que tractaven d’impedir que l’oposició islamista acabés imposant-se. Aquest cop, l’Occident tampoc no ha dit res i ha actuat amb una completa indiferència.

I què hem de dir de la Síria de Bachar El-Assad? En vaig parlar el passat 17 d’abril, i he de tornar-hi perquè, mentre en aquest Estat la violència de la repressió s’intensifica, ningú no sembla que reclami vertaderament una intervenció.

Després que el president silenciés qualsevol mena de canvi polític en el discurs del passat 30 de març, el dia 1 d’abril, a la sortida de la pregària del divendres, deu manifestants van ser morts a Douma, un barri dels afores de Damasc. El 8 d’abril, davant el seguici de manifestacions, el president ordenà a les forces de seguretat que disparessin i aquestes van provocar desenes de morts a tot el país. El 13 d’abril, la protesta s’escampà fins a Alep, i el 15 d’abril, els manifestats hostils al règim es van concentrar per primer cop a Damasc. Davant això, Bachar El-Assad va aixecar, el 21 d’abril, l’estat d’estat d’excepció que regia a Síria des del 1963.

Però això no va ser suficient per ofegar la protesta massiva d’una gent que, pels carrers de la mítica Damasc, cridaven –com abans ho havien fet els manifestants de Tunis, de Líbia o d’Egipte- “Ni salafistes (1) ni Germans musulmans (2). Nosaltres volem la llibertat”. Això fins al punt que, el divendres 22 d’abril, la major part de les grans ciutats sirianes van ser objecte de manifestacions.

El 23, Barack Obama, condemnà les violències del règim sirià, crítica que també va fer la gran majoria de líders europeus. El 26 d’abril, es comptaven ja 400 morts a tot el país, i el 27 d’abril, al Consell de Seguretat de l’ONU, Rússia i Xina bloquejaren un projecte de resolució que condemnava el règim d’El-Assad. A finals d’abril, una sagnant repressió es va abatre sobre els insurgents que obligà a milers de sirians de fugir en direcció al Líban i a Jordània.

Aquesta darrera setmana, Bachar-El Assad ha intensificat la repressió mentre la Unió Europea embargava els bens d’un germà del president de Síria però sense prendre cap determinació sobre els béns d’aquest en el continent europeu.

I jo em demano: és suficient que culpem Rússia i Xina de la no intervenció a Síria? Formalment, sí; però no en el fons. Rússia i Xina han servit aquest cop de paraigües als nord-americans i a les grans potències europees que s’han vist alleugides en saber que la seva teoria de la intervenció –aplicada tan lleugerament a Líbia (sense resultats encara definitius, però que ha provocat ja un seguici de morts i de destruccions d’edificis)- aquest cop no seria aplicable a la Síria de Bachar El-Assad.

—————————-

(1) Els salafistes pretenen trobar una via de modernització que sigui, però, específicament islàmica.
(2) La ideologia dels germans musulmans està basada en l’establiment d’un estat islàmic basat en la Xaria (llei islàmica).

Quan contemplo el debat sobre la laïcitat que, de manera continuada, segueix el seu curs a França i observo també la manera de concebre’l entre nosaltres, sento una sana enveja respecte dels nostres veïns del nord.

Si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és així com jo l’entenc), hem de fixar el concepte: La laïcitat implica acceptar el pas al domini profà de certs valors que pertanyien al domini sagrat, i especialment l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament).

A conseqüència de la Revolució Francesa, tot el segle XIX va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de l’ultramontanisme, que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació de les Esglésies i de l’Estat) encara vigent, que, en proclamar aquesta separació implica, en paraules de Guy Haarscher, que “L’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, alhora que garanteix la lliure expressió de cadascuna dins de certs límits”.

Aquesta separació, que va costar de ser acceptada, ho és avui per tots com una conquesta, entre d’altres raons perquè és la que ha permès a cada religió de poder trobar el seu lloc respecte del ciutadà, fins al punt que, el passat 30.03.11, els representants de sis grans religions (catòlica, protestant, ortodoxa, jueva, musulmana i budista), entre els quals hi havia el cardenal André Vingt-Trois, president de la Conferència episcopal francesa, publicaven un manifestes en alguns mitjans de comunicació francesos (entre els qual puc citar La Croix i Le Parisien/Aujourd’hui en France), del que vull extreure’n alguns paràgrafs:

“Aquesta iniciativa –es refereix a la Tribuna de representants de les sis grans religions- està justificada per la voluntat d’aprofundir en el nostre coneixement mutu, pel sentiment de contribuir conjuntament a la cohesió de la nostra societat en el respecte dels altres corrents de pensament i pel reconeixement de la laïcitat com un element que forma part del bé comú de la nostra societat. La laïcitat és un dels pilars del nostre pacte republicà, un dels suports de la nostra democràcia, un dels fonaments del nostre voler viure conjuntament. Vetllem, doncs, per no dilapidar aquesta preciosa conquesta.”

Aquesta concepció de la laïcitat que comparteixen tots els duu a parlar de la complexa situació político-econòmica actual, i ho fan d’aquesta manera:

“[El debat i la reflexió sobre aquestes qüestions] il·lustra perfectament tota la riquesa i la profunditat de l’experiència francesa sobre la laïcitat. Nosaltres hi retornarem un cop ens tornem a trobar. Agitat per crisis contínues, polítiques, econòmiques, financeres i morals, el període actual és difícil d’entendre però no està mancat d’esperança. El deure dels qui tenen responsabilitats consisteix a il·luminar el camí i a elaborar solucions conformement al bé de tots. No afegim confusió al període atribolat que travessem. Nosaltres militem conjuntament per una laïcitat ben entesa. La laïcitat no és separable dels valors fonamentals que nosaltres compartim, particularment de la dignitat i dels respecte de la persona humana i de la seva inalienable llibertat. Aquests valors que no es poden desplegar sinó a partir d’una confiança mútua que és la font de la pau per a la nostra societat”.

Dit això, voldria remarcar la preocupació que molts ciutadans francesos tenen per un problema que també ens pot acabar afectant: avui la religió musulmana en el continent sovint qüestiona la integració d’aquesta en el pacte religiós establert a tota Europa. I això perquè, en el fons del problema, s’hi amaguen en realitat les greus dificultats d’integració de grans poblacions d’origen immigrat que es troben amb grans entrebancs d’ordre econòmic i laboral per integrar-se socialment. I això perquè diverses generacions establertes de fa temps en el sòl europeu tenen una gran dificultat per sortir de les classes baixes.

En aquests casos, el fet religiós té el perill d’esdevenir un element identitari. Un element, per tant, visible de la diferència, quan aquesta havia de restar en el domini privat. Sobretot, perquè aquesta temptació no es limita a les classes treballadores. També afecta a les persones que, en un moment de ràpida globalització, recerquen punts de referència. Per tant, l’expressió d’idees nauseabundes com les de Thilo Sarrazin a Alemanya o l’ús de la franja més extremista de l’Església Catòlica en reconeixement de les arrels cristianes d’Europa tenen un ressò que no es deuria produir un cop hem acceptat viure en un espai continental secularitzat.

En aquest sentit, és d’interès remarcar les paraules que l’acadèmic René Rémond va escriure dient que la llibertat de consciència “és un element que forma part de l’acord entre els membres de la Unió Europea: forma part, doncs, com la separació de poders, la independència de la justícia o el control de la constitucionalitat del corpus que defineix l’estat de dret i dóna sentit al desig comú de viure en els pobles d’Europa”.

——–
Thilo Sarrazin és un polític alemany membre del SPD. Va ser senador de finances per l’Estat de Berlin (2002-2009). Des de 2009 ha estat membre de la Junta Directiva del Deutsche Bundesbank. Va ser molt criticat per uns polèmics comentaris sobre la política d’immigració alemanya en un llibre Deutschland schafft sich ab (“Alemanya se suprimeix ella mateixa”), publicat l’agost de 2010.

René Rémond, (1918-2007) va ser un historiador i politòleg francès. Professor de l’Institut d’Etudes politiques de París, president de la Universidad de París – X Nanterre i de la Fondation national des sciences politiques. Era també membre de l’Acadèmia francesa i de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials.

Tenc la impressió que som molts els teleespectadors que hem gaudit veient la sèrie produïda per Peace Arch Entertainment per a Showtime, “Els Tudor”, que desgrana el regnat d’Enric VIII, transcendental per a la història d’Anglaterra i, també, per a la història de l’Església, ja que és durant aquell regnat que es produeix la creació de l’Església anglicana i es consagra, no sense dificultats, un nou cas de divisió entre els cristians que encara perdura.

Més enllà d’algunes llicències literàries o cinematogràfiques que no concorden amb la història −els escriptors de ficció som mentiders per naturalesa− o bé d’algun error que s’hauria pogut estalviar −en referir-se al Papa es parla del “Vaticà”, quan aquest Estat no neix fins al 1922−, en aquesta magnífica i curosa sèrie històrica veiem molt clarament com, adoptant com a principi el propi de la monarquia de dret diví, el rei es considera l’únic intèrpret d’una voluntat de Déu, voluntat que ell imposa fins i tot al Parlament i entorn a la qual es configura tot l’Estat. Recordeu que, encara avui, el rei d’Anglaterra és el cap de l’Església anglicana.

Tanmateix, Enric VIII s’adona que, per convèncer tots els súbdits catòlics del seu país, no basta que ell ordeni el canvi d’orientació religiosa, i sap que no la podrà dur a terme si no aconsegueix que les classes altes del clergat −els bisbes− adoptin els seus punts de vista, donin suport a les seves idees i rompin finalment amb el Papa de Roma; cosa que aconsegueix eliminant els qui no accepten aquesta visió de les coses i donant prebendes als qui estan dispostos a seguir-lo sense protestar. Res, doncs, que sigui sorprenent per a nosaltres.

El que ara, però, voldria remarcar és que va ser a partir d’Enric VIII quan un bon grapat de bisbes addictes a la seva política van començar a ocupar seients al Parlament (els anglesos ja tenien aleshores un Parlament), i això perquè, des d’aquesta posició de força i de preeminència, donessin suport −justifiquessin en definitiva− els divorcis del rei (el Papa mai no va acceptar el seu divorci amb Caterina d’Aragó) i l’execució d’algunes de les seves esposes.

Doncs bé, cinc-cents anys més tard, els successors dels bisbes d’aleshores continuen encara asseguts al Parlament (ocupen vint-i-sis escons a la Cambra dels Lords), des d’on suposo que pretenen representar la voluntat de Déu, ja que la dels electors és clar que no l’ostenten, perquè mai no han estat elegits.

Aquest manteniment de les tradicions, que d’una banda ha estat tan profitós als britànics, presenta en el cas dels bisbes parlamentaris una gran incoherència (potser seria més exacte dir incompatibilitat) amb els principis que impregnen avui el sistema democràtic. I si això és difícil de justificar des del punt de vista de l’Estat, penso que també ho hauria de ser del costat de l’Església (que en aquest cas no és la Catòlica).

En una enquesta ICM recent, el 74% dels britànics pensen que els homes d’Església s’haurien de presentar davant dels electors com el comú dels mortals si volen tenir un escó al Parlament, però res no fan els polítics per resoldre aquesta qüestió que clama al cel com un delicte de “lesa democràcia”.

Diguem que Franco n’era un expert, en aquesta mena de coses, i per això mateix sempre va tenir alguns bisbes a les “Cortes Españolas” −¿qui, de certa edat, no recorda encara els discursos de l’ínclit monsenyor José Guerra Campos?− que justificaven la seva política, la beneïen i l’exalçaven fins al punt de permetre que el dictador entrés sota pali a les nostres catedrals.

En un recent discurs, el primer ministre britànic, David Cameron, recordava molt encertadament als ciutadans musulmans del Regne Unit que havien de respectar “la igualtat dels drets de l’home independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual. És la marca de la nostra societat. Pertànyer a aquesta societat és −deia− creure en tots aquests principis”.

El seu número dos, Nick Clegg, líder del Partit Socialdemòcrata, s’havia compromès abans de les eleccions a fer que, a la Cambra dels Lords, el cent per cent dels membres fossin elegits; la qual cosa significava que havien de desaparèixer els privilegis dels religiosos. Curiosament, tot i que, tant Cameron com Clegg, semblava que tenien clares les idees pel que fa a aquesta qüestió, avui parlen només del vuitanta per cent dels escons, a fi que els bisbes continuïn tenint el privilegi d’ocupar, sense ser elegits, un lloc a l’alta cambra. Un lloc, és clar, des d’on se seguiran oposant (com fins ara) de manera explícita a “la igualtat dels drets independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual”, de què parlava Cameron en el seu discurs.

I dic això perquè els bisbes parlamentaris s’han pronunciat darrerament −i ho han fet en bloc− contra la llei sobre la igualtat, que deixava fora de la persecució judicial els homosexuals, només pel fet de ser-ho; i també han fet bloc per exigir que no es prohibís l’exhibició de pancartes que proclamin “Nosaltres no servim als gays” a les portes de les botigues, de les organitzacions de caritat o dels hotels. I fins han amenaçat de suspendre els serveis d’ajuda a les persones disminuïdes, si és que se’ls impedeix d’excloure’n els homosexuals.

No deixa de ser frapant, doncs, que, avui, només hi hagi ha dos Estats al món que reservin llocs del Parlament nacional a religiosos (ja sigui a bisbes o a imams), els quals tenen la possibilitat d’opinar i de votar des del seu escó en favor o en contra de lleis que els ciutadans hauran de respectar per força. Aquests són el Regne Unit i l’Iran, dos països tan distants i tan distints des de qualsevol altre punt de vista.