Josep Maria Quintana

Ahir vaig passejar pel camp un cop encetat el capvespre i, entre el fred i el mal temps, vaig contemplar embadalit el miracle anual dels ametllers que florien. Eren milers de botons blancs que s’obrien lentament a les branques dels arbres que deixaven sortir mandrosament la flor més primerenca de totes, aquella que ens anuncia que el temps no s’acaba i que l’hivern, per fort que sigui aquest, per trampes que encara ens prepari, acabarà perdent força inexorablement.

A Sant Petersburg, el dia en què el gel es trencava sobre el llit del Neva, el tsar feia disparar els canons de la Fortalesa de Pere i Pau i organitzava una gran festa. A fora encara feia un fred espectacular i no era estrany que la neu cobrís algun indret d’aquelles terres nòrdiques. Però la temperatura afluixava i els gels glaçats del riu s’escardaven i, lentament, es transformaven en una aigua de color vinós que corria lenta i suau cap al mar. I com que arribats a aquest punt la temptació de citar “las coplas” del poeta castellà era gran i la lluita contra el cursi reclamava forçosa alguna mena d’elipsi, deixaré de fer-ho en la confiança que el meu lector intel·ligent sabrà interioritzar el poema al seu gust.

Conten també que Baltasar Porcel, quan algú li telefona des d’Andratx per dir-li que els ametllers de Mallorca floreixen (i això –us ho asseguro- no forma part del “mite”), s’hi desplaça des de Barcelona només per veure’ls de prop i respirar al seu costat. Quant a mi, que tinc els ametllers vora de casa, penso que val més contemplar-los i no dir-ne res. I penso això perquè, si bé cal reconèixer que l’escriptor mallorquí és dels pocs que els ha sabut descriure d’una manera bellíssima, el cert és que, com ens advertia Josep Pla, qui més qui menys ha estat temptat de descriure els ametllers en flor, i que la literatura que persegueix aquest tipus de descripcions sol ser gairebé sempre d’una pèssima, d’una horrorosa qualitat. D’ací que jo en fugi i intenti escriure un article sobre els ametllers que floreixen (aquest era, si més no, el meu intent inicial) sense fer-ne, però, cap descripció. Serà, en tot cas, el meu lector cibernètic que haurà de decidir si me n’he sortit o no d’una tan atrevida escomesa.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de dinar amb el cònsol d’Alemanya a Barcelona, el senyor Marco Acquaticci, convidat pel meu amic Matias Rotters, que és cònsol honorari d’aquest mateix país a Menorca.

Vam parlar de moltes coses. Ell, de fet, s’interessava pels problemes dels seus compatriotes que s’han instal·lat a la nostra illa i per les relacions econòmiques i socials que els afecten.

En un moment donat vam tenir ocasió d’explicar-li la bona impressió que ens havia causat la nova cancellera, Angela Merkel la qual, d’ençà que ha pres possessió del seu càrrec, ha anat acumulant èxits polítics. He de dir que les seves manifestacions al Fòrum Econòmic Mundial de Davos em van semblar impecables, sobretot quan afirmà quins eren, per a ella, dos valors dels més bàsics a tenir en compte: El primer, la llibertat (la caiguda del mur de Berlín, va dir, era “una cosa que jo no esperava”). El segon, la idea que “allò que defensem no pot ser només per a nosaltres, sinó per a tota la humanitat.”

En uns moments on el que sembla dominar en aquest món és l’egoisme (i en dir això no em situo només en el camp polític), penso que escoltar aquestes paraules és, com a mínim, refrescant.

Deien que Franco, quan es trobava davant algun escàndol (d’aquells que aleshores sempre s’ofegaven tot abocant-hi terra al damunt) solia dir als afectats: “Sempre us agafen amb les mans a la cartera o a la bragueta”. I és que, d’aquells homes tan il·lustres, aquests eren (segons sembla) els seus dos punts més flacs.

Els fets, però, es perpetuen. I dic això pensant en la primogènita del dictador Pinochet (avui en llibertat sota fiança) que la van caçar amb les mans a la cartera a les Duanes de Washington un cop hi va arribar procedent d’Argentina.

Lucía Pinochet (que així es diu la senyora) havia estat acusada, juntament amb la seva mare i els seus germans, d’evasió fiscal relacionada amb els comptes secrets que l’exdictador tenia en el banc nord-americà Riggs. Es parla de no menys de 125 comptes en aquest banc i en altres institucions financeres, que eren vigents des de 1979, i que foren clausurades l’any 2000, coincidint amb la detenció a Londres del general.

Moltes paraules belles i patriòtiques, les dels dictadors, però en el fons les mateixes misèries de sempre. Com deia Franco, per la cartera o per la bragueta. I val a dir que, d’aquests dos pecats comesos pels polítics en actiu, sempre el primer serà superior al segon. No us càpiga cap dubte.

Els resultats de les eleccions palestines han fet palès el perill que jo explicava a la meva lletra de batalla de fa dos dies. Hamas no sols ha guanyat posicions sinó que s’ha convertit en la primera força política. De fet, el president de l’autoritat palestina ha acceptat la dimissió del seu primer ministre, Ahmed Qoreï. I sembla clar que Mahmud Abbas demanarà a Hamas de formar govern un cop els resultats siguin definitius.

No cal dir que els resultats han caigut com un gerro d’aigua freda a Israel i als Estats Units. Bush ha dit ja que mai no acceptarà i respectarà un govern de Hamas, que no donarà un dòlar d’ajut a un govern fet de terroristes, i menys encara a una força política que té, entre els objectius principals, el d’eliminar l’estat d’Israel del mapa.

En un comentari d’urgència, Gilles Paris escrivia a Le Monde que, per als països occidentals, la qüestió de la relació amb un moviment responsable d’atemptats sagnants que és a la llista d’organitzacions terroristes, no es podrà deixar de tenir en compte. La situació política palestina no ofereix, doncs, cap escapatòria i això perquè Hamas governa ja els municipis principals de Cisjordània i a partir d’ara tindrà majoria a l’Assemblea Legislativa. El fet de congelar eventualment els ajuts internacionals, cosa lògica si atenem a les diferents preses de posició, comportarà algunes conseqüències immediates en una Autoritat palestina que es troba ja en el llindar de la fallida.

S’obren, doncs, forts interrogants a l’orient mitjà. Però la pregunta cabdal és la següent: Anem cap a la radicalització i cap a la islamització del govern de Palestina o bé l’exercici del poder moderarà les radicals postures de Hamas? Ara per ara no en sabria donar la resposta.

Aquest cop, tot i anar acompanyats del seus elements distintius habituals (banderes basques, estendards dels moviments nacionalistes, cants com l’Eusko Gudariak, etc.) i amb l’assistència de delegacions del Sinn Fein irlandès, la manifestació camuflada de Batasuna que va tenir lloc a Barakaldo el dissabte passat, ha estat diferent d’altres anteriors.

D’una banda, els assistents no han fet res que pogués ser avaluat com a contrari a la prohibició feta per l’Audiència Nacional. Ningú no va nomenar Batasuna i la manifestació –si més no de portes a fora- no volia ser sinó una manifestació política de milers de persones que reclamaven els seus drets ciutadans per a defensar “els drets civils i polítics”.

La policia basca (que tenia la competència exclusiva de mantenir l’ordre) no va haver d’intervenir. De fet, gairebé no se la va veure. No hi va haver, doncs, la provocació que molts esperaven i, si bé en cap moment no es va escoltar a Otegi una crítica de la violència d’ETA i, menys encara, una exigència de deixar les armes, el cert és que el dirigent de l’esquerra nacionalista va predir un “procés de pau al País Basc.” Aquestes foren les seves paraules: “Nosaltres hem dit que calia tenir confiança […] Els obstacles són sempre molt importants, però ens apropem irresistiblement a un procés de pau.”

Cal que també nosaltres tinguem confiança en un futur acord de pau? És difícil assegurar-ho, però em sembla evident que alguna cosa es mou al País Basc. Per al PP –això ja ens ho imaginàvem- la política socialista és suïcida en aquest sentit, però aquesta asseveració, d’un partit per al qual tot és catastròfic, evidentment no es pot tenir en compte.

Tinc la impressió que, amb l’acord a què han arribat Rodríguez Zapatero i Artur Mas sobre l’Estatut de Catalunya, el panorama polític espanyol entrarà en una via ben interessant. En uns apunts d’urgència, el meu fill (Tolosa de Llenguadoc) em diu el següent:

La jugada és bona per molts motius,

1. El PSOE demostra que està per sobre del PSC. Això és bo de cara als socialistes espanyols.
2. ERC es rebota, el PSOE demostra que pot imposar coses als nacionalistes.
3. A ERC li va bé, es pot rebotar plorar i després al referèndum dir que la gent voti SI malgrat tot. Juguen a radicals i surten amb una proposta moderada.
4. A CiU li va de perles, tornen a primera fila, donen imatge de partit seriós que pot negociar solucions moderades, etc. etc. etc.
5. Al PSC tant li fa. Queden una mica malament però bé, si al PSOE li va bé, al PSC també.

El que jo crec, però, és que, més enllà del que apunta en Pere, l’acord –si acaba amb un text final- provocarà un desconcert en el PP i una lenta però continuada desafecció d’alguns dels seus barons que, amb la boca petita, seguiran les consignes dels talibans Zaplana i Acebes, però acabaran per reclamar també per a ells els resultats de l’acord.

Sense anar més lluny, dilluns passat, Piqué ja es desmarcava dels líders nacionals (mai més ben dit) del PP i deia (cito de memòria) que l’acord començava a posar les coses al lleu lloc. Val a dir que, immediatament, tant Acebes com Zaplana van destacar l’absoluta inconstitucionalitat dels termes pactats. A les notícies del vespre de la “Quatro”, Gabilondo entrevistà Zaplana que no dubtà a declarar la inconstitucionalitat de tot el text i, sobretot, de la referència a la “nació” en el preàmbul, del tractament de la llengua (“que impedirá hablar en castellano en Cataluña” –mira que en té, de penques, això!) i de l’acord per al finançament de la Comunitat autònoma.

Ahir, el diari Menorca duia una fotografia de Rosa Estaràs a portada i un text que deia: “La vicepresidenta, Rosa Estaràs, afirmó ayer que el acuerdo estatutario alcanzado el fin de semana entre el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y los dirigentes catalanes rompe los principios de igualdad, solidaridad y equilibrio territorial que contempla la Constitución, algo que a su juicio es inaceptable.”

Però –i mireu com n’és, de galdós, això-, immediatament afegia que aquest acord li semblaria bé si “El estado es capaz de garantizar el mismo nivel de inversiones hasta 2014 para todas las regiones de España y el mismo modelo de financiación.”

Així, doncs, com quedem: és o no és inconsticuional el sistema? Si l’apliquen a Catalunya sembla que ho és, però deixa de ser-ho quan també podem afegir-nos-hi nosaltres. Un argument d’allò més sòlid, jurídicament parlant.

Però això ja es veia venir. Per molt que clamin al cel els talibans de la direcció central del partit, aviat els sectors més pragmàtics (i segurament molt menys fondamentalistes) que representen alguns presidents autonòmics del PP, com Matas, Camps o Fernández, reclamaran una millora dels estatuts de les seves comunitats autònomes, i basaran la seva reclamació en el text català. Què en farem aleshores de Rajoy, Zaplana i Acebes? Serà interessant de veure-ho.

Vaig escoltar una mica sorprès, però no atordit, l’amenaça que llençà Chirac de respondre amb la força nuclear (llegeixi’s amb la bomba atòmica) al país que, via terrorisme, ataqués França.

D’entrada fa de mal saber com destriarà el país a bombardejar si els qui ataquen París són, posem per cas, comandos formats per alguns iraquians, dos paquistanesos, alguns marroquins, etc. Bombardejarà mig món?

Si el qui ataca França és l’Al Qaida de Ben Laden, qui atacarà? L’Aràbia Saudita? Els encontorns de la televisió Al Jazira?

Un editorial de La Vanguardia de dissabte passat feia diana. “De puertas afuera, Chirac, que fue incapaz de ganar el referéndum sobre la Constitución europea y sumió la Europa política en una profunda crisis, ofrece ahora a sus aliados su arsenal nuclear. Y, de puertas adentro, cuando incluso desde las filas del centroderecha se le invita a anticipar su salida del Elíseo, prevista para la primavera del 2007, hace una exhibición de su potencial atómico, como lo hizo ya en 1995 cuando inició su mandato con la última tanda de pruebas nucleares en Mururoa.”

De fet, el Quai d’Orsay va haver de precisar que les paraules del president no es dirigien concretament a ningú, contra cap país en particular, i que la doctrina nuclear francesa continua essent –com a estat sempre- de dissuasió. En definitiva, que té raó l’editorialista del diari barceloní quan conclou que “Chirac ha presumido de su fuerza atómica para ocultar su declive e impotencia política.”

Quan el lector llegirà aquestes notes serà ja dilluns, dia 23 de gener, però jo les escric el matí del diumenge, un cop he escoltat a les notícies de les vuit que el president Rodríguez Zapatero i Artur Mas, després de nou hores de negociació, han arribat a un complet acord sobre l’Estatut. Segons els informadors, el president pensava informar tot seguit a Esquerra Republicana i a Esquerra Unida-Verds.

La notícia m’ha satisfet perquè tots necessitem que aquesta negociació s’acabi, i que acabi bé, tant per Catalunya com per Espanya (encara que haurem d’acceptar com a cosa inevitable que els llamps i trons de Rajoy augmentin –si això és possible- de volum), però de tota manera, el que no deixa de ser estrany (o potser hauria de dir significatiu) és que l’acord bàsic s’hagi adoptat amb Convergència i Unió, el principal partit dels qui ocupen escons al Parlament de Catalunya.

Tinc la impressió que Rodríguez Zapatero voldria arribar a un acord parlamentari (em refereixo ara al Parlament espanyol) amb CiU, un acord que d’alguna manera l’alliberaria del llast que per a ell (i per al seu partit) comporta dependre d’ERC i d’IU. És clar que això es fa molt difícil per l’especial composició del Parlament català on la presidència de la Generalitat es troba en mans de Maragall gràcies a un acord amb Carod i amb Saura. I si bé seria possible governar amb CiU, difícilment Mas podria acceptar que la presidència recaigués en Maragall i no en la seva persona que, al cap i a la fi, representa més diputats.

De tota manera tinc la impressió que alguna cosa canvia en el panorama polític espanyol, si exceptuem d’aquest canvi al PP que seguirà predicant “más de lo mismo”. Ara que, si tot el que aquest matí intueixo és cert i, en efecte, s’acaba trobant un acord satisfactori i definitiu per a l’Estatut, penso que haurem de congratular-nos perquè, contra el que assegurava Rajoy, algú –Guinness Worl Records– haurà sabut fer la permanent al porc senglar.

Després de la presentació a la premsa catalana de la meva darrera novel·la, els Nikolaidis, vam dinar plegats un grup de vells amics: Hi havia l’Àlex Susanna, l’Isidor Cònsul, en Xavier Gafarot i la Carme Riera. Enes acompanyava també la meva filla Blanca, que viu a Barcelona.

Ultra la prova del cotó (jo vaig demanar “anfós” i no “mero”, i lògicament la maître no em va entendre), vam treure el tema dels papers de Salamanca (el sainet d’un alcalde populista que es nega a obeir les decisions del Consell de Ministres) i l’inevitable culebrot de l’Estatut. Però el més preocupant va ser la constatació unànime que, en aquests darrers temps, a tots se’ns feia molt difícil de mantenir una conversa oberta amb els vells amics de Madrid. I hi havia també acord que, en això, no podíem fer diferències ideològiques. Res no hi feia que aquests amics fossin socialistes o comunistes, o progressistes de tota la vida. Tots saltaven com enrampats en treure la qüestió de l’Estatut o bé el de la llengua (matèria, per cert, de qual vaig parlar in extenso a la meva darrera lletra de batalla).

Tots estàvem bocabadats davant aquesta situació tan clara a la contra. A tots se’ns feia difícil entendre com són d’incapaços, no diré d’acceptar, sinó de veure, que a Catalunya, a les Balears o bé a València, el castellà és una llengua imposada que, tot i ser coneguda per la gent (i fins i tot estimada), mai no ha substituït la llengua pròpia, és a dir el català, i que quan nosaltres demanem als que vinguin a viure a casa nostra que coneguin el català, no imposem res que no se’ns hagi imposat abans a nosaltres, i a més ho fem conscients que és aquesta l’única manera de no condemnar la llengua catalana a una mort, que tardarà més o menys, però que si les coses no es modifiquen esdevindrà inevitable.

Où sont-ils, les progressistes d’antan ? No ho sé. Ho ignoro.