Archive for Juliol de 2019

El problema no és el sistema, són els polítics!

21 Juliol 2019

Ningú no dubta avui que la representació política és la clau de l’Estat modern i, en particular, de l’Estat constitucional. Representar significa substituir algú, posar-se en lloc d’algú. Així doncs, mitjançant la representació s’ha fet possible que el representat ampliés les seves possibilitats de participació i l’àmbit de la mateixa participació.

En els seus orígens, la representació medieval està lligada al model iusprivatista. S’entén com un apoderament. Així, el representant ho és per un document que li designa una missió, l’autoritza i li assenyala les instruccions i els límits a què ha de subjectar-se (és el que coneixem com a “mandat imperatiu”). Aquest és, però, insuficient per a la manera de procedir de l’Estat democràtic, per això a Anglaterra neix un nou i més modern sistema de representació: el “mandat representatiu”. Aquest nou model amplia de forma gradual el sufragi a Anglaterra i possibilita que –tret dels pars i dels bisbes- tothom pugui tenir accés a l’elecció, i defineix així un Cambra que tendeix a representar la població de tot el Regne.

Aquest canvi implicarà que la persona del representant i els seus interessos i opinions passin a ocupar un primer pla, ja que l’únic mitjà eficaç amb què compten els representats per veure la seva voluntat exterioritzada adequadament pel representant consisteix a designar com a tal a una o vàries persones, les idees, opinions i interessos del o de les quals s’assemblin a les seves pròpies. Per això l’elecció es converteix en un element imprescindible i passa a situar-se en el centre de l’escenari. Ja no hi ha, doncs, un mandat imperatiu, sinó una certa concordança d’opinions, una certa afinitat de posicions polítiques. En una paraula, l’objecte propi de la representació consisteix a crear una relació de semblança entre l’espectre d’opinions que defineixen la voluntat del cos electoral i la composició política dels òrgans o cossos representatius; en definitiva, una semblança entre el poble en la seva pluralitat i l’Assemblea parlamentària que el representa.

Durant els meus anys universitaris, els joves estudiants de dret seguíem Maurice Duverger (Instituciones Políticas y Derecho constitucional, Ariel, 1970), que va ser un dels primer tractadistes que van definir l’objecte de la representació. Segons ell, aquesta tenia una multiplicitat de funcions. És un instrument essencial, deia: a) per consagrar la legitimitat dels governants: b) per donar expressió a la voluntat d’un col·lectiu: c) per obtenir una imatge de l’opinió pública; i d) per establir un govern determinat.

Però si nosaltres ens fixem en aquests quatre aspectes, tots ells ben reals i ben interessants, aviat ens adonem que, segons quin sigui aquell sobre el qual fem èmfasi, diferent serà el sistema representatiu. Així, en línies generals, les democràcies que segueixen el “sistema d’elecció majoritari” (sistema britànic) es defineixen precisament perquè ordenen el seu ordre institucional de representació a partir del principi que persegueix com a finalitat primària i principal de tot el procés electiu la designació d’un govern amb un fort suport parlamentari. Altrament, les democràcies consociatives (com el cas espanyol), que segueixen el “sistema proporcional”, tendeixen a prioritzar la finalitat de donar expressió fidel a l’opinió pública, i fins a les diferents modalitats d’aquesta, i a ordenar el sistema institucional cercant d’obtenir un escenari en el qual tots o la major part dels actors importants tinguin presència política al Parlament.

No hi ha dubte que el primer dels sistemes d’elecció esmentats –el sistema majoritari-, persegueix la formació d’un govern fort i coherent, mentre que el segon –el sistema proporcional- cerca un govern que sigui més aviat representatiu, encara que aquest pugui esdevenir més dèbil o inestable. D’ací en traiem una primera conclusió: que cap sistema representatiu no és neutral. Tots potencien un aspecte de la representació en detriment d’altres, que també mereixen consideració i respecte.

A pesar, doncs, que el nostre sistema és el de representació proporcional, mentre a Espanya hi va haver dos grans partits forts, la governabilitat no va ser difícil perquè de vegades un d’ells aconseguia tot sol la majoria absoluta dels vots (ajudat per la Llei d’Hondt que escollí el govern d’Adolfo Suárez per afavorir els partits més votats), i quan no obtenia aquesta majoria tan qualificada, li era relativament fàcil trobar el suport de partits nacionalistes perifèrics que el sostenien des de fora a canvi de prebendes. Així, de fet, va governar més d’un cop el PSOE de Felipe Gonzalez i també el PP d’Aznar.

Avui sembla que aquestes possibilitats ja no es donaran perquè el mercat electoral s’ha multiplicat enormement i, si bé hi ha uns partits més forts que els altres, no sembla que puguin ja obtenir majories absolutes en un sistema representatiu proporcional (que és el determinat per la nostra Constitució), ni que els bastin els vots dels nacionalistes perifèrics per formar govern.

Davant aquest fet real, la solució no és, però, com alguns demanen, de modificar el sistema proporcional i passar-nos ara a un de majoritari que, a més, implicaria una modificació constitucional que no sembla possible, sinó d’elegir uns polítics que siguin capaços de moderar les seves ínfules de poder, d’altivesa i de suficiència, i que sàpiguen dialogar i, per tant, cedir, perquè els governs representatius plurals siguin possibles.

Però pel que estem veient, això sembla impossible ara per ara. Ja el 2015, amb una majoria minoritària del PP, no va ser possible formar govern; i avui, amb una majoria minoritària del PSOE tampoc sembla que sigui possible. La dreta no cedeix a abstenir-se per facilitar-ho, i l’esquerra es mostra incapaç d’entendre’s per intentar-ho. ¿Que es pot fer, doncs? ¿Dissoldre novament les Corts i cridar la gent a les urnes perquè, farta ja dels polítics que ens ha tocat en sort, deixem d’anar a votar i fem que la democràcia es degradi?

No, l’alternativa no és de modificar el sistema (encara que aquest pugui ser objecte d’alguns retocs, que tampoc seran fàcils atès el clima de discòrdia absoluta que presideix el panorama polític espanyol), sinó d’exigir responsabilitat als polítics. Com escrivia molt sensatament Jordi Amat fa uns dies, el temps que ja ha començat serà (hauria de ser) el dels pactes de coalició subscrits entre un gran partit que lidera i un partit mitjà que assumeix un paper influent en la decisió de les polítiques públiques, però que, des de la lleialtat, se situa en un lloc secundari a la hora d’establir l’orientació ideològica del govern del qual forma part. No és, doncs, l’hora de la tensió sinó del pacte de govern a dos (o més). I si aquesta disjuntiva l’esquerra no la resol, no dubtin que la dreta espanyola sabrà aprofitar-la.

 

Anuncis

El Tribunal Suprem es posa en mans de la justícia europea

14 Juliol 2019

A l’article que vaig publicar el 23 de juny demanant-me si Puigdemont, Comín i Junqueras podrien exercir finalment com a eurodiputats, concloïa que en el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits en defensa de les seves pretensions, em semblava difícil que acabessin aconseguint l’objectiu que persegueixen ja que eren pròfugs de la justícia (cosa que ha confirmat una interlocutòria del Tribunal Suprem del passat dijous); però en el cas de Junqueras, considerava que les seves pretensions eren força més raonables, ja que, en la deguda forma processal, emplaçava el Suprem a pronunciar-se sobre una qüestió respecte de la qual té la darrera paraula el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Suprem, amb Marchena al capdavant, ho ha vist clarament i, en un acte valent (perquè és obvi que té riscos per al mateix Tribunal, que, en un primer moment, havia decidit negar a Junqueras el dret a acudir a jurar la Constitució per recollir l’acta de diputat i anar després a la presa de possessió al Parlament europeu), ha dictat una interlocutòria amb la qual planteja el que, en termes processals, es coneix com una “qüestió prejudicial” davant el Tribunal de Justícia Europeu, per tal que sigui aquest qui resolgui els dubtes que es plantegen sobre el moment en què comença la immunitat parlamentària dels membres elegits per formar part del Parlament d’Estrasburg. La qüestió té una importància extrema, perquè si -com defensen els advocats de Junqueras- aquesta s’obté simplement per l’elecció, el Suprem hauria de permetre que pogués acudir al Parlament i actuar com a diputat amb totes les prerrogatives, ja que no pesa sobre ell cap mena d’inhabilitació. En canvi, si el Tribunal Europeu dictamina que els drets s’inicien tan sols en prendre possessió, aleshores, l’actuació del Suprem hauria estat la correcta.

Per a més garanties, el Suprem demanà prèviament que es pronunciessin el Ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat, i tots dos van creure que la consulta (la “qüestió prejudicial”) no s’havia de plantejar, però la Sala ha desoït aquestes opinions i ha decidit plantejar-la. I aquest gest no sols té importància per les repercussions mediàtiques i polítiques que tindrà la resolució del Tribunal Europeu, sinó perquè Espanya i els seus tribunals, amb el Suprem al capdavant, es juguen la seva reputació, i per damunt de tot, perquè estan en joc l’Estat de Dret i la cohesió social a Catalunya. En aquest sentit, doncs, no hi ha dubte que la complexitat de la causa, unit a la mediatització nacional i internacional del judici i del perfil dels acusats, posen al Suprem davant un repte com pocs s’han viscut en el passat judicial del nostre país. És revelador (i positiu) que en un context tan complex i sensible, el Suprem hagi optat per sol·licitar l’auxili interpretatiu del Tribunal Europeu de Justícia.

Dels comentaris que he llegit sobre la qüestió, el més rellevant i precís al meu entendre és l’elaborat per Daniel Sarmiento, professor titular de Dret administratiu i de la Unió Europea a la Complutense (Madrid), que ha estat lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que sintetitzaré tot seguit perquè s’ho val.

Poques qüestions prejudicials, diu, s’han plantejat a Espanya en un context tan complex, però crida l’atenció l’habilitat i la intel·ligència amb què s’ha sabut moure el ponent i la Sala en aquest cas. A diferència de molts altres plantejament, on l’òrgan jurisdiccional busca el confort i el suport del Tribunal Europeu de Justícia per sustentar una interpretació concreta, el que versa sobre el Procés realitza un exercici molt més elegant i hàbil. La Sala no valora les conductes dels acusats ni es pronuncia sobre el Procés com a moviment o com a esdeveniment jurídic. Al contrari, la descripció freda i asèptica que fa la interlocutòria que un dia va dictar sobre la “llei de transitorietat” aprovada a Catalunya parla per si mateixa.

La Sala sap que n’hi ha prou amb una simple descripció del que disposa aquesta llei per provocar el terror en els magistrats del Tribunal de Justícia, doncs el paràgraf en el qual es descriu el règim transitori de constitució del nou poder judicial català (recordeu que el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern) resultarà preocupant per als jutges europeus, estant ells ara mateix, com és ben sabut, en plena discussió sobre la purga de jutges que s’està produint a Polònia. La interlocutòria no esmenta la purga que s’hauria produït a Catalunya ni la que està ara en curs a Polònia, però ni falta que li fa. Només cal enunciar els preceptes de la llei de transitorietat perquè els jutges europeus comprenguin què estava passant i què anava a passar a Catalunya si el Procés seguia endavant.

La interlocutòria aprofita també l’ocasió per descriure el fracàs estrepitós de la cooperació judicial europea durant la fase d’instrucció de la causa. La crítica a les resolucions belgues, però principalment a la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein denegant l’execució de l’euroordre contra Carles Puigdemont, és concisa, però deixa en evidència una cosa que ja es va denunciar per activa i per passiva: que en una comunitat de drets i d’interessos com l’europea, la llibertat de moviments no s’ha de poder emprar per burlar la justícia. La interlocutòria fa ús d’aquesta crítica per justificar la negativa de la Sala a autoritzar la sortida del territori de Junqueras. ¿Com anem a autoritzar una sortida, diu, quan hi ha risc de fuga i, a més, sabem que els instruments de cooperació judicial penal no estan funcionant correctament? Tot i així, el Suprem deixa que sigui el Tribunal Europeu que dicti l’última paraula.

Diguem, però, que, hàbilment, la Sala planteja una pregunta subsidiària per al cas que el Tribunal de Justícia arribi a la conclusió que la immunitat comença en el moment en què el candidat és electe. Per a aquest supòsit, demana si la immunitat és una norma absoluta, o si és possible ponderar-la amb altres interessos en joc, com és el cas de la persecució del delicte, particularment quan els delictes que estan en joc són d’una especial gravetat. És a dir: fins i tot en el cas que Junqueras gaudeixi d’immunitat d’acord amb el protocol europeu des del moment en què va ser proclamat electe, ¿pot un tribunal nacional ponderar les circumstàncies i, tot i així, impedir la seva presa de possessió temporal fins al transcurs del procés penal?

¿Què passarà ara? No hi ha dubte que el Tribunal Suprem ha remès un text hàbilment construït que dificultarà que al Tribunal Europeu de Justícia s’aparti de la senda que li han traçat. I fins i tot en el cas que aquest respongui en el sentit contrari al que apunta el Tribunal Suprem en la seva primera pregunta, la interlocutòria obre la porta a altres opcions que podrien ser satisfactòries per a la justícia europea, però que deixarien l’última paraula en mans del Suprem. Marchena, doncs, “garnacap a casa” (com diem a Menorca), però tot i així se la juga i deixa la solució pendent del Tribunal Europeu. I això és molt lloable.

La formació del govern i les “raons d’estat”

7 Juliol 2019

En les seves argumentacions, els polítics solen adduir les “raons d’estat” com si, per imperatiu legal o per honestedat política, no poguessin actuar de cap altra manera, però per poc que rasquem podem veure que, a pesar d’un discurs que ens solen presentar com ple de coherència, sovint amaguen un altre tipus de raons, les dites “raons de conveniència”, que normalment han adoptat després de fer molts càlculs i han acabat decidint que els asseguren una millor avantatge. No ens ha de sorprendre, per tant, que, en moltes ocasions, els ciutadans en desconfiem. Intentaré posar-ne uns exemples.

A les eleccions generals del 2015, el PP va treure 123 diputats, el PSOE 90, Podemos 69 i C’s 40. Els pactes per governar no eren fàcils i Mariano Rajoy va decidir no acceptar l’encàrrec de formar govern. Aleshores va prendre la iniciativa el PSOE, que va signar un pacte amb C’s. L’escenificació va ser gran i Rivera, que en aquella època es presentava com un home moderat, a cavall del liberalisme i la socialdemocràcia, va voler demostrar la seva responsabilitat signant aquest acord. Ho va fer, òbviament “per raons d’estat”. Però 130 diputats no bastaven, calia, per tant, cercar la complicitat de Podemos, que tenia 69 diputats, amb els quals es podia formar una clara majoria absoluta. Però Pablo Iglesias va boicotejar aquell acord, cosa que va fer, naturalment, per “raons d’estat” i per coherència, però molts vam creure que ho feia en realitat perquè estava convençut que, si aconseguia boicotejar la formació del govern, provocaria uns nous comicis que enfonsarien el PSOE i ell tindria una situació hegemònica dins l’esquerra.

Aquestes noves eleccions van tenir lloc el 26 de juny de 2016, però no van donar el resultat que Iglesias esperava. Ben al contrari, afavorien el PP, que millorà la seva posició en obtenir 137 escons, mentre el PSOE perdia força amb només 85 diputats, però Podemos (que es presentà en coalició amb Izquierda Unida) no sols no va deixar el PSOE en braceroles, sinó que va obtenir tan sols 71 escons, mentre C’s en perdia vuit i quedava amb 32 diputats. El resultat, doncs, de la “raó d’estat” de Pablo Iglesias, va ser que PP va poder formar govern després que en PSOE, en plena crisi (recordeu el “no es no” de Pedro Sánchez), acabà abstenint-se i fent fora Sánchez de la direcció del partit.

Així doncs, si les “raons d’estat” de Pablo Iglesias el 2015 van ser “no al govern del PSOE”, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez (que no del PSOE), el 2016, es van concretar en un “no al PP”, tot i que no li van servir de res, perquè, com acabo de dir, el partit acabà abstenint-se facilitant un govern en minoria de Rajoy.

Ara ens trobem novament en una situació complicada. Les darreres eleccions, fetes el passat més de maig després que, vuit mesos abans, Pedro Sánchez hagués aconseguit guanyar una moció de censura contra Rajoy amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans (PNV, ERC i PdeCAT), ens han deixat un Parlament molt dividit, però amb un canvi de pes entre les formacions polítiques. El PSOE va treure 123 diputats (com el PP el 2015), el PP baixava estrepitosament de 137 a 66 diputats, C’s obtenia 57 escons, cosa que va vendre com una gran victòria, però que en realitat no ho va ser perquè el que Ribera volia era superar el PP (de la mateixa manera que Iglesias volia superar el PSOE el 2016), i ens trobem, doncs, que els obstacles per formar govern són grans.

Davant això, ara és Pedro Sánchez (el del “no es no” a Mariano Rajoy) qui demana que, per “raons d’estat”, PP i C’s s’abstinguin i el deixin formar govern. Fins i tot demana que el voti Podemos, que estaria decidit a fer-ho si Sánchez acceptava un govern de coalició amb ells, però, aquest pensa que les “raons d’estat” no li permeten constituir un govern de coalició amb Iglesias; raons que tanmateix no coincideixen amb les “raons d’estat” de PP i de C’s, que, encegats per obtenir la preeminència dins la dreta (que ara, a més, té l’al·licient de Vox), es neguen a permetre que Sánchez pugui formar govern.

El que no és discutible és que, a la present legislatura, el tripartit de dretes (PP, C’s i Vox) no suma de cap manera per formar govern. 66 + 57 + 24 són 147 diputats, una xifra que està lluny de la majoria absoluta, però, empesos per unes fonamentades “raons d’estat”, aquests prefereixen que Sánchez s’estavelli, que el país estigui sense govern, i que novament hàgim d’acudir a votar, tot esperant que els resultats els siguin més favorables.

Tenim, doncs, que si el tripartit de dretes es manté ancorat en les seves fonamentades “raons d’estat”, l’única possibilitat matemàtica perquè Pedro Sánchez, com a líder del PSOE (123) formi govern és que, en una segona votació (dono per suposat que no podrà assolir la majoria absoluta), arribi a un acord, sigui el que sigui, amb Unides Podem (42), i obtingui també el suport del PNV basc (6), del valencià Compromís (1) i del Partit càntabre (1), que farien 173 diputats, però -“ara ve lo bo”-  necessitaria indispensablement que els nacionalistes catalans, és a dir ERC (15) i JuntsxCat (7) s’abstinguessin i, per tant, no votessin en contra.

¿Permetrien, en aquest cas, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez ser elegit amb l’abstenció dels independentistes? Jo crec que sí, de la mateixa manera que va acceptar els seus vots per a la moció de censura. Però tots sabem que, immediatament, PP i C’s, evocarien les seves “raons d’estat” per dir que Sánchez s’ha venut als que volen trencar Espanya, etcètera, etcètera, cosa que, com un disc ratllat, no han deixat de dir des d’abans de les darreres eleccions.

Ara que també és interessant de veure què passa amb les “raons d’estat” dels nacionalistes catalans, ja que, mentre ERC sembla clarament decidida a abstenir-se perquè la situació es desbloquegi i pugui formar-se govern, el líder suprem de JuntsxCat, Carles Puigdemont, creu que, per “raons d’estat” s’ha de votar no, ja que, com pitjor vagin les coses, és millor per a ell i la seva causa. Però ai!, mentre ell, des de Brussel·les, defensa aquest posicionament, els diputats de JuntsxCat que són a la presó (Sánchez, Rull i Turull, més Forn, que no és diputat, però també es troba a la garjola) creuen que “per raons d’estat”, han de permetre que Sánchez pugui formar govern, tot enfrontant-se, per tant, dialècticament a Puigdemont i a la seva portaveu Laura Borràs. ¿Què passarà? Ves a saber-ho, però el xoc de “raons d’estat” (perquè és evident que ningú no es mou per “raons de conveniència”) estan cridades a donar molt de joc les properes setmanes.


%d bloggers like this: