La sensatesa s’ha acabat imposant en la consolidació del nou govern al Consell de Menorca després que MES ha vençut la temptació d’assumir el poder tan sols amb el recolzament explícit de PODEM. Era inimaginable que els dos partits menys votats a l’illa que, junts, sumaven només 5 consellers dels 13 que componen la institució, pogués assumir un govern que estava condemnat al fracàs absolut si no obtenia no sols el vot, sinó també la complicitat i la participació del PSOE, un partit que, tot i el seu magre resultat –un fracàs sense pal·liatius per als seus principals responsables que, a hores d’ara, ja haurien d’haver presentat la dimissió- era, però, el que havia obtingut més vots dins el segment de l’esquerra.
A mi no em va sorprendre la divisió d’aquest segment de l’electorat, que era cantada, no sols per la crisi que ha arrossegat el socialisme des de la caiguda de Rodríguez Zapatero, sinó també per la força emergent de PODEM que, a pesar de ser un partit amb un programa tan elàstic i mal·leable que el fa difícil de definir, i amb una estructura encara molt feble, però dirigit fèrriament des del centre (per més que ells mateixos s’enlluernin amb l’autocontrol dels ja famosos cercles), era evident que havia d’irrompre pertot arreu i, com així ha estat, podia esdevenir decisiu per a la consolidació de les majories alternatives al PP.
El que sí que m’ha sorprès ha estat la caiguda de vots que ha experimentat el PP. Passar de 8 a 5 consellers un partit que ocupa tot l’espai que va del centre a l’extrema dreta, és una caiguda molt gran. I si a això i afegim la incapacitat que té aquest partit per pactar amb cap altre, si exceptuem CIUTADANS, que quedà fora del Consell, és evident que l’única alternativa possible (confiem que sigui també eficaç i beneficiosa) era la dels qui han acabat assumint el poder després d’un pacte a tres que, si volen dur a bon port les promeses que han fet i satisfer les esperances que han despertat entre molta gent, hauran de fer un exercici constant de diàleg, de moderació i de respecte a les idees dels altres.
En realitat, la invitació que féu en el discurs programàtic la presidenta econacionalista Maite Salord (primera en l’exercici d’una presidència in partibus que compartirà amb la socialista Susana Mora) de convidar l’oposició a formar part de la Comissió de Govern n’és una mostra més que evident –i d’una importància real, no simbòlica-, d’aquesta voluntat de diàleg, que pretén governar a partir d’un programa pactat però obert als suggeriments de l’oposició.
Diguem també que la fórmula per governar la primera institució menorquina és semblant a la que s’ha forjat a Mallorca per elegir la presidenta de la Comunitat autònoma, amb la diferència que, allí, PODEM no ha entrat a formar part del govern i es queda a l’aguait del que pugui passar, cosa força més perillosa per al pacte a dos (PSOE-MES), ja que la inexperiència de PODEM, la mal·leabilitat a què ja he fet referència i la proximitat d’unes eleccions generals que són –aquestes sí!- la prova de foc i la fita on posa totes les seves esperances Pablo Iglesias, pot ser la causa d’algun ensurt que no sigui fàcilment controlable.
Dit això, he d’afegir que el nomenament de ciutadans menorquins per a funcions de govern a la Comunitat autònoma m’ha semblat una decisió encertada, i em plau que aquests ocupin les funcions primordials en matèria de cultura, una àrea que el PP va menystenir (quan no vilipendià) amb persones que no s’havien mai caracteritzat per tenir una presència activa (no dic decisiva o considerable, sinó tan sols activa) en el camp cultural i que, en matèria d’ensenyament, no sols ens van voler fer combregar amb rodes de molí, sinó que ens van fer sofrir empegueïments i vergonyes alienes que els ciutadans de les Balears no ens mereixíem ni de prop.
El nomenament d’Esperança Camps com a consellera de Cultura, la decisió d’aquesta d’elegir Jaume Gomila per a la direcció general de cultura i Marta Fuxà per a la de política lingüística són decisions que m’emplenen de goig perquè conec la vàlua d’aquestes persones, que tenen –les tres- una trajectòria universitària i de treball cultural en el marc de la societat civil més que coneguda i apreciada. Camps com a novel·lista de prestigi i periodista de televisió; Gomila a la curta direcció de la Biblioteca Pública i com a home de teatre; i Fuxà a la presidència d’una associació cultural que ha volgut mantenir la dignitat de la nostra llengua davant dels embats d’aquells que només tenen qualificatius de menyspreu per tots els qui no combreguen amb les seves idees i contemplen la realitat sorgida de les eleccions si més no com una hecatombe. Si ho faran bé o malament aquests nous càrrecs no ho sabem. Ho dirà el temps amb la seva gestió, però estic segur que, com a mínim, no faran cadufades com les que hem conegut al cim d’aquesta important conselleria els darrers anys.
———–
N.B. En el marc de les ciències socials, un científic proper a mi ha rebut la invitació d’una universitat catalana per assistir a un “Seminari de Gènere” (sic). Diu la invitació que “Aquesta formació ha d’afavorir la vivència en entorns democràtics, participatius i no excloents, i promoure ciutadanies no negades, en contextos de convivència que es van construint a través de relacions no marcades per les estructures estereotipades, com el gènere, sinó respectuoses i reconeixedores de les diferències.”
Davant això, el meu amic m’escriu: “Quin mal que han fet les mal anomenades ‘ciències’ socials passades pel filtre postmodern. T’imagines haver de llegir una tesi doctoral escrita tota ella amb una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència? Em mor!”
Josep Maria Quintana 