Josep Maria Quintana

Les recents experiències polítiques que hem viscut al llarg de 2016 no són menyspreables, ja que, en molts casos, han produït sorpreses inesperades que han anat seguides de l’inevitable desassossec que comporta haver d’enfrontar-se amb situacions noves i problemàtiques. Sense voler ser exhaustiu, serien exemples del que dic la victòria del Brexit al Regne Unit, o bé la recent victòria de Trump sobre Clinton a pesar que el futur president dels Estats Units amb prou feines tenia el suport del seu partit, el republicà, i que, a més, fonamentava la seva propaganda en proposicions que probablement mai no complirà. Per tant, en falsedats de molt diferent calibre.

El mateix podríem dir dels defensors del Brexit, alguns dels quals, com Neil Farage o l’actual ministre d’exteriors Boris Johnson, van fonamentar la seva proposta en afirmacions que ells mateixos han reconegut que eren falses, a pesar que són precisament aquestes afirmacions -sempre marcadament populistes- les que van acabar decantant el vot en favor de la sortida de la Comunitat Europea.

Sembla, doncs, que, d’alguna manera, el que avui domina a molts ambients polítics és la demagògia que furga en els sentiments més baixos o menys nobles de la gent per tal d’atreure la massa, sense tenir en compte si allò que es diu és vertader o fals, si és possible o no ho és, si és bo o perjudicial per al país, i s’exercita simplement perquè és útil per aconseguir el poder del qui llança una determinada proposta.

És possible que aquesta estratègia doni resultats de manera immediata, però és evident que, a la llarga, no produirà sinó decepció, frustració política i desengany respecte de la democràcia, que és un sistema -l’únic que  podem considerar com a acceptable per a la convivència- que admet, però, degradació, i que, quan aquesta es produeix, sol dur a la societat conseqüències devastadores.

Mai, per tant, no hauríem d’oblidar que la democràcia no és només un sistema que exigeix un grau alt de dignitat en qui l’exercita -grau que pot admetre els errors, però que mai no hauria d’acceptar l’engany intencionat amb finalitats espúries-, i és, a més, un sistema polític que difícilment pot aconseguir els seus objectius sense que els qui exerceixen càrrecs polítics (també els ciutadans en general, però de manera especial els qui ostenten un mandat) respectin un principi fonamental (a més de no mentir i de no propugnar la demagògia), que és el respecte a la llei. Però també és imprescindible que puguin exercir la seva funció política amb un completa llibertat d’expressió en l’àmbit parlamentari, a pesar dels perills que pot comportar el mal ús d’aquesta llibertat.

Sense el respecte a la norma aprovada legítimament o fins i tot menyspreant-la, com si la llei fos un accident que pot obligar o no, segons que ens agradi o ens desagradi, no es pot construir la democràcia, ja que, a les societats avançades, hem d’entendre la llei com un punt de trobada entre els qui hem de conviure al sí d’aquesta societat i, en definitiva, al si d’un Estat que es regeix, precisament, per l’imperi de la llei, única garantia contra l’arbitrarietat, l’abús del poder o l’anarquia.

Fa poc, Lluís Foix es referia a això mateix amb unes belles paraules: “La legalitat -deia- no es pot traspassar com el que salta sobre les aigües d’un rierol. Si mous una peça, es mouen totes, i si la llei no és obligatòria per als que governen, tampoc ho serà per als governats. Cada un podrà escollir aquells punts legals que més li interessin o més perjudiquin els seus adversaris.”

Però també em sembla imprescindible que, en l’exercici de la democràcia, els nostres polítics -els qui ens representen en el Parlament- tinguin una absoluta llibertat d’expressió per defensar i debatre les idees que considerin oportunes, fins i tot aquelles que emparen la demagògia o poden estar en contradicció amb la legalitat vigent.

La Constitució s’ocupa precisament d’això per mitjà d’un institut jurídic, el de la immunitat parlamentària, a què fa referència l’article 71.2 per protegir l’esfera processal del parlamentari, elevant una sèrie d’obstacles afegits a la possibilitat d’actuar contra aquests, que se superposen a les garanties de les que ja de per si gaudeix qualsevol ciutadà. Com ha assenyalat el Tribunal Constitucional: “La immunitat és una prerrogativa de naturalesa formal que protegeix la llibertat personal dels representants populars contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat, evitant que, per manipulacions polítiques, s’impedeixi al parlamentari d’assistir a les reunions de les càmeres i, a conseqüència d’això, s’alteri indegudament la seva composició i funcionament” (STC 243/1988 que reitera la ja continguda a la STC 80/1985; i STC 123 i 124/2001) .

Avui, però, sembla que alguns diputats manifestin un menyspreu absolut a la llei pel fet que entre els drets (i deures) que aquesta empara no se n’inclouen alguns que a ells els semblen fonamentals (aquest seria, per exemple, el cas dels diputats catalans que volen decidir unilateralment la seva separació d’Espanya). Però referint-me a la llibertat d’expressió dels parlamentaris –que poso al mateix nivell que el respecte a la llei- ens trobem també avui amb altres polítics que volen impedir que, als parlaments (tant el de l’Estat com als de les Comunitats autònomes), es pugui debatre amb absoluta llibertat, i promouen accions processals contra membres tan destacats com, per exemple, la presidenta del Parlament de Catalunya pel sol fet d’haver permès un debat sobre una qüestió que posava en perill, segons el Govern, la integritat d’Espanya.

Des del meu punt de vista –que, com és evident, no coincideix amb el del Tribunal Constitucional (la qual cosa em deixa com un no-res que podeu menysprear si us ve de gust)- debatre idees i propostes en un parlament no pot ser mai un delicte que s’hagi de perseguir. Ho serà, en tot cas, la posada en pràctica d’una acord que contravingui una norma constitucional o legal, que és, sens dubte, un pas posterior que es darà (o que no es darà), però que no s’ha produït mentre duri el debat parlamentari. L’actuació il·legal dependrà, doncs, del fet que els polítics duguin a terme l’acord que contravé la llei. Però això no és el que està succeint a casa nostra, la qual cossa em sembla tan lamentable com menysprear la llei.

El meu admirat Lluís Foix es refereix també a això de què estic parlant al mateix article d’on he extret la citació que he fet més amunt. Diu: “El lliure discurs és l’oxigen de la democràcia i la immunitat d’un parlamentari no és essencialment per protegir-lo de possibles delictes comesos sinó perquè pugui expressar com a diputat el que tingui per més convenient. És un error intentar frenar amb sentències judicials cosa tan elemental com discutir en una cambra representativa sobre qualsevol tema per controvertit que sigui.”

Ens queda, doncs, molt de camí per recórrer i per reflexionar sobre allò que considerem essencial perquè un sistema es pugui considerar democràtic, i convé que ho tinguem present, perquè, si obviem els principis que li són fonamentals –com de fet ho estem obviant en molts moments de la nostra vida recent-, aleshores acabarem per lamentar-ho.

“Cría cuervos y te sacaran los ojos” diu un conegut refrany castellà que, probablement, podria aplicar-se a Aznar i a la FAES, després que Santamaría hagi fet, per primer cop, autocrítica del que va fer el PP quan, el 2006, organitzà una campanya (dirigida curiosament per Rajoy) per recollir firmes a tota Espanya contra l’Estatut de Catalunya que havia elaborat el Parlament a l’època en que governava el tripartit dirigit per Pasqual Maragall.

Aquella va ser una campanya sonada, perquè tant José María Aznar com Rajoy sabien que predicar la bona nova contra el catalanisme a tota Espanya feia adeptes a la causa que ells sostenien, com també van creure que l’existència d’una fundació paral·lela al partit que es dediqués a elaborar projectes que els ajudés a perfilar la filosofia liberal-conservadora del PP era una bona idea.

Aquesta fundació creada el 1989 va rebre el nom de FAES (“fundación para el anàlisis y los estudios sociales”) que, vinculada al partit, va passar a ser el joguet intel·lectual de José María Aznar un cop aquest va deixar la presidència del Govern.

Per més que ara s’explica –i així deu ser- que FAES està deslligada del PP, si entrem a la seva pàgina web, a la presentació (¿Qué es FAES?) es diu encara que és una fundació privada sense ànim de lucre “Vinculada al Partido Popular desde su creación.” Per tant, més mal els deu fer que el seu cappare, el senyor Aznar, que cada dia que passa esdevé una caricatura més i més exagerada del que va ser, els hagi fet treure els colors quan, sense embuts, en comentar la posició del Govern de Rajoy hagi carregat durament contra la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, per haver qüestionat l’actuació del PP a la reforma de l’Estatut català i ha censurat que el Govern estigui assumint el “relat” polític dels seus adversaris en diversos assumptes, inclòs el de Catalunya.

En concret, la fundació d’Aznar critica que, davant la pregunta concreta de si el PP va cometre un error en recollir signatures contra l’Estatut, la vicepresidenta contestés a la cadena Cope amb un “conciliador repartiment de responsabilitats, indicant que l’error de PP i PSOE va ser no posar-se d’acord prèviament sobre el nou text”. A més, FAES recorda que el PSOE va signar el Pacte del Tinell per aïllar els populars, i hem de reconèixer que en això té raó, ja que aquell pacte –amb el qual els partits catalans bandejaven el PP de qualsevol acord futur- no deixava de ser també una actuació sectària, feta de cara a la galeria nacionalista catalana.

Sáenz de Santamaría ja va evitar aquest dimarts, tant al Congrés com al Senat, respondre a les crítiques de l’expresident del Govern quan els periodistes la van abordar. “No ho he llegit”, va afirmar abans d’abandonar la cambra alta després de respondre a les preguntes de control. I el president Rajoy seguí el passat dimecres aquesta mateixa dinàmica tot declinant la invitació de valorar els comentaris d’Aznar. “Res a dir. Res”, afirmà a la sortida de l’hemicicle del Congrés. Cosa que no ens ha de sorprendre perquè, en Mariano Rajoy, això del “res a dir” s’esdevé un clàssic.

Rajoy –que assumí la presidència del partit i del govern per designació directa d’Aznar- és comprensible que no vulgui que els membres de l’executiu que presideix, i tampoc els líders del PP, entrin en polèmiques responent a l’excap del Govern i actual factòtum de la FAES, i per això mateix ha encomanat a alguns dels seus que no facin “soroll” amb aquest assumpte, segons han informat fonts pròximes al president que recull la premsa.

Tanmateix, les mateixes fonts han indicat que en el cap de l’Executiu havien causat certa sorpresa les crítiques d’Aznar, perquè va ser ell mateix, com a líder del PP a l’oposició, qui va decidir aquesta recollida de signatures contra l’Estatut i la posterior presentació del recurs davant el Constitucional. I això a pesar que d’altres Estatuts que per aquells mateixos dies de 2006 estaven en procés de renovació, contenien –de fet contenen- articles amb el mateix text que l’impugnat al de Catalunya declarats inconstitucionals per la famosa sentència, mentre que els no impugnats es mantenen vigents i brillants com una patena.

De tota manera, no deixa de sorprendre –suposo que per bé- que la vicepresidenta, a qui Rajoy ha encarregat directament les relacions amb Catalunya, hagi assumit per primer cop que potser la van errar amb aquella campanya (que tants bons rèdits els va dur), però que provocà l’inici d’una ruptura en tota regla amb els partits nacionalistes catalans, que, davant el mur de formigó que es trobaven –aquest que Aznar creu que ha de seguir aixecat sens cap mena de cessió-, van anar cremant etapes llençant-se de ple a la carrera independentista, fins al punt que aquest enfrontament té avui molt mala sortida, ja que la qüestió del referèndum –aquest que els catalans han decidit fer tant sí com no- mai no serà acceptat pel PP ni per C’s (probablement tampoc pel PSOE) que, ens agradi o no, formen ara per ara un bloc que no té la majoria absoluta del Congrés, però que sí és prou consistent (a més dominen el Senat) per parar qualsevol tipus d’iniciativa en aquest sentit.

Tot i així, atès que el PP se sap més dèbil que quan ostentava la majoria absoluta al parlament, és normal que a les files del partit hagin causat malestar les paraules d’Aznar, que sembla decidit a fer-los la guitza tot posant pals a les rodes del Govern i de la seva vicepresidenta. “¿A què ve ara aquesta crítica?”, es demanava un dirigent de la cúpula del PP, que defensava l’actual oferta de diàleg de Santamaría amb el Govern català per “desencallar” la situació. I un altre dels actuals joves valors, Fernando Martínez-Maillo, no es tallava un pèl en assegurar que les crítiques d’Aznar “no són ni de bon tros compartides”. D’altres han estat més moderats en la seva apreciació, ja que no és fàcil enfrontar-se a l’autoritat moral d’aquest personatge al qual molts dels qui són encara al partit li deuen gairebé tot. Potser per això Rafael Catalá, que és el ministre encarregat de dur als tribunals tot allò que no li agrada del que es fa al Govern i al Parlament de Catalunya, ha estat més moderat en la crítica i ha dit que les opinions de l’expresident són benvingudes, per més que ell sap que no ho són i que el silenci habitual de Rajoy davant les invectives d’Aznar no significa que estigui d’acord amb el seu predecessor en el càrrec.

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles (segles VII al V aC) era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu i defensor de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, però, amb el temps, també s’han acollit idees poc afins amb els seus principis.

Seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. I tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Entenc, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. I és, precisament, del sistema electoral –i més concretament, d’un dels elements que el configuren- que tractà el professor Oliver Araujo al seu recent discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Jurista inquiet, investigador sagaç i professor brillant, Joan Oliver ha escrit sobre el sistema electoral, entès com un mecanisme clau i indispensable per a l’exercici de la democràcia, i s’ha fixat especialment en les barreres, acceptades en més o menys extensió i amplitud per tots els sistemes, que fixen i condicionen –juntament amb molts altres aspectes- el grau de participació dels ciutadans en la vida política, i obren o tanquen les possibilitats d’aquests a l’hora d’incidir en els resultats electorals, tot incidint, en definitiva, en el grau de representativitat dels parlaments i dels governs que emanen de les eleccions.

Ell defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com ha escrit citant al professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’institut s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Oliver s’ha referit a la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol, que s’ha anat pronunciant sobre els límits de les barreres electorals, i les ha justificat mentre no sobrepassin aquests límits (que tanmateix no ha concretat). Però no deixa de ser curiós que cap barrera vengui fixada per la Constitució. Totes es deuen, per tant, a les legislacions electorals (estatals o autonòmiques).

En aquesta acurada anàlisi, Oliver ha revelat aspectes probablement poc coneguts, com, per exemple, aquell que demostra que una barrera del tres per cent dels sufragis –la més baixa de totes les establertes a Espanya i que s’aplica a les eleccions generals de diputats a Corts- només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però alhora ha deixat també molt clar que la barrera pot arribar a ser un element clau de la llei electoral per limitar l’accés a les assemblees corresponents de partits o coalicions incòmodes per al poder.

És clar que si acudim a les Exposicions de Motius de les lleis electorals, sempre trobarem la corresponent justificació de les barreres mínimes en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat. Totes les lleis ho diuen, amb aquestes o d’altres paraules, però tots som conscients que la  Llei 4/1995, de 21 de març, de modificació de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la nostra Comunitat Autònoma, per més que a l’Exposició de Motius afirmi que persegueix “la màxima eficàcia en l’actuació del Parlament”, el que cercava en realitat era, com molt bé denuncia Oliver, barrar el pas al Parlament d’un partit amb nom i llinatge, encara que no ho va aconseguir.

He de confessar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana, cosa que es fa sempre amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat, em fa l’efecte que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Accepto, perquè no sóc innocent, que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però penso que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, convençut que, en el fons, no té res a dir, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna, apartant-lo de la presa de decisions, la qual cosa empeny els ciutadans a abdicar dels seus compromisos i els decanta vers aquest reconegut desencantament de la política que tots constatem i (hipòcritament) lamentem.

I si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Aquest, i cap altre, és el vertader repte del nostre temps. I aquest compromís exigeix la nostra implicació, convençuts que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. Només reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

València segueix en una mena d’estat de xoc per la mort inesperada de Rita Barberà. La mort sempre sorprèn i mai no se l’espera, però de vegades -i m’excuso si el que vaig a dir sembla una frivolitat- és més inoportuna que d’altres, perquè obliga a adoptar actituds públiques que resulten incòmodes a qui les ha de prendre o a fer declaracions que potser qui les fa hauria preferit evitar.

El cert és que la mort d’una persona no esborra el seu passat: ni fa que desaparegui la seva obra ben feta ni l’absol dels errors comesos en vida, però posa en un compromís els qui sobreviuen a qui ha desaparegut quan aquests es veuen compel·lits a parlar, o bé a actuar, ja sigui per lloar o per criticar el seu llegat. I com sovint això s’ha de fer amb presses, sense tenir gaire temps de pensar i sense poder aplaçar l’acció que es veuen precisats a dur a terme, ens trobem sovint amb manifestacions i amb actituds variades que reflecteixen des del dolor sincer a l’elogi fingit, passant per l’elogi desmesurat que frega el ridícul. També -i en un sentit contrari- ens trobem amb comportaments que mostren una manca absoluta de compassió, i fins amb manifestacions d’una gran misèria moral que, més que fer llum sobre la persona desapareguda, el que fan és mostrar les mancances del personatge que les duu a terme.

Les misèries per la mort de Rita Barberà començaren al Congrés quan Pablo Iglesias i els seus no van voler guardar un minut de silenci per la mort de la senadora, encara que aquesta misèria la podrien compartir amb molts dels actuals dirigents populars, que no van voler fer el que ara reclamaven quan va morir Labordeta. Els de Podemos van oblidar aquell dia que la política sense compassió condueix al canibalisme, i que la compassió no implica mai consentiment ni complaença amb les actuacions del mort, ja que aquesta no millora ni empitjora la trajectòria vital del desaparegut. Però la compassió ajuda a fer més cordial la vida i la convivència.

Diguem que, en el cas de la mort de la senadora Barberà, les misèries i les incoherències dels vius també van ser provocades per actuacions laudatòries incomprensibles, sobretot quan aquestes venien de persones que, no anys endarrere, sinó només un o dos dies abans de l’òbit, l’havien tractada com empestada i, com a conseqüència d’això, l’havien convidada a abandonar el partit arraconant-la en el grup mixt del Senat, alhora que es negaven a acostar-s’hi per por de veure’s contaminades després d’anys i panys d’haver-la lloat a ulls clucs, tancant-se en banda a l’hora de reconèixer les fortes sospites de corrupció que requeien sobre el seu entorn.

I mentre aquestes actuacions laudatòries se succeïen, mentre Mariano Rajoy acudia al seu enterrament i mostrava el seu orgull d’haver estat amic de la senadora desapareguda (a pesar que algú li va cridar “¿qué haces aquí Mariano?”), un cunyat d’aquesta declarava als mitjans que el Partit Popular havia tingut una aportació fonamental a la seva desaparició. Assenyalava, doncs, amb un dit el botxí, encara que la sempre loquaç diputada Villalobos preferia acusar la premsa i els mitjans del linxament mediàtic de la senyora Barberà, a causa de la investigació de què era objecte pel cas Taula. I això que un fiscal del Tribunal Suprem l’acabava d’interrogar com a investigada.

Alhora, el cardenal Cañizares, sempre també tan loquaç, a la missa que tenia lloc a la Catedral de València l’endemà de la mort de Barberà, comparava -cito textualment- “la injusticia y persecución de doña Rita Barberá con la de Jesucristo” (No és això abusar del nom de Déu en els termes que prescriu el número 2146 del Catecisme de l’Església Catòlica?). I dies més tard, en una altra missa funeral que va oficiar la nit del 28 de novembre, amb José María Aznar i la seva esposa a primera fila del dol (curiosament, Rajoy va haver de romandre a segona fila al funeral del tanatori), “ensalzó la figura de doña Rita, la que siempre será nuestra alcaldesa”, tot criticant amb contundència la “condena injusta y el banquillo de los medios (de comunicación)” (Crònica del diari Levante 29/11/16).

¿Què hem de pensar d’un home que es publicita ell mateix amb una fotografia d’aquesta mena a la segona dècada del segle XXI?

No tot, però, han estat misèries, o incoherències, o sortides de to. Per exemple, l’alcalde Ribó, de València, ha tingut en tot moment una digníssima actuació respectuosa i institucional, i també d’altres persones que han reflexionat honestament i amb lucidesa sobre els fets (normalment complexos) a què ens hem d’enfrontar quan es produeix un fet com el que comentem, i que sovint la immediatesa dels esdeveniments distorsiona.

Aquest és el cas del catedràtic de filosofia, José Luis Villacañas, que, en un article de gran sensatesa, publicat també al diari Levante, ha escrit: “En realidad, para el ciudadano observador, lo más doloroso de los últimos meses de la señora Barberá, fue la rigidez de su apego al mantenimiento de su vida pública. Daba la impresión de no poder vivir al margen de dicho cargo público, por mucho que desde otras consideraciones resultara evidente que la situación tenía muchos aspectos humillantes. Es una comprensión perversa de la vida política lo que deseo identificar aquí, porque me sorprende de forma intensa y desagradable. Cualquier político que no pueda reposar en su vida privada, que no pueda regresar y ocultarse en ella, ofrecerá la imagen siniestra de una exposición obscena. (…)  En algunos momentos de aquellos últimos días, el observador imparcial que no deseaba presenciar el espectáculo, se preguntaba con rubor: ¿pero es necesario llegar a esto? Ese apego que no permite que la vida tome otra dirección, que acepta el cargo por el cargo, aunque este sea sin función, como pudimos ver todos los españoles, ¿a qué obedecía? No encuentro la manera de decir que eso respondiera a una virtud pública.

Bien considerado, la rigidez de ese apego a algo que no deja el más mínimo resquicio a la posibilidad de que todo sea de otra manera, la incapacidad de regresar a la flexibilidad y a la discreción de la vida privada, ya tiene algo parecido al rigor mortis. Los que se giraban y le daban la espalda cuando Rita Barberá entraba en el Senado, o los que se dejaban interpelar por el leve roce de sus dedos y se avenían al saludo, no supieron leer que su compañera les estaba dando la posibilidad de la despedida. En realidad, ella tampoco. No siempre sabemos lo cerca que podemos estar caminando de la muerte. Pero los que se replantean, como consecuencia de esta muerte, aumentar todavía más la confusión de nuestra vida pública actual, los que bloquean todo consenso acerca de lo que sea la responsabilidad política y animan a la resistencia pública numantina con la finalidad de acudir a la justicia desde posiciones de privilegio, esos no hacen sino mantener las condiciones y la comprensión de la política que hacen posible muertes como ésta.”