Archive for Novembre de 2012

Els plans secrets d’Obama i de Mas

25 Novembre 2012

25 de novembre de 2012. Dia electoral a Catalunya, penso que de gran transcendència per al país, que seguim amb interès els qui, encara que no hi visquem, hi hem estudiat, ens hi hem format i treballat, i ens sentim integrants en el que, amplament, podem denominar la cultura catalana. M’hauria agradat passejar-me avui pels carrers de Barcelona, però em trobo a milers de quilometres, concretament a Xile, on participo aquests dies en un Congrés que aplega les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació dels territoris Hispanoamericans. Només dos dels assistents que som aquí, a Santiago, representem acadèmies de parla catalana: Josep Guàrdia Canela, president de la de Catalunya, i jo mateix, que duc la representació del president de la de les Illes Balears.

Encara que de lluny, avui he pensat en el president Mas i en la campanya que ha hagut de sofrir per part dels seus adversaris. De manera especial, de la senyora Sánchez Camacho i, longa manu, d’una gran part del Govern espanyol –les amenaces del ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón i del ministre d’Afers Exteriors no han estat nímies-, i també d’insignes representants de l’Estat espanyol, on s’inclouen ràncies figures del PSOE, com l’ínclit senyor Pepe Bono del qual he de dir, per cert, que, quan acabo de llegir declaracions seves a la premsa, sempre m’he rentar les mans perquè em queden greixoses per mor del llenguatge.

Una cosa semblant em passa també monsenyor Martínez Camino. En general, quan llegeixo totes les declaracions que fa, com per exemple aquella que, casualment, va publicar en nom de la Conferència Espanyola dels bisbes (i ho dic així perquè em sembla més espanyola que episcopal) uns dies abans de la campanya, dient que “con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios a favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España” (sic).

Menys guapo, li ho han dit tot, al president Mas: irresponsable, quimèric, mentider, somiatruites i, darrerament, corrupte, evasor de capitals i blanquejador de diners;  alhora que intentaven ficar la por al cos dels catalans (no us admetran a Europa, us posaran fronteres que dificultaran el comerç, les pensions no podran ser satisfetes, el país anirà a la bancarrota…) i prometent als ciutadans llanto y crujir de dientes, com els condemnats a sofrir les penes de l’infern. I més remarcable encara han estat els atacs provinents de la seva extensió mediàtica, que ha intentat (El Mundo per damunt de tots, però també l’ABC, i La Razón) encendre l’odi dels espanyols contra el victimisme i les enormes mentides d’aquests catalans que, a més, són uns lliberticides.

Ni que sigui per alleugerir aquesta càrrega emocional, us diré que això no succeeix tan sols entre nosaltres. També es dóna a l’altre costat de l’Atlàntic (al costat que sóc avui). I ho dic perquè aquest cop la campanya catalana s’ha iniciat immediatament després de la reelecció d’Obama com a president dels Estats Units per a un segon mandat, i si heu seguit una mica els diaris d’aquell gran país –bressol de moltes llibertats i d’alguna manera exemple de democràcia- veureu com els republicans (sobretot els qui no s’havien disfressat amb la pell d’ovella amb què s’havia cobert la cara i les mans el candidat Romney) no han quedat enrere.

Als inicis de la campanya, Avi Lipkin, un israelià d’origen americà que escriu i dóna conferències sobre el que ell considera “l’amenaça mundial”, és a dir sobre l’islamisme, va penjar a You Tube un vídeo visionari, que han contemplat milions de persones, on exposa el projecte d’Obama per transformar els Estats Units en un país islàmic, fent que hi vagin entre 50 i 100 milions de musulmans de l’Orient Mitjà. Lipkin, que cita emissions de ràdio en llengua àrab i fonts que asseguren haver parlat directament amb Obama, creu que el president és un musulmà i que projecta “girar-se contra d’Israel” un cop ha estat elegit. Diu Lipkin: “Quan Obama parla de canvi, això vol dir passar del jueocristianisme a l’islamisme”. Així de clar.

Cap candidat com Obama havia estat acusat fins avui de tenir plans secrets a la butxaca (potser només Thomas Jefferson, a qui, l’any 1800, el seu contrincant, John Adams, va acusar de voler reinstaurar la monarquia britànica). I dic plans a la butxaca perquè els que ell exposava públicament als seus mítings eren força modests: crear llocs de treball (no oblidem que partia d’unes males dades de l’atur, que havien crescut durant el seu primer mandat), millorar les infraestructures del país, lluitar contra l’escalfament global del planeta i reduir el dèficit de l’Estat, a més d’insistir en la via del creixement, etc. etc. Però des del que Enric Juliana qualificaria com el partit Alfa dels Estats Units, vull dir el Partit Republicà, i especialment des de la dreta de la dreta (carai, sembla que parli de Madrid!), alguns no s’amagaven de dir que Obama té projectes secrets.

Segons Wayne La Pierre, president de la National Rifle Association (principal lobby pro armes de foc) el president cova “una conspiració ben ordenada i perillosa destinada a enganyar l’opinió pública”. Es tracta de “fer creure als posseïdors d’armes de foc que poden estar tranquils per enganyar-los després de l’elecció de 2012”. La seva idea és, per tant d’abrogar la Segona esmena de la Constitució.

Aquest mateix Obama és també el qui, en un altre projecte amagat, pretén expropiar, en benefici de les autoritats federals, centenars de milers d’hectàrees que avui estan en mans privades per impedir que els americans accedeixin als recursos naturals del país, alhora que projecta reduir el pressupost de l’Exèrcit per utilitzar-lo (ves per on!) per lluitar contra aquest invent de l’esquerra que és l’escalfament global.

Tornant a Catalunya, hem vist que el president Mas també té un pla secret: el de cercar la independència, encara que aquesta paraula no existeixi en el seu univers verbal. Per tant, Mas ens ha enganyat durant tota la campanya, perquè només ha parlat d’obtenir un Estat propi integrat a la Unió Europea si els catalans així ho volen. I ens ha enganyat cometent una fellonia: la d’exigir a l’Estat espanyol que reconegui un dret tan poc democràtic com el “dret a decidir” en un referèndum. O el que és el mateix, fent que els ciutadans expressin la seva voluntat pacíficament, dipositant una papereta dins l’urna un diumenge qualsevol. Segurament, tan tranquil com el d’avui. O així ho espero.

El problema legal i social dels desnonaments. Una qüestió que no té una sortida fàcil

17 Novembre 2012

Escriure per parlar d’un dels temes que més espai ocupen darrerament als diaris i a les tertúlies radiofòniques –el problema de la dació en pagament i dels desnonaments que, de fet, comporta l’execució judicial dels crèdits hipotecaris-, és extremadament exposat. Ho dic perquè intentar treure el cap en una matèria com aquesta apartant-te del que és “un clam” no és fàcil i, tanmateix, em sembla que, si més no en part, ho he de fer.

Sobre la legislació aplicable

D’entrada he de dir que la Llei Hipotecària vigent no és de 1846 (com va afirmar un conegut periodista madrileny en una tertúlia radiofònica d’Ondacero) ni tampoc del 1909, “de quan no hi havia tan sols paper carbó i tot es feia a mà”, com va dir un altre conegut periodista a Catalunya Ràdio. No. La LH és de 8 de febrer de 1946. Així i tot és prou antiga, em diran vostès i jo els hauré de donar la raó, però immediatament hauré d’afegir que la regulació de l’execució hipotecària judicial –que és el procediment que pot acabar amb la pèrdua de la finca (que se la queda el banc o un tercer) i, per tant, amb el desnonament del qui n’era propietari- va ser reformat fa uns anys i no es regula sinó per la Llei 1/2000, de Enjudiciament Civil, de 7 de gener (que va entrar en vigor l’1 de gener de 2001). És, doncs, la L.E.C que regula tot el procés executiu judicial encara que, curiosament, fins avui no ho he escoltat a cap tertulià o periodista.  Aquesta llei ens podrà agradar o no i podrà ser més o menys encertada, però no és una antigalla, com sens ha venut.

Rere la hipoteca hi ha un préstec dinerari

Quan vostè, amic lector, acut a un particular o a un banc per demanar un préstec (que accepta garantir amb una hipoteca o amb un aval) el que demana és un préstec. Convé que no perdi això de vista perquè és essencial. Per tant, vostè demana una quantitat de diners (posem que 100.000 euros per comprar un pis), que, en bona lògica, haurà de retornar en el termini pactat pagant els interessos que es fixin. El deute que vostè haurà assumit serà, doncs, de 100.000 euros més els interessos, del qual vostè –deutor- respon amb tot el seu patrimoni. No debades l’art. 1911 del Codi Civil estableix el principi de responsabilitat patrimonial universal: “Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros”.

Ara bé, atès que si el deutor no pogués oferir una garantia més específica que la derivada de la seva responsabilitat patrimonial universal és molt probable que no es prestessin diners a quasi ningú i que, a més, els diners prestats ho serien a uns interessos altíssims, el sistema jurídic permet que el creditor demani al deutor que algú solvent li avali la devolució del crèdit o bé que el garanteixi amb una hipoteca sobre l’immoble que està adquirint (o sobre un altre immoble de la seva propietat). Aquesta hipoteca és, doncs, una garantia complementària a la personal, que no desapareix. Per tant, si el deutor no paga, el creditor pot demanar que s’executi la hipoteca. La finca es posa en pública subhasta i el creditor es cobrarà el crèdit amb la venda. Però si amb la venda de la finca no s’ha cobert el crèdit (aquests 100.000 euros més els interessos que vostè va demanar en forma de préstec), aleshores, no sols se’l desnonarà de l’immoble que havia donat en garantia (si és que vostè hi viu), sinó que, a més, haurà de respondre de la diferència d’acord amb el principi de responsabilitat patrimonial.

La dació en pagament per saldar el deute

Es diu i es repeteix fins a la sacietat que això és injust i que “la Llei Hipotecària hauria de regular la dació en pagament”. O el que és el mateix, hauria d’establir un mecanisme en virtut del qual el deutor d’un préstec garantit amb una hipoteca s’hauria de lliurar del deute entregant la finca hipotecada al creditor.

Docs bé, d’entrada convé que sapiguem que, tampoc en aquest cas vostè evitaria el desnonament si deixés de pagar les quotes hipotecàries, ja que hauria d’entregar la finca hipotecada al creditor, que entraria en possessió de la finca, ja sigui per ocupar-la ell, per vendre-la a un tercer o per posar-la en arrendament.

Però resulta que la Llei Hipotecària (aquesta tan vella i tan inútil) recull la possibilitat de la “dació en pagament” des del primer dia que va veure la llum. Diu l’art. 140: “…podrá válidamente pactarse en la escritura de constitución de hipoteca voluntaria que la obligación garantizada se haga solamente efectiva sobre los bienes hipotecados. En este caso, la responsabilidad del deudor y la acción del acreedor, por virtud del préstamo hipotecario quedaran limitadas al importe de los bienes hipotecados y no alcanzarán a los demás bienes del patrimonio del deudor”. I vostè em dirà: Per què, doncs, no es pacten així totes les hipoteques? La resposta és senzilla: Perquè si la “dació en pagament” fos l’únic sistema reconegut en matèria de garantia hipotecària, aleshores el banc (o el particular) que li concedeix el préstec –no oblidi que el que vostè necessita i ha demanat és un préstec de 100.000 euros per comprar un pis-, davant la impossibilitat de saber com evolucionarà el mercat immobiliari en el futur, s’assegurarà de no perdre els diners que li presta d’una de les maneres següents: deixant-li una quantitat inferior a la que vostè necessita, posant-li un interès molt elevat o mitjançant les dues fórmules unides. També en tindria una altra: exigint-li que contractés una assegurança que cobrís la possible minoració del valor que es va taxar la finca. I això duria com a conseqüència l’encariment del crèdit i, el que és pitjor, el seu retraïment. I que hi hagi crèdit és fonamental per la marxa de l’economia.

De tota manera, i per ser honrat amb mi mateix, he de dir que, als EEUU, el sistema ordinari de “dació en pagament”, dit allí “Walk away” (sortir caminant), ha tingut prou èxit (tant pels bancs com pels propietaris d’habitatges), però dubto que, ara per ara, a Espanya tingués les mateixes conseqüències. Més aviat em sembla que retrauria encara més el crèdit, amb les conseqüències que això comporta. De tota manera, si decidíssim ara aplicar la dació en pagament de manera obligatòria, ho podríem fer per al futur, però mai amb efectes retroactius, perquè el principi que exigeix la necessitat de compliment dels pactes –el “pacta sunt servanda”, té empara constitucional.

La complexa i sagnant qüestió dels desnonaments

Arribats aquí podem parlar dels desnonaments i dels problemes socials que provoquen. Negar el drama personal i familiar que aquests sempre comporten seria de cecs, ja que en algun cas, les seves conseqüències poden provocar fins i tot situacions d’exclusió social. Però dubto que sigui trencat principis fonamentals dels nostre ordenament jurídic en matèria contractual (que és el que, en el fons, es demana des d’associacions com la dels Afectats per la Hipoteca) que s’hagin de resoldre els casos particulars –per molts i lacerants que siguin-, dels deutors que han actuat de bona i, tot i així, s’han vists forçats a incomplir les seves obligacions per causes imprevistes o de força major, una de les quals és sens dubte la crisi econòmica.

Tot i que sóc molt conscient d’aquests casos, penso que la solució més adient per resoldre’ls no és la de regular per llei (i amb efecte retroactiu) que els bancs es quedin amb la finca hipotecada i s’alliberi del deute al deutor o –com alguns reclamen- la de facultar als jutges per acordar moratòries i suspendre transitòriament el pagament de les quotes hipotecàries si concorren causes com per exemple l’atur, els accidents laborals, les llargues malalties, les desgràcies familiars o infortunis similars. Ho dic perquè és molt difícil establir on comença i on acaba la “justesa” d’aquestes causes i això introduiria, al meu entendre, un grau d’arbitrarietat judicial difícilment acceptable. Sí, en canvi, crec encertat que, de manera transitòria, per un termini fixat i en uns casos ben taxats (que poden ser més o menys) la llei estableixi una moratòria en el pagament de les quotes com a mesura excepcional. De fet és la fórmula que ha adoptat el Govern (sense l’acord del PSOE) el passat dijous, i –en les casos que aquest determina o en uns altres, que això és el que podríem discutir- era l’únic tipus de mesura legal que podia prendre sense violentar els principis constitucionals. I no ho dic tan sols perquè la sobirania del Govern espanyol és limitada en aquestes (i tantes altres qüestions), ja que ha de consultar a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu i ha de sol·licitar assessorament al Fons Monetari Internacional abans modificar la normativa sobre desnonaments. No, encara que també. Ho dic per respecte al nostre sistema jurídic.

Cal, a més, que no oblidem, ni que sigui de passada, que els desnonaments no es donen només com a conseqüència d’execucions hipotecàries. També es poden donar com a resultat de l’execució d’un embargament (vostè té un deute, no el paga i li embarguen la casa de la seva propietat) i també, en el cas dels arrendaments d’immobles, quan l’arrendatari d’una finca no paga el lloguer, sempre d’acord amb la normativa aplicable en cada cas. I en aquests supòsits, els desnonaments poden ser igual de sagnants que en les execucions hipotecàries (encara que avui ningú no en digui res).

Què més podria fer el Govern avui?

Sense necessitat de trencar els principis que regulen la vida contractual, l’Estat té mecanismes que podria utilitzar perfectament si tenim en compte que no hem de fer gaire esforços per recordar les pràctiques abusives d’alguns bancs (no de tots) en matèria de concessió de crèdits, la manca de claredat a l’hora de concedir préstecs hipotecaris quan han prestat més diners dels que una bona pràctica bancària permetia. També ens és fàcil recordar que, tot i haver actuat amb males pràctiques, molts bancs han rebut ajuts de l’Estat. Són, doncs, aquestes realitats que carreguen de raó als qui diuen que “el Govern ajuda els bancs i es nega a ajudar a les persones” i demanen una actuació més social del Govern. Doncs bé, ¿perquè no exigim que s’obligui als bancs que han estat rescatats a dedicar una part d’aquest ajut a les famílies que han estat objecte de desnonaments per impagaments dels crèdits hipotecaris que aquests mateixos bancs els van donar? ¿Per què si aquests immobles tòxics han de passar al “Banc Dolent” pel 50% del valor (que els vendrà més tard a preu de mercat) no se’ls incita a fer una quitança d’una quantitat semblant als deutors que no poden pagar a hipoteca? ¿Per què no s’arbitra una rebaixa d’impostos a les persones en situació d’emergència? ¿Per què no s’estableix una línia de préstecs a fons perdut a les persones que estan en una situació imminent de ser desnonats?

Les reformes que, en el futur, s’haurien d’abordar en matèria hipotecària

Més enllà d’aquestes solucions provisionals i temporals, en una futura (i urgent)  reforma entenc que s’haurien d’establir els canvis següents: 1) una limitació dels interessos de demora en les hipoteques, que són abusius i, sovint, usuraris; 2) la modificació del procediment d’execució per subjectar-lo a les normes ordinàries d’execució de qualsevol tipus de crèdit documentat; 3) l’elevació del percentatge d’adjudicació al creditor en la subhasta d’habitatges en tràmit d’execució hipotecària (avui és del 60% del valor de taxació, fet que determina que els creditors s’adjudiquin béns per un preu molt inferior al real); i 4) la modificació del sistema de taxació d’habitatges, que hauria de ser feta en tot cas per tècnics que siguin de veritat independents dels bancs (avui són els bancs els qui els designen).

Hi ha, doncs, camí per recórrer i aquest s’hauria de fer ràpidament i amb més imaginació i voluntat de la que el Govern sembla que estigui decidit a dur a terme. Però el camí no es pot fer acudint en l’arbitrarietat o bé trencant irresponsablement els principis que regulen la vida contractual i, per tant, la seguretat jurídica.

La tardor de la dona àrab

10 Novembre 2012

La meva dona em passa una citació de Bertolt Brecht: “La crisis –diu- se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer”. I res no ve més a tomb quan estic llegint un reportatge al Courrier International (nº del 25 al 31 d’octubre) intitulat molt pròpiament “L’automne des femmes” (la tardor de les dones) per comparació al que hem vingut designant com “La primavera àrab”.

En efecte, el que està succeint als països que, des de la revolta de febrer de 2011 a Tunísia, han viscut transformacions polítiques de signe democratitzador (parlo especialment d’Egipte, el Líban, la mateixa Tunísia, el Iemen o Síria, encara que en aquest darrer país la primavera no podem dir que hagi arribat encara), és un exemple clar del que expressa la frase de Brecht: el món vell no acaba de morir i el món nou no acaba de néixer. I si apliquem aquest aforisme al món de les dones, aleshores, haurem de ser encara més pessimistes i concloure que “allò que és vell perdura i s’imposa sobre allò que vol néixer de bell nou”.

Sota el títol provocador de “Per què ens odien” –títol que no es formula com a pregunta sinó com a asseveració i que cal relacionar amb els debats que van seguir a l’11 de setembre de 2001 per explicar les raons de l’odi contra els americans que ha niat en el món musulmà-, la periodista egiptoamericana Mona Eltahawy parla de l’odi a les dones en el món àrab en un text que ha provocat fortes reaccions i ha obert un gran debat en aquestes societats.

Ningú no ha de negar que, de Tunísia a Bengasi, o del Caire a Sanaa, les dones es van adherir –també les islamistes- a les revoltes que avui coneixem com la “primavera àrab”. Això no obstant, les primeres eleccions democràtiques a Tunísia i a Egipte han escombrat ràpidament les esperances que les dones hi havien dipositat, ja que un vent de conservadorisme bufa avui sobre tots els països de l’Orient Mitjà.

Encara viva l’eufòria de l’alliberament de Líbia, Mustafa Abdel Jalil, aleshores president del Consell Nacional de Transició (CNT) va prometre l’aplicació de la sharia i el retorn a la poligàmia. I alhora que les dones de Tunísia eren envejades a tot el món àrab per mor de la seva condició, eren ja assetjades tant a les universitats com al carrer i corrien el risc de perdre els drets adquirits, si fa no fa com les egípcies, en nom del rebuig provinent de l’antic règim.

La tesi de Mona Eltahawy és la següent: “Les primaveres àrabs no tindran èxit si no s’acompanyen d’una revolució cultura, social i sexual”. I té raó. És cert que alguna cosa s’ha començat a moure. El 16,5% de dones han estat elegides el passat 7 de juliol 2012 després del primer escrutini lliure que s’ha fet a Líbia, i ocupen 33 llocs sobre els 200 que té el parlament. A Egipte, les eleccions de novembre de 2011 van donar a les dones 61 escons dels 217 que composen la cambra. 40 són representats d’Ennahda, el partit islàmic guanyador dels comicis. Menys representació tenen al Líban, ja que, dels 128 escons amb què compta el Parlament libanès, només 4 els ocupen dones des de l’elecció de 2009. Cap, però, és coneguda per preses de posició feministes. Hi trobem la vídua d’un president assassinat, la germana d’un primer ministre assassinat i la filla d’un diputat que també va córrer la mateixa sort. I no cal parlar de l’Aràbia Saudita on les dones tenen prohibit fins i tot conduir.

“No és perquè som lliures que ells ens odien, com afirma el vell clixé nord-americà post 11 de setembre –escriu Mona Eltahawy-. És perquè ens odien que nosaltres no som lliures”. D’aquí que parli de la “tardor de la dona àrab”, una tardor on la llibertat, com el sol, declina en lloc d’enlairar-se. Per això es rebel·la contra un sistema polític i econòmic –em nego a conceptuar-lo com a “cultural” perquè em sembla la negació de la cultura- que tracta la meitat de la humanitat com animals i la sotmet a la tirania.

Nascuda el 1967 a Port-Saïd (Egipte), Mona Eltahawy estudià periodisme a la Universitats americanes del Caire i de Jerusalem, i s’instal·là a Nova York l’any 2000, on començà a escriure per diaris com The New York Times o The Washington Post. El 2011 va anar al Caire per cobrir les manifestacions de la plaça Tahrir, on va ser detinguda per la policia, colpejada i violada. El mes de setembre de 2012, va ser també arrestada per la policia nord-americana en el metro de Nova York quan intentava esborrar eslògans publicitaris favorables a Israel.

Les dones tenen problemes a tot el món –constata Mona Eltahawy-. Sense anar més lluny, els Estats Units no han elegit encara cap dona per ocupar la presidència del país i també allí les dones continuen essent tractades com a objectes, com succeeix a d’altres països occidentals. Aquesta –diu- serà la conclusió a la qual conduirà ben segur qualsevol conversació que tingui per objecte l’odi a les dones en el món àrab. Però no ens hem de confondre. I en això és clara: “Citeu-me un país àrab –diu Mona Eltahawy -i jo us desgranaré una lletania d’abusos alimentats per una mescla nociva de cultura i de religió que pocs semblen capaços de criticar. Quan les dones egípcies que gosen expressar-se ben alt i fort [a les manifestacions] són sotmeses a humiliants ‘tests de virginitat’, és hora de rompre el silenci. Quan un article del Codi penal egipci afirma que una dona colpejada pel seu marit ‘amb bones intencions’ no pot reclamar danys i perjudicis, al diable el políticament correcte! Per cert, de quines bones intencions es tracta? Doncs segons la llei, es tracta de cops ‘no severs’ o que no siguin ‘fets directament a la cara’.”

Així, és clar, ningú no sap que el marit les ha colpejat.

Sense alè

3 Novembre 2012

El primer contacte amb l’obra que vam presentar ahir a la Fundació Rubió i Tudurí, de Maó –Sense alè, de Josefa Contijoch (Edicions de 1984, Barcelona 2012)-, va tenir lloc fa dos estius, quan vaig tenir a les mans el text mecanografiat, la lectura del qual em va deixar, precisament, sense alè. Per què? Per moltes raons. Potser perquè em va fer rellegir un món que jo també havia viscut, encara que d’una manera diferent al de l’autora; però que, tot i així, era el meu món. També perquè tota l’obra –que no era, i em sembla que continua no essent una novel·la- era un text escrit a cremadent en torn del “jo”, en una mena de monòleg interior pulcre, incisiu, elegant, cru i sense concessions a la galeria, que havia sorgit a partir d’un fet excepcional, definitiu i terrible:  la mort d’una amiga en un crim –o potser (i més probablement) d’un doble crim, amb l’aparença, però, d’una mort passional seguida després d’un suïcidi-, en aquella Espanya de 1974 on “els serveis secrets anaven de corcoll esbrinant un mapa carregat de dobles i triples sentits”.

  Però no estem parlant de la crònica d’un temps, sinó d’un entotsolament en el “jo” de l’escriptora.  “Recordar –diu- és l’única forma d’eternitat que conec”. I ella recordarà des de l’escriptura, entesa sempre com un “acte reflex de la pròpia necessitat”, ja que “la veu de l’inconscient [és] l’única que permet abordar l’indecible”. Tota la narració, doncs, gira entorn del “jo”, perquè “no existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l’univers”.

El llibre és un passeig sense concessions entorn d’aquest jo que ha quedat marcat, definit, estorat, per un fet terrible que ho transcendirà tot; un fet –el de l’assassinat de l’amiga-, que, inconegut el què i el com, serà narrat en dotze versions diferents, en dotze versions possibles, encara que cap d’aquestes pretén trobar la dada objectiva. “L’anar donat versions de l’escena de la teva mort –escriu- no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l’obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sense fi”.

El monòleg que en sortirà –transformat sovint en un diàleg amb textos (cartes, notes, i fins i tot records) de l’amiga morta i d’altres persones amb les qui també mantindrà una interlocució- la durà a la infantesa –a aquell Manlleu llunyà d’on recorda tantes coses: la casa, el pare, la mare, aquells éssers estranys, que eren els rojos, “amb als quals es fèiem, però poc”, el farmacèutic Mercader, el fill querubinesc d’aquest que un dia la va convidar a berenar, el metge menorquí Bartomeu Llabrés, el primer encontre amb la mort d’aquella nena veïna, amb les revistes que arribaven a la llibreria del pare, amb aquelles fotografies que “contenen –diu- la teva emoció no saps per què” –una de les quals explica, per cert, la portada del llibre-, i també amb el descobriment de la poesia, primer en llengua castellana fins que, una tarda, a casa d’en Martí Pol, algú dels allí reunits li farà una pregunta definitiva: “Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?”

Parlarà del primer enamorament, dels poetes que l’agombolen, de les lectures imprescindibles, del cinema que li obre els ulls a una vida que és –diu, recolzant-se  en Shakespeare- “polivalent i brutal”. I de com es tornarà escèptica i refractària al poder en descobrir que amb la poesia sovint es vol fer país, o dur a terme un encàrrec o fins un mandat. “Jo escrivia des de dintre –afirma- i no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa”. Però era difícil desmarcar-se dels signes dels temps, que exigien (a la gent de la nostra generació) conèixer aquell conjunt de textos que conformaven la literatura política, la que –diu Contijoch- et conduïa a l’infinit. I “l’infinit era lluitar contra el règim franquista i, per tant, lluitar contra les famílies respectives, lluitar a la contra d’allò que ens havia nodrit”.

Com no m’havia de sentir atret jo per aquest text que em parlava d’un temps i d’un país, el meu, on “els cossos s’abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d’alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d’Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Motta, Paco Ibáñez, Jacques Brel…” I on “el cinema era germà bessó del vici de llegir: de Truffaut a Antonioni, de Visconti a Godard, de Pasolini a Bergman…” Sí Josefa, sí, “ens ho empassàvem tot”.

Però al costat del temps i del país, o més aviat en el temps i en el país, hi ha les persones que s’han relacionat amb el “jo”, que és el subjecte clau de la narració; aquelles persones que –més enllà de l’amiga, la mort de la qual justificarà el relat- aniran també desapareixent: el poeta, que la durà a París el 68 i que, “un cop passat l’entusiasme de la revolució, se sentirà acabat”; el pare (“llaços de sang. No hi ha tràfec ni desgavell que desequilibri la nostre fidelitat”); l’amiga morta…, i tanta gent que ha desaparegut, com aquell “senyor que besava les mans a les senyores” a qui va ajudar en la transcripció d’unes memòries. “Les lentes mirades dels ulls blau-estantís-decadent…, els llargs silencis, el tic-tac del rellotge marcant la cadència de la tarda, asseguts a les butaques, prenent te, animant la conversa amb deseiximent, entrant a poc a poc en l’entrellat de l’enigma sense acabar-lo de desvelar”; un senyor, aquest, que s’emocionava i plorava –també jo m’havia emocionat i plorat- veient The Dead (1987) de John Huston a partir d’aquella bella narració de Joyce. Tots, doncs –cadascú al seu lloc i sense conèixer-nos-, havíem plorat quan, al desaparegut CAPSA de Barcelona, aquella doneta “comença a cantar l’ària de Bellini i la càmera va pujant l’escala i retrata estrats de vida morta”.

Serà, però, molts anys més tard quan Josefa Contijoch es posarà a escriure aquest llibre. “En la tarda solellada i tranquil·la […], vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m’ho havia d’inventar.” En efecte, s’ho havia d’inventar, per això era precís posar-se a escriure. Com Hesíode i Homer, que es van posar a escriure perquè tot és inexplicable. Per això existeix la literatura. “Ja t’ho deia –escriu Contijoch-: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d’històries. Per això m’agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència”. Tornem, doncs, al “jo”. A aquest jo que es va dessagnant per les desaparicions dels homes i de les dones que t’han estat propers; desaparicions que et “deixen un gran sentiment de culpa i un aplec de recances indescriptibles”.

Va ser unes setmanes després de llegir el text mecanografiat, però sense signatura, quan em vaig posar en contacte amb l’autora, que no coneixia. Sabia, però, que era dona, que era de Manlleu, que havia nascut “l’any de l’aiguat” de la negra postguerra. Sabia també que era poeta no sols perquè ella ho confessava, sinó perquè el mateix text que acabava de llegir era –com molt bé es diu a la contraportada-  fronterer, en el fons i en la forma, entre la prosa i la poesia. I quan la vaig identificar, li vaig escriure un correu, que no guardo per aquelles coses estranyes de la cibernètica, que sovint no harmonitzen prou bé amb les facultats informàtiques d’aquells que hem conegut –Temps era temps– “Kubala, Moreno y Manchón”. Li volia dir que el seu llibre m’havia emocionat i que d’alguna manera sentia enveja d’aquell senyor pulcre “que besava les mans a les senyores” amb qui ella havia tingut llargues converses prenent el te. I així va néixer la nostra amistat. I em fa molt feliç que aquell contacte hagués servit a Josefa Contijoch per no desistir i per decidir-se cercar un editor dels que no pensen tan sols en el negoci, i estimen la literatura.


%d bloggers like this: