Josep Maria Quintana

Benvolguda senyora Prohens: Sap vostè molt bé que, des del meu punt de vista, convenia barrar el pas a VOX a les institucions per una qüestió fonamental que vaig raonar a l’article del passat diumenge, perquè com ells mateixos han proclamat al manifest que van titular “Cien medidas para la España Viva”, volen establir “Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”. I mentre no ho aconseguissin, propugnen, com a pas previ, la “devolución inmediata al Estado de las competencias de Educación, Sanidad, Seguridad y Justicia limitando en todo lo posible la capacidad legislativa autonómica”.

Reconec que el repte que jo li proposava era difícil, gairebé impossible, perquè si el PSOE no li regalava l’abstenció, només cedint a algunes exigències de VOX, podia constituir-se un nou govern a la nostra Comunitat.

Però el problema que avui li he d’esmentar no prové de VOX, el partit amb el qual es veu abocada a mantenir un acord de mínims. El problema al què em vull referir el té dins el seu partit a Menorca i es diu Joan Pons Torres, aquest jove que, elegit conseller de la primera institució insular, serà nomenat “Conseller de Cultura, Patrimoni, Joventut, Esports i Educació”.

A diferència d’altres consellers elegits, la majoria dels quals no sabem què pensen perquè mai no els hem escoltat ni llegit res, sí hem tingut la possibilitat de llegir Joan Pons Torres, que ha publicat articles de premsa per parlar de molts temes, en els quals, per cert, més d’un cop ha criticat (per dèbil o filoprogre) aquest Partit Popular que vostè presideix i ha decidit situar-lo al capdavant de la Cultura a l’illa.

Els seus articles contra el comunisme, contra la vacunació del coronavirus, contra la Llei de Memòria Història i en defensa de “sa llengua que parlam” a les Illes Balears són molt significatius d’una ideologia força més propera a Vox que al Partit Popular. Però començaré —perquè em sembla gravíssim—, amb unes declaracions que ha fet públiques La Sexta Clave, a les quals Pons Torres es qüestiona alguns temes, com per exemple la religió o la llengua, que són, diu, “problemàtiques perquè ens les imposen els polítics a través de l’estat, i desapareixerien de les aules si l’educació fos privada”. És a dir que el proper conseller de cultura ataca l’ensenyament públic que, amb la sanitat pública, és la gran conquesta de la humanitat. 

Acudint ara als seus articles i començant pel coronavirus —que aprofita per atacar directament la Xina d’haver-lo propagat—, ha dit a la mateixa intervenció que ha publicat La Sexta Clave, que ja Bill Gates havia parlat de reduir la població mundial, i ha titllat les vacunes que se’ns han posat als espanyols de “vacunes experimentals”. En aquest sentit li recomano, senyora Prohens, dos articles: “Per què serveix sa vacuna?” (El periódico de Ibiza 25/07/21) i “Cap a una dictadura sanitària?” (El periódico de Ibiza 26/06/21), sobre tot el primer, on minimitza l’eficàcia de les vaccines afirmant que “sa diferència entre un vacunat i un no vacunat és que es segon pot desarrollar sa covid-19 i patir símptomes més greus. Encara que això no vol dir que un vacunat no puga acabar hospitalitzat.” El segon li permet carregar contra els comunistes xinesos afirmant que “Fa mesos, molts de periodistes acusaven en Trump de conspirador per senyalar es laboratori de Wuhan com s’origen de sa COVID-19. Ara que ho diu es president Joe Biden, molts aplaudeixen amb ses orelles.”

Però quan es despatxa a gust el qui serà conseller de cultura designat pel seu partit és en parlar de la Guerra civil. Ho veiem en un article, “Sa dictadura progre” (El periódico de Ibiza 2/08/20), on escriu: “s’aixecament des general Franco de 18 de juriol de 1936 no va ser cap colp d’estat contra una suposada República democràtica, sinó que va ser una insurrecció general militar contra es govern de Santiago Casares Quiroga i contra es procés revolucionari iniciat pes Front Popular es 16 de febrer d’aquell any.” 

L’article del qual he transcrit aquest paràgraf, és, a més, una defensa abrandada de Jorge Campos i de VOX: “Quan es partit polític Vox va començar a agafar força a nivell nacional, em varen cridar s’atenció ses seues crítiques a s’anomenada dictadura progre. Tot d’una, me pareixia una exageració, però en es fons, s’obsessió de s’esquerra per s’hipercorrecció de tot lo políticament correcte ha acabat donant-los sa raó.”

Pons Torres no sols llença floretes a Campos i a VOX, afirmant al mateix article que “Ses amenaces de sancions des Govern a Jorge Campos per recordar s’alçament nacional des 18 de juriol demostren es sectarisme i sa persecució que origina una Llei de Memòria Democràtica que es Parlament balear mai hauria d’haver aprovat. Benvenguts a sa dictadura progre.” I critica durament el PP que vostè presideix, senyora Prohens, que ara el farà conseller de cultura a Menorca, dient  que l’aprovació d’aquesta llei pel PP va ser “una cadufada històrica”.

Amplia la crítica al PP en un article intitulat precisament així: “Una cadufada històrica” (Menorca. Es Diari 4/04/18), on diu que “lo pitjor de tot ha estat veure com, un any després, Partit Popular i Ciutadans han fet ets ous enterra votant a favor a sa iniciativa venjadora d’un Pacte de progrés que se n’ha aprofitat, una vegada més, d’una oposició acomplexada amb tot lo que tengui que veure amb sa Guerra Civil i es fantasma des franquisme, incapaç de defensar, simplement, respecte i memòria per totes ses víctimes balears de sa Guerra Civil i no només ses republicanes.” I afegeix: “Amb s’excusa de sa noble causa de recordar ses víctimes des franquisme, es nou Front Popular de Francina Armengol ha colat un golàs per s’esquadra a PP i Cs, que han fet es trist paper de comparsa d’una llei que falta es respecte i insulta sa memòria de tantíssimes víctimes menorquines que van esser assassinades pes Terror Rojo des bàndol republicà”. Tot per concloure que “El PP de Biel Company i Cs des meu bon amic Xavier Pericay han comès una cadufada històrica a Balears seguint es joc an es qui no saben fer altra cosa que viure en un passat trist, violent i pobre quan tenim un preciós futur per construir junts. I si defensar memòria i dignitat per ses víctimes des Terror Rojo a Menorca és considerat apologia des franquisme per aquest Pacte de sectaris encegats, ja em poden fer arribar sa multa.” Com pot veure, senyora Prohens, té al partit un Quixot “lanza en ristre”.

Tampoc es talla un pèl a l’hora de flastomar contra el masclisme i el feminisme, si hem de fer cas al paràgraf que La Sexta Clave ha transcrit de Pons Torres al vídeo publicat: el govern de Pedro Sánchez, diu, “pretende imponer su ideología de género y su promoción de la homosexualidad al conjunto de la sociedad”, frase que el posa en un nivell semblant al de José María Llanos, el número dos de VOX a València.

Però per damunt de tot, qui serà conseller de cultura si vostè, senyora Prohens, no hi posa remei, i, per tant, president de l’Institut Menorquí d’Estudis, és un gran defensor de “sa llengua de Menorca”, un tresor filològic en perill d’extinció. Com ha escrit la periodista Esperança Camps, el llibre que Pons Torres s’ha autoeditat, és necessari per defensar el menorquí de les fal·làcies catalanistes. Perquè en el món de Pons Torres només hi ha lloc per a l’article salat. Aquest és el tret fonamental de la llengua que parlen els balears, dit en paraules seves. Paraules que també ha ajuntat per confegir aquesta frase històrica: “S’amenaça per as menorquí no és es castellà, és es català estàndard”. La va dir en la presentació d’aquest pamflet que ha escrit i que promociona amb la col·laboració d’ajuntaments com el d’Alaior, governat pel PP.

En definitiva, senyora Prohens, vostès han posat el senyor Pons Torres a les llistes i els menorquins l’han votat. I això significa que el futur president del Consell Insular de Menorca, senyor Adolfo Vilafranca, el pot nomenar “conseller de cultura”. Però si ho fa, cometrà un error del qual el Partit Popular acabarà penedint-se’n.

El 31 de juliol de 1932, en una Europa convulsa que no havia cicatritzat bé les ferides provocades pel tancament en fals de la Primera Guerra Mundial, les eleccions legislatives celebrades a Alemanya van donar el poder al NSDAP d’Adolf Hitler. Les eleccions van ser netes i foren, per tant, els electors els qui van pujar Hitler al poder, en un ambient cerval d’anticomunisme i d’unes ínfules nacionalistes que reclamaven treure’s de damunt la humiliació que Alemanya havia sofert amb la Pau de Versalles de 1918.

És evident que van ser moltes i variades les causes de l’èxit de l’extrema dreta a l’Europa d’entreguerres, però el denominador comú que les impulsà va ser, com he dit i per damunt de tot, el nacionalisme d’estat: la concepció d’aquest com a expressió d’un moviment nacionalista que havia decidit lluitar contra una mena d’opressió (real o fictícia) i que, un cop va triomfar, acabà produint el desdibuixament de les institucions polítiques i administratives i la divinització de la “identitat nacional” com a esquer per incorporar les grans masses al seu projecte.

Un cop el feixisme/nazisme, empès per aquest nacionalisme a ultrança, assolí el govern, no va tenir cap problema per prendre les decisions que eren fonamentals per al triomf de la seva ideologia. Eliminà les institucions polítiques i administratives que distribuïen democràticament el poder, declarà il·legal la competència política i els partits que defensaven una ideologia diferent a la seva i acabaren imposant la dictadura, convençuts que ells –i només ells— encarnaven l’estat i eren posseïdors de la veritat més absoluta.

Si tornem a Alemanya, veiem com sis mesos després que Hitler va accedir al Parlament per la via democràtica i assumí el càrrec de canceller de la República, ja no va tenir rival, perquè el 27 de febrer de 1933, només tres setmanes després de ser nomenat canceller, calà foc al Parlament mentre acusava els comunistes de ser-ne els culpables. Havia culminat, doncs, la revolució des del poder i el nou executiu alemany, convertit en absolut, dugué el seu nacionalisme fins a l’extrem de voler conquerir el món en benefici propi.

Avui, en una Europa que no crec que s’assembli a la dels anys trenta del segle XX —les institucions europees, a pesar de les seves febleses, són molt més sòlides que l’aigualida Societat de Nacions— veiem, però, com els partits neofeixistes hi estan proliferant. Només que fem un petit recompte, comprovem que l’auge de l’extrema dreta és una tendència que s’està congriant. França, Suècia, Alemanya, Itàlia, Finlàndia, Bulgària, Hongria i Espanya són alguns dels països on aquests partits han incrementat la seva presència política, fins i tot arribant a tenir un paper clau en la formació dels governs.

El país més avançat en aquest punt és Itàlia, on el partit Germans d’Itàlia, liderat per Giorgia Meloni, ha esdevingut la força més votada a les darreres eleccions, tot generant una gran preocupació a la Unió Europea a causa de les seves posicions contràries als valors europeus i a la seva retòrica antiimmigració, que pot generar conflictes amb Brussel·les.

A França, a pesar que Marine Le Pen no va guanyar la presidència, el seu partit va obtenir un èxit sense precedents amb 89 diputats a l’Assemblea Nacional, consolidant-se com una força destacada de l’extrema dreta en el país.

En el cas de Suècia, el partit Demòcrates de Suècia s’ha convertit en una peça clau per a la formació de govern des de les últimes eleccions. I aquesta situació ha generat desassossec entre els observadors, ja que indica que l’extrema dreta està guanyant terreny i influència política en el país nòrdic.

A Alemanya, l’Alternativa per a Alemanya també ha anat guanyant presència i, actualment, és la quarta força al Bundestag. Però les enquestes recents la situen ja en segon lloc. No cal dir que aquest augment de suport a l’extrema dreta alemanya genera inquietud pel seu possible impacte en la política i les relacions europees.

En resum, l’auge de l’extrema dreta a Europa no sembla que sigui una tendència passatgera, sinó que s’està consolidant i assolint posicions de poder en diversos països. I aquesta realitat preocupa tant pel seu impacte en la política interna dels països com per les seves postures contràries als valors europeus que, sens dubte, generaran tensions amb la Unió Europea. Ningú, doncs, s’hauria de sorprendre si dic que és necessari que les institucions i la societat en general han d’estar alerta i treballar per la defensa dels valors democràtics i de convivència en el continent.

¿Podem, doncs, vista la realitat actual, quedar tranquils a Espanya si el Partit Popular, que és el referent de les forces demòcrates de dreta, no barra el pas a VOX? ¿És innocu que hi pacti els governs als ajuntaments, als consells insulars o a les comunitats autònomes? 

Prescindint de les referències històriques, només cal acudir al programa electoral de VOX per veure que aquest partit no pot ser mai del món un soci fiable. I no ho pot ser si tenim en compte el programa que defensa, el qual no és compatible amb l’estat de dret que es deriva de la Constitució de 1978, a pesar que les invocacions a aquest estat de dret s’hi troben de manera reiterada.

Sense anar més lluny, el passat diumenge advertia del que VOX pensa respecte de les llengües espanyoles diferents del castellà, de les quals, l’article 3 de la Constitució diu que “seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts” i les considera “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Lluny d’acceptar aquest criteri constitucional, a les “100 medidas para la España viva”, VOX demana “Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación”. És a dir, demana que els ciutadans de Menorca només ens puguem dirigir al nostre ajuntament, al Consell Insular o a la Comunitat autònoma en castellà, com succeïa durant el franquisme. Demana, per tant, que la nostra llengua pròpia quedi reduïda a l’esfera privada. Per a ells no mereix cap mena de consideració.

Però VOX no és tan sols bel·ligerant amb la llengua. Ho és també amb les Comunitats autònomes, aquestes institucions que ha fet possible la Constitució i en el govern de les quals exigeix entrar en virtut de pactes amb el PP. ¿Quin sentit poden tenir aquests pactes quan VOX demana “Transformar el Estado autonómico en un Estado de Derecho unitario que promueva la igualdad y la solidaridad en vez de los privilegios y la división. Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”?. I mentre no aconsegueixi eliminar els parlaments i els governs autonòmics, VOX exigeix “como paso previo: devolución inmediata al Estado de las competencias de Educación, Sanidad, Seguridad y Justicia limitando en todo lo posible la capacidad legislativa autonómica”.

Tret que ens fem els cecs, això significa que VOX ha entrat en els parlaments autonòmics i vol entrar en els governs de les Comunitats autònomes simplement per destruir aquests parlaments i també els governs que en deriven. És a dir, per tornar a l’Espanya unitària de Franco, de la qual se senten hereus (i en presumeixen). I si, de la mà del PP ho aconsegueixen, ¿quina garantia tenim que, un cop assolit el poder, no sols eliminin els parlaments i els governs autonòmics sinó també el sistema democràtic, com va fer Franco a Espanya, Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya?

No hi ha dubte, per tant, que el Partit Popular, com a partit clau de la dreta democràtica del nostre país, té una responsabilitat immensa. Li correspon bàsicament barrar el pas a VOX. Però, a València, l’acord signat desmenteix que això sigui possible. I l’actitud, no sols condescendent sinó contradictòria al que fins avui havia proclamat Núñez Feijóo, confirma que el PP no serà la força democràtica que deixarà VOX fora de les institucions que ha promès eliminar. 

Ens queda només l’esperança de Marga Prohens. Li correspon a ella encarnar el paper d’heroïna. I al PSOE, actuar amb responsabilitat i facilitar-li la labor. Ja no hi valen subterfugis ni estratègies. Ens la juguem tots.

Tan aviat com l’extrema dreta espanyola ensuma cotes de poder (i en aquesta definició —que quedi clar— no incloc el PP), sorgeix la polèmica sobre la política lingüística i l’oficialitat del català a les comunitats en què aquest comparteix categoria amb el castellà. I dic comparteix perquè, en totes aquestes comunitats, el castellà té els mateixos drets (és cooficial) que el català.

Tot i així, l’extrema dreta no es conforma i, si acudim al programa electoral de VOX –que sintetitza en un document que titula “100 medidas para la España viva”—, podem llegir el següent al número 4: “Ninguna administración ni particular puede menospreciar la lengua común de todos, el español. Mucho menos discriminarla. Hay que cumplir estrictamente el mandato constitucional de que todos los españoles tienen derecho a utilizar el español, y el deber de conocerlo. Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación.”

No ens hauríem de sorprendre, per tant, que VOX es mostri contrari a la cooficialitat plena de les dues llengües a la nostra comunitat autònoma, i encara més, a les polítiques de “normalització lingüística”, que conceptua com abusos o com a fonts de discriminació de la llengua espanyola. 

Comprenc, doncs, el maldecap que deuen tenir els candidats del PP guanyadors de les eleccions que, amb més o menys necessitat, han de menester el vot de VOX per accedir a la presidència, i alabo la voluntat expressada per Marga Prohens quan diu que vol assumir el càrrec sense el vot de VOX, encara que, com ella sap molt bé, això només serà possible si aquest partit s’absté a la votació o bé és el PSOE el que, en un exercici de responsabilitat, pacta amb el PP una manera de facilitar-li la presidència sense el vot dels ultradretans. 

Però no és el meu propòsit parlar avui de la investidura de la senyora Prohens, sinó d’aquest posicionament ideològic que considera “font de discriminació” la cooficialitat del bilingüisme i les polítiques de normalització lingüística.

Ningú que em conegui s’estranyarà tampoc si afirmo que la consideració d’aquests dos fets com abusius o discriminatoris em sembla un error majúscul, ja que ni la cooficialitat plena ni les polítiques de normalització lingüística impliquen cap fet vexatori contra una llengua determinada. Estam, simplement, davant d’ “opcions de planificació lingüística” que s’han establert històricament en països desenvolupats.

Parlant d’això mateix, un sociolingüista que vaig llegir fa temps i del qual ara no recordo el nom, insistia en aquest punt i deia que ni el bilingüisme oficial ni la normalització lingüística es podien qualificar d’abús, com no es pot qualificar com a tal, posem per cas, regular l’educació religiosa, o bé establir mesures de protecció del territori. Es tracta, simplement, d’opcions legítimes per protegir un bé determinat que està en perill i, en el nostre cas, d’opcions que deriven de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’autonomia. Òbviament, aquestes ens poden agradar més o menys, però no deixen d’estar consagrades per lleis fonamentals.

Acceptem, doncs, que tant la defensa del bilingüisme com la normalització lingüística de la llengua pròpia (pel fet de ser el català, en el nostre cas, la llengua més dèbil) no són decisions que s’han pres pel caprici d’uns polítics il·luminats (a pesar que, dia sí, dia també, algun comentarista s’hi refereix amb els més feridors epítets —gairebé sempre insultants—), sinó perquè la sociolingüística, que és una ciència com ho potser l’astrofísica, considera que la normalització lingüística és indispensable quan hi ha fortes diferències dialectals o situacions de diglòssia. No és, doncs, estrany que la definició d’aquesta tasca aparegui en qualsevol manual elemental de sociolingüística. 

D’altra banda, el model d’iniciar l’escolarització en la llengua pròpia d’un territori no és tampoc un caprici, sinó una possibilitat que el Tribunal Constitucional ha reconegut com a vàlida per arribar al bilingüisme real, i és un model bastant comú en països plurilingües que tenen polítiques lingüístiques explícites i ben concebudes. Tot i així, he de reconèixer que no és l’únic model constitucional possible, sempre que l’elegit condueixi també a l’aprenentatge real de les dues llengües cooficials.

Cal recordar en aquest punt, que no són pocs els estats on conviu el plurilingüisme, però és cert que en molts d’ells no s’institucionalitza un model de coexistència de llengües (i això sí que és discriminatori per a la llengua que es considera marginal), sinó que una llengua (generalment la més gran i poderosa políticament i culturalment) s’erigeix com a única “propietària” de l’espai lingüístic, provocant així la reducció en l’ús i fins i tot la desaparició de les llengües minoritàries. 

Aquest, no cal dir-ho, és el somni de VOX per a la nostra terra i és el model que va estar vigent a Espanya durant la meva infància en plena dictadura de Franco. Però no és el model del PP, ja que, el passat 22 de maig, Marga Prohens declarava a “OK Diario” (Balears) que “En el tema de la lengua hay que cumplir con lo que dice el Estatut y hay que cumplir con lo que dice la Constitución. Tenemos dos lenguas oficiales. Ambas lenguas, el español y el catalán, deben ser vehiculares en la educación y además se debe finalizar la educación obligatoria con un dominio perfecto de las dos lenguas. Y además, tenemos que garantizar la libre elección no sólo de centro sino también de primera lengua en la primera etapa educativa, libre elección de lengua para la lectoescritura.”).

Veiem, doncs, que Prohens es desmarca de la política d’Armengol, ja que defensa que la llengua castellana també pugui ser llengua vehicular a l’ensenyament —cosa que ens agradarà més o menys (certament no és la meva opció)—, però no qüestiona el model estatutari que consagra el bilingüisme i afavoreix les polítiques de normalització lingüística, en línia amb el que preocupa als lingüistes actuals. Sense anar més lluny, la Linguistic Society of America té una secció dedicada a les “llengües en perill d’extingir-se” per cridar l’atenció sobre aquesta matèria. 

Tot i així, sabem que hi ha polítics als quals el perill d’extinció d’una llengua que no és la seva pròpia els importa menys que l’extinció d’una espècie animal. Són els que defensen l’auge de les grans llengües (en el nostre cas del castellà) i consideren inevitable la minimització o la desaparició de les petites (i aquest seria el cas del català). No obstant això, cal destacar que aquests polítics revestits de lingüistes (que entre nosaltres —i amb molt poques excepcions— ens donen lliçons sobre com hem de tractar la llengua catalana utilitzant el castellà) no representen la majoria dels estudiosos del llenguatge humà, encara que opinin el contrari els militants de VOX. 

Deixant, doncs, de banda el que pugui pensar aquest partit, crec que, per a qualsevol ciutadà que sigui respectuós amb els drets dels qui l’envolten, hauria de ser preocupant que una llengua amb un nombre reduït de parlants, però amb potencial per desenvolupar-se plenament, no ho aconseguís a causa de limitacions institucionals. I això perquè les llengües són objectes tant del món natural com del cultural, i mantenir-les i enriquir-les és un deure de les comunitats sociopolítiques que poden permetre-s’ho i, a més —i aquest és el nostre cas—, mantenir-les i enriquir-les és un deure fixat en unes normes de primer rang, com són la Constitució i l’Estatut d’autonomia.

Confiem, doncs, que en aquesta nova etapa política que estem a punt de viure —i estic convençut que serà així—, el PP no cedirà a polítiques com les que vol dur a terme VOX en matèria lingüística.

No és fàcil escriure un article que mostri algun aspecte original després d’una setmana de vertigen on hem pogut llegit tota mena de comentaris sobre les eleccions autonòmiques i municipals del passat diumenge. 

Sé, doncs, que no diré res de nou si afirmo que l’esquerra d’aquest país ha sofert els efectes d’un tsunami (aquest sí vertaderament democràtic) que ha foragitat el PSOE del poder a molts ajuntaments i comunitats autònomes per donar-lo al PP que, en no pocs indrets, per consolidar les places guanyades haurà d’arribar a un acord amb VOX, de la mateixa manera que el PSOE es va veure obligat a pactar amb UP i, com ara hem vist, en el remei ha trobat la malaltia. 

Sé de sobres que els resultats electorals es presten a moltes lectures, però no es poden discutir algunes veritats que em semblen incontestables: La primera, que el PP ha tenyit de blau  el panorama espanyol amb una gran victòria. La segona, que el PSOE no ha perdut tan de suport com sembla (uns 400.000 vots en total), perquè fins i tot en comunitats autònomes on deixarà de governar, ha tret més vots que el 2019 (València i Balears, per exemple). Tercera, que l’esquerra d’UP s’ha enfonsat (no tant com Ciutadans, però gairebé) i és la causa de la gran derrota de l’esquerra. I a l’últim, que VOX ha posat “una pica en Flandes” i segurament donarà molt de poder al PP, però serà un llast del qual als populars els costarà desprendre-se’n. I si l’acull amb els braços oberts, no em sorprendria que els acabés passant el mateix que ara li ha passat al PSOE: que l’acció radical de VOX (com ara l’acció radical de Podem en algunes lleis molt controvertides) acabi per malbaratar el que podria ser una acció intel·ligent i centrada del PP.

Juliana deia, fent una imatge metafòrica, que el PP ha conquerit tots els antics territoris de la Corona d’Aragó (tret de Catalunya). Jo hi afegiria que les eleccions han estat una mena de Nova Planta per a aquests territoris que s’han “borbonejat” –o potser hauríem de dir “aznaritzat”—, ja que han retornat a l’Espanya que, en molts casos, s’emmiralla en la filosofia política d’Aznar, que tan bé segueix Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid, que ha consolidat —i com!— la tan desitjada majoria absoluta. De fet, ella serà una de les poques líders autonòmiques que, per consolidar-se en el poder, no haurà de cedir res a VOX. Potser perquè ella sola encarna prou bé el que VOX representa.

Si baixem la vista a la nostra terra veiem que el tsunami democràtic del PP gairebé aconsegueix els resultats de 2011, que donaren la victòria a José Ramon Bauzá, que ara milita a les files d’un partit fantasma (Ciutadans), i conservarà l’escó al Parlament europeu fins l’any vinent. De tota manera, encara que no conec a fons Marga Prohens, que serà la nova presidenta de la Comunitat autònoma, penso, pel que li he escoltat, que, tant en el camp personal com en el polític, és molt superior a Bauzà. Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la i de 3parlar amb ella a l’Ateneu de Maó, amb motiu de la conferència que va fer abans de la campanya electoral, i el seu discurs, propi d’una candidata de dreta (treure impostos, treure traves administratives, eliminar prohibicions, facilitar les coses als ciutadans en les seves relacions amb l’Administració pública etc. etc.) va ser molt raonable i respectuós. Després d’escoltar-la vaig pensar que, si guanyava, el govern que ella presidiria no seria un revival del que va constituir Bauzà, encara que m’agradarà veure com es concreta la supressió de l’impost de successions, la reducció o, en alguns casos, supressió de l’impost de transmissions patrimonials, i no sé —perquè no recordo que ho digués— què farà amb l’impost sobre el patrimoni (molt més injust encara que el de successions). Però confio que serà prudent i que no deixarà que VOX li marqui el pas, cosa que no li ha de ser impossible perquè ella sola disposa de més diputats que tota l’esquerra, i això li pot servir de bàlsam a l’hora de governar… tret que a l’interior del grup parlamentari tengui diputats “voxiferants”, cosa que desconec.

Baixant al Consell de Menorca, he de confessar que no esperava el canvi. Intuïa que la cosa aniria molt disputada, però creia que el diputat que ha tret VOX aniria a parar a UP. Veig que anava errat i això modifica força el panorama polític a la nostra illa, perquè difícilment el PP podrà governar sense un suport, ni que sigui passiu, de VOX. De tota manera, és provable que, en el camp de la cultura, no el necessiti, perquè ja té en el seu grup algú que no ha d’aprendre res de VOX i que, ben al contrari, en matèria lingüística i cultural, pot donar lliçons a l’expert canonista que la vida ha transformat en diputat… i regidor. Tot i així, confio que la força de la realitat s’imposarà i que, si bé hi haurà intents de fer safareig, passarà com a la legislatura de 2011: molta llet i poc formatge.

Potser arribats aquí hauria d’acabar la meva reflexió, però la decisió presa per Pedro Sánchez de dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al proper mes de juliol, m’obliga a referir-m’hi, ja que es tracta d’una decisió sorprenent i agosarada, però també molt sensata i crec que intel·ligent, qualssevol que siguin els resultats que donin les urnes. 

Dic això perquè Pedro Sánchez havia assumit a les eleccions del passat diumenge un protagonisme absolut, impropi d’un president del Govern en unes eleccions locals i autonòmiques. Segurament, impulsat pel seu ego personal i, també, pel caire de moció de censura en què havia convertit els comicis Núñez Feijóo que, des del minut u, va demanar als seus partidaris que “deroguessin el sanchisme”. 

Un cop, doncs, Pedro Sánchez va assumir aquest rol de candidat a tots els ajuntaments i comunitats autònomes, era coherent que encaixés el resultat de la votació com si s’hagués enfrontat a una moció de censura i, derrotat, ha decidit convocar eleccions generals.

A més, hi havia arguments de pes que justificaven aquesta decisió, que ell mateix ha exposat en la compareixença feta per sorpresa davant dels mitjans de comunicació: “Asumo en primera persona —va dir Pedro Sánchez— los resultados y creo necesario dar una respuesta y someter nuestro mandato a la voluntad popular. El Gobierno ya ha sacado adelante las grandes reformas comprometidas. Nuestro país se dispone a desempeñar una responsabilidad muy importante como es la presidencia de turno del Consejo de la UE. Todo esto aconseja una clarificación de los españoles sobre las fuerzas políticas que deben liderar esta fase y las políticas a aplicar. Solo hay un método infalible, que es la democracia. Lo mejor es que los españoles tomen la palabra para definir sin demora el rumbo político del país”.

Molt clar. Ara bé, aquests mots no ho diuen tot, perquè rere els arguments que Sánchez esmenta, n’hi ha d’altres que no són menors, com el fet que les eleccions se celebrin en una data plenament estival. Més encara, en un moment en què el PP estarà en plenes negociacions amb VOX pel repartiment del poder territorial a tots els ajuntaments i comunitats en què aquest partit és decisiu per donar-li el poder; i alhora s’evitarà —ens evitarà a tots— sis mesos d’atacs i desqualificacions continuats que, molt provablement, enfonsarien el país en un fangar dialèctic del qual ja n’hem experimentat una primera sessió.

I una cosa més. No sé si la idea que té d’ell mateix Pedro Sánchez és encertada o fruit d’un miratge que no es correspon amb la realitat, però tot fixant l’atenció en els qui han estat els seus socis, ell sap que la baixa participació —51,48%— ha afavorit la dreta i dut Podemos a la irrellevància política. És, doncs, conscient que Yolanda Díaz i l’aparell polític dels morats tenen només deu dies per assolir un acord per així pal·liar els estralls que ha produït la disputa interna. I pel que fa a l’adversari de dreta, tenc la impressió que Sánchez, a pesar de la gran derrota, se sent més fort que Núñez Feijóo com a dirigent nacional, i cerca tallar-li les ales perquè tengui menys temps per preparar l’assalt a la Moncloa. El que no sabem és si encertarà o no, però la decisió de dissoldre el Parlament, qualsevol que sigui el resultat que es produeixi el 23 de juliol, és bona per a Espanya.