Archive for Octubre de 2026

La justícia i la incapacitat de rectificar

25 Octubre 2026

La resolució que acaba de dictar el Tribunal Suprem, de la qual ha estat ponent Manuel Marchena, té alguna cosa de paradoxal. Finalment, després d’anys de controvèrsia, la Sala Segona ha aplicat la llei d’amnistia a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva, i ha declarat extingida la seva responsabilitat penal. Ho ha fet en compliment de la sentència del Tribunal Constitucional, que havia considerat vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per la interpretació que el Suprem havia fet de la llei. Però allò que hauria pogut ser una resolució destinada a tancar un conflicte s’ha convertit en una nova manifestació de l’enfrontament entre dues de les més altes institucions jurisdiccionals de l’Estat.

No és el compliment de la sentència constitucional el que sorprèn, ja que el Suprem estava obligat a fer-ho. El que crida l’atenció és la duresa amb què expressa la seva disconformitat. La resolució parla de la «grandiloqüència innecessària» del Tribunal Constitucional, li atribueix un raonament «invasiu» de l’àmbit jurisdiccional que correspon al Suprem i arriba a suggerir que s’ha apartat de la Constitució i de la seva pròpia jurisprudència. Difícilment es podria expressar amb més contundència una discrepància entre institucions que haurien de contribuir, cadascuna des de les seves competències, a preservar la confiança dels ciutadans en l’Estat de dret.

Naturalment, els magistrats tenen dret a discrepar. La independència judicial empara la llibertat d’interpretació, i el debat jurídic és indispensable per al progrés del dret. Però una cosa és discrepar raonadament i una altra convertir l’acatament d’una sentència en una reivindicació gairebé bel·ligerant de la pròpia posició. Sobretot quan allò que es discuteix no és una qüestió menor, sinó la interpretació d’una llei destinada a superar les conseqüències penals d’un conflicte polític que ha marcat profundament la vida espanyola.

Per entendre la gravetat d’aquesta actitud convé recordar d’on venim. El procés independentista català va donar lloc, inicialment, a una acusació de rebel·lió que exigia, segons el Codi penal aleshores vigent, un alçament violent i públic. Aquella qualificació va tenir conseqüències extraordinàries per als encausats, alguns dels quals van patir una llarga presó preventiva i importants restriccions en l’exercici dels seus drets polítics. Finalment, la sentència del 2019 descartà la rebel·lió i condemnà els principals acusats per sedició, un delicte que posteriorment seria derogat.

No pretenc sostenir que els fets del 2017 fossin jurídicament irrellevants ni que els tribunals haguessin de romandre indiferents davant actuacions contràries a l’ordenament constitucional. Però una democràcia madura ha de saber distingir entre la defensa de la legalitat i una resposta penal que, per la seva intensitat i conseqüències, pot acabar aprofundint el conflicte que pretén resoldre. I també hauria de ser capaç de revisar críticament les decisions adoptades quan el temps i les circumstàncies permeten contemplar-les amb més perspectiva.

La controvèrsia sobre la malversació és especialment reveladora. La llei d’amnistia excloïa determinats supòsits en què hi hagués hagut un propòsit d’enriquiment personal de caràcter patrimonial. El Suprem va considerar que els dirigents independentistes havien obtingut aquest benefici perquè l’ús de recursos públics els havia estalviat despeses que, d’una altra manera, haurien hagut d’assumir personalment. Era una interpretació possible de defensar en termes argumentals, però difícilment conciliable, al meu entendre, amb el sentit de la norma (la mens legislatoris), que precisament pretenia incloure les actuacions vinculades a l’organització del procés independentista sempre que no hi hagués un veritable enriquiment patrimonial.

El Tribunal Constitucional ha rebutjat aquesta interpretació, no perquè li correspongui substituir ordinàriament el Suprem en la interpretació de la legalitat penal, sinó perquè ha considerat que, en aquest cas, la lectura efectuada vulnerava el dret fonamental a obtenir una resolució judicial raonable. És una distinció important. El Suprem és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, però ho és amb l’excepció expressa de les garanties constitucionals, que corresponen al Constitucional. La independència judicial no equival a una immunitat davant el control dels drets fonamentals.

Tampoc no sembla irrellevant que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en les sentències del passat 16 de juliol, hagi avalat la compatibilitat de l’amnistia amb el dret europeu en els aspectes examinats, inclosa la protecció dels interessos financers de la Unió. No es tracta d’afirmar que Luxemburg hagi resolt exactament la mateixa qüestió interpretativa plantejada davant el Constitucional, però sí de constatar que l’amnistia ha rebut un suport jurídic significatiu més enllà de les nostres fronteres.

Tanmateix, allò que més em preocupa transcendeix aquesta discussió. La resolució de Marchena posa de manifest fins a quin punt la polarització que domina la política espanyola ha penetrat també en les institucions encarregades d’administrar justícia. Vivim en un país on els dos grans blocs polítics semblen incapaços de reconèixer cap raó a l’adversari, on el diàleg es confon amb la rendició i on qualsevol rectificació és interpretada com una derrota. Que aquesta mateixa disposició d’ànim sembli traslladar-se als òrgans jurisdiccionals superiors és especialment inquietant.

No afirm, naturalment, que els magistrats actuïn seguint instruccions partidistes, ni que les discrepàncies jurídiques siguin necessàriament ideològiques. Però les formes també tenen importància institucional. Quan una resolució judicial sembla més preocupada per defensar el prestigi dels qui havien sostingut una determinada interpretació que per assumir amb serenitat la decisió de l’òrgan constitucionalment competent, la imatge que es transmet és perjudicial per a la credibilitat de la justícia.

L’amnistia, amb totes les objeccions legítimes que pugui suscitar, ha contribuït a rebaixar la tensió política a Catalunya i a recuperar espais de convivència que semblaven perduts. No ha resolt totes les discrepàncies, ni era aquesta la seva finalitat. Ha permès, però, que un conflicte essencialment polític retorni progressivament al terreny on hauria de ser abordat: el de la deliberació democràtica.

Per això resulta decebedor que, quan finalment s’imposa una solució jurídica que facilita aquesta normalització, alguns dels seus protagonistes institucionals semblin incapaços d’assumir-la sense deixar constància d’un retret profund.

La democràcia espanyola necessita recuperar una virtut avui massa escassa: la disposició a reconèixer que l’altre pot tenir raó. La necessiten els partits polítics, però també les institucions de l’Estat. I la necessita especialment una justícia que només podrà conservar plenament la confiança ciutadana si és capaç de situar la defensa del dret per damunt de qualsevol temptació d’autoafirmació corporativa.

Perquè el problema que revela aquesta resolució no és únicament que els nostres tribunals discrepin. És que, fins i tot quan el dret obliga a posar punt final a una controvèrsia, sembla que ens hàgim acostumat a mantenir-la oberta. I un país que no sap tancar els seus conflictes difícilment podrà avançar amb serenitat.

Contra la cultura de l’odi: una veu des de Jerusalem

18 Octubre 2026

Hi ha textos que, tot i haver estat escrits per a una comunitat determinada, transcendeixen els seus destinataris i adquireixen un valor universal. És el cas de la carta pastoral que el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, ha adreçat als cristians de Terra Santa. Escrita enmig de la tragèdia que viu aquella regió, conté una reflexió profunda sobre el món contemporani, la degradació de les relacions humanes i la necessitat de recuperar els fonaments morals de la convivència.

Pizzaballa no pretén fer una anàlisi política ni oferir solucions diplomàtiques al conflicte entre israelians i palestins. La seva preocupació és més profunda: es pregunta com podem continuar vivint humanament en una societat dominada per la violència, la desconfiança i la por. I, encara que les seves respostes parteixin de la fe cristiana, moltes de les qüestions que planteja afecten qualsevol persona que cregui en la dignitat humana.

El primer advertiment és especialment inquietant. El cardenal considera que la tragèdia de Terra Santa no és simplement un conflicte local, sinó el símptoma d’una transformació de l’ordre mundial. Durant dècades, les societats occidentals han defensat, almenys formalment, un sistema internacional fonamentat en el dret, els tractats i les institucions multilaterals. Avui, aquest sistema mostra una extraordinària feblesa. La força militar torna a presentar-se com l’instrument decisiu per resoldre els conflictes, mentre que les grans potències actuen sovint més guiades pels seus interessos estratègics que no per la justícia.

La conseqüència és terrible: la guerra deixa de considerar-se un fracàs de la política i comença a acceptar-se com un instrument normal de les relacions internacionals. Els civils, que haurien de ser protegits, es converteixen en peces d’una estratègia militar. Pizzaballa adverteix, a més, dels nous interrogants morals que planteja la intel·ligència artificial aplicada a la guerra: què succeeix quan un algoritme participa en la decisió sobre qui ha de viure i qui ha de morir?

Tanmateix, la degradació més profunda no es produeix únicament en les institucions, sinó en les consciències. La violència destrueix ciutats, però també destrueix els vincles que fan possible la vida en societat. El dolor acumulat genera ressentiment; el ressentiment alimenta l’odi, i l’odi acaba deshumanitzant l’adversari. Quan l’altre és percebut exclusivament com un enemic, qualsevol agressió pot arribar a semblar justificada.

El cardenal introdueix aquí una distinció moral important. Reconèixer el sofriment de totes les víctimes no significa equiparar totes les responsabilitats. No és el mateix exercir el poder que patir-lo, ni ocupar que ser ocupat. La reconciliació no es pot construir ignorant aquestes diferències, perquè la pau necessita la justícia i la veritat.

Un altre dels fenòmens que denuncia és la fragmentació progressiva de les societats. Cada vegada vivim més tancats en comunitats de persones que pensen com nosaltres, comparteixen les nostres pors i confirmen les nostres conviccions. Les xarxes socials accentuen aquest procés mitjançant algoritmes que reforcen els prejudicis i dificulten el contacte amb opinions diferents. Acabem definint la nostra identitat no tant per allò que som com per allò que rebutgem.

Així desapareix la possibilitat d’un «nosaltres» que inclogui tothom. I aquesta és, probablement, una de les observacions més pertinents de la carta: una societat no pot subsistir indefinidament si els seus membres només saben reconèixer-se en identitats contraposades.

Pizzaballa també reflexiona sobre el desgast de les paraules. Conceptes com diàleg, convivència, justícia, drets humans o bé comú han estat repetits tantes vegades, sense conseqüències visibles, que moltes persones han deixat de creure-hi. Però renunciar-hi significaria acceptar que la violència és l’únic llenguatge possible. Per això sosté que, quan les paraules perden credibilitat, cal recuperar-ne el significat mitjançant els actes.

La segona part de la carta utilitza una imatge bíblica carregada de significat: Jerusalem com una ciutat amb les portes sempre obertes. Per al cardenal, aquesta ciutat representa un ideal de convivència en què la pluralitat de pobles, religions i cultures no constitueix una amenaça, sinó una riquesa. La identitat pròpia no exigeix necessàriament l’exclusió de l’altre. Ben al contrari, una identitat madura hauria de permetre reconèixer-lo i acollir-lo.

Aquesta reflexió condueix a una altra qüestió fonamental: la relació entre la memòria històrica i la violència. Els pobles necessiten recordar el passat, especialment les injustícies que han sofert. Però la memòria pot esdevenir destructiva quan es transforma en una narració tancada que nega el sofriment dels altres. Pizzaballa parla aleshores de «memòria tòxica»: aquella que, en lloc d’ajudar a comprendre la història, perpetua el ressentiment i impedeix imaginar un futur diferent.

La solució no consisteix a oblidar ni a tergiversar els fets, sinó a revisar honestament les interpretacions que els converteixen en instruments d’enfrontament. Aquí atribueix una responsabilitat especial a les escoles, les universitats, els centres culturals i els mitjans de comunicació.

És precisament en l’educació i en les institucions dedicades a tenir cura de les persones on el cardenal identifica els fonaments d’una esperança possible. Les escoles haurien de ser laboratoris de convivència, llocs on els infants aprenguin a respectar les diferències i a resoldre els desacords sense odi. Els hospitals i les organitzacions socials ofereixen ja un exemple d’aquesta actitud: metges, infermers i voluntaris que atenen persones sense preguntar-los quina religió professen o a quin poble pertanyen.

El mateix principi inspira la seva defensa dels ancians, la dignitat dels quals no depèn de la productivitat, i dels joves, que necessiten oportunitats reals per construir el futur. Una societat humana es reconeix, sobretot, en la manera com tracta els més vulnerables.

Finalment, Pizzaballa reivindica el perdó i la confiança. No ignora que, després de tanta violència, aquestes paraules poden semblar ingènues. Però insisteix que perdonar no significa oblidar ni justificar el mal, sinó impedir que el passat condemni indefinidament les generacions futures. I confiar no equival a negar la realitat, sinó a rebutjar que l’escepticisme i la desesperança acabin paralitzant qualsevol iniciativa.

La carta del patriarca de Jerusalem és, en definitiva, una invitació a resistir la cultura de l’odi. No ofereix receptes fàcils ni promet solucions immediates. Ens recorda, simplement, que cap societat no pot construir un futur digne sobre la deshumanització de l’adversari, la manipulació de la memòria o l’exaltació de la força.

Des de Jerusalem, una ciutat que concentra algunes de les ferides més profundes de la humanitat, Pizzaballa defensa una convicció que hauria de poder ser compartida per creients i no creients: la convivència no és una ingenuïtat, sinó una necessitat; i la pau no començarà a ser possible mentre no siguem capaços de reconèixer en l’altre, fins i tot en aquell que considerem adversari, un ésser humà.

——–

«Van tornar a Jerusalem amb gran alegria». Card. Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem. [Font: Documents d’Església, n. 1178, agost-setembre de 2026]

Quan defensar la Constitució consisteix a desacreditar-la

11 Octubre 2026

Hi ha una manera molt eficaç de deteriorar una democràcia sense necessitat d’assaltar cap parlament ni suspendre cap constitució: convèncer els ciutadans que només són legítims els governs quan governen els nostres. Que quan guanyen els altres hi ha frau, engany, traïció o alguna conspiració que converteix una majoria parlamentària legal en una anomalia que cal extirpar. És exactament el terreny al qual una part molt significativa de la dreta espanyola ha decidit conduir-nos.

José María Aznar acaba d’advertir que, si Pedro Sánchez torna a governar després de les eleccions del 29 de novembre, estaran en perill la Constitució, la unitat d’Espanya i la monarquia parlamentària. Ha afirmat que aquestes seran les eleccions «més importants des del començament de la Transició», que Sánchez pretén donar-los un caràcter gairebé constituent i que la continuïtat de l’actual majoria podria acabar conduint Espanya cap a una república. I ha anat encara més lluny: ha insinuat que Sánchez seria capaç d’«alterar el cens electoral» per obtenir avantatges per al PSOE.

No està sol. Isabel Díaz Ayuso ha demanat directament als ciutadans que no votin per correu, després de suggerir la possibilitat d’un «pucherazo», i ha arribat a afirmar que Sánchez «no és un demòcrata». Santiago Abascal, per la seva banda, ha recomanat també votar presencialment perquè, diu, no es fia «absolutament de res» i considera que Sánchez «és capaç de qualsevol cosa». Mesos abans, Vox ja parlava de manipulació del cens i Feijóo d’«enginyeria electoral» en relació amb l’adquisició de nacionalitat per descendents d’espanyols emigrats. Les insinuacions van provocar fins i tot la protesta de representants de la carrera diplomàtica, que reivindicaren la professionalitat dels funcionaris consulars i recordaren que són les juntes electorals, no els consolats, les que efectuen el recompte dels vots de l’exterior.

Tot això seria simplement grotesc si no fos profundament greu.

Perquè es pot criticar Pedro Sánchez. I molt. Es pot considerar equivocada l’amnistia, censurar els seus canvis de criteri, denunciar els casos de corrupció que afectin el seu entorn polític, reprovar els seus pactes parlamentaris o sostenir que la legislatura ha estat dolenta per a Espanya. Aquesta és precisament la funció d’una oposició democràtica. Però hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar: convertir l’adversari polític en un enemic de la nació i presentar preventivament unes eleccions com a sospitoses per si no produeixen el resultat desitjat.

Aquesta frontera és la que s’està esborrant.

La paradoxa és extraordinària perquè els qui diuen defensar la Constitució semblen oblidar què diu la Constitució. El seu article 1 proclama el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament. L’article 6 estableix que els partits expressen aquest pluralisme i contribueixen a formar la voluntat popular. I l’article 99 disposa una cosa elemental: president del Govern és qui obté la confiança del Congrés, no necessàriament qui encapçala la candidatura més votada. Pedro Sánchez va ser investit d’acord amb aquest procediment. Es podia detestar la majoria que el sostenia; el que no es podia fer honestament era negar-ne la legitimitat constitucional.

Però això és precisament el que es va començar a fer des del principi. El novembre de 2023, abans fins i tot de la investidura, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ja la qualificava de «frau electoral». Admetia que Sánchez seria elegit amb els escons exigits per la llei, però sostenia al mateix temps que la seva investidura constituïa un frau perquè l’amnistia no havia figurat en el programa electoral socialista. És una concepció sorprenent de la democràcia parlamentària: les majories són legals però il·legítimes si els acords que les fan possibles no agraden a l’oposició.

Això no és defensar el sistema. És sotmetre el sistema a una condició prèvia: només l’acceptaré si em dona la raó.

I aquí apareix una contradicció que convindria recordar a Aznar cada vegada que invoqui solemnement la Constitució. El Consell General del Poder Judicial va mantenir el mandat caducat des del 4 de desembre de 2018. El mateix CGPJ va arribar a qualificar aquella situació de «greu anomalia en el funcionament de les institucions». La renovació no es va desbloquejar fins al juny de 2024, després de més de cinc anys de paràlisi i amb mediació de la Comissió Europea entre PSOE i PP. Una formació que converteix la Constitució en arma llancívola hauria de ser especialment prudent abans de repartir certificats de constitucionalisme.

Per això potser cal invertir l’acusació. El PP no és, evidentment, un partit antisistema en el sentit convencional del terme. Governa comunitats autònomes i ajuntaments, participa en totes les institucions i aspira legítimament a governar Espanya. Però una part de la seva estratègia política ha adquirit trets inequívocament antisistema: qüestionar la legitimitat del Govern quan no governa la dreta, considerar fraudulenta una investidura constitucional, insinuar manipulacions electorals sense aportar proves i sembrar preventivament la desconfiança sobre el vot per correu.

El procediment és conegut: primer es diu que l’adversari és il·legítim; després, que les institucions que l’emparen estan ocupades; finalment, que si guanya les eleccions potser és perquè les eleccions no han estat netes. Arribats aquí, ja no queda gaire espai per a la democràcia: només queda la victòria pròpia.

El més inquietant és que Aznar pronuncia aquestes paraules mentre anuncia una «reconstrucció» d’Espanya després de Sánchez. Reconstruir? Espanya no és un edifici en ruïnes. El 29 de novembre se celebraran unes eleccions convocades d’acord amb l’article 115 de la Constitució i la Llei Electoral, com certifica el decret publicat al BOE (a pesar que alguns, des de la dreta, havien proclamat que Sánchez mai no les convocaria per imposar la seva dictadura). Però hi haurà eleccions. Hi haurà candidatures, campanya, urnes, meses electorals, juntes electorals i recompte. I després passarà el que en democràcia ha de passar: governarà qui pugui formar una majoria constitucional.

Pot guanyar Feijóo. Pot governar amb Vox. Pot tornar a governar Sánchez. Qualsevol d’aquestes possibilitats pot agradar-nos o horroritzar-nos. Però cap d’elles, per si mateixa, destrueix la democràcia.

La democràcia comença justament aquí: acceptant que l’altre té dret a guanyar.

I qui no és capaç d’acceptar-ho potser hauria de deixar de donar lliçons de constitucionalisme.

La il·lusió de les armes

4 Octubre 2026

Quan Lleó XIV, en el recent viatge a França, va advertir a Metz (vora la frontera alemanya) que «cal anar amb compte amb la il·lusió del rearmament», no formulava una ocurrència pacifista ni una simple objecció moral davant l’augment de la despesa militar europea. Tocava una qüestió molt més profunda: si la seguretat d’un país pot fonamentar-se indefinidament en l’acumulació d’armes o si, arribat un punt, aquesta mateixa acumulació contribueix a alimentar la inseguretat que pretén combatre.

La pregunta és antiga. I és especialment europea.

Després de la Segona Guerra Mundial, els fundadors de la nova Europa van partir d’una intuïció radical: no n’hi havia prou amb evitar una nova guerra; calia construir unes condicions polítiques que la fessin cada vegada més improbable. Robert Schuman ho va expressar amb una claredat extraordinària quan va proposar posar en comú el carbó i l’acer de França i Alemanya. No es tractava d’una operació econòmica, sinó política. Els instruments materials de la guerra havien de convertir-se en instruments d’interdependència. La pau no seria només fruit de la bona voluntat, sinó d’una arquitectura que obligués els antics enemics a cooperar.

Aquesta idea conté una filosofia de la seguretat molt diferent de la que sembla imposar-se avui. La seguretat no es construeix únicament contra l’altre, sinó també amb l’altre.

Joan XXIII va aprofundir aquesta intuïció a Pacem in terris, l’any 1963. En plena Guerra Freda, quan el món vivia sota l’amenaça nuclear, va denunciar el mecanisme pervers de la cursa d’armaments: cada Estat augmenta la seva força per sentir-se més segur; els altres interpreten aquest augment com una amenaça i responen de la mateixa manera. Tots acaben més armats, però no necessàriament més segurs. La pau, afirmava, no pot descansar sobre l’equilibri de les armes, sinó sobre la confiança recíproca.

Dos anys després, el Concili Vaticà II insistia en la mateixa idea. La pau no és la simple absència de guerra ni l’equilibri entre forces adversàries. És una construcció positiva, fonamentada en la justícia, el dret, la cooperació i la confiança entre els pobles.

Aquesta distinció és important perquè permet evitar una simplificació habitual. Criticar el rearmament no significa negar el dret dels Estats a defensar-se. Tampoc implica defensar un desarmament unilateral davant una amenaça real. El mateix pensament catòlic ha reconegut sempre la legitimitat de la defensa. El problema és un altre: convertir l’armament en l’únic llenguatge possible de la seguretat.

Europa es troba avui precisament davant aquest dilema.

La invasió russa d’Ucraïna ha destruït moltes de les certeses sobre les quals s’havia construït l’ordre europeu posterior a 1989. Ha reaparegut la guerra convencional a gran escala, s’ha recuperat el vocabulari de la dissuasió i els pressupostos militars creixen a una velocitat que hauria semblat impensable fa només una dècada. La resposta és comprensible. Però la pregunta que planteja Lleó XIV continua essent pertinent: fins on pot arribar aquesta dinàmica?

La teoria política coneix bé aquest problema. L’anomena «dilema de seguretat». Un Estat adopta mesures que considera defensives; el seu veí les percep com una amenaça i adopta mesures equivalents. La seguretat d’un genera la inseguretat de l’altre, que alhora produeix noves decisions defensives. Ningú no vol necessàriament la guerra, però tots es preparen per a ella. I aquesta preparació pot acabar fent-la més probable.

Kant ja ho havia intuït a finals del segle XVIII quan, a La pau perpètua, advertia contra els exèrcits permanents i defensava la necessitat d’un ordre jurídic entre els Estats. Dos segles després, durant la Guerra Freda, aquesta intuïció reapareixeria sota el concepte de «seguretat comuna»: en un món capaç de destruir-se mútuament, ningú no pot aspirar a una seguretat absoluta basada en la inseguretat dels altres.

Aquesta és també la lògica que inspira l’OSCE i bona part de l’arquitectura internacional creada després de 1945: la seguretat és indivisible, cooperativa i no estrictament militar. Inclou institucions, normes, tractats, verificació, diplomàcia i interdependència.

Hi ha encara una altra idea que convé recuperar: la de «seguretat humana». Durant dècades hem identificat seguretat amb fronteres, exèrcits i armament. Però una societat insegura també és aquella que no pot garantir energia, aliments, sanitat, infraestructures, cohesió social o estabilitat institucional. La seguretat d’un país es mesura també per la fortalesa de la seva societat.

Això no converteix les armes en inútils. Les situa, simplement, en el seu lloc.

El risc actual seria pensar que cada increment de despesa militar equival automàticament a un increment de seguretat. No sempre és així. Les armes poden dissuadir, però no creen confiança. Poden contenir una agressió, però no resolen els conflictes que l’han originada. Poden comprar temps, però difícilment construeixen per elles mateixes un ordre polític estable.

Potser aquesta és la qüestió que Lleó XIV volia plantejar a Metz, a la ciutat de Schuman: si Europa, nascuda de la voluntat de substituir la rivalitat per la cooperació, no corre el risc de tornar a confiar excessivament en aquella mateixa lògica de força que els seus fundadors volien superar.

La paradoxa és inquietant: Europa augmenta la seva despesa militar per sentir-se més segura just quan torna a sentir-se profundament insegura.

No es tracta de preguntar si Europa ha de defensar-se. És evident que ha de poder fer-ho. La pregunta més difícil és una altra: si les armes, per elles mateixes, poden proporcionar la seguretat que prometen.