Quan Lleó XIV, en el recent viatge a França, va advertir a Metz (vora la frontera alemanya) que «cal anar amb compte amb la il·lusió del rearmament», no formulava una ocurrència pacifista ni una simple objecció moral davant l’augment de la despesa militar europea. Tocava una qüestió molt més profunda: si la seguretat d’un país pot fonamentar-se indefinidament en l’acumulació d’armes o si, arribat un punt, aquesta mateixa acumulació contribueix a alimentar la inseguretat que pretén combatre.
La pregunta és antiga. I és especialment europea.
Després de la Segona Guerra Mundial, els fundadors de la nova Europa van partir d’una intuïció radical: no n’hi havia prou amb evitar una nova guerra; calia construir unes condicions polítiques que la fessin cada vegada més improbable. Robert Schuman ho va expressar amb una claredat extraordinària quan va proposar posar en comú el carbó i l’acer de França i Alemanya. No es tractava d’una operació econòmica, sinó política. Els instruments materials de la guerra havien de convertir-se en instruments d’interdependència. La pau no seria només fruit de la bona voluntat, sinó d’una arquitectura que obligués els antics enemics a cooperar.
Aquesta idea conté una filosofia de la seguretat molt diferent de la que sembla imposar-se avui. La seguretat no es construeix únicament contra l’altre, sinó també amb l’altre.
Joan XXIII va aprofundir aquesta intuïció a Pacem in terris, l’any 1963. En plena Guerra Freda, quan el món vivia sota l’amenaça nuclear, va denunciar el mecanisme pervers de la cursa d’armaments: cada Estat augmenta la seva força per sentir-se més segur; els altres interpreten aquest augment com una amenaça i responen de la mateixa manera. Tots acaben més armats, però no necessàriament més segurs. La pau, afirmava, no pot descansar sobre l’equilibri de les armes, sinó sobre la confiança recíproca.
Dos anys després, el Concili Vaticà II insistia en la mateixa idea. La pau no és la simple absència de guerra ni l’equilibri entre forces adversàries. És una construcció positiva, fonamentada en la justícia, el dret, la cooperació i la confiança entre els pobles.
Aquesta distinció és important perquè permet evitar una simplificació habitual. Criticar el rearmament no significa negar el dret dels Estats a defensar-se. Tampoc implica defensar un desarmament unilateral davant una amenaça real. El mateix pensament catòlic ha reconegut sempre la legitimitat de la defensa. El problema és un altre: convertir l’armament en l’únic llenguatge possible de la seguretat.
Europa es troba avui precisament davant aquest dilema.
La invasió russa d’Ucraïna ha destruït moltes de les certeses sobre les quals s’havia construït l’ordre europeu posterior a 1989. Ha reaparegut la guerra convencional a gran escala, s’ha recuperat el vocabulari de la dissuasió i els pressupostos militars creixen a una velocitat que hauria semblat impensable fa només una dècada. La resposta és comprensible. Però la pregunta que planteja Lleó XIV continua essent pertinent: fins on pot arribar aquesta dinàmica?
La teoria política coneix bé aquest problema. L’anomena «dilema de seguretat». Un Estat adopta mesures que considera defensives; el seu veí les percep com una amenaça i adopta mesures equivalents. La seguretat d’un genera la inseguretat de l’altre, que alhora produeix noves decisions defensives. Ningú no vol necessàriament la guerra, però tots es preparen per a ella. I aquesta preparació pot acabar fent-la més probable.
Kant ja ho havia intuït a finals del segle XVIII quan, a La pau perpètua, advertia contra els exèrcits permanents i defensava la necessitat d’un ordre jurídic entre els Estats. Dos segles després, durant la Guerra Freda, aquesta intuïció reapareixeria sota el concepte de «seguretat comuna»: en un món capaç de destruir-se mútuament, ningú no pot aspirar a una seguretat absoluta basada en la inseguretat dels altres.
Aquesta és també la lògica que inspira l’OSCE i bona part de l’arquitectura internacional creada després de 1945: la seguretat és indivisible, cooperativa i no estrictament militar. Inclou institucions, normes, tractats, verificació, diplomàcia i interdependència.
Hi ha encara una altra idea que convé recuperar: la de «seguretat humana». Durant dècades hem identificat seguretat amb fronteres, exèrcits i armament. Però una societat insegura també és aquella que no pot garantir energia, aliments, sanitat, infraestructures, cohesió social o estabilitat institucional. La seguretat d’un país es mesura també per la fortalesa de la seva societat.
Això no converteix les armes en inútils. Les situa, simplement, en el seu lloc.
El risc actual seria pensar que cada increment de despesa militar equival automàticament a un increment de seguretat. No sempre és així. Les armes poden dissuadir, però no creen confiança. Poden contenir una agressió, però no resolen els conflictes que l’han originada. Poden comprar temps, però difícilment construeixen per elles mateixes un ordre polític estable.
Potser aquesta és la qüestió que Lleó XIV volia plantejar a Metz, a la ciutat de Schuman: si Europa, nascuda de la voluntat de substituir la rivalitat per la cooperació, no corre el risc de tornar a confiar excessivament en aquella mateixa lògica de força que els seus fundadors volien superar.
La paradoxa és inquietant: Europa augmenta la seva despesa militar per sentir-se més segura just quan torna a sentir-se profundament insegura.
No es tracta de preguntar si Europa ha de defensar-se. És evident que ha de poder fer-ho. La pregunta més difícil és una altra: si les armes, per elles mateixes, poden proporcionar la seguretat que prometen.
