Josep Maria Quintana

Tunísia va iniciar el passat  dia 1 d’octubre la campanya electoral per a les primeres eleccions lliures que es fan avui després de decennis de dictadura. Passats, doncs, nou mesos de la caiguda de Ben Alí, més de 1.200 llistes aspiren a cobrir els 217 llocs de l’Assemblea Nacional Constituent, que s’encarregarà de la transició del país i de redactar una nova Carta Magna.

La caiguda del règim dictatorial va suposar un gir en l’esdevenir del nord d’Àfrica i, per extensió, en el de la resta del món àrab. Gir que ha possibilitat el vot als ciutadans d’aquest país de prop de 10 milions d’habitants, amb una població que encara té molt arrelades les pors i les coaccions del règim que els va dominar durant 24 anys.

La revolució tunisiana ha de ser considerada per ella mateixa com una conquesta, però no és sinó l’inici d’una transició de tota la societat. Estem, per tant, a les portes d’un canvi que es revela com a molt complex vistes les diferències i contradiccions que presenta avui una societat que, si bé va saber fer caure el règim, es mou però entre l’escepticisme i l’entusiasme.

Recordem que les protestes dels tunisians, que després es van estendre als pobles veïns d’Egipte i de Líbia -on també van ser enderrocats els seus dictadors- i a països més distants com Iemen i Síria -on encara continuen-, van esclatar després que un jove decidís cremar-se a l’estil bonze desesperat davant l’atur i la corrupció. Ara bé, és suficient aquest esperit de revolta i de desesperació per construir un règim democràtic?

Si entenem per “règim democràtic” un sistema de llibertats com el que nosaltres tenim, la qüestió no és tan senzilla, perquè no podem obviar les imatges de linxaments i de pillatge que es van produir, que són incompatibles amb la consolidació d’un estat de dret, el qual exigeix una indubtable (i difícil) cultura del compromís entre totes les forces polítiques, cultura que els és encara llunyana.

Cinquanta anys de dictadura i de tolerància zero no han afavorit gens aquest compromís que permet als ciutadans de cohabitar dins la diferència. De fet, la primera virtut que s’exigeix en un sistema democràtic és la tolerància, i és força dubtós que aquesta virtut sigui encara a Tunísia un denominador comú.

Fa un mes, 3,9 milions de persones sobre un potencial de 7,5 milions d’electors s’havien inscrit a les llistes electorals per participar a les eleccions d’avui, en un escrutini que permetrà elegir un Parlament que rebrà l’encàrrec d’elaborar una nova Constitució que hauria de servir d’exemple als altres països que també esperen enterrar les dictadures.

Segons un sondeig realitzat fa mig any per un a ONG americana, el 92% dels tunisians volien votar, però la majoria no comprenia encara prou bé el procés d’inscripció ni coneixia quins eren els partits, alhora que es mostraven decebuts de la política. Des del passat més d’agost, la comissió electoral ha intensificat els seus esforços per encoratjar els electors a inscriure’s en les llistes i ha multiplicat els spots publicitaris a la ràdio i a la televisió, fet que ha empès nombrosos tunisians a interessar-se per conèixer una mica millor els programes dels partits abans de decidir el vot.

El partit Ennahda, de caire islamista no radical, sembla el més ben situat a pesar de les controvèrsies que suscita a l’hora de clarificar les seves proposicions. Si molts tunisians se senten seduïts pel tractament que, de la religió, fa aquest partit, d’altres, en canvi, temen que Ennahda amagui en el fons un projecte islamista amb tota regla, encara que els seus dirigents neguin aquesta acusació i es declarin disposats a treballar amb altres formacions en el projecte de la nova constitució.

Per això molts tunisians miraven sorpresos com activistes d’aquest partit islamista (perseguit amb insistència per la família Ben Ali) repartien flors i pamflets amb el seu programa entre la gent que caminava pel centre de la capital. “Hem triat el centre de la ciutat per poder contactar millor amb els ciutadans del carrer, de forma directa”, va dir el líder de les joventuts islamistes de Ennahda, Sami Triki. “Però la majoria dels nostres líders s’han desplaçat a la localitat de Sidi Buzid (al centre sud del país), perquè va ser el bressol de les revoltes populars que van originar la revolució que ha permès aquestes primeres eleccions democràtiques i lliures”, afegia orgullós .

Confrontat a Ennahda, partit sens dubte de caire religiós, tenim també el Partit Demòcrata Progressista (PDP), que sembla que sigui el rival més ben situat; partit que ha tret al carrer nombrosos militants per fer propaganda per les seves idees i espera que aquest sigui el primer procés electoral transparent i net en cinquanta anys, el qual permetrà l’elaboració d’una Llei fonamental on hi càpiguen tots, una Carta Magna que no sigui una imposició dels uns contra els altres

 El país està dividit en 33 circumscripcions electorals. Competiran 10.937 candidats, repartits en 1428 llistes, segons dades proporcionades per l’Alta Instància Independent per les Eleccions (ISIE). Alhora, 140 llistes van ser anul·lades pel fet que presentaven candidats que van pertànyer a l’Agrupació Constitucional Democràtica (RCD), el partit de Ben Ali. A més, el 20% de les llistes admeses estan encapçalades per dones, mentre que la presència de joves d’entre 23 i 30 anys és del 25%, amb 2.597 candidats. El 55% dels aspirants pertanyen a la franja d’entre 40 i 50 anys, i el 20% entre els 50 i 70 anys.

Un altre fet important i nou és la llibertat en els mitjans de comunicació públics, sobretot a la televisió i la ràdio, on, des de l’inici de la campanya, es difon propaganda dels 83 partits legalitzats d’ençà la caiguda de Ben Ali, cadascun d’aquests amb tres minuts de emissió gratuïta.

Diré per acabar que, per primera vegada en la història de Tunísia, tot el procés electoral serà supervisat per una estructura independent com l’ISIE, dirigida per l’activista de Drets Humans, Kamel Yendoubi. D’altra banda, una delegació oficial d’observadors de la Unió Europea, composta per 150 persones, podrà observar lliurement tot el procés.

Parlava fa un parell de setmanes de la proposta de Mahmud Abbas que reclamava el reconeixement per l’ONU d’un Estat palestí i de la negativa d’Israel a consentir-ho si els palestins no accepten prosseguir les negociacions que es van rompre fa un any, així com també del veto que els Estats Units han anunciat per al cas que el Consell de Seguretat voti favorablement la proposta palestina.

No hi ha dubte que, en el marc internacional, els “interessos” sempre predominen sobre els “drets” i les “idees”, i això explica també que, el passat 4 d’octubre, en el mateix Consell de Seguretat, Rússia i Xina van fer servir el veto (per tant, van imposar el seu “interès”) contra la proposta de resolució dels països occidentals que amenaçava de dur a terme accions contra el règim sirià per la violenta repressió d’aquest contra els ciutadans que demanaven una democràcia per al seu país.

És en aquest joc d’hipocresies que hem de contemplar com l’Aràbia Saudita s’esforça per defensar la “causa palestina” i com, en fer-ho, amenaça els Estats Units per si de cas aquest acaba exercint el veto contra la proposta de Mahmud Abbas.

No deixa de ser ben curiosa aquesta amenaça quan l’Aràbia Saudita és un dels estats més retrògrads del món. De fet, una dictadura on les dones no poden tan sols conduir, encara que hi ha un sòlid moviment de protesta per entendrir el cor mascle del rei Abdalà, el qual ha dit que, a partir del proper mandat (d’aquí cinc anys), les dones tindran dret a presentar-se als ajuntaments i tindran dret de vot (!) “en el marc dels principis de l’islam” (una postil·la de la qual desconec el significat però que ben segur deu tenir efectes restrictius).

Aquest país ric, amb grans reserves de petroli, que paga els ulemes i els imams de mig món perquè facin servar la llei islàmica a les parròquies de la diàspora, té al seu interior greus problemes d’atur, d’habitatge, de pobresa, de corrupció i, per damunt de tot, d’absència de llibertat d’expressió, els quals agiten (com no podia ser d’altra manera) la societat i provoquen que alguns elements d’aquesta comencin (com ha succeït a d’altres països àrabs) a reivindicar el dret a la participació política. Aquests reclamen, doncs, un dret –el de fer política- del qual nosaltres, els occidentals, gaudim plenament, encara que sovint n’abdiquem amargats i desenganyats dels nostres representants polítics.

Doncs bé, en aquest Estat de més de 20 milions d’habitants regit per la llei islàmica, on qualsevol pràctica d’una altra religió està prohibida, 10.000 mil d’aquest habitants s’han atrevit a demanar al rei la constitució d’un “estat de dret”. La consciència que són pocs encara els qui s’atreveixen a demanar això ha fet que aquests adoptessin una fórmula força diferent de la “revolta” (que és el camí pel qual van optar els tunisians i els egipcis) i, després de felicitar el rei per les promeses de reforma, de justícia i de lluita contra la corrupció, reclamen coses tan aparentment senzilles com la creació d’un vertader parlament que exerceixi el poder legislatiu, controli de l’executiu, decideixi el pressupost estatal i elegeixi el primer ministre. En definitiva, demanen que el rei deixi de ser un monarca absolut i obri la porta a una democràcia.

La resposta del règim ha estat contundent. Ha dit que el poble disposava d’un estatus econòmic i de seguretat més que suficient, el qual feia innecessàries aquestes demandes i, a més, ha pres una sèrie de decisions per callar la boca dels dissidents. En aquest sentit ha mobilitzat 90.000 milions d’euros per finançar augments de sous i programes d’habitatge, alhora que ha creat més de 60.000 llocs de treball a la policia i a l’exèrcit. Per últim, ha reforçat el Consell (religiós) dels grans ulemes, aliat imprescindible del règim, i ha atribuït mitjans econòmics als centres de predicació i a la Comissió per a la “promoció de la virtut” i per a la “prevenció del vici”, que és, de fet, una policia religiosa. Visca, doncs, la Inquisició!

Per si això fos poc, el règim ha desplegat un impressionant dispositiu de seguretat pels carrers, ha encerclat els llocs estratègics i ha reforçat la vigilància pertot a fi de controlar les crides a manifestar-se. Aquest dispositiu policial és d’una tal magnitud que ningú no ha gosat manifestar-se públicament, a excepció d’un jove, de nom Khaled Al-Johani que, després de fer unes manifestacions a la BBC de Londres va desaparèixer. Darrerament, el ministeri de l’Interior ha reduït al no-res la poca llibertat d’expressió que hi pogués haver, mentre deixa que els afers de corrupció es podreixin.

Confiant, però, que cap mal no és etern, el crit d’aquest jove màrtir a què m’acabo de referir (this guy also had a dream!) em sembla que ha de marcar una data que algun dia els demòcrates del món haurem de recordar en la història recent d’aquest regne de l’horror i la barbàrie (no conec uns adjectius més adequats), regne, però, que considera que els Estats Units i Israel atempten (cosa, d’altra banda, certa) contra els drets del poble palestí i s’atreveix a denunciar-ho.

Per últim, encara que parlar de xifres i d’estadístiques a l’Aràbia Saudita és insegur, sembla que uns 12.000 ciutadans resten a les presons sense haver gaudit d’un judici just, la major part dels quals han estat detinguts per tan sols haver gosat a criticar aquest règim autàrquic presidit per un rei (Abdallah) de 86 anys, al qual heretarà el seu germà, el príncep Sultan, de 83 anys, i més tard (si la vida els ho permet) el príncep Nayef, de 77 anys.

Només l’Església catòlica es permet també aquesta gerontocràcia!

La notícia de la setmana, no per important però sí per curiosa, és la victòria de l’esquerra en el Senat francès. I és notícia perquè, per primera vegada des de la constitució de la V República (la que De Gaulle creà el 1958), la Cambra alta tindrà majoria d’esquerres i serà presidida per l’extrotskista Jean-Pierre Bel, que simbolitza d’aquesta manera el gir que, cap a la socialdemocràcia, ha donat aquesta cambra després de les eleccions parcials del diumenge 25 de setembre.

Mai un polític socialdemòcrata havia accedit a aquest càrrec que ara recau en un exmilitant de la Lliga Comunista Revolucionària, el qual en la seva joventut va recolzar la resistència antifranquista espanyola, fet que li va valer un pas per les presons del règim de Franco. Als 59 anys, aquest senador rural del sud-oest, qualificat de discret per la majoria, s’ha convertit en el principal càrrec electe del seu partit i simbolitza la reculada electoral de la dreta dirigida pel president del país, Nicolas Sarkozy, a set mesos de les Presidencials.

La victòria socialista és ben estranya en aquest cas perquè el Senat francès representa, bàsicament, per la seva estructura, la França rural, que sol ser majoritàriament conservadora, no debades aquesta institució constitucional francesa sempre havia estat dominada per la dreta. Per què s’ha produït aquest canvi? És probable que per raons molt diverses. Tenim en primer lloc la còlera dels responsables polítics locals que no han acceptat les reformes territorials que ha fet el govern; també hi ha la inevitable referència a la crisi econòmica que alimenta l’animadversió pel qui governa l’Estat, sigui del color que sigui, i hi ha també un cert repudi a la política del president francès, Nicolas Sarkozy, el qual després de guanyar de carrer les eleccions presidencials, l’any 2007, a la candidata socialista Ségolène Royal, ha perdut les eleccions municipals, cantonals i regionals, derrotes prèvies que expliquen, probablement, la desfeta al Senat on tindran majoria les esquerres que han donat a Bel la segona magistratura del país, ja que, en el sistema polític francès, el president del Senat és el que ocupa la presidència si es produeix la vacant a l’Elisi. (1)

Sarkozy es maneja molt bé a l’escena internacional: ha estat decisiu en la presa de decisions que van provocar la intervenció de l’OTAN a Líbia, i ocupa un primer lloc, al costat d’Angela Merkel, en l’aventura que han emprès per salvar l’euro, de la qual veurem si se’n sortiran. Tanmateix, i a pesar d’aquesta forta presència internacional de Sarkozy, sembla que els francesos li hagin girat l’esquena.

L’any 2007, després de guanyar la presidència del seu país, Sarkozy disposava d’una molt ampla majoria a les dues cambres del Parlament. La seva promesa de modernitzar activament França va fer néixer grans esperances al país. Fins va aconseguir que gent d’esquerra entrés en el seu partit (va donar el ministeri d’exteriors al socialista Bernard Kouchner), protagonitzà també una obertura a gent que militava a partits ecologistes i així afeblí considerablement els seus adversaris. D’alguna manera semblava que es convertiria en el més gran president de la Història. Però si els esdeveniments polítics segueixen en l’actual direcció, els llibres d’història no diran això que ara mateix insinuava, sinó que va ser el primer president gaullista que va perdre el Senat en favor de l’esquerra.

És cert que, des del punt de vista polític, la pèrdua del Senat no és greu en la mesura que la cambra alta pot només retardar l’adopció de les lleis, però mai impedir-la (en aquest sentit és com l’espanyol). Ara bé, des del punt de vista simbòlic, la pèrdua del “Palau de Luxemburg” és un dur revés que ha posat la por al cos dels conservadors i liberals, que temen les eleccions de la primavera pròxima, mentre en el camp de l’esquerra estan  convençuts que aquest és l’inici d’una propera victòria que pot situar un socialista a l’Elisi en substitució de Nicolas Sarkozy.

Vistes les coses des d’Espanya, on els socialistes somien (fan bé de somiar) en una victòria de Rubalcaba el proper 20 de novembre, la victòria socialista francesa al Senat tindrà una conseqüència que no sé com ens explicaran Zapatero, Blanco i Rubalcaba, ja que els socialistes francesos són contraris a introduir a la Constitució la regla de l’equilibri pressupostari, aquesta “regla d’or” que hem entrat a la Constitució per la porta de darrera sense a penes cap debat.

L’esquerra francesa és contrària –radicalment contrària- a l’enquadrament de les despeses públiques, com ho era també l’esquerra espanyola fins que Merkel i Sarkozy van decidir el contrari, i Zapatero (sempre el primer de la classe) va voler que nosaltres donéssim exemple de bon comportament. Dons bé. Nosaltres haurem donat exemple i ara resultarà que el mestre d’escola –Sarzozy- no podrà introduir aquest mateix principi en la constitució del seu país, perquè s’hi oposaran els socialistes.

De tota manera, la victòria socialista al Senat francès no comporta necessàriament la victòria del candidat d’esquerres a la presidència de la República l’any vinent, però sí que pot significar un avís respecte a aquells que s’esforcen per salvar l’euro a d’altres països i potser tindran problemes per imposar els seus criteris al seu propi país.

Conscients, doncs, d’aquesta realitat, no seria gens estrany que la França profunda renovellés els seus principis i, en una segona votació, tornés donar la victòria a Sarkozy a les presidencials, però –i això ho dic en desgreuge de Zapatero- el que sembla inevitable és que la crisi –aquesta que no coneix fronteres- actua decididament contra els governs. Merkel ha perdut totes les eleccions parcials a Alemanya, i ara el Senat francès passa a mans dels socialistes.

Convé que ho sàpiga Rajoy, el qual té un avantatge sobre tots els altres candidats: no ha promès mai res. I com tampoc no sabem què pensa (fa uns dies Cospedal va dir que la reforma laboral que propugnen garantirà als obrers contractes estables i als empresaris la flexibilitat laboral!) ni quina política farà, això comporta que tots estem convençuts que el treball sorgirà com per art d’encanteri, es reduirà l’atur, els mercats deixaran d’empaitar-nos i Espanya esdevindrà una nova i paradisíaca Shangri-la.

———-

(1) Des de la fundació de la V República, només en dues ocasions el president del Senat ha assumit la prefectura de l’Estat, sempre en la persona d’Alain Poher. Va ser el 1969, quan es va produir la dimissió del general De Gaulle i el 1974 després de la mort de Georges Pompidou.

El president Abbas, amb la il·lusió de tot un poble al darrere, ha mantingut  el desafiament i ha sol·licitat a l’Organització de les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a Estat membre de ple dret -el 194è- i de Jerusalem com la seva capital. Al matí, a les 11,45 h (hora local), va formalitzar el lliurament de la petició a Ban Ki-moon. El secretari general de l’ONU la va passar a la tarda al responsable del Consell de Seguretat perquè iniciï una tramitació de durada incerta en el temps. “Ens agradaria que es fes demà”, va dir un delegat palestí, després de recordar que el reconeixement del Sudan del Sud es va produir en només sis dies, però va matisar que no són ells els que manegen el calendari. I té raó.

Emparat amb una joia popular sense precedents a Ramallah, que no ha dubtat d’acusar Obama de “traïdor”, el president Abbas ha pujat a la tribuna i, davant una audiència majoritàriament favorable ha dit que reclama per al seu país la independència.  Més enllà, però, de demanar el reconeixement d’un Estat propi per als palestins –un dret que avui no nega ningú (tampoc Israel)- Abbas ha optat pel més vistós, jo diria fins i tot que pel més fàcil, però és molt probable que no hagi optat pel camí dret ni el més eficient. Perquè la realitat és molt més crua i tinc la impressió que la independència no serà possible mentre no es resolguin una sèrie de qüestions clau que precises de la negociació entre els principals interessats: els palestins i els israelians.

Abbas va dir que Palestina demana les fronteres de 1967, amb Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental. “Les negociacions manquen de sentit –insistí Abbas- mentre Israel segueixi construint assentaments i continuï canviant la demografia del nostre país per crear un nou ordre i alterar les fronteres”. Aquesta és una política –digué- que suposa un perill per a l’estructura de l’Autoritat Nacional Palestina “i fins i tot la seva existència”.  Frases a les què va respondre uns minuts més tard Netanyahu (sense la presència ja a la sala dels palestins, que li van fer el boicot) defensat la necessitat de conservar aquests territoris per salvaguardar la supervivència de l’”Estat jueu”. Cedir Cisjordània –va assegurar- seria permetre que l’Iran armés “fins a les dents” els terroristes, el “cocodril de l’islamisme radical”.

El procés a l’ONU i el “Quartet per a l’Orient Proper”

Amb unes negociacions interrompudes des de fa més d’un any, la proposta d’Abbas a l’ONU més aviat sembla un “desafiament” que una demanda amb possibilitats; perquè com molt bé ha dit Netanyahu, la solució ha de venir tan sols del diàleg i de la negociació entre els interessats. No de les Nacions Unides. I què succeirà? Doncs en relació a la petició palestina sobre la seva adhesió a l’ONU, una vegada que la carta arribi al Consell de Seguretat i hagi passat els tràmits tècnics pertinents (que els passarà), aquest òrgan no tindrà un termini determinat per analitzar-la.

Aquest és un dels punts clau de la qüestió, atès que la seva anàlisi es podria demorar moltes setmanes i podria donar temps per trobar una sortida diplomàtica. El que sí que està clar és que els Estats Units vetarà la sol·licitud palestina d’ingressar a l’ONU, com ja ho havia anunciat.

Vistes així les coses, els Estats Units apareixen com els dolents de la pel·lícula, per dir-ho ras i curt, i tanmateix les coses són més complexes, perquè, si bé Abbas ha aconseguit el que pretenia –saltar-se el “conducte reglamentari” i aconseguir un suport del món (però d’un món que no té facultats ni possibilitats de decidir)- difícilment pot resultar triomfador quan tots sabem que els països més influents i poderosos estan dividits sobre aquesta qüestió i que el camí que havien emprès –el que es feia (i es segueix fent) per mitjà del dit “Quartet per a l’Orient Mitjà, que formen els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia, del qual n’és el principal responsable Tony Blair-, s’havia reunit prèviament per tractar d’intervenir i aconseguir un acord per a l’any 2012.

Siguem clars: els europeus estan dividits. Tots estan compromesos amb el concepte de dos estats, però Alemanya segueix tenallada en relació amb Israel a causa del genocidi nazi, com els Països Baixos, Polònia i Txèquia continuen vinculant la seva posició a la de Washington. No tenen una posició definida respecte a l’Orient Proper, però no volen votar diferent que Estats Units. Per tant, és poc probable que es produeixi una afirmació forta i comuna per part dels europeus. Certament que no hem d’excloure el risc de veure el seu vot repartit entre el sí, el no i l’abstenció, configurant un nou episodi poc gloriós per a una Europa que vol ser actor global i que, d’altra banda, és el primer soci comercial d’Israel i el primer contribuent d’ajuda a l’Autoritat Palestina.

Abbas sabia de més que Washington posaria tot d’una en marxa la maquinària per evitar que els palestins aconsegueixin els nou vots -dels quinze requerits- per “guanyar” en el Consell de Seguretat. Això, si és que s’aconsegueix, evitaria que Obama es “retratés” imposant el seu veto, la qual cosa deixaria en mal lloc el seu entusiasme per la primavera àrab i avivaria el perill d’una ruptura i de l’incendi de la violència a Orient Mitjà. Però, després dels contactes de la setmana passada, els palestins van assegurar que tenien “garantits” aquests nou vots. “El suport dels països del món – va insistir Abbas- [que] és una victòria de la veritat, de la llibertat i la justícia”.

Obama, però, conscient de la realitat, va dir en el discurs fet també a l’ONU uns dies abans, que “no hi ha dreceres per a la pau”. Si aquestes fossin possibles, ja s’haurien recorregut, i va recordar el que tots sabem: que l’única via possible per a la pau és la del diàleg directe entre els dos protagonistes, Israel i Palestina. Idèntic argument al que s’aferrà Netanyahu: “La seguretat de la zona –va dir- s’ha de segellar abans que es declari l’estat palestí. “Segueixo amb l’esperança que Abbas serà el meu aliat per aconseguir la pau. Però li vaig demanar negociacions directes i encara estic esperant la seva resposta”. És clar que, amb la decisió que ha pres aquesta mateixa setmana el govern israelià de construir 1.100 vivendes més per a colons a Jerusalem-Est, cridar al diàleg i queixar-se que els palestins no s’hi presten, no deixa de ser una mica hipòcrita.

I Hamas?

Abbas ha anat a l’ONU amb el suport del Consell Nacional de Palestina. Per a ell, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) és el “sol representant legítim del poble palestí”. Però i Hamas? És cert que el moviment islamista Hamas ha decidit no complicar més les coses amb el seu rival Fatah (el partit d’Abbas), però tot i així, aquest partit, que controla la banda de Gaza, ha afirmat que la intervenció d’Abbas “comportava grans riscs”. Tan sols una setmana abans de la intervenció a l’ONU, el primer ministre de Hamas, Ismaïl Haniyeh, va reiterar el rebuig del seu moviment a aquesta iniciativa, tot afirmant que “cap actor palestí té el mandat per fer concessions històriques sobre el territori palestí o sobre els drets dels Palestins, en particular el dret al retorn [dels refugiats]”. Aquests troben dèbil Mahmud Abbas i no accepten que l’OLP sigui l’únic representant dels palestins. Em sembla, doncs, evident que la “qüestió palestina” difícilment serà resolta ara a l’ONU pel Consell de Seguretat.