Archive for Mai de 2018

Quim Torra: un sectari il·lustrat que presagia un futur incert

20 Mai 2018

Com la majoria de persones que no vivim a Catalunya (i no em sorprendria que com també moltes de les que hi viuen) he conegut Quim Torra aquests dies, un cop Puigdemont l’ha designat com a successor. Per tant, poca cosa puc opinar del que és i de com actuarà un cop ha assumit la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que estem fent un curs accelerat respecte del que ha fet, del que ha dit o del que ha escrit. Però no hi ha dubte que els textos escrits i publicats, encara que fàcilment poden ser trets de context, són el que són, diuen el que diuen i d’alguna manera ens mostren un aspecte innegable del personatge que -reconeguem-ho clarament- no és fàcil de defensar. I a la vista d’aquests antecedents, no crec que sigui erroni afirmar que Quim Torra, que ha assumit una posició vicària respecte de Puigdemont -“Investirem Puigdemont” van ser algunes de les seves primeres paraules- difícilment es podrà treure del damunt la pesada llosa d’aquests textos publicats, que fan olor dels anys trenta (anys de preguerra, no ho oblidem), i reflecteixen una innegable xenofòbia que no es diferencia gaire de la de l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon, cosa que no deixa de ser preocupant.

Normalment estic en desacord amb tot el que fa i representa la senyora Arrimadas, ja que sempre he militat en el catalanisme, però després de llegir escrits com “La llengua i les bèsties”(que desconeixia), penso que Arrimadas té raó quan qualifica el text de “xenòfob, racista, excloent i populista”. I no va ser ella l’única parlamentària que atacà directament a la jugular de Torra. També ho va fer Iceta (amb el qual em costa molt menys coincidir) quan, referint-se a un altre escrit -“El PSC i la cabra catalana”, replicà a Torra que ningú del PSC no ha posat “qüestions identitàries per sobre de la ciutadania”.

És cert que Torra va reconèixer el seu error. De fet va demanar perdó més d’un cop “per si amb les meves paraules he ferit algú. Em sap greu, no tornarà a passar”, digué més o menys; però la solució no és excusar-se davant l’agreujat i dir-li que sent molt haver-lo ferit, sinó reconèixer l’error de les seves paraules per a tot seguit abdicar-ne, cosa que ell en cap moment ha fet. I entenc que no ho faci, perquè com ha escrit Puigverd, aquests textos són l’espina dorsal de la seva visió del món. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. També com Puigverd, jo no crec que Torra sigui nazi, però sí un essencialista que té por a la desaparició de la seva identitat. D’ací que aquells articles seus siguin tan obscens, cosa que el fa indigne de presidir la Generalitat.

De tota manera, i més enllà del que hagi dit en el passat, el que no deixa de ser preocupant és el que també ha dit ara, al discurs d’investidura, perquè o molt m’equivoco -cosa que em satisfaria- o Torra ha reptat clarament l’Estat espanyol. ¿Com hem d’entendre, si no, que la seva obediència es limita al Parlament i al mandat del referèndum de l’1-O per a “construir un Estat independent en forma de república”?. ¿Com hem d’interpretar la decisió programàtica de recuperar les 16 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional en l’anterior legislatura com a punt de partida?. I si no el repta, no hi ha dubte que tracta de mantenir mobilitzades les bases sobiranistes per a evitar que es digui (i que sembli) que els dirigents s’han rendit i han traït el mandat que van rebre amb aquell referèndum.

Potser l’objectiu de Torra són les dues coses alhora, perquè si hem de fer cas als rumors -avalats per algunes declaracions de gent que li és propera- pareix que anem a una legislatura molt curta, l’interruptor de la qual deia a les mans de Puigdemont, que resta a Berlín agotzonat a la recerca d’un moment d’esquerda, que podria arribar quan, a la tardor -i dic la tardor perquè no és possible legalment dissoldre el Parlament fins al 27 d’Octubre-, coincidint amb el macro judici que els mediatitzats jutges espanyols estan fent als polítics catalans processats, potser serà un moment molt favorable per a provocar unes eleccions a cara de perro on, com sempre passa en aquests casos, les posicions moderades es desfiguraran i només els plantejaments radicals (tot l’independentisme contra Ciudadanos) jugaran un paper tan decisiu com preocupant.

Després d’escoltar el discurs d’investidura (suaviter in modo, fortiter in re) que Torra tancà demanant a la CUP que estigui alerta per “si caiem en l’autonomisme” (desconec si perquè realment vol això o perquè els estava agraït per l’abstenció), i de llegir que Rajoy ha pactat amb el PSOE “una respuesta proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, seguir escoltant en boca de Torra les seves constants referències a la “república” i al “procés constituent”, no augura res de bo, encara que no hem d’oblidar que Torra no ha especificat aquests conceptes, que no deixen de moure’s en l’ambigüitat.

Lola Garcia, en una anàlisi brillant, mostrava les contradiccions que hi ha en aquest joc de paraules. “La república -escriu- prolonga el miratge de la proclamació d’independència del 27 d’octubre, ignorant que no va obtenir cap reconeixement que l’avali. Però alhora Torra (…) descriu un sistema basat en una ciutadania crítica i activa com a veritable controlador del poder polític, molt atractiva en els temps que corren, però que grinyola amb el pensament excloent reflectit a molts dels seus escrits, mentre oblida que aquesta filosofia basada en mecanismes de pesos i contrapesos institucionals casa malament amb una presidència segrestada per l’arbitri d’una sola persona que, des de fora del Parlament, marcarà l’agenda política. Quant al procés constituent, Torra sembla que proposa una externalització del que hauria de ser la principal tasca d’una Cambra legislativa: la redacció d’una Constitució. No només perquè es recullin suggeriments ciutadans o es discuteixi el seu contingut en entitats i associacions, sinó perquè l’assemblea de regidors i alcaldes independentistes es presenta com el lloc on debatre aquesta pretesa Carta Magna catalana. Una pràctica molt poc pròpia del republicanisme que es predica.”

De totes maneres, el que potser no ha pensat Puigdemont en l’elecció del seu pupil, Quim Torra, és una cosa que el sempre perspicaç Enric Juliana publicava a Telegram: “Els assaigs i articles de Torra, un home obsessionat per les energies descontrolades dels ans trenta, conté un llenguatge impresentable en les actuals coordenades europees. Un llenguatge que l’aproxima, per a posar un exemple, a la dreta nacionalista polonesa. El dossier Torra, que aviat circularà per la UE, si no ho esta fent ja, perjudicarà políticament el sobiranisme català i fins i tot pot complicar-li la vida a Puigdemont. En política, les coses mai no estan del tot controlades. Com a la mateixa vida.”

Tant o més dur encara ha estat Antoni Puigverd quan ha escrit que “ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp.”

 

Anuncis

Contra l’arbitrarietat judicial i la hipocresia política

13 Mai 2018

Cs va recórrer el passat divendres 4 de maig al Tribunal Constitucional per demanar que suspengués els acords de la Mesa del Parlament de Catalunya quan va aprovar la delegació de vot dels diputats Carles Puigdemont i Toni Comín respectivament. Al recurs, la formació de Rivera s’emparava en l’article 56.6 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), que estableix que en el supòsit d’urgència excepcional “l’adopció de la suspensió i de les mesures cautelars i provisionals podran efectuar-se en la resolució de l’admissió a tràmit”. Però contràriament al que pretenia Rivera, el ple, per unanimitat, va acordar admetre a tràmit el recurs sense dictar cap mesura cautelar. Per tant, el vot delegat dels dos diputats residents a Bèlgica i Alemanya continua vigent.

En el recurs, Cs defensava que “l’especial transcendència constitucional” emana del fet que el recurs va més enllà del perjudici causat als parlamentaris, perquè “s’està violentant el dret fonamental dels ciutadans a la participació en els assumptes públics”. Els magistrats, en canvi, van entendre que “no s’aprecia la urgència excepcional” que requereix la Llei del TC per a dictar mesures cautelaríssimes.

A la providència, aquest donava deu dies al Parlament perquè remetés els acords a què feia referència el recurs de Cs i també fixava el mateix termini perquè comparegués en el cas tothom que ho volgués, excepte la part recurrent. Alhora, obria una peça separada i fixava un termini de tres dies a la Fiscalia i al recurrent perquè presentessin al·legacions.

Cs, indignat amb la decisió, va demanar al govern de Mariano Rajoy que fes també aquest pas davant el TC, conscient que, en el cas dels recursos que presenta el govern espanyol, aquest pot demanar la suspensió automàtica d’un acord en el moment que el tribunal l’admet a tràmit. Aquesta potestat és exclusiva del poder executiu, però aquesta vegada Mariano Rajoy no va moure peça. I la negativa de Rajoy a demanar la suspensió ha estat la gota que ha fet vessar el got, ja que, així les coses, el vot delegat de Puigdemont, que és a Berlín, i el de Toni Comín, que resideix a Brussel·les, es podran comptar a la investidura, perquè tant l’un com l’altre tenen permís del jutge del Suprem, Pablo Llarena, que instrueix la causa del Procés, per a delegar el seu vot en un altre parlamentari en els plens que celebri la Cambra catalana. Així doncs, sempre que no es produeixi abans del 14 de maig l’acte de processament d’alguns dels diputats -cosa que pot succeir i que provocaria la seva inhabilitació temporal- el Parlament podrà triar un nou president (que, per més que Puigdemont el consideri interí, serà efectiu constitucionalment i estatutàriament).

Per poc que intentem esbrinar el perquè de tota aquesta manera de procedir, veurem ben aviat que és expressiva dels interessos polítics d’uns i altres, que sobresurten descaradament per sobre dels interessos del país i, per descomptat, dels d’una adequada (neutra i imparcial) administració de justícia. I ho dic a consciència, perquè, després que el Govern de Rajoy, el jutge Llarena, la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional hagin fet tot el possible perquè siguin a la presó els capitostos del Procés, i amb les seves decisions (tinguin o no aquestes un suport legal justificat) han aconseguit evitar que Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull poguessin ser investits com a presidents de Catalunya, ara els urgeix políticament que es triï un candidat i es tanqui el cicle infernal que Puigdemont i els seus han administrat al seu gust (val a dir que també amb l’únic objectiu d’afavorir els seus interessos i per a deslegitimar l’actuació de les institucions espanyoles), d’aquí que Rajoy hagi decidit no impugnar el vot delegat de Puigdemont i de Comín, tot provocant la indignació de Rivera, l’únic objectiu del qual no és tampoc la justícia, sinó ser més espanyol que ningú, superar el PP en antinacionalisme i elevar-se com el nou gran líder jacobí d’una Espanya única i, a més, uniforme. Com ha dit gràficament Rajoy, són els interessos d’un “aprovetxategui”.

Vivim, doncs un conflicte dialèctic en el qual no hi ha bons i dolents; en el qual a ningú no interessa trobar la veritat ni impulsar la raó. Menys encara aconseguir l’enteniment. Sinó imposar el propi criteri, que per això és propi i, per tant, és el bo.

Per descomptat, no seré jo qui defensi l’actuació cesarista de Puigdemont, entorn del qual està ballant tota la societat catalana, amb greu perjudici dels interessos polítics, econòmics i de convivència en aquella comunitat; però tampoc seré tan innocent de creure que els interessos de Rajoy, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem són els d’impartir una justícia cega, igual per a tots, i allunyada dels interessos polítics, ja que només cal veure com i en quin sentit es prenen les decisions per saber que no és així.

Com a mostra del que dic -i ara em referiré exclusivament al jutge Llarena que, per cert, acaba d’obrir la porta a la possibilitat d’acusar els processats de sedició i no de rebel·lió!- val la pena citar el duel dialèctic que va mantenir dimarts passat amb l’exdiputada de la CUP, Mireia Boya, durant la declaració indagatòria en què li va ser comunicat el seu processament per desobediència.

En el transcurs de la declaració, una Mireia Boya desinhibida i valenta va retreure al jutge el que, segons ella, constituïa una “paradoxa de parcialitat” en l’actuació judicial, que feia parts i quarts segons quins fossin els seus interessos. Si hem de creure l’exdiputada -i jo la crec-, aquesta va preguntar a Llarena: “Com és que, a mi, que com a presidenta del grup parlamentari de la CUP vaig entrar a registre (a la Cambra) una sèrie de lleis i iniciatives que responien al programa electoral, només m’imputa un delicte de desobediència i a la persona que ha permès el debat (Carme Forcadell) se l’acusa de rebel·lió i se li demanen 30 anys de presó?”. La resposta de Llarena va tenir un to de rèplica en demanar a Boya si la seva intenció era que li canviés el delicte de desobediència pel de rebel·lió. “Jo li he dit que no -va respondre Mireia Boya-, ben al contrari, la meva intenció era demostrar que (Forcadell) és innocent i que se l’està jutjat de manera parcial per un delicte que no existeix perquè no hi ha hagut violència” .

Davant incidents com aquest, que revelen l’arbitrarietat judicial, no ens hauria d’estranyar que els representants de la justícia europea (en aquest cas de Bèlgica, d’Escòcia i d’Alemanya) tinguin greus dubtes sobre els procediments que s’estan seguint a Espanya i sobre algunes de les premisses que, sense haver-se provat, s’han establert com a segures en el marc de la nostra jurisdicció.

El “sentit comú” de Rajoy o la degradació de la vida política

6 Mai 2018

Parlava fa tres setmanes d’una Espanya que es descompon mentre els ministres de Rajoy anaven cantant absurdament “soy el novio de la muerte”, símptoma inequívoc de la irresponsabilitat d’un govern que, si bé és possible que s’aguanti fins al 2020, deixarà una Espanya en ruïnes, endeutada fins al coll, amb les arques de la Seguretat Social buides i absolutament dividida.

Curiosament, el president Rajoy apel·la sempre que pot al “sentit comú” com si ell en fos un paladí, per bé que, com ens recordava Iñaki Gabilondo en una entrevista a TV3, confon aquest sentit comú amb la seva manera de veure les coses que, per a molts de nosaltres, no deixa de ser una manera esbiaixada de contemplar el món, ja que és un home incapaç d’avançar-se als esdeveniments, que contempla la vida passivament i amb una enervant parsimònia, que deixa que els problemes es degradin i que, si pot, se’ls treu materialment del damunt, com assumint aquella tesi d’acord amb la qual, en política, la meitat de les coses no tenen solució i l’altra meitat s’arrangen soles.

Però les coses no s’arrangen soles gairebé mai. D’aquí que al nostre país tinguem darrerament contínues manifestacions de protesta ciutadana. I no parlo només de Catalunya, sinó de coses que no tenen res a veure amb el problema polític català, com per exemple les pensions, que han posat en peu de guerra centenars de milers de persones grans que, després de suportar estoicament els anys de crisi, s’han adonat que el Govern deixava gairebé sense tocar els seus emoluments, a pesar d’omplir-se la boca amb la notícia de la gran recuperació econòmica.

Però Rajoy no ha estat només indolent en matèria de pensions o en el problema de Catalunya, també s’hi ha mostrat davant els gravíssims casos de corrupció a les files del seu partit. Hàbil, és cert, a l’hora destruir a martellades els ordinadors del seu tresorer, amb prou feines ha tingut res a dir en els processos judicials per al cas Gurtel, l’operació Púnica, l’escàndol de les targetes Black, els papers de Bárcenas o bé el cas Lezo, i hem vist com a la darrera gran crisi a l’Assemblea de Madrid, Rajoy, després de donar suport a la senyora Cifuentes, ha anat posant-se de perfil, com si la cosa no anés amb ell, tot deixant que la crisi s’allargués més de trenta dies per a fer-la acabar de la manera més sòrdida i ridícula, ja que la presidenta no ha dimitit per les mentides i falsedats manifestades en seu parlamentària, sinó per uns petits furts efectuats en uns magatzems l’any 2011, que tots hem conegut per unes filmacions que algú (ai, del foc amic!) havia guardat, però que legalment havien hagut de ser esborrades feia temps.

Per si això fos poc, diguem que, tant en el camp social com en el territorial, Rajoy no ha actuat amb sentit de la justícia i equilibri. Tampoc amb patriotisme, perquè com ens recordava Antoni Puigverd, el patriotisme no consisteix a defensar la nació amb banderes espanyoles més grosses que les estelades, o amb policies i magistrats inclements, sinó proposant un horitzó comú, inclusiu, que permeti a la ciutadania entendre que el país avança de manera col·lectiva, que no selectiva, vers la prosperitat comuna.

Lluny de fer això darrer, el govern de Rajoy s’ha limitat a deixar que els problemes es manifestessin i que la gent que s’hi sentia compromesa s’esbravés defensant-los al carrer, però sense que ell fes mai res per a resoldre’ls, tot limitant-se a derivar les responsabilitats als jutges i als policies, com si aquests tinguessin una vareta màgica per a salvar el país. I això no sols no ha aportat cap solució adequada als problemes d’Espanya, sinó que sovint els ha complicat, com hem vist en el cas de Catalunya, on el descrèdit de la judicatura està fent estralls, no només perquè molts discrepem (i discrepen també els jutges alemanys) d’algunes resolucions que han compromès greument la judicatura, sinó també perquè han fet que el Tribunal Constitucional, des de la reforma de 2015 propiciada per Rajoy, ha de dur a terme funcions de policia que no li corresponen, fet que sovint l’obliga a rentar la roba bruta de l’Executiu afonant el desprestigi de la institució.

Amb aquesta manera d’actuar, Rajoy ha convertit la justícia en una mena de Parlament on es remata el que no s’aconsegueix amb la política. I si a tot això hi afegim el complex “teorema” del jutge Llarenas, amb interlocutòries en què es criminalitza la ideologia dels líders polítics que està encausant mentre utilitza les mesures preventives com a arma de pressió, no ens hem d’estranyar que la justícia espanyola visqui un constant procés de descrèdit.

Per a reblar el clau, només ens quedava la sentència de l’Audiència de Pamplona sobre “la Manada”, que ha provocat una reacció popular contrària de dimensions fins avui desconegudes, que ha comportat una reacció gairebé unànime de les associacions professionals de la magistratura i del ministeri fiscal en defensa de la independència del Poder Judicial. Fins el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes ha sortit al pas en defensa d’uns jutges que -diu- “han valorat minuciosament tots els elements de prova aportats per les parts d’acord amb el que s’estableix en la llei i de conformitat amb la jurisprudència que resulta d’aplicació”. Doncs bé, si han fet això que diu Lesmes, és evident que alguna cosa falla en el marc legal i jurisprudencial espanyol, perquè la sentència em sembla del tot contrària al “sentit comú” de què ens parla Rajoy, per molt que tots s’esforcin a defensar-la.

De fet, la reacció ciutadana, contundent i unànime, contra aquesta és tot un símptoma del clima existent a l’Espanya d’avui. D’una manera general, podríem dir que la gent està farta i ha dit prou. I és així com l’opinió pública ha volgut fer sentir la seva veu contra els jutges de l’Audiència de Navarra, i com, al cap de pocs minuts de publicada la sentència, les xarxes van servir caldo de cultiu a la indignació tot provocant concentracions als carrers contra la decisió judicial.

Permeteu-me, doncs, que digui al president Rajoy que plou sobre mullat, i que tinc el convenciment que no s’adona del desert encès que deixarà en abandonar la política, a pesar del “sentit comú” que tan sovint evoca als seus discursos. Però no l’hauria de sorprendre que molts de nosaltres trobem dissociats el “sentit comú” de Rajoy de la realitat fàctica d’un país com el nostre on una camiseta groga es pot conceptuar per la policia i pel ministeri de l’Interior com a incitació a la violència; on les siulades pacífiques al rei són també conceptuades com a actes violents pel Ministeri Fiscal; on les protestes en una carretera que paralitzen temporalment la circulació o forcen l’obertura gratuïta de les barreres en un control d’autopista són conceptuades com a “actes de terrorisme”; on les declaracions (no provades) de violència i de malversació per part de la policia són causa suficient per a empresonar polítics acusant-los de rebel·lió; i on -no n’oblidem la guinda- quan cinc borratxos arraconen una jove en un portal i la penetren tant com volen, aquest acte infame no constitueix tan sols un delicte de violació, sinó un simple abús, perquè, segurament, ella s’ho deuria cercar de manera irresponsable.


%d bloggers like this: