Josep Maria Quintana

Iceta-. A pesar que Pedro Sánchez es va equivocar en no tenir en compte les mínimes regles de procediment quan va decidir que Miquel Iceta seria el seu candidat a la presidència del Senat, regles de cortesia que havia de respectar ja que el nomenament com a senador depenia, com a qüestió prèvia, del Parlament de Catalunya; a pesar també que el govern de Sánchez no va fer possible que Oriol Junqueras participés en el debat dels europarlamentaris a Catalunya -quan aquest cop l’autorització no depenia del Tribunal Suprem, sinó de la Direcció General de Presons, integrada en el Ministeri de Justícia-; fins i tot a pesar que els adversaris “nacionals espanyols” del PSC-PSOE (Ciutadans i PP, per tant, no només els independentistes) també decidiren trencar la cortesia parlamentària per primer cop en la història i barrar el pas a Miquel Iceta com a senador; a pesar, dic, de tots aquests errors que no demostren sinó com n’està d’enverinada la política espanyola i mostren a plena llum la dificultat que tindrà el país per tornar a una via de normalitat i de convivència cívica i pacífica, considero que la decisió presa pels independentistes catalans -els d’Esquerra i els de Puigdemont- de vetar Iceta és un error monumental. Pitjor encara, perquè revela el gran temor que tenen aquests dos col·lectius a trobar solucions que tinguin algun cost polític i la por (una vegada més) que se’ls digui “traïdors” des de les files més integristes (que no mereixen altra qualificació) de l’independentisme.

Algú ha escrit aquests dies que si no fos perquè l’únic que sembla que pretén ERC és distanciar-se i guanyar a Pugidemont l’hegemonia de l’independentisme -decisió respectable però que, quan s’esdevé única o principal, empetiteix moltíssim els objectius polítics de la formació-, no hauria actuat com ho ha fet. En realitat és com si en aquest darrer viatge, ERC hagués perdut el pragmatisme que havia decidit assumir als darrers mesos i que tants bons propòsits augurava.

D’altra banda, aquesta decisió revela una gran miopia, ja que, si Iceta és l’enemic, o bé l’independentisme no està ben informat o no ha entès el més evident. És clar que, si parlem de miopia, també podem destacar la de la candidata europea del PP, Dolors Montserrat, que ha qualificat la negativa a Iceta de “puro teatro”, afegint que l’acord de Sánchez amb els independentistes és indiscutible. Teoria que, amb unes altres paraules, també ha defensat la senyora Arrimadas, suposo que inconscient que, amb aquest tipus d’afirmacions, no fa més que reforçar el PSOE de Pedro Sánchez perquè, davant les acusacions que aquest ha rebut darrerament de la dreta de ser poc menys que un submarí de Torra, res no li ha anat millor que el vet dels independentistes a Iceta, que el deixen com el que sempre ha dit que és: un polític sense hipoteques amb els nacionalistes.

…

Marchena.- Sóc dels qui he escrit (potser un dia me’n penediré) que la sentència dels enjudiciats pel Procés no estava escrita abans d’iniciar-se la vista oral, contràriament al que han opinat i opinen molts ciutadans, sobretot entre els militants de l’independentisme. També sóc dels qui, des del primer dia, he opinat que tots els enjudiciats havien comès algun tipus de delicte, ja que és evident que van desobeir el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia, i està per veure si van malversar diners públics i si van cometre rebel·lió o sedició, delictes que, en tot cas, s’hauran de provar, cosa que no resulta gens fàcil. Però, més enllà que la presó preventiva a què se’ls ha sotmès m’ha semblat una injustícia perquè era innecessària en persones que es van sotmetre voluntàriament als tribunals (no així en el cas dels fugats), és evident que alguna pena els ha de caure en dictar la sentència perquè van violentar l’Estatut i la Constitució.

També he cregut que, més enllà d’algunes vicissituds discutibles de procediment, l’actuació de Marchena em semblava força correcta, tot i que, aquestes darreres setmanes, ha adoptat certes actituds de to altiu que no condueixen enlloc i que, pitjor encara, infonen temor i frustració, ja que són perjudicials per a un correcte procedir en l’etapa de les testificals.

Al meu entendre, el punt més discutible de la seva actuació s’ha esdevingut durant el testimoni de la filòsofa Marina Garcés, quan no li va permetre que expressés el seu “sentiment de por” que, segons afirmà el magistrat, no té rellevància jurídica, quan és evident que en té, ja que en el procés s’està intentant determinar l’element de la “violència” per al delicte de rebel·lió, cosa que fa imprescindible conèixer com es van sentir aquelles persones que la van sofrir. I més si tenim en compte que Marchena va permetre que, en testificar els policies, aquests poguessin exposar sense cap restricció els sentiments que havien experimentat (alguns -molts- van assegurar que havien sentit més odi a Catalunya que durant el terror d’ETA al País Basc, encara que no n’havien estat testimonis directes). I recordeu els sentiments de por que va exposar la lletrada del Jutjat 13 de Barcelona, que va dir tot el que va voler sobre el seu estat anímic.

Però el més greu ha estat el frec-a-frec que Marchena ha tingut amb l’advocat Benet Salellas quan, després de queixar-se que no se’l deixava preguntar lliurement i d’afirmar que no faria més preguntes, Marchena li va respondre: “Correcto, mucho mejor”. Doncs bé, he de dir sense recança que aquest “mucho mejor” em sembla terrible, perquè revela, si no la parcialitat del jutge, sí, com a mínim, una consciència prèvia pejorativa respecte de les defenses i dels processats.

En aquest sentit no estaria de més recordar que, en un judici contra Otegi per enaltiment del terrorisme, en negar-se a respondre a la jutgessa de l’Audiència Nacional Ángela Murillo quan aquesta li va demanar si condemnava el terrorisme d’ETA, la magistrada va comentar en veu alta: “Ya sabía yo que no me contestaría a esa pregunta”, i aquest sol comentari, del tot fora de lloc, va provocar que, el 2011, el Tribunal Suprem anul·lés la sentència dictada i obligués a repetir el judici.

Més encara, quan Otegi i altres quatre acusats per pertinença a ETA, en un judici conegut com el cas Bateragune, van apel·lar al TC perquè Ángela Murillo formava part del tribunal de l’Audiència Nacional que els havia condemnat, el Constitucional va rebutjar el seu recurs tot considerant que aquest incident no llançava dubtes sobre la parcialitat de la magistrada a l’hora de jutjar-los, però uns anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que vulnerava el dret dels acusats a un judici just per falta de parcialitat de la magistrada de l’Audiència Nacional. Convé tenir-ho en compte.

El passat 24 de març vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article titulat “Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta”. Doncs bé, avui ens trobem a una setmana justa del dia assenyalat per a elegir els diputats que ocuparan un lloc en nom nostre al Parlament Europeu en unes eleccions que la majoria de ciutadans menyspreen o, tot en gros, no tenen gaire en compte, a pesar que són més transcendents per al futur de tots nosaltres que les eleccions als Ajuntaments, al Consell i al Parlament autonòmic, sense menystenir, és clar, la importància (bàsicament per la proximitat) d’aquestes darreres.

En un article de gran profunditat, com tots els seus, Manuel Castells ens deia que “la Unió Europea és el projecte polític més audaç̧ de la història contemporània. Unir en les seves decisions econòmiques i socials 28 països amb un passat compartit que va estar dominat per guerres i hostilitat, particularment al segle XX, semblava missió impossible.” I potser ho és, però ja són vàries les generacions de polítics i ciutadans que han intentat que no ho fos. En l’origen de la Unió, es van combinar un projecte defensiu per reconstruir l’Europa devastada davant l’hegemonia dels Estats Units, l’amenaça soviètica i la visió voluntarista d’alguns líders europeus que van somiar amb una Europa unida que posaria fi a les guerres i assoliria una prosperitat solidaria, i Schuman, De Gasperi i Adenauer van tenir el coratge de superar les ferides encara obertes del nacionalisme i endinsar-se per un camí inèdit que va dur a Brussel·les, a Maastricht i a Schengen.

Aquest gran projecte s’ha trobat, però, amb forts entrebancs els darrers anys, quan, sobretot a causa de la crisi econòmica, els europeus ens hem tornat insolidaris i han aparegut novament els nacionalismes aïlladors cridant en defensa de “lo nostro”. La feble identitat europea va motivar que quan es van fer necessàries polítiques de solidaritat amb les economies més castigades per la crisi, els ciutadans dels països rics vagin oposar-s’hi i els dels països pobres (o mal gestionats) van interpretar com a dictadura brussel·lo-germànica les polítiques d’austeritat imposades a canvi del seu rescat financer, i a conseqüència d’això, molts estats van decidir atrinxerar-se. A la crisi hem d‘afegir-hi també la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de l’esquerra a molts països i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als estats del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual també s’han aprofitat les forces externes a la UE.

El perill, doncs, de regressió és evident ja que, avui dia, els partits ultres són presents en la major part dels parlaments dels països comunitaris. Més encara, són socis de govern a Àustria (on es preveu que els euròfobs treguin un 30%), a Itàlia (on es preveu que treguin un 36%), han crescut molt a Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària (països dels quals no conec les enquestes per a aquestes eleccions), també a Hongria, Txèquia i Polònia (on trauran un 40%), i a França (on el FN de Le Pen pot guanyar amb un 22%, per tant, amb un percentatge superior al que pot treure el partit del president Macron). Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

Els estats que aporten més europarlamentaris són Alemanya (96) França (79), Itàlia (76), Espanya (59) i Polònia (52), si no comptem el Regne Unit que, a causa de no haver sortit encara de l’UE, n’elegirà 76, on s’augura possiblement un gran resultat de l’euroescèptic Neil Farage.

Dels grans estats europeus tenim, doncs, que, en molts d’ells, els partits contraris a un major aprofundiment de la unitat europea (per no dir contraris a aquesta) tenen una gran força, si tenim en compte les previsions de vot que he apuntat més amunt. Per tant, el perill és real, i en aquest punt cal destacar que, on potser les coses presenten un millor resultat per als partidaris de prosseguir el projecte integrador europeu, és a Alemanya, on als antieuropeus se’ls pronostica un 10%; a Espanya, on Vox probablement no passarà també del 10%; i a Portugal, d’on no tinc dades però sí puc dir que és l’únic país europeu on encara cap partit d’extrema dreta ha entrat al parlament nacional i on, per tant, s’espera que els euròfobs assoleixin un resultat força magre.

Això fa que Alemanya per un costat (encara que la desaparició d’Angela Merkel de la primera línia política és una mala notícia, perquè aquests darrers anys ha estat un bastió proeuropeu i, probablement, l’única persona amb autoritat moral i poder executiu capaç d’influir en l’àmbit de l’UE) i també la Península Ibèrica (Espanya i Portugal, que en conjunt elegeixen 80 diputats) siguin el baluard de la defensa del projecte que, fa setanta anys, endegaren Schuman, De Gasperi i Adenauer.

D’altra banda, és significatiu que, tant Espanya com Portugal, siguin també una excepció a Europa amb presidents de govern socialdemòcrates. De fet, tot i que va ser rebut amb moltes crítiques, el govern d’Antonio Costa, amb el suport del Bloco de Esquerda, comunistes i verds, ha aconseguit captivar les inversions nacionals i internacionals a Portugal, les dades econòmiques del país han estat lloades per les institucions europees i les enquestes diuen que tornarà a guanyar les eleccions. A més, el fet que Antonio Costa hagi estat l’únic dignatari estranger que ha acudit fa uns dies al sepeli d’Alfredo Pérez Rubalcaba, demostra la gran sintonia que té amb el nou govern espanyol i pot ser un gran aliat del president Pedro Sánchez, que, a la vista de com està el panorama, penso que està cridat a convertir-se en un dels més importants líders europeus dels propers anys, i un dels pocs que ho pot aconseguir des de la defensa de la socialdemocràcia, avui en franca decadència a la majoria d’estats.

Tornant, doncs, al que deia al principi, estem davant d’unes eleccions que poden ser decisives (per a bé i per a mal) per al futur d’Europa i, en definitiva, per a gestionar els problemes econòmics, socials i mediambientals entorn d’interessos comuns. El projecte d’integració europea és, sens dubte, un gran projecte, i els qui avui s’hi oposen són polítics incapaços de fer un esforç per a la solidaritat que s’apunten a les polítiques més egoistes. Penso, doncs, que té raó Manuel Castells quan, a l’article que he citat al començament, ens empeny a lluitar en favor del projecte europeu perquè -diu- no hi ha res que la voluntat humana, individual i col·lectiva, no pugui abordar, si hi ha coratge, intel·ligència i coneixement al voltant d’aquella voluntat.

Són diverses les persones que, arran de la publicació del meu darrer llibre, “Monàrquics i Republicans a la Menorca de la Restauració, 1874-1931” (Pagès editor, 2019) m’han demanat que expliqui sintèticament què és el que fa singular Menorca durant aquest llarg període, cosa que intentaré amb la concreció que demana un article de premsa.

Després de la inhibició de Cánovas en el procés vertiginós de crisi i enfrontament obert amb la Revolució de 1868, aquest es decantà decisivament per una restauració de la monarquia en la persona del príncep Alfons, és a dir, per una restauració alliberada de compromisos amb la situació prerrevolucionària. La Constitució de 1876, clau de volta de l’edifici institucional canovista, va traduir, de fet, el projecte de Cánovas, però fou també, i alhora, una constitució de consens discutida i acceptada pel sector “constitucionalista” -més tard “fusionista”- que havia canalitzat dins el règim els elements de centre-esquerra procedents del Sexenni Revolucionari, al capdavant dels quals s’hi trobava Sagasta. Per tant, no tota l’herència del Sexenni quedà anorreada, però es formularà sobre bases més realistes i en estreta dependència dels fonaments reals del poder. De fet, en aquests anys es consagren formalment –que no vol dir realment- els grans principis liberals i democràtics del Sexenni, des del judici per jurats fins al sufragi universal. Però amb un agreujant: la hipocresia d’un Estat que mai no va fer seus aquests principis.

La Constitució de 1876 es basava, doncs, en la configuració d’un sistema que exigia el bipartidisme. Així, ben al costat del centre-dreta fundat per Cánovas, que va saber distanciar-se de la dreta ultramuntana, sorgí un centre-esquerra, també distanciat de l’esquerra inassimilable, però obert a aquesta. I en aquest sentit, la decisió de Sagasta, antic lloctinent de Prim, d’acatar la Restauració tot sumant-s’hi, completava el disseny canovista en facilitar-li una alternativa d’esquerra. A l’inici de la Restauració, quan aquesta presentava encara una gran empremta canovista, el Partit Liberal i el Partit Republicà mostren una debilitat clara i amb prou feines trobem referències al moviment obrer. Tanmateix, pel que fa als liberals, aquests s’aniran configurant a partir dels constitucionalistes de Sagasta i del Partit Centralista o Centre Parlamentari, que havien format a Madrid el jurista Manuel Alonso Martínez i el també advocat Germán Gamazo y Calvo, els quals, finalment, s’integraran en el Partit Fusionista, que liderà Sagasta, que s’alternarà en el Govern d’Espanya amb els conservadors, emulant així el bipartidisme britànic.

Són tres els sectors ideològics que, a Menorca, conviuen en l’època revolucionària de la segona meitat del segle XIX: el republicà-federal, el liberal-monàrquic i el catòlic-tradicional.

A) El sector republicà-federalhavia recollit els grups progressistes més avançats que havien evolucionat fins a rompre amb el monarquisme. L’òrgan d’aquest segment ideològic era El Menorquín, fundat pel prohom maonès Teodor Làdico i Font, un dels vint-i-vuit més grans propietaris de l’illa, l’únic que no procedia de l’aristocràcia sinó de la burgesia comercial. La línia del diari republicà-federal conjugava la propaganda ideològica, tant a nivell insular com nacional, amb un anticlericalisme molt acusat. El Partit Republicà va inclinar-se a tota Espanya (i també a Menorca) per fórmules federalistes i es constituí com el més flamant opositor a la coalició monàrquica governant.

B) El sector liberal-monàrquictenia les seves arrels en els grups liberals progressistes clarament opositors a Isabel II. Es tractava, doncs, d’un grup format per burgesos, industrials i comerci­ants, així com també per professionals liberals, d’idees progressistes, que eren enemics acèrrims de la reina Isabel -i de la seva proverbial adscripció moderada-, però que no es mostraven, en principi, contraris a la forma monàrquica de Govern. En la seva majoria eren devots del general Prim que havien participat de manera activa en la Revolució de Setembre. Aquest sector ideològic expressava el seu pensament en El Constitucional, diari que tenia com a principi “libertad y orden, moralidad y justicia”, el qual es va publicar fins a la proclamació de la Primera República.

Aquest col·lectiu liberal-monàrquic s’estructurà a finals d’octubre de 1868. En realitat el formaven monàrquics de diversa procedència i presentà a les eleccions a Corts constituents de 1869 Rafael Prieto i Caules, un advocat maonès de 34 anys, que oferí als electors un programa que estava en consonància amb el credo polític del gran partit nacional, i també en harmonia amb els interessos del districte. En realitat, Prieto assumia com a propis els principis bàsics del règim democràtic liberal que encarnava el Govern del general Serrano: acceptava la monarquia com a forma d’Estat, però la reclamava democràtica, és a dir, havia de ser una monarquia on no tinguessin cabuda aquelles oligarquies que impedien a la nació de governar-se per ella mateixa. Es tractava, doncs, d’una monarquia sense dret de vet al Parlament (principi aquest fonamental que no va satisfer la Constitució de 1876, que atorgava la sobirania conjuntament al Parlament i al Rei).

C) El tercer sector ideològic és el catòlic i tradicional, grup que participava bàsicament de la ideologia carlista. Era minoritari a Maó, però tenia gran predicament a Ciutadella. Tot i el seu vessant carlí en els orígens, va acabar acceptant la restauració borbònica.

Doncs bé, la particularitat política de Menorca respecte de Mallorca, Eivissa i, en general de la resta d’Es­panya, on Cánovas –amb la col·laboració de Sagasta- aconseguí que els constitucionalistes -dits fusionistes després- s’afegissin al projecte constitucional per ell dissenyat, radica en el fet que el sector liberal-monàrquic, fornit bàsicament de progressistes que havien fet la Revolució de Setembre, que en principi no rebutjaven la monarquia però que eren essencialment demòcrates i, per tant, creien en la sobirania popular, no s’integrà finalment en el Partit Liberal de Sagasta, sinó que arribà a un acord -concretament l’any 1886- amb el sector republicà federal, que llavors s’anome­navaPartit d’Unió Republicana. I el primer resultat d’aquest acord fou l’elecció de l’incombus­tible Prieto i Caules com a diputat al Congrés, en el qual figurà ja com a “republi­cà”, i això sens perjudici que alguns grups liberals que no s’integraren en el Partit Republicà fossin els encarregats d’organitzar el liberal-fusionisme a Menorca fidel a Sagasta, que es posà a les ordres de Maura per mitjà de Manuel Guasp.

Això va ser la causa principal que el Partit Republicà de Menorca es convertís en l’eix vertebrador de l’esquerra progressista menorquina. Aquest fou, en realitat, un partit en el qual van militar homes de considerable vàlua com l’advocat Prieto i Caules, el banquer Teodor Làdico, el botànic Joan J. Rodríguez Femenias o el metge Frederic Llansó, i fou el partit que reuní la major part de la classe menestral i burgesa i aglutinà també, si més no fins al 1918, gran part de la classe obrera.

Quan diumenge vespre, gairebé a mitja nit, van comparèixer a la televisió els dirigents del PP per exposar la seva versió del que havia succeït i vaig veure aquells tres homes vestits de negre, amb la corbata que, de tan fosca que era, també semblava negra, davant un decorat que imitava el cel, la imatge em va semblar tan eloqüent com funerària, i vaig pensar que les primeres paraules de Casado serien: “Españoles, Franco ha muerto”.

No va dir això, òbviament, i culpà la gran derrota a la divisió de la dreta, mentre unes hores més tard, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, afirmava que el resultat sorgit de les eleccions ens abocava a un escenari d’ingovernabilitat. Potser té part de raó, però del que no hi ha dubte és que el PP no podrà aportar gran cosa a aquesta governabilitat, ja que el seu partit ha quedat fora de tota possible combinació, directa o indirecta.

Ara que, per a frases que mereixen emmarcar, una del gran ideòleg de la confrontació, José María Aznar, que, dilluns passat, culpà els espanyols del desastre denunciant -la cita és textual- “la ignorancia temeraria de los votantes”. Això ens retrotreu a Cánovas, a Maura, a Romero Robledo i a tants polítics de la Restauració, que no creien en la democràcia real i, desconfiant del que pogués decidir el poble, trucaven els resultats dels comicis. Sortosament, ara els resultats no es truquen, però escoltar com el guru de la dreta culpa els ciutadans de “temeritat” per haver elegit malament és trist i lamentable.

No hi ha dubte que la victòria de Sánchez no és absoluta fins el punt que li permeti governar sense despentinar-se, però és clara i prou contundent. A més, una cosa indiscutible del que va succeir diumenge passat és que PSOE i Unides Podem sumen 165 escons, mentre que el bloc de rebuig (PP, Ciutadans i Vox) en sumen 147.

Tenim, doncs, que d’aquestes eleccions es poden deduir moltes coses. Una d’important  i significativa l’ha remarcada curiosament Pedro J. Ramírez, el qual, la mateixa nit electoral afirmà que “molts espanyols han tingut més por de Vox que dels separatistes”, afirmació que es pot formular també d’una altra manera, dient que els espanyols no volen retrocedir respecte dels drets i llibertats que s’han aconseguit en quaranta anys de democràcia, i han vist que la radicalització que havia provocat en el PP i Ciutadans l’aparició de Vox, implicaria un retrocés en tots aquests camps. Per això han decidit que no era el camí que volien.

Però la referència als separatistes (aquests que Casado i Rivera han tingut a la boca en tots i cadascun dels minuts que ha durat la campanya i en tots i cadascun dels mítings que han fet, no sols per vilipendiar-los sinó per afirmar una cosa encara més burda i falsa: que Pedro Sánchez era el seu candidat), ens obliga també a reflexionar sobre el paper d’aquests. No sols per l’afirmació que Ramírez ha posat sobre la taula, sinó perquè les eleccions ens han servit per saber que la crisi catalana no és, com tantes vegades s’ha dit per la dreta espanyola, un suflé que s’acabarà desinflant i només es pot atacar a cops de porra, limitant els drets fonamentals dels catalans, aplicant indiscriminadament la suspensió de l’autonomia (art.155 CE), dissolent TV3 i encarcerant els dissidents. No, l’independentisme en el seu conjunt passa del 32% al 39,4% respecte de les generals del 2016, i si als grups netament partidaris de la separació hi afegim els qui duen al seu programa la necessitat de convocar un referèndum per a l’autodeterminació (em refereixo als Comuns), aleshores puja al 54%, una xifra que reclama qualsevol cosa menys el menyspreu. I amb això vull dir que, si bé em sembla lògic que un partit extremista com Vox vulgui alimentar el conflicte territorial, és del tot incomprensible que un partit de govern, en comptes d’apagar el foc, hi aboqui litres de benzina. I que ningú no s’enganyi: la manera com va enfocar Casado la qüestió catalana ha estat un factor inapel·lable de la seva gran derrota.

Qui, en canvi, ha tingut des del primer moment una visió lúcida del problema ha estat Pablo Iglesias. Ell ha estat l’únic que, durant la campanya, l’ha afrontat de cara amb seny i moderació; l’únic que, la mateixa nit electoral, pronuncià una sentència que s’hauria de traduir aviat en un article de la Constitució espanyola si volem que aquesta perduri molts anys i ens ajudi a resoldre els problemes: “Espanya -va dir Iglesias- és inequívocament plurinacional, com demostren els resultats a Catalunya i Euskadi”. No voler-ho veure, és suïcida; l’avançament d’una mort anunciada (que es produirà més prest o més tard).

Ara bé, també els catalans hauran de prendre nota del que ha succeït en aquestes eleccions, perquè l’èxit de l’independentisme a Catalunya s’ha repartit desigualment i l’ha capitalitzat sobretot Esquerra Republicana, que passa de 9 a 15 escons, mentre que Junts per Catalunya passa de 8 a 7 (que és, d’altra banda, un resultat molt més bo del que s’esperava). L’èxit, doncs d’ERC, que ha polvoritzat tots els seus rècords i ha guanyat (per fi) unes eleccions generals, es deu segurament a l’exercici de possibilisme que han fet els republicans davant les posicions més frontistes de Junts per Catalunya, caracteritzades bàsicament pels discursos de Carles Puigdemont i de Quim Torra. Aquestes eleccions eren un bon termòmetre per calibrar la resposta dels simpatitzants independentistes a aquestes dues estratègies i són una prova inequívoca de qui va més ben encaminat.

En aquest mateix sentit, em sembla també significatiu el bon resultat del PSC, que queda com a segona força a Catalunya i guanya a Barcelona (on el vot és més costós, atès el pes demogràfic de la capital). Algú ha ressaltat que ERC i PSC acaparen gairebé la meitat de vots a Catalunya, i això implica un missatge inequívoc a favor del diàleg. Sabem, és cert, que els dos partits no l’interpreten de la mateixa manera, i també que Pedro Sánchez, davant les acusacions que ha sofert de la dreta de ser més perillós que Torra i Otegi plegats, s’ha vist obligat a replegar-se en les tesis més antinacionalistes que pul·lulen dins el seu partit. Però ell haurà de governar, i per més que ara ajorni (comprensiblement) les decisions -no oblidem que tenim eleccions municipals i autonòmiques d’ací a tres setmanes-, estarà obligat a cercar suports puntuals en el Parlament. Unides Podem és un dels col·lectius que no podrà obviar. Però en necessitarà d’altres. I entre aquests, hi ha els nacionalistes bascs i els independentistes catalans (si més no ERC), l’abstenció dels quals serà probablement indispensable perquè Sánchez sigui elegit president en una segona votació.

Així, doncs, i a pesar de la complexitat del moment, penso que, si diumenge passat parlava d’un futur incert, avui em sembla que aquest es mostra ja més esperançador i previsible.

• Aquest article va ser publicat el passat diumenge, jornada electoral, al diari “Menorca” i també s’havia de publicar al blog, pero per un error informàtic no va sortir. Fora de temps, però perquè en quedi constància, es publica avui.

Encara no fa dos mesos, al Parlament espanyol hi havia un partit, el PSOE, que amb 85 diputats (una xifrà molt pobra si tenim en compte que són 350 en total), havia aconseguit desbancar del poder Mariano Rajoy (el partit del qual en tenia 137) gràcies a una moció de censura aprovada amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans, una moció que, dos dies abans, ningú no considerava possible.

Pedro Sánchez, l’home que ha demostrat ser fort com un roure, no tant per haver desbancat Rajoy com per haver vençut tot l’aparell socialista després que aquest l’hagués fet fora de la direcció uns anys abans, havia iniciat des del govern un programa de reformes que apuntaven un canvi en la política del país, alhora que havia aconseguit dues coses importants políticament que deixaven força malparats els seus principals adversaris de la dreta: la primera, que Albert Rivera, l’home que s’havia situat segons totes les enquestes al capdavant de la carrera electoral, perdés de sobte els trumfos per aconseguir el que pretenia; i deixar malparat el PP, que, amb la retirada de Rajoy, havia d’iniciar una difícil etapa amb un líder nou que, amb grans dificultats, podria aconseguir el ple dels seus i atraure la massa de votants que, als darrers temps i a conseqüència de la corrupció, l’havien abandonat.

D’altra banda, tot i que el PSOE de Sánchez havia donat suport al PP de Rajoy per aplicar el 155 a Catalunya, pel tarannà que mostrava respecte de la complexa situació catalana, semblava que volia dur a terme una política de diàleg que, amb el suport dels nacionalistes perifèrics, podia despertar una certa esperança de trobar camins per resoldre el problema per la via política (tenint en compte que la judicial ja no es podia tornar enrere).

Més encara, atès que la moció de censura havia llençat Ribera en braços de l’extrema dreta nacionalista espanyola, i que el PP, esperonat per l’ascens meteorològic de Vox, també havia decidit abraçar moltes de les grans consignes de la dreta més rància i poc dialogant -d’ací la foto de Colón, a Madrid-, les circumstàncies situaven Pedro Sánchez en un terreny de moderació que li hauria permès, si seguia al front de l’executiu espanyol, obrir camins més esperançadors per als nacionalistes que els que podria dur  a terme qualsevol de les dretes si governaven.

Ara bé, perquè aquests canvis es poguessin concretar una mica, calia que l’etapa de govern pogués durar fins al 2020, quan s’esgotava el temps de la legislatura, i això exigia que els mateixos que havien encimbellat Sánchez a la presidència del govern votessin els pressupostos que aquest presentava, però en lloc de possibilitar això, els nacionalistes catalans, seguint un cop més una política que ens és difícil de saber a quins criteris de lògica respon, van preferir deixar-lo caure, amb la qual cosa abocaven indefectiblement el govern de Pedro Sánchez a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, les que avui celebrem els espanyols en un clima de confrontació entre els partits i de no diàleg entre ells com no havíem vist mai.

Tot plegat ens ha dut una campanya electoral de pèssim nivell on hem pogut comprovar que l’absència radical d’un debat mogut per les idees n’ha estat la tònica. Sí que hem vist, però, dos debats on els monòlegs no s’han convertit, ni per un moment, en intercanvi de propostes o d’alternatives de govern (excepció feta de Pablo Iglesias), sinó en eslògans reiterats de propaganda barata i d’atacs indiscriminats, sobretot al camp de la dreta, on Pablo Casado, i més encara Rivera, han estat incapaços d’alterar un discurs basat en el tremendisme, afirmant dia rere dia com un mantra inexcusable que, si guanyava el PSOE, a Espanya s’esdevindria el caos, i que votar Sánchez era votar Puigdemont, Torra, Otegi i Bildu alhora.

Curiosament, si hem seguit una mica la campanya que han fet els independentistes catalans, veurem com aquests (bàsicament els d’Esquerra Republicana) s’han moderat, i han posat seny a algunes de les seves propostes. I hem comprovat com, des de la presó (en això tant els d’ERC com els de Junts per Catalunya), els seus líders han dit i repetit que, a pesar que no creuen en el PSOE, estarien disposats a donar els seus vots a Pedro Sánchez si aquest no bloquejava absolutament la seva voluntat de dur a terme un referèndum per la independència, cosa que, d’altra banda, ha donat arguments a les tres dretes per dir (com que l’exageració i la mentida estan a l’ordre del dia) que Sánchez és, en realitat, el candidat dels independentistes i que ja té signat amb ells un programa ocult per destruir la unitat del país.

Però les simplificacionsinteressades i falses de la dreta no treuen perplexitat al que estan fent els independentistes catalans, perquè si realment pensen fer això que diuen, ¿per què no van votar els pressupostos i van preferir carregar-se el govern de Sánchez, que ara podrà o no formar govern? ¿No és tot plegat molt grotesc?

Francesc Marc Àlvaro  l’ha captat molt bé, aquest absurd, que respon a un fet que ja va marcar l’equivocada decisió de Puigdemont quan no va dissoldre el Parlament de Catalunya el setembre de 2017. Aleshores no ho va fer per por que li diguessin traïdor. I aquesta por és la mateixa que ara ha dominat Puigdemont i Junqueras. Per por a ser impopulars davant els sectors més radicals de les seves bases, han preferit provocar les eleccions, quan la grandesa d’un polític es demostra quan és capaç de prendre la decisió que, a consciència, creu millor, encara que sigui incompresa i, per això mateix, se’l sotmet a crítiques ferotges.

Bé, sigui com vulgui, avui nit s’obre un nou capítol de la història d’Espanya. Confiem que sigui per bé, però perquè ho sigui, s’haurien d’acabar els monòlegs, els insults i les mentides, i vist el panorama, això no serà fàcil.

——–

N.B. Transcric el comentari (que subscric) d’Antoni Puigverd a La Vanguardiasobre els debats electorals que hem pogut veure: “És xocant -diu- que un xou televisiu sigui el camí més curt per arribar a president d’un país de 46 milions d’habitants, amb un deute públic equivalent a gairebé el 100% del PIB, amb les pensions en risc, l’habitatge impossible, una taxa d’atur de gairebé el 15% que emmascara una enorme bossa d’ocupació precària; sense oblidar la tremenda crisi d’identitat nacional. Aquests debats són la definitiva futbolizació de la política. Qui ha guanyat?, es pregunta a periodistes vicaris de cada ideologia immediatament després de la final fourelectoral. Qui ha guanyat?, pregunten els diaris digitals de trinxera a la seva clientela, generalment formada per hooligans, que aplaudeix (ho mereixi o no) al seu candidat mentre vomita escurçons sobre els adversaris.”