Josep Maria Quintana

A l’article del passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” (segon de la sèrie que Guillem López Casasnovas ha publicat sota el títol de “La Menorca que m’agradaria”), l’economista feia una proposta (tan interessant com plena de complexitats) per a la gestió en el futur del que comporta per a l’illa de Menorca haver estat declarada “Reserva de la Biosfera” el 1994, declaració que es concretà l’any 2008 amb la creació de l’ “Agència Menorca Reserva de Biosfera”, una organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita avui al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça del Consell Insular. 

López creu que perquè tots els esforços que ha implicat una declaració com aquesta no es quedin en no-res cal “que hi hagi una autoritat que posi ordre al tema d’aqüífers, de circulació viària, d’aparcaments, de parc d’habitatge, de neteja, de residus, etc., que ho faci de manera coordinada”, i entén que, perquè això es pugui dur a terme amb eficàcia, és indispensable que l’autoritat que es creï sigui “una autoritat no massa polititzada, amb coneixement i reputació científica per a fer les recomanacions que cada Administració hagi de considerar per a la seva execució. La recomanació -afegeix- seria mandatària però prudencial: fes o explica per què no ho fas”. I creu, a més, que “l’autoritat ha de ser independent de totes les administracions” i això el duu a recomanar que es consensuïn “els noms dels qui l’han de regir” i dels qui haurien de formar “un consell assessor de suport”. “Necessitam -escriu- gent amb reputació ja adquirida que vulgui fer aquesta contribució”, cosa que només es pot dur a terme si la composició de l’òrgan de govern es pacta “com un tot, com a conjunt de noms experts i apartidista, i no des de quotes de partits i/o d’administracions”.

La proposta de López ve motivada per la creença que “el projecte actual de Llei de Reserva de la Biosfera” (suposo que es refereix al que el Govern va encarregar al jurista Ferran Pons, projecte que jo desconec i del qual, per tant, no puc opinar) ens ha de conduir a “una agència que naixerà amb tots els dèficits que faran (…) que no sigui operativa: estarà adscrita al Consell insular, sense personalitat pròpia i nodrida de càrrecs i funcionaris”.

Diguem d’entrada que la tasca de regular aquesta nova institució (amb competències transversals) no és certament fàcil perquè, com reconeix el mateix López “aquesta agència s’ha de nodrir de competències que venen d’altres administracions, i tenim proves evidents que aquestes transferències no es donen, ni que ho digui l’Estatut o la Llei de Consells”. I té raó. De fet, la complexitat de la seva estructura és la causa per la qual  només pot néixer per una llei del Parlament que la conformi i la nodreixi.

Ara bé, quin és el marc en què el legislador s’ha de moure? La qüestió és complexa si tenim en compte que el nucli de l’Administració autonòmica té al seu entorn un conjunt nombrós d’ens personificats que constitueixen la denominada Administració institucional o instrumental de la Comunitat Autònoma. Una gran part d’aquests s’ajusten a alguna de les categories que va establir la Llei 3/1989, de 29 de març, d’entitats autònomes i empreses públics i vinculades a la CAIB, que ha sofert grans modificacions i que està pràcticament derogada per la Llei 7/2010, de 21 de juliol, del sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que, a l’article 2 estableix: 1. Integren el sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears els ens que s’esmenten a continuació, sempre que estiguin sota la dependència o vinculació de l’Administració de la comunitat autònoma en els termes que preveu aquesta llei: a) Els organismes autònoms.- b) Les entitats públiques empresarials.- c) Les societats mercantils públiques.- d) Les fundacions del sector públic.- e) Els consorcis.

En aquest camp, la tendència a la singularitat ha pogut apreciar-se en els últims anys i, de fet, algunes personificacions instrumentals han adquirit perfils propis en virtut de la seva normativa de creació, com, per exemple, l’ens públic “Ports de les Illes Balears” instituït a la Llei 10/2005, de 21 de juny.

D’altra banda, l’Estatut de les Illes Balears regula l’execució de les funcions administratives de la Comunitat autònoma a l’article 80 que -diu- la durà a terme mitjançant els ens i els organismes que depenen del Govern de les Illes Balears i dels consells insulars i a través dels municipis (ap. 1), tot afegint que podrà exercir la gestió ordinària de les seves competències a través dels consells insulars i dels ajuntaments (ap.2). Per això, habilita les instàncies autonòmiques per crear aquest tipus d’entitats i reserva a la llei la regulació de l’administració institucional autonòmica.

A nivell d’illes, i atenent-nos a les competències que té el Consell Insular de Menorca, aquest ha creat també “organismes autònoms de caràcter administratiu” que són, de fet, “entitats dependents del Consell Insular”, però que funcionen amb una gran autonomia en el marc de la gestió que se li ha encomanat. Els dos exemples principals (no sé si n’hi ha cap més) són l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Econòmic i Social de Menorca.

Ara bé, en el cas de l’Agència de la Biosfera de què estem parlant, s’anirà més enllà -per això es necessita una llei per establir-la-, i el que sí em sembla indispensable si no volem que fracassi és que, com demana Guillem López, aquesta s’aprovi per un consens molt general de totes les forces polítiques. Tot i així, el que no podem esperar és que els òrgans de govern d’aquesta nova institució -que, en efecte, hauria d’actuar amb plena autonomia en el marc de les seves competències (les que determinarà la llei que la creï, que exigirà segurament delegacions tant per part del Govern com del Consell)- siguin “independents”, en el sentit que no s’hagin de sotmetre a cap altre control que el de legalitat (que duen a terme els Tribunals de justícia), ja que han de poder tenir també -sense menyscabar la seva autonomia- alguna mena de control del Parlament i, se suposa, que del Ple del Consell Insular, que són els òrgans democràticament elegits en els quals els ciutadans hem dipositat la sobirania.

Entenc, doncs, que el nostre repte -seguint el desideràtum de Guillem López- és que la llei que s’està elaborant acabi creant una “Agència de la Biosfera” que sigui un organisme autònom (com “Ports de Balears”, per entendre’ns), amb personalitat jurídica pròpia i amb uns òrgans de govern que puguin decidir plenament en el marc de les competències que la llei haurà assignat a la institució. No hauria de ser, doncs -com tem Guillem López- un organisme sense personalitat jurídica adscrit a una conselleria del Consell Insular. 

Ara bé, les persones que estaran cridades a ocupar els càrrecs de direcció -que haurien de reunir les característiques que, per a elles, reclama Guillem López- hauran de ser elegides pels nostres representants polítics, ens agradin o no. Probablement, seria interessant que, per a aquesta elecció, s’exigís una majoria qualificada de vots per evitar partidismes, encara que, si volem tocar amb els peus a terra i partint del que s’ha aconseguit amb aquestes majories qualificades per a l’elecció d’òrgans transcendentals com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial, haurem de reconèixer que de ben poc han servit, ja que els polítics no sempre interpreten aquesta exigència de majories qualificades per arribar a una decisió de consens que els ajudi a elegir de comú acord els millors per al càrrec, sinó que en fan ús normalment per repartir-se el botí o -encara pitjor- per fer xantatge a l’adversari.

L’important, doncs, per no fracassar, és que, com demana Guillem López, l’Agència estigui dotada per llei de competències reals, transversals i tan àmplies com sigui possible, que actuï amb plena autonomia en el marc de la llei i estigui regida per persones honestes i competents. D’altra manera esdevindrà un organisme inútil o una joguina del conseller de torn.

Vivint a Menorca, jubilat de la meva professió i sense més contactes amb el que succeeix al món que els que m’aporten els diaris, els mitjans audiovisuals i la lectura de llibres i revistes, no puc pretendre tenir una opinió original i, encara menys, em puc permetre donar una primícia del que està succeint al món. He d’elaborar, doncs, el meu criteri a partir de les informacions i de les opinions que aporten persones amb més possibilitats i més coneixements que jo. I tanmateix vull parlar avui de l’Afganistan.

Potser hauria de dir que vaig prendre consciència d’aquest país l’any 1978 quan, residint provisionalment a Madrid preparant les oposicions a la carrera que he exercit durant una mica més de 40 anys, s’inicià el conflicte protagonitzat aleshores per la Unió Soviètica. L’única distracció que em permetia diàriament aquells dies a la cambra que se m’havia assignat al darrer pis d’un col·legi major de la capital, on només hi residíem opositors, era l’hora que, havent sopat, dedicava a la lectura d’El País, que aleshores considerava el millor diari dels que es publicaven a Espanya. 

Recordo que el conflicte va començar precisament aquell any, quan va tenir lloc la Revolució de Saur, que va fer de l’Afganistan un Estat socialista governat pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA). Un any després el Consell Revolucionari va sol·licitar la intervenció militar de la Unió Soviètica. Va ser llavors quan el govern dels Estats Units va iniciar l’ “Operació Cicló” en el context de la Guerra Freda, subministrant armes i una ampli finançament als rebels islàmics mujahidins. Les forces soviètiques van deposar i assassinar de manera immediata el dictador Hafizullah Amin, que prèviament havia manat assassinar de manera arbitrària l’anterior president i líder de la revolució, Nur Muhammad Taraki. La intervenció va produir un ressorgiment dels guerrillers mujahidins, que tot i estar dividits en diverses faccions, es van embarcar en una llarga campanya contra les forces soviètiques i afganeses, recolzats pels subministraments i el suport logístic i financer de nacions com els Estats Units, Pakistan, Iran, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit.

Després de més de nou anys de guerra, els soviètics es van retirar el 1989, un cop es van signar els Acords de Ginebra entre el Pakistan i la República Democràtica d’Afganistan. No obstant això, els enfrontaments entre insurgents i les tropes de govern van continuar fins a abril de 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va provocar el col·lapse econòmic del país i els fonamentalistes van poder establir l’Estat islámic. La població de l’Afganistan va caure de 13’41 milions el 1979 a 11,61 milions el 1988 com a conseqüència de la violència de la guerra i la crisi de refugiats. Una guerra que va ser reiterades vegades qualificada per la premsa nord-americana com “el Vietnam de la Unió Soviètica”.  

Han passat, doncs, una mica més de 40 anys des que començà aquell desastre, que acabà tan malament per a la Unió Soviètica i que, ara, després de la caiguda de Kabul, amb la fugida del país del president afganès i l’abandó de tots els ressorts del poder a mans dels talibans, es transforma en una derrota clara -ho vesteixin com ho vesteixin els polítics- dels Estats Units -recordeu que el president Bush va definir l’operació militar a l’Afganistan com “Llibertat Duradora”- i, en general de tot Occident.

En una explicació clara i bona d’entendre, Jorge Dezcallar, diplomàtic mallorquí que va ser director dels serveis d’intel·ligència espanyols entre 2001 i 2004, així com ambaixador d’Espanya al Marroc, davant la Santa Seu i al Estats Units, ha dit molt clarament que els americans no se n’han sortit a l’Afganistan, i que podem considerar aquesta retirada com l’última de les derrotes que van inaugurar, precisament, al Vietnam. Tanmateix hi ha diferències entre una i altra, ja que aquesta ha estat la seva guerra més llarga -ha durat 20 anys-, i la més cara en vides  i diners, ja que els ha costat -diu- la meitat del PIB espanyol, per no aconseguir absolutament res. 

De fet, dues dècades després de la invasió de l’Afganistan per part de tropes nord-americanes a la recerca dels terroristes d’Al-Qaida que van atacar l’11 de setembre de 2001, l’experiment nord-americà de consolidació nacional ha quedat en ruïnes, soscavat per polítiques equivocades i sovint contradictòries i per una insurgència implacable que havien subestimat els planificadors militars nord-americans.

Més de 2400 tropes nord-americanes han deixat la vida sobre el terreny i milers de soldats han estat ferits en un esforç per construir un govern afganès democràtic. Desenes de milers de civils han mort  en la lluita i també milers han quedat desplaçats de les seves llars. Només en els últims dies, mentre els talibans avançaven per l’interior de país amb vertiginosa rapidesa, milers d’afganesos han abandonat Kabul.

Segons he pogut llegir a la versió en espanyol del New York Times publicada a la web, el nombre de víctimes de la guerra ha recaigut considerablement en les forces armades afganeses en els últims anys. Però la realitat és que ni l’entrenament ni el material nord-americà, amb un cost de 83.000 milions de dòlars, ha estat suficient per crear una força de seguretat disposada a lluitar i a morir per una nació assetjada que les forces nord-americanes han decidit abandonar. En aquest sentit, les declaracions públiques de Donald Trump i, després, les del president Joe Biden demanant una retirada ràpida i total de les tropes, van fer que la moral caigués en picat per tot l’Afganistan. 

La realitat és que els americans han abandonat l’Afganistan amb la cua entre les cames, com abans ho van fer els britànics i els russos. Dezcallar creu que van atacar l’Afganistan plens de raons després dels atemptats sobre el Pentàgon i les Torres Bessones (2001) perquè allotjava la gentussa d’Al-Qaida, però després, un cop van neutralitzar els terroristes, no han sabut sortir-ne a temps.

Obama ho va intentar, però els militars no li ho van permetre, i ha estat ara el president Biden qui ho ha fet, però al preu de deixar darrere seu un Estat fallit -tres de cada quatre afganesos estan a la misèria-, en el qual, el corrupte règim de Kabul no ha estat capaç d’aturar l’avanç fulgurant dels talibans mentre ressorgeixen els senyors de la guerra locals. 

Sense recolzament americà, el fantasmagòric poder central afganès s’ha fos i la mateixa Kabul ha caigut a una velocitat inesperada. I què significa això? Doncs que l’Afganistan s’enfonsa en la guerra civil i milers d’afganesos han fugit i seguiran fugint (si poden) a països veïns per por de les represàlies dels talibans o perquè no volen viure sota la seva estricta llei islàmica, que comportarà una brutal submissió de la dona, a pesar de les “bones paraules” dels qui acaben d’assolir el poder. No hi ha dubte que la llibertat hi sortirà perdent, però els éssers humans que més hi tenen a perdre són les dones, que deixaran de poder treballar, de poder estudiar i de ser considerades com a persones amb la mateixa consideració dels homes (per més que ara els actuals dirigents les vulguin tranquil·litzar).

Curiosament, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ha culpat les forces afganeses de no haver volgut defensar el seu país dels insurgents. No ho sé, és possible, però jo crec que aquesta és una gran derrota (militar i moral) d’Occident, que ha fracassat un cop més en la seva política internacional.

El teòleg i biblista ciutadellenc, Xavier Moll Camps, acaba de publicar un assaig amb el títol que precedeix, agafat de l’evangeli de Joan 1,18. (CPL editorial). La profunditat del seu pensament m’han suggerit de recollir en aquesta secció textos que em semblen fonamentals de la seva obra, amb l’esperança d’esperonar els meus lectors que se sentin inclinats a llegir-la. 

* * *

La llum de les nacions no és l’Església, sinó el Crist (cf. Lc 2,32). La missió de l’Església és mostrar aquest Crist, a fi que el món el vegi. (…) A una Església que perd clients davant el món sense Déu, no se li demana altra cosa que no sigui mostrar Déu.

L’amor diu: “Faig això, perquè t’agradi”; el negoci diu: “Ho faig perquè m’agrada”. Davant l’altre, l’amor pensa: “Això no ho diré, perquè li podria fer mal o disgustar”; el periodista conscient i sense pèls a la llengua proclama: “Llibertat de premsa, sense traves!” La diferència és clara: en el primer cas, l’atenció està centrada en l’altre; en el segon, el criteri de fer o deixar de fer es troba dins un mateix. El primer model és la situació de diàleg; el segon model és la de domini.

* * *

Un pensament que fa anys que em persegueix és que en situació de diàleg es demana per endavant de part del qui rep -escolta, llegeix, veu, etc.- un cert parentiu amb el qui dona, altrament la comunicació no és possible (…) El receptor ha de ser capaç de rebre i ha de voler rebre. Déu crea l’home a la seva imatge i semblança, a fi que sigui capaç de diàleg amb ell. Però llavors no basta que Déu li parli i es mostri; caldrà encara que l’home el vulgui escoltar i veure (…) Escoltar la paraula de Déu i el desig de veure la seva glòria suposa que el qui rep és conscient de la seva pobresa (…) Si els rics i poderosos de la terra tinguessin consciència de ser pobres davant de Déu, el diàleg amb els semblants tindria tot un altre aire, també les obres de beneficència que fan”.

Si el pecat es defineix com a “aversio Deo”, dins una societat agnòstica, en mancar Déu, aquest concepte és aleshores absolutament absurd. Llavors la moral és tota una altra cosa: l’home solitari per defensar-se dels altres, que es troben en la mateixa situació precària que ell mateix, es reuneix amb ells i fa amb ells un pacte de no fer-se mal.

Naturalment, al costat d’aquesta manera d’entendre la moral, tampoc no té cap sentit parlar del misteri de la redempció (…) L’aversio Deo es pot combinar a la meravella amb una vida socialment decent (…) Amb Déu també es dona el cas de trobar el pecat on tot semblava que era administració de la justícia. La creu de Jesús n’és el cas exemplar.

* * *

El fet que l’home hagi de representar Déu sobre la terra ja es troba a l’arrel mateixa de la seva creació (…) La conseqüència obligada deu ser aleshores demanar-nos si no ens hauríem d’exercitar més en l’hàbit de veure en els nostres semblants aquesta imatge de Déu, i si d’aquesta pràctica, de passada, no en sortiria una comprensió més profunda de les primeres paraules de la llei fonamental dels nostres estats civilitats, que proclama que “la dignitat de l’home és inviolable”. Sense Déu, aquesta defensa incondicional de la dignitat de l’home, no pot significar gaire cosa més que assegurança de poder viure tranquil en aquest món.

* * *

El pecat amb tot el que l’acompanya no fou per haver menjat una poma, sinó perquè l’home creia que de la menja d’aquella poma en resultaria independència de Déu, és a dir, significava negar-se a ser més imatge seva (Gn 1,26s). El pecat és quan l’home, amb la seva conducta, no imita Déu, sinó que només cerca allò que més li convé, és a dir, es mostra ell mateix (…) El projecte de Déu d’un diàleg amb l’home es desfà, perquè l’home prefereix ser només ell mateix. No passa cosa d’això quan l’Església es concentra dins ella mateixa?

El sentit teològic més profund de la doctrina del cos místic de Crist es dona en el fet d’unir inseparablement eclesiologia i cristologia, i d’aquesta manera de fer de l’Església una part integrant de l’obra de la salvació (Ernst Käsemann)… El mal surt quan la preocupació de salvar l’Església pesa més que el sentit mateix de l’Església, quan ella es fa més important que el Crist.

* * *

L’esclavitud més pregona és la que ferma dins un mateix, cosa que ja és l’altra cara del pecat, evidentment si per pecat s’entén que és més cosa que el simple no compliment d’una llei (…) El negociant i el polític i d’altres ocupacions semblants calculen i trien, admeten o rebutgen, tenen tota la vida centrada en ells mateixos; dels altres només n’esperen la confirmació: la reverència dels devots; els que no agraden, no existeixen. Dins aquesta manera d’entendre la llibertat, els altres si no m’aprofiten, fan nosa. És la negació del diàleg (…) La llibertat entesa com a independència de tothom, per poder fer el que vulgui, de fet és romandre esclau de si mateix.

* * *

“A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Jn. 1,18) -és el títol d’aquest llibre-, però confessem que “veure’l cara a cara” (cf. 1Co 13,12) ha de ser el terme final de tota una vida de fe. Exercir ja des d’ara l’hàbit de veure Déu a través de signes, no solament és un primer pas de visió, sinó que pròpiament és el mateix sentit de la fe. I justament el fet que aquest estil de veure les coses no és l’habitual en el nostre món materialista, el perill és que d’amagat es pugui infiltrar dins l’Església mateixa, que fins i tot ja ho hagi fet (…) L’ètica realment poètica no és la que s’ajusta a un reglament ferri, sinó la que reprodueix la bellesa de Déu. L’home no es justifica quan presumeix de bona conducta, sinó quan mostra que és imatge de Déu.

* * *

La meva impressió és que actualment la teologia, tant la catòlica com la protestant, estan tan centrades en una mena d’antropologia teològica que ben aviat Déu i, ben mirat Jesucrist també, es remeten al marge, cosa que equival a dir que la teologia desapareix i al final no resta més que una antropologia pura. 

L’Església catòlica i la protestant es troben en franca decadència numèrica, el pes social d’una i altra minva constantment, com més va més incert és que encara es pugui parlar d’una “cultura cristiana”. I una i altra s’esforcen a afirmar la presència més aviat per mitjà, no d’una entesa ecumènica entre les distintes confessions cristianes, sinó d’una adaptació al tarannà del món que l’envolta, un món francament agnòstic. I això ja és tant com dir que en aquesta empresa de pau universal el valor de ser amics de Déu no és cap cosa decisiva.

Els cristians de tota confessió, també els qui encara van a l’església cada diumenge, viuen també una vida diària ben al marge de Déu: no neguen Déu, però no el necessiten.

La secció que va precedir aquesta que ara escric sota el títol genèric de “Bloc de Notes” es deia “Lletres de batalla”, títol que penso que responia encara més exactament al que jo faig -amb permís de Joanot Martorell, que escrivia en “valencià” però que, sortosament i potser incomprensiblement per a Pablo Casado, puc llegir i entendre-. Habitualment, el meu article setmanal intenta reflexionar sobre una matèria política que em sembla rellevant per al nostre país, encara que més d’un cop em sento temptat a parlar d’altres qüestions relacionades amb la cultura, ja sigui perquè m’afecten o perquè crec que també poden interessar als meus lectors.

Potser una mica cansat de contemplar darrerament el món polític que m’envolta, em calia fer un recés, i un article que el passat dimarts publicava Javier Cercas a El País, recordant-nos que aquest any 2021 celebrem el bicentenari del naixement de Gustave Flaubert, m’ha suggerit el tema. Cercas reconeix que ell és un dels novel·listes que s’emmiralla en Flaubert perquè creu que, després de Cervantes, ha estat el novel·lista més decisiu de la història de la novel·la. Cervantes -diu- crea la novel·la moderna i Flaubert la revoluciona i la sofistica, ja que no sols es proposa dotar la prosa de la mateixa perfecció estètica que la poesia, sinó que l’eleva al mateix estatus que posseeix aquella des de la Antiguitat. I això perquè, per a Flaubert, la novel·la també és forma, com ho és la poesia.

Aquesta reflexió m’ha evocat un article que vaig escriure l’any 2004 en aquestes mateixes pàgines en una secció com l’actual que aleshores seguia l’estructura de “Carta al director del diari”, dirigida al recordat i enyorat amic Bosco Marquès, amb qui compartia des dels anys universitaris la passió pel periodisme.

En aquell article li confessava els problemes que sovint ens trobem els escriptors: “Hi ha dies -escrivia aleshores- que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. Aquesta és la causa que l’escriptor evoqui sovint la crisi de creativitat, el pou en què creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, que l’impedeix d’avançar, i fins de sobreviure.”

Era aquesta situació de bloqueig, amb què sovint ens trobem els qui escrivim, que em conduí a parlar de Flaubert i, especialment, de la correspondència de l’escriptor francès amb la seva amant Louise Colet, que constitueix per a ell un bàlsam en els moments de dificultat creadora, i també ha conformat una mena de diari de Madame Bovary que ens és de gran valor per a comprendre el rerefons de la novel·la. 

Però a mi, la correspondència de Flaubert amb la seva amant no em consola tant pel que acabo de dir com pel que em mostra dels estats d’ànim de l’escriptor. Acollint-me, doncs, a l’efemèride del bicentenari, em referiré a aquesta correspondència per infondre ànims als qui estimen la literatura, senten el delit d’escriure i es troben sovint davant d’aquest impasse -diguem-ho en francès per apropar-nos a Flaubert- suggerint-los que s’acostin a aquesta correspondència, perquè ens revela que l’itinerari de Flaubert en la redacció de la gran novel·la no fou ni curt ni planer. De fet, l’inicia el 19 de setembre de 1851 (“Ahir nit vaig començar la meva novel·la. Hi entreveig algunes dificultats d’estil que m’espanten. No es tracte d’un petit problema bo de resoldre” escriu a Louise Colet el 20 setembre 1851) i l’acaba a mitjan mes de juny de 1856. Cinc anys més tard.

La correspondència és força abundant en queixes de tota mena: “Com m’emprenya aquesta Bovary!” (19/9/1852); “La meva sagrada Bovary em turmenta i em carrega” (12/1/1853); “Heus aquí tres dies sense fer altra cosa que estar ajagut sobre els mobles per trobar alguna cosa a dir!” (6/4/1853); “Aquest llibre em mata” (16/4/1853) etc. Imagina’t, estimat director, tres dies sense saber què dir! (“pour trouver quoi dire!”), segons ell escriu. I estam parlant de Flaubert!

Si seguiu, doncs, la preparació de l’obra, el pla, el guió, la documentació, etc., us adoneu de la immensitat de la tasca que l’escriptor s’havia imposat. Per això em meravella la lleugeresa i, sobretot, la rapidesa com alguns escriptors (potser hauríem de dir escrivents) enllesteixen de vegades el seu treball. Quant a la redacció pròpiament dita, la recerca de l’estil es troba sempre amb el problema d’animar l’escriptura amb un moviment de conjunt (“Les perles –escriu Flaubert- composen el collar, però és el fil que fa el collar”). No és, doncs, tan important que cada paràgraf sigui bo per ell mateix com que s’aconsegueixi donar la impressió que els paràgrafs llisquen els uns dels altres. Per això, i aquesta és una experiència que avui tenim molt oblidada, quan una frase li sembla més o menys conclosa, la llegeix en veu alta, la interpreta, apujant molt el to, passejant per l’habitació i gesticulant com un actor. Si no “sona bé”, si no és melodiosa i envoltant, si les seves virtualitats sonores no constitueixen per elles mateixes un valor, no és correcta, vol dir que les paraules no són les justes, vol dir que la “idea” no ha estat expressada de manera cabal. “Así se van acumulando las hojas por parejas –escriu Vargas Llosa a La orgía permanente (Taurus 1975)-: el recto de una es la versión primera del verso de otra. Un buen día de trabajo puede significar media página definitiva; pero hay jornadas dedicadas a componer –es el verbo justo- una sola frase. Se trata de una auténtica guerra de cinco años, en los que poco a poco se multiplican sus enemigos, bestias negras que son materia de pesadillas y blanco de sus más biliosos ataques de ira: las consonancias y asonancias, las cacofonías, ciertas preposiciones que tienden a repetirse (…) Sus cartas emplean bellas imágenes para describir los incidentes de la larga contienda. Las palabras se materializan en esta declaración beligerante: (que em permetré traduir del francès): ‘Cal regirar els mots per tots els seus costats i fer com els pares espartans que llençaven impietosament al no-res els qui tenien els peus plans o eren estrets de pit’ (26/9/1854)”. 

El més gran de la literatura és que cada escriptor pot llançar-se a la creació de la manera que més l’abelleixi. Joan Perucho -que havia estat jutge de professió però que era escriptor vocacional- escrivia literatura fantàstica perquè deia que “no m’agrada la realitat”. Flaubert, en canvi, que sí escrivia literatura que podem qualificar de realista, confessava que escrivia, segons ens va dir, per “venjar-se de la realitat”. Josep Pla, en canvi, tot i que és segurament el més aferrat a la realitat dels nostres grans escriptors, constitueix una gran obra, descrivint com ningú aquesta realitat que l’envolta. Són diferents maneres d’entendre la literatura, però totes tres han configurat una obra colossal.

De fet, si retornem a Flaubert, parlant de la realitat que volia descriure, ens va deixar uns mots que són una lliçó eminent del que, al meu entendre, és la literatura: “Jo voldria escriure tot el que veig –escriu a Louise Colet el 26/8/1953-, però no com és, sinó transfigurat”. I afegeix-: “La narració exacta del més magnífic dels fets reals em seria impossible. Em caldria brodar-la de nou”. “Broder la narration” –escriu Flaubert, frase que potser podríem traduir lliurement per “enriquir la narració amb detalls imaginaris”. Tenim, doncs, que el punt de partida Pla i de Flaubert és, doncs, la realitat, però mentre Pla, narrador magnífic, s’ateny a la realitat, Flaubert, escriptor sublim, la transfigura i, com diu Vargas Llosa, hi afegeix alguna cosa més. I és precisament aquest element afegit allò que dóna originalitat a la seva obra, allò que dóna autonomia a la realitat fictícia, allò que la distingeix de la pura i simple realitat.

Fa un parell de setmanes, l’escriptor Llàtzer Moix es demanava: Fins quan seguirà ficant la pota Pablo Casado? I no es feia la pregunta pel seu discurs de Palma, on va proclamar davant dels militants que eren presents  a la celebració del setzè congrés del partit a les Illes Balears, que nosaltres, els illencs que habitem en aquesta comunitat autònoma, no parlàvem català. Ho feia després de contemplar la seva encara curta trajectòria política.

Potser una persona tan malèvola com Pablo Casado, però no tan curta de gambals, hauria sabut donar la volta a l’argument i jugar només amb la denominació de les parles i referir-se a les nostres titllant-les de mallorquí, de menorquí, d’eivissenc i de formenterer, obviant així la matriu catalana -una denominació (la de “llengua catalana”) que consta a l’Estatut d’autonomia des de 1983 i és acceptada per totes les acadèmies i les universitats. Però ell, que, a més de malèvol és, com dic, curt de gambals, havia d’anar més enllà i afegir que les nostres parles no formaven part de la llengua catalana. Potser ho va aprendre en aquell màster que va fer per correspondència i ha volgut emular -val a dir que amb escreix- les bestieses que, en aquest camp, va dir el seu antic company de files, l’ínclit José Ramon Bauzà quan, al capdavant del PP, presidia la nostra comunitat autònoma.

¿Podíem, tanmateix, esperar alguna cosa més sensata d’un home com ell que, des que ha assumit el càrrec de president del partit, ha pres una deriva erràtica, fent capçanades d’un lloc a l’altre (ara a la dreta, ara al centre, ara al no-res) sempre amb la idea d’abatre l’adversari per aconseguir el poder?

Líder mundial en l’estratègia de la crispació i ben secundat per Díaz Ayuso i d’altres joves dirigents populars, Casado no mira prim, i si amb la seva desbocada verborrea creu que pot provocar un cataclisme polític, ho fa. Si això l’obliga a atacar no sols el Govern, cosa que fins a cert punt seria comprensible en un líder de l’oposició, sinó també alguns aliats tradicionals de la dreta, com els empresaris de la CEOE o l’Església catòlica, per haver donat suport als indults, els ataca. Si creu que ha de boicotejar l’homenatge del Congrés a la víctimes del terrorisme amb l’excusa que hi participava Bildu, quan -com han advertit tots els periodistes que no han perdut la memòria- en anteriors ocasions també hi va participar, doncs no li fa res deixar les víctimes a l’estacada. Si pensa que l’afavoreix abstenir-se de censurar les polítiques homòfobes del president hongarès Viktor Orban o fer incursions en el revisionisme històric de la Guerra Civil, emulant així l’extrema dreta de Vox, no dubta de fer-ho.

Com a mostra del que acabo de dir, el lector recordarà que, amb prou feines deu fer una setmana, el jove dirigent popular va moderar un diàleg en el qual hi participaven dos exministres de l’època d’UCD, i va ser incapaç de parar els peus -ni que fos mostrant el seu desacord- a Ignacio Camuñas quan aquest proclamà impúdicament que l’any 1936 no hi va haver a Espanya un cop d’Estat. És a dir, quan aquell defensava una teoria negacionista de la realitat, d’uns fets contrastats i reconeguts per tots els historiadors del món. Fent per tant, una afirmació que, si s’hagués produït a Alemanya referent a l’holocaust hauria estat constitutiva de delicte. Però no, Casado es va limitar a posar una cara de circumstàncies i, per tant, de complicitat amb una persona que negava clarament una evidència de la qual es van derivar un milió de morts.

Sembla que hi hagi unanimitat en els actuals dirigents del PP per actuar en aquest sentit, perquè se’m fa difícil parlar en singular quan podem observar diàriament les actituds desafiants de Díaz Ayuso o bé de l’expresident Aznar, quan assegura que pren nota -ho fa per venjar-se quan en tingui l’ocasió?- de l’actitud dels bisbes o dels empresaris espanyols pel fet d’haver donat suport a les polítiques de distensió i de convivència, com poden ser els indults concedits als polítics catalans.

Escoltant aquests dirigents em fa la impressió que vivim en un país on l’epidèmia de la Covid-19 és segurament el menor dels desastres que sofreix, perquè si els hem de fer cas, haurem de convenir que Espanya té una economia derrotada, que la unitat territorial està feta esquerdes, i que fins la llengua espanyola -amb quatre-cents milions de parlants a tot el món- es troba en perill d’extinció pel fet que ells no han aconseguit suplantar del tot el català pel castellà, a pesar que la llengua catalana, tot i que és la “pròpia” d’algunes comunitats (llegiu, si no, l’article 4 del nostre Estatut) i és també cooficial a diferents territoris, no mereix sinó que sigui esquarterada i dividida fins al punt que, segons ells, no té dret a tenir una denominació unificada, com la té el castellà (o espanyol), que sí pot denominar-se així a tots els països del món on es parla.

Mentre Pablo Casado és incapaç de veure res de bo en els seus adversaris i parla d’una pàtria, la nostra, en termes apocalíptics, es veu obligat a corregir els llibres de filologia romànica i no s’immuta quan algun dels seus s’atreveix, sense pudor, a reescriure la història, emula, segur que conscientment, els ultres de Vox, els seus grans adversaris, que -aquests sí!- no s’amaguen de ser filofeixistes, negacionistes i masclistes, alhora que ha perdut qualsevol sensibilitat per entendre les disfuncions que trobem avui  en algunes de les més importants institucions de l’Estat que, constitucionalment, haurien de ser renovades però segueixen exercint les seves funcions com si res, perquè ell, Pablo Casado, sap molt bé que, amb l’actual composició del Parlament, qualsevol canvi li produiria una pèrdua de poder i d’influència per seguir duent a terme la seva acció d’assetjament i enderroc del Govern.

¿És possible que sigui tan cec davant d’actuacions com la del Tribunal de Comptes, per no veure que aquest mateix tribunal que ara reclama impietosament 5’4 milions d’euros als polítics independentistes catalans, va revocar -en segona instància- la multa que havia imposat de 25 milions d’euros a Ana Botella, per la venda d’uns pisos que havia fet quan era alcaldessa de Madrid? ¿Ens hem de creure que en aquesta exoneració no va tenir-hi res a veure el germà del seu marit, Manuel Aznar, l’exministra del seu marit, Margarita Mariscal de Gante, i la majoria de membres d’un tribunal nomenat a l’època en què governava el PP?

Algú, observant l’espectacle que estem vivint en aquesta Espanya on Pablo Casado sembla que pugui ficar la pota impunement, ha dit que les dues Espanyes de 1936 segueixen igual de vives, però amb la diferència que els que simpatitzen o descendeixen ideològicament dels qui van guanyar la guerra volen tornar a guanyar-la sense cap cost per part seva, ni econòmic ni moral.

I segurament té raó perquè no basta, en efecte, que, lentament però sense treva, la justícia europea vagi revisant -i la cosa anirà a més- la deriva dretana i contrària a la diversitat nacional del nostre país que estan seguint les principals institucions que conformen el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes, ni basta tampoc que 36 premis Nobel s’hagin pronunciat contra la injustícia que sofreix Andreu Mas-Collell, un dels economistes de més renom a casa nostra, a causa de la decisió d’aquest darrer tribunal.

Però el que no hauríem d’oblidar és que si Pablo Casado es permet tot el que acabo de dir és perquè se sent amb prou poder i protegit pels sectors cada cop més reaccionaris i radicals d’un Estat que és capaç de qualsevol cosa per emparar els seus privilegis.