Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen haver legislat amb matisos, regulant el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.
De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP, que va encarregar el recurs d’inconstitucionalitat a la qui era aleshores la seva millor cara antiavortista: el diputat José María Ruiz Gallardón. Aquest no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, i el PP d’aquells anys va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.
Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça, ja que permetia l’avortament per malformació (és a dir que, d’alguna manera, deien el mateix que diu ara Felipe González dels separatistes catalans. Tot un clàssic!).
Rajoy, que és un polític fred, sense la passió ideològica que tenen els polítics del PP influïts especialment per l’Opus Dei i per la Conferència episcopal, i que, per tant, en matèria moral pot defensar una cosa i la contraria, a la campanya electoral de 2011 va veure que atacar el PSOE amb la bandera antiavortista podia ser útil al seu partit (com un dia enarborà també la bandera anticatalana amb la recollida de signatures contra l’Estatut de 2010), i això va fer que incorporés al seu programa electoral la derogació de la llei proavortista de Zapatero, per tal de substituir-la per una de radicalment antiavortista, val a dir que amb el suport del cardenal de Madrid.
No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament al seu company de partit (i etern aspirant a la presidència) José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón, que deixà l’alcaldia de Madrid per assumir el càrrec de ministre de justícia, es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i va elaborar un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.
Ben prest van aparèixer els problemes, quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar. Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.
Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en l’opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz- Gallardón del mapa i se situava més al centre de l’espectre polític. Alhora demostrava d’una manera clara i llampant que, com he dit al principi, era un polític fred, sense passió ideològica i –afegeixo ara- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, han maquillat una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys puguin avortar sense el consentiment dels pares.
Bé, m’adono ara que estic ja molt endavant del meu article i només he parlat de l’avortament quan, en el fons, volia parlar d’una altra cosa, encara que hi està relacionada. Em refereixo a la notícia que ha aparegut recentment als diaris, segons la qual, el Bisbat de Mallorca ha demanat quatre anys de presó per a cada un dels sis joves que, al febrer de 2014, van irrompre durant una missa a la parròquia de Sant Miquel de Palma, per mostrar el seu rebuig a la política de l’Església catòlica sobre l’avortament. De fet, l’Església de Mallorca, que exerceix l’acusació particular en aquest cas, demana quatre anys de presó per als activistes, als quals acusa de diversos delictes d’ofensa contra els sentiments religiosos.
Realment m’ha sorprès l’actitud del bisbat, no tant perquè jo aprovi l’acció dels joves que van entrar a l’església de Sant Miquel i –diguem-ho clarament- van profanar una celebració tan important per als cristians com és la missa, al·legant que aquella actitud estava emparada per la llibertat d’expressió. No, l’acció d’aquells joves no estava emparada pel dret a expressar-se lliurement i mereix, per tant, el meu rebuig. I el més probable és que, d’acord amb les lleis espanyoles, mereixi també una condemna penal. El que a mi se’m fa estrany és que l’Església hagi actuat com a acusació particular i demani quatre anys de presó als agressors. Més encara sabent que la fiscalia –que va actuar d’ofici- en demana nou per a cadascun dels encausats. No hauria estat millor –més cristià- seguir la pràctica del perdó que diem al parenostre i que tants cops recomanada l’evangeli?
Josep Maria Quintana 