Archive for Octubre de 2007

El processament d’Ibarretxe

31 Octubre 2007

Que el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) hagi decidit obrir judici contra el lendakari Ibarretxe, Patxi López i Rodolfo Ares per un possible “delicte de desobediència” no vol dir que se’ls condemni, però vol dir que, amb la llei actual a la mà, el fiscal troba que hi ha elements suficients per condemnar-los.

Seré molt breu avui en el meu comentari: Si finalment aquests tres polítics són acusats i condemnats per haver-se reunit a parlar amb dirigents de l’esquerra abertzale membres d’una organització il·legal, això vol dir que la llei és del tot injusta (o absurda, que tan se val), perquè no hi ha cap conflicte polític al món (i el conflicte del País Basc té, sens dubte, un component polític) que no s’hagi resolt mitjançant la negociació. Menteixo: aquesta no ha fet falta quan els uns han pogut exterminar els altres.

Així doncs, més enllà de les conseqüències polítiques que pot comportar aquest procés, el que demostra és que la dita “llei de partits”, aquesta que tant lloa el PP, és una llei que no portarà mai la pau al País Basc, perquè, per molt que ens hi entossudim, la pau i la concòrdia no arribaran només per la detenció de tots els membres d’ETA, si és que hem d’entendre que aquestes sigles englobem –com ha dit el Tribunal Suprem-, no només els assassins, sinó també Batasuna i tot l’entorn d’aquesta formació.

Oh culpa feliç, que ha merescut un Redemptor tan gran!

30 Octubre 2007

Rodríguez Zapatero s’ha proposat fer-me quedar malament com a analista polític i tot indica que ha decidit que la seva ministra Magdalena Álvarez no dimitirà ni serà cessada. Ell, com un Calvo Sotelo qualsevol, sembla que també hagi dit “anchas son mis espaldas” i, el Redemptor, ha assumit damunt seu tots els pecats dels polítics que formen la cadena de comandament en matèria d’obres públiques.

L’aparició diumenge a Barcelona per sorpresa (on, per cert, va poder contemplar en directe com es feia un nou esvoranc) ha estat estel·lar: sense la ministra (se suposa que per evitar crispació), però sense haver-la cessat (al cap i a la fi, si ell assumeix sobre si els pecats de tothom, no cal que la cessi) ha posat una mica d’ordre en les prioritats que ells mateixos havien contribuït a confondre: primer seguretat, segonament rodalies, i en últim lloc, l’AVE. El programa polític sembla sensat, el problema és que el component racional d’aquest programa arriba tard.

Dit això voldria comentar la frase estrella de la irritable ministra Álvarez. Què significa que “fugir és de covards”? És clar que fugir d’una responsabilitat pot ser-ho, però en el camp de la política, quan el responsable d’una administració pública observa la pròpia incapacitat per dur a terme una acció de govern o constata que s’ha equivocat en l’elecció presa, dimitir és el correcte. És l’única manera seriosa d’assumir responsabilitats.

D’altra banda, no oblidem tampoc que les responsabilitats ascendeixen, d’ací que els juristes parlem sovint de la “culpa in eligendo”, i aquesta no correspon ja al causant dels errors, sinó al qui el va posar en el càrrec.

La Memòria Històrica altre cop: la beatificació

29 Octubre 2007

Els qui em llegiu habitualment sabeu que no m’he mostrat gaire partidari de la “Llei de Memòria Històrica” aprovada en el Parlament espanyol. Ho he raonat en diferents apunts d’aquest quadern de bitàcola. Ço no vol dir que m’hagi d’identificar necessàriament amb els seus detractors, un dels quals, el senyor Triay, d’UDPC, ha publicat força articles en aquest sentit i ha aconseguit que l’ajuntament de Ciutadella de Menorca demanés al govern la retirada de la llei.

Deixant les anècdotes de banda, us diré que ahir, quan contemplava la magna beatificació que feia el Vaticà dels religiosos màrtirs de la República, vaig pensar: Suposo que cap d’aquests que són a la plaça de Sant Pere, cap dels qui comparteixen ideològicament, sentimentalment o moralment aquesta beatificació que l’Església fa d’unes persones que han estat mortes violentament per unes altres, cap d’aquests, insisteixo, no deu estar en contra de la llei, perquè si alguna cosa poc qualificar-se d’exaltació de la “memòria històrica” és precisament això que veiem ara a la televisió: l’exaltació suprema de les víctimes de la repressió d’esquerres durant la guerra civil.

Més enllà, però, de recordar i de glorificar “els nostres”, cosa que comprenc i respecto, no podríem també passar-nos la mà pel pit i demanar perdó pels “nostres” pecats? No podria l’Església reflexionar sobre la seva col·laboració, aprovació i fins exaltació del règim franquista? No podria l’Església reflexionar i dir avui alguna cosa sobre els seus silencis durant la repressió de postguerra, davant els judicis sumaríssims, i per la seva absoluta complicitat amb el règim dictador?

Parlar de reconciliació (siguin diputats o bisbes els qui en parlen) no és el mateix que fer aquesta reconciliació. D’ací que em sembli més fàcil fer lleis que exaltin la memòria, o beatificacions que també persegueixin el mateix objectiu (però cadascú des del seu vessant) que reconèixer els propis errors i, d’una vegada per totes, donar la mà al qui ha estat històricament l’adversari.

I qualsevol que hagi estat la meva crítica a la “Llei de Memòria Històrica”, diré que, amb els seus defectes, és força menys sectària que el document papal en què es basava la canonització d’ahir.

Magdalena Álvarez o el fracàs

28 Octubre 2007

És ben curiós contemplar com, en la política, fets que no esperaves (encara que no necessàriament fortuïts) poden dur en orris les esperances electorals d’un partit o d’una persona.

L’atemptat de l’11-M fou un fet imprevist i probablement imprevisible. L’enfonsament del Prestige també. Ho és, però, el caos dels trens de rodalies i els desastres que han provocat les obres de l’AVE?

En els dos primers exemples que he apuntat, el problema del PP va ser que no va saber administrar la crisi. A diferència d’aquelles inundacions d’estiu (una catàstrofe també fortuïta) que, a Alemanya, feren guanyar inesperadament Schröder, Aznar no va saber administrar bé les crisis i això li va fer perdre les eleccions.

En el cas de l’AVE i dels trens de rodalies de Barcelona el problema és força més greu, perquè els fets que han provocat el desastre no eren del tot imprevisibles (avui sembla clar que hi ha hagut improvisació i una manca de prevenció en les obres) i, a més, l’administració de la crisi resulta inexplicablement equivocada, fins al punt que el president de la Generalitat s’ha hagut d’enfrontar al president del govern espanyol (és clar que, segurament, per ell treure’s una mica les puces).

Avui no hi ha ningú amb dos dits de front que defensi Magdalena Álvarez, la ministra de Foment i la persona que, de fa mesos, navega en aigües turbulentes pilotant una nau el maneig de la qual no domina. Magdalena Álvarez és un fracàs, és un error i és un llast que pot arrossegar el govern a les penyes.

No s’equivoca, doncs, Rajoy quan ha decidit convertir l’AVE en el Prestige del govern socialista. D’arguments n’hi sobren.

Tot i que ahir mateix vaig escoltar com la ministra deia que no dimitirà, tinc la impressió que els seus dies al front del ministeri tenen data de caducitat. I que aquesta es pot gairebé tocar amb els dit.

Amb això no crec que les coses millorin de manera excessiva, i segur que no milloraran ràpidament. Però Rodríguez Zapatero es veurà forçat a despatxar-la si no vol ésser literalment engolit per un esvoranc polític molt més profund dels que han provocat les obres de l’AVE.

Les injustícies que ens envolten

27 Octubre 2007

Quan llegeixo frases com la de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, la qual ha qualificat de “pasividad escandalosa” l’actitud del testimoni de l’agressió del tren de Barcelona, tot afirmant que “así comenzó el nazismo”, penso fins a quin punt podem arribar a ser d’hipòcrites les persones, i falsos els polítics.

No és que l’actitud del jove argentí que era vora de la víctima i que va decidir de mirar cap a una altra banda en el moment de l’agressió sigui exemplar. Evidentment que no ho és, però fer també d’aquest altre immigrant un còmplice passiu de l’agressor i demonitzar-lo com ho ha fet la presidenta em sembla d’una gran demagògia, perquè ningú no pot afirmar com ell hauria actuat en aquells instants davant un jove violent com el que hem conegut pel vídeo que ha corregut ja mig món.

Des que ens aixequem fins que ens anem al llit, tots els dies som còmplices d’actuacions desafortunades que no denunciem. “No t’hi fiquis” és l’expressió per excel·lència en aquest tipus de situacions, i sovint callem i “no ens hi fiquem” perquè ens resulta més còmode callar i prosseguir la nostra vida.

Dubto molt que en aquest cas fos la comoditat allò que va engarrotar el jove. És força més probable que fos la por a també ser ell víctima de la violència. I la por és lliure. I si bé la seva actitud no mereix cap mena d’elogi, temo molt que mereixi aquest acarnissament, quan, només que ens posem la mà al pit, aviat ens adonarem de les moltes vegades que, cada dia, preferim, no ja no ser herois, sinó callar i fer veure que no ens adonem de les grans i petites injustícies que ens envolten.

L’esclerosi múltiple del Tribunal Constitucional

26 Octubre 2007

Ahir migdia, Eduardo Zaplana decidia posar encara més merda sobre el Tribunal Constitucional. I com que el que està molt malament sempre és susceptible d’empitjorar, recusava en nom del seu partit tres magistrats més.

La cosa faria riure si no fos patètica, perquè, si aquesta recusació (i l’anterior del PSOE) prosperava, el tribunal quedaria sense el quòrum necessari per poder decidir.

Jo confio que els magistrats seran capaços de sobreposar-se a tanta mediocritat ambiental, si bé no hem d’oblidar que d’alguna manera són ells els qui van deixar-se manipular tot entrant en el joc de les majories i minories estables (com si fossin polítics) quan, a instàncies dels conservadors, acceptaven la recusació de Pérez Tremps, del camp progressista.

Penso que el mal està fet i que estem davant una cul de sac sense sortida, o com a mínim, sense possibilitat de cap sortida airosa. Només una dimissió en bloc, només un abandó de la funció jurisdiccional, potser faria reflexionar els polítics. Alguna cosa gran ha de petar per fer seny, si és que això encara és possible.

Potser el Rei, aquest home sense cap poder real però que conserva encara el dret a la paraula, hauria de fer servir la seva “auctoritas”, la seva força moral, i fer algun gest significatiu, o dir simplement alguna cosa, encara que amb això no aconseguís sinó fer treure els colors als polítics que estan en el poder i als qui (per a desgràcia nostra) mai no han acceptat d’estar a l’oposició.

El tren de ZP pot descarrilar a Barcelona

25 Octubre 2007

La crisi de les infrastructures a Barcelona, agreujada aquests dies pels problemes que ha provocat la decisió d’accelerar l’arribada de l’AVE a la ciutat per interessos electorals de Rodríguez Zapatero penso que és un exemple força paradigmàtic del que ha estat el govern socialista nascut de les eleccions de 2004.

Si hagués de definir-lo en dues paraules, aquestes serien “lleugeresa i improvisació”. De fet sembla que no hi hagi cap mena de profunditat en el pensament, en les idees i en la política del govern socialista. Una política, unes idees i un pensament que, d’altra banda, el president transmet sempre amb bones paraules i amb un somriure a la boca. Però no és suficient.

No negaré que ha fet coses interessants en política social, però durant tota aquesta legislatura, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha vist una mica arrossegat per les circumstàncies. Ha obert fronts potser innecessaris (la Memòria Històrica), ha dit que sí a coses a les quals difícilment havia d’haver donat suport (l’Estatut de Catalunya en els termes –qualsevulla que fossin- que sortís del Parlament català), ha estat irreflexiu davant mesures força conflictives (de Juana Chaos), i ha demostrat una gran innocència davant de realitats implacables (el terrorisme d’ETA).

Curiosament, el que havia de ser un projecte estrella (dur l’AVE a Barcelona el 2007 després de molts anys de retard pel culpa del govern d’Aznar), pot acabar fent-lo descarrilar. En efecte, el que –segons els plans dels responsables de campanya- havia de coadjuvar a la victòria socialista a Catalunya, està fent aigua per tots costats (i mai més ben dit) a causa d’una sèrie d’improvisacions, d’errors tècnics i, per damunt de tot, a causa de la precipitació.

Per molt que s’ho proposi, Rodríguez Zapatero no pot anar demà al Parlament i dir que el que està succeint a Barcelona és culpa del PP. Amb això, no és que jo vulgui negar les responsabilitzats dels governs d’Aznar, però aquest no és ara l’argument de pes. El fracàs de la gestió actual és doblement socialista: del govern d’Espanya, especialment. I també del govern de la Generalitat.

Per més seguretat

24 Octubre 2007

Fins on aniran amb la seva victòria?, es demanava ahir el diari francès Le Monde, en referir-se als resultats de les legislatives celebrades a Suïssa, un cop s’ha vist que la Unió Democràtica de Centre (UDC), el partit ultranacionalista i conservador de Christoph Blocher, aconseguia un resultat històric obtenint el 29% dels vots del Consell nacional (cambra alta del Parlament).

No sé si heu vist els cartells de propaganda d’aquest partit guanyador, on un grup d’ovelles blanques expulsaven d’un camp de color vermell amb la creu pròpia de la seva bandera (és a dir expulsaven de Suïssa) una ovella negra. El pasquí duia una llegenda que deia: “Pour plus de sécurité” (per més seguretat).

Aquest partit vol imposar l’expulsió de tota la família d’una persona que delinqueix, per tal de preservar el país de contaminació. Un programa, doncs, dominat per la por i fet absolutament a la defensiva.

Després d’haver conegut els resultats d’aquestes eleccions, he pogut contemplar el vídeo enregistrat en el metro de Barcelona per una càmara fixa, en el qual es veu com un energumen, mentre parla pel mòbil, agredeix una jove immigrant a qui acaba clavant una coça a la cara. El fet és tant feridor com ho és també que ningú no es mogui per defensar la jove tot recriminant l’agressor.

No és que la xenofòbia sigui un fet nou. El món sempre n’ha estat ple, i sempre neix d’una exaltació desmesurada del jo (o del nosaltres) que ens posa en guàrdia i tendeix a menysprear, separar o, en el pitjor dels casos, ferir l’altre, tot entenent per altre el que és diferent.

Tanmateix, l’altre, el diferent, sol rebre els atacs xenòfobs quan és més dèbil o –diguem-ho clarament- quan és més pobre. A Espanya, per exemple, mai no són objecte d’atacs xenòfobs els àrabs rics de Marbella. Ho són, en tot cas, els àrabs pobres, els negres del top-manta, els sud-americans que busquen treball…

És clar que hem vist coses pitjors, però el que mostra aquest vídeo em sembla terrible. Revela una conducta i demostra una ideologia, contra la qual tots ens hauríem de rebel·lar.

La derrota dels Kaczynski

23 Octubre 2007

Els liberals polonesos van batre clarament els germans Kaczynski a les eleccions celebrades a Polònia el passat diumenge i posaran fi a un govern que, durant dos anys, no ha intentat sinó assolir posicions ultradretanes i totalment favorables als sectors catòlics més ultres del país. Els qui ens agrada viure en un estat presidit per la laïcitat estem, doncs, d’enhorabona, ens agradi més o menys el partit vencedor.

De fet, els liberals de la Plataforma cívica (PO) han tret entorn d’un 44,2% dels vots, contra el 31,3% del partit Dret i Jusítica (PIS). La forta polarització de la campanya sembla que ha animat els electors (normalment abstencionistes), ço que ha fet que la participació assolís la xifra del 55,3%, un rècord des del 1991 ençà.

Els antics aliats del PIS, els populistes de Samoobrona i els ultracatòlics de la Lliga de les famílies poloneses no han assolit el 5% dels sufragis, fet que els impedeix d’entrar en el parlament. No així l’aliança de centre-esquerra LiD, ni tampoc el petit Partit de pagesos, que obtenen respectivament el 12,2% i el 7,9% dels sufragis.

Què farà aquest liberal multimilionari que es diu Donald Tusk? És una incògnita, però també una esperança, perquè és evident que la política dels bessons (recordem que un d’ells continuarà assolint la presidència de la República) era retrògrada en tots els camps i, enlloc de servir els interessos europeus, només estava pendent del que satisfeia els nordamericans (fet que havia posat en guarda la Rússia de Putin).

Lech Walesa, l’antic heroi de Solidarnosk, expresident de la Repúbica i premi Nobel, ha cridat als polonesos “a posar fi a un espectacle lamentable”. I Walesa no és certament un dirigent ultraesquerrà. En aquest punt, doncs, penso que Europa està d’enhorabona.

Maragall

22 Octubre 2007

En el moment en què les crítiques li havien de ploure de tots costats, perquè no penso que pugui acceptar-se aquesta retirada tan dura, tan crítica i alhora tan injusta de Maragall contra els qui han estat els seus companys de partit –per raons que pugui tenir, per molest que pugui sentir-se-, l’home acaba de comparèixer davant la premsa i, en lloc de parlar amb circumloquis, va i diu que pateix d’alzehimer.

És evident que ell no ha fet aquesta confessió per evitar les crítiques. Coneixent-lo, tots sabem que no és això el que l’ha mogut a actuar, perquè ell, les crítiques, les passa per alt. No li importen. O li importen ben poc.

De fet, la confessió de Maragall, la serenitat com l’ha afrontada, i l’optimisme que hi ha posat, han estat tant d’alabar que, de sobte, ara no em veig amb cor de criticar-lo. Encara us diré més: la vis atractiva d’aquest acte ha estat molt superior a les ganes que jo tenia de dir-li que no és així que s’actua en política. Perquè jo entenc que no es pot haver estat tot gràcies a un partit i dar-te de baixa fent públics tots els plats bruts d’aquest un cop el partit et deixa a l’estacada.

Però he dit que no era d’això que havia de parlar, sinó del coratge de la declaració, i d’aquest corrent de simpatia que ha arrabassat, no sols entre els seus incondicionals, sinó també entre els seus crítics. Uns crítics –i això val per Montilla i els seus- que han sabut comportar-se i que mereixen també el meu elogi per no haver saltat a mata-degolla contra l’expresident.

Temps hi haurà per parlar del balanç d’aquest home que va ser el referent dels Jocs Olímpics i que va aconseguir el poder per l’esquerra a Catalunya després de més de vint anys de pujolisme. Avui, la serenitat de què ha fet gala amb la seva declaració i el coratge que ha mostrat per encarar un futur que ha de ser –i ell ho sap- força problemàtic, penso que ha esdevingut un exemple per a tothom.


%d bloggers like this: