Josep Maria Quintana

La Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda popularment com a Llei de Llibertat Sexual i, sobretot, com a llei de “només sí és sí”, va tenir un llarg tràmit de més d’un any i va ser aprovada l’agost passat pel Congrés dels Diputats amb 205 vots a favor i 141 en contra. Va entrar en vigor el 7 d’octubre.

Inspirada per la ministra d’Igualtat, Irene Montero, la llei -no us oblideu- va ser una iniciativa del Govern de coalició, el qual va assegurar que era una de les més avantguardistes del món en favor dels drets de les dones, cosa que probablement és cert, a pesar que els seus crítics (PP i Vox, que van votar-hi en contra i la Cup que es va abstenir) van afirmar que vulnerava la presumpció d’innocència i la igualtat davant la llei, afirmacions que no subscric.

El fet que va esperonar el govern per elaborar-la va ser el polèmic cas de “la manada”, format per aquells cinc homes que van violar una jove de 18 anys en un portal durant les festes de Sant Fermí a Pamplona el 2016. La justícia espanyol els va condemnar per “abús sexual” en entendre que no hi va haver violència ni intimidació -cosa que va provocar gran escàndol a la ciutadania-, però més tard va rectificar i el Tribunal Suprem va acabar elevant les penes de 9 a 15 anys de presó per “violació”.

El cas va generar manifestacions a tot el país i l’exigència de part de la societat espanyola de reformar les lleis per protegir les dones d’atacs sexuals i endurir els càstigs per als qui els perpetressin, i l’actual govern, declarant-se obertament feminista, va començar llavors a dissenyar una nova llei que implicava canvis importants en el tractament dels delictes sexuals i l’atenció a les víctimes.

La innovació més important de la llei de què estic parlant feia referència al consentiment abans de qualsevol interacció sexual. “Només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, tenint en compte les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”, exposa el text legal. Per això considera les conductes sexuals sense consentiment com a agressions i les castiga amb diferents penes que depenen de les circumstàncies i dels agreujants del cas.

El canvi suposava que una agressió sexual no implicava necessàriament l’ús de la força o que la víctima hagués intentat resistir-se, ja que la passivitat podria estar condicionada per una intimidació ambiental o per la ingesta d’alcohol o altres substàncies.

Una de les característiques bàsiques de la llei rau en el fet de suprimir la distinció entre abús i agressió sexual i convertir el consentiment exprés en la clau per jutjar aquesta mena de delictes. D’aquí que la seva principal valedora -Irene Montero- manifestés el dia de la seva aprovació que “cap dona haurà de demostrar que hi va haver violència o intimidació en una agressió perquè sigui considerada com a agressió. Reconeixem totes les agressions -va dir- com a violències masclistes”.

Estam, doncs, davant una llei que ha promogut una esquerra molt ideologitzada, la qual cosa, en principi, no ha de ser necessàriament un defecte, però tota llei té necessitat de respondre a una tècnica impecable, cosa que exigeix ​​un coneixement que no s’aconsegueix tan sols amb la ideologia, sinó amb una preparació jurídica que no sempre adorna els polítics que la promouen. Per això, en el procediment legislatiu s’estableixen una sèrie de controls per evitar efectes indesitjats, controls que, en el cas de la “llei del sí és sí” van fallar, no sé si per les presses, per la supèrbia o per l’excés d’ideologització dels seus promotors, convertint-la en un problema polític que ara afecta tot el govern i ha provocat alarma social, ja que, un cop vigent, nombrosos advocats de condemnats per delictes contra la llibertat sexual sota l’anterior Codi Penal han obtingut l’aplicació automàtica de la rebaixa de penes que, en alguns supòsits, preveu la nova llei. I els jutges, que actuen en compliment del mandat de retroactivitat favorable al reu del Codi Penal, s’han vist obligats a aplicar amb caràcter retroactiu la norma que més afavoreix els condemnats.

El problema, per tant, no sorgeix -si més no des del meu punt de vista- pel fet d’haver unificat el concepte d’abús amb el d’agressió sexual, per aconseguir que tot acte sexual contra una persona sense permís fos un delicte d’agressió. Més encara, crec que era urgent que la violació mai no pogués ser considerada abús, com va passar en la primera sentència contra els joves de la manada, però precisament perquè la intenció era bona i era també important el canvi legislatiu per protegir les víctimes, la reforma s’havia de fer amb el màxim rigor jurídic i amb una impecable precisió tècnica.

Pilar Rahola -amb que moltes vegades discrep- formulava fa poc i amb raó les següents preguntes des de les pàgines d “El Periódico”: Com és possible que, després del duríssim informe del Ministeri de Justícia [regentat aleshores per Juan Carlos Campo] contra el text, avisant que “afectaria la reducció de penes d’alguns condemnats per abús i agressions”, no es retirés el projecte per estudiar i calibrar de debò els danys que podia provocar? Com és possible que no s’escoltés l’alarma que va disparar el CGPJ en la mateixa direcció dels perills de la llei? L’avís dels jutges era inequívoc: “La reducció dels límits màxims de les penes comportarà -deia- la revisió de les condemnes allà on s’hagin imposat les penes màximes d’acord amb la regulació vigent”. És a dir, el CGPJ avisava del greu risc de la llei: que els beneficis de què gaudirien els agressors sexuals ja condemnats, comportaria una reducció de penes que, com ha passat, podia implicar la sortida de la presó.

Per descomptat, no accept ni combreg amb l’atac que ha dut a terme Abascal contra la llei, que l’ha tractada d’ “infame” i la ministra de “criminal”, però sí que he de criticar Pedro Sánchez per cedir davant Podem quan la llavors vicepresidenta Carmen Calvo va advertir dels problemes que podria provocar aquesta llei i es va oposar a iniciatives com la “llei trans” que, sens dubte, donarà també força motius de controvèrsia.

Però si arribam a la conclusió que, en aquest cas, la ideologia ha perjudicat una llei que en molts aspectes era necessària, el pitjor no ha estat l’alarma social que ha creat en veure que alguns presos condemnats veien reduïdes les seves condemnes, ja que, en part, aquesta realitat podrà ser reconduïda per les disposicions que ha adoptat el Fiscal General de l’Estat i, probablement, adoptarà el Tribunal Suprem quan unifiqui la doctrina. El pitjor ha estat que la ministra Irene Montero, en un rampell de supèrbia, incapaç de la menor autocrítica, hagi apuntat al Poder Judicial -als jutges en conjunt- acusant-los d’aplicar malament la llei i de dictar sentències emparades en la seva ideologia masclista, tot suggerint -o millor, exigint- que aquests jutges havien de ser reeducats.

No crec que sorprengui ningú si afirmam que, en conjunt, els jutges espanyols responen majoritàriament a una ideologia conservadora (en aquest aspecte, és probable que només els registradors de la propietat els superem), però afirmar que han aplicat malament la llei perquè són masclistes, no només és un insult, sinó una acusació que bé es podria entendre que els titlla de prevaricadors. O sigui, és un despropòsit. En definitiva, que la llei no va saber blindar-se per evitar els seus defectes, i el que toca ara és assumir l’error i cercar la manera de posar-hi remei per impedir que es lesioni la confiança de la ciutadania en la capacitat de la justícia per protegir les víctimes de la violència sexual. I això no és fàcil.

—–

N.B. I dit això, vull manifestar la meva solidaritat amb Irene Montero pels atacs inqualificables que ha sofert des de la bancada de la dreta reaccionaria espanyola. El que li han dit no és tolerable ni es pot emparar en la llibertat d’expressió.

L’únic que sabem de cert a hores d’ara és que s’ha presentat una proposició de llei al Congrés dels diputats  per iniciativa del PSOE i d’Unides Podem que elimina del Codi Penal el delicte de sedició -la pena màxima de la qual avui és de 15 anys de presó i va servir per condemnar els líders del procés a penes de 9 a 13 anys-, que serà substituït per un altre de desordres públics agreujats, amb una condemna límit de cinc anys. 

Si la proposició acaba convertint-se en llei orgànica (que exigeix un majoria absoluta que Sánchez pot obtenir sense PP, Vox ni C’s), suprimirà completament el capítol I del títol XXII del Codi Penal, amb sis articles que detallen el delicte de sedició, i canviarà l’article 557, que regula els desordres públics. En el cas, doncs, d’aprovar-se en aquests termes, incorreran en aquest darrer il·lícit de nova creació -penat amb presó de sis mesos a tres anys- els qui amb violència i intimidació o al si d’una multitud alterin l’ordre públic i impedeixin l’aplicació de lleis o resolucions judicials. Si el delicte el cometen autoritats, la pena d’inhabilitació absoluta arribarà als vuit anys.

El canvi és, doncs, substancial respecte dels textos fins ara vigents i ha provocat una reacció duríssima de dos col·lectius que res no tenen res a veure: PP i JuntsxCat, és a dir de Feijóo i de Puigdemont, òbviament per raons tan diverses com oposades, que d’alguna manera ens poden induir a pensar que la reforma no està mal enfocada i cal mirar-la amb bons ulls.

El passat 30 d’octubre vaig escriure que, en el nostre marc legal, el delicte de sedició no formava part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent)-, sinó contra l’ordre públic. I que no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

De fet, aquesta “rebel·lió en petit format” es dedueix clarament de la sentència de 2019, amb la qual es condemnava el polítics catalans a molts anys de presó (13 en el cas de Junqueras), alhora que la majoria dels processats eren també condemnats pel delicte de malversació, en el sentit que aquesta havia estat necessària per assolir el delicte principal, que va ser el de sedició, un cop el mateix tribunal va desestimar el de rebel·lió, del qual els acusava el Ministeri Fiscal.

Encara que Sánchez va dir fa temps que calia modificar el delicte de sedició al Codi Penal, difícilment hauria donat aquest pas en els termes que ho ha fet sense la contumàcia que ha mostrat el PP a l’hora de renovar el Consell General del Poder Judicial. En efecte, aquella negativa de Feijóo en aquest punt -que no va saber aguantar la pressió de l’extrema dreta mediàtica i la que té dins el seu partit- ho va precipitar tot i va empènyer els socialistes a optar per la reforma de la sedició; i a Esquerra, a sumar-se a la proposta.

Cal dir que la fórmula seguida -proposició de llei i no projecte de llei, que hauria estat el més adequat- accelera encara més el procediment, perquè així el govern s’estalvia els informes preceptius del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial que, tal com estan les coses, hauria fet encallar la reforma. La decisió és, sens dubte, criticable, però també comprensible amb un CGPJ il·legítimament segrestat pel PP.

Convé d’altra banda remarcar que, segurament, la reforma de la sedició tindrà un efecte secundari important en aplicar-se als condemnats pel Procés, la majoria dels quals ho van ser “per sedició en concurs amb malversació” (que és un delicte diferent), perquè, si tenim en compte la sentència, veiem que el Tribunal Suprem no va tractar la malversació per se, sinó com a mitjà per cometre la sedició. I això significa que si la reforma treu del Codi Penal la sedició, (cosa amb la qual estic d’acord), la Sala Segona del Tribunal Suprem -la mateixa que els va condemnar- haurà de plantejar-se la revisió de les penes imposades a cadascun dels condemnats, i decidir si, entenent (com va entendre) la malversació com a mitjà per cometre la sedició, aquella no hauria també de decaure en desaparèixer el delicte principal, fet que alhora tindria conseqüències pel que fa a la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, ja que, molt probablement, també la inhabilitació decauria.

No és, doncs, estrany que la reforma hagi provocat un gran malestar no sols en les files de la dreta, sinó també en el Tribunal Suprem, que -si la interpretació que faig del que pot succeir es confirma- haurà de beure’s la seva pròpia medicina. Un Tribunal Suprem bel·ligerant que -no ho oblidem- fins i tot va fer un informe contrari als indults, que han estat segurament la decisió del govern que més ha desinflamat la situació a Catalunya i ha facilitat el diàleg i la convivència, a pesar que la dreta espanyolista i Puigdemont segueixin atrinxerats en el no a tot i al “cuanto peor, mejor” per als seus interessos que, probablement, no són els de la majoria de catalans ni dels espanyols no catalans.

És cert que Pedro Sánchez ha dit públicament, en anunciar la reforma, que aquesta no tindria conseqüències per a Puigdemont ni per als fugats que no han estat jutjats, els quals, tant sí com no, hauran de comparèixer davant la justícia; però aquesta afirmació, encara que contundent, pot ser contradita si acaba imposant-se la tesi d’acord amb la qual, desapareguda la sedició, també desapareix la malversació (si no hi ha hagut enriquiment personal, com demana Esquerra) pel fet d’haver estat entesa pel Tribunal Suprem com un mitjà per dur a terme el primer delicte.

Desconec que succeirà en el debat que tindrà lloc al Parlament, però la primera lliçó que podem treure del que està succeint és que la judicialització d’un fet polític en la forma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy va ser un gran error, com també ho va ser la duríssima (i al meu entendre, desproporcionada) sentència del Tribunal Suprem.

El passat 30 d’octubre -abans, per tant, que aquesta proposició de llei entrés al Parlament- deia també que les dificultats a què ens enfrontàvem es podien complicar encara més si teníem en compte que la sentència del Tribunal Suprem havia estat impugnada davant d’institucions europees i que estàvem pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió sobre si la justícia espanyola, en la persecució dels líders independentistes catalans, va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.

No és, doncs, estrany que ara, els magistrats que van signar aquella sentència i hauran de revisar-la a la llum del canvi que es produirà al Codi Penal si aquest arriba a bon port, mostrin un gran malestar, perquè del que no hi ha cap dubte és que l’exposició de motius de la proposició de llei presentada al Congrés dels diputats posa als peus dels cavalls la sentència del Suprem de cara als recursos presentats davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans per la manca de proporcionalitat existent entre les penes imposades i la conducta castigada. I aquest principi és tan important com el de legalitat.

Sigui com vulgui, voldria, però, acabar dient que una cosa és que la malversació per la qual van ser condemnats els líders del Procés decaigui pel fet que el Tribunal Suprem la va entendre com a un mitjà per cometre un delicte que haurà deixat de ser-ho (la sedició), i una altra molt diferent que el delicte de malversació sigui foragitat del Codi Penal quan no hi hagi lucre personal, com sembla que demana Esquerra. Crec que això seria gravíssim perquè la malversació va directament lligada a penar la corrupció econòmica, i el delicte s’ha de mantenir com a tal delicte encara que el beneficiat per l’acció delictiva no sigui el qui la practica, sinó un tercer (el partit, el sindicat, el concessionari d’una obra pública, etc.). La malversació, doncs, ha de ser penada hi hagi o no lucre personal.

Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.

En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.

Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).

Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.

De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.

En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.

Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.

Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.

Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.

Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”

Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.

¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.

Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.

En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.

Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).

Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.

De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.

En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.

Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.

Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.

Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.

Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”

Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.

¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.