Josep Maria Quintana

La reacció de d’Occident a la crisi de Líbia i el posicionament de la França de Sarkozy que s’ha erigit en “master and commander” de l’ “Operació a l’alba de l’odissea” sembla que em deixava amb el cul a l’aire, com se sol dir vulgarment, perquè el meu criteri era que no era aconsellable d’intervenir militarment a Líbia si no es tractava d’una operació estrictament humanitària.

Tanmateix, no estic molt segur d’haver de variar el meu criteri (ja sé que minoritari, atès que fins i tot el parlament espanyol ha donat suport a la iniciativa que comporta la complicitat d’Espanya en l’operació). De fet, França ha tret pit, encara que han estat els Estats Units els qui han disparat els coets Tomahawk des dels portaavions situats en el Mediterrani. I no crec que canviï molt la situació amb l’acord pres dijous passat, després de sis reunions, que l’OTAN prendrà el control de l’espai aeri. De fet, Sarkozy ha dit que la decisió política ha de correspondre als Estats que intervenen en l’operació, i això significa que, en aquest cas, estarem davant una estructura de doble comandament.

A Líbia s’ha actuat, és cert, partint d’una aprovació de l’ONU. En aquest sentit, doncs, s’ha actuat d’acord amb la legalitat internacional, cosa que no va succeir en la intervenció a l’Iraq. Ara bé, l’acord de les Nacions Unides és molt dubtós que empari tot el foc que s’ha fet, que, anant molt més enllà del que podria ser la defensa d’una zona d’exclusió aèria per evitar que Gadafi bombardegés els seus adversaris polítics i la població civil.

Què empara, però, la resolució 1973 del Consell de seguretat de l’ONU, quan anuncia la necessitat de “protegir les poblacions i les zones civils d’amenaces d’atac” ? Empara la força bèl·lica fins al punt de convertir Gadafi (i els seus) en l’objectiu? Aquest sembla, però, el criteri dels britànics de dos ministres britànics, el d’afers estrangers, William Hague, i el de Defensa, Liam Fox, els quals han deixat entendre que apuntar directament contra Gadafi amb un atac militar és una “possibilitat”, ja que l’objectiu és “aquell que mata civils”.

Obama, més caut, va dir des de Xile el passat dilluns que Gadafi ha de partir, però no va entrar directament en una qüestió militar que presenta tants interrogants que, fins i tot el secretari de Defensa, Robert Gates, ha reconegut que “seria imprudent que establíssim objectius que no poguéssim aconseguir”.

D’altra banda, cal recordar que el cap de la Lliga àrab, Amr Moussa, ha exhortat els països de la coalició a respectar més estrictament el contingut de la resolució de l’ONU. “El que està esdevenint a Líbia -ha dit- difereix del que havíem cregut en recolzar la imposició d’una zona d’exclusió aèria. El seu objectiu era protegir la població civil, no bombardejar més objectius civils”.

Aquesta és la causa per la qual els vint-i-dos Estats membres de la Lliga Àrab, que van suspendre Líbia arran de la repressió dels soldats del coronel Gadafi contra els combatents rebels que reclamaven la llibertat, i que van donar suport a la creació d’una zona d’exclusió aèria per impedir els atacs sobre Bengasi i el sector en mans dels rebels, hagin, finalment, condemnat la intervenció armada occidental.

Segons aquesta organització regional, amb seu a la plaça Tahrir del Caire, la resolució 1973 sobre la protecció de civils no autoritza cap invasió militar. De fet, Alemanya es va abstenir en el Consell de Seguretat perquè no va veure clar en què consistiria l’operació, com dubto que la tinguin clara els que la duen a terme. Amb els bombardeig sembla que hàgim debilitat molt les forces de Gadafi (sense eliminar-lo). Què és, doncs, el que ens queda per fer? Seguir bombardejant per tal que siguin els rebels els que l’eliminin? És aquest l’objectiu final?

Desenganyem-nos, a Líbia s’ha declarat una guerra civil en tota regla: lluiten un sàtrapa i uns rebels que diuen (o diem que diuen) que volen instaurar la democràcia, però que no sabem qui són ni què pretenen exactament, ni si són capaços d’estructurar un Estat democràtic de dret. Tanmateix, nosaltres, els occidentals, hem decidit que els volem donar suport perquè considerem avui prioritari per als nostres interessos que Gadafi (que hem protegit i venerat quan ens convenia) desaparegui. I la resolució de l’ONU ens serveix de salconduit.

Però és aquest el camí? Ajudarem d’aquesta manera a construir una nova democràcia? Ho dubto. I sembla mentida que hàgim oblidat tan ràpidament què han significat les darreres incursions occidentals en l’àrea musulmana. En un article publicat a La Vanguardia, Antoni Puigvert es demanava si podem garantir que a l’Afganistan i a l’Iraq hi ha menys patiment avui que ahir. I responia: “Allà no hi ha ara pau, ni integritat, ni per descomptat democràcia. Cada vegada que tornem a intervenir amb les armes en el vesper d’Orient compliquem més el nus que va començar, per la nostra part, amb l’arribada de Napoleó a Egipte. Des de llavors, cada intervenció occidental ha afegit un embolic més al nus.”

En aquest mateix article al·ludia a una qüestió a la què també jo feia menció fa quinze dies. I si jo em referia a la guerra civil espanyola, ell anava més enllà. Retrocedia fins a la revolució francesa: “¿Hem oblidat –es demanava- que la revolució francesa, origen remot dels drets humans i de la democràcia europea, va donar pas a la destrucció, el terror, la tirania, les guerres de Napoleó i, finalment, després de milions de morts, lentament, cap al que ara anomenem democràcia? ¿No seria millor deixar que ells avancessin a la seva manera, repetint o no les nostres convulsions històriques, en lloc de donar classes de democràcia a cop de Tomahawk?”

Aquest és també el meu criteri, certament minoritari pel que veig després d’escoltar el debat que hi ha hagut al parlament espanyol sobre la qüestió. Que hipòcrita m’ha semblat, però, la posició majoritària! Tota farcida d’arguments “humanitaris” -això sí!- que no se sostindrien només que els demanessis per què, doncs, si és com ells diuen, no vam intervenir en tants i tants genocidis que al món s’han donat. Per què ens vam mantenir amb els braços creuats a les matances de civils que van tenir lloc a Uganda, al Sudan o al Zaire? Més proper encara: per què no actuem en defensa dels ciutadans palestins de Gaza que viuen cada dia mancats dels més elementals drets humans?

Només els portaveus d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Gallec m’han semblat que parlaven dient la veritat. I això que no coincideixo amb la seva ideologia.

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, va anar a viure a París el 1924. Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortirà en acabada la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballarà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representarà França al si d’institucions internacionals i serà ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escriurà un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que ha donat la volta el món.

Hessel, als 93 anys, recorda els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirma que són els principis i els valors sobre els quals ha de reposar la democràcia també avui.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, va sorgir, però, una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demana com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, diu, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel fa un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demana als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimiteixi, que no es deixi impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Hessel creu que el feixisme va néixer de la por (sobretot de la por davant la revolució bolxevic), per això apel·la, amb Sartre, a la nostra responsabilitat en tant que individus. És aquest un crit en favor de la responsabilitat, aquesta que l’home no pot remetre ni a un poder (de la naturalesa que sigui) ni a un déu. Ben a contrari, l’home s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat com a persona.

Conscient que vivim més interconnectats que mai a conseqüència de la globalització, Hessel observa, però, en el món coses insuportables. La pitjor de totes, diu, és la indiferència: el “jo me’n fot”. És aleshores quan els homes perdem un dels components essencials de la nostra humanitat: la facultat d’indignar-nos, que ve seguida immediatament del compromís.

Hessel creu que avui hem de fer front a dos grans reptes: 1) L’immensa bretxa que hi ha entre els molt pobres i els més rics, que no deixa de fer-se cada cop més ampla; i 2) Els drets de l’home i l’estat del planeta.

L’objectiu en sortir de la segona guerra mundial era d’emancipar-nos de les amenaces que el totalitarisme havia fet caure sobre la humanitat. I per emancipar-nos-en, calia que els Estats membres de l’ONU es comprometessin a respectar els drets universals. Què lluny som, però, d’aquests objectius! Per això Hessel diu als joves que observin que passa entorn seu, perquè, fent-ho, aviat trobaran elements per indignar-se. Cerqueu-ne i segur que en trobareu! Però no us exaspereu, espereu simplement i actueu des de la no-violència, perquè la violència és sempre una forma d’exasperació. L’esperança és, en canvi, el gran motor de les forces dominants a les revolucions i a les insurreccions. “Jo −escriu Hessel− sento encara l’esperança com la meva concepció de l’avenir.”

Convençut, doncs, que la descolonització, la fi de l’apartheid, la destrucció de l’imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín són les grans conquestes posteriors a la segona gran guerra, creu que els deu primers anys del segle XXI han significat una gran reculada en matèria de drets humans. Molt hi ha tingut a veure la presidència nord-americana de George Bush. Però no és només això, perquè després d’haver sofert una duríssima crisi econòmics, no hem sabut iniciar una nova política de desenvolupament, com tampoc a la cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic hem sabut trobar una veritable política de preservació del planeta.

Les amenaces, doncs, no han desaparegut. Per això, Stéphane Hessel, als 93 anys, ens demana una vertadera insurrecció pacífica contra aquesta “cultura” política i social, divulgada abastament pels mitjans de comunicació, que proposen a la nostra joventut el consumisme, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tot.

La caiguda d’alguns règims autocràtics com el de Tunísia i Egipte, i l’impasse que viu ara el món occidental amb la guerra civil desplegada a Líbia, posen de manifest l’erràtica (potser seria més adient titllar-la d’hipòcrita) política seguida per la Unió Europea i pels Estats Units respecte dels dictadors que han presidit aquests estats durant dècades, els quals han considerat com a garants de la llibertat, sense que, fins avui, els nostres representants democràtics haguessin denunciat (encara que tots ho sabien) què hi alenava, darrera de personatges com Mubarak (Egipte), Ben Alí (Tunísia), Buteflika (Algèria) o Gadafi (Líbia), als què potser hauríem d’afegir també Mohammed V (Marroc), si és que no ens volem moure de la ribera sud del Mediterrani.

El fet és, però, que les revoltes internes −les primeres grans revolucions del segle XXI− han fet saltar pels aires aquesta política hipòcrita, i com deia un editorial de The Economist fa uns dies, “els qui han acceptat de considerar els membres del clan Gadafi com els garants dels drets de l’home, han esdevinguts víctimes de la seva cobdícia, com ho seran un dia tots aquests juristes, aquests banquers, aquest especialistes de les relacions públiques que avalen els oligarques russos amb les mans tacades de sang”.

Dit això, molta gent es demana si nosaltres, els occidentals, hauríem d’intervenir o no en aquests estats (fonamentalment a Líbia, on la guerra civil és viva), no sols per ajudar a la pacificació del país, sinó també per col·laborar en la instauració d’un sistema democràtic. En aquest sentit, la secretària d’Estat Hillary Clinton ha fet unes declaracions que apuntaven aquesta possibilitat que, tanmateix, no s’ha dut a terme.

Entenc que, sense cap necessitat de seguir les polítiques hipòcrites que hem dut a terme fins ara, una intervenció militar occidental en les crisis que s’estan produint en els estats autocràtics del nord d’Àfrica (crisis que es poden estendre també a d’altres repúbliques hereditàries, com per exemple Síria o el Iemen del Nord) no és recomanable. Les democràcies no es poden imposar per decret i, encara menys, per la força. El darrers exemples més flagrants que ens revelen la bondat d’aquesta afirmació són les intervencions bèl·liques a l’Afganistan (feta amb l’aquiescència de l’ONU) i de l’Iraq (en aquest cas per decisió unilateral), on haurem d’acabar constatant que res no s’ha resolt amb unes intervencions bèl·liques contra el règim dels talibans i contra les hosts de Saddam Hussein. Aquestes intervencions armades han causat milers de morts, tant dels intervinguts com dels intervinents, sense que s’hagin pacificat el països ni s’hagin tampoc creat unes estructures polítiques que responguin als principis bàsics que qualsevol règim democràtic exigeix.

Els països occidentals poden, doncs, desplegar la seva actuació en els camps de l’ajuda humanitària o del desenvolupament econòmic i social d’aquests països, poden pressionar en els organismes internacionals, poden prendre mesures de boicot (que sovint perjudiquen més a la gent que als dictadors) i poden actuar en el camp diplomàtic (és la decisió de França i del Regne Unit de reconèixer com a interlocutors els rebels de Líbia, decisió que hauria estat molt més efectiva d’haver estat presa per la Unió Europea), però no poden mai pretendre imposar-los un règim per la força de les armes, per molt que considerem que, només en democràcia es poden desplegar la justícia i les llibertats. I això perquè el resultat d’aquestes intervencions sol acabar, en el millor dels casos, en una mena de nous protectorats, de nous models de colonització, que són també incompatibles amb l’autogovern i amb l’exercici de les llibertats que es pretenen instaurar.

És dur haver d’acceptar que hàgim de restar impassibles des del punt de vista de la intervenció político-militar (que no vol dir que hàgim de restar passius diplomàticament) davant de conflagracions bèl·liques de caràcter civil com, per exemple, la que s’està produint a Líbia, o fins i tot en d’altres més pacífiques, com les d’Egipte o Tunísia), però aquesta és, em sembla, l’única manera de col·laborar.

A la democràcia només s’hi arriba pel propi esforç i pel propi convenciment, i s’hi arriba quan al si de la realitat social, política i econòmica del país s’han produït els canvis suficients per fer d’aquesta una societat madura, que sigui capaç d’assumir per ella mateixa que només mitjançant el diàleg i amb l’acceptació dels governs que sorgeixen d’unes eleccions democràtiques ens podem governar.

També Espanya va dirimir en una sagnant guerra civil les diferències sorgides entre una dreta feixista i una esquerra comunista o anarquista que –tant l’una com l’altra- eren incapaces de conviure en un règim de llibertats. L’any 1936, els demòcrates espanyols (que n’hi havia) havien quedat pràcticament anul·lats per uns polítics que no entenien de diàlegs i que pretenien excloure “l’altre” del marc democràtic. De poc hauria servit que les potències occidentals democràtiques haguessin intervingut en el nostre país. Això hauria servit, probablement, per augmentar encara l’abast de la guerra. Perquè, en el fons, érem nosaltres, els espanyols, que no acceptàvem la democràcia. Érem els uns i els altres que volíem imposar als altres i als uns, en forma de “trágala”, la nostra manera de pensar. A manca d’aquest esperit democràtic vam haver de suportar tres anys de guerra i quaranta de dictadura fins que la societat espanyola va ser capaç, per ella mateixa, d’entendre i d’acceptar que, només des de la democràcia, es pot construir la llibertat.

Per això dic que no podem intervenir militarment en aquests països que lluiten per trobar el camí de la llibertat i de la democràcia. La nostra ajuda ha de ser, per tant, de suport als demòcrates i de tipus humanitari, però no hem de caure mai en la temptació de creure que podem imposar-los un sistema de llibertats. Són ells que hi ha d’arribar, i ho han de fer per les seves pròpies forces.

Els ciutadans europeus assistim aquestes darreres setmanes a un procés de transformació dels països del nord d’Àfrica, tots ells de base musulmana, que desperta en les nostres consciències democràtiques un sentiment de gaudi i que, alhora, ens presenta forts interrogants. D’una manera inequívoca, a Tunis, a Egipte i a Líbia, tots aquests moviments de revolta popular espontània presenten el comú denominador de reclamar llibertat i justícia enfront de la tirania. I això és esperançador. Tanmateix, desconeixem encara cap on acabaran orientant-se aquestes “revolucions”. D’ací que ens hàgim de demanar quina plaça ocuparà l’islam en el futur dels nous règims polítics que sorgiran després de la revolta.

El politòleg libanès Ghassan Salamé ens fa una mica de llum dient que aquests processos s’expliquen pel progrés tecnològic i per la globalització, i això hi descarta d’entrada un paper clau de l’islam. Els règim que hi ha hagut fins avui s’han obert −ho volguessin o no− a la tècnica (cadenes de satèl·lit, Internet…) que ha significat espais enormes de llibertat. Però aquest avanç, que ha fet que els joves poguessin veure en directe el que succeeix a tot el món (per cert, els valencians ara no poden veure TV3, quina paradoxa!), s’ha conjugat amb un retrocés dramàtic en un camp indispensable per sentir-se lliure: la democràcia, que comporta la possibilitat d’alternança en el poder.

Els dirigents àrabs han considerat l’Estat com un objecte de propietat privada, i els ciutadans, no sols no han pogut exercir com a tals, participant en les decisions polítiques del país, sinó que han vist com emergia una nova classe d’homes rics, la riquesa dels quals s’havia de lligar forçosament al règim. Això era del tot contradictori amb l’evolució d’una societat cada cop més madura que ha tingut accés a l’educació (més en uns països que en uns altres), que ha cursat estudis universitaris i que, al final del camí, s’ha trobat sense cap possibilitat de feina, alhora que aquesta mateixa societat ha vist com l’economia de mercat que regia als seus països no servia sinó per enriquir les famílies addictes al règim. D’alguna manera, doncs, les revoltes reclamen llibertat, igualtat d’oportunitats i destrucció dels sistemes polítics autocràtics i corruptes que ha permès tot això.

Tenc, dons, la impressió, a la vista d’aquests elements, que les revoltes actuals no proclamen només el fracàs dels règims dictatorials, sinó també un fracàs de l’islamisme, entès aquest com a sistema global (polític i religiós), que és el que, l’any 1979, imposà l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. Fixeu-vos com ara no han estat Mohammed Badie, el guia dels Germans Musulmans egipcis, ni Rached Ghannouchi, el cap del moviment islamista tunisià Ennahda, els líders més destacats de les revoltes, ni tampoc han estat els més perspicaços o els qui han tingut una més gran inventiva a l’hora de proposar solucions. Tant l’un com l’altre han estat superats pels esdeveniments i s’han apuntat a una revolta que ells no van iniciar. Doncs bé, això em sembla de gran interès a l’hora d’avaluar el futur paper de l’islam en el devenir polític d’aquests països.

Potser el futur d’aquests territoris mediterranis tan propers a nosaltres no serà, doncs, islamista (com l’Iran o l’Aràbia Saudita) sinó islàmic. Així, tout court.