Josep Maria Quintana

Al segle XIX i ben entrat el segle XX, mentre Menorca era una illa amb un pes industrial important, amb fàbriques de motors, de bosses de malla, de sabates, de teixits, etc., Eivissa era una illa de pagesos i pescadors. Els qui ja tenim molts anys, i vam anar algun cop a Eivissa de més joves, vam veure encara aquelles dones vestides de negre de cap a peus, amb faldes llargues i trena, que mai no vam veure a Menorca, perquè aquestes imatges havien desaparegut durant les primeres dècades del segle XX.

L’arribada del turisme i la gran concentració de diners en algunes famílies eivissenques, han fet, però, que les tornes s’hagin capgirat. Menorca, acostumada a un altre model econòmic, va mirar –i mira encara- de reüll i amb desconfiança el turisme, per bé que era conscient que anava perdent força el seu teixit industrial i demancava l’agricultura fins reduir-se a una mínima expressió. Amb els anys, ens hem anat decidint pel turisme, que ha augmentant d’una manera paulatina, sempre observat amb recel per grans sectors de la gent, que fins i tot hi viuen (potser sense saber-ho). Però l’auge –si es pot dir així- turístic s’inicià en uns anys en què la consciència social i política per defensar el paisatge, la naturalesa i l’entorn en què vivim, havia també augmentat considerablement, fins al punt que ciutadans i polítics (sempre tenim els polítics que se’ns assemblen) han actuat amb molta precaució a l’hora d’obrir la mà al creixement del turisme (i de la construcció, que hi va lligada), de tal manera que, avui, estem a anys llum d’Eivissa, però també és cert que –no tot és negatiu- estem a anys lluny del que coneixem com a “balearització”, que no és, precisament, un substantiu de prestigi.

El cert és que, en xifres, ho mirem d’on ho mirem, Eivissa ens supera per tots costats. Té molts més habitants, té moltíssims més hotels, té correspondència aèria amb mig món i acull una infinitat de turistes, però també –no ho oblidem- presenta un territori que aquest creixement lligat a la construcció –dirigit només al progrés econòmic- ha destrossat irremissiblement transformant l’illa gairebé en un parc temàtic per a rics (o super rics), amb el qual nosaltres no ens podem tan sols comparar.

Escric això després de llegir un article que, sobre Eivissa, va publicar La Vanguardia la setmana passada. Voldria transcriure’n els paràgrafs més significatius per a, finalment, fer-vos una pregunta. L’article diu:

Ja queda poc a Eivissa del seu passat hippy. L’illa, que en la dècada dels seixanta i també als setanta va allotjar els turistes més singulars, ha viscut una catarsi sense precedents. La generació de joves que volia canviar el món i els seus costums, qüestionant els principals valors del capitalisme, va mostrar al món un paradís únic. Massa encants que van atreure el turisme de masses i més tard les discoteques que li van donar fama mundial. La fórmula ha funcionat durant anys. No obstant això, la família Matutes ha decidit apostar per un segment turístic més exclusiu i amb més poder adquisitiu. L’exministre Abel Matutes continua exercint de patriarca d’una nissaga amb un poder que arriba a cada racó de l’illa. A la seva ombra, molts empresaris han decidit seguir-lo i implementar noves línies de negoci. Les xifres avalen la reconversió de l’illa blanca i l’aposta pel turisme de luxe. L’any passat només Eivissa va concentrar el 8,5% de les vendes de luxe d’ Espanya. A més, segons dades del Ministeri de Foment, les vendes de propietats de luxe de més de 950.000 euros representen ac­tualment el 16% del total de les vendes en el conjunt d’ Espanya .

Sense cap dubte, l’hotel Ushuaïa, propietat del grup Matutes, és el que millor representa el canvi experimentat. És el principal exponent d’una nova cultura de l’ostentació que no té res a veure amb el moviment hippy i els seus valors. De fet, hi ha un abans i un després. El complex pot allotjar fins a 5.000 persones i té prop de 400 treballadors. Un cambrer de les festes organitzades a l’Ushuaïa Tower Hotel pot arribar a cobrar més de 3.000 euros al mes, però no són els més ben pagats. Les ballarines en ­cobren 4.000. Uns sous d’acord amb els preus que arriben a pagar-se tant per les habitacions com per les consumicions. La suite s’ofereix a 6.500 euros en temporada baixa i arriba fins als 10.000 al pic de l’estiu. L’habi­tació batejada com I’m està situada a la vuitena planta de l’hotel, té dos jacuzzis, taula de dj i 170 metres entre habitació i saló. Allà s’han allotjat diversos xeics àrabs o l’actor Leonardo DiCaprio. El més espectacular de la suite és sens dubte la terrassa amb vista a Eivissa i al mar Mediterrani.

Juntament amb la renovació de la planta hotelera, en els últims anys han sorgit models de negoci enfocats a una mena de turista a qui no li importa pagar preus desorbitats per determinats serveis. Així, mentre els tradicionals xiringuitos de platja han donat pas als beach de luxe, ara se suma una extensa oferta gastronòmica no apta per a totes les butxaques.

Space, a punt de tancar (…) També estan en venda els negocis del Grup Pachá. És el cas de Paco Roncero, el reconegut xef amb 2 estrelles Michelin que va inaugurar el 2014 Sublimotion, el restaurant més car del món on els comensals gaudeixen d’un gastroxou únic al món per la barbaritat de 1.500 euros per persona. En aquesta mateixa línia el premiat cuiner Ferran Adrià i el seu germà Albert s’han afegit a aquest pas més enllà en l’excel·lència culinària. D’aquesta manera i al costat de Guy Laliberté, fundador del Cirque du Soleil, han obert un local on es combina la gastronomia, l’art, la música i l’espectacle de manera excepcional. Malgrat els prohibitius preus de 150 euros per menú, és pràcticament impossible trobar una taula durant les nits d’estiu. Una situació molt semblant a Lío, un dels establiments amb la carta més cara de tota l’illa. Aquest local, on es combina club, restaurant i cabaret, ofereix sopars-espectacle mentre serveix una exclusiva ampolla de vodka Ciroc de tres litres amb un valor aproximat als 1.800 euros.

(…) L’ombra de la família Matutes també està present al darrere d’un altre dels canvis a (…) la discoteca Space. La família Matutes és propietària del local on s’ubica la famosa sala. (…) Tot apunta que la seva intenció és reconvertir les instal·lacions en una prolongació de la seva darrera fórmula d’èxit. Algunes fonts assenyalen que aquí podria ubicar-se l’Ushuaïa After Dark o un Super Ushuaïa, que fins i tot podria estar connectat per un pont amb l’ Ushuaïa Beach Club, situat a pocs metres.

És així, d’aquesta manera, com el nou emblema eivissenc, símbol del luxe que ara planeja sobre Ei­vissa, pot acabar per desterrar un model que durant anys va atreure milions de persones de tot el món.

Sóc el primer a creure que és trist haver perdut aquell teixit industrial que caracteritzava Menorca. També em dol la pèrdua de pes de l’agricultura, però basta mirar com són les terres de l’illa per saber que és avui molt difícil competir en aquest camp, en retrocés a tot el món. Per tant, defenso el turisme, en el qual fins i tot hi he fet inversions i hi he arriscat part del meu patrimoni. Però quan escolto lamentacions sobre el nostre model i sento reclamar creixement!, creixement!, creixement!…, i luxe!, luxe!, luxe!… la pregunta que em faig –i faig també als meus lectors és aquesta: És el model eivissenc que volem per Menorca? Creiem, de veritat, que aquest és un horitzó i un model econòmic de vida que ens pot fer viure a tots més feliços?

Setmana explosiva a València on sembla que hagi caigut sobre el llit del Túria una de les dues torres de Serrans, les més ben conservades  (encara que jo prefereixo les de Quart, que veig des de la terrassa de casa). Tota una època de despesa, d’eufòria, de descontrol i d’èxits s’esboca com un gran enderrossall. “La millor alcaldessa d’Espanya”, segons el líder del PP, la que va ser clau, juntament amb Francisco Camps –aquest, un altre enderroc- per la victòria de Rajoy davant les envestides d’Aznar i d’Aguirre que, savi el president, ha vist com aquests perdien les seves oportunitats mentre ell -especialista en veure passar els cadàvers dels enemics (i dels amics) per davant la porta de casa- segueix al peu del canó, convençut que res del que està succeint li passarà factura, perquè els altres -i quan dic els altres em refereixo especialment al líder socialista Pedro Sánchez- ho fan tan malament que, un cop més, Rajoy farà de la necessitat virtut i el més probable és que acabi essent investit a la presidència, bé perquè el PSOE abandonarà la teoria del “no és no”, bé perquè, després d’unes terceres eleccions, els ciutadans, fastiguejats de tanta comèdia, decidiran tapar-se el nas oferint-li un resultat encara millor que el darrer obtingut.

I mira que n’és, de vergonyós,  que ens hàgim de conformar amb això! L’home que no tenia sinó paraules dolces per a Rita Barberà; l’home que en un míting a Balears digué que el que ell volia era imitar el govern de Jaume Matas -aquest que ara s’arrossega pels jutjats intentant pactar amb la fiscalia a canvi de cantar la gallina i treure’s, així, la presó del damunt-; l’home que, en un altre míting a la plaça de braus de València (per cert, a València se’n diu “plaça de bous”), es va dirigir a Alfons Rus, aleshores president de la Diputació i avui imputat per no sé quants delictes, dient-li “¡Te quiero, Alfonso!” mentre tothom aplaudia a cor què vols.

Tots passen, però ell roman impol·lut, fred com un tros de gel, segurament perquè és el que més coneix com som nosaltres, els ciutadans. Perquè no ens enganyem, si nosaltres seguim donant suport majoritari a persones i a partits que són provadament corruptes, és perquè no ens fa res conviure amb la corrupció, és perquè també nosaltres en som partícips, per activa o per passiva, per obra o per omissió.

Però torno a la inefable Rita, aquella que cridava “caloret, caloret!” un dia de primers de febrer davant una massa enfervorida que l’aclamava; aquella que, a la presentació d’un llibre de poemes d’un autor àrab, nascut a València, recentment traduït al valencià, afirmà sense rubor que el text aquell era una prova evident que el valencià -llengua que ella no parla- era molt anterior a la conquesta catalana del rei en Jaume. La mateixa que, ara, després que el Tribunal Suprem li obrís una causa penal per la seva possible implicació en el presumpte blanqueig dut a terme pel PP a l’Ajuntament de València, ha decidit donar-se de baixa de la formació conservadora, però sense renunciar a la seva acta al Senat per designació de la Comunitat autònoma. “És el meu escó”, ha dit en un to contundent, usant un possessiu que fa plorera.

Tampoc no ens hem d’estranyar. Recordem que el seu pare polític afirmava que “la calle es mía!” després de reprimir aquells greus successos de Montejurra, d’això ja fa molts anys.

Jo no sé si Rita és culpable del blanqueig o no ho és. No em correspon jutjar-la. Això ho farà el Tribunal Suprem, però del que no hi ha dubte és que, mirades les coses amb una certa distància i fredament -vaja, com ho faria Mariano Rajoy!- fa vergonya que una dona com ella hagi governat aquesta bella ciutat durant 23 anys, sense que ningú no gosés tan sols tossir-li.

Però no ho oblidem, Rita Barberà ha estat una figura clau en el Partit Popular. Fa quaranta anys va participar en la fundació d’Aliança Popular. En fa 33 que va ser elegida diputada a les Corts Valencianes (càrrec que va exercir fins al 2015). En fa 29 que va ser candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana. En fa 23 que va ingressar al comitè executiu nacional del PP…  Però de tots aquests càrrecs, el que ha donat més notorietat a Barberà ha estat el d’alcaldessa de València, la tercera ciutat d’Espanya per nombre d’habitants. Ella va aconseguir aquest lloc el 1991 i el va mantenir durant 24 anys, fins al 2015, i ha encadenat 5 majories absolutes. Per això el seu èxit municipalista li va valer, entre els seus coreligionaris, el sobrenom d’alcaldessa d’Espanya. Fins que, en deixar el consistori, ja desfermat el vendaval de corrupteles, va buscar un refugi al Senat amb la connivència -i per decisió de- Mariano Rajoy i de la cúpula nacional i regional del seu partit, que, a més, la va incloure en la diputació permanent perquè no perdés els drets d’aforada mentre les cambres estaven dissoltes.

Ara, quan la copa ha sobreeixit, quan les goteres de la casa pairal fan aigua per tots costats i malmeten els mobles i el parquet, quan l’evidència del mal joc i de la manca d’ètica ja no té aturall, s’han estripat els vestits i han dit a Rita que abandonés l’escó, que es retirés de la política. Han hagut d’esperar al darrer moment, quan ja no hi havia més remei, i és difícil de justificar tanta contumàcia. Perquè, com deia un editorial de La Vanguardia del passat dijous, no és de rebut que l’exalcaldessa hagi esperat tant de temps per donar el seu braç a tòrcer. Li era impossible ignorar que nou dels seus deu últims regidors -el desè era un independent-, així com un nombre més elevat de consellers, la van precedir com a investigats. I que si ella no els va acompanyar abans en aquesta circumstància no va ser perquè estigués fora de sospita, sinó per la seva condició d’aforada.

Poden fer el que vulguin ara, però sempre hi arriben tard. Arribaren tard a Matas, tard a Bárcenas, tard a Rus, tard… tard… tard…, mentre nosaltres ens quedem amb la sensació que el PP és un partit on les corrupteles acabaran per ofegant-lo, a menys que… a menys que, com he dit fa un moment, també nosaltres siguem essencialment corruptes i no ens importi que les coses segueixin anant com han anat fins ara.

Després del debat per la investidura de Rajoy, que acabà en un nou fracàs per a la democràcia espanyola –i dic això prescindint d’apuntar qui n’és el  responsable, perquè repartir culpes no serveix per a res-, el notari López Burniol ha desempolsegat unes paraules de Cambó que explicaven el perquè de la dictadura de Primo de Rivera (1923), que no sorgí sinó del caos a què van sotmetre la democràcia els polítics de la Restauració: “La dictadura de Primo de Rivera –digué Cambó- va venir (…) per la incapacitat dels poders constitucionals per complir la seva missió. (…) Què té d’estrany, doncs, que en llançar el seu manifest contra un Govern odiat i menyspreat, Primo de Rivera comptés, no només amb la guarnició, sinó amb la simpatia de gairebé la totalitat de Barcelona?”.

El mateix comentarista reconeix que potser la sentència camboniana no és del tot aplicable a la situació actual, però ens serveix per deduir dues exigències que el sistema democràtic –qualsevol sistema democràtic- ha de mostrar si no vol que, més prest o més tard, s’escoli com l’aigua bruta per l’aigüera. La democràcia –anota López Burniol- ha de gaudir necessàriament de dues legitimitats: la legitimitat d’origen, que deriva només de les urnes, i la legitimitat d’exercici, que és el resultat d’una acció de govern majoritàriament considerada com a acceptable. No hi ha sistema que sobrevisqui a una llarga etapa d’inoperància, que genera en els ciutadans frustració i rebuig.

Qualsevol que sigui el punt de vista des del qual observem el que està passant aquests darrers mesos, haurem de concloure que alguna cosa no funciona bé al nostre sistema democràtic, i no som nosaltres, els electors, els responsables d’aquest mal funcionament, tot i que els polítics que ens empenyen un cop i un altre a les urnes sembla que pensin precisament això: que som nosaltres qui no sabem votar, simplement perquè no els donem els resultats que ells voldrien obtenir d’acord amb els seus interessos polítics i, sobretot –encara que sigui llastimós-, personals.

Aquests desajustaments, a l’època de la Restauració (1875-1823) els polítics els resolien amb el frau electoral. Cridaven els electors perquè acudissin a les urnes i, després, aquestes donaven sempre els resultats que els polítics necessitaven. Tot perfecte, però la democràcia era un engany. Sortosament, ara no ho és, perquè no es fan martingales a les eleccions, i l’engany –si és que es pot dir així- radica, en tot cas, en els polítics que no accepten els resultats, que no els saben llegir, i que, descontents amb el que nosaltres decidim, ens diuen que no, que hi tornem, se suposa que fins que surti el resultat que ells reclamen.

López Burniol no es mossega la llengua a l’hora de qualificar aquest comportament, i ho fa amb una conclusió molt dura: “les cúpules dels partits –diu- ens tenen segrestats. Fan i desfan sense comptar amb nosaltres amb un menyspreu manifest i una impunitat absoluta. Només pensen en ells. No sé com acabarà aquest lamentable episodi. Només sé que hi perdrem tots.”

Cal dir tanmateix que la novetat que es va produir al curt debat de la nit del divendres, dia 1 de setembre, va radicar en l’inesperat –i també dur- enfrontament entre els qui havien estat els dos aliats per a la investidura: C’s i el PP. O més exactament, entre Rivera i Hernando, que s’indignà quan el líder centrista va dir que potser era hora que el PP es decidís a canviar de candidat, si és que realment volien desbloquejar la situació d’una vegada. Aleshores un Hernando molt indignat va respondre a Ribera dient que “només Rajoy és i serà sempre el candidat dels populars”.

Doncs a mi, l’advertiment de Rivera em va semblar d’una gran sensatesa. Més encara, el Partit Conservador anglès probablement ja l’hauria adoptada fa temps, aquesta decisió, o ho faria ara en veure que el seu líder esdevé incapaç de tancar un acord suficient per formar govern, i ves a saber si amb la seva tossuderia no acabarà propiciant (encara que no és fàcil) un govern de les forces opositores.

Però cal que també parlem del PSOE, perquè segurament hi té alguna cosa a veure, en aquesta mala comèdia que s’està representant al Parlament. Fins ara, Sánchez ha dit que no. Un no rotund a la investidura de Rajoy per les raons que ha anat desglossant dia rere dia. I tant ho ha dit, que se li ha de fer impossible tornar enrere i menjar-se les seves paraules sense sacrificar-se ell mateix. És com si hagués tancat una porta amb clau i tirat després aquesta al mar. Ell diu que això és d’una gran coherència. Però ho és realment? Més encara, ¿quin sentit té aquesta ronda de converses amb els altres partits sense postular-se per a la investidura, després d’haver afirmat fa només un parell de setmanes que reunir-se amb Rajoy “era prescindible”?

Albert Rivera –que és qui més s’ha compromès amb la governabilitat del país i que, possiblement, pot acabar essent-ne la primera víctima si hi ha unes noves eleccions-, en acabar la votació fallida de la investidura va anunciar que el pacte amb el Partit Popular quedava en suspens fins que sorgís un candidat que tingués assegurats els números. I aquest difícilment pot ser Mariano Rajoy, encara que és probable que facilités les coses una substitució del líder de la força més votada. Potser aleshores se li faria més difícil a Sánchez mantenir aquest “no és no”, sempre que ell mateix no sigui capaç de concitar prou vots en favor propi, cosa que, a mi –i que em perdoni la senyora Armengol-, atesa la composició del Parlament, em sembla tan difícil com indesitjable, ja que estaríem davant d’un govern dèbil, poc coherent i condemnat a una mort ràpida i anunciada.

Diguem que també Felipe González ha insinuat –com Albert Rivera- la necessitat de substituir Rajoy, per tal de concitar i afavorir aquest pacte que ara esdevé impossible. Però no crec que aquest camí tingui cap recorregut, atesa l’estructura feudal dels partits espanyols. Ara per ara, un pas enrere (o a la banda) de Rajoy, com va fer Mas davant el xantatge de la Cup, em sembla impensable. Entre d’altres raons, perquè Rajoy creu –i jo també- que, si anem a unes terceres eleccions, és molt probable que ell millori els resultats i vegi passar el cadàver polític de Sánchez per davant la porta de casa.

He llegit amb una certa incredulitat la informació que, el passat dimarts, sortia a les pàgines del diari Menorca sobre l’obertura del curs polític que duria a terme dissabte (ahir per al lector) el grup polític MÉS, “reivindicant el soberanisme i la República de Menorca”.

MÉS és avui més que un partit. I això no vol ser una frase feta. Es tracta d’una coalició que agrupa PSM, Iniciativa Verds-Equo i Esquerra Republicana, partits que, fora de l’àmbit illenc, tenen vida pròpia i segueixen una trajectòria política que no sempre és paral·lela, encara que, tant en un cas com en l’altre, es tracta de trajectòries d’esquerra. En el cas del PSM, sempre havia cregut que la seva opció era autonomista (o nacionalista); en el d’Iniciativa-Verds, desconeixia que el component sobiranista fos tan remarcable (no ho és, si més no, a Iniciativa per Catalunya-Verds i tampoc a Izquierda Unida); mentre que en el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, sí que estem davant un partit nacionalista que ha fet clarament el pas a l’independentisme. Doncs bé, d’acord amb la informació publicada, MÉS també ha decidit fer aquest salt per convertir Menorca en una República sobirana.

El periodista remarcava en un requadre els dos conceptes clau que pretén aconseguir MÉS. El segon, intitulat “El context” em sembla d’una lògica evident: “posar en valor la lluita per l’autogovern en la Transició davant l’actual ‘recentralització i qüestionament del dret a decidir’”. I em sembla lògic perquè és molta la gent que, durant anys, va lluitar per aconseguir una Espanya descentralitzada i perquè els diferents territoris poguessin gaudir d’una autonomia política clara que els permetés no sols tenir una personalitat politicoadministrativa pròpia (cosa que Menorca no tenia abans de la Constitució de 1978) sinó també un marc competencial raonable per poder decidir el seu futur. I no hi ha dubte que, avui, alguns grups polítics sembla que vulguin enterrar moltes d’aquestes conquestes.

Diguem, però, que dins aquest marc raonable –que pot ser més o menys extens- mai ningú durant la Transició va pugnar per una Menorca independent d’Espanya. Ningú no va propugnar la “República de Menorca” per tal de constituir una Malta a l’occident de la Mediterrània. Sempre vam parlar d’una Menorca autònoma en el marc de les Illes Balears. Més encara, ningú mai no demanà cap potestat legislativa –única que s’acosta a la sobirania, però que no és tan sols suficient per ostentar-la-, i com a molt, es van fer grans esforços perquè cadascuna de les illes gaudís de potestat reglamentària per poder desplegar les lleis del parlament en les matèries transferides o cedides. Ningú durant la transició va demanar, doncs, la sobirania plena, sinó una autonomia ampla dins el marc de l’Estat espanyol.

El punt primer, “soberanisme” fa ara un salt radical i queda tan clar en el requadre periodístic, que no permet interpretacions restrictives: “Volen –diu- reivindicar Menorca com a poble sobirà que té com a horitzó ‘una república menorquina’ ”. I això, ni més ni menys, significa que MÉS vol fer de Menorca un Estat independent que tingui com a forma de govern constitucional la república.

Per tant, sobirans i republicans! No es parla tan sols de viure integrats dins una Espanya federal, perquè de federació ningú no en parla –o no se’n parla a la informació periodística-. Es parla simplement d’una “Menorca sobirana i republicana”, és a dir, de convertir la nostra illa en un Estat independent, que suposo haurà de tenir un lloc a l’ONU, i ambaixadors a Mallorca, a Eivissa, a Catalunya, al que hi quedi d’Espanya i a la resta d’estats independents.

Té realment sentit tot això? No ho sé. Bé, sí que ho sé. Em sembla que no.

De molt jove vaig lluitar per l’autonomia de Menorca, políticament i intel·lectualment, i amb l’evolució que m’han provocat els anys, he entès que no es poden posar barreres a la realitat. Per això mateix, he cregut que si una gran massa de catalans demanava un referèndum per plantejar si Catalunya havia o no havia de sortir d’Espanya, el compromís amb la democràcia implicava que el Parlament espanyol havia d’arbitrar  la fórmula constitucional necessària perquè aquest referèndum es pogués dur a terme. Com ho han fet els britànics i, abans, els canadencs. Un referèndum en el qual tots poguessin parlar: els qui s’hi mostren a favor i els qui hi estan en contra. Perquè la democràcia és sempre una confrontació d’idees i cal que arbitrem els mecanismes necessaris perquè aquestes es puguin expressar lliurement. Mai no s’han de constrènyer. Però tampoc no s’han d’imposar. El mecanisme dels vots serveix precisament per això. Per dirimir les diferències.

Però els polítics han de marcar un camí clar. Ni que sigui utòpic. I han d’explicar clarament el què, el com i el perquè de les coses que proposen. Em sembla, doncs, perfecte que MÉS faci “una aposta radical per als valors cívics i democràtics” amb els quals es pugui “garantir” en primer lloc que “siguin els menorquins els que decideixin sobre Menorca i sobre ells mateixos”. Però parlar de “decidir” genèricament no basta. Cal dir sobre què han de poder decidir els menorquins i fins quin nivell han de poder decidir. ¿Pretén MÉS que els menorquins puguem decidir sobre qualsevol casta de competències  i a tots els nivells sense traves i prescindint, per tant, de les institucions legislatives balears i espanyoles? Més encara: ¿Haurà de decidir Menorca en el marc de la legislació comunitària o també ens hem de poder saltar les directives de l’UE en ares al dret inalienable i radical de decisió que es reclama?

Llegint la informació sembla que allò que es prenten assolir políticament és el màxim possible, perquè es reclama “ser un subjecte polític amb estructures d’estat, que ens permeti parlar de tu a tu amb Palma i amb Madrid”, ja que –segueixo citant textualment- “només si som nosaltres els que decidim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra casa podrem garantir els millors serveis socials, la millor sanitat, les millors infraestructures, una terra verda i una millor educació”.

¿Està segur MÉS que si ho decidim tot nosaltres sols, aquest estadi celestial serà possible a Menorca? ¿Està segur MÉS que si s’aconsegueix que Menorca esdevingui un estat independent, republicà i sobirà no hi haurà corrupció, no hi haurà errors polítics i viurem en el més excels dels mons possibles?

I suposant que el futur pugui assolir aquest grau de perfecció perquè tots els menorquins (també –és clar- els del PP, els de C’s, els del PSOE i els de Podemos) som una gent colossal, ¿amb quins diners finançarem tota aquesta política global, sobirana, única, verda i excelsa? Exclusivament amb els nostres impostos? ¿Amb els diners que generarem els menorquins i els forasters que tinguin negocis a l’illa? ¿Ens finançarem nosaltres sols?

Sempre he sentit una profunda estimació per al PSM, perquè és un partit que s’ha preocupat a fons per moltes coses que estimo: la llengua, l’autonomia i el territori, especialment, però he de confessar que no puc entendre l’abast d’aquest projecte polític que he llegit al diari, al qual s’han sumat com a membres que són de MÉS. Em sembla un projecte poc meditat, forassenyat i, pitjor encara, impossible de dur a terme. Ni tan sols com a horitzó utòpic. Per això crec que és un greu error.