Archive for Setembre de 2007

Público

29 Setembre 2007

Ha nascut un nou diari, Público, un periòdic a mig preu que es declara d’entrada “d’esquerra” i “popular”, i que tindrà seixanta pàgines “fàcils de llegir” totes impreses en color, dirigit principalment a un públic entre 25 i 45 anys.

D’entrada, doncs, té ja moltes de les coses que no el fan atraient per mi. En primer lloc perquè fa més de deu anys que vaig superar l’edat màxima; en segon lloc perquè els diaris de tendència (no diré de partit, perquè aquest no s’hi declara) tampoc no em fan el pes, ja que difícilment són capaços de fer la crítica “dels seus” quan aquests no estan a l’alçada; i en tercer lloc, perquè les coses que pretenen ser “populars” i “fàcils de llegir” normalment em desplauen.

El que no diuen els creadors del diari nou –però tots sabem que és així- és que han entrat immediatament en la “guerra del futbol”, un altre objectiu que a mi no em diu res però que avui resulta decisiu per esdevenir “important” des del punt de vista mediàtic i econòmic. I això és indubtable un cop sabem que “Mediapro”, la seva editora, ha comprat els drets de gairebé la meitat dels clubs de primera divisió i, a partir de la temporada 2009-2010, n’adquirirà la gairebé totalitat.

La guerra del futbol significa, doncs, un altre tipus de guerra: una guerra declarada contra “Sogecable”, o el que és el mateix, contra “Prisa”, l’editora de l’altre gran diari “de tendència esquerrana”, és a dir El País, el preferit (fins ara) de la ministra Chacon –illa dixit- que es mostrava, però, incrèdula i també irritada per la “vendetta” de què fou objecte l’endemà de la cerimònia més cerimoniosa que hem pogut veure els darrers temps. Ella, al costat de Rodríguez Zapatero, com si fos una senyora Merkel qualsevol, encara que força més maquillada i vestida de blanc, com si es tractés d’un àngel del cel.

La cultura del “tabloide” està d’enhorabona. Dubto, però, que hi estigui l’esquerra i, encara més, el periodisme. Bé, deixem-ho aquí. És el temps el que ens anirà desvetllant l’entrellat de la pel·lícula.

Anuncis

El new deal Sarkozy

28 Setembre 2007

“Jo faig una crida a tots els Estats per reunir-se i fundar un nou ordre mundial del segle XXI” ha dit Nicolas Sarkozy davant a l’assembla general de l’ONU. Ha afegit alhora que “no hi haurà pau al món si França dóna proves de feblesa davant la proliferació d’armes nuclears”. I referint-se a l’Iran ha declarat que aquest estat “té dret a l’energia nuclear civil”, mentre precisava que “si deixéssim que l’Iran es dotés de l’arma nuclear, faríem córrer un risc inacceptable a la regió i al món”.

Aquest nou líder mundial –que vol ser-ho- no ha dubtat d’adreçar-se “a la consciència de tots els qui tenen una responsabilitat en la direcció dels afers del món, perquè si nosaltres no ho fem pas, un dia els pobres es revoltaran”.

I em demano: què mou Sarkozy, el pragmatisme o convenciment? No ho sé, probablement les dues coses, potser per això no s’ha tallat a l’hora de fustigar un determinat capitalisme financer (“mai no hi ha hagut tanta renda al món”, ha dit) alhora que feia una crida a la “moralització” dels afers, però també a un “més just repartiment dels beneficis”.

El president francès acabà el seu discurs reclamant un “new deal ecològic i econòmic” fonamentat sobre “la idea que els béns comuns de la humanitat han de basar-se en la responsabilitat de tots els homes”.

Res a dir. Només cal seguir atent.

Una citació

27 Setembre 2007

A la novel·la “A Jerusalem” (Edicions 62, 2005), l’escriptor valencià Josep Piera escriu:

I és que tots som animals humans,brutalment i rabiosament humans, quan l’odi ens guanya. Tots -cristians, hebreus i musulmans- som fills bords d’una tradició que parteix d’un Déu únic, interpretat, però, des d’escriptures diferents. Els qui menys, potser, els europeus mediterranis, que mantenim en la recambra mental la cultura grecollatina, un punt de paganisme bastardejat pel món cristià, i pel musulmà; una tradició que prefereix una mediocre realitat a cap paradís imaginari, que prefereix la vida a la mort.

No sé si té o no raó, però la dita és bella i desitjable.

Dos problemes diversos del catalanisme

26 Setembre 2007

Dels dos diaris que avui he llegit, una de les opinions amb que més he sintonitzat és la de Marc-Alvaro a La Vanguardia. Deia el periodista:

El valor, en los detalles, también cuenta. No le ha importado mucho a Castells que Chacón sea uno de los más prominentes frutos de la cantera montillista, representante de esa generación Hereu que gestiona el omnipresente poder socialista con el mismo estilo que llevaría el departamento de logística de una gran multinacional. Tampoco le ha importado que la ministra sea, in péctore, la cabeza de cartel por Barcelona en las generales, en las que Zapatero necesita, como agua de mayo, cada voto catalán para forjar una mayoría suficiente. Y tampoco parece importarle al profesor Castells, uno de los padres intelectuales del análisis del déficit fiscal, que sus manifestaciones se interpreten como una jugada personal para, a caballo de un catalanismo que Montilla no ejerce, colocarse como líder discreto de un socialismo catalán menos dependiente de las órdenes de Madrid y, por tanto, más apto para reconquistar electores que hoy se van a ERC o se quedan en CiU.

Un poco de aire fresco es lo que han traído las justas palabras de Castells al quejarse públicamente del engendro de la ministra Chacón, cuyas medidas – por cierto- tampoco son acogidas con entusiasmo por Solbes. Maniatado y a medio gas en un Govern sin aliento, Castells ha ensayado lo que podría ser, tal vez, su papel futuro como alternativa atractiva a un socialismo catalán hoy funcionarial, gris, chato y al servicio vasallo de la Moncloa. Cuando se habla de la necesidad de repensar seriamente el catalanismo, uno ve en esta tarea la participación de personas de muchas procedencias, lo cual incluye, sin duda, a gentes solventes como Castells. ¿Acaso la larga historia del socialismo democrático catalán no merece algo más en esta hora de grandes desafíos?

Mentre això opinava, en un correu, un lector fidel lloa el meu comentari d’ahir sobre els problemes que presenta avui la intolerància de certs sectors del catalanisme perquè en ell s’hi reflecteix una mena de protofeixisme inconscient en expansió sense mostrar-se capaç de fer-se cap mena de crítica. (I diguem que a ell i a mi ens preocupa especialment la intolerància del catalanisme perquè ambdós també en som, de catalanistes)

Penso que tant la reflexió de Marc-Alvaro com la del meu interlocutor exposen dos problemes força greus que tenen un punt en comú: la incapacitat d’autocrítica. I a mi em dol especialment la del socialisme, i encara més la del socialisme catalanista en el qual vaig rebre el meu bateig de foc –d’això fa més de trenta anys- al costat de mestres tan remarcables com Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats o Ernest Lluch.

Davant el nacionalisme catalanista a seques, el socialisme catalanista, sense cap necessitat de caure en la demagògia i sense haver de renunciar a res del que és essencial al catalanisme, ha tingut sempre un component de solidaritat i d’obertura “als altres”, “als qui no són exactament com nosaltres”, que m’ha semblat decisiu per construir un país plural. I això ho considero bàsic. D’ací que la fermesa de Castells quan deia que no és de rebut que et convidin a sopar i haver de pagar després la factura m’hagi semblat tan digne de lloança com la crítica que ha fet de la lleugeresa que, avui per avui, demostren tenir alguns dels nous valors en alça del socialisme català (que ja no gosaria denominar catalanista), com per exemple la ministra Chacón.

De visceralismes n’hi ha a cada cantó

25 Setembre 2007

És clar que ni el rei ni la família reial estan exempts de crítiques. En una democràcia tots som iguals en els drets i en els deures, encara que cadascú té un paper per acomplir i el del rei no és de poca importància. Atès, doncs, que és admissible la crítica al rei, no em dol que el senador basc Iñaki Anasagasti intenti arribar a fons en el coneixement dels fons que Espanya dedica a subvenir de la casa reial i fins m’atreveixo a compartir algunes de les crítiques que ha fet a alguns membres d’aquesta coronada família. I penso que el rei faria bo d’advertir als seus gendres que vagin amb cura si és que no volen col·laborar indirectament amb la causa republicana.

De tota manera a mi m’importen més els valors republicans que la causa republicana, i encara que pugui considerar superior el concepte polític de república al de monarquia, penso que no hi hagi cap motiu de pes que justifiqui la paròdia de mal gust que sembla que s’hagi posat de moda a la Catalunya profunda de cremar les imatges del monarca. Com no n’hi ha tampoc per convertir aquests fets amb un delicte o comparar-los amb el terrorisme (entre el qual s’inclou la kale borroca).

Respecte d’aquest fet, en Pere em convida a llegir un editorial de La Vanguardia on es critica l’actitud dels independentistes sota el títol de “Eso no es catalanismo” que penso que val la pena de ser llegit. Diu això:

“De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un
soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente,
que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España
estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo
catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que
han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del
engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España
represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico.
Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas – que
obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su
representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado
actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su
personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o
aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a
un Estado de cuyo aparato participa.

Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como
irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la
historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo
al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino
también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil
catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de
traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa
redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos
medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las
sensibilidades ciudadanas.

Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español,
con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad
interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme
pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La
desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se
comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de
la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de
las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos
medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de
los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los
últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la
excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los
mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan
mutuamente, pero Catalunya –que ha salido muy fatigada del reciente
cambio estatutario– necesita cordura, seriedad e inteligencia para
poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus
necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla
más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.

Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la
causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios
catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la
lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a
tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la
derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de
fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el
mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o
aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la
enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las
cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el
nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación
ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán
caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad,
pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las
principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio
concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan
palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado
del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales
de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de
España.”

D’aquest editorial, en Pere destaca un paràgraf molt significatiu que aquests sobiranistes amics de l’espectacle també farien bo de llegir. És aquest que diu:

“Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana.”

És clar que l’argument també es podria aplicar a “aquest soberanisme visceral espanyol que, amb grans escarafalls, acostuma a reclamar el ple reconeixement a la unitat d’Espanya sense mostrar-se capaç tan sols de respectar l’enorme pluralitat que nia en la complexa i canviat societat espanyola.”

Sobre el procés d'ensenyament ètico-moral de la persona

24 Setembre 2007

El professor Andreu Ibarz, que exerceix la docència a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Ramon Llull (per tant, en una universitat catòlica) després de demanar-se ahir, en un article a La Vanguardia, si l’escola ha d’educar la dimensió ètico-moral de la persona, responia: “Evidentemente, para que el proceso de enseñanza-aprendizaje sea verdaderamente educativo debe incidir en todos los aspectos de la vida y del ser. Y eso se consigue -en lo moral- a través de la enseñanza de contenidos específicos y, especialmente, a través del desarrollo de la capacidad de juicio moral (¡que por cierto es lo que fundamentalmente falla!). Esta tarea no es exclusiva de la escuela pero le debería resultar inexcusable.”

Aquesta desposta em sembla d’una extraordinària importància un cop els bisbes –i també el de Menorca- han qüestionat aquesta opinió. Recordareu que el passat dilluns, en un article on criticava l’opinió dels prelats i, més concretament, la referència que feien a l’article 27 de la Constitució com a argument bàsic en defensa de la seva tesi. Doncs bé, també es refereix a aquest argument el professor Ibarz. No em resisteixo a transcriure aquí els seus arguments perquè penso que, per poca bona voluntat que hi posin els bisbes, aquests els haurien de convèncer. Diu Ibarz:

“Ciertamente, los padres son los primeros responsables de la educación de los hijos y no necesariamente se va a incumplir el artículo 27.3. de la Constitución pese a la obligatoriedad de la materia. En consecuencia, las escuelas católicas harán muy bien en desarrollar esta asignatura, puesto que los padres han optado por unas titularidades que tienen claro en dónde inspiran sus principios antropológicos y educativos, y por tanto, desarrollarán la materia en un clima de libertad y acorde con estos principios. Las escuelas católicas harán muy bien en ofrecer esta materia, porque el profesorado con su testimonio y saber pedagógico ampliará, sistematizará e interaccionará aquello que con frecuencia ya ha venido trabajando. ¿O piensa alguien que las relaciones interpersonales, la igualdad, los derechos humanos o el civismo no han sido objeto de tratamiento escolar hasta ahora? El colectivo MESEGUER de las escuelas de la Iglesia será muy consecuente al enseñar esta materia porque también sabe que el último concilio ecuménico apeló al diálogo entre la fe y la cultura como paradigma básico de relación con la sociedad. Esto es, si el concilio Vaticano II insistió tanto en este diálogo fue por el redescubrimiento del misterio de la Encarnación como proceso de humanización y de inculturación. Un Dios hecho hombre en unas coordenadas histórico-culturales específicas que si bien fueron fecundadas por la vida y el mensaje del fundador del cristianismo, no fueron ni objetadas ni menospreciadas.”

Les promeses de Zapatero

22 Setembre 2007

Qui aquests dies segueixi els diaris o contempli la televisió sense una mica de crítica en la seva actitud, corre el perill de ser seduït de manera enganyosa. I per què ho dius, això?, algú em demanarà. Doncs ho dic perquè, qualsevulla que siguin les nostres posicions polítiques, per molt lluny que ens trobem de la política que defensen els populars, convé que, a partir d’ara, observem les aparicions públiques de Rodríguez Zapatero amb una certa prevenció, perquè la bateria de proposicions, disposicions i promeses que està duent a terme el seu (recentment estrenat) “Gobierno de España” són, com a mínim, sospitoses.

Vegeu, si no. En un primer moment, en una situació de crisi profunda de CiU, el conseller Castells aconsegueix del president del govern la promesa d’inversió de més de 4.000 milions d’euros l’any vinent per dur a terme les previsions estatutàries. Això, és clar (en el nostre país no podia ser d’una altra manera), ha implicat immediatament la rèplica andalusa, d’ací que en els diaris d’ahir podíem veure que el mateix s’acordava amb el president Chávez.

Aquesta generositat no acaba aquí, ja que se simultaneja amb les grans mesures socials que el govern ha decidit dur a terme. En efecte, fa pocs dies, el president i la ministra Chacón presentaren a la Moncloa (envoltats d’una pompa litúrgica que fins ara s’havia aplicat només als encontres internacionals de caps d’estat) les darreres mesures per afavorir el lloguer.

D’aquestes mesures, Antoni Puigverd deia això en un article publicat ahir a La Vanguardia: “Sin entrar en juicios de intención, sin dudar del sincero interés de ambos políticos en la resolución del problema de la vivienda juvenil, es evidente que el objetivo de promocionar a la nueva ministra, cabeza de cartel barcelonesa en las próximas elecciones, pesaba por encima de todo. No hace falta entrar en la discusión técnica, basta comprobar que, si realmente se hubiera tratado de una medida diáfana, no precipitada, bien pensada, bien conectada con el resto de medidas que las autonomías ya están realizando, no habría sido necesario tener que aclararla tanto. La enfática liturgia monclovita fue tan exagerada que puede considerarse obscena. Demasiado descarnada. La socialdemocracia debe proteger y ayudar a los débiles, ciertamente, pero debe incentivar también su compromiso favoreciendo el valor del trabajo y el esfuerzo. El Estado no es un papá sobreprotector que regala cheques y eterniza la dependencia de los humildes. Si llega una crisis y, aunque sea moderada, obliga a los españoles a apretarse el cinturón, ya ningún líder socialista podrá decir, como Kennedy, “no preguntes qué puede hacer el Estado por ti, pregúntate qué puedes hacer tú para el país”.”

Bé, sigui com vulgui, el cert és que tot aquest dispendi que es fa des d’un govern socialista com l’espanyol, contrasta una mica amb les paraules que, també ahir, dirigia als francesos el president Sarkozy. Deia aquest: “Vaig ser elegit per resoldre els problemes de França, no per comentar-los”, i immediatament apel·lava a la cultura del sacrifici i de l’esforç com l’única manera de vèncer els mals atàvics que afecten el seu país.

Ja sé que Sarkozy acaba de ser elegit i que Zapatero el que vol és ser-ho novament, i que això pot explicar algunes diferències en el to i en el llenguatge, però tot i així convé que estiguem atents i crítics amb les mesures que se’ns proposen, perquè és el mínim que podem demanar a un ciutadà responsable i atent.

Representacions de l'intel·lectual

21 Setembre 2007

Edward W. Said, a “Representaciones del intelectual”, un llibre que m’ha passat Tomeu Gili, diu moltes coses, la majoria interessants, alguna de les quals m’han estat força útils per tancar l’assaig en el qual he treballat aquest estiu que avui acaba.

En aquest llibre, que és la reunió d’una sèrie de conferències que va fer sobre aquest concepte tant debatut de l’intel·lectual (Qu’est-ce qu’un intellectuel?, es demanava ja Julien Benda el 1926, i encara ens ho preguntem ara), el ja desaparegut pensador palestí, diu moltes coses que inciten a la reflexió. Us citaré una frase que m’ha semblat interessant, i que us deixo perquè hi penseu una mica:

“Una segunda ventaja para lo que es de hecho el punto de vista del exilio para un intelectual es que tiendes a ver las cosas no simplemente como son, sino también como han llegado a ser. Contemplas las situaciones como contingentes, no como inevitables; las ves como el resultado de una serie de opciones históricas llevadas a cabo por hombres y mujeres, como hechos sociales realizados por seres humanos, y no como realidades naturales o sobrenaturales, y por lo tanto inmutables, permanentes e irreversibles”.

La infanta Sofia i la Verge d’Atocha

20 Setembre 2007

Per una d’aquestes meravelles de la tècnica, en consultar ahir per internet les pàgines d’El País vaig poder contemplar un vídeo de la presentació de la infanta Sofia a la “Virgen de Atocha” pels seus pares, els prínceps d’Astúries, Felipe i Letizia.

Els religiosos en el primer banc, vorejats de curiosos, les campanes voleiant a l’aire, i el cardenal Rouco al peu de l’altar, els prínceps van fer el que figura escrit en el protocol principesc: oferir el nadó a la Verge, mentre el cardenal –també formant part d’aquest protocol- deia les paraules que el ritual aconsella.

És difícil avaluar fets com aquest sense ferir alguna sensibilitat o cometre alguna injustícia, però cada cop que es produeixen sento com em cruixen els ossos, perquè responen a un esquema que no es correspon amb el nostre temps, ni amb la nostra constitució, ni probablement amb el que pensen els prínceps en el seu fur intern (encara que suposar això que dic és fer un judici d’intencions que lamento, però que no puc deixar de fer). Tanmateix ho comprenc, perquè la monarquia –que és uns institució fora del temps- no pot sinó jugar aquesta mena de rol per mantenir-se viva i propera a la sensibilitat popular. Més lamentable és que l’Església li segueix el joc amb pràctiques com aquestes que la lliguen al poder d’una manera gens edificant.

I mentrestant, el món va per un altre camí, però ni els uns ni els altres semblen adonar-se’n.

Un debat que els partits haurien de fer (i que no tinc cap esperança que el facin)

19 Setembre 2007

Durant aquest estiu, el diari Menorca va publicar una llarga entrevista amb un dels dinosauris de la política balear: el senyor Joan Huguet, un home incombustible que ha estat vice-president del govern balear, diputat, conseller, president del consell de Menorca, president del parlament, president del PP, i suposo que em deixo trenta càrrecs més. Recordo que una de les coses que destacava era la necessitat que tenien els partits de renovar-se, cosa amb la qual estic d’acord. Tanmateix, no deixava de ser curiós que ell mateix assegurés a la mateixa entrevista que es postularia per ser candidat al senat per Mallorca. Fet que demostra –en viu i en directe- com n’és de difícil la renovació interna dels partits.

Aquesta qüestió ve a tomb arran d’un article que ahir mateix vaig llegir a El País. El signava un arquitecte que nom Salvador Moreno Peralta, i s’intitulava “¿Quién teme al Savater feroz?” En aquest opinava sobre el nou partit creat per Rosa Díez, Carlos Martínez Gorriarán i Fernando Savater, l’UPD (Unidad, Progreso y Democracia) i ho feia d’una manera molt favorable i raonada.

Confesso que em costa opinar sobre aquest nou partit, ja que, si bé respecto la personalitat de Savater i de Rosa Díez (desconec Martínez Gorriarán), alguns dels arguments que ells empren, així com també la deriva que el partit sembla prendre, no m’han semblat prou atraients, però he de reiterar la meva dificultat a l’hora de donar una opinió formada sobre la matèria, perquè opinar des de casa sobre el dit “problema basc” (un problema amb múltiples arestes –les que destaquen la gent d’UPD, però no només aquestes-) se’m fa molt difícil.

Ara bé, tinguin o no prou “raons” per crear aquest partit, i estigui o no prou fonamentada la seva proposició política, penso que l’article de Moreno Peralta encertava en una sèrie d’afirmacions molt dures contra els partits actuals (els que s’han consolidat i monopolitzen des de fa trenta anys la democràcia espanyola) que val la pena de tenir en compte.

Diu d’aquests partits (en els quals tanta il·lusió vam posar fa trenta anys la majoria d’espanyols) que “[su] actividad no viene determinada por la fructífera proyección de una ideología sino por la simple perpetuación de unas estructuras de poder que las convierten en mecanismos de producción en sí mismos, haciendo de las elecciones unos macroexpedientes de regulación de empleo.”

I afegeix més endavant que “pasado el tiempo y el riesgo [de involución política], deberíamos poder proclamar nuestro hartazgo de ese simulacro de política que dirime intereses endogámicos bajo la forma de intereses generales”.

Ja sé que afirmacions contundents i generalistes com aquestes sempre presenten alguna fractura per on introduir el debat i/o la discrepància. Però no les hauríem de menysprear sense dedicar una bona estona a reflexionar sobre allò que diueu, encara que no arribem a la conclusió que arriba l’autor de l’article, per al qual, “la irrupción de UPD en el desolador panorama político, tiene el inmenso valor de educar, lo que le convierte en el único partido que ya ha ganado antes de competir.”

Jo, això no gosaria afirmar-ho, però estic content d’haver-ho llegit.


%d bloggers like this: