Archive for Setembre de 2019

¿Hi ha camí per a l’esperança?

29 Setembre 2019

Al llarg de la passada setmana s’han publicat enquestes, cosa previsible un cop el president Sánchez renuncià a formar govern i les Corts van quedar dissoltes després de poc més de cent dies de vigència, circumstància que ens ha costat als espanyols molts milers d’euros per no-res.

De les publicades, la majoria fan referència a com quedarà repartit el pastís després del 10-N, però tot i que aquest resultat és extremadament important per al país, a mi m’ha interessat especialment el sondeig de GAD3 per a “La Vanguardia” sobre el posicionament de l’opinió publica espanyola davant el conflicte territorial, i suposo que ha estat així perquè, a més del problema que presenten els polítics actuals en tant que polítics, crec que el principal problema que té el país és la qüestió territorial i, especialment, el conflicte plantejat a Catalunya.

La bona notícia de l’enquesta -no tot ha de ser negatiu- és que una majoria clara dels espanyols s’inclinen pel diàleg entre els  governs per resoldre el conflicte català, mentre que menys d’un 33% aposten per aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia de Catalunya. No deixa de ser una xifra important, aquest 33% que nega el diàleg, però que la xifra sigui minoritària ja és un pas. Naturalment, les posicions sobre aquest punt en concret són diferents a un costat o altre de l’Ebre, tot i que també es registren algunes coincidències esperançadores com el fet que més d’un 60% dels catalans i del conjunt dels espanyols assenyalin la reforma constitucional i un nou Estatut com la proposta més encertada per resoldre el problema català.

Sabem que això -un nou estatut- no satisfà als independentistes, que volen rompre totalment amb Espanya i proclamar la República, però ja és un pas important que hi hagi una majoria a l’Estat que pensi que una reforma constitucional podria ajudar a resoldre una crisi que ha anat creixent amb els anys fins a enquistar-se.

En realitat, si ens atenem als resultats de l’estudi en qüestió, veiem que tres són les fórmules que es barregen quan es vol concretar la proposta. Però el més remarcable és que hi ha un visible acord en la necessitat d’oferir una sortida al problema català, ja que tan sols un 12% dels espanyols s’inclinen per “no fer res” –taxa que cau a un 5% a Catalunya–. La sortida que té més suport a tot Espanya és, com acabo de dir, una reforma constitucional que propiciï un nou Estatut, amb competències ben delimitades, ja que fins un 62% dels espanyols –i la majoria dels votants de tots els partits, incloent-hi Vox– assenyalen aquesta via, que té més d’un 65% de suport a Catalunya (i això vol dir que, al Principat, aquesta possible camí obté un suport més gran que la secessió).

La segona fórmula escollida pels enquestats passaria per un nou sistema de finançament. Aquesta proposta té molt de suport entre els catalans (66%), però cau fins a un 54% entre el conjunt de la ciutadania espanyola. De fet, els votants dels tres partits conservadors estan dividits en proporcions semblants pel que fa a la proposta.

La tercera possibilitat seria la convocatòria d’un referèndum com a solució al conflicte, però aquesta via només té el suport d’un 41% del conjunt dels espanyols en relació a un 51% que s’hi mostren en contra. Quan concretem la procedència d’aquests percentatges veiem, com era previsible, que aquesta sortida té un alt suport a Catalunya –ja que arriba a un 64% dels consultats–, però cau a un 37% a la resta d’Espanya. Val a dir, per concretar encara més, que, d’acord amb sondeig, el rebuig de la consulta és aclaparador entre els electors del PP (70%), Cs (72%) o Vox (80%). Però també una lleugera majoria d’electors socialistes (47% enfront d’un 43%) s’oposen al referèndum, que només té el suport clar dels votants de Podem (80%), i d’Esquerra i JxCat (més d’un 90%).

Pensem que d’aquí a les eleccions del 10-N, al nostre país passaran moltes coses. Jo apuntava la possibilitat que un cert declivi econòmic hi pogués tenir incidència, però el que més em preocupa són les conseqüències que es derivaran de la sentència pel judici de l’1-O, que des de l’independentisme i -el que és encara més greu- des de la Generalitat, no serà acceptada si no és absolutòria, segons ha dit i repetit el president Torra. ¿Què vol dir això? ¿Que hi haurà una desobediència civil i institucional? ¿Que podrà implicar una reacció violenta? Hem de confiar que no sigui així, però, tornant a les enquestes, alguna de les publicades darrerament ens diu que, enfrontat a aquest posicionament de l’independentisme, decidit a no acceptar el veredicte si no és d’absolució, el 55% dels espanyols considera que estaria justificada una condemna per rebel·lió dels dirigents independentistes “perquè -asseguren- hi va haver violència”, alhora que el 56,7% està en contra d’un possible indult.

L’acord d’opinions no és, doncs, gens fàcil, i només ens pot animar aquella dada que he donat al principi, d’acord amb la qual entorn d’un 60% d’espanyols aposta per al diàleg. ¿Serà capaç el guanyador de les eleccions d’aconseguir un govern que aposti per aquest 60% i posi en marxa la via del diàleg per arribar a un acord majoritari?

No sembla fàcil perquè, si més no fins ara, els polítics que tenim no mereixen gaire confiança per part nostra, però potser hauran de fer de la necessitat virtut i això els obligarà a prendre decisions que haurien d’anar en aquesta direcció, que és la que sembla que reclama una majoria de ciutadans que veiem amb impotència la degradació constant i progressiva de la política al nostre país.

—-

Dues preguntes:

1ª) Té sentit organitzar unes detencions amb tanta parafernàlia i amb acusacions de terrorisme (però no aplicant la llei antiterrorista) i de rebel·lió, quan els informes policials estan plens de verbs en condicional i circumloquis hipotètics (“sembla que…” “podria ser que…” etc.)

2ª) Té sentit que des de la Generalitat es condemni amb tanta contundència l’operació sense esperar a saber una mica més què ha succeït realment?

Hem decidit jugar a la ruleta russa

22 Setembre 2019

Quan dimecres passat tots els ciutadans d’aquesta Espanya soferta i sofrent vam confirmar les nostres sospites -de fet, alguns hem deixat escrit gairebé des del primer dia que Sánchez no tenia cap interès d’arribar a una acord amb Podemos i no podia acostar-se a Ribera en les circumstàncies actuals-, hem hagut d’aguantar -quin remei!- les desqualificacions que, públicament, els uns han fet dels altres. Aquestes es podrien resumir en un “tots contra Sánchez i Sánchez contra tots”, perquè el que vertaderament importa als polítics un cop ha fracassat la possibilitat d’acords per formar govern és guanyar el que avui en diem el “relat”, que és, de fet, el que ells ens volen vendre perquè el 10 de novembre no ens quedem tots a casa i els tornem a donar suport.

En aquests casos -vull dir quan la intel·ligència es retira i són les vísceres o bé els interessos personals els que parlen-, procuro no llegir ni escoltar gaire els protagonistes d’aquestes declaracions, perquè sé que no em diran la veritat sinó el que a ells els convé, i procuro refugiar-me en persones que jo considero entenimentades, com per exemple, els polítics bascs del PNV que, tot i que defensen els interessos propis, sovint són capaços de veure-hi més enllà dels egoismes personals.

Ha dit Andoni Ortuzar que el passat dimarts es va poder constatar el que es rumiava a Sabin Exea des de feia temps, i tot seguit va qualificar l’anunci amb què el Rei explicava que Pedro Sánchez no tenia prou suports per a formar govern, com el darrer acte d’un “estrepitós i total fracàs polític”, ja que no es pot definir de cap altra manera haver de repetir unes eleccions que, molt probablement, no suposaran gaire canvis al tauler, de manera que, lluny d’aclarir-lo, el complicaran una mica més.

Ortuzar no va dubtar a l’hora d’assenyalar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias com a responsables de la situació i va lamentar la “immaduresa democràtica i el no saber estar a l’altura de les circumstàncies” dels dos mandataris, ja que, va subratllar, “no hi havia condicions insalvables” per no afrontar una investidura i formar govern. Però no han estat capaços de fer-ho, o encara pitjor, no ho han volgut fer.

A l’hora de repartir culpes, el PNV ha assenyalat primerament Pedro Sánchez, ja que ell és qui tenia el deure d’intentar-ho tot per aconseguir la investidura, però molt a prop seu ha situat també Iglesias i la seva posició “maximalista”. Or​tuzar, en aquest sentit, ha criticat la “falta de voluntat i de cintura” en unes converses en què “han intentat que l’altre s’empassés la seva posició política”. “Tota negociació -ha recalcat el dirigent basc- exigeix cessions, i aquí ningú no ha volgut cedir res”.

Des del primer dia, en tots els meus comentaris, sempre he mantingut que el primer responsable del fracàs era Pedro Sánchez, però és absurd no veure els errors d’Iglesias, a pesar que ell sempre es consideri el primer de la classe. Ho dic perquè si bé, en opinió del líder de Podemos, és absurd que Sánchez no els hagi reiterat la proposta que els van fer el juliol -un govern de coalició amb una vicepresidència i tres ministeris per a Podemos- també hauria d’entendre que Sánchez pot pensar igualment que, si per a Iglesias la proposta ara és bona, ¿per què, doncs, no ho va ser fa dos mesos i la va refusar?

D’altra banda, també podem criticar els partits de la dreta per no haver fet cap gest per resoldre el problema, però haurem de convenir que Pedro Sánchez (no tant el PSOE) tenia molt poca credibilitat per demanar l’abstenció del PP. És cert que, pel juny de 2017, el PSOE després d’una gravíssima crisi interna, s’abstingué perquè Mariano Rajoy pogués formar govern, però ho va fer -recordem-ho- contra el “no és no” de Pedro Sánchez, que va mantenir la seva negativa fins al punt de perdre la condició de secretari general del partit i renunciar a l’acta de diputat. Per tant, poca broma, que la gent té memòria, i cada vegada que, ara, des de la tribuna, Sánchez demanava l’abstenció de la dreta per poder formar govern, les seves paraules m’evocaven una pregunta inevitable: ¿quina credibilitat tens tu per demanar-los això?

Doncs bé, d’aquesta gran “comèdia dels errors” que acabem de viure -i duem així des de fa uns anys-, cal destacar una originalitat, que potser no ho és tant si tenim en compte que el seu protagonista, Albert Ribera, és campió a l’hora de fer propostes que contradiuen tot el que havia mantingut fins el dia abans, en oferir la seva abstenció sempre que el líder del PSOE es comprometés a complir determinades condicions que, ja d’entrada, sabia que no serien acceptades. No tant perquè, com ha raonat el PSOE, les condicions ja es compleixen, sinó perquè Sánchez feia temps que havia decidit que, el millor per a ells (no per al país), era anar a les eleccions.

He de reconèixer que Rivera, que és el més maltractat per les enquestes, ha actuat amb enginy. Ell aspira que un Alfonso Guerra qualsevol el pugui qualificar un dia de “tahúr del Mississippi”, com a Adolfo Suárez, les habilitats del qual admira, i conscient que les coses no se li presentaven bé davant la propera consulta electoral, tant per la crisi interna que està sofrint el seu partit com perquè comença a ser conscient que la quimera del sorpasso al PP és només això, una quimera, ha decidit treure un conill del copalta, i fent aquest gir de 180 graus, si bé no ha aconseguit que Pedro Sánchez li acceptés la oferta, sí ha deixat clar que, en un futur proper, si els números canten, la possibilitat d’un govern de coalició amb els socialistes no és ja un impossible metafísic, com ens havia volgut fer creure fins ara. I això perquè, en el fons, sap que aquesta coalició és en realitat la que agradaria a Pedro Sánchez a pesar que els seus li cridessin “con Rivera no” la nit de les passades eleccions.

Aquesta possibilitat l’he apuntada ja més d’un cop en aquestes mateixes pàgines, però fins ara l’han fet impossible tant el discurs de Sánchez com, sobretot, el de Rivera, així com també el gran enfrontament personal que es mostren els dos polítics. Però ara, un Rivera afeblit, conscient que les eleccions li representaran un gran pas enrere, fa un nou salt mortal -ja ens hi té acostumats- i ve a dir a Sánchez que el passat és passat i que res no està escrit del futur que es farà present l’endemà del 10 de novembre.

Enric Juliana, sempre atent als detalls, ha escrit que el guió que acaben de traçar Sánchez i Rivera és gairebé perfecte, però també adverteix que ha tingut notables errors interpretatius. De fet, apunta, és una mala obra de teatre. I és precisament això el que aboca una gran incertesa sobre què passarà en aquestes properes eleccions generals, les quartes en dos anys. Perquè no oblidem que, segons l’últim estudi de la Fundació BBVA, el 82% dels espanyols creuen que els polítics només miren pels seus propis interessos i això pot tenir conseqüències imprevistes en el resultat electoral.

I no sols és el descontentament dels electors allò que pot distorsionar molts plans i provocar sorpreses, perquè també hi ha dues realitats que influiran (no sabem com ni en quina direcció) en els votants: una és l’amenaça de recessió econòmica que sembla que s’acosta, i l’altra és la sentència del Tribunal Suprem per l’1-O. Com ha dit molt gràficament Màrius Carol,  tot plegat és com jugar a la ruleta russa, però amb dues bales. Per defugir, doncs, un impacte mortal, ens caldrà tenir molta sort.

Comptes, comptes i més comptes!

15 Setembre 2019

Espanya, amb un govern a precari i abocada a unes noves eleccions, les quartes generals en dos anys, i el Regne Unit, el bressol de la democràcia, immers en una crisi sense precedents, amb la societat dividida per meitats (en això s’assembla a la catalana), comandada de sobte per una il·luminat que decideix trencar la vida parlamentària per afavorir els seus interessos (en això també s’assembla al que va fer Puigdemont el 6 i 7 de setembre de 2017), tot decidint-se per  un tactisme polític que no dubta a menysprear l’adversari per aconseguir els seus objectius, ni que sigui vorejant sempre l’abisme.

Tot i que no sabem què succeirà al nostre país si finalment PSOE i Unides Podem no arriben a un acord per a formar govern -vull dir amb això que no sabem quin serà el resultat de les eleccions a què ens veurem abocats el mes de novembre-, el que no hi ha dubte és que tant el que està succeint a Espanya com el que està passant al Regne Unit és producte dels càlculs dels seus dos dirigents màxims: Pedro Sánchez i Boris Johnson, càlculs que no sempre són encertats perquè les sumes i les restes, les multiplicacions i les divisions, en política no sempre segueixen les regles de les matemàtiques.

David Cameron, l’inventor del referèndum britànic sobre el Brexit, havia calculat que sortiria un no rotund que li permetria consolidar-se en el poder, i no sols va veure com n’anava, d’errat, amb els seus comptes, sinó que va haver d’acceptar una derrota que ha posat en crisi el mateix Partit Conservador, el qual, després del fracàs de Theresa May, veu com, sota el mandat de Boris Johnson, es trenca internament i contempla com els seus diputats moderats i crítics són expulsats de la formació, com obté la dimissió de ministres i comprova com, a pesar de tenir una teòrica majoria a la Cambra dels Comuns, el primer ministre perd votació rere votació i no aconsegueix tan sols que se li aprovi la dissolució de les Cambres, com a darrera jugada d’escacs per obtenir (ves a saber) una enyorada majoria absoluta.

Però la dissolució del Parlament Britànic requereix una majoria de dos terços i això demana el suport de l’oposició laborista, per tant, d’un Jeremy Corbyn que fa temps que reclama eleccions anticipades, però que ara veu que no és el moment, ja que té el gran adversari contra les cordes. Segurament acabarà accedint-hi, però només ho farà un cop la llei que exigeix que Johnson demani una nova pròrroga a Brussel·les no tingui tornada enrere. En definitiva, quan el primer ministre hagi hagut de claudicar i beure’s la poció enverinada que més odiava.

Comptes, doncs, i més comptes! Comptes que no sempre acaben sortint, o que no surten com han previst els polítics. Però no són només Sánchez, Cameron o Johnson els qui en fan. També n’està fent de fa molts mesos Albert Rivera, però és evident que les coses no li rutllen com havia pensat i volgut. Què prop veia el seu triomf quan ho jugava tot a dissoldre el parlament encara no fa un any! Les enquestes li asseguraven no sols l’enyorat “sorpasso” al PP, sinó que també li auguraven que seria ell qui encarnaria la presidència del Govern. Però sorgí un inesperat (i temps enrere desnonat Pedro Sánchez) que va saber comptar més bé que ell i, contra tot pronòstic, aconseguí que els nacionalistes bascs del PNV preméssim el botó nuclear de la moció de censura i que els nacionalistes catalans (els dels “presos polítics”) l’enlairessin al cim del poder espanyol que representa La Moncloa.

Els números que havia fet Rivera de sobte es van esfumar, tot provocant un gran terrabastall en els seus càlculs. I després vingueren les eleccions generals, uns comicis en els quals un PP dividit, devastat per la corrupció i pels processos judicials que l’afectaven, va treure el pitjor resultat de la seva història: 66 diputats. Però ni així el va superar Rivera, tot i que aquest ha seguit sense reconèixer el seu fracàs, com no ha reconegut tampoc que, des de les darreres autonòmiques catalanes, que guanyà amb 36 diputats al Parlament, fins a les darreres generals, ha perdut vuit-cents mil vots a Catalunya. I d’aleshores ençà, el seu partit sembla un paner foradat que perd diputats i suports de manera constant i reiterada. Però això no és suficient perquè deixi de fer comptes, i segueixi decidit a convertir-se en el líder del centre-dreta espanyol, quan després de pactar amb VOX a Andalusia, a Madrid i a Múrcia, el que pot aspirar tan sols és a liderar l’ultradreta, cosa que tampoc no aconseguirà.

I què he de dir de Torra i Puigdemont? Doncs que també compten i compten. Perquè ells no sols han de vèncer els no independentistes, sinó que volen seguir superant els actuals socis de govern, l’Esquerra Republicana de Junqueres, al qual la presó de Lladoners ha donat un bany de realisme polític, mentre que l’exili de Puigdemont no ha fet sinó accelerar-lo en uns plantejaments radicals i extrems que ha de dur a terme Quim Torra, el seu vicari a la terra. I aquest malda per fer-ho de la millor manera possible, i amb aquest propòsit ha anat a Madrid per reunir-se amb tota la premsa capitalina, que ha escoltat bocabadada que no convocarà eleccions a Catalunya, sinó que aprofitarà la sentència del Tribunal Suprem per demanar que tot el país s’aboni a la desobediència civil i, per tant, a la insubmissió.

Torra observa què està succeint a Hong Kong i se n’admira. Si la poderosíssima Xina ha decidit retirar el decret d’extradició que tantes protestes ha mogut, ¿què no podrem aconseguir nosaltres, els catalans, si iniciem una confrontació dura amb el Govern i ens declarem insubmisos? Però no deixa de ser curiós que, mentre Torra alliçona la premsa madrilenya amb la desobediència civil, la consellera d’Empresa, la igualadina Àngels Chacón -la seva consellera, membre, per tant, del seu govern-, rebutgi públicament una aturada de país permanent com a resposta a la sentència de l’1-O perquè, diu, “perjudica” l’economia. Chacón, doncs, no s’ha mossegat la llengua i ha dic clar i fort que no creu “que sigui positiva” una acció així i ha puntualitzat que ho diu essent independentista i “sense haver de renunciar a res”.

I en aquesta història de comptes i més comptes, he d’acabar novament amb Pedro Sánchez, que, des de les passades eleccions, no fa sinó voltes i més voltes entorn d’un cercle sense altre objectiu que de marejar l’adversari i quedar-se allí mateix, cosa que, no ens enganyem, té el seu mèrit. I això perquè també ell fa comptes, comptes i més comptes. Sánchez sap que no pot cedir davant Unides Podem i, encara menys, concedir-li el monopoli de l’esquerra un cop s’ha convençut que ell, tot i que va emprar idees d’esquerra per conquerir el poder, ara es veu abocat a fer polítiques moderades. Ell, en realitat, no vol governar amb el Podemos d’Iglesias, ell voldria assolir la majoria absoluta governant amb Ciutadans, però no amb aquest partit de Rivera que beu l’aigua del càntir que li proporciona VOX, sinó amb un partit que fos de centre, amb pocs diputats, els suficients per aconseguir un govern estable i que alhora li servís d’excusa per moderar el seu programa de govern. I això li demana convocar eleccions, obtenir un millor resultat i que Ribera s’estavelli i que, com a conseqüència del seu fracàs, hagi d’abandonar la direcció del partit.

Comptes, comptes i més comptes!

Catalunya i Espanya: atracció a l’abisme

8 Setembre 2019

El passat diumenge, la Vanguardia publicava un capítol del proper llibre de Francesc-Marc Álvaro “Assaig general d’una revolta (Pòrtic)”, en el qual podíem llegir que la declaració d’independència, la desconnexió del Govern de la Constitució i la república catalana no van succeir mai. Va ser tot un miratge, o com prefereix l’autor, un trompe-l’oeil.

Álvaro utilitza entre els seus arguments el relat de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, en las seves conclusions durant el judici del Tribunal Suprem: “Poc després de les lleis de desconnexió, el que fa el Govern de la Generalitat és incomplir sistemàticament el contingut de les mateixes perquè res del que fessin no tingues valor normatiu, ni tan sols des del punt de vista de la seva pròpia legalitat republicana”. Comentant aquest text, el director del diari apuntava que la teoria és interessant, però la sensació que tots tenim és que s’ha pagat un preu molt alt per tan poca cosa (si més no pensant en els resultats que es volien obtenir), ja que els fets que podem tocar són aquests: empreses que se n’han anat, capitals que s’han refugiat en altres seus, polítics empresonats o expatriats, fissures en la societat catalana i, sobretot, la sensació que Catalunya no sap cap on es dirigeix.

Tanmateix, els dirigents polítics presos en els seus al·legats finals davant la justícia, com també molts altres dirigents independentistes de la societat civil (ANC, especialment), insisteixen a tornar sobre els mateixos passos: “Ho tornarem a fer”, prometen alt i fort. Però la frase no deixa de ser equívoca, ja que s’han fet tantes coses aquests dos darrers anys que no sabem molt bé què vol dir exactament. Si “ho tornarem a fer” es refereix a manifestar-se, a expressar-se públicament, a mobilitzar-se i a votar no hi veig cap problema, però si fa referència als fets que van tenir lloc al Parlament els dies 6 i 7 de setembre amb les lleis de referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica, i també a un referèndum il·legal com el de l’1-O, temo molt que la cosa es quedi en simples paraules, ja que estic convençut que cap dels dirigents polítics en actiu -ni Torra, ni Torrents (per parlar dels presidents del Govern i del Parlament) no tornaran a protagonitzar una història com aquella, i bé farien de començar una reflexió seriosa sobre què els caldria fer per sortir de l’enfony en què s’han ficat, tenint en compte que l’adversari té no sols arguments sòlids per impedir-ho (la llei, sense anar més lluny) i d’altres tan poderosos com irracionals: els creats, generació rere generació, pel nacionalisme espanyol contra tota mena de catalanisme (moderat o radical, que tant li fa).

El mateix Álvaro, tot i que observa una diferent gradació en l’independentisme (el que vol aprofitar les protestes contra la futura sentencia del Tribunal Suprem per repetir el xoc amb l’Estat que va tenir lloc l’octubre del 2017 i el més moderat, que vol posar el marcador a zero, fer gradualisme, trencar la política de blocs i estudiar noves aliances per a la governabilitat) creu que els camins que tenen davant seu són mol estrets i que a l’hora de la veritat, el president Torra no podrà fer res del que anuncia l’activista Torra. Per cert, suggerir la investidura de Puigdemont com a resposta al Suprem és, creu Álvaro, prolongar el gest agònic com a tactisme infinit”.

Ell veu, però, una diferència considerable en les lògiques que semblen guiar els dos plantejaments independentistes: la de Puigdemont i JxCat és, diu, la de mantenir la tensió́ amb Madrid per prolongar el relat (no pas la realitat) unilateral; i la de Junqueras i ERC és construir la versió́ catalana de l’Scottish National Party i aprofitar el terreny de joc institucional a tots els nivells. En aquest sentit, les protestes que inevitablement es produiran contra la sentencia del Suprem uniran momentàniament tots els sectors, però també seran un teatre per mesurar forces. Tot i així, està convençut -i en això torno novament al “ho tornarem a fer” del principi, que és impossible la repetició de la DUI, la imitació d’un Maidan a la catalana o res que s’hi assembli. Això se sap a Waterloo, encara que des d’allí s’emetin missatges en un sentit contrari.

Cal dir, però, que el problema greu que tenim avui plantejat els espanyols en relació a la “qüestió catalana” no radica només en el camp de l’independentisme, és a dir en aquest món que, en molts casos, sembla incapaç d’esmenar errors, cosa que sens dubte complica la solució del problema, sinó també en la incapacitat encara més absoluta que s’observa en el camp “espanyol” -ho dic així per entendre’ns- per comprendre mínimament que no sortirem del laberint si ells no fan un esforç per comprendre una realitat -la catalana- que es neguen a entendre.

En paraules molt dures, però que subscric, Antoni Puigverd ha denunciat aquesta incapacitat de comprendre què passa a Catalunya que trobem arreu de l’Espanya d’avui i de tots els temps: “Els arguments contra la identitat catalana canvien, escriu el periodista gironí, però l’al·lèrgia es manté. Tradi​cionalisme, falangisme, franquisme, igualitarisme social o cosmopolitisme liberal han coincidit en el rebuig de la identitat catalana. Quan el catalanisme estava prohibit, irritava fins a l’esquerra antifranquista. Però també irritava quan era autonomista. Abans de la confessió, ja Pujol rebia de valent: era descrit com un messies mercantil i dretà; però el lideratge de Maragall també va fer pujar per les parets. La reforma de l’estatut va suscitar un rebuig unànime entre dretes i esquerres periodístiques. Aquella acidesa ja era tan intensa que amb prou feines ha pogut pujar de grau quan una bona part del catalanisme s’ha fet independentista. En totes les èpoques, el catalanisme ha suscitat rebuig, escàndol i acidesa.”

Si acceptem, doncs, que hi ha ceguesa i desig de confrontació per cada banda i poca o nul·la voluntat de fer un esforç per superar l’escull que ens separa en aquesta qüestió, haurem d’aventurar un futur força problemàtic per als mesos que ens esperen, on és probable que hàgim d’afrontar unes noves eleccions, a les quals, tant la dreta com l’esquerra se subscriuran a l’espanyolisme més dur per no perdre vots a la major part de la pell de brau, i haurem també de sofrir les inevitables manifestacions i protestes (que uniran momentàniament els diversos sectors de l’independentisme) davant les sentències del Tribunal Suprem en les quals es condemnarà (molt o molt més) uns polítics que, segons ells, no han fet res delictiu i que, per tant, ho tornarien a fer, però que, segons la gran majoria d’espanyols (y, probablement, segons el Tribunal Suprem) van promoure la via unilateral per a la independència contradient greument els principis constitucionals i estatutaris.

Com ha escrit Puigverd, per a desgràcia de tots, ens enfrontem a un clima de masoquisme ambiental, a l’ètica del càstig i del sofriment i a l’atracció de l’abisme.

—-

Felicitacions a tots els maonesos que em llegeixen, ja que celebrem avui la festa de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat de Maó.

75 anys de l’entrada del general Leclerc a París

1 Setembre 2019

El passat diumenge, Adrià Casinos m’envià un missatge amb la portada d’un diari que deia “24 Août 1944. Les Républicains espagnols de La Nueve entrent dans Paris. Feia 75 anys d’aquella gran efemèride. Jo aleshores li vaig respondre dient: “De vegades m’ha fet aquella pregunta retòrica: ¿A quin fet històric hauries volgut assistir?, i jo he respost: a l’entrada de les tropes de Leclerc a París.”

Certament, el passat dia 24 va fer 75 anys que la Novena Companyia de la II Divisió Blindada de l’exèrcit de la França Lliure, coneguda com la Divisió Leclerc (Philippe Leclerc era el general que la comandava), va entrar a París i va rebre la rendició dels alemanys que l’havien ocupat feia cinc anys. Aquesta companyia, que era coneguda com La Nueve, estava integrada quasi exclusivament per exiliats republicans espanyols, encara que la comandava un francès, el capità Raymond Dronne. Era la unitat que sempre anava davant a les batalles i gaudia de la total confiança de Leclerc. “Aquests homes fan por a tothom, però són bons soldats. Amb ells vostè s’aclarirà”, va dir Leclerc a Dronne quan li en donà el comandament l’estiu de 1943. Eren encara al nord d’Àfrica.

Doncs bé, aquell 24 de agost de 1944, el general, ignorant el mandat d’esperar que havien dat els nord-americans, ordenà a La Nueve que entrés a París amb dues columnes diferents, una amb Dronne al capdavant, i l’altra comandada per un valencià, el major Amado Granell (nascut a Burriana). La ciutat no estava alliberada i, encara que aclamada, la seva entrada no va ser un passeig. “Una columna d’acer envoltava París -ha escrit recentment un historiador-, hi havia combats a les rodalies de la ciutat i dedins hi romanien 20.000 soldats alemanys armats. La Resistència pretenia alliberar París però amb els homes que tenien podien haver estat eliminats en una hora. Mai va ser una casualitat que ells fossin els primers. Leclerc hi envià a La Nueve perquè sabien lluitar amanera de guerrilla com cap altra companyia”.

Commemorant l’efemèride, el Ministeri de Justícia del Govern espanyol va emetre un twit amb aquest text: España tuvo un papel crucial en la liberación de París hace 75 años. Los soldados españoles de La Nueve fueron los primeros en entrar en París y su contribución a este hecho histórico fue fundamental”.  El presidentde Catalunya, Quim Torra va trobar indignat aquest twit i va respondre-li amb un altre que deia: “Em sap greu haver de precisar que el paper espanyol en la II GM va ser l’enviament de milers de soldats de la Divisió Blava a lluitar al costat de Hitler. Els soldats republicans de ‘La Nou’ continuaven lluitant precisament contra el feixisme i l’Espanya del dictador Franco”.  Naturalment, ha fet saltar la polèmica, i des del meu punt de vista, la precisió de Torra és vàlida, encara que no deixa de ser veritat que els combatents de La Nueve eren majoritàriament espanyols.

Entrant, doncs, en el debat que s’ha produït, Josep M. Fonalleras s’ha formulat la pregunta següent: ¿Hi ha una mena de continuïtat històrica que permeti parlar avui en nom del país (España) quan aquest país ha passat per etapes molt diverses, contradictòries i oposades? La resposta no és fàcil, perquè l’Espanya de 1944, comandada per feixistes, és la mateixa d’ara, dirigida democràticament, però és ben cert que l’Espanya d’aleshores no va enviar soldats a lluitar amb La Nueve sinó contra tot el que representava aquesta companyia, ja que -i en això té raó Quim Torra-, l’Espanya de Franco els envià a lluitar amb La División Azul, al costat de Hitler, precisament contra l’exèrcit dels Aliats. D’ací que pensi, com Fonalleras, que el twit del Ministeri de Justícia (dirigit, no ho oblidem, per una socialista) hauria estat més encertat si hagués dit: “Un centenar d’espanyols, sota bandera republicana, víctimes de la guerra contra el feixisme a Espanya i lluitadors per la llibertat, van alliberar París”. Això, assegura el periodista, estaria molt més d’acord amb la memòria histórica.

Deixant ara la polèmica, el fet m’ha recordat un text meravellós de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que deixà escrit en un dietari inèdit, que vaig traduir del francès i es publicà molts anys després de la seva mort sota el títol “Llatins en Servitud” (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2006).

Aquest apunt, que s’encapçala amb la data en què va ser escrit (24 d’agost de 1944) diu el següent:

Aquest matí era gris. Era el darrer record de la tardor negrosa de 1940. Ha plogut abans del migdia. Però el canó dels Aliats trona a les portes de París, mentre jo “faig la cua per a comprar el pa” sota una pluja batent. Nosaltres tenim el cor com una gemma a la Primavera, i l’aigua del cel ens és un dolç ruixat. Un cop a casa, escolto a la Radio que tot el món festeja ja l’Alliberament de París. Mentrestant, el canó gruny més enllà de la Porte d’Orléans, i al Boulevard Pasteur, on retorno després de dinar, la fuselleria dispara i provoca un estremiment dels cors entorn de les barricades. Quan torno a Auteuil, veig el meu darrer Alemany, un motorista que s’escapa esmaperdut mentre espeteguen els dispars. Les F.F.I.  ens criden “amagueu-vos!” Després, es fa un silenci molt gran, i, de sobte, un canó de D.C.A. es posa a disparar follament contra un cel buit d’avions. Signes màgics preludien dins l’aire un canvi profund de substància. El gris del cel s’ha esvaït, i heus ací que retorna un daurat sol de ponent i tota la nostra llum divina. La fruitera de baix m’ha dit que acaba de saber, per telèfon, que la seva néta ja ha abraçat un soldat de Leclerc  a Clamart. Besades immenses emplenen l’espai, aquest crepuscle. Són els cops de canó els que fan vibrar les nostres vidrieres i els nostres cors. Ara és de nit. La radio es confon, no troba els mots adients, es tracta però d’un empatollament meravellós que mai no oblidarem: ens conta no sé quina història de gendarmes que ja fumen cigarretes americanes. Heus ací els tancs davant l’Ajuntament. I els dispars en els altaveus i en la nit, sota les estrelles més belles del mon. “Feu sonar les campanes”. El carrer s’omple d’una gentada “amb ànimes”: “les campanes, les campanes!” Amb la meva dona, baixem fins a l’església d’Auteuil. Tot s’il·lumina, a dins i a fora, i les campanes mesclen el seu tentineig amb la veu dels canons a Boulogne. La nit és brillant, les foguerades ràpides del foc d’artilleria provenen de darrera le Bois, mentre les paraules llatines del Magnificat s’eleven dins la nau i, tot seguit, les de la Marseillaise. Un aire de Nadal omple aquesta nit. Sí, també aquest cop Ell ha nascut entre nosaltres. Ell ens porta novament la Llum, i l’Ombra s’enfonsa dins de l’Ombra.


%d bloggers like this: