Josep Maria Quintana

Què es pot dir de les eleccions del passat diumenge que el lector no hagi llegit o escoltat? Poca cosa, segurament. I tanmateix, voldria fer-hi referència des de la decepció, perquè quan un, des de jove, ha estat sempre demòcrata i ha cregut en el valor de la política, té dret a mostrar-se decebut en contemplar la realitat.

Mirant el que ens envolta, tenc la impressió que la democràcia no ha sabut adaptar-se precisament a aquesta realitat i es manté en unes estructures que potser eren aptes per al segle XIX, però que es mostren incapaces de donar respostes justes, ràpides i coherents a les necessitats del món d’avui.

Fa uns mesos –des de les passades eleccions municipals i autonòmiques-, un moviment espontani (tan descontrolat com vulgueu, però espontani i sincer) com el del 15-M, va denunciar el que tots intuíem però no volíem veure: la pobra qualitat del nostre sistema democràtic. Els partits se’n van adonar i digueren tot seguit que en prenien nota, però ben aviat han perdut els apunts.

Sembla que davant una realitat que ens desborda, els polítics haurien de ser els primers interessats a revitalitzar la democràcia, a fer-la progressar, seguint aquella màxima dita ja fa gairebé un segle per Theodore Roosevelt, d’acord amb la qual, si la democràcia no progressa deixa de ser gran. Però els aparells dels partits no cerquen el progrés del sistema i acaben essent estructures que es defensen per sobreviure, que lluiten perquè res no canviï i es resisteixen a una evolució que –això és el que temen- els acabaria debilitant.

La campanya

Convençut Rubalcaba que no tenia cap possibilitat d’èxit (¿com n’havia de tenir amb cinc milions d’aturats a la seva esquena i havent estat corresponsable del fracàs econòmic del govern de Zapatero?), ha dirigit totes les seves habilitats dialèctiques a destrossar l’adversari, sense acceptar mai la part de responsabilitat que ell -i els seus- tenien en el dramàtic panorama econòmic actual. Tota la seva campanya ha estat, doncs, un judici d’intencions sobre què farien o no farien els seus adversaris, convençut que era innecessari explicar-nos el que hauria de fer, si és que en sortia guanyador, perquè era conscient que no podia vèncer. Duia massa pes al propi sarró per a aquest duríssim viatge.

I què ha fet Rajoy? Doncs ben poca cosa, perquè tenint-se per guanyador de molt abans de l’escrutini, ningú ha pogut sentir de la seva boca quines mesures adoptarà de seguida que prengui el comandament del país. Ningú no sabia el passat 20-N –ni sap encara- quines seran les seves primeres decisions d’urgència.

Mariano Rajoy, sempre assossegat i prudent, ha deixat que s’escolés el temps sense assumir cap risc. Ell sabia que l’objectiu era de no cometre errors, convençut que, sense fer res, aquest cop veuria passar el cadàver de l’enemic per davant de casa seva. Però amb això no n’hi ha prou, perquè en fer-se càrrec del govern, Mariano Rajoy haurà d’assumir el lideratge d’un país que es troba sumit en una gran desconfiança. I aquest mal només es cura amb una gran dosi d’autoritat moral, és a dir, de credibilitat. Però, com ha escrit López Burniol, per creure en el nou president cal que aquest parli, que ens digui el que pensa, que procuri fer el que diu i que assumeixi riscos. Només obrant així es justificaran les expectatives que desperta. Dir –i això és l’únic que ha dit Mariano Rajoy- “sabemos lo que no hay que hacer” no és suficient. Com no ho és afirmar que “gobernaremos con sentido común…, con los mejores…, como Dios manda”.

Hi ha marge per a la política?

Els il·lusionats joves del tardofranquisme crèiem en la política i criticàvem durament la filosofia dels qui, com Gonzalo Fernández de la Mora, proclamaven “El crepúsculo de las ideologías”, una obra publicada el 1965 en la qual l’exministre de Franco considerava les ideologies com a formes primitives de racionalitat, culpables del camuflament i falsejament de la realitat. Aleshores predeia que serien substituïdes per la racionalitat plena, simbolitzada en la tecnocràcia, i per la racionalitat científica, pròpies ambdues de la societat del benestar que ja s’encetava a Espanya, immersa en l’anomenat «desenvolupament».

I si l’estat de benestar, edificat a partir dels acords entre els dos grans corrents ideològics sortits de la Segona Guerra mundial (el socialdemòcrata i el cristianodemòcrata), comença a fer aigües, cosa que no predeia Fernández de la Mora, el recurs a la tecnocràcia com a última raó de la política sembla que li doni la raó. Nogensmenys, acabem de veure com un govern format exclusivament de tecnòcrates assumia el poder a Itàlia i com un govern d’unitat nacional, presidit també per un exbanquer, l’assumia a Grècia.

Com apuntava Jordi Barbeta, Europa s’ha instal·lat en la consigna hobbesiana del “primum vivere, deinde philosophare”, i d’aquí no la mourà ni Superman fins que no quedi rastre de la tempesta. El problema és que, de moment, els profetes de l’FMI, del BCE, de l’OCDE i fins del Banc d’Espanya no fan més que competir en endevinar la magnitud de la tragèdia, però ningú veu a l’horitzó indicis que la tempesta amaini a curt o a mitjà termini.

Zapatero va assolir el crepuscle de la seva ideologia (el que el va dur a fer del matrimoni gai, de la llei de dependència, del diàleg de civilitzacions i de la Memòria històrica l’eix del seu univers ideològic) fins que, un bon dia de maig de 2010, de sobte es va veure forçat a canviar la seva política com qui gira un calcetí. Tanmateix, ho va fer, que no és poc, en observar, també, ell, la magnitud de la tragèdia. I ho féu sense cap suport –també cal dir-ho, això- d’aquest Mariano Rajoy que, en campanya, ha proclamat que no acceptarà que “Europa li marqui el pas”. Una frase fora de context i molt preocupant, perquè dóna a entendre que no ha copsat encara de quin peu calça Europa.

Perquè no ens enganyem: no serà ell qui dirigirà pròpiament la política econòmica del país. Avui és el Banc Central Europeu el qui, amb permís d’Angela Merkel, dicta les lleis a uns parlaments de titelles. Avui són els inversors (els famosos “mercats”) els qui decideixen cap on girarà el món; no són els polítics. I per a mostra un botó: tots sabien que Mariano Rajoy guanyaria les eleccions per majoria absoluta, com així ha estat. Però ni aquella tendència ni un resultat tan inapel·lable com l’obtingut per la dreta ha calmat aquests inversors. La Borsa segueix baixant i la prima de risc continua mostrant-se disparada. Sembla que hagi mort la política i visquem sotmesos a la dictadura dels mercats.

De la mateixa manera que Mario Monti ha pres les regnes d’Itàlia, Lukàs Papadimos també ha pres les de Grècia. Després d’unes jornades d’una incertesa espessa, esquerra i dreta (PASOK i Nova Democràcia) es van posar d’acord fa vuit dies perquè Papadimos substituís el socialista Iorgos Papandreu i acomplís en un termini de tres mesos la immersió de Grècia en l’economia de guerra. Tecnocràcia, doncs, i govern d’unitat nacional a Atenes.

Apóstolos Doxiadis és un escriptor grec que va néixer a Austràlia el 1953, autor d’una novel·la que va ser best-seller (“El tío Petros y la conjetura Goldbach”, Ediciones B, 2000), el qual, el passat mes de juny, va signar, juntament amb un grup d’intel·lectuals, un manifest dirigit a la classe política grega que intitularen “Goseu!”. Entre els signants hi havia savis, economistes i homes de negocis que, amb aquest crit, pretenien insistir bàsicament en tres coses: 1ª) Grècia es troba en una situació dramàtica; 2ª) la nostra posició dins la Unió Europea es troba amenaçada; 3ª) encara tenim temps de salvar el país si els polítics afronten les seves responsabilitats en un consens que, en un temps com aquest, esdevé més que necessari.

Fa un parell de setmanes (abans, doncs, d’aquest acord in extremis que ha posat tot el poder a mans d’un tecnòcrata, Doxiadis publicava un article en un diari d’Atenes (“I Kathimerini”) en el qual es demanava quina era la situació real del seu país. Per aquells dies, si és que ens referim al primer dels tres punts que pretenia ressaltar el manifest, el mot “fallida” era encara tabú a Grècia. Aleshores, la major part dels polítics i dels economistes afirmaven que era impossible que Europa els deixés naufragar. Fa dues setmanes (quan Doxiadis publicà l’article a què ara faig referència) les coses ja havien pres mal i la realitat era força més dramàtica.

Quant al segon punt, a la fi del mes de maig, la grega Maria Damanaki, comissària europea encarregada dels Afers marítims i de la Pesca, va alertar del risc que Grècia pogués ser exclosa de la zona euro. Aleshores, la majoria de grecs se’n van riure o li van dir traïdora. Tanmateix, fa dues setmanes l’amenaça va ser a punt de fer-se realitat.

Què han fet els polítics?

El tercer punt que plantejava Doxiadis esperonava els polítics a actuar i a cercar un consens, absolutament necessari per treure Grècia de la crisi, i convidava polítics i sindicalistes a dur a terme accions “concordants en un esperit d’unitat” per evitar la tragèdia, alhora que els advertia que, de no fer-ho, ells serien responsables de la catàstrofe.

Quina ha estat, però, l’actuació dels polítics i els sindicalistes? Doxiadis constatava que el govern del PASOK, dirigit per Papandreu, havia votat i adoptat el segon pla de rigor, que s’havia rebut, dret o tort, com l’inici de la solució. Ara bé, com la seva memòria era molt feble, el govern anava traient cada dia de l’armari algunes de les mesures votades i aprovades, conscient, però, que aquestes restarien sense aplicar. Mentrestant, Antonis Samaras, cap de l’oposició conservadora Nova Democràcia, s’oposava a les mesures i pretenia renegociar els termes del pla d’ajuda. I no sabem si influït per aquest, el viceministre Pangalos anuncià també que les mesures serien renegociades, mentre uns i altres (govern i oposició) creien que la millor manera de sortir del pas era d’acusar els “mercats” de ser els responsables de la crisi, però mai assumint cap mena de responsabilitat del govern.

Sens dubte podem dir que el govern de Papandreu ha estat feble, però res de bo podem afirmar de l’oposició. Convençut, en efecte, que el govern del PASOK no podria resoldre la crisi per ell mateix, Samaras demanà eleccions anticipades, conscient (en això com Rajoy) que la crisi hauria deteriorat tant els socialistes que ell obtindria una majoria al parlament que li permetria negociar altre cop amb els dirigents europeus el fons de rescat, tot i les clàusules innegociables del pla d’ajuda. I jo em demano: Què esperava Samaras? De què li hauria servit una majoria parlamentària en un país que es trobava en plena fallida? Tan llaminera és l’orgia del poder?

Mentrestant, els partits d’extrema esquerra, l’stalinià comunista KKE i els neostalinistes de la coalició d’esquerra SYRIZA, col•laboraren estretament amb tots els sindicats per accelerar el desastre i preparar el terreny “pre-revolucionari”. Era una neta estratègia leninista per accedir al poder.

A la vista de tot això, Apóstolos Doxiadis es mostrava decebut, conscient que aquell manifest de juny no havia produït cap efecte entre els polítics, la majoria dels quals no han deixat de córrer cap dret al precipici al llarg de tot aquest temps. “Rars –diu- són els qui han actuat sensatament”. La conclusió final del seu lament era aquesta: “Perquè una nova dinàmica política pugui sorgir, cal que dimiteixi tota la classe política”.

No hi ha dubte que Papandreu s’ha equivocat en moltes coses i, darrerament, en la destitució de la cúpula militar per sorpresa, com si preveiés un cop d’Estat, i també amb la fallida convocatòria d’un referèndum que, sota l’excusa d’una major democràcia participativa, era, en realitat, un xantatge a les decisions preses per la UE. Xantatge que li retornaren immediatament Merkel i Sarkozy qual li exigiren que, en tot cas, el referèndum havia de ser un vot sobre la pertinença grega a la zona euro. Aquest va ser el darrer error de Papandreu, perquè la retirada del referèndum implicava una clara derrota, ja que el deixava sense arguments per mantenir-se en el poder.

A mi, però, em sembla que no és només la classe política la que està malalta a Grècia, també ho està la societat, acostumada a viure al marge de la llei, o el que és el mateix, fora de la disciplina solidària que imposa l’Estat. I de manera especial, està malalta l’oligarquia dels poderosos que s’ha previngut netament contra les mesures que va prendre el govern contra l’evasió fiscal i contra el que podríem qualificar de “dubtoses actuacions bancàries”. Andy Robinson ens deia diumenge passat a “La Vanguardia” que es tem que empresaris grecs hagin ingressat més de 100.000 milions d’euros en bancs suïssos el darrer any, mentre la gent del carrer es mostrava indignada per les draconianes mesures d’austeritat que imposava el govern.

¿Estem, doncs, arribant a la fi del drama grec amb la presa del poder de Lukàs Papadimos? No ho sé. Tanmateix, cal que mantinguem viva l’esperança, perquè un fracàs d’aquest govern tindria greus conseqüències per a tota Europa.

Deseado Mercadal ens ha explicat que l’obra de Benjamin Britten, The beggar s opera, escrita sobre un text de John Gay, estrenada el 1949, no és la primera obra escrita sobre aquest mateix text, i ens diu que el 29 gener de 1728 es va estrenar a Londres una òpera titulada The beggar’s, original del poeta John Gay i del músic Johan Christoph Pepusch, que va obtenir un gran èxit. Mercadal cita un text extret de l’obra de Wallace Brockway, L’Òpera, Història de la seva creació i desenvolupament, on podem llegir això: “Aviat, The beggar’s -la de Pepusch i Gay- va recórrer les Illes Britàniques i va arribar fins a Menorca. Sembla indubtable que per a aquesta terra va ser més comprensible aquell espectacle que no ho havia estat l’òpera italiana per al públic londinenc”. I estem parlant de la primera meitat del segle XVIII! Mercadal creu que aquesta òpera es devia representar en un teatre aixecat a Maó durant aquell segle, l’aspecte del qual coneixem gràcies a uns gravats pertanyents al Museu d’Arts Decoratives de París que va descobrir la historiadora maonesa Maria Lluïsa Serra el 1962 (encara que, darrerament, alguns historiadors dubten raonadament de la versemblança dels gravats de referència).

És molt probable que el major auge marítim (comercial i militar) de Maó s’obtingués al llarg de les primeres dècades del segle XIX (abans del 1820), auge que serà decisiu per a la construcció del Teatre Principal, un teatre d’òpera construït sota la direcció de l’arquitecte i baríton italià Giovanni Palagi, que viurà moments de gran esplendor. El nou teatre s’inaugurava el 15 de desembre de 1829, i des d’aquell moment l’òpera sempre ha estat present a les seves programacions. Ja en la temporada de 1829-1830 es van representar, entre d’altres òperes, Caritea, regina di Spagna, de Mercadante, i Zelmira, de Rossini.

Encara que les tropes nord-americanes van abandonar l’illa el 1845, durant la segona meitat del segle es continuaran representant òperes al Teatre Principal, ja que en aquesta època l’òpera ja s’havia integrat en el patrimoni cultural de Maó. A finals del segle XIX, autors com Bellini, Donizetti, Verdi i Rossini monopolitzaran l’escenari insular, fet que demostra que la nostra ciutat estava al corrent del que succeïa en centres com Barcelona o Madrid, i, sobretot, a Itàlia.

Durant el primer terç del segle XX van continuar arribant companyies a l’illa, que posaven en escena les seves produccions operístiques, però aquesta tradició es va truncar amb la guerra civil de 1936, crisi que es va perllongar fins a la constitució, el 1971, d’una associació privada sense ànim de lucre, els “Amics de s’Òpera de Maó”, amb el propòsit de recuperar l’òpera per a la ciutat. Creada a iniciativa del qui era llavors alcalde de Maó, Rafael Timoner Sintes, la seva activitat es va iniciar el 1972, any en què es van presentar dos títols, Il barbiere di Siviglia, de Rossini, i Faust, de Gounod. I cal assenyalar que en aquestes primeres representacions van intervenir ja tres persones que han estat fonamentals per a la recuperació de l’òpera a la nostra ciutat: Diego Monjo, aleshores director artístic del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; ​​Antoni Borràs, un baix maonès que havia projectat una interessant carrera pels escenaris espanyols; i un llavors joveníssim Joan Pons, que, per aquells dies de 1972 era simplement “un al·lot que prometia”.

Monjo i Borràs eren naturals de Maó i es van bolcar en la tasca de difusió de l’òpera. El primer va tenir al seu càrrec la direcció escènica de totes les “Setmanes de s’òpera” durant més de vint anys, i Borràs va ser protagonista d’èxits més que notables al costat de grans cantants de l’època, com Bianca Berini, Ángeles Gulín, Luigi Ottolini, Franco Bordoni, Vicente Sardinero, Pedro Lavirgen o Humberto Grilli, entre d’altres. I Joan Pons, convertit en un dels barítons més importants del segle, ha interpretat entre nosaltres els seus títols predilectes. Ha encarnat el paper de Scarpia a la Tosca, de Puccini al costat de Jaume Aragall i de Norma Fantini el 1996, i al costat de Fabio Armillato i de Daniela Desi el 2009, unes interpretacions que tots els aficionats sempre servarem en la nostra memòria. Com recordarem també el Falstaff amb què es va reinaugurar el Teatre Principal després de la seva important reforma en 2001. A més d’aquests dos títols, Pons n’ha interpretat molts altres, sempre amb una gran acollida per part del públic i de la crítica. Hauríem de destacar-lo en tots els rols, però si n’hem d’escollir alguns, penso que, a més dels esmentats, hem d’assenyalar el de Germond a La Traviata (1990), el de Miquele a Il Tabarro (1992), el de Gianni Schicci, (1992), Nabucco (1995) Simon Boccanegra (2002) i Rigoletto (2003) a les òperes del mateix nom, el d’Amonasro a Aïda (1998) i el de Carlo Gérard a Andrea Chénier (2006).

Des de llavors, l’òpera mai no ha faltat a la seva cita anual a Maó. Avui, els Amics de s’Òpera programen dues òperes l’any, una a la primavera i una altra a l’hivern, amb dues o tres representacions de cada títol. En els deu últims anys, la programació s’ha obert a òperes que anteriorment a penes es representaven, es convida a grans cantants i s’ofereixen produccions artístiques noves, amb directors escènics i musicals de renom internacional.

Va ser pel gener del 2005 quan, empesos per l’embranzida que havia emprès l’aventura musical dels Amics de s’Òpera de Maó, els qui estàvem al front de l’associació vam creure que, per consolidar l’òpera a Menorca, havíem d’obtenir algun tipus de suport institucional. D’ací que vam creure que era arribat el moment de cercar una fórmula que permetés, sense que els Amics de s’Òpera desapareguessin i aprofitant la nostra feina callada i honesta, obtenir el suport de les Administracions Públiques. Per això vam proposar la creació d’una Fundació pública en la què participessin en qualitat de patrons fundadors el Govern de les Illes Balears, el Consell Insular de Menorca, l’Ajuntament de Maó i els Amics de s’Òpera. Aquest organisme va ser constituït l’any 2006 i, d’aleshores ençà, ha assumit l’organització de les temporades d’òpera, encara que ha traspassat la gestió  als Amics de s’Òpera.

La Fundació ha obtingut ja èxits notables, com la Tosca, de 2006, en presència de tots els representats dels teatres d’òpera d’Espanya, o com I Puritani, de 2008, que va ser qualificat pel Ministeri de Cultura del govern d’Espanya com un dels cent millors espectacles culturals del país.

L’elecció presidencial que va tenir lloc el passat diumenge, 6 de novembre, a Nicaragua ha donat, com s’esperava el poder absolut a Daniel Ortega. El líder sandinista va aconseguir, amb el 62,65 dels vots, un segon mandat consecutiu, tot i que l’article 147 de la Constitució prohibia la seva presentació com a candidat. Tot i així, l’any 2009, aquest article va ser declarat “inaplicable” per una controvertida decisió de la Cort Suprema de Justícia, els magistrats de la qual són tots fidels al president sortint (van ser nomenats directament per ell quan ho havien de ser pel Parlament). Alhora, el Front Sandinista ha obtingut també una majoria de diputats en una Assemblea Nacional de 90 escons. Amb aquesta força, es dóna per fet a Managua que l’orteguisme reformarà la Constitució per autoritzar la reelecció indefinida. La participació va superar el 75%.

El líder sandinista Daniel Ortega va ser president de 1985 a 1990 i, després de diverses victòries de l’oposició, va recuperar el poder l’any 2007 i, en aquests quatre anys, ha convertit el sandinisme en una caricatura del que volia ser: un moviment que, des del govern de Nicaragua, s’esforça per atraure les grans fortunes del món capitalista, a les quals ofereix importants exempcions fiscals.

L’elecció presidencial d’aquest 6 de novembre ha estat, si és que l’observem des d’una perspectiva crítica, una de les més inversemblants del món. I no ho ha estat tan sols per la controvertida resolució de la Cort Suprema de Justícia, sinó també perquè Daniel Ortega ha decidit que ell mateix faria el recompte dels vots, encara que per intermediació dels “seus” jutges electorals (els incondicionals a què ja he fet referència) i d’un aparell electoral que era a mans exclusivament del seu partit.

D’altra banda, mai cap campanya electoral ha estat menys igualitària. Desenes de milions de dòlars que provenien d’un acord petrolier amb Veneçuela s’han utilitzat per comprar, equipar i reorganitzar almenys cinc cadenes de televisió i desenes d’estacions de ràdio dedicades a proclamar, nit i dia, lloances al candidat oficial. També per finançar gegantescs panells publicitaris pels carrers i les principals vies del país, per fabricar gorres i camisetes de propaganda amb els colors del sandinisme o bé per llogar mitjans de transport per traslladar els simpatitzants als mítings que s’han dut a terme.

Aquests mateixos diners han servit també per fer donatius als votants potencials: des de sostres de zinc per cobrir els teulats de míseres cases, fins a sacs de menjar, o bé per dur a terme la instal·lació de parcs d’atracció gratuïts a Managua. Sens dubte, doncs, el fantasma del frau va sobrevolar una jornada on ningú no oblidava que, a les municipals del 2008, les autoritats electorals sota control del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) van atorgar 40 alcaldies a l’oficialisme de manera irregular. Per això, des de feia setmanes, diverses organitzacions nacionals d’observació electoral –que per primera vegada han tingut prohibit exercir la seva funció de vigilància– han denunciat manipulacions a les llistes del padró i el segrest de cèdules de votació, a més de lentitud deliberada en l’acreditació dels interventors dels partits.

El testimoni de Sergio Ramírez

 Un dels principals denunciants d’aquesta realitat és Sergio Ramírez, antic membre sandinista, el qual ha declarat en un diari de Mèxic (“La Jornada”) que, per als qui són avui al poder –i que l’exerceixen en nom d’una falsa revolució-, la possibilitat de perdre aquesta elecció o cap altre en el futur no és tan sols imaginable. “La revolució –ha conclòs Sergio Ramírez- va deixar d’existir fa molt de temps”.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Sergio Ramírez pel setembre de 2010 quan vam coincidir en unes jornades sobre literatura (les dites “Converses literàries de Formentor”) celebrades al mític hotel que du aquest mateix nom, situat en un dels llocs més privilegiats de la veïna illa de Mallorca.

Sergio Ramírez va néixer a Nicaragua el 1942. Participà en la lluita per derrocar el dictador Somoza i va complir diversos càrrecs en el govern nicaragüenc, entre aquests el de vicepresident, l’any 1985. L’any 1990, el sandinisme perdia les eleccions, però Sergio Ramírez sofrí una derrota encara més dura uns anys més tard quan, cap al 1996, es va dividir el sandinisme. Sergio Ramírez ens ho explicà aquells dies lluminosos de setembre del 2010. “Yo encabecé –va dir- una parte que quería reformar, democratizar el sandinismo. Fundamos un nuevo partido, yo fui a las elecciones como candidato presidencial de este nuevo partido, Movimiento Renovador Sandinista. Yo no era un pez en el agua, sino al revés…, era un pez en tierra. Y el país estaba muy polarizado. La gente optó por Daniel Ortega, porque no quería el regreso del somocismo, que representaba Arnoldo Alemán. La gente votó a Arnoldo Alemán porque no quería el regreso de los sandinistas. Entonces yo me quedé en la tierra de nadie, porque yo proponía una alternativa que no entraba en esta polarización.”

Gràcies a aquesta derrota, Ramírez tornà a la literatura (beneïda derrota, Déu meu!). En això, doncs, com Mario Vargas Llosa, el qual, després de ser vençut per Alberto Fujimori a les eleccions presidencials del Perú de 1990, va escriure “El pez en el agua” (Alfaguara, 1993), una de les memòries més honestes de la literatura en llengua espanyola. Instal·lat ja a París, un periodista de Paris Review li demanà aleshores: “Per què escriu vostè?”; i Vargas Llosa va respondre: “Para huir de la pena”. Beneïda pena, Déu meu, que va deixar Perú a mans d’un lladre i ens va propiciar als humans un dels més grans escriptors en llengua espanyola!

Doncs bé, tornant a Sergio Ramírez diré que, després de la derrota, suposo que també per fugir de la pena, va escriure un llibre que, com ell ha confessat, li va implicar una mena de catarsi personal. És “Adiós muchachos” (Alfaguara, 1999), publicat quan feia vint anys del triomf esperançador de la revolució nicaragüenca i gairebé deu de la seva institucionalització i derrota.

Separat, doncs, del sandinisme oficial, que s’ha encarnat finalment en la figura de Daniel Ortega, Sergio Ramírez va escriure aquest llibre on ja deixava veure el que Ortega i els seus examics podien representar per al futur de Nicaragua. Nosaltres li vam demanar aleshores com van rebre aquest llibre els seus antics companys, i la resposta va ser clara: “Los que aparecen en el libro guardaron el más absoluta silencio (…) Nadie dijo ‘esto no es cierto’, ni siquiera desde el punto de vista de la animadversión. Se callaron (…) De lo que era el partido del que yo había salido, no hubo nadie que dijera nada. Pero sí fue un libro que se leyó mucho en Nicaragua, porque era la primera vez que alguien tocaba la revolución desde dentro”. I afegí irònicament com a consol: “Por lo menos había probado que tenía más lectores que electores”.

Hi va perdre la política i hi ha guanyat la literatura. Lloat sia Déu!

L’any 1899, el gran savi (religiós) Mahamed Abduh va definir la concepció egípcia de l’islam com una concepció tolerant que ha prevalgut al llarg del temps. Però la guerra d’octubre del 1973 (guerra del Iom Kipur) va canviar les coses. Com a resultat dels sacrificis fets pels pobles egipci i sirià, els països del Golf (que van ordenar un embargament sobre el petroli) engrandiren els seus ingressos amb una pujada vertiginosa del preu d’aquest, que els va donar una puixança financera sense precedents. I com que el règim de l’Aràbia saudita està fonamentat en una aliança amb el wahhabisme (el fonamentalisme religiós), aquest va posar els diners al servei d’aquesta doctrina, que ha fet despeses de milions i milions de dòlars a fi d’escampar la seva filosofia per tot el món.

Paral·lelament, la crisi econòmica va forçar milions d’egipcis a cercar feina a l’Aràbia Saudita. Els qui van tornar, ho feren plens d’idees que eren alienes a la cultura egípcia, oberta i tolerant, mentre que la concepció wahhabita de l’islam és tancada, extremista, hostil a la democràcia i injusta amb les dones. A més, redueix la religió als seus aspectes rituals.

Dic això perquè, després de decennis, aquestes idees wahhabites han reprès amb força a Egipte. I una de les coses més perilloses que avui podem observar és que han introduït l’odi vers els coptes, els quals han estat darrerament atacats per grups incontrolats davant la indiferència de la policia i de l’exèrcit, fet que ha induït l’escriptor egipci Alaa Al-Aswani a denunciar aquests atacs dient que “la persecució, amb tota impunitat, dels coptes pels extremistes islàmics constitueix un insult a la civilització egípcia, que ha estat històricament tolerant”.

A la ciutat de Merinab, a la província d’Assuan, hi ha una església on els coptes (cristians) preguen des de 1940. Els murs amenaçaven ruïna i es va obtenir l’autorització pertinent per dur a terme la seva rehabilitació. Doncs bé, un grup de wahhabites hi va comparèixer per impedir els seus treballs. Els responsables de la policia i de l’exèrcit van organitzar aleshores una reunió informal en la què els wahhabites van dictar les condicions de la reforma: ni micròfons, ni cúpula, ni creu.

El divendres següent, d’imam wahhabita de la ciutat va excitar els musulmans perquè, després de la pregària, acudissin fins a l’església cristiana. Hi anaren i li van calar foc destruint-la plenament. Tot, repeteixo, sense que la policia o l’exèrcit acudís a protegir els coptes o a impedir la destrucció de l’església. La realitat és que les agressions contra les esglésies es multipliquen a un ritme preocupant des de la revolució, i aquest atac succeït a Merinab el passat 3 d’octubre ha estat el punt de partida de molts altres atacs a ciutats com Fayoum, Ismailia, Imbaba o Ain Champs, entre d’altres.

A l’actual període de transició, és el Consell suprem de les forces armades l’únic responsable del govern del país. I mentre la policia i l’exèrcit es mostren intransigents amb els manifestants, els peguen, els torturen i els humilien, s’acontenten, en canvi, a mirar com a espectadors els atacs salafistes o wahhabites que cremen esglésies, tallen l’orella a un conciutadà copte o bloquegen les vies fèrries a l’Alt Egipte durant deu dies.

No hi ha dubte que aquest és un dels problemes greus a què s’ha d’enfrontar la “primavera” egípcia, i més si tenim en compte que, des del segle XIX, el poble egipci ha donat força màrtirs per obtenir la independència i per donar-se una Constitució. Dit d’una altra manera, a fi de desembarassar-se de l’ocupació britànica i obtenir un Estat civil democràtic. Aquest va ser l’objectiu de grans homes com Saad Zaghloul (el líder nacionalista de principis del segle XX) o bé de Gamal Abdel Nasser (que en va ser president de 1954 a 1970). Aquests homes defensaren la laïcitat, sense ser, però, hostils amb l’islam. Aquests van defensar sempre que un Estat civil havia d’assegurar la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, única manera de situar-se en el camí del progrés.

Que succeirà, doncs, amb l’avanç dels partits de tall islàmic a Egipte, Tunísia i Líbia? Seguirem parlant de “primavera àrab” o la recentment conquerida democràcia viurà uns dies tristos de tardor? La resposta és encara prematura, però jo voldria aprofitar per referir-me a una sèrie de consideracions que ha fet Alaa Al-Aswani arran dels atacs reiterats als coptes per grups salafistes o wahhabites, perquè l’escriptor, no sols ha denunciat aquest avanç del fanatisme que enverina impunement els esperits i omple d’odi els cors dels seus fidels, sinó que ha formulat una pregunta que val la pena que també ens la plantegem nosaltres, els cristians.

La pregunta és aquesta: Us considereu davant de tot com a pertanyents a la religió cristiana o musulmana o bé penseu que, en primer lloc, sou uns éssers humans? I la qüestió no és absurda perquè de la resposta que en donem dependrà la nostra manera de posicionar-nos en referència “als altres”.

En efecte, “si considereu –diu Alaa Al-Aswani- que vosaltres pertanyeu, en primer lloc, al gènere humà, aleshores estareu en condició de respectar els drets dels altres, sense tenir en compte la religió a què pertanyin. I encara us diré més, si la lectura que feu de la vostra religió és sincera, aleshores comprendreu també que la religió us incita essencialment a defensar els valors humans per damunt de tot, i entre aquests, la justícia, la llibertat i la igualtat. Ara bé, si penseu que la vostra religió és l’única veritable, aleshores correu el perill de creure també que tots els altres s’equivoquen, i els veureu com a no iguals en els drets i, lentament, acabareu per deshumanitzar-los.”

És cert que l’Església catòlica ha abandonat ja aquell principi segons el qual “nulla salus sine Ecclesia” (que suposo que insuflava el cor del bisbe Sever quan, segons ell mateix ens explica a la seva encíclica  de l’any 417, es va dirigir de Ciutadella  a Maó, va calar foc a la sinagoga i “convertí” 540 jueus), però per fugir del fanatisme cal donar una passa més: cal considerar l’altre com a un igual, encara que no compartim les seves creences.

La mort de Gadafi a mans dels rebels de Sirte (també la Saddam Hussein l’any 2006, penjat després d’haver estat condemnat per un tribunal, i la de Ben Laden en un raid dels nord-americans al Pakistan, aquest mateix any 2011) ens obliga a reflexionar sobre les perspectives jurídiques i morals d’aquestes morts. D’altra manera, acabarem per acceptar-ho tot, i això ens podria aproximar als éssers irracionals. Seria una llàstima.

Avui, des de la perspectiva jurídica, hem de distingir dos contextos diferents:

1) El de conflicte armat, en el qual el dret internacional humanitari (el dit “dret de guerra”), estableix que l’assassinat selectiu (per exemple disparar des d’un avió contra un objectiu) no és il·legal sempre que aquest sigui un “combatent” o, si es tracta d’un civil, aquest “participa directament en les hostilitats”.

2) Fora del conflicte armat, és el dret internacional dels drets de l’home que s’ha d’aplicar. I, contràriament al cas anterior, en aquest supòsit matar no és possible. Ara bé, l’Estat pot matar quan aquesta acció suprema esdevé un mal proporcional a la necessitat de protegir la població. Un exemple clar d’això seria el cas en què la policia no té més remei que disparar a matar contra un segrestador armat que posa en perill la vida de les seves víctimes o contra un foll que dispara a matar contra la gent.

S’han respectat aquests supòsits en el cas de Saddam Hussein, Ben Laden i Gadafi? La resposta és que no. Un no contundent. Tanmateix, en els tres casos, les “execucions” tenen una diferent naturalesa.

Saddam Hussein

Saddam Hussein va ser condemnat a mort per crims contra la humanitat per un Tribunal especial iraquià (TSI) el 5 de novembre de 2006 i executat a la forca el 30 de desembre del mateix any. Havia establert el TSI l’Autoritat provisional de la coalició, és a dir l’ocupant de l’Iraq, que actuava sota el lideratge dels Estats Units, i això comporta, sens dubte, un greu problema de legitimitat. D’altra banda, aquest tribunal no responia a cap supòsit previst a les normes internacionals i s’havia de considerar com a purament iraquià. La mort, doncs, del dictador es va produir en aquest cas després d’un judici, però un judici sense prou garanties. Per tant, no es distingeix excessivament dels dits assassinats selectius.

Ben Laden

El cas de Ben Laden, mort al Pakistan el 2 de maig de 2011 per un comando americà és clarament un assassinat selectiu. En aquest, la tesi oficial de la temptativa d’arrest que va acabar malament no s’aguanta si és que observem la naturalesa de l’operació. És inqüestionable que els Estats Units preferien matar Ben Laden que capturar-lo, fet que els hauria situat en un difícil trencaclosques: On el mantenien detingut? Qui el jutjava? Matar-lo era infinitament més simple, sobretot si tenim en compte la cultura judicial americana que és, en general, molt favorable a la pena de mort.

Cal tenir en compte que els Estats Units han practicat l’assassinat selectiu amb fluïdesa a l’Afganistan, a l’Iraq, al Iemen i al Pakistan amb atacs perpetrats per forces especials. El cas de Ben Laden ha estat el més mediàtic, però no és excepcional.

Muamar El Gadafi

En el cas de Gadaffi, la situació és diferent de les dues anteriors. Les circumstàncies exactes de la seva mort no són prou clares si ens atenem a les informacions de què disposem avui. És, però, evident que no ens trobem davant d’un cas d’assassinat selectiu. En efecte, el passat 20 d’octubre, el comboi de 80 vehicles en el qual hi havia el qui intentava fugir de Sirte, va caure a mans dels rebels un cop va ser interceptat per dos avions francesos que li van disparar dos míssils. No sembla que Gadafi vagi resultar ferit, però sí el seu vehicle que va acabar essent pres per les forces rebels després d’un tiroteig. Tocat al ventre per una bala, Gadafi estava ferit, però era viu en el moment de la captura.

La versió oficial del Consell Nacional de Transició (CNT) és que va morir a conseqüència de les ferides, però les imatges que hem vist mostren que ell va ser maltractat i va morir d’un tir al cap que, segons un metge legal americà, va ser disparat a molt poca distància. Per això, l’ONU ha demanat que es faci una investigació i sembla que les noves autoritats líbies volen jutjar els assassins.

Qualsevol que sigui el resultat d’aquesta de l’enquesta o del judici, és evident que no estem davant d’un assassinat selectiu. Ben al contrari, sembla que els dirigents de la CNT  pretenien detenir Gadafi i dur-lo viu a Trípoli, però que, en un excés de ràbia o bé en una pèrdua de control per part dels combatents, aquests van decidir venjar-se del qui havia estat el seu botxí i el van matar.

En aquest supòsit, si ens atenem a la normativa internacional, derivada de la resolució 1973 de l’ONU que autoritzava l’OTAN a “prendre totes les mesures necessàries per protegir els civils”, perquè la mort de Gadafi esdevingués legal caldria provar que era “una mesura necessària” per protegir la població. I dubto que ho fos, si ens atenem als fets i a les imatges que tots hem pogut contemplar.

La conclusió

Si analitzem, doncs, les tres morts a què he fet referència –les tres produïdes en accions de diferent naturalesa- haurem d’arribar a una conclusió evident: les tres testimonien que hem acceptat (i justifiquem) com a principi la mort del “líder de l’enemic” (no sé com dir-ho d’una altra manera); ja sigui mitjançant un procés irregular, un atac selectiu o un venjança irracional no planificada. I en tots aquests casos ens trobem amb dues reaccions que oscil·len: la dels qui diuen simplement “ell s’ho mereixia”  i es queden tranquils, qualsevol que sigui el procediment que s’hagi utilitzat, i la dels qui posen una objecció deontològica a aquestes morts i creuen que “ells” (encara que siguin uns sàtrapes) tenien dret a un procés i a un judici fet amb totes les garanties.

Pel que fa a l’avaluació jurídica i moral de la pena de mort, aquesta és ja una altra qüestió que mereix en tot cas una reflexió per a ella sola.