Archive for Juny de 2016

Quin govern farem possible amb el nostre vot?

26 Juny 2016

Som conscient que publicar un article el dia que tots els espanyols tenim el deure moral d’anar a votar no és fàcil. De fet, jo hi aniré encara que hi ha elements que em dificulten triar la papereta que he d’introduir a l’urna.

Per citar-ne alguns diré que cap dels polítics que avui es presenten com a candidats a la presidència del govern m’és prou atractiu per seduir-me ideològicament; que la llei electoral m’obliga a decidir-me per una candidatura en bloc i que, per tant, no puc vetar ningú ni tampoc elegir candidats de diverses candidatures (de fet, de la llista que penso votar, no en conec cap dels que poden sortir elegits); i que quan hagi votat, els elegits faran amb el meu vot allò que voldran, ja que, tret de Mariano Rajoy, que ha dit molt clarament que ell voldria fer una gran coalició PP-PSOE, i Pablo Iglesias que vol ver una candidatura Podemos-PSOE (amb aquest ordre), no sé què farà Pedro Sánchez amb els diputats que traurà, perquè sé que no vol votar Rajoy i que no li agradaria fer president Pablo Iglesias, però alhora no estic molt segur que no es vegi abocat a fer una cosa o la l’altra, segons quin sigui el resultat final. Per no saber, fins no sé si serà ell qui ho decidirà, per al cas que la coalició Unidos-Podemos aconsegueixi l’objectiu de superar el PSOE amb vots i/o escons (com auguren les enquestes), i hagi d’emprendre la retirada perquè així li ho demanin els seus.

I tanmateix hi haurà d’haver coalicions, perquè si una cosa sembla clara és que ningú no tindrà majoria absoluta, ni tampoc una minoria relativa suficient per governar en solitari, ni que sigui amb suports puntuals de l’exterior. Per tant, hem d’estar preparats per a les sorpreses, decidits a donar el vot sense que sapiguem molt bé què se n’acabarà fent.

Si ens creiem una mica les enquestes que s’han publicat, les opcions poden ser diverses: PP-C’s en seria una, encara que sembla difícil que la suma de diputats dels dos partits sigui suficient per formar govern, i és gairebé impensable que aquests dos partits puguin pescar vots de les minories nacionalistes, ja que el seu constitucionalisme immobilista respecte de l’estructura de l’Estat ho fa molt difícil.

Una altra opció possible per formar govern és la que ja es va intentar infructuosament fa uns mesos: em refereixo a un pacte PSOE-C’s. He de dir que aquest binomi encara em sembla més difícil que l’anterior. Més si tenim en compte que cap d’aquests dos col·lectius pot aspirar tampoc als vots dels nacionalistes, ja que l’oferta federalista del PSOE (sempre tan proclamada i tan poc explicitada) no els serveix, i la de C’s és, en aquest punt, potser la més tancada de totes.

A la vista d’això, ni que sigui a nivell especulatiu, sembla que només hi ha dues combinacions que podrien aproximar-se a l’èxit: la gran coalició PP-PSOE, que reclama Rajoy (a la qual es podria sumar, naturalment, C’s), o bé una coalició Podemos-PSOE (o PSOE-Podemos, perquè aquí sí que l’ordre dels sumands pot alterar la suma final).

Ara bé, ¿com quedaria el PSOE amb cadascuna d’aquestes dues hipòtesis? Si investeix Rajoy, l’esquerra del país tronarà i, deixant de banda que la solució podria ser bona per a l’estabilitat al govern (si entre els dos sumen la majoria absoluta, cosa que és probable), el PSOE –amb Pedro Sánchez- quedaria malmès. Molt. De fet, veig difícil que el PSOE pugui –o vulgui- acceptar-la.

Ara bé, ¿és desitjable per al país una front d’esquerres (per molt que Iglesias s’hagi fet ja socialdemòcrata i hagi retirat allò que va dir de Felipe González)? ¿Qui l’hauria de presidir? ¿Iglesias? ¿Sánchez?.  Tots hem estudiat què va significar per a Espanya el govern del doctor Negrín, encara que tal vegada el paper de Negrín no el faria Sánchez ni Iglesias (Juliana insinuava que potser el podria fer Zapatero, cosa que no em sorprendria després que Iglesias hagi dit que aquest ha estat el millor president de la democràcia!).

És evident que els temps han canviat i que ni la situació interna ni la internacional és la mateixa del 1937 (avui la URSS no existeix i el Partit Comunista, tot i que sòlid i estructurat, no té la força –ni el programa- del vell PC; ni tampoc té el suport –ni ha de seguir necessàriament les directives- del Comintern. Però… ¿suportaria fàcilment el país un govern d’aquestes característiques?

M’imagino la política econòmica que voldria marcar de seguida Pablo Iglesias, revestida naturalment de bones paraules i de millors intencions, però del tot contrària a les directives de Brussel·les (suposo que perquè aquella gent –dirien- “són capitalistes purs i durs i nosaltres som tot el contrari”). Més encara, ¿la podria suportar el PSOE, que durant trenta anys ha moderat el capitalisme amb la socialdemocràcia, però que s’ha mostrat sempre lleial a Europa i a un sistema polític i econòmic que xoca radicalment amb el que proclama Podemos (o proclamava no fa encara mig any)?

Difícil. Ho tenim molt difícil. No ens hem d’enganyar. I tanmateix hem de donar el vot a algú confiant que els elegits trobaran un camí per afrontar dignament els problemes. Ara que això no ens eximeix de pensar-hi molt bé abans de decidir-nos, ja que és amb el nostre vot que ells ens governaran.

* * *

No vull acabar aquest article sense referir-me (ni que sigui amb un simple apunt) a l’escàndol que s’ha destapat a Barcelona aquests darreres dies amb l’enregistrament (il·legal) d’una conversa entre el ministre de l’interior i el director de l’oficina antifrau del Govern de Catalunya. Tot, absolutament tot el que ha succeït i anem coneixent, és fora de lloc: que el ministre (de l’interior!) sigui enregistrat al seu propi despatx és certament increïble; que aquest es trobi amb el director de l’oficina antifrau de Catalunya (nomenat pel Parlament català!) per veure de cercar i trobar els pedaços bruts del polítics independentistes és immoral; que l’enregistrament surti uns dies abans d’unes eleccions en què sembla que el PP es refeia una mica del magre resultat anterior no és casual, és interessat; que tant el director com el ministre –tots dos amb fatxenderia- culpin de tot els seus adversaris i considerin “normal” el que han fet, és prendre’ns a tots per estúpids; que ningú no dimiteixi davant un fets tan rellevants seria sorprenent de no ser (al nostre país) l’habitual; i que el president del govern, Mariano Rajoy, digui que la cosa no té importància i que no coneixia tan sols de l’existència d’aquesta oficina catalana antifrau és segurament una gran mentida, però és també el que d’ell podíem esperar.

Anuncis

Votar no és suficient ni definitiu, però s’ha de votar

19 Juny 2016

La periodista menorquina Susana Quadrado, que de fa molts anys és redactora del diari La Vanguardia, publicava el passat dissabte 11 de juny un article demolidor respecte de la situació política del país i, més encara, dels polítics que ens representen; article que tancava afirmant que no votarà el proper 26 de juny.

Si bé és cert que el dret de vot és un principi bàsic en tota democràcia, que els qui ja venim de molt lluny vam reivindicar com a fonamental per viure en un sistema de llibertats, sabem que no és suficient per garantir, per ell sol, la bondat del sistema. De fet, si entréssim en aquest debat i ho volguéssim fer amb un cert deteniment, la reflexió ens duria molt lluny, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut darrerament és que els ciutadans estem cridats –i amb urgència!- a reconquerir la Política.

De fet, penso avui que aquest és el repte del nostre temps. Perquè les nostres democràcies necessiten urgentment canvis estructurals profunds, ja que els problemes que ens afecten demanen solucions polítiques, i també perquè aquestes solucions i aquests canvis no vindran mai propiciats des del vèrtex per la senzilla raó que són contraris als interessos dels poderosos. Però no assolirem el repte si no ens hi decidim. La nostra implicació és, per tant, indispensable.

Hi ha, doncs, molt per fer. Més encara, gairebé tot està per fer: des d’arbitrar mecanismes per a la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques fins canviar la forma en què se genera el diner i es financen els Estats i les Comunitats autònomes. Des de redactar noves constitucions que no siguin cotilles per a la democràcia fins canviar els paràmetres amb què es calcula el PIB dels països i la rendibilitat de les empreses. Des d’eradicar els mercats especulatius fins establir ingressos ciutadans i dots democràtiques. Des d’obrir vies per introduir regularment iniciatives legislatives fins convertir els referenda en un exercici freqüent de sobirania… Són tantes i tantes les coses que estan per fer! Però aquestes només seran possibles si reconquerim la Política i ens hi comprometem en profunditat.

Ens convida a fer-ho el panorama actual? Susana Quadrado es mostra pessimista del tot i l’anàlisi que fa de la realitat és, probablement, judiciós i assumible per molts. “Un cop i fins i tot dos em vaig entusiasmar –escriu-. Vaig creure que el meu vot podria canviar alguna cosa. Em vaig deixar enlluernar per la cançó de la regeneració democràtica, la utopia del canvi, la idea del correctiu. Vaig pensar llavors que l’exercici de les urnes era una cosa útil. Que il·lusa. Ara, per molt que escolto, no sento respostes.” I prossegueix: “Estem en un bucle, com en el dia interminable de la marmota. En aquesta dinàmica d’autodestrucció, la política s’ha convertit en el més semblant a comptar ovelles quan et ve l’insomni: la monotonia i la repetició provoquen la desconnexió de la consciència.”

Deixant de banda la seva visió, també pessimista, de la realitat catalana –per tant, de la comunitat on viu-, Quadrado fa una descripció molt dura i sincera dels polítics que, ens agradi o no, es presenten a les eleccions per representar-nos. “Després hi ha els discursos vacus sobre els quals res es sosté. Campanyes on la imatge desbanca les paraules però on ningú és capaç de generar empatia ni aportar solucions, només cops d’efecte sense la menor força.

”A la dreta. Rajoy, per exemple. Anuncia no sé quants milers de nous llocs de treball i ruboritza. Observo aquesta peça de la subhasta electoral, un gerro xinès, i penso en les filòlogues recentment llicenciades que treballen al Mercadona, en els advocats amb dos màster que cobren a les caixes del Decathlon i en els nous pobres que encara no saben que ho són.

”A l’esquerra. Iglesias. Ara vol fer-se el socialdemòcrata a veure si captiva els homes grans, seriosos, els que se sentin al costat dels seus néts cada nit davant del televisor. Ja no vesteix de Carrefour, i es posa corbata, i es fa el suec en un catàleg de promeses amb moltes fotos igualet al de Ikea, des de sempre el temple del capitalisme globalitzador que tant avorreix ell. Desconcertant. Al centre … hi ha algú? Sabem que hi ha un 35% d’indecisos, bé, però quants desencantats.”

La crítica és raonable i provoca en els electors un gran desassossec que ens dificulta molt saber a qui hem de donar el vot el proper 26 de juny, decisió que complica un deficient sistema electoral que només ofereix als ciutadans la possibilitat –el dret- d’acudir a les urnes per votar en bloc una candidatura determinada que han confeccionat les elits dels partits i respecte de la qual no podem alterar absolutament res. Només se’ns ofereix un contracte d’adhesió i prou. Ara bé, tot i això penso que la decisió de no votar que ha pres Susana Quadrado no és la bona.

En democràcia, la política la fas o te la fan. Certament que, entre nosaltres, gairebé sempre succeeix això darrer a causa del sistema que acull la Constitució i que, especialment, ha encotillat una llei electoral de 1985 que la gasiveria i la irresponsabilitat dels partits ha estat incapaç de modificar en trenta anys. Som, per tant, molt conscient que estem immersos en un marc legal que dificulta enormement la participació ciutadana, afavoreix el desànim i ens convida a l’abstenció, però això no ens hauria de rendir. Perquè si tirem la tovallola ho deixem tot a mans d’unes elits que decideixen –i seguiran decidint- per nosaltres mentre nosaltres mateixos ens marginem.

Bé o malament, gent de la meva generació i de generacions anteriors a la meva, que vam viure i sofrir la dictadura, va ser capaç de trencar les baules d’una cadena que formaven unes lleis antidemocràtiques que es proclamaven eternes i immutables. Van ser, doncs, aquestes generacions d’espanyols les que van aconseguir trencar la cadena i fer que el país donés un gran salt en el camp representatiu i en la conquesta de les llibertats. Certament que no hem arribat al final del camí –entre d’altres raons perquè el camí mai no en té, de final-, però no hauríem d’oblidar que, només comprometent-nos i lluitant pel que creiem, podrem trencar un dia el mur que els polítics han creat entre nosaltres i la Política.

Renunciar a emetre un vot és, penso, una mala decisió. Per això hem de votar, encara que fer-ho sigui insuficient per satisfer els nostres anhels i ens resulti frustrant i difícil.

“La Cena” de Brisville a l’Orfeó Maonès

12 Juny 2016

La programació que ha fet l’Orfeó Maonès per aquest cap de setmana, tot posant en escena “La Cena”, del dramaturg francès Jean Claude Brisville (1922-1914), és una molt bona notícia cultural per a Menorca. No cal dir que Juan Cubas i el seu equip d’actors han estat agosarats, però audaces fortuna iuvat!, diu el refrany llatí, i segur que se’n sortiran molt bé d’aquest repte per a dos actors que encarnen dos monstres de la història política de França: Talleyrand i Fouché, ambdós ministres de Napoleó, hàbils, corruptes, vils, venjatius, traïdors i, per suposat, enemics íntims, que no sols han sabut sobreviure a la caiguda de l’Aigle (així és com es coneixia popularment a Napoleó) sinó que van ser també capaços de pactar per aconseguir el retorn dels Borbons al tron de França en la figura de Lluís XVIII, germà menor del rei decapitat (Lluís XVI) a la guillotina revolucionària.

Stefan Zweig, amb la seva prosa mordaç i acurada, havia escrit dels dos personatges que “Fouché i Talleyrand, aquests dos ministres de Napoleó, els més capaços i capaços de tot, són les figures psicològicament més interessants d’aquesta època. Ambdós són ments clares, positives, realistes. Ambdós han passat per l’escola de l’Església i per la fogosa escola superior de la Revolució. Ambdós tenen una mateixa sang freda mancada de tota consciència en qüestions de diners i d’honor. Ambdós serveixen amb igual deslleialtat, amb igual falta d’escrúpols, la República, el Directori, el Consulat, l’Imperi i la Monarquia”.

Imagineu, per tant, quin suc pot arribar a treure dels dos personatges un home de teatre que coneix l’ofici i sap transformar en art tot aquest joc de passions i de sentiments!

El plantejament de Jean Claude Brisville és intel·ligent, simple i clar. S’endinsa a la història de França i se situa en el moment final de l’Imperi de Napoleó. Els fets històrics, doncs, que l’espectador ha de tenir en compte són aquests:

-18 de juny de 1815: es produeix la derrota de l’exèrcit francès a Waterloo. Wellington, al front dels exèrcits aliats, venç l’Aigle en el que serà el seu darrer combat.

-20 de juny de 1815: Napoleó torna a París i, atacat per tots els que fins aleshores havien estat els seus col·laboradors, es lamenta de no haver dissolt la Cambra dels Representants abans de la seva partida, i també de no haver fet afusellar Fouché i Talleyrand. Dos dies més tard, abdica a favor del seu fill (l’Aiglon, per contraposició a l’Aigle), en una disposició inútil perquè ell ja havia perdut la confiança de tothom. Aleshores es crea una comissió executiva, que presideix el duc d’Otranto, en la qual s’integra Fouché.

-24 de juny de 1815: Lluís XVIII duu amb ell el retorn de la legitimitat borbònica a França, i ho fa de la mà de Talleyrand (que té el suport de Wellington, el vencedor anglès) i de quatre mil estrangers.

-29 de juny de 1815: Napoleó abandona París i els vencedors de Waterloo ocupen la capital. Aleshores la pregunta que tothom es fa és la següent: ¿Qui governarà França? ¿La República de Fouché, la monarquia restaurada de Lluís XVIII o l’Imperi de Napoleó II?

-5 de juliol de 1815: Talleyrand i Fouché celebren a Neuilly un encontre en presència de Wellington.

-7 de juliol de 1815 per la nit: a Saint Denis, Fouché presta jurament de fidelitat al rei, amb la benedicció de Talleyrand.

-8 de juliol de 1815: Lluís XVIII es converteix en el nou rei de França.

El perquè d’aquests esdeveniments només es pot explicar responent aquestes dues preguntes: ¿Com és possible que entre el 6 i el 7 de juny es produís un acord entre Fouché i Talleyrand, dos personatges que indiscutiblement s’odiaven? ¿Què va passar la nit que va del 6 al 7 de juliol de 1815?

Doncs bé, Jean Claude Brisville ha imaginat aquesta nit. I ha imaginat que Talleyrand invità Fouché al seu hôtel del carrer Saint Florentin per decidir el destí de França, i tota l’obra de teatre no es desplega sinó al llarg d’aquest sopar on l’autor ens mostra la perversió intrínseca dels dos personatges, la seva profunda corrupció moral i la seva ambició per dur a terme les accions més vils, sempre que acabin redundant en benefici propi.

L’obra és un prodigi d’habilitat. I el diàlegs dels dos protagonistes –l’un cultivat i llefiscós [Talleyrand] i l’altre primitiu i directe [Fouché]- són vius, desperts, intel·ligents i absolutament amorals. Cadascun treu de l’altre tots els vicis i els punts dèbils que poden reforçar la pròpia posició, però sense arribar a ferir-lo definitivament, perquè ambdós se saben imprescindibles, absolutament necessaris per dur a terme els seus propòsits. Finalment, com no podia ser d’altra manera, arriba l’acord que farà possible el retorn de la monarquia borbònica.

Fos com fos que s’hagués produït el pacte, la interpretació de Brisville (que no té cap fonament històric) és, però, intel·ligent i versemblant. Vet aquí la seva força.

I no em puc estar de concloure aquest escrit citant la versió que, dels mateixos fets, ens ha deixat el comte de Chateaubriand a les seves colossals “Memorias de Ultratumba” (Acantilado, 2004): “De repente se abre una puerta: entra silenciosamente el vicio apoyado en el brazo del crimen, monsieur de Talleyrand caminaba sostenido por monsieur Fouché: la visión infernal pasa lentamente por delante de mí, entra en el gabinete del rey y desaparece. Fouché acababa de jurar fidelidad y homenaje a su señor; el fiel regicida, de hinojos, puso las manos que hicieron rodar la cabeza de Luis XVI entre las manos del hermano del rey mártir; el obispo apóstata [Talleyrand] hizo de garante del juramento.”

Un bravo per l’Orfeó!

 

Eleccions, rebaixes fiscals i polítiques oportunistes

5 Juny 2016

Si hem de fer cas a les autoritats europees, resulta que Espanya ha incomplert l’objectiu de dèficit i ha de retallar-lo en 8.000 milions d’euros entre aquest any i el vinent. Més encara, estem pendents de saber –després que la UE hagi accedit a demorar la decisió- si se’ns acabarà o no sancionant per aquest incompliment del dèficit. D’aquí que em mostri escèptic amb totes les propostes polítiques que, allunyant-se de les directrius europees, s’encaminin a la reducció d’impostos o a assegurar un augment considerable de la despesa pública i, per tant, del dèficit.

Això darrer figura al programa electoral de Podemos. (Recordem en aquest sentit que la proposta que va lliurar al PSOE, el passat mes de febrer, per negociar un programa de govern implicava un augment de la despesa pública de 96.000 milions superior a l’actual per a l’any 2019, alhora que pretenia recaptar per a aquesta data 69.700 milions fruit d’una reforma fiscal que havia de recaure “sobre les ‘rendes més acomodades’ i sobre els ‘sectors de població de major patrimoni’, proposta que seria possible a causa de l’ ‘efecte multiplicador’ derivat de l’efecte ‘expansiu’ de la política pressupostària”).

Desconec si mantenen aquestes xifres al programa que presenten ara, però estic convençut que no hauran canviat gaire la seva filosofia econòmica, convençuts que aquesta és factible amb una reforma fiscal progressiva (és a dir augmentant els impostos als rics) i una lluita decidida contra el frau fiscal.

Contràriament al que assegura Podemos, Mariano Rajoy, que va presentar-se a les eleccions de 2011 amb un programa on prometia baixar els impostos, però que, per imposició de la UE, tot seguit el va girar com qui gira un calcetí, novament torna a la càrrega i promet als espanyols una notable rebaixa fiscal. Assegura que, si guanya, el tipus impositiu a l’IRPF passarà del 19% al 17%, i el màxim, del 45% al 43%. Veiem, doncs, que la pressió fiscal s’està convertint (per bé que amb proposicions contràries) en un tema clau de la precampanya dels populars, encara que les promeses es facin amb una previsió de dos anys.

Com que cada partit coneix quins són els seus possibles votants, tampoc no ens hem d’estranyar que ens trobem amb proposicions tan diverses. Sense anar més lluny, a Catalunya, que és un univers més petit que l’espanyol i on es viu una rara aliança contra natura entre el Govern de Puigdemont (format per Convergència i Esquerra) i els anticapitalistes de la CUP, també s’està lliurant una batalla campal entorn dels pressupostos després que els cupaires han decidit que no els aprovaran si no s’augmenta la càrrega impositiva als rics (i per a ells, són rics tots els qui cobren més de 60.000 euros anuals, mentre que Junqueras i ERC creuen que només s’han de pujar els impostos a les rendes superiors a 90.000 euros. Una xifra, aquesta darrera, que la gent de Convergència encara voldria apujar més).

Veiem, doncs, que la decisió d’ “augmentar els impostos als rics” és un lema tradicional de l’esquerra, que acontenta sobretot als més desvalguts de la societat (penseu que, en aquest camp, la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, ha vingut a dir que potser seria fins i tot acceptable que s’okupessin les segones residències), mentre que no ho és en el camp de la gent que gaudeix d’una posició econòmica solvent, o fins i tot moderada, però que tem els desequilibris que podria provocar una política com la que defensa Podemos en una Espanya que es deu a la UE.

Sigui com vulgui, el que a mi em sembla és que la promesa d’una baixada d’impostos, si bé pot resultar atractiva, no deixa de ser un ham enganyós. Perquè una cosa és que propostes com les del PP siguin agradables a l’oïda, i una altra molt diferent és que siguin viables. I no deixa de ser sospitós que aquest tipus de propostes aflorin, sistemàticament, quan s’acosta un nou període electoral (com ja va passar a les eleccions del passat mes de desembre). No és estrany, doncs, que molts tinguem la impressió –de fet, és el que jo penso- que aquests anuncis no son fruït d’una política econòmica fonamentada i sostenible, sinó d’un estratègia associada a la campanya electoral, per més que ministres com el d’exteriors o el d’economia ens diguin que la política econòmica que proposen es fonamenta, i per tant va lligada, a un creixement sostingut del país; creixement que ells preveuen només si elegim el PP (perquè si ens decidim per l’adversari el país esdevindrà un caos).

Com a mínim, hauríem de reconèixer que l’oportunitat d’aquestes declaracions no deixa de ser sospitosa, encara que, tots ho sabem, en dates prèvies als comicis tot sembla valer per tal de poder reconquerir vots. Però també hauríem de saber que, des d’una òptica raonable, aquestes propostes o promeses en fase immediatament prèvia a la campanya electoral (i això ho podem aplicar tant a la reducció impositiva del PP com a l’augment de la inversió de Podemos), causen certa suspicàcia i, fins i tot, incredulitat.

Curiosament, Pedro Sánchez no ha agafat cap d’aquests camins. Ell no creu –ja ho va demostrar- en la política econòmica de Podemos, però tampoc avala la del PP. Totes dues les considera perilloses i demagògiques. Per tant, ni augmentar la despesa ni reduir impostos, però alhora vol aprofundir en els drets socials i es mostra contrari a les retallades del Govern d’Espanya i de moltes comunitats autònomes. “Aquestes retallades no només es fan via pressupostària –assegura Pedro Sánchez-, amb la qual cosa en aquests quatre anys s’ha retallat l’educació, la sanitat, la dependència, estan congelades les pensions de la nostra gent gran… També hi ha una altra manera de retallar -diu-, i és recórrer al TC lleis socials que s’estan aprovant a nivell autonòmic”.

No sé si per convenciment o perquè es vol fer un lloc a Catalunya on les enquestes el maltracten molt, el líder del PSOE va manifestar el seu suport al PSC i va anunciar el compromís de “garantir les lleis socials que han impulsat els governs autonòmics de progrés”. “El meu compromís serà aprovar lleis socials a nivell estatal perquè es prohibeixi i s’impedeixi qualsevol tipus de recurs al TC que retalli els drets socials que s’han garantit les comunitats autònomes”, va anunciar. “Aprovarem a nivell estatal una llei de lluita contra la pobresa energètica que garanteixi el subministrament energètic com un dret vital i fonamental, que no es pugui retallar via pressupostos ni amb recursos al TC”, va posar com a exemple. I va concloure afirmant que “amb un govern socialista s’aprovaran lleis socials que evitaran que es retallin aquestes lleis autonòmiques que el que fan és defensar el més feble”.

No hi ha dubte que la proposta de Sánchez també sona bé, però dubto molt que sigui possible d’aconseguir si no posa en marxa una profunda reforma constitucional que transfereixi a les Comunitats autònomes competències que avui són exclusives de l’Estat, perquè només així podrà evitar que el T.C. anul·li lleis autonòmiques quan aquestes –per justes que ens assemblin- conculquen les normes establertes a la Constitució. Vaja!, que la idea em sembla interessant, però també fa un cert tuf d’electoral (com les mesures econòmiques del PP i de Podemos), a menys que Sánchez i el PSOE proposin una reforma plenament federal de la Constitució que impliqui una transformació real de l’Estat, cosa que el “pacte de Granada”, que sempre tenen a la boca quan parlen d’això, no preveu ni garanteix.


%d bloggers like this: