Archive for Agost de 2010

Raimon Panikkar ha mort

27 Agost 2010

La mort de Raimon Panikkar, a l’edat de 91 anys, ens hauria d’ajudar, als cristians, a conviure amb els qui no pensen com nosaltres amb una actitud que, avui, els intolerant joves de l’alçacoll blanc i del clercgyman negre o gris fosc, malauradament han abandonat.

Servidors d’una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació que no dugui el previ nihil obstat de la jerarquia vaticana, els nous (i cada cop més unànimes) sacerdots d’una església, la catòlica, que es diu universal (katholiké) però que perd seguidors cada dia (avui, en el primer món, la gran majoria de gent viu, de fet, al marge del que pugui dir o fer l’Església, encara que va als funerals per tradició), penso que mai no podran entendre aquella frase que el sacerdot Panikkar, fill de pare hindú i mare catalana, va pronunciar després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.

Suposo que això, avui, deu ser titllat de “relativista” i, per tant, anatematitzat per aquests restauradors de la “vera fe”, d’una fe sense manganyes, i d’una doctrina que tenen apamada de cap a cap, amb respostes exactes i precises a tots els interrogants, respostes que han deduït, prèviament i directament, de la Llei Natural (aquesta, segons ells, sempre clara i inamovible) i de la dogmàtica catòlica que, per això mateix (perquè és dogmàtica i no admet discussió), s’ha d’imposar a la societat civil. Diguem, per tant, que en això no es diferencien poc ni gens dels talibans, encara que avui –algun camí hem fet!- aquests capellans ja no condemnen els heretges a la foguera i es limiten a demanar la pena canònica de l’excomunió per als diputats que no votin secundum catholicam et canonicam legem, com ha succeït amb la llei que amplia (i concreta!) els supòsits i els terminis de l’avortament.

D’altra banda, és ben curiós que aquest mateix sector que té les idees tan clares amb matèria teològica, que posseeix la veritat, que no admet cap mena de relativisme i que té assumit que els seus majors –és a dir nosaltres, que vam créixer sota l’ègida del Concili Vaticà II- som els responsables que s’hagin buidat les esglésies, enlluernats pels cants de sirena del socialisme utòpic i de doctrines espúries que ens separen del dogma i, per tant, de la veritat, és ben curiós, dic, que aquest sector cregui (i ara estic generalitzant, amb el perill que sempre té això) que aquesta veritat i aquest dogma són, no sols compatibles, sinó fins i tot intercanviables, amb les brillants teories econòmiques i socials que transmet la cadena de televisió “Intereconomía”, que voldrien que escoltéssim cada vespre, a veure si així ens fem més cristians.

Descansi en pau Raimon Panikkar i que la seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància quedin entre nosaltres.
________________________________
Nota per als lectors: Molta gent d’Alaior m’ha dit que estarien interessats a llegir el text del pregó que vaig pronunciar el passat dia 13 d’agost, amb motiu de les festes de San Llorenç. L’acab de penjar al blog i el podeu llegir només prement aquí.
________________________________

És cert que els menorquins no sabem on anam?

20 Agost 2010

El magnífic article de l’enginyer Joaquim Coello Brufau aparegut avui (19.08.10) en el diari Menorca m’anima a dir també unes paraules sobre el darrer Foro Menorca Illa del Rei, al qual no vaig assistir, però que he seguit -val a dir que amb preocupació- des de les pàgines del nostre diari. Tanta, que, uns dies després d’haver-se produït el debat, vaig escriure un correu a l’amic P.J. Bosch per expressar-li el meu malestar per les conclusions que, de fet, semblava que se’n derivaven, ja que aquest cop, i més enllà del que vagin poder dir els ponents, el missatge que ha calat (i en això el diari hi ha tingut molt a veure) és aquest: Els menorquins no sabem on anam. No sabem què volem. No tenim un model econòmic ni turístic. Per tant, només un canvi radical d’actitud ens pot fer sortir del marasme.

Uns dies després del debat (14.08.10), el senyor Tutzó Escudero sintetitzava aquestes conclusions d’una manera molt gràfica en forma de preguntes: “¿Está dispuesta la sociedad menorquina a reinventase o prefiere más de lo mismo?” “¿Los actuales partidos políticos del CIME que nos ‘gobiernan’ –i posava entre cometes el gobiernan, perquè no ens equivoquéssim de polítics- apuestan de verdad por estos cambios de futuro?” “¿Hasta cuándo esta indecisión?” “Cuándo aplicarán de una vez por todas razonamientos profesionales y no criterios políticos en las inversiones de futuro?”

Lògicament, davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobam, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Com podeu veure, la conclusió no té engany: ni el PP hauria fet una millor síntesi del debat (o de les idees-força que n’han quedat, d’aquell debat) i això a pesar que alguns dels ponents fossin persones situades ideològicament en el camp de l’esquerra.

I jo em deman: Es pot dir raonablement que no tenen un model els qui han preservat Menorca de la balearització i de la valencianització del territori amb un Pla Territorial Insular (PTI) que és estudiat com a model d’ordenació urbanística a les principals escoles d’arquitectura i urbanisme del nostre país? Realment ho poden dir, això?

A tots els qui assumeixen de facto que al Foro Illa del Rei es va concloure (ho vagin afirmar o no els ponents) que no tenim model i no sabem on anam, els demanaria: Estau segur que no sabem on anam o és, més aviat, que allí on anam (per decisió democràtica dels ciutadans) no us agrada? Estau segurs que els qui ens governen no tenen model o el que voleu dir en el fons és que el model econòmic i de desenvolupament que defensen els polítics que representen la majoria de menorquins no és el vostre?

El senyor Coello diu: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” I jo, no sols estic d’acord amb ell, sinó que afegesc: aquesta preservació del territori que hem fet els menorquins és el nostre tresor. És el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.

Segueix afirmant el senyor Coello: “És la pressió ciutadana i social i les institucions menorquines des del Consell Insular, als Ajuntaments o al GOB els que han evitat aquesta especulació i construcció desordenada que s’ha vist arreu. Són aquests mateixos menorquins tan “desorientats” segons alguns, els que han estat capaços d’evitar desastres que altres comunitats i regions en teoria més experts no han sabut conduir. Per tant la primera constatació és que els que millor han preservat el seu patrimoni turístic que és exactament el bé escàs que pot fer insostenible aquesta indústria a llarg termini, són els menorquins.” I conclou: “Es poden fer propostes de millora però sempre sobre la base de la constatació de les bondats del model actual.”

Que jo assumesqui plenament aquests criteris no significa que aprovi sense crítica l’actuació dels ajuntaments i del Consell. He dit i repetit mil vegades que no estem prou ben governats, i que la política municipal no és sens dubte la més eficient que es podria dur a terme. I en això em sumaria a totes aquelles preguntes del senyor Tutzó Escudero que fan referència a la millora dels serveis de les nostres urbanitzacions. Però dit això, i acceptant com a molt probable que a Menorca no ens governen els millors, ni els més savis, ni els més rics, ni els més eficaços, del que no hi ha dubte és que, els qui ens governen, tenen clar quin és el model que tenim i que hem de preservar.

Posats a dir, vull afirmar també que és necessari i urgent revisar el PTI a través d’un diàleg sincer i democràtic. Al meu entendre, alguns aspectes d’aquest demanen una modificació. I no cal dir que és també necessari que se simplifiqui tota la burocràcia en matèria de permisos i llicències, cosa que el govern Antich va posar en marxa a través del “Decret Nadal” i que sembla que vol culminar la consellera Barceló a través d’un avantprojecte que Ashome ja ens ha passat als associats.

Tot això –i més- s’ha de fer, però, no confonguem els termes. També com el senyor Coello, jo crec que “per incrementar els ingressos generats per aquesta activitat [el turisme] no és lògic augmentar la capacitat de la xarxa d’establiments, des d’hotels a apartaments, sinó que s’ha de fer a través de l’allargament de la temporada ara excessivament centrada a l’agost. Això requereix gestió més que inversió [vet aquí una tasca que hauria de dur a terme el Consell!] perquè es tracta de posar en valor aspectes del turisme encara poc explotats des del senderisme i l’excursionisme, a la gastronomia, l’arqueologia, la pesca o simplement la cultura.”

Per tant, no desviem l’atenció. Els qui volen balearitzar i valencianitzar Menorca, que ho diguin clarament, però que no diguin que no tenim model. Diguin més aviat que a ells el model que tenim (que és el que és el que han volgut la majoria de ciutadans) no els agrada.

Rodríguez, Gómez i Jiménez, o la presa de pèl

11 Agost 2010

Obres el diari i llegeixes que, finalment, la ministra de Sanitat ha decidit presentar-se a les primàries per ser elegida pels socialistes de Madrid candidata a la presidència de la Comunitat autònoma. Obres la ràdio i escoltes com ella, decidida, ens diu que no, que Zapatero no té res a veure en aquesta decisió. L’ha presa ella pel seu compte després d’escoltar a molta gent. I jo em demano: Ens pren per imbècils?

Jo puc entendre (encara que no m’agradi) que la política sigui avui una professió. Puc comprendre que, perdut l’encant i l’esperit romàntic que tenia per a les persones de la meva generació, s’hi aboqui un tipus de gent que sap que un càrrec públic, no sols satisfarà el seu ego, sinó que també resoldrà el seu problema econòmic. Puc, si més no, conformar-me que la mediocritat i la manca d’idees presideixi avui la vida pública. Que el poder faci oposició a la mateixa oposició, i que l’oposició critiqui el poder, però mai no concreti l’alternativa que hauria d’aplicar-se.

També puc entendre que els discursos polítics d’aquests professionals del ram siguin buits i avorrits, que estiguin mancats del mínim rigor perquè puguem entendre la seva manera de veure el món, o bé que els articles que publiquen siguin males còpies del manual que els envia el centre d’estudis (?) del seu partit. La meva capacitat d’entendre-ho tot és gairebé infinita, però el que no puc acceptar és que ens prenguin per imbècils.

Per quins set sous hem de creure que la senyora Jiménez ha pres la decisió de presentar-se contra el senyor Gómez sense que, en aquesta, hagi mitjançat el senyor Rodríguez Zapatero? Com ens hem d’empassar aquesta bola si tots sabem (els diaris n’han anat plens) que el president del govern ha fet l’indicible perquè Gómez retirés la seva candidatura?

I ara, a fer de la necessitat virtut: “Les primàries són un exercici de democràcia interna”, diu Zapatero. Que t’ho creus tu, això! En el PSOE, les primàries han estat sempre una argúcia per maquillar la democràcia i per acabar imposant (subreptíciament) el candidat del poder. I quan la cosa no surt bé, aleshores el poder es rebel·la i malmet la candidatura que han elegit els militants. I si algú em vol discutir això, que l’hi demani a Borrell, que, després de guanyar a Almunia, va ser fagocitat pel partit. Ara que, també potser que, si l’hi demana, ell ho negui, perquè, després, Borrell ha acceptat –l’un rere l’altre- premis constants de consolació, sempre amb destinacions a Europa. Aquí poca gent es baixa del carro. Tots aguanten fins a uns límits que només la impostura pot justificar.

Però tot això és no-res si ho comparem amb les manifestacions que ahir va fer el president del govern en sortir del seu despatx amb el rei, a Ciutat de Mallorca. El Govern –ha dit ZP- reconsiderarà el server retall en obres públiques que havia anunciat fa només tres setmanes! Genial! Primer ens nega la crisi, després nega la seva magnitud, finalment diu que seguirà les directrius d’Europa (en definitiva que farà el que li ordenin) i ara, després d’haver aprovat un retall enorme en el camp de les inversions en obra pública, surt amb aquesta: que reconsiderarà decisió.

Un altre que ens pren per imbècils. Una altra presa de pèl.


%d bloggers like this: