Josep Maria Quintana

No vaig escoltar el discurs del rei en directe perquè no era possible fer-ho a una casa on s’apleguen pel sopar de Nadal quinze persones entre les quals hi ha set néts d’1 a 12 anys. Tanmateix he de reconèixer que tampoc no m’atreia gaire, perquè li vaig perdre molt del respecte institucional que li correspon com a cap de l’Estat el 3 d’octubre de 2017 quan, en un discurs impropi d’un monarca de tots els espanyols (dels que li agraden i dels que no li agraden, dels que l’ensabonen i dels que el critiquen), desenfundà (metafòricament) el sabre per tractar la greu situació del moment. I oblidant el paper moderador que li corresponia d’acord amb l’article 56 de la Constitució -article que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions-, assumí en canvi, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita oportunitat a una sortida dialogada al conflicte.

I dic això perquè aquell dia, el rei no va fer cap referència a les mobilitzacions ni a la brutal repressió que la policia exercí a tot Catalunya l’1 d’octubre, s’oblidà dels ferits que havien provocat les porres i els maltractaments de les forces antiavalots, i no va fer cap menció del problema real que afectava a la convivència a Catalunya. Des del meu punt de vista, en aquell discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei, en renunciar a exercir de cap de l’Estat i assumir el rol de capità general de l’Exèrcit, va perdre la possibilitat de ser el garant de la unitat per damunt de les parts en discòrdia. Alhora, es va situar fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans i també de molts espanyols. Fins i tot d’aquells que, com jo mateix, érem -i seguim essent- molt crítics amb l’actuació política que, també per aquells dies, havien dut a terme les institucions de Catalunya (Parlament i Govern), en contra de l’Estatut i de la Constitució vigents.

Tanmateix he escoltat el discurs en diferit i també he llegit algunes de les opinions que, d’aquest, han fet polítics i comentaristes. I he de dir que, més enllà dels elogis que sempre li dediquen els líders de la dreta monàrquica espanyola (que podrien molt bé estar escrits abans d’escoltar els discursos reials), aquest cop l’al·locució del monarca ha tingut un aire molt diferent del que emanava la del 3 d’octubre de 2017. Aquest cop, el rei no ha fet un repàs als problemes polítics, econòmics i socials que s’han succeït al llarg de 2018, sinó que s’ha referit a un problema greu que aflora i destaca per damunt de tots els altres: el de la convivència. O més ben dit, a les dificultats de convivència que mostrem els espanyols a causa de les diferències en la nostra manera de pensar i, en definitiva, a la manera que tenim d’entendre la vida política.

Quan el rei parlava, feia l’efecte de ser molt conscient que, avui, a Espanya, els riscos existeixen, ja que, quan el diàleg és substituït per l’enfrontament i la paraula raonada per l’exabrupte visceral, el perill que tot acabi petant és a prop. I sentint avui com s’expressen tots els líders polítics de la dreta espanyola (perquè poques diferències hi ha, si analitzem els seus discursos, entre José María Aznar, Santiago Abascal, Pablo Casado o Albert Ribera) i observem també la incapacitat de diàleg que mostren els actuals polítics catalans -Torra, Artadi, Pujol, etc., que s’omplen la boca amb la paraula diàleg però són incapaços de cedir en res-, haurem de concloure que realment tenim un problema greu de convivència. Aquest que el rei advertia quan, al seu discurs, parlava de reconciliació, concòrdia, diàleg, entesa, integració, solidaritat o convivència.

És evident que el monarca tenia Catalunya al cap quan deia això, encara que mai no la cità pel seu nom, i -ho vulguin veure o no els polítics (i periodistes) de la dreta espanyola- tot fa pensar que el rei -també sense dir-ho explícitament- lloava els esforços que està duent a terme Pedro Sánchez per impulsar el diàleg; esforços -val a dir-ho- que li estan provocant una duríssima reacció contrària dels líders de la dreta (que el més suau que li diuen és traïdor) i també alguns dels seus correligionaris -García Page, Lambán i la ressentida Susana Díaz, especialment-, força més preocupats per conservar els seus llocs de poder que per cercar la pau, la convivència i la solució dels problemes reals que té el país.

Escoltant el rei, aquest cop m’ha semblat que Felip VI veu clarament que molts dels grans actius que consagra la Constitució s’han malmès -en aquest sentit, que es titlli amb menyspreu el nostre sistema polític constitucional de “règim del 78” és molt simptomàtic- i també que ha pres consciència de la seva obligació de fer alguna cosa per redreçar el que s’ha torçat i per restaurar els valors que el temps ha fet malbé. De fet, em costa interpretar en un altre sentit la seva recomanació d’evitar que la convivència es degradi, o bé d’allunyar “el desencant i el pessimisme” de les nostres vides.

Jo no sé si puc ser tan optimista com Pablo Iglesias que, a pesar de mostrar-se crític amb la monarquia, aquest cop ha dit que el discurs nadalenc de Felip VI “inclou claus interessants i encerts que s’han de reconèixer”, com quan tractava d’empatitzar amb els més castigats per la crisi, o quan “ha reconegut que es va equivocar assumint la tesi de la dreta sobre Catalunya”. Però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació del líder de Podemos, perquè en el discurs reial no sols es van fer referències als consensos cívics i socials, sinó que fins i tot es va donar suport “a qui compleix amb la seva obligació”. ¿Es referia amb aquests mots a Pedro Sánchez? No ho puc assegurar, però del que estic segur és que no es referia a Torra -sempre incapaç de cedir en res-, i encara molt menys a Casado, Rivera i Aznar, que continuen enrocats en el “Santiago y cierra España” i no sols no pretenen obrir cap mena de diàleg que faciliti la convivència, sinó que neguen tota possibilitat de diàleg i, com a única proposta, exigeixen que s’apliqui la mà dura i la repressió. Per tant, l’aplicació de l’article 155, la suspensió de l’autonomia i la il·legalització de les forces nacionalistes. Això per començar.

I com que escric aquest article el dia de Nadal, no puc sinó expressar el desig que tinc de ser optimista, i que les paraules del rei que criden a la convivència, a la pau i a la concòrdia siguin un dia realitat al meu país. Desitjo, doncs, que, com s’ha pogut llegir a les matines d’aquesta nit santa, es faci un dia realitat la profecia d’Isaïes que, després d’afirmar que quan la soca de Jesè serà tallada, aquesta traurà un rebrot i naixerà un plançó de les seves arrels sobre el qual reposarà l’Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d’enteniment, de consell i de valentia.

Serà només aleshores quan -escriu el profeta- “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades, i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó i els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp (…) Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria (Is. 1, 10)”.

Bon Nadal a tots. Pau i bé.

(2) L’auge dels nacionalismes

La Revolució Francesa va establir la nació política com una solidaritat voluntària de ciutadans iguals en drets i units pel respecte incondicional dels drets humans i civils universals.

La igualtat i la llibertat individual unia a tots els habitants per sobre de les seves diferències ètniques, religioses, lingüístiques i culturals. Va ser al voltant del canvi del segle XIX al XX quan el nacionalisme va adoptar el seu caràcter actual excloent, racista, antisemita, irracional i totalitari. Es va convertir des d’una força unificadora en una força divisora ​​i secessionista.

El fundador de l’ ACTION FRANÇAISE, Charles Maurras, va proclamar el 1898 “Tu no ets res, el teu poble ho és tot” expressant amb claredat aquest gir reaccionari del nacionalisme, segons el qual no és el ciutadà lliure sinó el cos nacional que monopolitza els drets de decisió i governació.

La imposició dels idiomes nacionals és un bon exemple de violència en favor de l’homogeneïtzació nacional. Ni un 10% de la població de França parlava francès o entenia les declaracions revolucionàries a la fi del segle XVIII, i el primer parlament italià de Torí, en 1860 parlava francès perquè ni un 3% de la Itàlia del Risorgimientoparlava el dialecte de la Toscana, que posteriorment es va convertir en l’italià. La fèrria disciplina de les casernes i de les escoles trigaria encara generacions a matar les llengües populars i a imposar només un dialecte com a llengua nacional, procés que va durar en tots els casos fins al segle XX, tot realitzant d’aquesta manera el que el lingüista Antonio de Nebrija (1492) ja havia procurat amb la seva primera gramàtica castellana: fer de l’idioma una arma de l’imperi.

Amb la victòria del principi d’ “autodeterminació nacional”, proclamat pel president dels EUA Woodrow Wilson a final de la I Guerra Mundial i l’ensorrament de les utopies i moviments internacionalistes, la legitimitat política va passar definitivament des de principis universalistes democràtics a la nació. I la idea d’identitat entre les fronteres culturals, ètniques i lingüístiques amb les fronteres estatals serveix des de llavors com a mobilitzador d’enfrontaments bèl·lics a tot el món. La unitat nacional funciona, doncs, com a religió civil per sobre de qualsevol altre objectiu social o polític.

I com s’actua per aconseguir la “unitat funcional”? Doncs, la creació de poblacions mono-ètniques, mono-lingüístiques i mono-culturals es pot obtenir de diverses maneres: mitjançant el genocidi, mitjançant la neteja ètnica, mitjançant les polítiques d’apartheid o d’una manera més subtil: procurant l’assimilació forçada a través de la coerció estatal i, per tant, imposant una llengua sobre les altres i destruint les cultures i tradicions populars que no s’adeqüen a l’oficial.

Així doncs, el nacionalisme que havia sorgit a la fi del segle XIX, va acabar convertint-se en el sistema de creences més poderós del segle XX. Per què? Doncs perquè la seva força resideix en la seva senzillesa. El nacionalisme és una caixa buida de contingut que pot ser omplert amb qualsevol ideologia per formar un nacional-bolxevisme (seria el cas de l’URSS), un nacional-socialisme (el de l’Alemanya nazi) o bé un nacional-catolicisme (el de l’Espanya de Franco) per tal d’elevar el poble en qüestió en un ens superior davant dels enemics exteriors.

Aquesta flexibilitat i simplicitat és el que fa el nacionalisme tan fort en els nostres temps de poca fe religiosa i de fracàs d’altres ‘ismes’ de major contingut ideològic, com eren el liberalisme, el socialisme, l’anarquisme o el comunisme. I  no deixa de ser curiós que totes aquestes ideologies van provar en algun moment l’aliança amb el nacionalisme per a finalment quedar absorbit o derrotat per ell. Com ha dit el politòleg Andrés de Blas Guerrero, “cap ideologia ha pogut competir amb el nacionalisme en el seu macabre poder per convertir els homes en botxins, tant en temps de pau com de guerra”. Per què? Doncs perquè ser nacionalista no requereix cap esforç intel·lectual i això és el secret del seu èxit. El nacionalisme ofereix la identitat col·lectiva més fàcil i més barata, no has de pensar en alguna cosa comú sinó només en alguna cosa que et separa dels altres. I en aquest món globalitzat i ‘líquid’  de que ens parlava Zygmunt Bauman, aquest món de de fragmentació de biografies i cultures, el nacionalisme ofereix una identitat aparentment sòlida.

Per tant, no ens hem d’estranyar que noms que ja ens resulten avui tan populars com Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orbán en Hongria o Marine Le Pen a França coincideixin en uns idearis nacionalistes i molt conservadors, i també en la seva tendència a classificar els membres d’una societat en funció dels seus orígens, les seves idees i els seus recursos. I que sobre aquesta plataforma ideològica tractin de demanar els vots dels ciutadans, els quals estimulen amb els sentiments menys solidaris. I el mateix he de dir del cas de VOX a Espanya.

És, doncs, evident que Europa s’enfronta a enormes desafiaments, amb uns recursos -és cert- que són molt considerables si els comparem amb els de zones menys afavorides, però que tot i així no són il·limitats. I més encara en un temps en què la desigualtat econòmica s’estén aquí i allà, tot aprofundint la bretxa entre els éssers humans.

Com podem, doncs, fer-hi front? Penso que una possible solució és de mantenir-se forts en la defensa dels valors ètics heretats de la civilització clàssica i desenvolupats després de la Revolució Francesa. Això d’una banda. I per una altra, en implementar polítiques que combatin la desigualtat en tota línia. És a dir, tant en els països subdesenvolupats, a fi de facilitar als seus ciutadans mitjans laborals in situ, com en els països desenvolupats, treballant en favor de la igualtat d’oportunitats. Si no ho fem així, la influència de polítics que creuen que hi ha solucions fàcils per a problemes complexos, fàcilment calarà en tants ciutadans que estan descontents amb el seu dia a dia, i això ens podria fer retornar als períodes més foscos de la nostra història recent.

(1) Les causes

Després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus occidentals estructuren la seva vida política entorn de dos grans partits: una dreta democràtica (El Partit Conservador britànic, la Democràcia Italiana o alemanya, el Partit Gaullista a França, etc.) i una esquerra socialista o socialdemòcrata, que assumeixen la defensa de l’Estat de dret i una sèrie de principis comuns, com el de la defensa de la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i l’estat del benestar.

Aquest factor d’estabilitat democràtica ha anat, però, truncant-se més o menys amb l’entrada del segle XXI a conseqüència de diversos factors: un és l’auge creixent de les institucions de la Unió Europea, cada vegada més tecnocratitzades, distants i alienes a la democràcia real (els ciutadans europeus, tot i les eleccions al Parlament que es realitzen cada cinc anys, tenen la impressió que no decideixen res de la política que s’adopta a Brussel·les, cosa que els ha produït una creixent desconfiança i un major allunyament), i la pèssima gestió comunitària de la gran crisi econòmica que va irrompre en 2008, amb greus conseqüències socials, que ha provocat enormes restriccions, retallades en els camps més sensibles (com la sanitat, els salaris, els drets socials), i un augment enorme del atur a la majoria de països, fets tots aquests que s’han convertit en el principal factor que ha encoratjat grans moviments de protesta i al naixement de partits nous de dreta i d’esquerra.

Però abans de parlar d’aquests partits nous vegem que ha passat -o està succeint- amb els partits tradicionals. Aquests, com que són l’establishment i d’ells han sorgit els polítics que copen avui les institucions europees, han hagut de plegar-se a les polítiques d’austeritat econòmica i d’estricte control del dèficit públic ordenades per Brussel·les, fet que els ha limitat enormement i ha estat la causa que hagin perdut molt pes a Europa en favor de partits més radicals, d’esquerra i de dreta. Mirant a l’esquerra, aquest seria el cas del PSOE que ha cedit molts vots a PODEMOS, i mirant a la dreta tindríem el cas del PP que els ha cedit a CIUDADANOS, partits -els qui han rebut els vots- que fins ara han pogut i poden encara prometre la lluna als seus programes perquè no han tingut la responsabilitat de governar.

D’altra banda, els partits de l’establishment (PP i PSOE en el nostre cas) s’assemblen tant en allò que fa a les polítiques que poden oferir a causa de la seva subjecció a la Troika (grup de decisió format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu) i el FMI (Fons Monetari Internacional), que en no ser capaços de generar polítiques alternatives il·lusionants, deixen un camp abonat per el desenvolupament de la contestació als partits més radicals -tant de dreta com d’esquerra-.

El cas més significatiu d’aquesta impossibilitat d’oferir alternatives l’hem vist molt clarament a Alemanya -la primera economia europea- que des de fa anys manté la política de governs de gran coalició (democratacristians i socialistes) sota la batuta de Merkel, fet que els ha deteriorat a tots dos i estan retrocedint d’una manera imparable, ja que les grans coalicions dilueixen les alternances i impedeixen assajar polítiques diferents, circumstància que s’esdevé òptima perquè els més radicals puguin argumentar que entre partits convencionals no hi ha diferències. Acusació que, d’altra banda, té la seva lògica, perquè si només és possible desenvolupar un tipus de política econòmica, el desgast d’aquestes no farà sinó decréixer cada cop més la força dels partits de l’establishment ja que les receptes adoptades, encara que ara estiguin començant a superar la crisi, segueixen agreujant les desigualtats socials i territorials .

Vistes doncs les causes en virtut de les quals els partits de l’establishment perden adeptes a favor d’opcions més radicals, vegem ara per què, al meu parer, les d’extrema dreta tenen un auge més gran que les d’extrema esquerra. Per entendre aquest fenomen em sembla molt significatiu el cas de Grècia, on la caiguda dels grans partits -del conservador NOVA DEMOCRÀCIA i del socialista PASOK- va donar pas a la COALICIÓ D’ESQUERRA RADICAL liderada per Alexis Tsipras, que contra tot pronòstic i contra tota il·lusió de molts dels seus votants, no va tenir més remei que plegar-se als dictats de la Troika, de manera que, en veure’s obligat a subjectar-se a les polítiques d’aquests superpoders, es va veure obligat a fer fora el ministre Varufakis i es va plegar tot seguit als dictats dels qui manen realment, fet que va limitar molt les expectatives d’aquesta àrea en altres països europeus.

Això ha fet que la singularitat del present comporti que la major part dels moviments crítics amb l’establishment siguin liderats per l’extrema dreta, que està sabent manipular molt hàbilment al seu favor diversos rebuigs i descontentaments, encara que el seu auge sigui desigual segons els països.

D’una manera molt generalitzada, la dreta radical europea ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia anti immigrant, el replegament nacionalista, proteccionista i anti Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir descontents davant l’esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l’establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques). El discurs ultra (que sembla “nou” malgrat la seva arcaisme de fons) funciona: explota pors, agrupa rebutjos, rescata odis i promet sortides fàcils. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució sembli ser de tornar a les nacions “pures” i “sobiranes”.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans serien inintegrables, el seu horitzó cultural seria incompatible amb els valors europeus, serien un llast per a l’Estat del benestar i augmentarien la delinqüència i el terrorisme.

L’altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l’europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista: d’aquí el replegament proteccionista i el rebuig frontal de Brussel·les. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per “recuperar” la mítica “sobirania nacional”, reservar l’Estat del benestar als “nostres” i acabar amb una “classe política” oligàrquica i privilegiada.

La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.

Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.

Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.

Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.

Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic  i exigeix una renovació inevitable.

Al meu parer les reformes més necessàries són:

1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.

2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.

4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.

5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.

6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.