Archive for Desembre de 2018

La imperiosa necessitat de modificar la constitució de 1978

9 Desembre 2018

La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.

Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.

Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.

Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.

Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic  i exigeix una renovació inevitable.

Al meu parer les reformes més necessàries són:

1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.

2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.

4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.

5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.

6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.

Anuncis

Davant la degradació de la política

2 Desembre 2018

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.

 


%d bloggers like this: