Josep Maria Quintana

La notícia que els teclats reemplaçaran poc a poc les plomes, els llapis i els bolígrafs a 45 Estats americans on l’aprenentatge de l’escriptura cursiva (escriptura a mà) no serà obligatòria a partir de 2015 m’ha deixat perplex, i alhora m’ha obligat a pensar sobre una qüestió que, fins i tot per a les persones com jo que escrivim habitualment a l’ordinador, semblava inqüestionable. Més encara si tenim en compte que nosaltres, si més no els qui passem la seixantena, vam passar moltes hores practicant no sols l’escriptura manual, sinó també la cal·ligrafia. No bastava escriure i escriure bé, sinó que ho havíem de fer polit i net.

D’entrada em sembla una monstruositat que l’escola abandoni l’escriptura a mà, mitjançant la qual els fillets comencen a relligar les lletres, formen les síl·labes i finalment les paraules, amb les quals acabaren plasmant en un full en blanc un text que expressarà una idea. I possiblement ho és, que s’abandoni absolutament aquesta manera d’aprenentatge que ha estat fonamental des que l’escriptura es coneix. Ara bé, passem-nos la mà al pit –si més no els qui ens dediquem a escriure- abans de pontificar sobre la qüestió.

Angel Gabilondo, catedràtic  de metafísica i exministre d’Educació i Cultura, ha defensat raonadament la cal·ligrafia (El País, 16.04.13), en tant que aprenentatge estructural i minuciós, ja que aquesta depassa el que és merament estètic i construeix, diu, el quadre susceptible de fer néixer un estil singular. Més encara, Gabilondo assegura que, en el mirall de la nostra pròpia escriptura, ens mostrem nosaltres mateixos, ens exposem físicament.

Bé, tret d’aquest últim aspecte –el de mostrar-nos físicament (atribut que difícilment es podria aplicar a l’escriptura mecanografiada)-, pel que fa a la naixença d’un estil propi d’escriure, em sembla que també es pot aconseguir mitjançant l’escriptura construïda en un teclat de l’ordinador.

Escriure (a mà o al teclat de l’ordinador) exigeix un grau molt important d’intuïció. Algú ha dit fins i tot que trobar el mot just per expressar el pensament no sempre comporta una manera de triar racional: el mot –escriu Andrew Coyne- sembla imposar-se per ell mateix; per la seva pròpia abundància de connotacions i d’associacions. El mot, en efecte, s’insereix de manera adequada al costat d’altres mots amb els quals s’expressa el pensament. I algun cop fins i tot és difícil d’explicar per què el mot escollit és el mot just. Però ho és. Sabem que ho és. Val a dir, però, que no sempre basta la intuïció i cal cercar, indagar, escorcollar a fons el gran calaix de sastre on tenim emmagatzemat el lèxic fins que trobem el mot precís. Tant és així, que jo conec poetes (no cal sortir d’Alaior per trobar-ne algun) que estimen tant aquesta precisió, que incideixen tant en aquesta recerca, que refusen escriure en un teclat i no abandonen mai el llapis.

Dit això i sense menysprear el teclat de l’ordinador (que és el meu mitjà habitual d’escriure), sí que hi ha algunes diferències clares entre l’escriptura a mà i l’escriptura a l’ordinador. La principal és que un text escrit en una pantalla és perfectible fins a l’infinit. No sols en l’elecció dels mots sinó també en l’estructura de la frase. I això ens dóna tota la llibertat del món a l’hora de modificar-lo. Significa, doncs, que l’ordinador ens permet llençar-nos imprudentment en una frase sense saber on aquesta ens durà, fins al punt que sovint ens hi acabem empantanegant. L’escriptura a mà, en canvi ens força a pensar molt més en allò que anem a escriure, ja que els mots, un cop han passat al paper no es poden canviar si no és tatxant-los.

L’escriptura manuscrita és, doncs, font de precisió i exigeix més autocontrol i un grau més alt de reflexió. En aquesta, la imaginació se’ns presenta més enquadrada, però això no significa que sigui necessàriament l’única o la millor manera de crear. Entre d’altres raons perquè escrivint directament a l’ordinador, i fins corregint i modificant dues, tres, centenars de vegades un text a la pantalla, el discurs també pot assolir un grau elevat de precisió.

Més enllà, doncs, de pronunciar-nos sobre les bondats i els defectes dels dos tipus d’escriptura, del que no hi ha dubte és que estem sofrint un canvi fonamental, i no em sorprendria que, pel fet d’haver arraconat l’escriptura a mà en benefici de la feta a l’ordinador, el nostre cervell s’estigués reestructurant. I no crec que hi hagi res de dolent en això. Tot i així, intueixo (perquè no ho sabria explicar prou bé) que la decisió d’abandonar l’aprenentatge de l’escriptura escrita en cursiva, relligant les paraules, és renunciar a una conquesta intel·lectual d’imprevisibles conseqüències.

Des que ell o ella es dediquen a la política i ostenten un càrrec, els trobo a llocs on no els havia vist mai. De sobte m’hi topo a una conferència sobre literatura a l’Ateneu, i fins a concerts de Joventuts Musicals on s’interpreten peces de Beethoven o de Brams. L’altre dia, sense anar més lluny, me’ls vaig trobar, a ell o a ella, que es dediquen a la política, en una funció d’òpera de les que fan regularment els Amics de s’Òpera de Maó al Teatre Principal. En el cas dels concerts i de l’òpera, vaig deduir que ell o ella, que es dediquen a la política, seien en una butaca de les d’invitació, aquelles de cost zero, per entendre’ns. Però el més sorprenent no és això, que ho donem per suposat; és que, a ell o a ella, que es dediquen a la política, els he trobat fins i tot a la premsa local, signant un article (no setmanalment, que això no tenen temps de fer-ho, ell o ella, que es dediquen a la política) sinó, posem per cas, amb motiu del dia de la dona treballadora (això ella) o de la diada del treball (això ell).

Però el que més em sorprèn en el cas d’ell o d’ella, que es dediquen a la política, és que sempre que els trobo tenen un telèfon dels intel·ligents a la mà. Algun cop el duen clavat a l’orella, mentre escolten o parlen amb un interlocutor; però la major part de les vegades, ell o ella, que es dediquen a la política, estan consultant dades o enviant e-mails, o piulant al Twitter, o llegint WhatsApp, o bé consultant què els diuen els amics que tenen a Facebook. I això ho fan sovint al carrer, però també a les conferències, o durant els concerts, mentre escolten atentament Beethoven o Brams, posem per cas. I fins a l’òpera, quan el tenor i la soprano dialoguen acompanyats per l’orquestra un duo dels que fan escarrufar. “Per favor –recordo que vaig veure com, durant un concert, un afeccionat li deia, a ell o ella, que es dediquen a la política-, seria tan amable d’apagar el telèfon? Em distreu, sap?” I el va apagar. Però tot i així els admiro, a ell o ella que es dediquen a la política, perquè realment deu ser ben difícil escoltar un conferenciant que parla dels problemes macroeconòmics del país, o bé un concertista que interpreta Bach al piano, o una soprano que canta l’ O mio babbino caro, de Puccini, mentre segueixen llegint e-mails, o piulades del Twitter, o consulten al Facebook què diuen els amics. Però oblidava que, tant ell com ella, que es dediquen a la política, potser han de viure lligats a un telèfon perquè és aquest l’intel·ligent.

Avui, diumenge 22 de setembre, els alemanys elegiran un nou Bundestag. La cancellera Angela Merkel, que cerca un tercer mandat, parteix com a favorita davant el seu adversari socialdemòcrata, Peer Steinbrück. Impulsada per la seva bona salut econòmica, el país sembla decidit a recolzar-la, i això ha conduït a una campanya electoral avorrida, ja que, sorpreses de banda, el resultat sembla clar.

Contemplar Alemanya des d’Espanya no sé si resulta enutjós o, ben al contrari, ens produeix una sana enveja, perquè avui els alemanys semblen convençuts que ni tan sols les grans convulsions internacionals els afecten. Cap dels escenaris catastròfics anunciats els commou i, en lloc d’una gran depressió (que és el pa de cada dia, si més no a l’Europa meridional), el país ha conegut una mena de segon miracle econòmic. I això fa que la meitat del planeta faci cua per felicitar els alemanys, ja sigui per comprar els seus productes, ja sigui per estudiar el seu model econòmic.

Jo no he visitat Alemanya recentment, per bé que vaig ser a la Fira de Turisme de Berlín el passat mes de març, la qual, de tan enorme, va col·lapsar la meva capacitat d’assimilació, però em fa l’efecte, pel que he pogut llegir i observar, que la major part de la societat –especialment la classe mitjana (aquí tan castigada)- per bé que acusi una lleugera pèrdua del seu poder adquisitiu, es troba prou a gust i no reclama un canvi substancial de política.

L’any 2005, en enfrontar-se a Gerhard Schröder (SPD), que era candidat a la seva pròpia reelecció, el rigor econòmic que va exigir en campanya Angela Merkel gairebé li va costar perdre les eleccions, però un cop elegida, ha tingut molta cura a no contrariar els seus conciutadans. Fins i tot avui, la cancellera no cessa d’evocar la necessitat d’afirmar-se en la competició internacional, però, curiosament, la crida a l’austeritat que fa sovint, no s’adreça als alemanys sinó a la resta d’europeus (sobretot els del sud, als quals ens considera balafiadors i poc donats a treballar).

Al llarg d’aquesta campanya, Merkel no s’ha arriscat a formular cap mesura impopular en virtut de la qual l’Estat pogués reforçar el seu marge de maniobra, assegurar la duresa de la seva política social o bé endurir el sistema impositiu. Ben al contrari, el seu discurs polític ha estat d’allò menys pertorbador i s’ha basat en la defensa dels interessos alemanys contra les expectatives dels europeus que, segons diu ella, treballen menys dur i se’n surten de la crisi global força pitjor que ells.

La crisi europea ha propulsat el país al rang de líder real i efectiu d’Europa (cosa que demostra que les autoritats de l’UE són un succedani) i ha aconseguit imposar la seva política de consolidació de les finances públiques dels estats membres, entre d’altres el nostre. Això li ha donat una força colossal, fins al punt que, si llegim els programes electorals i les promeses de l’oposició (bàsicament el dels socialdemòcrates de l’ SPD i del partit dels Verds) podem observar que, si bé no comparteixen les idees de la cancellera, no s’atreveixen a obrir clarament una controvèrsia sobre el present i el futur de la política europea. Ben al contrari, mesuren fredament les seves possibilitats i els seus riscs. En definitiva, tampoc l’oposició és capaç de parlar del que nosaltres hauríem d’exigir: una autèntica solidaritat europea, la comunitarització del deute o bé que la propera etapa d’integració política doni el poder real a unes autoritats elegides per tots.

El signe més clar de la situació alemanya d’avui –la que decidirà els seus governants durant els propers anys- és el desinterès que sembla que mostrin pels problemes dels altres i s’ocupin exclusivament dels seus, a diferència del que havia succeït en eleccions anteriors.

La campanya de 1998 no es limitava a la fi de l’era Kohl i al retard d’aquest en la política de reformes. També es parlava de l’ex Iugoslàvia, de Kosovo i de les conseqüències del conflicte per als governs venidors. El 2002 no es parlava tan sols de la crisi alemanya, sinó també del terrorisme islamista, de la invasió de l’Afganistan i de la guerra que es perfilava a l’Iraq. El 2009, es tractava abans que res de la preeminència retrobada de la política sobre el mercat. I també dels partits, que semblaven incapaços d’aportar respostes a moltes de les qüestions de fons que la societat els proposava.

Avui, a les eleccions d’aquest diumenge, tot sembla més casolà. Tot apunta que els alemanys  es mostren interessats tan sols en els seus problemes, desconnectats de la resta del món i desitjosos (o conformats) que la cosa no canviï, a pesar que, també allí, hi ha desigualtats i que els més desvalguts (que n’hi ha) es troben amb grans dificultats per trobar un allotjament digne i assequible a les grans ciutats.

Els alemanys, doncs, semblen decidits a confiar novament en la CDU d’Angela Merkel, entre d’altres raons perquè perceben que l’oposició no és capaç d’oferir una alternativa creïble als interessos dels ciutadans. Potser en això darrer és en l’únic que els espanyols ens podem comparar amb ells.

Parlar del que ha viscut Catalunya el passat 11 de setembre hauria de ser possible, i fins ho hauria de ser arribar a un acord respecte del que allí va succeir. Tanmateix es fa difícil perquè Espanya té un problema que es nega a contemplar, com aquell malalt que orina sang i no vol que el metge el visiti dient que no té importància.

Fa mesos, molts, vaig publicar un article on feia una mena de paròdia comparant el que va succeir a Cuba l’any 1898 amb el que pot succeir a Catalunya, no sé si l’any 2014, com volen els de l’Assemblea Nacional Catalana, però sí ben aviat si el govern -i el país en general- no són capaços d’analitzar els fets. Els agradi o no, Catalunya ha posat la directa i Madrid es nega tan sols a contemplar-ho. El mateix que va fer amb Cuba el govern espanyol de 1898. “Cuba siempre será española, Cuba es esencialmente española” es proclamava amb una seguretat, tan ingènua com estúpida, des de la tribuna de les Corts. “Lucharemos hasta el último hombre y la última peseta”, seguien dient, però la història va prescindir d’aquestes declaracions i va fer la resta.

Contemplant el que han dit aquests dies els representants del govern i una gran part de la premsa i les ràdios radicades a Madrid, ens adonem que al nacionalisme català (aquest que algun dels nostres comentaristes qualifica dia rere dia de radical, intolerant, antidemocràtic, absurd, i moltes coses més) el supera tan sols un altre nacionalisme, l’espanyol, que, o s’ho fan mirar aviat o, com sant Pere, “de tan espanyol que era, s’espanyarà tot sol”.

Fa un any –no un segle!- el president Mas va anar a Madrid per sol·licitar de Rajoy un pacte fiscal. I Rajoy, com a gran especialista que és de deixar que les coses es podreixin, li va tancar la porta. L’onada nacionalista de l’11 de setembre de 2012 (que a Catalunya és transversal i es mou per camins diferents dels que transiten els partits polítics) va superar Mas i es va endur, com un sunami, aquella proposta del pacte. Un any més tard, un diàleg sobre el pacte ja no interessa a ningú. Avui, Catalunya demana poder decidir el seu futur ella sola. Es vol autodeterminar. Però no ho vol fer d’una manera revolucionària, sinó per mitjà del vot lliure i democràtic dels ciutadans d’aquella comunitat autònoma en connivència amb el govern de l’Estat. Com es va fer al Quebec (Canadà). Com es farà a Escòcia (Regne Unit).

La cadena humana que el passat 11 de setembre va creuar festivament, lúdicament, però molt compromesa, tota Catalunya des d’El Pertús fins el riu Sènia, era qualsevol cosa menys el que Rajoy va definir l’any passat com una “algarabía”. Certament que no ha comès enguany aquest mateix error, però ell i els seus ministres (sembla que només García Margallo s’hagi adonat de la importància dels fets) han adoptat dues actituds que, a hores d’ara, em semblen incomprensibles: la d’apropiar-se de la voluntat no expressada del que ells en diuen “la majoria silenciosa” (quantes vegades vam sentir dir el mateix als ministres de Franco!) i la de seguir amb la cançoneta de “nosaltres no ens mourem del que diu la Constitució”.

L’opositora Sáenz de Santa Maria

Quan escolto la vicepresidenta del govern sembla que escolto encara una jove que oposita als alts cossos de l’Administració de l’Estat. I puc parlar de la qüestió amb fonament perquè conec bé la cosa per experiència pròpia, ja que també jo vaig ser opositor a un d’aquests alts cossos de l’Administració, i sé que l’opositor –el bon opositor- assimila els cinc-cents temes de quinze o vint minuts de duració cadascun i els “canta” (alguns sembla que els vomitin) davant del tribunal sense fer-ne cap alteració, i sense cap esperit crític. L’opositor no es mou mai del guió preestablert, cosa que, un cop ha aconseguit d’accedir al cos al qual opositava, ha de fer diàriament en l’exercici de la seva funció. Perquè l’aplicació del dret exigeix tenir sempre en compte –com diu sàviament l’article 3.1 del Codi civil-, no sols la llei, sinó també “el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què [les normes] han de ser aplicades”.

Comprenc que moure’s apartant-se tan sols un mil·límetre de l’ambient social, polític i mediàtic (sobretot aquest darrer) de Madrid és francament difícil per a als polítics espanyols. La fòbia anticatalana és avui tan forta a la capital, i la involució anti autonòmica és tan gran, que si ara haguéssim d’afrontar la transició política del franquisme a la democràcia, com es va fer als anys setanta del segle passat, dubto que aquesta transició fos possible. I tanmateix, els polítics de talla no són els qui saben recitar els temes de memòria, sinó els qui són capaços d’avançar-se al seu temps, saben sobreposar-se a les pressions mediàtiques, i obren portes o aixequen ponts per a l’enteniment i la concòrdia entre els ciutadans.

Parapetar-se, doncs, en la Constitució, com fa el govern, dient que aquesta no permet res del que demana el poble de Catalunya o menystenir el que aquest poble exigeix intentant fer veure que els qui no han sortit al carrer –la famosa “majoria silenciosa”- pensen com ell, és suïcidar-se. A més, no és cert que la Constitució hagi de ser necessàriament una barrera per al que demanen els catalans. Dins aquesta trobem vies possibles per donar sortida a les seves peticions (si més no a les d’ara, no sé ja si a les que formularan els catalans l’any vinent). Una d’aquestes la pot trobar l’opositora Sáenz de Santamaría a l’article 92. Una altra a l’article 150.2. I una última encara més clara, a l’article 166, que permet la reforma constitucional.

Però el govern prefereix mirar a l’altra banda, menystenir el que està succeint a Catalunya i escoltar la Brunete mediàtica de Madrid que, això és cert, sembla que parli amb una sola veu: “¡Cataluña es nuestra! ¡Cataluña es España!”; una actitud que, de prevaler, conduirà el país a la ruptura. I el dia que aquesta es produeixi, no succeirà com el 1934, perquè l’Espanya d’avui no és la de la República, ni l’Europa d’avui és la de 1934, amb els feixismes triomfants. I aleshores, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría no trobarà als temes que se sap de memòria com es fa per enviar a la plaça de Sant Jaume els canons del general Batet.

Ramoneda els ho ha dit clarament en un article publicat dijous passa a El País, que no ha merescut, és cert, més que diatribes, insults i incomprensió per part dels comentaristes anònims que han deixat opinions a la publicació digital, però Ramoneda parlava lúcidament, encara que l’opositora Sáenz de Santamaria (que no se sap sortir dels temes que va aprendre de memòria) no sigui capaç d’entendre’l. “La cuestión catalana -ha escrit- exige una solución política. En democracia, las soluciones políticas pasan por la confrontación de proyectos y por el voto de los ciudadanos. Parapetarse detrás de la Constitución para negar el referéndum sólo conduce al agravamiento del conflicto. En democracia, la Constitución no se puede utilizar como una cárcel. Hay que encontrar siempre una puerta para que la voluntad popular pueda expresarse. Así lo entendió en su día el Tribunal Constitucional de Canadá. Y además al Gobierno canadiense le salió bien. Cuestión de coraje democrático.”

Després d’acabada la llicenciatura en lletres, en tornar a Menorca aquell estiu vaig voler conèixer Joan Timoner Petrus, el creador d’uns poemes bellíssims en llengua catalana que, dins la Segona República havia estat un dels defensors més notables del catalanisme. Timoner era un home gran, tímid, retirat de la vida activa (havia estat músic militar i em va fer la impressió que havia sofert moralment durant el franquisme), que solia anar a l’Ateneu de Maó a llegir els diaris. Un dia el vaig abordar per demanar-li que em parlés de la seva visió del catalanisme.

 Vaig veure de seguida que Timoner no tenia ganes de reviure el passat, i en lloc de respondre la meva pregunta em va demanar: “Ha llegit vostè Per la concòrdia d’en Cambó?” “No”, vaig respondre. “Idò llegeixi aquest llibre, jove, llegeixi’l. Hi trobarà tot el que jo pens avui.”

Entre l’impossible i l’inevitable

 He recordat aquesta anècdota quan he llegit a La Vanguardia del passat dia 1 de setembre l’article de José Antonio Zarzalejos intitulat “L’impossible i l’inevitable”, on l’autor parteix d’una cita de Francesc Cambó: “hi ha dues maneres d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; una altra, endarrerir l’inevitable”.

 L’impossible, aritmèticament, políticament i jurídicament, és –segons Zarzalejos- la independència de Catalunya  (…) L’inevitable, tanmateix, és reformular l’statu quo de Catalunya a l’Espanya constitucional. I lluny de fer-ho, el govern de Rajoy es nega a contemplar la realitat.

 Zarzalejos considera un error la política que duu a terme el president de la Generalitat amb el suport (més que suport) d’Esquerra Republicana, però es mostra encara més dur amb la política del govern de l’Estat. “La seva política catalana està errada –escriu-. Després de la quietud de Rajoy i les frases elusives de la vicepresidenta, no hi ha una estratègia seriosa sinó una altra d’escassament perspicaç, combinació de frases rutinàries, remissions legals i una pacient espera que la situació es podreixi. (…) La política d’omissió pròpia de Rajoy és mandrosa i múrria. És mandrosa perquè ni tan sols no atén als centenars de milers de ciutadans catalans no secessionistes famolencs d’arguments que serveixin per contrarestar els qui, com el reg per aspersió, ruixen Catalunya des de les troneres dels partits i mitjans independentistes. Davant les raons històriques, econòmiques, culturals i socials que s’esgrimeixen a favor d’un Estat propi per a Catalunya, el Govern i el PP romanen immòbils i absorts, sense la bel·ligerància argumentativa que requereixen els adversaris de la secessió però que mereixen també els favorables a ella per construir un debat sòlid i solvent i no visceral i merament emotiu.”

 La posició conciliadora de Laín Entralgo

 Fa setze anys, el filòsof madrileny Pedro Laín Entralgo, va publicar un article a El País (25.04.1997) que partia també de les tesis de Cambó. A punt de tancar la dictadura de Primo de Rivera, “Cambó piensa [a Per la concòrdia] que muy pronto va a llegar una nueva y más favorable ocasión para el triunfo de su viejo proyecto y decide proclamarlo otra vez ante los castellanos y los catalanes que van a dar forma y contenido a la ya próxima situación de la vida española.” I afegeix: “Nos dicen los analistas del alma catalana que en sus manifestaciones colectivas ésta oscila entre el seny y la rauxa, y entre el pactisme y el tot o res. Pues bien: Cambó, catalán en cuya indudable genialidad personal y en cuyo no menos indudable cosmopolitismo tan profundamente alentaban el payés del Ampurdán y el burgués de Barcelona, supo como político inclinarse resueltamente hacia los dos primeros términos de esa doble oposición: hacia el seny, porque así lo exigía su firme atenimiento a la realidad; hacia el pactisme, porque, tras la batalla de Muret y el tratado de Corbeil, el destino histórico de los catalanoaragoneses no podía ser otro que su integración en la Península y su participación, rivalizando con Castilla, en el proceso medieval de su unificación política. Un seny y un pactisme, eso sí, que dejen a salvo la fuerza, la cultura y el espíritu de Cataluña.”

La concòrdia que proposa Cambó es mou, per tant, entre dos maldestres extrems: l’assimilisme de tants espanyols -el desig que Espanya sigui uniforme- i el sobiranisme dels catalans –no tots- que aspiren a la independència política del seu país. Doncs bé, entre l’Espanya assimilista i la Catalunya independentista, ¿què cal fer? “Dos cosas, piensa Cambó –escriu Laín Entralgo-. Una previa: mostrar cómo la práctica del asimilismo sólo ha conducido y sólo conducirá a la progresiva intensificación del sentimiento catalanista y al deterioro de las posibilidades históricas de España, y cómo el independentismo es históricamente imposible y sería ruinoso para Cataluña. Otra consecutiva: idear un proyecto de concordia entre la España castellanizada y la España catalana, y convencer a castellanos y catalanes de la viabilidad y la conveniencia de ese pacto, único expediente para dar a España la Constitución que su pueblo viene pidiendo desde la extinción del Antiguo Régimen.”

La solució és política, no només de legalitat

 Zarzalejos (2013), pensa, doncs, de manera molt semblant a Laín (1997) i a Cambó (1930) per resoldre un problema que, a la vista dels fets, sembla irresoluble, però que no ho ha de ser necessàriament. De fet, tots tres aposten per la solució política, mentre que Rajoy i Sáenz de Santamaría només parlen de la via legal, quan tots sabem que és la política la que pot –i ha de- modificar les lleis quan aquestes no serveixen per resoldre els problemes.

 Han passat vuitanta-tres anys de la publicació de Per la concòrdia i no sembla que hàgim avançat gaire en la resolució del problema català, que podria encarrilar-se si Rajoy no fos aquest personatge miop que prefereix no actuar, convençut –com diu Zarzalejos- que si els catalans es divideixen, aleshores el problema secessionista estarà pràcticament resolt, quan el tancament en banda del govern de l’Estat i la constant sordesa a l’hora d’escoltar els greuges dels catalans no són sinó la font més cabalosa d’independentistes.

Jo, que veig els fets des de Menorca i, per tant, des de fora de Catalunya, penso que és molt probable que Cambó tingués raó, com em recordava Joan Timoner, com opina avui Zarzalejos i com ho creia fa uns anys el mestre Laín, però Cambó es va equivocar en creure que potser els intel·lectuals castellans (“en tant que titulars de la denúncia del que és injust i de la imaginació del que és veritat”) entendrien el problema. No, no el van entendre ni, en general, l’entenen tampoc avui. Aquests no reaccionen, com tampoc el rei (ni el príncep) sembla que siguin capaços de reaccionar. És, doncs, molt probable que estem entre l’impossible i l’inevitable –com opina Zarzalejos-, la qual cosa, si no s’administra intel·ligentment, pot conduir a una desfeta del sistema i a una crisi d’Estat que dubto que Rajoy sigui capaç d’imaginar.

Deia a la primera part de l’article que vaig publicar el passat diumenge arran de veure l’exposició que hi ha oberta a l’Hornabec de La Mola sobre “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, que el mediterranisme té sovint lectures diverses. I ara no em refereixo tan sols a lectures en clau conservadora o en clau de renovació, sinó també -i més simplement-, a lectures de caràcter geogràfic.

Narcís Comadira ha observat en aquest sentit que quan el mediterranisme s’associa amb la llum, amb el volum, amb la corporeïtat, amb l’ordre, amb la serenitat, amb l’equilibri, amb Grècia i amb Roma, en definitiva amb el classicisme, ens trobem amb un mediterranisme que no coincideix amb el mediterrani geogràfic; ja que es refereix només al mediterrani cultural de la riba nord. Doncs bé, aquest –i encara més restringit que aquest, ja que el limitarà a l’espai englobat per l’arc llatí que abraça d’Alacant a Sicília- serà el mediterranisme de Nicolau M. Rubió, un mediterranisme que no coincidirà, doncs, exactament amb el de l’Académie Méditerranéenne francesa, el qual –força més ampli- s’estendrà a tot el conjunt de la Mediterrània.

Això no obstant, serà el pensament de l’Académie Méditerranéene –l’elaboració teòrica del qual tindrà lloc a meitats dels anys trenta- el que més influència exercirà sobre La Patrie Latine de Nicolau M. Rubió, obra que –no ho oblidem- escriurà directament en francès i publicarà a París el 1945.[1]

De fet, fou el 18 d’abril de 1935 –per tant, en una època que a Catalunya no es pot parlar ja de Noucentisme-, quan, en el curs d’una sessió pública, George Avril (un dels fundadors de l’Académie Méditerranéenne) proposava l’estudi d’una sèrie de problemes que englobava sobre el títol genèric de “condicions d’un ensenyament mediterrani”, convençut que si el mot “humanisme” té algun sentit, i si aquest sentit té una relació amb la història, és un sentit mediterrani.

El Mediterrani, bressol de civilitzacions

L’estudi comparatiu de totes les civilitzacions de les quals la Mediterrània ha estat bressol fou l’objecte inicial dels estudis de l’Académie, conscient que allò que la societat li demanava no era tant de lliurar-se a aquest estudi o de fer un inventari d’aquestes civilitzacions, com d’esbrinar si aquestes podien alimentar un ensenyament modern que estigués més estès en els seus principis del que ho va estar l’humanisme clàssic, fundat en el coneixement de la literatura grecollatina.

Gabriel Audisio –l’autor de qui Rubió agafarà la definició que féu del Mediterrani com a “continent líquid”, en una obra publicada a principis dels anys trenta, Jeunesse de la Méditerranée-, escriu que un mariner de Carqueranne es troba més proper d’un pescador xipriota que d’un pagès del Delfinat. I això perquè “gràcies a realitats tan concretes com les similituds mediterrànies, la unitat d’un nou món pot encara madurar entorn d’aquest mar que ha conegut moltes vegades el seu replec”.

És, doncs, com si s’esperés que aquest mar, del qual han sorgit tantes divinitats, romangués com una màquina configuradora de la civilització, ja que la realitat mediterrània no és alta cosa que el bressol o el gresol -segons com es miri- on s’ajunten i es fusionen les races en una mateixa realitat patriòtica. I és en aquest sentit que, a partir de les idees de Gabriel Audisio, Jean Desthieux afirma que si d’un lloc es pot predicar la idea de pàtria és, precisament, del Mediterrani: “No creiem –diu- que hi hagi a cap altra banda del món un lloc on aquesta idea pugui trobar una desclosa més gran i un sentit més humà que sobre les riberes d’aquest mar que ha banyat tantes races i ha nodrit tantes victòries. Aquest és el fet mediterrani.”

La qüestió, però, venia de lluny. Perquè va ser l’any 1911 quan Paul Adam anuncià una fraternitat mediterrània que mai no deixà d’aconsellar. Posteriorment, foren homes com Gabriel Audisio, M. Philippe de Zara –que publicà Autour de la Mer Latine-, Jean Rivain, Paul Valéry, Louis Bertrand, Ferdinand Bac i d’altres, com el mateix Jean Desthieux, que contribuiran al manteniment dels valors d’un humanisme llatí a França. Tots aquest personatges es mouen entorn de l’Académie Méditerranéenne i estan vivament influïts per l’obra d’ Hippolyte Taine, el major i més remarcable crític literari francès del XIX. Per a ells, l’herència, el medi i el clima són els factors que més ajuden a explicar el fenomen mediterrani. En aquest sentit és clara l’afirmació de Gabriel Boissy segons la qual “el fet mediterrani… és un fenomen de latitud i de clima en virtut del qual som feliços de veure finalment com els esperits s’orienten vers aquesta base real, terrestre, que prepara i explica tots els passos o inspiracions ulteriors de l’esperit.”

Hi ha, doncs, en aquest “fet mediterrani” un component clar que demana als qui l’habiten de creure en la Mediterrània, “une mer vivante, jeune, éternelle”, que els exigeix d’agrupar-se entorn d’ella com els fillets ho fan entorn de la falda d’una mare adorada.

Frederic Mistral i la llatinitat

Paul Adam havia escrit que “la creació és sempre llatina, germànica la còpia” i Louis Bertrand –que havia signat un pròleg a Les chants séculaires de Joaquim Gasset- escriurà el 1934 que les fronteres que barren el pas a la barbàrie són segurament més restringides que el lloc que ocupa la raça blanca sobre el mapamundi. En realitat, per a Bertrand, la civilització és “un état héroïque”, la qual cosa li permet desitjar que el “Centre Méditerranéen” aconsegueixi de ser el mantenidor i el propagador d’aquest antic humanisme que és base de la civilització mediterrània i, per tant, un lloc de trobada per a la llatinitat mundial.

No es estrany, doncs, que cap al 1935, tres acadèmics -el francès Desthieux, i els italians Chiarelli i Farinelli- celebressin el nom de Frederic Mistral com a campió d’aquest sentiments. Ells, en efecte, entenien que l’obra de Mistral contenia una gran lliçó política, ja que el poeta de Maillane no veia només en el felibre el pretext d’una sèrie d’exhibicions folklòriques, de danses populars o de cançons d’amor. Molt altrament, ell cercava un lligam espiritual que assignava precisament a la Provença un paper unitiu entre les províncies ibèriques i les italianes que es trobaven ja d’alguna manera “federades” per les mateixes aigües del mar. Una idea que Rubió assumirà plenament. Aleshores, adherint-se a la teoria de les elits –i partint de la idea que en el vèrtex d’aquestes elits hi ha els poetes- els esmentats acadèmics jutgen l’obra de Mistral com la d’un far que els il·lumina i la valoren en el seu grau màxim. Per això saluda l’autor de “Mirèio” dient que Mistral “ha volgut eternitzar el que uneix i no el que separa”.

Doncs bé, l’Académie Méditerranéenne, els personatges que la componen i les lectures que forneixen el seu bagatge intel·lectual són realment propers a Nicolau M. Rubió. Ell beurà força de tots aquests a l’hora d’elaborar la seva tesi, la qual presenta, tanmateix, una diferència important ja esmentada: Rubió acotarà la Mediterrània en nom de la “Llatinitat”, mentre que l’Académie Méditerranéenne en mantindrà una visió integral, sens cap mena d’acotament. Per als acadèmics, la Mediterrània oferia perspectives encara més felices que la llatinitat, ja que unia un més gran nombre d’homes i d’ideals. Per tant, en aquesta concepció més ampla, el fet llatí no esdevé l’únic hereu del fet hel·lènic. Per això, a la concepció d’un humanisme estrictament grecollatí els acadèmics oposen la concepció d’un humanisme viu, absolutament mediterrani, que tendeix sempre a una més gran universalitat.