Archive for Octubre de 2009

Tots Sants

28 Octubre 2009

Ahir vaig esser al cementeri del meu poble, on reposen els meus pares i els meus avis. De fet, la gent que he conegut, la que em va donar la vida i contribuí més directament a la meva formació. La gent que he estimat, en definitiva.

Feia un dia esplèndid de sol. El cel era blau i per tot arreu hi havia gent arranjant les tombes, netejant els nínxols, endreçant les casetes. És el ritual de cada any quan arriba la festa de Tots Sans, que precedeix a la festa dels Difunts en el calendari litúrgic de l’Església Catòlica. Veiem, doncs, que les tradicions de la cultura cristiana continuen vives encara, i entre aquestes hi la de mantenir un cert culte als morts. Ens en recordem, si és que els hem estimat, per Tots Sants, i maldem per perpetuar la seva memòria.

Potser quan els nostres néts seran grans la festa de Tots Sans haurà ja desaparegut del calendari i hi figurarà el Halloween, i fins és probable que la gent s’hagi oblidat de netejar els cementeris i de dur flors als seus morts. No ho sé, però fins a un partidari de la laïcitat com jo li doldria que això passés, i que les vacances de Nadal les denominéssim vacances d’hivern, i vacances de primavera les de la Setmana Santa. Tanmateix no ens hem d’estranyar si el món avança en aquest sentit, perquè, cada cop més, la religió es mostra incapaç d’atreure la gent, i la cultura religiosa –que durant molts segles ha estat inherent a la societat cristiana- comença ja a ser una rara avis entre nosaltres. Avui –i això és una simplement una constatació- l’analfabetisme religiós (que no s’ha de confondre amb la fe) avança a camellades, i aviat els serà difícil a molts d’interpretar un oli de Zurbarán o de Velázquez, i s’explicaran amb dificultat la Transfiguració de Rafael, com la majoria de nosaltres no sap interpretar la pintura xinesa, ni sabem ni entenem els costums ni les tradicions de les cultures orientals.

Ho pensava tot això mentre ajudava a Amor (Amor és, en aquest cas, el nom d’una jove que s’encarrega de la neteja de casa) a endreçar el panteó familiar, que és una de les casetes que va construir el meu pare en el recinte “modern”, una expansió del cementeri d’Alaior que es va fer a mitjan segle passat. I dret allí vaig veure que, bé davant la nostra caseta, en el centre mateix del recinte, hi ha el petit monument on reposen les cendres del doctor Joan Comas, un destacat antropòleg i etnòleg a qui vaig tenir el gust de conèixer, que s’exilià i va viure a Mèxic fins a la seva mort, l’any 1979, i formant un angle de noranta graus entre la meva caseta i el final del recinte, però tot amb plena visibilitat, podia observar des d’allí on era la làpida (en llatí, català i castellà) erigida en nom del doctor Guàrdia, el geniüt i malcarat (però admirable) metge i filòleg, un dels nostres erudits més remarcables, que va morir a París l’any 1898. Vaig pensar que era un honor per als meus morts –vull dir per als de casa- tenir tan a prop les despulles de tan il·lustres alaiorencs.

Anuncis

La mala estrella de Rajoy

25 Octubre 2009

Quan observo la trajectòria de Mariano Rajoy em dol la mala sort que sempre el ronda. I ho dic perquè és una persona a la qual tinc un afecte personal, perquè és un home intel·ligent, i perquè és honest, virtuts que no predicaria de tots els líders que avui estan al front de les grans institucions que configuren la vida política espanyola. I tanmateix sembla que el guiï una mala estrella, encara que, en el fons, la mala estrella és el seu propi partit, una formació política que mai no ha acabat de centrar-se, i que es mou a impuls de les ambicions dels qui, dins la institució, han aconseguit parcel·les territorials de poder, que utilitzen en benefici propi.

Rajoy és molt superior a Zapatero, i no obstant, cada cop que el venç al parlament, cada cop que la seva dialèctica demolidora desfà les gairebé sempre magres argumentacions del president o dels seus ministres –l’altra dia va ser devastador amb Elena Salgado- s’ha d’enfrontar a un problema intern que malmet la seva posició de lideratge.

Després d’haver desfet de manera contundent (en això l’ajudà molt Duran Lleida) Elena Salgado, que, en un error terrible, va voler salvar la seva inferioritat amb un atac ad hominem (va titllar Rajoy de masclista), cosa, per cert, molt corrent entre els mediocres, el líder del PP s’ha d’enfrontar a la perpètua –i esgotadora- pugna entre Gallardón i Aguirre, això per una banda, i al desafiament de Camps per una altra. Exercissis tots de lluita personal per aconseguir el poder que debiliten el partit i engrandeixen absurdament la figura del president Zapatero.

Això implica que els espanyols ens hàgim de conformar a ser convidats de pedra, o potser espectador passius, d’una política que supera les capacitats del PSOE (Merkel, a Alemanya, ha decidit fer tot el contrari del que fan aquí els socialistes) i a la qual és pràcticament impossible que el PP doni solucions, atès el caïnisme que podem observar en les seves files i les immenses xacres de corrupció que, dia rere dia, es destapen en el seu entorn.

Pensar a llarg termini

21 Octubre 2009

Eusebio Val, periodista destacat a Roma, ha publicat a La Vanguardia una entrevista amb John L. Allen jr., vaticanista i biògraf de Benet XVI. De veritat que és interessant tot el que allí es diu respecte de com actua l’Església en el món i de quines (i com en són, de variades) les influències que avui té entre els homes.

Podria escollir diversos paràgraf d’aquest text, que em durien a parlar de matèries diverses. Però només n’escolliré un, perquè és el que em permet observar com n’és de diferent l’actitud que pren l’Església davant els problemes que vol resoldre respecte de com ho fan habitualment els polítics.

Diu Allen quan el periodista li demana si hem de considerar Benet XVI com un papa de transició: “Cada papa es un Papa de transición, pues ha habido 264 antes que él y probablemente habrá centenares después. Pero no creo que Benedicto XVI fuera elegido simplemente para mantener el asiento caliente unos pocos años hasta que escogieran otro. En el cónclave del 2005 los cardenales decidieron que el desafío más importante para la Iglesia es la crisis de fe en Europa, que es la parte del mundo más apática ante la fe o en algunos casos más hostil, y que alguien tenía que hacer algo. Creyeron que Benedicto XVI, que ha escrito, pensado y orado sobre la situación de la fe en Europa durante decenios, sería el hombre adecuado. Lo que pasa es que Benedicto XVI es legendario por pensar a largo plazo. A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años. No puedes esperar resultados inmediatos. Pero no creo que se pueda decir que es un papado de transición, en el sentido de que no hace nada. Al contrario, él trata de legar un magisterio que permita a la Iglesia superar la crisis de la secularización europea. La mala noticia para los periodistas es que debemos esperar 200 años para ver si funciona.”

D’aquesta resposta, ara només m’interessa aquest bocí: “A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años.” I penso que aquest bocí –que indica tota una manera d’actuar- és el que ens dóna la clau per veure com actua l’Església (que és mil·lenària) i com ho fan els polítics (que són efímers per naturalesa). Als polítics els preocupa bàsicament l’avui i –com a molt- el demà. Tenen un mandat que només els garanteix quatre anys de poder i saben que més enllà d’aquest termini pot haver-hi el desert i l’oblit. Per tant, actuen sempre pensant a curt termini, pensant en ells mateixos, quan les coses grans només es poden fer pensant a llarg termini, prescindint de qui les podrà veure realitzades i qui finalment les inaugurarà.

Ahir li ho deia clarament Duran Lleida a Zapatero, en el debat dels pressupostos, quan va titllar d’èrràtica, errònia i contradictòria la política pressupostària del govern. I la improvització –actitud en què és mestre Zapatero- implica pensar només en l’avui i en el demà. No a mig o a llarg termini. Després d’enumerar una llarga llista d’errors que, a criteri seu, havia comès el president, Duran va oferir una alternativa: “Lo que de verdad necesita el país –va dir- es una política de empleo con mayúsculas”. I ho va demostrar: “crear 100.000 empleos ahorraría al Estado 1.300 millones de euros en prestaciones y aportaría 850 millones en impuestos. Es decir, esos 100.000 empleos aportarían más a las finanzas públicas que aumentar en 2 puntos el IVA a partir de julio y mucho más de lo que supondrá aumentar la fiscalidad del ahorro.”

Més enllà de donar la meva opinió sobre l’economia o els pressupostos, el que jo vull dir és que, si els polítics no prescindeixen del que els pugui succeir a ells i d’una vegada per totes posen l’accent en una anàlisi objectiva de la realitat i del món que, en un futur, volen construir, sempre hauran de sortir al pas del dia a dia a cop d’improvisació i esdevindran incapaços de transformar la societat –que és allò a què han d’aspirar- d’acord amb el seu ideari polític.

Dies de tramuntana

18 Octubre 2009

Dies de tramuntana. Dies clars i ventosos que assequen els camps i els salen. És el que tenim des de fa una setmana. Tret d’avui, diumenge, que el cel és cobert de núvols irregulars i multiformes, els dies passats hem tingut un cel adamantí, net, d’un blau metàl·lic encisadorament clar. Un excés de llum i de color. Un excés de natura.

M’estimo l’illa aquests dies tan nostres, tant de dietari de Pla, tant de Quadern Gris, un text en què s’inspirava la peça teatral que ahir es representava a Maó i la qual no vaig poder assistir. Sí que hi va anar la meva dona i em diu que m’hauria agradat molt. Tampoc vaig ser a la conferència d’en Pau Obrador a la UNED, que tenia anotada a l’agenda. Una sobtada i desagradable sorpresa em va tenir tot el capvespre ocupat. I a la nit em feia mal el cap i no estava de filis per moure’m de la butaca de casa.

Vaig acabar veient el futbol, el València-Barcelona, un partit que em va entretenir ben prou, encara que ningú va aconseguir de perforar la porteria del contrari. Avui m’he aixecat de matí i m’he posat a escriure. En primer lloc he hagut d’informar a una sèrie de persones dels successos d’ahir, però després m’he dedicat a un text que vaig iniciar deu fer un mes, aproximadament, i que, si és que el puc continuar treballant, un dia podria arribar a ser una novel·la. Si és que el puc continuar treballant, he dit, perquè veig que la vida se’m complica. I sempre pel meu mal cap. Però no us he de parlar novament de la meva doble naturalesa d’home d’acció i de recés alhora, que d’això us en vaig fer ja cinc cèntims fa temps. Tanmateix he de dir que la creació és una activitat que m’excita, que m’omple, tot i les dificultats que sempre sol presentar.

Aquest cop he començat definint amb molt de detall els personatges que tinc clars abans de començar a escriure: Data de naixement i de mort, afeccions, manera de ser (Serà interessant de veure com acaben). També he ordenat molts materials que s’hauran de tenir en compte. Alguns ja els tinc a l’abast, d’altres s’hauran de cercar i estudiar. També referències a novel·les llegides que em poden aportar alguna idea sobre el fons o la forma. Situacions…

Construir un text és com construir una casa, encara que –si més no en el meu cas- mai tinc tant definit el text com definida sol estar la casa en els plànols de l’arquitecte. Els canvis sobre la marxa sempre s’esdevenen més definitoris del que jo voldria i acaben modificant elements d’importància en el text que un dia dono per acabat.

Ara ja es fa fosc i he de deixar la feina. Vull anar al Teatre a escoltar el concert de l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, una formació que m’agrada seguir perquè entenc que, no sols ho fa bé, sinó que és un element decisiu per a la vida cultural d’aquesta terra. La del vent i de la llum. La del cel i de la tramuntana. La del mar.

No ens hem de rendir ni caure tampoc en el desànim

10 Octubre 2009

Després d’una concentració d’esdeveniments que d’alguna manera m’aclaparaven, encara que tots havien estat prèviament –i conscientment- acceptats per mi (em refereixo al meu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears i a l’acceptació de la presidència de la Fundació Rubió) he posat terra pel mig i m’he agafat unes curtes vacances a Londres, on he caminat, caminat i caminat –també he vist òpera al Royal Opera House, un musical al Royal Drury Lane Theatre i un concert barroc a St. Martin-in-the-Fields- amb uns bons amics. Fins i tot he pogut seguir alguna de les consignes gastronòmiques del meu assessor personal en aquesta matèria, el doctor i amic P.J.Bosch. Només el refredat que he agafat sota aquella pluja dolça i suau que sempre cau a Anglaterra ha enterbolit una mica el final del viatge.

Però torna la realitat diària, i amb aquesta el treball al despatx, la reflexió sobre la realitat política, la posada en marxa d’una nova etapa en la Fundació, en la qual estic segur que hauré de sofrir els embats de qui no sap acceptar una decisió democràtica, així com també les desqualificacions i els insults dels seus parents (l’altre dia un fill de Mercè Rubió publicava un article amb el següent títol: “Madoff-Millet-Quintana”), els quals són conscients –i això els dol- que se’ls ha acabat una etapa d’abusos i de descontrol que no podia continuar.

Però no vull parlar d’això, que al cap i a la fi és molt personal i no interessa a ningú. Tanmateix penso que m’hauria de referir al cas Millet, entre altres coses perquè una lectora catalana, indignada pel succeït, m’escriu un correu on es demana moltes coses. Entre d’altres, aquesta: Què li pot passar pel cap a una persona per cometre una estafa d’aquestes mides durant tants anys, i sobretot, amb aquestes formes?

Jo no ho sé, què li passa pel cap, però en veient aquests dos casos que aquell personatge de qui he parlat sense citar-ne el nom situa davant del meu en un article que no té pèrdua –és a dir els de Madoff i de Millet- tinc la impressió que l’home, quan assoleix un estatus molt consolidat de poder o de riquesa (que és quan rep elogis de per tots costats) té el perill d’acabar creient-se que tot li és possible i també assequible, i que, a més, és la seva acció la que marca la pauta del que és moral o no ho és. Per això, quan se’ls enxampa, aquests personatges solen acusar la justícia d’injusta per no haver valorat prou ell ha fet pel país.

Una segona cosa que penso és que l’afany d’enriquir-se és una obsessió tan perillosa com enganxar-se a la cocaïna. Sempre es pot anar més enllà en la possessió de béns, i aquest afany sovint acaba essent compulsiu. I si això es dóna quan la persona ja ha assolit un grau d’acceptabilitat, de prestigi i de respectabilitat molt grans, de vegades aquesta mateixa percepció el pot induir a creure que, faci el que faci, la seva acció serà correcta. I és aleshores quan ja no té por de res i no tem saltar al buit sense cap mena de xarxa. I la caiguda precipici –quan aquesta es produeix (que no sempre es produeix)- és terrible.

De tota manera, el que a mi em preocupa més d’aquests casos de corrupció continuada, de la que serien exemples clars Madoff i Millet, o bé, si és que ens endinsem a la política, els de Filesa o ara el cas Gürtel, és el desconsol que acaben produint entre la gent, que no pot entendre per què els controls polítics, econòmics o socials no han funcionat. Perquè no és fàcil de comprendre que cap control vagi alertar suficientment els guardians de l’economia nord-americana per fer-los veure que les pràctiques de Madoff eren les pròpies d’un estafador, o que els auditors del Palau de la Música, el Síndic de Comptes o el Protectorat no observessin tampoc res de dolent en les pràctiques de Millet.

I això ens du a demanar-nos si no hi ha redempció possible, si en política no s’hi pot estar si no és per lucrar-se personalment, o si qualsevol decisió de compromís social ha de tenir necessàriament al darrera un interès espuri. I és clar que la resposta ha de ser negativa, perquè no necessàriament ha de ser així. I a més, de fet no és així, encara que els escàndols que es donen sovint sembla que ens ho desmenteixin.

En la meva vida he participat en moltes i diverses institucions públiques i privades (Ateneu de Maó, Fundació Menorquina de l’Òpera, Amics de s’Òpera de Maó, Consell Consultiu de les Illes Balears, Comissió Assessora de Dret Civil de Balears, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Balears, Comunitat de Regants des Castell…), i he estat (de fet encara hi estic) al front de moltes iniciatives culturals o socials. Totes han estat molt gratificants, encara que en cadascuna d’elles he passat moments difícils. Però del que estic segur és que mai no me n’he aprofitat, ni conec tampoc ningú dels qui han treballat amb mi (o dels qui jo he treballat amb ells) que se n’hagi aprofitat en benefici propi. Sí que he vist, en canvi, com molta gent, no sols donava el millor d’ells mateixos, sinó que assumia costos que, en bona llei, hauria d’haver satisfet la institució a què servien. I considero un honor haver treballat amb tanta i amb tan bona gent.

Em comprendreu, doncs, si us dic que no ens hem de desanimar en veure casos com els de Madoff o de Millet, o com els de Filesa o del Gürtel, ni tampoc quan diuen de nosaltres (i això dol molt) coses que són falses, o quan interpreten de manera equivocada –volgudament equivocada- les nostres actuacions. Cal, doncs, que seguim endavant sense por i també sense complexes, després –això sí!- d’analitzar detingudament cadascuna de les crítiques que ens faci la gent. Però no són els calumniosos o els envejosos, ni tampoc els venjatius els qui ens han de marcar el pas. Sortosament l’home és un ésser qui pensa i que pot prendre –vaja, que ha de prendre!- les seves pròpies decisions.

———–

N.B. Alguns amics m’han demanat el text del discurs que vaig llegir en el meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears sota el títol “Llengua i Dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Una opció per la llengua pròpia”. Podeu trobar-lo només pitjant aquí.

És el govern un reflex de nosaltres mateixos?

1 Octubre 2009

Som molts els qui hem criticat –i continuem criticant- durament Zapatero sense haver d’identificar-nos necessàriament amb la dreta d’aquest país, encara que veiem una mica amb dolor com aquesta dreta no és capaç de moderar-se de centrar-se i de defugir la corrupció. Però no us he de parlar d’aquest cas Gürtel, cada dia més empantanegat, que acabarà engolint Camps i ves a saber si no el mateix Rajoy. Simplement us valia fer un comentari sobre aquesta política del govern Zapatero que, com apuntava avui Lluís Foix, està inspirada en un socialisme ranci, populista, més ideològic que pragmàtic, i mb la mirada fixa en els seus, però no en el conjunt del país.

Però no només és això, sinó que, observant fredament tot el que fan, tinc la impressió que aquesta política no és el fruit d’una reflexió profunda i madura, sinó la conseqüència d’una improvisació davant la manca de receptes o de solucions per abordar el problema.

Fins dissabte passat no vam saber per on anava la cosa. Primer havien de suportar el pes de la crisi les classes molt altes (“que paguin els rics!”, un crit que sempre queda bé, dit des de l’esquerra), després van ser les classes altes, i al final la mateixa ministra d’economia acceptava que seran les classes mitges les que hauran de suportar la creu. I per què? Doncs perquè quan un no té idees, ha d’acudir a allò que és més fàcil: es toca l’IVA, es toquen les rendes del capital, es puguen alguns trams de l’IRPF i s’encén un ciri a la Immaculada Concepció.

Però resoldran la crisi amb això? Ho dubto, encara que confesso la meva ignorància en aquest camp que m’impedeix d’opinar raonadament. Tanmateix he de dir que no vaig entendre mai per què es va deixar pràcticament en un no res l’impost de successions (encara que aquesta va ser una decisió autonòmica), ni per què s’ha tret el del patrimoni, impostos directes que només gravaven l’adquisició o la possessió de béns.

Però no volia comentar només això, sinó aquella frase de Malraux que destaca també Lluís Foix quan diu que els pobles no tenen els governs que es mereixen sinó els governs que se’ls assemblen, una frase genial, perquè no té connotacions morals (no tenim allò que ens mereixem) sinó de semblança (tenim allò que en realitat som). Que més volem, doncs? I si això és cert, aleshores resulta que els governs esdevenen una mena de mirall on podem contemplar-nos, i són, per tant, un reflex dels nostres encerts i dels nostres errors. I això em sembla terrible, i m’ho sembla perquè tinc la impressió que és esfereïdorament cert.

Alhora, però, sento una mena de desassossec que m’ennuega. ¿De veritat no és possible tenir un govern de progrés que sigui més bo que aquest, més intel·ligent i, sobretot, menys populista? ¿Tan pobra i mancada d’idees és la gent d’esquerres al nostre país?


%d bloggers like this: