Josep Maria Quintana

Avui dijous, 25 de setembre, escric aquest text que es publicarà diumenge perquè un viatge m’obliga a tancar-lo ja. L’escric, per tant, una setmana després del referèndum escocès i abans que el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya hagi publicat el text de la Llei de Consultes. També abans que Artur Mas hagi signat la convocatòria per a la del N-9, que –no ens enganyem- provocarà d’immediat la reacció del govern de Rajoy, que l’enviarà al Tribunal Constitucional i aquest, previsiblement, n’acceptarà el tràmit i decretarà la suspensió cautelar del decret (no sé si de la llei).

Ens movem, doncs, en el marc jurídic. En aquest laberint de normes on els lletrats ens trobem a gust però els ciutadans fàcilment es perden. Però tots advertim que estem a punt de viure el moment culminant d’aquest procés que el govern de Mas (amb el suport d’una gran majoria del seu parlament i, també, de la ciutadania) ha endegat d’una manera radicalment contrària a com l’ha encarat el govern de Rajoy (aquest amb el suport d’una gran majoria del parlament espanyol i, també, dels ciutadans de l’Espanya no catalana).

És l’imperi de la llei vigent (posició que ha adoptat Rajoy) contra la força compulsiva de la democràcia (posicionament de Mas). I els qui sabem una mica com funciona el sistema, som conscients que l’imperi de la llei sempre s’imposa… fins que la força de la democràcia el doblega i obliga a modificar la norma. I quan això darrer acaba succeint, estem aleshores davant el triomf del que podríem denominar sense recança “una revolució” (que pot ser pacífica, perquè no necessàriament les revolucions han de ser violents). Però si succeeix el contrari, aleshores ens trobem davant del fracàs d’aquesta, que haurà cedit a l l’imperi de la norma.

Què succeirà a Catalunya? No ho sabem. I tanmateix estem convençuts que –tot i la topada (que serà d’alt voltatge)- el xoc es farà com les coses s’han fet fins ara: pacíficament. La qual cosa no vol dir que els catalans decideixin callar i retirar-se als quarters d’hivern un cop el Tribunal Constitucional els aixequi la barrera del “no podeu votar”. No. I si bé estic convençut que Mas no cometrà cap il·legalitat (em sorprendria molt que fes el contrari), sé també que no abandonarà un camí que –ho vaig dir fa un parell de setmanes- no té tornada enrere un cop s’ha iniciat.

Desconec, però, que farà: si avançarà les eleccions (ja ha dit que no), si dimitirà, si formarà un govern de resistència amb Esquerra Republicana per preparar unes autèntiques eleccions plebiscitàries… No ho sé, però del que estic segur és que, en primer lloc, Mas intentarà que la consulta quedi convocada legalment el màxim de dies i que la reacció de Rajoy sigui el màxim d’irada i es mostri com una mesura d’excepció a la democràcia. Perquè l’objectiu de Mas és que el gest (pretesament antidemocràtic de Rajoy) obtingui un gran ressò internacional i faci evident que el Govern del PP impedeix el vot (a diferència del que ha fet Cameron al Regne Unit). I això perquè, per molt que des d’instàncies internacionals es digui que els cassos d’Escòcia i de Catalunya són diferents, això no és perceptible per l’opinió pública europea, que no entendrà per què a Catalunya no se segueixin els passos d’Escòcia, tan pacífics, tan democràtics i prèviament acordats.

I com reaccionarà el poble de Catalunya? Com reaccionaran els centenars de milers de persones que, aquests darrers anys, no s’han estalviat sortir al carrer? Aquesta és també una altra incògnita.

Més enllà de les immediateses, penso que el conflicte ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre sistema constitucional. I res ve més a tomb que un text de l’assagista escocès Michael Keating, professor de Ciència Política a Aberdeen i a l’Insitut Universitari Europeu de Florència, que, aquests dies, en una de les seves magnífiques cròniques, el periodista Enric Juliana ens ha desvetllat.

En un llibre titulat “La independència d’Escòcia”, Keating diu el següent: “La nació ja no pot ser l’únic principi d’autoritat política en una societat moderna, liberal i multicultural, en la qual la identitat s’experimenta de formes múltiples, i fins i tot les identitats nacionals poden ser diverses i sobreposar-se. La independència nacional ja no significa el mateix que va significar en el passat, en un món que experimenta la integració transnacional i la interdependència. (…) El caràcter desordenat de la constitució britànica podia adaptar molt bé aquestes noves condicions, perquè, en no definir clarament la nació ni l’Estat, es pot adaptar a l’assentament constitucional plurinacional i asimètric sense preocupar-se massa per la consistència doctrinal. És com si el Regne Unit hagués aconseguit transformar-se des d’un Estat premodern a una constitució postmoderna, sense haver passat per l’etapa intermèdia de la modernitat vuitcentista en què altres països segueixen encallats. Els Estats-nació tradicionals, com França o Espanya, que es basen en la identitat entre l’Estat i la Nació i el principi de sobirania que emana del poble unitari, tenen moltes dificultats per adaptar-se a aquesta concepció. Això explica la dificultat de l’acomodació de les nacionalitats històriques a Espanya, on existeixen grans conflictes entorn dels símbols i la terminologia de nació i nacionalitat i el concepte de sobirania “. (‘La independència d’Escòcia’, Universitat de València, 2012, pàgs. 181-182)

Keating rebla certament el clau. I per molt que la majoria de ciutadans (i de partits) espanyols encara no ho puguin (o no ho vulguin) entendre, jo veig ben clar que, en un futur que no necessàriament ha d’estar molt lluny, els conceptes d’Estat i de Nació s’hauran de revisar a casa nostra, perquè Espanya difícilment podrà aconseguir l’encaix dels seus diversos territoris (especialment d’Euskadi i Catalunya) fins que adopti un marc confederal unit –no us espanteu!- pel ciment de la monarquia, una institució que pot ser útil en aquest sentit i que, a la llarga, només sobreviurà si és capaç d’impulsar aquesta transformació política per adaptar-la a les exigències del temps.

Avui –això no ho dubto- Rajoy té el suport no sols de la llei vigent sinó també de les cancelleries europees i dels homes de govern de la UE, temorosos d’enfrontar-se a un nou problema europeu. Però si el problema català s’enquista i s’eixampla (per exemple, amb la victòria d’una gran majoria independentista en unes properes eleccions), aleshores seran aquestes mateixes cancelleries que exigiran a Rajoy (o a qui ostenti la presidència del govern) que resolgui el problema “espanyol” (perquè ja no serà “català”); un problema que posarà en risc l’estabilitat europea i que, digui el que digui la llei, no es podrà resoldre amb la força, sinó –i només- amb diàleg i amb democràcia. Com l’han resolt admirablement els britànics. De comú acord.

Diumenge passat, en obrir el diari Menorca, a la pàgina que confecciona setmanalment el nostre editor, Josep Pons Fraga, vaig trobar una referència a la mort del periodista nord-americà Herbert R. Lottman, que als anys vuitanta va escriure nombrosos treballs sobre la política francesa, especialment d’entreguerres (La rive gauche, Éditions du Seuil, Paris 1981) o bé posterior a la segona guerra mundial (L’épuration, 1943-1953, Fayard, 1986), sense oblidar altres treballs memorables, com la biografia de Camus (Albert Camus, Éditions du Seuil, 1980) o La caída de París 14 de junio de 1940, (Tusquets 1993), que prèviament s’havia publicat en anglès.

Vaig conèixer Lottman gràcies a l’Enrique Cuadra, que em va regalar La rive gauche amb una bella dedicatòria: “Como recuerdo de los tiempos en que incuestionablemente todos estàbamos por ahí. Un fuerte abrazo.” I mai no li hauré agraït prou aquest descobriment, perquè les obres citades han estat clau per a la meva formació, ja a l’edat madura, i han influït molt en la meva obra (tant d’assaig com literària) que, en moltes ocasions ha tingut París (i el París d’aquella època) com a eix de la recerca o de la creació. De manera destacada, això es pot veure al llibre sobre Nicolau M. Rubió (Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1891-1981, literatura i pensament, Edicions de l’Abadia de Montserrat, 2002), perquè aquest personatge, no sols va ser un intel·lectual de formació francesa, sinó que va viure intensament la vida de París entre el 1937 (un cop va de fugir de Barcelona, mantenint, però, la fidelitat al catalanisme i a la República) i el 1945, que tornà a Espanya en el cotxe del pintor Josep M. Sert.

Sergio Vila San Juan ens deia a La Vanguardia del passat diumenge que va ser a mitjans dels vuitanta quan va caure a les seves mans La rive gauche, un llibre que –diu- el va impactar extraordinàriament. L’edició espanyola es va intitular La rive gauche. Intelectuales y política en París 1935-50, (Editorial Blume 1985), i Lottman el va escriure quan ja era un veterà periodista dels Estats Units instal·lat a la capital francesa, per recollir al llarg de les seves pàgines l’ambient intel·lectual del París d’abans i després de la Segona Guerra Mundial. Fonamentalment, els debats ideològics, les baralles personals, els llocs de trobada, editorials i llibreries, publicacions, amistats, enemistats i embolics d’aquells irrepetibles personatges. És, en definitiva, el retrat coral d’un gran moment de la cultura europea, amb l’avantatge que l’obra no és el treball d’un historiador acadèmic, sinó el producte esplèndid del periodista que era Lottman, una qualitat que feia el llibre atraient no sols pel que contava, sinó també per com ho contava.

Diguem tanmateix que el què (em refereixo al tema de La rive gauche) era francament atractiu perquè, a meitats dels anys vuitanta, molts de nosaltres ja sabíem que les successives generacions d’intel·lectuals que guiaren els moviments polítics a partir dels anys trenta a Europa havien desaparegut, precisament, per la claudicació d’aquests; una rendició que ja havia anunciat (denunciant-la) Julien Benda (La Trahison des clercs, Bernard Grasset éditeur, Paris 1927), que els acusava d’oblidar el seu compromís de ser defensors del racionalisme democràtic.

Per aquells dies –em refereixo a la dècada dels vuitanta- tots constatàvem la decepció que havia seguit a l’eufòria que va anar lligada a la recuperació democràtica, i érem conscients del poc pes que exercien els intel·lectuals en el poder, aleshores representat per un PSOE dirigit autocràticament per Felipe González i Alfonso Guerra. Però aquest procés d’abandó de la tasca intel·lectual no era tan sols cosa nostra, perquè per aquells mateixos dies, la revista francesa L’Histoire, sota el títol “Le pouvoir des intellectuels”, publicava un editorial de Claude Sales i un documentat treball de Michel Winock, conseller de redacció de la revista, sobre aquest abandó, que preocupava molt als francesos, els quals havien estat, tradicionalment, els caps visibles de les ideologies en el poder o del poder de les ideologies (digueu-ho com més us agradi).

Vet-ací, doncs, per què la lectura de “La rive gauche” ens va ser tan plaent a nosaltres: perquè ens mostrava l’espai demogràfic intel·lectual més important des del punt de vista ideològic dels anys 1935 a 1950, una època certament alliçonadora per al segle en què vivíem, ja que aquests anys van ser decisius en el treball intel·lectual dels que coneixem com els “escriptors compromesos”, concepte aquest –el d’escriptor compromès- que no neix amb Sartre, com molts creuen, sinó que trobem ja expressat en escrits de Jean Guéhenno del 1933 (per no remuntar-nos a Zola, que ja fou clarament un escriptor compromès en el cas del capità Dreyfus, amb el seu famós i recordat “J’accuse”).

Escrivint La rive gauche, Lottman comprova que aquest món ideològic s’havia acabat. Ja no hi havia ningú, tant dins com fora de França, amb la influència i el pes que tingueren André Gide, Jean Paul Sartre, François Mauriac o Albert Camus. I no ho dic tan sols perquè estic parlant de quatre intel·lectuals que van ser premiats amb el Nobel (premi, per cert, que Sartre refusà), sinó per la densa (i tensa) aventura humana i literària que van viure.

Avui –d’això ja fa temps-, succeeix el contrari, perquè ni tenim ideòlegs amb força convincent (dubto que l’aventura iniciada per Podemos tingui arrels netament intel·lectuals), ni els literats s’ocupen excessivament de la política. Fatigades totes les aventures ideològiques del segle XX, des del feixisme fins al comunisme, l’home s’ha tornat forçosament conformista i ha anat configurant un món de desil·lusionats que ja no llegeix amb la nostàlgia d’aquells moments del segle que vam deixar enrere, en què una massa d’homes pensants tenia una funció moral basada en la creença de valors universals.

El savi Néstor Luján, en un article publicat a La Vanguardia l’any 1985 que conservo, comentava el treball de Michel Winock a què he fet referència, i es mostrava d’acord amb les conclusions d’aquest quan afirmava que “les nostres generacions nascudes amb Gutenberg s’han convertit en contemporànies dissortades de Mc Luhan”. I potser no errava en aquesta afirmació escrita fa gairebé 30 anys, en observar que –segueixo citant Luján- “hem passat de la persuasió de les lletres a la conformada fascinació de la imatge que iguala il·lusions i desenganya d’aventures.”

A dos mesos de l’anunciada consulta a Catalunya i passat ja l’11 de Setembre, el país entra en una espiral de gestos i manifestacions que ningú no sap prou bé com acabarà, perquè del que ja podem estar segurs es que al 9-N no es clourà cap cicle, sinó que se n’obrirà un de nou sobre les cendres o els enderrocs que deixi el xoc de trens que s’haurà produït entre el govern de Mariano Rajoy i el catalanisme polític que haurà dut Artur Mas al sacrifici suprem, empès per les circumstàncies.

Davant l’opinió majoritària als cercles de Madrid, on s’afirma que “Artur Mas està duent els catalans a un carreró sense sortida”, jo crec que el que està succeint és una altra cosa: “Els catalans han empès Artur Mas vers un camí sense retorn”. Molt probablement, el 9-N no serà la senda definitiva, però s’equivoquen molt els qui creuen que el probable fracàs del referèndum (dic fracàs perquè, en la meva opinió, la consulta no s’arribarà a produir) deixarà l’enemic “cautivo y desarmado” un cop “el poder nacional” hagi assolit “sus objetivos” (suposo que sense que aquests hagin de ser, forçosament, “militares”).

No, al 9-N no s’acabarà tot. Vaja, no s’acabarà res, sinó que serem a l’inici d’una nova embranzida, cada cop més radicalitzada, d’un procés en favor del qual han actuat, potser sense adonar-se’n, els principals líders del PP, començant per Aznar, amb la seva tesi de l’enfrontament, i Rajoy amb la campanya per tota la pell de brau cercant signatures “contra Catalunya”, convençut que aquest era el camí més segur d’assolir el poder.

El va guanyar, certament, aquest poder (i per majoria absoluta) les passades eleccions de 2012, després que un PSOE desnortat, presidit per un dels polítics més inútils de la història, duia el país a les penyes, però la irresponsable actitud contra Catalunya del president, la seva absoluta negativa a obrir cap diàleg quan aquest encara era possible (quan Artur Mas no s’havia vist encara compel·lit a emprendre l’aventura de l’independentisme empès per la força de la ciutadania), ens ha conduït al moment actual, que no serà un atzucac, sinó el principi d’un nou procés més radical i on l’acord esdevindrà cada cop és més difícil.

I com les desgràcies mai no venen soles, en el moment clau ha explotat la bomba “Pujol”, que sens dubte ha fet mal –i no poc!- al catalanisme. Però es confonen els seus adversaris si creuen que aquest frenarà o tallarà d’arrel una idea que ja ha calat molt endins del poble, una idea que va més enllà del que pugui haver significat per al país l’expresident. I el que em demostra com n’està, d’equivocat, el govern de Rajoy en l’avaluació del moment actual, és el sarcasme amb què ha actuat el ministre d’Economia, senyor Montoro, a la seva darrera intervenció al parlament espanyol, protagonista d’una compareixença tan desafortunada com irresponsable que ha obtingut, tanmateix, el suport d’alguns destacats columnistes de la premsa madrilenya, convençuts que el “cas Pujol” ho desactiva tot i, pitjor encara, demostra que –diuen ells- la corrupció forma part de l’ADN dels catalans.

No, no crec que l’ADN dels catalans es diferenciï gaire  del que puguem tenir els espanyols que hem nascut i vivim fora de Catalunya. I afirmar el contrari és, a més d’un insult, un disbarat. I si molts catalans reclamen la independència (no sabem quants perquè no se’ls permetrà tan sols que es convoqui una consulta sobre la qüestió) no és per qüestions d’ADN, sinó conseqüència d’una història, d’una llengua, d’un sistema plegat d’incomprensions envers ells i, per damunt de tot, d’una voluntat de ser que nosaltres –em refereixo als no ciutadans de Catalunya- potser no sabem entendre, però que, com a mínim, hauríem de saber respectar.

En això radica, precisament, la gran diferència que podem constatar si comparem el que està succeint a Espanya amb el que s’esdevé al Regne Unit (a pesar que Zarzalejos, des del seu espanyolisme obtús, horroritzat pel que pot succeir a Escòcia, qualifiqui David Cameron com el polític més babau -“torpe” diu ell- d’Europa i prevegi que la Unió Europea es veurà forçada a pressionar els Governs “perquè negociïn amb els independentismes de torn”). I se n’adona ara! Vaja! Fa temps que el govern d’Espanya hauria d’haver intentat negociar amb els catalans enlloc de tancar-se en banda, menysprear-los, parapetar-se en la Constitució i esperar que tot sols s’estavellin!

I torno a la comparació amb la Gran Bretanya, de la qual m’he desviat. Al nostre país entenem la Constitució com un mur, mentre al Regne Unit entenen el marc constitucional –tan diferent al nostre ja en la seva essència- com un lloc de diàleg i trobada. Per això mateix és probable que la no mal·leabilitat del nostre sistema serveixi ara per contenir la marea catalana, però com sabia ja molt bé el pacífic Francesc de Borja Moll, “dura tamen molli, saxa cavantur aqua”, (aforisme que va adoptar com a lema de la seva editorial), perquè fins i tot ell, des del seu franciscanisme, estava convençut que també les pedres més dures acaben sent excavades per l’aigua suau. I penso que és això el que acabarà succeint a casa nostra. Perquè amb Artur Mas –i amb CDC (aquest partit tan vilipendiat)- no hi haurà un nou 6 d’octubre, ni serà precís que el govern de Rajoy ordeni a cap general Batet de situar els canons davant del Palau de la Generalitat. Però es confonen els qui pensen que el “no a tot”, de Mariano Rajoy o el sarcasme inqualificable de Montoro bastaran per posar punt i final a un procés que, fins i tot amb l’explosió del “cas Pujol”, seguirà viu i es reforçarà cada dia que passi.

Encara més, si el 9-N els poders de l’Estat (govern de Madrid, Tribunal Constitucional…) paralitzen la consulta i Artur Mas es nega a rebel·lar-se contra la legalitat vigent, com sembla que acabarà succeint, el més probable és que aquests poders posin fi a la vida política de l’actual president de Catalunya, però ben aviat, aquests mateixos poders de l’Estat acabaran enyorant la presència de Mas al front de la Generalitat, perquè l’alternativa a CDC no és el PP, ni Ciutadans, ni UPyD. L’alternativa és Oriol Junqueras. És una Esquerra Republicana recolzada per un vot massiu dels catalans.