Archive for Juny de 2009

Les eleccions europees o la gran mentida de l’Estat-nació

8 Juny 2009

Què és el que fa que nosaltres visquem com a europeus però no pensem com a europeus? Perquè és evident –si tenim en compte els resultats de la gran abstenció que s’ha produït a tots els països (a Eslovàquiaha estat superior al 80 per cent)- que no pensem com a europeus i que tampoc sentim Europa com una cosa pròpia.

Temo molt, però, que les classes dirigents de cada país membre de la Unió són els principals responsables d’aquest gran fracàs (el que Ulfich Beck a Qu’est-ce le cosmopolitisme? qualifica de “nacionalisme metodològic”). És la metodologia que evita que pensem com a europeus (Zapatero i Rajoy n’han estat mestres durant la campanya), i que no és monopoli dels dirigents polítics, sinó que també l’apliquen els sindicats, els caps d’empresa, molts intel·lectuals i no pocs periodistes. Tots, en efecte, persisteixen a distingir els interessos nacionals dels interessos europeus, com si Europa no fos encara avui el lloc on coincideixen els interessos de les nacions i també els dels ciutadans que s’han de servir de les administracions públiques.

Perquè avui, agradi o no als euroescèptics, tots depenem de múltiples esferes públiques: municipals, autonòmiques, nacionals, europees i mundials. Podem ignorar-ho si volem, però la ignorància és una pobra excusa i, a més, sol ser sempre un pretext. Mai una raó.

La gran mentida nacionalista (i quan dic nacionalista em refereixo a Zapatero, a Rajoy, a Sarkozy, a Brown, a Berlusconi i, en major mesura, als dirigents dels països que abans en dèiem de l’Est) es fonamenta en arguments vulgars que es pretenen realistes, però que de veritat no ho són. És la defensa d’una sobirania nacional absoluta, amagant el fet que aquesta ha estat delegada en part a una nova res publica, paral·lela a l’Estat-nació.

Aquesta és una mentida vulgar que desvirtua la nostra manera de pensar Europa, però no modifica la dura realitat ni, per tant, les competències de la Comissió i del Parlament europeu. Els ciutadans saben bé que les situacions varien segons els països i que els Estats-nació guarden una gran hegemonia legislativa en sectors clau; això no obstant, una gran part de la legislació nacional (consum, medi ambient, mercat interior, etc.) és avui d’origen europeu. I oblidar això és posar el cap sota l’ala. Enganyar-se a un mateix.

Per poc que obrim els ulls al nostre entorn veurem l’enorme bretxa que s’ha obert a les presumptes sobiranies dels Estats-nació. Però la gran mentida del nacionalisme provoca alhora profundes esquerdes en el mecanisme europeu, com ho podem comprovar amb la crisi que patim, davant la qual, els líders de la Unió han limitat les seves iniciatives a la simple coordinació, en lloc d’emprendre accions comunes que potser haurien salvat més eficaçment els interessos de cada nació i els dels seus ciutadans. Però davant la crisi s’ha pensat només en el salvi’s qui pugui, no s’ha pensat “en europeu”.

Deia Jean Monnet el 1940: “La coordinació és un mètode que afavoreix la discussió, però mai no desemboca en la decisió… És l’expressió del poder nacional tal com és; no el pot canviar i mai no podrà crear la unitat.”

Barbara Spinelli, editorialista de La Stampa, en un article que ella intitulava “Pensar i viure com a europeus”, conscient de la mentida nacionalista, apuntava una idea que a mi m’ha semblat interessant. “Cal –deia- que Europa es llanci a la conquesta d’una segona laïcitat. En primer lloc es produí la separació entre la política i la religió (encara que això a casa nostra encara costi d’entendre). Avui, però, ha arribat el temps de l’acte laic número dos: la separació entre l’Estat i la nació –sense destruir l’Estat, però fent coincidir la nació amb les seves múltiples esferes públiques.”

Caldria que hi penséssim de debò després d’aquest procés electoral tancat ahir que hem viscut en clau d’Estat-nació, però no en clau europea, ja que és precisament això el que pretenen els nostres principals líders polítics, per als quals aquestes no eren unes eleccions europees, eren unes eleccions primàries de les que “vertaderament importen”: les eleccions generals. Això sense adonar-se que retardar la construcció d’Europa és un error que lamentarem un dia. Potser, doncs, hauríem de recordar a aquests polítics propagadors de la gran “mentida nacionalista” aquella frase que Mikhaïl Gorbatxov va llançar, l’octubre del 1989, al regim comunista alemany, que es mostrava completament cec davant la caiguda del Mur: “La vida –els va dir- sempre castiga al qui arriba tard.”

Anuncis

L’esdeveniment planetari

4 Juny 2009

No sé si us heu adonat del gran esdeveniment que tindrà lloc al nostre planeta molt aviat: Obama serà el líder d’Amèrica i Zapatero ho serà d’Europa. Leire Pajín ens ho recordava ahir i utilitzava més o menys les mateixes paraules. Segons aquesta “morning singer” del PSOE, el planeta viurà un fet excepcional: dos joves progressistes governaran el món, ja que el primer presidirà els Estats Units, mentre que el segon presidirà la Unió Europea.

S’ha de ser bèstia per arribar a dir una bajanada tan gran! Però la Pajín no té pels a la llengua (ni cervell al cap) i, a més, ha estat escollida per fer precisament això: encensar el seu cap i defensar el seu partit faci el que faci, digui el que digui. I alhora per criticar fins a la mort l’adversari, tingui o no tingui raó.

Però què s’ha cregut aquesta gent com la Pajín? Que som estúpids? Que no tenim ulls a la cara? Que som incapaços d’analitzar els fets que es donen a aquest món? Com és possible que aquesta mena de titella sigui el número tres del PSOE?

Em dol no sabeu com escriure això, perquè penso que un partit com el PSOE hauria de tenir al front gent que fos capaç de reflexionar en veu alta i de fer un mínim d’autocrítica. Però no sembla que sigui així. Una llàstima per al nostre país!

L'Europa que no serà

3 Juny 2009

Un amic, professor titular de dret públic a la Universitat, m’envia un correu en què fa refència al meu comentari d’abans d’ahir. Diu:

Com estudiós del Dret europeu, compateixo el seu punt de vista sobre les eleccions de diumenge. El fet de que el Parlament europeu sigui una institució que ha anat guanyant pes progressivament dins el procés decisori comunitari i que aproximadament un 70 % de la legislació interna deriva directa o indirectament de la pertinença a la Unió Europea posa de relleu la importància que tenen aquestes eleccions. Ara bé, per desgràcia, la classe política que tenim ho ignora i demostra un alt nivell de patetisme que, certament,  ens posen difícil l’exercici del dret de vot. Em permet enviar-li un article d’opinió que publica avui na Blanca Vilà Costa, Catedràtica de Dret internacional privat de la UAB sobre aquesta qüestió a El País. A mi, m’ha semblat molt encertat.
Salutacions,

Atesa la claredat de l’article que ell em recomana, també jo el recomano als meus lectors:

El segundo rapto de Europa
BLANCA VILÀ 02/06/2009

Europa, recordemos, era aquella princesa fenicia para quien Zeus se transformó en un magnífico toro blanco y la raptó. Salieron a buscarla sus hermanos, y dicen que jamás la
encontraron, fundando a lo largo de su búsqueda, con el nombre de cada uno, varias ciudades en la Tesalia y en la Tracia, en Cilicia o en Libia. Al final de su viaje, Zeus le
desveló su identidad, llegados a Creta, donde dicen que reinó.

Antonio Caracci, Tiziano, Foucher o Gustave Moreau nos la representan joven y bella, diciendo ingenuamente adiós a su tierra nativa, más al Oriente. Pues bien: la Europa de este siglo XXI, entendida como unidad de densidad económica, política e instrumental, y dotada de una determinada cohesión social con referente en el Estado de bienestar, vuelve a verse secuestrada. ¿Quién es su raptor, quiénes son sus raptores? Nada más y nada menos que sus propios padres e hijos, los Estados “soberanos” europeos -los de antes y los de después- con sus continuos ataques de celos, que les llevan a ocultar, mentir, tapar, contaminar y culpar. No quieren que reine en Creta, no quieren que se vea su cara, no hacen nada por curar sus heridas ni por aliviar los grandes catarros producidos por un viaje tan largo. Un viaje entre nubes y tormentas, aunque alumbrado por esa esencial luz mediterránea.

Los Estados soberanos, y concretamente, los partidos políticos que los vertebran, no van a permitir que Europa les robe sus faustos en la era de la comunicación. También han de ser “repensados” en su función actual y futura. Tapan lo que hay, dicen lo que no hay, culpan “a Bruselas” (el bueno soy yo; el malo es el otro, ese que precisamente soy yo mismo: o sea, nuestros ministros en el Consejo de Ministros, que se reúne en sus distin-tas formaciones más de 300 sesiones anuales, porque la omnipresente Comisión dispone de escaso poder de decisión). Contaminan con pactos entre partidos nacionales, o con hábitos y excesos institucionales -fruto tantas veces del reflejo de los estatales-, al pro-pio Parlamento Europeo, la autoridad colegisladora elegida directa y democráticamente desde 1979, de la que a fin de cuentas depende la adopción del 70% de la legislación que nos es aplicable, razón ineludible para participar en la elección de sus miembros.

Los Gobiernos de esos Estados celosos, en ésta su faceta perversa, ocultan la cara de Europa, su posible belleza y juventud, para que no pueda -como mujer poderosa y ca-rismática- presidirnos a todos, grandes y pequeños, necesitados de esas decisiones de-terminantes sobre nuestro futuro global cuya adopción por separado es simplemente imposible y en cualquier caso inútil. La llegada del Tratado de Lisboa -texto minimalista y seguramente eufemístico, pero absolutamente real- va a permitirnos cuando menos ver los ojos de Europa -aunque no su cara- posibilitando una Presidencia, un nombre y una voz común en el exterior.

Y es que -obligada y responsablemente- hay muchas preguntas que hacerse. La primera puede ser ésta: ¿qué sería de nosotros, los de a pie, sin Europa, y en el caso de España,
sin la vigilancia europea? Ni caminos, carreteras, puentes o barcos, ni nuestro maravi-lloso y excelente aceite de oliva, ni la seguridad de nuestros productos, ni la movilidad de nuestros estudiantes, ni la competitividad de nuestras empresas. Además, como en su día nos dijo el buen amigo Paolo Checchini, y aunque parezca hoy un argumento de una cierta superficialidad, ¿nos hemos preguntado cuál puede ser el coste de la no-Europa, un imposible volver atrás en ese modelo inacabado que finalmente los Estados pretenden mantener bajo la disciplina de sus propios calendarios electorales y a falta de un discurso europeo real?

La segunda pregunta sería ésta: ¿no será que acaso Europa llega tarde al mundo global? Si escucho a mi amiga canadiense o al colega sudafricano ocurre más bien al contrario: el mundo necesita del laboratorio europeo, de ese modelo europeo de convivencia, acompañado si es posible de un liderazgo europeo hoy ausente, para sobrellevar con
esperanza su propio y mejorable destino.

Y la tercera pregunta está en boca de casi todos: ¿por qué tira tan poco lo europeo en esta década inicial del siglo XXI, tras modernidades y posmodernidades hoy ya anti-guas, convencidos como estamos de nuestras sociedades líquidas?
En mi opinión, a Europa le falta épica -la que sí tienen unos juegos olímpicos o una final de la Champions League-, algo tan antiguo como el mismo ser humano (que necesita de himnos, colores o símbolos) como consustancial en nuestra sociedad de la era audiovisual, basada en imágenes, cifras de audiencia y estímulos hiperactivos.

Porque la cultura del acuerdo, del consenso, de la mediación, de la negociación, no arrastra a las masas con la misma fuerza con que lo hace la cultura del conflicto, y es injusto que el esfuerzo y la tensión -sin la cual una sociedad no avanza- no hallen gran audiencia en estos tiempos. Por otra parte, lo excesivamente “normalizado” no vende: uno se habitúa a ello y decae el interés, como ocurre con la información mediática
pautada de las innumerables reuniones políticas.

Pero ¿por qué falta esa épica? No porque no la tenga, sino porque lo que hay que cambiar es la mirada sobre Europa y, dejándonos de ombliguismos, poner encima de la mesa su acción global y no sólo aquella puramente política. Europa y su factor humano, o en otras palabras, la acción de Europa no en sí misma sino en el contexto mundial.

Ahí va el mensaje a los medios de comunicación, los segundos raptores de Europa. Sí tendría su épica si cambiáramos nuestra mirada sobre ella y pasáramos a la acción. Así como el inefable Woody Allen enfoca y desenfoca (Deconstructing Harry, 1997) su realidad, con su cámara veríamos la Europa densa de las personas y sus preocupaciones, la Europa que sí está, la de la corta distancia, la Europa de la cultura en su más amplio sentido, la Europa del conocimiento, la Europa divertida y saludable, ese laboratorio humano que controlaría al puro artífice político.

No se conoce, y sí tiene esa bella épica, el hecho de que Europa es, de lejos, la primera donante mundial en ayuda humanitaria; que dispone además de una construcción jurídi-ca poco conocida aquí y envidiada fuera (Eric Hobsbawn dixit), la Europa trabajosa en mediaciones, activa en cooperación al desarrollo, con una solidaridad enorme en sus sistemas sanitarios (véase Sicko, el último documental de Michael Moore, 2008) y unos sistemas de educación universales, sumamente creativa y hasta austera cuando quiere.

Así sabríamos que Europa, aunque enormemente compleja, no siempre es complicada. Que Europa somos todos nosotros, sociedad civil emergente, que ahora mismo tenemos que votar un Parlamento Europeo capaz de consagrar un posible líder y de, en otro paso más, hacer que entre en vigor el Tratado de Lisboa para, llegado un momento no lejano, adaptar las estructuras a las decisiones y hacer de aquél una institución auténticamente constituyente. Así destaparemos el velo que aún cubre la cara de Europa y reinará en Creta. Nada más ni nada menos.

La dificultat de votar el proper dia 7

2 Juny 2009

Sento una mena de vergonya gens dissimulable en observar aquesta campanya electoral que no m’interessa gens quan sé que el Parlament europeu és una institució decisiva per al nostre futur i per al futur d’Europa. Per què, doncs, estic tan desconnectat de tot el que fan els polítics aquests dies? La resposta és que hi estic per necessitat, per prevenció sanitària, perquè escoltar les bestieses, els insults i les opinions fora de lloc, em destrempen i em deixarien de mal humor. De fet és una campanya pensada per fer-se un lloc en el món (això el PP) o per conservar-lo (això el PSOE). Val a dir, doncs, que tant a l’un com a l’altre els importa un borrall el debat sobre Europa, el que realment els importa és conservar o obtenir l’hegemonia política dins l’estat espanyol.

Això fa molt difícil el vot, perquè, a qui s’ha de votar en aquestes circumstàncies? L’únic que tinc clar és que no es pot votar a cap dels dos grans partits, a causa del seu desinterès real per a Europa, i també perquè la idea d’Europa que tenen i que, si s’escau, defensaran, és una idea que en cap moment desborda la filosofia preeminent dels estats que en formen part. És la que té Sarkozy, i la que té Gordon Brown, i la que té segurament Berlusconi, suposant que les jovenetes li deixin algun moment per pensar en alguna cosa més transcendent.

La idea d’Europa que venia tímidament apuntada a la Constitució fallida no és la que predomina avui en els grans partits estatals. Aquests posen èmfasi primerament en l’estat i després en Europa, i així mai no s’arribarà a enlloc.

Si tinc en compte que jo no puc compartir ideològicament el programa d’Esquerra Unida, ni tampoc el de la coalició que capitaneja Esquerra Republicana, aleshores em queda només la opció de Convergència i del PNV, a la qual, però, hi ha partits que m’agraden tan poc com Unió Mallorquina. Comprendreu aleshores com se’m fa de difícil votar el proper dia 7.

Haureu vist que no he dit res del partit de Rosa Díez. Aquest prefereixo no esmentar-lo. La demagògia i el jacobinisme que respira el fan absolutament perillós per al futur democràtic i plural del nostre país. Al costat seu, PSOE i PP són una meravella.


%d bloggers like this: