Archive for Mai de 2009

Contra la banalització

18 Mai 2009

El Partit Popular (en aquells temps Aliança Popular) es va abstenir a l’hora d’aprovar la Constitució de 1978, i ara es presenta com el seu principal garant. Aquet mateix partit s’oposà a la llei de l’avortament, aprovada fa vint-i-cinc anys, la qual va impugnar davant el Tribunal Constitucional, i avui l’accepta sense protestar, però amenaça que durà la seva reforma novament al Tribunal Constitucional i, a més, demana als joves que duguin a terme una “rebel·lió moral” contra Zapatero.

Són creïbles aquesta gent? No sols no ho són, ans penso que han adoptat una actitud hipòcrita, interessada i profundament demagògica, encara que diguin algunes coses amb les quals jo hi puc estar d’acord.

Dit això, penso que la política de Zapatero respecte de la píndola del dia després i de l’avortament és també demagògica (en el sentit contrari, és clar), i, com em deia fa uns dies una persona molt propera, ha tendit a banalitzar i frivolitzar respecte d’una matèria que exigeix qualsevol cosa menys un tractament banal.

A les Balears, ningú no quedava sense obtenir una píndola del dia després, perquè els centres de salut la subministraven (crec que) gratuïtament. Però, com a mínim, rere la decisió de prendre-la hi havia un control metge. I això és molt important, perquè, segons em diuen els qui hi entenen, aquest medicament (perquè és un medicament, no ho oblidem) no és un anticonceptiu ordinari, sinó excepcional, i d’aquesta manera és molt probable que s’utilitzi com l’anticonceptiu per excel·lència, i que es faci sense cap control metge. I això no és convenient.

Pel que fa a l’avortament, he de dir que jo estic a favor de la despenalització de la dona que avorta, però hauríem d’anar molt alerta a no banalitzar el fet, veient-lo només com un dret de la dona que decideix avortar, perquè cada avortament és un fracàs humà, implica la interrupció d’un projecte ja iniciat de vida i, a més, pot tenir conseqüències no recomanables per la dona que avorta.

Però si l’ampliació de la llei és probablement una decisió que evitarà el frau que avui es dóna amb la norma vigent, dubto que sigui un encert el reconeixement del dret d’avortar a les joves de 16 anys(que no estiguin legalment emancipades) sens cap mena d’autorització (ja sigui dels pares o, si és que aquests s’hi oposessin injustificadament, d’un consell de metges o d’un altres tipus d’ens que en aquest moment no sé com s’hauria de formar, però que sí que hi hauria de ser). I no només dubto que sigui un encert, sinó que també em sembla una perillosa frivolitat que s’emmarca en aquest esquema de banalització tan propi de tota la política de Zapatero. Vaja! Que si, com diu el Codi civil (art. 154) “los hijos no emancipados están bajo la potestad de los padres”, potestat que l’exerciran “de acuerdo con su personalidad, y con respeto a su integridad física y psicológica”, i tenim en compte que aquesta potestat  implica “1. Velar por ellos, tenerlos en su compañía, alimentarlos, educarlos y procurarles una formación integral.” I “2. Representarlos y administrar sus bienes”, aleshores, he de dir que trobo, no només una frivolitat i una banalització inacceptable, fer veure que és progressista i, a més, un avanç en els drets de la dona permetre que les joves menors d’edat no emancipades puguin avortar sense cap mena de control dels pares o, si n’és el cas, d’una altra institució que, com he dit, es podria arbitrar per a aquells supòsits –rars però no impossibles- en què els pares fossin uns irresponsables.

Em felicito, doncs, que, entre els socialistes, hi hagi algú com Leopoldo Barrera, president de Castella-La Manxa que estigui en contra d’aquesta decisió frívola i irresponsable. En veient la política d’aquest home, penso que és Zapatero i no Suárez el qui mereixeria que Alfonso Guerra el titllés de “Tahúr del Mississipí”.

Anuncis

De Lope a l’Ateneu. Una opinió sobre els nacionalismes

16 Mai 2009

Ahir vaig anar a la primera de les sessions que, sobre literatura, ha organitzat l’Ateneu de Maó. El convidat era l’escriptor burgalès Manuel de Lope, que jo coneixia de nom i per algunes referències a les pàgines literàries d’El Pais, però de qui no havia llegit res.

La sessió va ser esplèndida perquè el moderador, Pere J. Bosch, s’havia preparat bé la matèria i, a partir de l’obra de l’escriptor, va encetar amb ell un diàleg que va ser d’allò més gratificant. L’autor improvisava a partir de les preguntes de Bosch i, lentament, va anar desgranant la seva concepció de literatura, la seva manera de pensar les novel·les, de definir els personatges, de cercar la tensió entre ells, i tot allò que s’ha de menester per a construir una obra de ficció.

De Lope parlava clar i molt ordenadament, i em sembla que, com ell mateix va dir, la seva prosa deu ser d’allò més precís, amb frases rodones i concises, netes, com tallades amb un escalpel.

Atès que de Lope havia viscut molts anys a l’exili francès (de Lope va fugir de l’Espanya franquista l’any 1968, als vint anys, quan va veure que el Tribunal d’Ordre Públic el condemnaria a uns anys de presó), gairebé fora d’horari, Bosch li va demanar que li semblava aquesta fragilitat que sembla que presenta Espanya com a estat únic i indivisible (no oblideu que sortíem de la gran pitada a l’himne que havia tingut lloc a València, a la final de Copa). De Lope va dir que aquest procés –d’altra banda innegable- ha aparegut amb la democràcia, o el que és el mateix, es tracta d’un fenomen desconegut anteriorment. I per explicar aquesta teoria es va referir a la seva experiència a l’exili francès on els actes dels exiliats de la guerra sempre acabaven amb un crit de Viva Espanya! I es va referir a personatges com Frederica Montseny, com la Passionària o com Carrillo, que ell havia conegut.

No diré que això no sigui veritat, però em sembla que l’exemple no és prou vàlid per dir que el fenomen segregacionista era desconegut abans del 1978. D’entrada, de Lope parlava dels exiliats de la Guerra Civil, i per tant, de persones ja molt majors, que ho havien hagut de fugir degut a la derrota i que, per força, havien de sentir una gran enyorança del paradís perdut. No és doncs estrany que Espanya els provoqués una gran nostàlgia. A més, els personatges que va citar no podien representar mai del món una idea nacionalista o segregacionista: Montseny era àcrata i no tenia altra pàtria que el proletarisme internacional. I Carrillo i la Passionària eren comunistes, d’una formació jacobina avant la lettre. No eren, doncs, personatges a partir dels quals es pugui negar l’existència de moviments segregadors durant el temps de la República.

De tota manera jo estic bastant d’acord que aquests moviments segregadors han agafat molta força precisament amb la democràcia. I això perquè, amb la Constitució del 1978, i amb els anys que hem viscut de pau, de bonança econòmica i d’absoluta llibertat en un sistema polític que ha afavorit la descentralització política, és molt explicable que aquests sentiments emergissin. Encara més, són precisament aquests els factors que han afavorit que molts ciutadans (ens agradi o no) profunditzessin en “lo nostro”, entenent com a nostre allò que ens era més proper i, per damunt de tot, allò que ens podia donar més autonomia i, en definitiva, més poder.

En un sistema jacobí com el francès, els “barons” dels partits no són regionals, són nacionals i nacionalistes francesos (deixem el cas a part de Còrsega), mentre que a Espanya, a conseqüència del sistema autonòmic fixat a la Constitució i a la política seguida per la UCD i el PSOE del café para todos (que adoptaren simplement per anul·lar els sentiments nacionalistes del catalans i dels bascos, únics territoris on aquest sentiment estava arrelat), a conseqüència, dic, d’aquesta política, es van destapar, sense voler-ho, sentiments autonomistes o descentralitzadors en una infinitat de regions on mai no hi havia hagut cap brot de nacionalisme. Entre altres coses, perquè la política descentralitzadora crea nuclis de poder. Per això, a Espanya, les baronies dels partits no són “nacionals d’Espanya”, sinó que s’han encastellat en els territoris (fins i tot en el PP!). I això ha ajudat a crear, ens agradi o no, un sentiment disgregatiu que no sé fins on pot arribar ni quines conseqüències acabarà tenint en la futura estructuració política de l’estat.

Baltasar Porcel a Menorca

8 Mai 2009

Porcel, designat escriptor de l’any pel govern de les Illes Balears, ha estat uns dies a Menorca i m’han demanat que el presentés, cosa que he fet amb molt de gust. En aquest sentit, voldria començar dient que, tot i la dificultat de fer afirmacions com la que us vaig a fer ara, us he de dir que, després de Josep Pla, només Baltasar Porcel ha construït una obra literària tan plena, tan extensa i tan universal en llengua catalana. La seva demolidora passió literària, la identificació que fa de la vida amb la literatura fins al punt de convertir en escriptura qualsevol experiència quotidiana, es donen en Porcel més que en cap altre dels nostres escriptors vius. D’altra banda, Porcel no és un home de gabinet, ans té un olfacte que, com pocs, detecta els moviments més irrellevants de l’actualitat, que exposa i tracta amb una singularitat imaginativa i provocadora.

Vaig conèixer Porcel quan era director de Destino. Fou dins el mes d’agost de 1975 quan, empès per les ganes de publicar alguna cosa en aquella revista, hi vaig enviar una crònica intitulada “Menorca: Iglesia y sociedad”. L’article, però, no es va publicar. Tanmateix, a meitats de gener del 1976, quan ja no esperava cap resposta de la revista, vaig rebre una carta de Baltasar Porcel –a qui aleshores no coneixia personalment- que, entre altres coses, em deia: “Tinc al meu davant la seva carta d’agost… De fet, vàrem estar a punt de publicar el seu article sobre aquesta qüestió religiosa-militar. Ja el teníem fins i tot compost, però els temps eren dolents aleshores i, de problemes amb l’Administració, en teníem molts.” I afegia: “D’altra banda, és probable que ens pugui interessar la seva col·laboració per a parlar de Menorca. Hauria de ser un article per mes, de dos folis –30 línies de 70 espais- i acompanyat d’una fotografia. De temes, de ser possible, ens interessa que siguin polítics, socials, culturals etc. Qualsevol problema que tingui, ens pot trucar a la revista pels matins.”

Aquella invitació va ser per a mi una gran alegria. Porcel m’oferia la possibilitat d’incorporar-me com a col·laborador a la revista que més admirava, aquella que, com ja ho havia aconseguit “Mirador” dins la Catalunya de la primera meitat del segle XX, tractava les qüestions que a mi –i a una gran part de la gent com jo- interessaven. I les meves col·laboracions a “Destino” es van iniciar amb un article intitulat “Menorca política” publicat el mes d’abril de 1976.

Però no he de parlar de mi sinó de Porcel, la vida literària del qual pren volada quan s’instal·la a Barcelona en els anys seixantes –diguem, però, que ja el 1958 havia guanyat el Ciutat de Palma amb “Els condemnats”- i, es consolida quan, l’any 1970, guanya el Premi Pla amb “Difunts sota els ametllers en flor”. Autor d’una obra densa i amplíssima, Porcel s’havia iniciat en la literatura amb un seguit de novel·les i de peces teatrals, que compaginava amb un ingent treball periodístic. Les primeres novel·les i peces de teatre, fetes a partir de models intimistes i melodramàtics o del teatre de l’absurd, són –segons ha escrit Joaquim Molas- fruit de l’estat de rebel·lia, de desconcert dels anys mallorquins. És el cas de “Solnegre” (1961), o “Els escorpins”. O “La Lluna i el Cala Llamp” (1963) i “Els Argonautes” (1968).

Però si una cosa distingeix la literatura de Porcel és que sempre perseguirà la recerca i el testimoni del seu país, especialment la de la seva Mallorca natal, testimoni que, amb “Cavalls cap a la fosca” (1975), reprendrà el procés d’interiorització iniciat amb “Solnegre”, i l’aprofundirà fabulant sobre les arrels familiars i l’ampliarà amb nous ingredients aventurers i, sobretot, històrics. Aquesta aventura culminarà amb “Els dies immortals”.

Però més que seguir exposant el seu immens llistat d’obres, potser el que val la pena dir de Porcel és que cada obra seva, cada creació, és un text que té força i vida per ell mateix. Molas ens diu que la unitat de la seva obra procedeix del fet de plantejar cada novel·la com un fet vàlid per ell mateix, i no com una simple resposta a les exigències de l’actualitat. O com un joc argumental més o menys sofisticat. Dit d’una altra manera: un text que, sense renunciar a cap de les virtuts de gènere, dicta les seves pròpies lleis i les imposa amb rotunditat.

En un article publicat a Destino el 1971, Porcel deia de “Cavalls cap a la fosca”: “El libro, cada vez más, me importa poco a nivel consciente, de planteamiento previo. De hecho, lo que hago es empecinarme, y a ratos con crispación, intentando formular narrativamente las imágenes, las atmósferas, las sensaciones, que pululan amalgamadas en mi inconsciente, que constituyen el poroso substrato existencial que permanece más allá de los días y los deseos. El magma, en definitiva, que puede llegar a contener el peso y la medida de lo que esencialmente somos. La novela, pues, está ya ahí, desde el instante en que nos acucian sus primeros ramalazos.”

Amb la sana enveja que pot sentit tot escriptor menor respecte del mestre, vull destacar que Porcel és autor d’un dels darrers grans mites literaris de la postguerra. De fet, forma part d’un grup excepcional de narradors que, apartats per raons polítiques del seu cos social, busquen en la memòria la salvació personal. O col·lectiva. I que, gràcies a teixir i desteixir de la memòria, reelaboren míticament la realitat. O, almenys, la “seva” realitat. I si Josep Pla es refugiava a Palafrugell, Villalonga ho feia a Bearn, Espriu a Sinera i Rodoreda ho feia a la Barcelona crescuda entre les flors de dues exposicions, Porcel ho farà a Mallorca. Però no només a Mallorca, perquè també Catalunya serà un subjecte clau de la seva narrativa.

Tots els escriptors que acabo de citar, bons lectors de Proust, coincideixen en dos punts, que remarca Molas: la idea de resistir l’acció devastadora del temps i, doncs, de recuperar a través de la literatura un passat convertit en paradís perdut, que identifiquen, per una banda, amb els anys de jovenesa i, per l’altra, amb una època plena d’ideals de progrés i llibertat. I dos: l’articulació d’un discurs substancialment poètic, encara que tots ells difereixen en els objectius.

La reelaboració del mite de què parlava ha continuat tots aquests anys, durant els quals ha publicat una sèrie de novel·les de les que voldria destacar “Ulisses a alta mar” (1997), on el periodista Lluís Arrom vendrà la seva ànima dins l’espai moral i físic de Barcelona, la ciutat omnipotent on es concentren l’essència del poder, el periodisme i els negocis. I, en el rerefons d’aquest món frenètic, l’espai idíl·lic mallorquí. Tot plegat, en definitiva, sota la poderosa estirada del vell i sempre nou mite mediterrani: un mar sempre present en la narrativa de l’escriptor. I no ho dic tan sols per aquell gran assaig, intitulat precisament “Mediterrani” (1996), sinó també per aquesta joia que es titula “El cor del senglar” (2000), una obra que representa el retorn a uns orígens geogràfics i col·lectius mai no abandonats, on s’alternen un passat relativament pròxim i la més viva presència de la realitat contemporània. També, en aquest cas sota l’ombra fantàstica i fantasmal d’un oncle literari, Baltasar Guillem de les Cases Velles, apareix un paisatge atàvic per on desfilen personatges turmentats per les passions o abassegats per la difícil tasca de viure. Novel·la, doncs, on, al costat de personatges ficticis, en trobem també de reals, com Joan March o Llorenç Villalonga, i de la que recordo una escena en què en Verga convenç amb les “seves” poderoses raons dos membres de la guàrdia civil que és inoblidable.

I la Mediterrània també serà present a “L’Emperador o L’ull al vent”, situada aquet cop a l’illa de Cabrera, una novel·la que gira entorn dels milers de presoners napoleònics que hi foren reclosos. I ho serà igualment a “Olímpia a mitjanit”, un text on Porcel fa una crítica despietada del món dels negocis i dels mecanismes destructius que genera la societat actual.

Finalment he de dir (òbviament no puc parlar de tot) que, en aquesta obra global i total que és la de Porcel, el que sorprèn especialment és la força del llenguatge. Per a mi, la literatura consisteix en un equilibri entre la grandesa de la imaginació i la força del llenguatge. I si la imaginació de Porcel és desbordant, cada frase és com una martellada. Dura, pròpia, irrepetible i capaç de despertar la més voraç imaginació. Ha estat, doncs, un plaer tenir en Baltasar entre nosaltres.

El laberint basc

6 Mai 2009

Em calia parlar avui de les eleccions al País Basc, i quan pensava en el que havia de dir, tenia la impressió que, digués el que digués, la meva posició seria fàcil de rebatre. I fins ho seria per mi mateix, perquè si alguna cosa resulta francament complexa i difícil en política és parlar del País Basc.

D’entrada recordaré que, l’endemà de les eleccions, vaig dir que allò que, al meu entendre, reclamava el resultat electoral era un govern de coalició entre els nacionalistes i els socialistes, com va succeir fa trenta anys. Em semblava que aquesta era l’única manera possible d’intentar superar aquesta dicotomia terrible entre els qui creuen que només són bons bascos els nacionalistes (i per tant, només ells estan legitimats per governar –filosofia clarament explicitada per Ibarretxe en el discurs d’ahir) i els qui opinen que només mereixen el qualificatiu bons bascos els qui, alhora, se senten també bons espanyols (discurs que ha explicitat durant tota la campanya Basagoiti i –per damunt de tot- Rosa Díez).

He de reconèixer, però, que quan els socialistes del PSE, fa trenta anys, van intentar dur a terme aquesta política conciliadora de què acabo de parlar, i van donar el poder al PNV tot i que ells l’havien avançat en vots i en diputats, no sols no va obtenir d’aquell sacrifici els resultats que esperaven, sinó que donaren ales als nacionalistes per a governar trenta anys més, mentre ells es ficaven dins un pou del qual els ha estat impossible sortir encara. I dic que els ha estat impossible sortir perquè, de fet, no n’han sortitper ells mateixos, sinó gràcies als vots del PP, és a dir, gràcies als vots d’un partit que defensa un nacionalisme espanyol gairebé tan radical com radical és també el nacionalisme basc del PNV.

Comprenc, doncs, que Patxi López hagi intentat de cercar una solució (o potser, més modestament, hauríem de dir d’encetar un camí) diferent del que va propiciar Ramon Jáuregui fa trenta anys.

D’entrada, aquest nou camí ens ha demostrat dues coses: a) que la filosofia nacionalista del PNV és radicalment perversa, perquè no podem acceptar que Ibarretxe acusi el nou govern de voler “destruir l’esperit nacional basc”, esperit del qual només ell i els seus en tindrien només el monopoli, i b) que aquest nou govern en minoria, que només es pot mantenir viu amb el suport del PP, difícilment podrà resoldre aquest enigma tan mal d’entendre, però real, que coneixem com “el problema basc”.

Als qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) se’ns fa molt difícil d’entendre que hi hagi un sector quantitativament important de gent que no sigui capaç de desmarcar-se dels violents (Aralar ho ha fet) i de defensar les seves idees sobiranistes de manera democràtica. Però si els qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) som, però, o volem ésser, inequívocament demòcrates, haurem de dir que també ens costa d’acceptar un sistema que –reconec que amb motes raons- margina del sistema un sector important, qualitativament i quantitativament, de ciutadans amb una llei –”la Ley de Partidos”- que ha fet fora del parlament i dels ajuntaments bascs una sèrie de partits, amb els quals estic radicalment en desacord, però que no són virtuals sinó reals, i que en no poder tenir representativitat, falsegen la democràcia.

Així doncs, Patxi López hauria de saber que ha arribat a la lendakaritza, no només amb el suport indispensable del PP, sinó també gràcies a haver marginat del sistema els votants de Batasuna i del Partit de les Terres Basques, partits que són per a mi abominables, però darrere dels quals hi ha també ciutadans com jo.

Per això dic que la situació de López em sembla francament dèbil, i també difícil. Però no seré jo qui el deslegitimi, ni tampoc el qui posi pals a les rodes del seu govern, èrquè, com haurà vist el lector que hagi arribat al final d’aquesta columna, he de reconèixer que, tot i que he parlat del País Basc, no em considero capacitat (ni gairebé legitimat) per fer-ho. Per tant, amic lector, li recomano que oblidi el que acaba de llegir i en faci cas.


%d bloggers like this: