Josep Maria Quintana

És possible que Mariano Rajoy hagi guanyat les eleccions, com els agrada recordar als seus partidaris, però de poc serveix un resultat que no prefigura ni facilita la seva elecció com a president del govern.

Potser l’únic consol és que aquest resultat favorable no el té ningú i el país està fent càbales per saber com s’acabarà resolent el gravíssim trencaclosques en què s’ha convertit la política espanyola. Una política el signe més evident de la qual és que allò que es vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de consolidar-se.

I tanmateix no és segur que estem davant d’un canvi d’era –mot que els agrada emprar als polítics emergents, però que té segurament un significat excessiu per definir el temps que estem encetant-, sinó que estem més aviat davant una crisi que abraça molts i diversos aspectes: des del convenciment que les generacions joves d’avui no viuran ja com van viure els seus pares, fins la fractura que ha significat per a l’equilibri dels poders dominants l’esclat d’internet i de les xarxes socials, capaços de moure i remoure més fàcilment el món en un quart d’hora del que ho feien els diaris convencionals en un any.

Ara bé, en el camp de la dreta (si és que podem seguir parlant en aquests termes), jo miro i remiro el PP i no el veig tan llunyà de C’s, per bé que no li basta a Rajoy treure cares joves per fer-nos creure que amb això ja s’ha modernitzat. Como no basta tampoc a C’s basar-se en el seu líder i en les senyoretes Arrimadas y Villacís per fer-nos creure –si més no als qui ja som vells- que la joventut i la bellesa són atributs suficients per bastir un edifici polític constitucionalment sòlid.

De tota manera, allà on el canvi em sembla més espectacular és a l’esquerra, encara que tampoc s’ha produït el sorpasso que esperava Iglesias. No sé si perquè –com ell assegura- li ha mancat una setmana de campanya i un debat, o perquè el PSOE té quelcom d’elefantiàsic i, com el PP, costa de ser vençut íntegrament.

Però del que estic segur és que Podemos és, ara per ara, el partit que presenta més singularitats i que més clarament ha nascut de la crisi. D’aquesta que, des de fa uns anys, va fer que milers i milers d’espanyols sortissin al carrer (les xarxes socials en això van ser imprescindibles) per ocupar-lo de manera pacífica i enviar un missatge contundent als partits que havien envaït el primer rengle de la política espanyola des de la democràcia que va fer néixer la Constitució de 1978.

Aquell “no ens representeu” que cridaven com a consigna és, precisament, el que ha galvanitzat aquesta força política (sens dubte una mica caòtica), que, en el poc temps que té de vida, ha experimentat ja força transformacions, i ha abandonat gestos, llenguatges i també comportaments que ells creien agosarats i els han acabat per semblar perillosos, però sense perdre de vista el conjunt d’elements que marcaran el futur immediat d’Espanya.

Des del meu punt de vista, per més que C’s i Podemos tenguin en comú que són dues formacions noves, conduïdes també per gent nova i jove, representen, però, dues maneres absolutament contraposades de veure una de les qüestions que serà clau per afrontar el futur: la territorial. En aquest camp, C’s es configura com un partit jacobí que deixa enrere el de Rajoy (C’s, si pogués, constituiria a Espanya un districte electoral únic i dissoldria les actuals comunitats autònomes, encara que ells parlen de suprimir les diputacions, suposo que per transformar tot seguit en diputacions les actuals comunitats). Podemos, en canvi, ha intuït la realitat plurinacional del país i s’ha fet gran, precisament, acostant-se als partits regionalistes de la perifèria (d’aquí l’error de no haver arribat a un pacte amb Mes, a Menorca, que els hauria donat un senador).

Podemos no és un partit nacionalista, com no som tampoc nacionalistes molts dels qui, com jo mateix, demanem, però, canvis constitucionals, perquè entenem que els actuals articles 2 i 3 de la Carta Magna no ens serveixen –en la redacció que tenen avui- per configurar el futur polític d’Espanya. Alhora que també estem convençuts que aquesta reforma constitucional no es pot aconseguir per la via que han emprès els catalans de JuntsPelSí i de la CUP. No, el camí és d’arbitrar els canvis que siguin imprescindibles per fer possible un referèndum pactat i legal a Catalunya.

Fixeu-vos, sinó, en els resultats del passat 20-D i veureu com la victòria inapel·lable d’En Comú Podem ens mostra que la societat catalana insisteix en la demanda d’un referèndum pactat i legal, però vol també una reforma de la Constitució. Aquest és el punt de vista majoritari que vigeix avui al Principat. I és també, el que ha assumit Podemos si hem de creure Pablo Iglesias, que s’ha compromès molt clarament a defensar aquesta idea després d’obtenir un brillantíssim resultat electoral

Doncs bé, aquest és precisament el repte i el drama del PSOE. Perquè el mal que rosega el PSOE és no haver estat capaç d’entendre aquesta possibilitat i pretendre alhora disfressar el seu jacobinisme rere la pantalla d’una reforma de la Constitució per convertir Espanya en un Estat Federal que, tal com el prediquen Sánchez, Fernández Vara, Susana Díaz o García Paje (per citar alguns dels principals dirigents actuals) no és sinó la mateixa Espanya autonòmica que tenim avui canviant-li el nom.

Ara bé, ho vegin o no els dirigents socialistes espanyols, el cert és que el PSOE es dessagna per Catalunya en haver desnaturalitzat el PSC. Perquè la catàstrofe del socialisme a Catalunya (25 escons el 2008, 14 el 2011 i vuit ara) és el reflex fidel de la seva errònia política territorial.

En efecte, mentre que al Partit Popular li havia anat relativament bé perdre Catalunya per guanyar Espanya, al PSOE, en canvi, la pèrdua de Catalunya l’ha deixat sense opcions de ser primera força al país. Com ha dit molt agudament Carles Castro, “Andalusia pot ser necessària per guanyar els comicis, però no suficient. D’aquesta manera, la domesticació del PSC, laminant el seu projecte català per a Espanya, no ha servit per millorar el resultat del PSOE a la resta del país (on persisteixen les dificultats per armar un relat eficaç sobre la complexa realitat espanyola) i ha propiciat la doble hemorràgia que ha deixat exsangüe el socialisme català: l’espanyolisme més simplista se n’ha anat a C’s (encara que menys del que va suggerir el plebiscit del 27- S), i el centreesquerra federalista, a Podemos. Després del fiasco estatutari, la reforma federal de Sánchez era massa etèria per no veure’s associada a un simple maquillatge de l’ statu quo. I la factura d’aquesta pèrdua de l’Espanya més autonomista és onerosa per al PSOE: tercera força a Galícia, a Catalunya, a València, a les Balears i al País Basc. “

Així doncs, davant la desafortunada (i fallida) fuita cap endavant del senyor Mas i de Convergència Democràtica de Catalunya, i també davant la visió curta de vista dels dirigents socialistes espanyols, jo els voldria recomanar el darrer llibre de Daniel Innerarity, La política en tiempo de indignación (Galaxia Gutemberg, 2015). Diu l’autor que “les societats subestatals han de respectar el seu pluralisme intern i tenir en compte que hi ha vincles que només es poden modificar de manera pactada”, mentre que els estats no poden resoldre aquestes situacions més que amb la “renúncia a la seva posició dominant” i mitjançant “processos de negociació o arbitratge amb resultat obert”. “Tot el que no passi per aquí –conclou- serà un fracàs històric”.

Diumenge passat em vaig referir a la martingala andalusa de 1980 per demostrar, simplement, que moltes vegades els problemes “polítics” no es resolen amb “la ley, la ley y nada más que la ley”, com prediquen hipòcritament Rajoy, Sáenz de Santamaría y la majoria de polítics representants del nacionalisme espanyol, sinó intentant adaptar (i fins i tot forçar) aquesta llei per intentar resoldre els problemes abans que s’enquistin i puguin acabar explotant. Doncs bé, avui em referiré a un altre cas molt més proper a nosaltres.

Aprovada la Constitució de 1978 i iniciats els processos per constituir les autonomies regionals, les forces polítiques majoritàries a les nostres illes (UCD i PSOE) es van pronunciar per la via de l’article 143 de la Constitució, procediment que, si bé implicava haver d’acceptar (durant un temps) un estatut amb un sostre competencial més baix que el de les dites “Comunitats Històriques” oferia, si més no als menorquins, eivissencs i formenterers, dos avantatges considerables:

En primer lloc, l’article 143.2 atorgava a la l’illa un paper de primer ordre en el procés autonòmic, ja que establia que la iniciativa havia de ser adoptada “per les dues terceres parts de municipis la població dels quals representi, com a mínim, la majoria del cens electoral de cada província o de cada illa“, exigència constitucional que oferia a les illes menors una força que d’altra manera mai no haurien tingut, ja que, de fet, atorgava als municipis de Menorca, Eivissa i Formentera una espècie de veto a la iniciativa per al cas que el projecte elegit no fos del seu gust. El segon avantatge feia referència a l’espinós problema de la composició del futur Parlament, ja que, en no establir l’article 143 un esquema constitucional rígid per a la composició d’aquest, permetia abordar el contenciós de la paritat i la proporcionalitat més flexiblement.

Doncs bé, entre l’agost i el desembre de 1981, els diferents Ajunta­ments de cada illa –la decisió favorable dels quals era definitòria- es van anar pronunciant respecte de la iniciativa autonòmica que exigia l’article 143 de la Constitució, i aviat vam observar l’oposició sistemàtica d’Aliança Popular (que capitanejava aleshores el senador eivissenc Abel Matutes), dels Partits Socialistes de Mallorca i de Menorca i també dels independents d’Eivissa i Formentera al text que es pretenia aprovar. (El Partit Comunista limitava bàsicament la seva desaprovació a la via adoptada, mantenint-se –en això com el Partit Socia­lista de Mallorca i de Menorca- en la via de l’arti­cle 151).

Aquestes ratificacions constitucionalment imperatives es van començar a produir i, a Mallorca i Menorca (un cop l’UCD menorquina va decidí que recolzava el projecte d’Estatut elaborat), aviat s’obtingueren les majories exigides. Però això no va succeir a Eivissa i Formentera, on les forces polítiques capitanejades pel senador Matutes, fent ús legítim dels seus drets constitucionals i executant el que des d’un primer moment havia promès per al cas que no s’acceptessin els seus particulars suggeriments, es van pronunciar en contra de la iniciativa autonòmica, que bloquejà finalment l’Ajuntament de Formentera.

És evident que res no ens impedeix d’avaluar com a contrària als interessos de les Illes Balears la posició que van prendre aleshores el senador Matutes i els seus adlàters, però no hi dubte que era legítima i que, atenent-nos al text constitucional, aquells vots negatius –Formentera és una illa- conduïen al bloqueig de l’Estatut.

Però què va succeir? Doncs que els alts dirigents del PSOE i de l’UCD, en lloc de reconèixer els seus propis errors i aquesta possibilitat constitucional de bloqueig, van persistir en la seva actitud desafiant mentre afirmaren –agafeu-vos fort!- que l’acord de Formentera els importava ben poc, i que no podien parar la iniciativa perquè el 15% de ciutadans de les Balears bloquegés el que volia el 85% restant. (¡La ley, la ley, la ley!)

Aleshores, per sortir del pas, aquests van insinuar dues possibles alternatives: la primera consistia en una nova (i forçada) interpretació de l’article 143, afirmant que la referència que el dit article feia a la possibilitat de computar les majories “per cada província o per cada illa”, es computessin per la província i en pau. La segona, més subtil encara, va ser d’acudir a l’article 144 c) de la Constitució, que permetia a les Corts Espanyoles imposar una autonomia per motius d’interès nacional.

No cal dir que, constitucionalment, les dues propostes alternatives eren francament espúries: en el primer cas, perquè aquella interpretació anava contra tot el debat parlamentari, que havia introduït precisament el terme “illa” com alternativa a la província pensant en les Balears i les Canàries. I en el segon, perquè resultava evident que l’article 144 s’havia pensat per substituir la iniciativa de les Corporacions, no quan aquesta hagués fracassat, sinó en el supòsit que, en un determinat territori, no s’hagués posat en marxa.

A pesar d’això, i encara que no s’havien donat els pressupostos constitucionals exigits per l’article 143.2 respecte de la iniciativa autonòmica, Jeroni Albertí, President del Consell General Interinsular, convocà l’Assemblea de parlamentaris i consellers interinsulars que, d’acord amb l’article 146, havia d’elaborar i aprovar el projecte defini­tiu. La dita assemblea, tot i les dures protestes d’AP i del PSM, es va constituir el 4 de desembre de 1981 a la capella de Santa Anna del Consolat de Mar, seu del Consell General Interinsular de les Illes Balears, amb l’assistència de tots els parlamentaris (tret de Durán Pastor i Rodríguez Miranda, que eren diputats al Parlament espanyol per l’UCD) i també dels consellers interinsulars.

L’assemblea va ser presi­dida per Francesc Tutzó Bennasar, president del Consell Insular de Menorca i, un cop constituïda, va viure una primera sessió tempestuosa, que acabà amb la retirada del senador Matutes i dels consellers independents d’Eivissa-Formentera, els quals van adduir la improcedència de la convocatòria per la senzilla (i constitucional raó) que el procés per a adoptar la iniciativa encara no estava conclòs en no haver obtingut el vist-i-plau de l’Ajuntament de Formentera. I des del punt de vista jurídic i constitucional, tenien raó.

Tot i l’absència d’aquests assembleistes, les reunions es van succeir sense gaires problemes, ja que els acords UCD-PSOE van impossibilitar qualsevol progrés de les tesis defensades per les altres agrupaci­ons polítiques. I això va fer que, el 7 de desembre de 1981, el text definitiu fos aprovat per 23 vots a favor (UCD-PSOE i el senador independent per Menorca, Tirso Pons), dos negatius (PSMM) i una abstenció (PCIB). Aprovat aquest, el 16 de desembre va ser remès al president de les Corts.

Recordo que, unes setmanes més tard, vaig formular a un alt dirigent del PSOE (que era diputat a Madrid) la pregunta següent: “¿Què fareu si el Constitucional ens tomba l’Estatut tal i com assegura Matutes?”. Ell, però, no va dubtar la resposta: “El que Matutes pugi fer me la bufa. Perquè ni ell, ni AP ni cap dels partits que estan en contra nostra [cal entendre, entre aquests, el PSM i els independents d’Eivissa i Formentera] tenen cinquanta diputats o cinquanta senadors, que és el mínim que s’ha de tenir per interposar el recurs d’inconstitucionalitat”.

I aquell polític va tenir raó, perquè només aquests diputats o senadors i el govern de l’Estat podien interposar el recurs que (¡La ley, la ley, la ley!) hauria obligat el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre el procediment estatutari balear i declarar-ne la inconstitucionalitat.

Després d’escoltar Albert Rivera que recomanava llegir Kant sense haver llegit mai res del mestre de la raó pura, i d’escoltar l’embull que es va fer Pablo Iglesias en parlar del referèndum andalús del 28 de febrer de 1980, celebrat –va dir- per quedar-se a Espanya, penso en la gran pàtina de màrqueting que forçosament hi ha d’haver en aquests dos personatges que, això no obstant, estan revolucionant el panorama electoral que es resoldrà el proper diumenge dia 20.

Diguem, però, que l’esment al referèndum andalús de 1980, que recordo molt bé –és l’avantatge de ser molt més vell que Rivera i Iglesias- em dóna peu a referir-m’hi, perquè, el 1980, a Andalusia va succeir un fet molt important per a la història política recent del nostre país.

En efecte, el Referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d’Andalusia es va celebrar el 28 de febrer de 1980 a les províncies espanyoles d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla. Per què? Doncs perquè les vuit diputacions provincials andaluses i el 97% dels municipis de la regió s’havia pronunciat a favor de canalitzar la iniciativa autonòmica d’aquella regió per la via establerta a l’article 151 de la Constitució espanyola de 1978, la qual exigia com a tercer i últim requisit per a l’accés a l’autonomia de la regió un referèndum.

La Unió de Centre Democràtic (UCD), partit que governava Espanya en aquell moment, volia canalitzar el procés autonòmic de les regions espanyoles per la via de l’article 143, a excepció del País Basc, Catalunya i Galícia, anomenades comunitats autònomes “històriques”, per haver aconseguit estatut d’autonomia política durant la Segona República Espanyola. Per això va fer campanya (també Aliança Popular) demanant l’abstenció o el vot en blanc en aquell referèndum. L’argument polític del govern era que l’autonomia política d’Andalusia estaria garantida tant per la via de l’article 143 com per l’article 151. Però els partits d’esquerra –que s’intuïen vencedors- van defensar, en canvi, l’accés per l’article 151 que, de dur-se a terme, determinva que les cotes d’autonomia de la futura comunitat autònoma fossin semblants a les aconseguides pel País Basc, Catalunya i Galícia. La Junta Preautonòmica d’Andalusia, amb majoria d’esquerra, també es va pronunciar a favor del si.

La campanya va resultar la més conflictiva a la regió des de les Eleccions generals d’Espanya de 1977. Es va criticar, sobretot que el Govern central no oferís les garanties democràtiques necessàries per a la celebració de la consulta perquè, a diferència de les campanyes dels referèndums de Catalunya i el País Basc, a Andalusia es va prohibir als mitjans de comunicació estatals contractar propaganda, la qual cosa resultava especialment perjudicial a les províncies d’Almeria, Còrdova, Huelva i Jaén, perquè en aquestes només hi havia mitjans de comunicació estatals. A les anteriors consultes, el govern havia permès al Consell General Basc i al President de la Generalitat de Catalunya aparèixer a Televisió Espanyola per defensar la seva posició favorable als estatuts d’autonomia, però al president de la Junta d’Andalusia, Rafael Escuredo, aquest permís li va ser denegat.

El Govern va justificar la mesura argumentant la falta de neutralitat institucional de la campanya de la Junta, orientada a favor del sí, la qual cosa contrastava amb el que permetia al País Basc i Catalunya, i suposava un important greuge comparatiu, ja que la Generalitat i el Consell General Basc havien promogut el vot afirmatiu i la no abstenció. A més, a les normes complementàries que regulaven la consulta i també a les pròpies paperetes de vot, el Govern va excloure els termes “Andalusia” i “autonomia”, usant enunciats especialment feixucs, que van ser criticats com a promotors de la confusió, del vot negatiu i de la abstenció. En aquest sentit la pregunta de les paperetes va ser la següent: “¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?”

Si ens ateníem al que disposaven els Articles 151.1 i 151.2.4 de la Constitució Espanyola, perquè el procés de constitució en Comunitat Autònoma d’Andalusia seguís endavant calia que a totes les províncies votessin afirmativament almenys la meitat més un dels electors. Cosa que no s’aconseguí a dues de les vuit províncies: Jaén i Almeria.

D’acord amb les preceptes constitucionals, en no aconseguir-se aquelles majories, el procés autonòmic havia de quedar detingut i s’hauria d’esperar cinc anys abans de tornar a ser iniciat, tal com s’establia a l’article 148.2, al qual feia referència l’article 151.1 del mateix text legal.

Però què va succeir? Doncs que alguns partits polítics impugnaren els resultats a les províncies de Jaén, Almeria i Granada, a través de recursos contenciosos-electorals davant l’Audiència Territorial de Granada. I la sentència que els va resoldre, feta pública el 12 d’abril de 1980, va provocar una gran sorpresa en admetre, a Jaén, com a vàlids els vots emesos en sobres amb dues o tres paperetes del mateix signe, que havien estat computats al seu moment com nuls per la Junta Electoral Provincial, alhora que desestimava el recurs d’UCD que sol·licitava que s’excloguessin del cens electoral les persones mortes o incapacitades entre l’1 de gener de 1979 i el 28 febrer 1980.

Tant o més greu va ser el que succeí a Almeria, on per aconseguir els mínims que el vot havia negat (en no obtenir-se la majoria requerida), es va optar per reformar ad-hoc una llei orgànica, que deixà sense efecte el precepte d’una llei de rang superior, com era la Constitució Espanyola. En efecte, després de llargues negociacions entre tots els partits polítics i el Govern central, finalment es reformà la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum. El canvi consistí a donar una nova redacció al seu article 8, de tal manera que, a posteriori, el referèndum andalús es considerava ratificat a totes les províncies “si la meitat més un dels electors de la futura Comunitat Autònoma en el seu conjunt havien votat afirmativament.

D’aleshores ençà, l’article 8.4 diu: “Celebrado el referéndum, si no llegase a obtenerse la ratificación, por el voto afirmativo de la mayoría absoluta de los electores de cada provincia, no podrá reiterarse la iniciativa hasta transcurridos cinco años.

Esto no obstante, la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 se entenderá ratificada en las provincias en las que se hubiere obtenido la mayoría de los votos afirmativos previstos en el párrafo anterior, siempre y cuando los votos afirmativos hayan alcanzado la mayoría absoluta del censo de electores en el conjunto del ámbito territorial que pretenda acceder al autogobierno.

Previa solicitud de la mayoría de los Diputados y Senadores de la provincia o provincias en las que no se hubiera obtenido la ratificación de la iniciativa, las Cortes Generales, mediante Ley Orgánica, podrán sustituir la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 siempre que concurran los requisitos previstos en el párrafo anterior.”

En definitiva, que, de comú acord, els polítics espanyols de 1980, no sols no es van sotmetre al principi de la legalitat que derivava de la Constitució –aquest que tant predica Rajoy-, sinó que el van conculcar amb una gran martingala: reformant una llei orgànica que “corregia” (il·lícitament) el text constitucional.

Que ho expliquin, doncs, als catalans, si no es poden arbitrar solucions polítiques per resoldre problemes polítics reals quan, de veritat, les solucions se cerquen i es volen trobar!

No m’és fàcil escriure un article per discrepar del publicat al diari Menorca el passat diumenge per J. Bosco Faner, prevere que estimo i valoro tant per la seva obra cultural com pel seu compromís amb l’Església i la societat, i no m’ho és perquè he de reconèixer que discrepo substancialment del que hi diu, no tant perquè sigui molt crític amb el programa laïcitzant del PSOE i d’altres partits d’esquerra davant les properes eleccions, com perquè, en el fons, defensa que es mantingui el concepte de “cristiandat” en els textos constitucionals i en l’actuació política.

Més enllà que la majoria de preguntes que es fa a la darrera part de l’article jo les respondria positivament (crec, per tant, que la gent del nostre país té dret a conèixer d’on sorgeixen els seus valors fonamentals, que la dimensió religiosa és pròpia de l’ésser humà, que la política persegueix el bé comú, o que la religió mereix un espai significatiu), he de dir, però, que discrepo que la política del nostre país hagi de situar el catolicisme en espais de l’esfera pública.

Estic d’acord amb Faner que l’oblit del catolicisme a l’àmbit polític no ens durà a la regeneració. Més encara, penso també com ell que seria un error oblidar què ha significat el cristianisme en la configuració d’Europa, però dit això he d’afegir que, des del meu punt de vista, tant a nivell constitucional com en l’actuació dels poders públics, Espanya ha d’optar, en el futur, per la laïcitat, la qual cosa significa que l’Estat, sense abonar-se a cap credo, ha de respectar l’exercici de totes les opcions religioses, sempre que aquestes no impliquin una imposició als altres i no contravinguin drets protegits constitucionalment.

Sóc conscient que s’hi s’opta per aquest principi en el camp polític, el pensament religiós (per tant, el cristianisme) quedarà a la intempèrie, però dubto molt que aquesta situació li sigui perjudicial. En efecte, si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és com jo l’entenc), hem de fixar-ne clarament el sentit: laïcitat implica que creients i no creients acceptem el pas al domini profà de certs valors que pertanyien tradicionalment al domini sagrat; que acceptem, per tant, l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament). I l’exemple a seguir és, em sembla, el de França, on el debat sobre la laïcitat ha seguit un procés modèlic.

A conseqüència de la Revolució Francesa, durant tot el segle XIX es va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de mantenir la confessionalitat, lluita que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació Esglésies-Estat) que és encara vigent. Aquesta, en proclamar la separació de l’esfera religiosa de la política, implicà, en paraules de Guy Haarscher, que “l’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, a l’hora que garanteix la lliure expressió de cadascuna d’aquestes dins de certs límits”.

Arribats a aquest punt i acceptant que la secularització del món ha devaluat el poder i la influència de l’Església catòlica, la pregunta clau que ens hauríem de formular els creients és: ¿comporta aquesta pèrdua de poder de l’Església una depauperació forçosa del pensament catòlic o, ben al contrari, aquesta situació de precarietat el pot enriquir i vigoritzar?

Si seguim el raonament de J. Bosco Faner, sembla que la secularització progressiva influirà negativament en l’evolució de la societat. Per això, emparant-se en “una tradició singular on es produeix l’encontre dels valors propis del cristianisme amb els diversos cicles culturals: la llibertat essencial de l’ésser humà, la dignitat de la vida de qualsevol…” el prevere reclama que es mantingui “el model d’una societat que té les seves arrels en el cristianisme”.

No dubto de la importància que pugui tenir un determinat model en la configuració d’una societat, però dubto, en canvi, que aquest sigui definitori d’una determinada manera de viure. Des del meu punt de vista, no és tant el model com l’auctoritas –concepte aquest que fa referència al prestigi (a la capacitat de convèncer) i no al poder real- de l’Església (entenent com a tal el conjunt de la jerarquia i dels fidels catòlics) allò que pot marcar el present i el futur dels valors cristians al si de la societat.

Crec, en conseqüència, que no són les posicions de privilegi polític (constitucional o legislatiu) en camps com el de l’ensenyament i de l’educació que retornaran a l’Església la seva influència damunt la societat. Més encara, estic convençut que actuant a la intempèrie –és a dir, des d’una absoluta separació Església-Estat i sense cap privilegi reconegut- l’Església podrà aprofundir molt més en el pensament religiós.

Antoni Puigverd afrontava aquesta mateixa qüestió en un article publicat a El País, el juliol de 2004, i escrivia: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

Si el lector no comparteix aquesta anàlisi freda i racional de la realitat, aleshores no cal que continuï perquè, seguint les estructures mentals del sil·logisme escolàstic, em dirà que nega la premissa major. Però si hi està d’acord, o mínimament d’acord (encara que no li agradi la situació que descriu), o fins i tot si es mou en el dubte de saber si el senyor Puigverd pot tenir o no raó, jo li demano que segueixi llegint, perquè el que jo simplement voldria apuntar (en la línia de l’articulista citat, i sempre amb el més exquisit respecte als qui puguin discrepar-ne) és que, a Espanya (i segurament també a Itàlia), l’oficialisme de la religió catòlica (oficialisme de dret fins al 1978 i encara de fet a partir d’aquesta data per mor dels privilegis establert als Acords amb la Santa Seu) ha debilitat el nivell intel·lectual de la religió, i això per una raó molt simple: perquè entre nosaltres –com diu Puigverd “la Iglesia española tiene (exceptuados los trágicos años de la Guerra Civil) una nula tradición de combate intelectual y una feligresía que cuadra bien con la metáfora del rebaño, pero que está muy poco acostumbrada a enfrentarse proféticamente a las dificultades”.

En efecte, la llarga tradició d’oficialisme (i, doncs, de privilegi) que sempre ha gaudit la religió catòlica en el nostre país, i la indiscutible influència amb què tradicionalment s’ha vist revestida, li ha implicat una existència tan planera i tan a redós del poder real (polític i econòmic), que l’Església espanyola no ha necessitat de pensadors que es forgessin en la dificultat o que vetllessin les seves armes intel·lectuals, conscients que, en un moment o altre, haurien de presentar batalla. L’Església espanyola ha tingut, doncs, teòlegs, guardians del dogma i, sobretot, panegiristes avant la lettre, però no ha tingut intel·lectuals que hagin exercit una destacada influència dins la societat. Aquesta és, potser, la causa i (alhora) l’explicació del problema.