Archive for Abril de 2010

Garzón o la ruptura del pacte constitucional

25 Abril 2010

La deriva que està duent el que podríem denominar com a “cas Garzón” pot conduir a una crisi del nostre sistema democràtic de conseqüències imprevisibles. Perquè, ens agradi o no, i en siguem o no conscients, posant Garzón en el punt de mira dels seus atacs, una extrema dreta que pensàvem que ja no existia ha decidit utilitzar el jutge per contraatacar la política revisionista d’un govern, com el de Zapatero, que ha decidit disfressar la seva incompetència amb actituds populistes, com per exemple les derivades de la Llei de Memòria Històrica. Fet que ha provocat que una esquerra profundament desorientada, en veure’s sorpresa per aquests atacs, hagi decidit situar Garzón per damunt de la Llei, impedint que se’l pugui jutjar, com si d’un monarca qualsevol es tractés. Actitud que, des del meu punt de vista, és tan greu com l’anterior.

Dit això, sé d’entrada que l’esquerra d’aquest país em descriurà com a filofeixista, pel fet de desqualificar la Llei de Memòria Històrica, una llei que no tinc cap inconvenient d’acceptar des del punt de vista intel·lectual i ideològic. El problema és que, basant-nos en aquesta norma –que, repeteixo, qualsevol demòcrata pot acceptar (i jo entre ells)- hem trencat el pacte no escrit (però real) en què es va fonamentar la reforma política duta a terme per Adolfo Suárez: la que va permetre el pas del franquisme a la democràcia sense ruptures i per un ampli consens.

Com la majoria de demòcrates antifeixistes, jo estava aleshores per la “ruptura” contra el règim de Franco, però aquesta postura no va ser la posició triomfant, entre altres coses perquè els demòcrates antifranquistes érem una minoria i no vam poder imposar la nostra manera de pensar.

Suárez, amb la seva proverbial habilitat, ens va dur a la música, com diem vulgarment, però ho va fer a canvi que els franquistes amb càrrecs institucionals se suïcidessin. Això ens pot semblar avui una metàfora, i segurament ho és, però que algú m’expliqui, sinó, com hem de definir la decisió dels “procuradors a Corts” franquistes de votar “sí” a la Llei de Reforma Política, una llei que reconeixia els partits i destrossava tot l’entramat “immutable” de les dites Lleis Fonamentals (de fet, n’hi va haver dinou que van votar-hi en contra, però no van ser suficients per paralitzar aquell harakiri col·lectiu).

L’harakiri tenia, però, contrapartida: que nosaltres, els demòcrates, renunciéssim a la idea de ruptura i acceptéssim els principis de la reforma proposta per Suárez, que –no ho oblidem- implicava una amnistia que emparava, no sols els criminals d’ETA (que ja existien aleshores), sinó també tots els crims que havien comès els feixistes durant la dictadura.

“Borrón y cuenta nueva”, era la proposta de Suárez, i això és el que vam decidir fer. I aquest pacte no escrit, però real, barrava als demòcrates la possibilitat de “mirar cap endarrere”, fet que permetia que la gent compromesa amb la dictadura pogués optar per la democràcia sense que ningú no li hagués de demanar raons del seu passat.

Em direu que això no és tolerable, i potser tindreu raó, però és el que vam fer aleshores, i, gràcies a haver-ho fet, hem tingut trenta anys de convivència democràtica presidida per l’Estat de Dret que comporta la Constitució pactada del 1978.

Ara, però, emparant-nos en una llei de Memòria Històrica que als demòcrates ens sembla l’abecé de la democràcia (i que probablement ho és), hem trencat –i Garzón ha estat (com sempre) el jutge més decidit a situar-se al davant de la manifestació- l’equilibri pactat aleshores, i amb la “revisió dels crims del franquisme” de què parlava ahir Pedro Almodóvar, hem trepitjat l’ull de poll de milers de persones (moltes de les quals militen avui en el Partit Popular) que no accepten que es revisi un passat que els compromet.

I aquesta lluita és la que hem catalitzat entorn del jutge Garzón (els uns a favor i els altres en contra), cosa que fem sense adonar-nos que, actuant així, estem atacant el cor mateix de la independència judicial, doncs qüestionem un poder que és cabdal per a l’equilibri del sistema democràtic, per més que el seu prestigi –vull dir el del Poder Judicial- estigui ja sota mínims, segurament per culpa de tots.

Anuncis

Un Tribunal Constitucional caducat però legítim

17 Abril 2010

Allò que no pot aconseguir mitjançant una victòria a les urnes, el PP ho vol aconseguir impedint la renovació obligatòria dels membres del Tribunal Constitucional.

És simplement això: el PP s’empara en la Constitució i s’envolta amb la bandera nacional per exigir que la legalitat s’acompleixi, o el que és el mateix, que l’Estatut de Catalunya s’adapti a la Constitució. Però ens amaga la carta que té a la màniga: aquella que impedeix la renovació dels membres del Tribunal amb el mandat caducat. De fet, el nou ponent de l’Estatut havia de ser renovat el 2007. Fa tres anys!

Això no significa, com diuen els nacionalistes catalans, que l’actuació del Tribunal sigui il·legítima. Aquesta afirmació és, simplement, un gran disbarat, perquè l’article 17.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional diu que “los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles”. Per tant, d’il·legítim res, senyors d’Esquerra Republicana i de Convergència Democràtica de Catalunya. Les decisions del Tribunal Constitucional són legítimes i emparades per l’Estat de Dret.

Els “dolents” –dient-ho així per entendre’ns- no són els magistrats, que actuen d’acord amb els seus principis. Els dolents de la pel·lícula són els qui, tenint la obligació de complir els preceptes constitucionals de renovar els magistrats que tenen el mandat caducat, els incompleixen a consciència, perquè saben que, atesa la composició del Parlament, perdrien influència en el nomenaments.

Amic Rajoy: no siguis ja més hipòcrita i assumeix la teva responsabilitat. Acorda amb Zapatero una nova composició del TC, com t’exigeix la llei, i evita amb això que segueixi aquesta sagnia de declaracions irresponsables que, des de Catalunya, emboliquen i compliquen cada dia més la preocupant situació política del nostre país.

L’article de Fernando Onega

15 Abril 2010

Altre cop anava a escriure sobre l’absurda i perillosa pendent per la qual ens estem precipitant els espanyols. Una pendent que no ens pot conduir a altre lloc que al fracàs de l’estat de dret, que, per cert, no és una bagatel·la, sinó el més gran que hem aconseguit mai com a poble (per defectes que tingui el nostre estat de dret). En fer-ho, em trobo amb un article de Fernando Onega a La Vanguardia que m’evita d’escriure’l jo, perquè el subscric de cap a peus.


VENA ANARQUIZANTE

Fernando Ónega

Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales
Hombre, señor Rajoy, antidemocrático, lo que se dice antidemocrático no ha sido. Creo que la democracia consiste precisamente en eso: en que un montón de gente se pueda reunir a escuchar exabruptos, bajo la disculpa de que van a socorrer, salvar o ensalzar a un ilustre juez que creen cercado por el fascismo. También es democrático que el señor Jiménez Villarejo pueda decir esas frases tremebundas sobre el Tribunal Supremo y hoy disfrute leyendo lo que se escribe de él, sin miedo a que un guardia llame a su puerta. Y tan democrático es ponerlo a escurrir en los papeles como defenderlo por decir las verdades del barquero a tan reverenciados magistrados.

Lo que entristece es otra cosa: ver cómo los amigos más ruidosos de Garzón se equivocan en su estrategia de salvamento. En vez de usar argumentos jurídicos para sostener que el magistrado no es un prevaricador, se dedican a provocar al león llamándole corrupto, cómplice de torturas, o instrumento del fascismo. En vez de ensalzar al mito que veneran, se dedican a insultar al juzgador. ¿Qué piensan? ¿Que el Supremo se va a acongojar ante los improperios? Hay que ser un poco tonto del ala para pensar que así se salva al justiciable. O al revés: hay que ser muy hábil para hacernos creer a los demás que van a salvar a Garzón de la justicia, cuando en realidad lo quieren proclamar líder de las ideologías a las que une la sola mención del nombre de Franco.

Y lo que inquieta es el eco; esa corriente que va por debajo de las palabras y hace que Villarejo sea aplaudido por unos y llamado golpista por otros, o que se vea en esos actos el reflejo de dos Españas irreconciliables, con una novedad que hace saltar las alarmas: se empieza a pedir revancha donde hace 35 años hemos escrito reconciliación. Y, paralelamente, esa tendencia reciente a descalificar a cualquier institución, si sus acciones o dictámenes contradicen nuestros gustos. Ayer mismo, el responsable del PP en Baleares volvía a hablar de “cacería” porque habían descubierto las corrupciones de un compañero. Un poco antes, destacados conmilitantes suyos acusaban a la policía judicial de falsificar pruebas contra ellos. Y también ayer mi admirado Joan Ridao le decía al Constitucional que no aceptará el cambio “ni de una coma” en el Estatut. Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales.

Eso, en su conjunto, es lo más delicado de este tiempo. Yno es defendible. Si miramos a lo que se teje en torno a Garzón, suena a desafío al Estado de derecho, porque se socava su principal instrumento, que es el Supremo. Si se mira a las reacciones ante las corrupciones, no hay empacho en embarrar el sistema con el barato fin de limpiar algunos nombres. Y, si se observa el panorama general, hay un tono de rebeldía, de imposición o de negación de toda autoridad. Yo creo que nos está saliendo una vena anarquizante.

Vers la berlusconització d’España

13 Abril 2010

No és que el país en què vivim –que certament no és el d’Alícia- hagi canviat molt en aquests dies que he estat fora, sense cap connexió amb el correu ni tampoc amb internet, en un lloc on només m’han arribat els ecos de les dues grans victòries del Barça, de les quals se’n feien eco les televisions amb llengua anglesa, les quals, però, ni un dia van emetre cap notícia que fes referència a Zapatero, ni a Rajoy, ni a Garzón ni –quina raresa!- a Leire Pajín o a Dolores de Cospedal, per parlar de les dues actrius avui per avui més televisives.

I dic que no ha canviat molt perquè m’he trobat novament amb el mateix món crispat i acrític que vaig deixar, un món que sembla que pugni des del poder (i des de l’oposició) perquè la gent abdiqui de la ciutadania.

Tenc la impressió que estem avançant a cap a una cada vegada més propera italianització de la política, concepte aquest que només ha estat superat per un altre de més recent, la berlusconització, que significa el mateix, però en el seu punt més àlgid. Perquè avui sembla que tots ens hàgim begut el seny. I si el Tribunal Constitucional està ja sota mínims de credibilitat (d’altra manera hauria dictat ja sentència en el cas de l’Estatut de Catalunya), avui també ho està el Tribunal Suprem, que s’ha ficat en aquest camp de mines que ha esdevingut el jutge Garzón, que ens pot esclatar davant el nas de i deixar-nos a tots –als uns i als altres- sense referències. Que els falangistes acusen el jutge per remenar la memòria històrica, doncs els defensors de les associacions que n’han fet d’aquesta un estendard acusen també (i tu més!) els magistrats del Suprem que han de jutjar aquest assot de criminals i de dictadors de tota mena. Això, mentre el cas d’aquest megajutge ens confirma encara més en el que ja sabíem: que el Consell General del Poder Judicial (el garant de l’Administració de Justícia en aquest país!) és una simple corretja de transmissió dels interessos polítics dels partits. I si Antonio Iturmendi representava individualment els interessos del franquisme en l’Administració de Justícia d’aquest país, ara és el CGPR el qui representa corporativament els interessos dels partits que ens representem. Com que aquests són democràtics, segurament que hi hem guanyat. Però no era això el que la Constitució cercava quan va transvasar el govern dels jutges des del Ministeri de Justícia al CGPJ.

I mentre Zapatero continua essent incapaç de reconèixer que no va veure-les venir quan la crisi econòmica ens assetjava, i segueix anant sempre a remolc dels esdeveniments, Rajoy s’embranca en la seva demagògia, es mostra incapaç d’arribar a cap acord en benefici de l’Estat i permet que, des del seu partit, s’ataqui institucions com la policia o el ministeri fiscal amb acusacions que no poden provar ni demostrar, mentre esquiva com la pesta el deure polític que té d’agafar el brau de la corrupció per les banyes i dir que aquell exemple de govern que ens fregava pels nassos –el de Jaume Matas- no era sinó un niu de rates que vivia de la rapinya que exercia a costa dels ciutadans.

I tant surrealista és aquest país que, com apuntava Morán fa un parell de dies a la seva dura sabatina contra Antoni Alemany, “podria suceder que ganara el PP cuando la mierda le llega ya hasta las orejas. Algo tan berlusconiano como que a los ciudadanos les diera ya lo mismo quién abre la pinyata del poder, que incluso les otorgue más confianza cuanto más evidente es la garrapiña”. Quin consol!


%d bloggers like this: