Archive for febrer de 2013

Tunísia i Egipte: l’esperança que defalleix?

20 febrer 2013

Hamadi Yebali tira la tovallola

El primer ministre de Tunísia, Hamadi Yebali, va anunciar la seva dimissió el passat dimecres després de no haver aconseguit el suport necessari per a un govern de tecnòcrates, de manera que s’aprofundeix encara més la crisi al país africà després de l’assassinat del polític d’oposició Chokri Belaid fa a penes dues setmanes.

Pel que sembla, els que més es van oposar a la idea de Yebali van ser els seus propis coreligionaris del partit islamista Ennahda, la força més important dins de la coalició de govern. El partit, en definitiva, que després d’haver monopolitzat tota la maquinària de l’Estat, es mostra incapaç de satisfer les aspiracions de llibertat i de justícia expressades a partir de l’aixecament popular contra Ben Alí, el gener de 2011, ara fa dos anys.

Les seves tendències autoritàries, associades a una incompetència i una irresponsabilitat generalitzades, han conduït el país a una situació de cisi latent i accelerada que sembla conduir a la descomposició de l’Estat després de decennis de construcció d’institucions republicanes dignes d’aquest nom.

Pel que fa als aspectes socials, Ennahda (la versió tunisenca dels Germans musulmans d’Egipte), després d’haver fet de la identitat àrabomusulmana i de la primacia de la religió els seus fonaments ideològics, no ha trigat a dividir la població: els ciutadans que s’adhereixen a la seva ideologia són considerats bons musulmans; els qui no ho fa són exclosos i qualificats de descreients i esbirros d’Occident, fet que legitima la violència contra ells i crea greus tensions socials. La vella por a la dictadura s’ha transformat avui en una por a la mateixa societat, alguns components de la qual, encoratjats pels islamistes, esdevenen intolerants envers totes les diferències fins al punt que les agressions contra els “incrèduls” s’han multiplicat.

S’ha esvaït, doncs, el somni d’una societat pacífica, plural i tolerant (que és el que perseguien els inductors de la dita “primavera àrab”) on la cohabitació entre tots els ciutadans sigui possible amb igualtat de deures i de drets.

D’altra banda, els indicadors econòmics testimonien un enfonsament de l’economia, independentment dels esforços que faci el govern per amagar la realitat. El declivi econòmic, que s’ha accelerat des de l’accés al poder dels islamistes, afecta tots els sectors a una escala tan gran que el desenvolupament de l’economia posa en perill la capacitat del govern per complir els seus compromisos. El resultat, doncs, que podem esperar és que el país vegi com s’esfondra el deute sobirà i el seu sistema bancari.

Egipte: la llibertat sota control

I què podem dir d’Egipte, d’aquell país on encara ressonen els crits de “Llibertat! Llibertat! Llibertat!” a la plaça Tahrir? Al començament de 2011, Moubarak ostentava el poder i governava el país amb una mà de ferro. Però al país n’estaven farts i no van dubtar de sortir al carrer (encoratjats pels tunisencs) i d’ocupar les places públics, prometent que no retornarien a les seves cases si no recuperaven la llibertat. Doncs bé, quan Moubarak va abandonar el poder, l’11 de febrer de 2011, els egipcis se’n va alegrar, convençuts que recuperaven aquesta llibertat perduda i negada repetidament. Què en queda, però, avui, d’aquesta esperança?

La Constitució egípcia adoptada el passat 25 de desembre imposa noves limitacions a la llibertat dels mitjans de comunicació i nombroses disposicions inquieten els partidaris de la llibertat. Sense anar més lluny, l’article 44 criminalitza “l’insult als profetes” i l’article 48 autoritza els tribunals a tancar els diaris, ràdios i televisions que “no respectin el caràcter sagrat de la vida privada dels ciutadans i els imperatius de la seguretat nacional”.

L’article 215 fa desaparèixer l’Alt Consell de la premsa, un òrgan elegit, en benefici d’un Consell nacional dels mitjans de comunicació encarregat de posar en solfa “mecanismes d’enquadrament de les reglamentacions que garanteixin el compromís dels mitjans en favor del respecte dels criteris professionals i ètics”, criteris que no defineix ni diu qui els ha de definir.

És possible l’esperança?

Davant aquests fets que mostren al món la vertadera cara dels Germans musulmans i d’Ennahda, grups polítics que s’han convertit en els dominadors d’aquests països i en els garants de la sharia en els seus països respectius, és difícil sentir-se esperançats, per més que hi ha encara qui no ha perdut la i la il·lusió, com l’escriptor egipci Gamal Al-Ghitany, que ha llençat un manifest publicat al diari Al-Watan d’El Caire, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier International. L’aporto aqui perquè m’ha semblat encoratjador. Diu:

Gamal

L’escriptor i novel·lista Gamal El-Ghitani (Photo: Ayman Hafez)

“No ens hem d’abandonar a la desesperació davant la força dels Germans musulmans i d’altres corrents extremistes. Això constitueix una catàstrofe per a Egipte però nosaltres no hem esgotat tots els mitjans de posar-hi remei. És cert que, cada dia, ells destrueixen un poc més l’Estat, desmantellen la justícia, els mitjans i preparen l’assalt que els ha de permetre controlar tot l’univers islàmic. Però davant aquesta ofensiva, veiem igualment els signes d’una resistència popular.

Avui, el règim dels Germans musulmans no canviarà per via electoral. Ells volen instal·lar-se perpètuament i s’han proposat l’objectiu de canviar la identitat egípcia i l’islam que s’hi practica. Els egipcis tenen la impressió que se’ls vol imposar un islam estrany al que ells estaven adherits de feia segles. És per això que comencen a resistir-s’hi, sobre tot les classes mitjanes que es beneficien d’un cert nivell d’educació. Per primer cop dins la nostra història assistim a protestes contra els imams després de la pregària del divendres. Això s’ha produït a moltes mesquites, en una de les quals pregava Mohamed Morsi en persona. A Alexandria, s’acabà en una batalla campal quan l’imam Ahmed-Al-Mahlaoui va voler fer de la seva pregària un discurs polític. Jo conec també joves que comencen a pregar fora de les mesquites, que s’han convertit en un lloc de propaganda dels Germans musulmans. EL fenomen més interessant radica en la reacció als islamistes que van dir que no calia desitjar un bon Nadal als coptes. Quina idea absurda i perillosa. Mai no havia vist res semblant a l’islam en general, ni a Egipte en particular. La reacció dels egipcis no s’ha fet esperar. Contràriament al que ha succeït anys anteriors, i sense que s’hagi organitzat prèviament, totes les esglésies han vist com molts musulmans els mostraven la solidaritat. Els egipcis comencen, per tant, a oposar una resistència cultural a les idees que són estranyes al seu islam. Alguns dies abans de Nadal, el cap de l’exèrcit, Abdel Fattah Al-Sissi, va enviar una delegació d’alt nivell a la catedral. Després, el mateix dia de Nadal hi va enviar el comandant general per felicitar [els coptes] en nom seu.

 La mentida organitzada per les forces polítiques vingudes de la prehistòria, les seves temptatives de destruir l’Estat i d’imposar les seves idees no serà acceptat fàcilment. Ells s’hauran d’enfrontar a una resistència que sobrepassa les organitzacions polítiques, i també a les veus que s’eleven –de poetes, de novel·listes i de periodistes-, que expressen tots amb força el seu rebuig al perill que els amenaça.”

Anuncis

Jacques Julliard: un assaig sobre l’esquerra a França

17 febrer 2013

L’analista Benjamin Caraco creu que l’any 2012 serà clau en el pensament de l’esquerra francesa gràcies a l’obra que ha publicat Jacque Julliard: Les Gauches françaises. 1762-2012: Histoire, politique et imaginaire (Flammarion, 2012). Diguem que la tasca de Julliard no era fàcil perquè convé en primer lloc definir l’esquerra, que és un objecte de contorns fluctuants si tenim en compte el debat polític, i més avui quan la rellevància d’una distinció dreta-esquerra es troba qüestionada. Julliard creu, però, que la distinció existeix, i no sols a França sinó també a la majoria de països, entre els quals cita els Estats Units i la Gran Bretanya com a paradigmàtics d’aquesta distinció. Dit això es demana:

Què és l’esquerra?

Per a Julliard, l’esquerra reposa encara avui sobre tres pilars: 1) el retrobament de dues grans idees, la idea de progrés i la idea de justícia; 2) l’individualisme com a base de la idea d’igualtat; i 3) la democràcia entesa com la sobirania del poble. L’esquerra seria, doncs, per a Julliard el “Partit del progrés, el partit de l’individu i el partit del poble” . Més enllà d’això, Julliard troba en les relacions entre el poble i la burgesia un factor explicatiu poderós de la història de l’esquerra, diferent segons els llocs. Per exemple, a Alemanya els obrers han estat des de Bismarck socialment integrats, però no han estat tinguts en compte políticament. A França, en canvi, ha succeït el contrari: han estat integrats políticament però no han estat tinguts en compte socialment. Per tant, no podríem comprendre les estranyes figures de ballet que en conjunt constitueixen la història de l’esquerra si negligíssim la tensió permanent entre la seva unitat política i la seva diversitat social.

On va l’esquerra?

La història de l’esquerra comença amb les Llums del segle XVIII, que, curiosament, no són d’esquerra, però de les quals aquesta se’n reclama hereva. Tanmateix, com veurem al final d’aquest article, avui sembla que la dreta vulgui contradir aquesta interpretació.

Centrant-nos en els darrers setanta anys, Julliard creu que 1945 marca a França la fi de la síntesi que, de l’esquerra, havia fet Jean Jaurès entre reforma i revolució, i obre un període paradoxal, on l’esquerra és molt forta però difícilment governa a causa de la dualitat entre el partit comunista i els partits que encarnen el socialisme.

Si bé el 68 francès demostra que l’esquerra pot existir fora dels partits, l’experiència Mitterrand (a partir de 1981) instal·la el Partit Socialista com un partit de govern, amb els efectes perversos que això implica. Fins al punt que, segons Julliard, a partir de l’elecció de François Hollande, el PS ha esdevingut el partit de la “classe mitja assalariada” amb un petit marge de maniobra per establir “una socialdemocràcia de tercera generació”.

La conclusió que tanca el seu anàlisi és particularment interessant per comprendre la situació actual que ens permet observar l’afebliment de la divisió esquerra-dreta un cop ha fet crisi la idea de progrés, com podem veure si observem el que succeeix amb l’ecologia (“Per primer cop – escriu Julliard-, un partit que es reclama de conservació i no de progrés, el Partit ecologista, ha estat admès plenament al si de l’esquerra”) i amb la pèrdua alhora per part de l’esquerra d’un “agent històric”: la classe obrera.

Això significa que l’esquerra ha de construir “un nou programari” tenint en compte els canvis que s’han produït des de 1945. L’esquerra –diu Julliard- ha esdevingut el partit de l’individu i, si no vol desaparèixer, ha de reflexionar sobre els seus fracassos: haurà, per tant, de restaurar la idea del Mal i també la seva idea de l’home i de la societat. L’esquerra, doncs, no es pot estalviar aquesta reflexió si no vol córrer el risc d’enfonsar-se en les prediccions tocquevillianes del despotisme democràtic. Una de les claus per evitar això és, creu, l’enfortiment de la participació, d’aquesta “democràcia del públic” que reclamen avui els ciutadans –a casa tenim un exemple en les ILPs (Iniciatives legislatives populars) per més que sovint no combreguem amb el seu contingut-. I això perquè avui, a la major part de les societats, sembla que es produeixi una cursa, aparentment contradictòria, entres dos corrents dins la societat: el que porta els ciutadans a la indiferència i el que desperta en ells les ganes de participar. I l’esquerra no es pot permetre el luxe de no donar resposta a aquesta realitat.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece

 

La utopia de la dreta

En una entrevista publicada a nonfiction.fr , Julliard es refereix també a la nova utopia de la dreta: la del liberalisme, o més exactament –car ell creu que el liberalisme és una bella paraula- a la nova “filosofia de la llibertat”. Hi ha –diu- una utopia neoliberal que és l’ideal d’una societat automàtica. D’una societat que funciona pràcticament sense intervenció humana, perquè els mecanismes del mercat són bons i condueixen al més gran progrés possible a cada moment. Val a dir tanmateix que aquesta no és la doctrina del liberalisme clàssic, que es fonamenta en la llei, la qual implica una sèrie de controls, limitats és cert, però que donen pas a un capitalisme que es desplega a l’interior del sistema parlamentari, d’un sistema, per tant, regulat pel dret, mentre que en el pensament dels neoliberals americans (i en els de casa nostra que els imiten) el que es persegueix és d’alguna manera la destrucció d’aquest Estat de dret. Em refereixo al neoliberalisme que demana, per exemple, la privatització de les presons perquè –diuen els neoliberals- una empresa privada podrà fer de guardiana dels condemnats en millors condicions i amb un millor confort per als detinguts i d’una manera més barata per als contribuents. Estem, doncs, davant un pensament en el qual el que es fa és una renúncia a les prerrogatives de l’Estat, als drets sobirans de l’Estat, i que ressalta la idea que, tan com menys controlada es troba una societat, més bé funciona. El neoliberalisme ens enfronta, per tant, a una nova utopia que –val a dir-ho- és la contrària de les utopies d’esquerra que constrenyen totes la llibertat, ja que reserven a l’Estat un paper resdistribuïdor, que eviti les desigualtats entre els ciutadans. Una utopia que, tanmateix, no té cap arrel en el pensament clàssic de la dreta. Agafeu, si més no, l’obra de de Joseph de Maistre (1753-1821), guru del pensament de la dreta del seu temps i enemic mortal de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, i no hi trobarem mai cap afirmació en el sentit que la societat és bona per naturalesa, ni tampoc que l’home és bo naturalment. Curiosament, sembla que avui la dreta neoliberal no es miri en pensadors conservadors com l’esmentat sinó en els del segle de les Llums, on se’ns diu, en efecte, que cal alliberar l’home de les coercions.

En tot cas jo m’alarmo quan veig que el neoliberalisme es reclama avui deutor del Segle de les Llums, perquè tinc la impressió que és tot el contrari i que ens acabarà duent vers una societat que els pensadors de les Llums segurament detestarien. Però el pitjor que observo avui no és això. És que l’esquerra no sembli conscient del fenomen que vivim, d’una realitat que l’arracona i la deixa en terra de ningú, mentre perd, dia rere dia, el suport d’una base social que se sent desconcertada i sense un cos ideològic que li doni sentit.

Mali: un conflicte on els perdedors són els drets humans

10 febrer 2013

Tres setmanes després de l’inici de l’operació militar francesa contra els grups armats islamistes al nord de Mali, d’on han estat expulsats de les ciutats, el president francès ha visitat aquest país africà per donar suport a les tropes franceses i reunir-se amb les autoritats malianes. I per rebre de passada un petit bany de masses com el de Nicolas Sarkozy a Bengasi el 2011, després de la caiguda del coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia.

Encertava el corresponsal de La Vanguardia en afirmar que, en l’àmbit intern, la intervenció a Mali –avalada pel 75% dels francesos, segons un sondeig de l’institut BVA– ja li ha servit per recuperar una mica la minvada popularitat, que ha pujat –per primera vegada des que va ser elegit– del 40% al 44%. La percepció del president francès com un home competent i capaç de prendre les decisions necessàries ha avançat de manera considerable (del 38% al 46% i del 31% al 48%).

Hollande s’ha desplaçat, doncs a Mali, on ha romàs menys de 24 hores, en un moment que les operacions militars no s’han acabat ni de bon tros. Perquè expulsats de les ciutats que havien pres la primavera passada, els islamistes s’han replegat a les muntanyes, però no estan definitivament vençuts. A més, la regió de Kidal, al nordest del país, no està del tot controlada, encara. Tanmateix, Holande ha estat rebut pel president interí del país, Dioncunda Traoré; ha visitat la ciutat de Tombuctú i les tropes francomalianes que hi ha desplegades, i ha dinat a la capital, Bamako en companyia del seu ministre d’Afers Exteriors, Laurent Fabius; del de Defensa, Jean-Yves Le Drian, i del de Desenvolupament, Pascal Canfin. “Avui és la jornada més important de la meva vida”, ha declarat.

Curiosament, doncs, als ciutadans sembla que ens agradi la carnassa, ja que, si més no en una primera intervenció (recordeu les de Bush pare a la Guerra del Golf per expulsar les tropes de Sadam Hussein de Kuwait el 1991, la de Bush fill contra les suposades armes de destrucció massiva de l’Iraq el 2003 o bé l’actuació britànicofrancesa contra Gaddafi el 2011), sempre aconsegueixen el suport massiu de la gent, encara que, en molts cops els problemes de fons segueixen latents. Penseu en el cas de l’Iraq, on la pau és lluny d’haver arribat, o bé en el de Líbia on, no sols no s’ha consolidat encara una democràcia sinó que, amb la desaparició de Gaddafi, s’ha produït el caos més absolut de la vigilància fronterera de Líbia, amb greus conseqüències per a Europa, ja que ha propiciat un augment del tràfic d’immigrants clandestins, de drogues i d’armes, que han fet fort els grups gihadistes del Sahel.

La rebel·lió dels tuaregs: del MNLA al AQMI

L’Azawad és la regió més meridional del Magrib, incorporada a Mali i a Níger, que ha estat marginada tradicionalment pels governs i s’ha convertit als darrers anys en un territori propici per a l’actuació dels tuaregs organitzats en el MNLA (Moviment Nacional de l’Alliberament de l’Azawad), grup guerriller que va aprofitar les crisis políticomilitars de Bamako per conquerir gran part de l’Azawad i ofegar-se gairebé immediatament en el propi triomf.

El conflicte a Mali enfrontà dins l’any passat l’exèrcit regular d’aquest país als rebels tuareg del MNLA i del moviment salafista Ansar Dine, juntament amb altres moviments islamistes. S’activà el 17 de gener de 2012 amb l’atac als campaments militars malians del nord del país. El MNLA reclamava l’autodeterminació i la independència d’Azawad, corresponents a les tres regions de Kidal a Mali, Tombuctú i Gao. El 5 d’abril de 2012, amb l’adquisició de Douentza, els rebels tuaregs anunciaren la fi de la seva ofensiva i declaraven el dia després la independència de l’Azawad.

Mali

Acabades les hostilitats amb l’exèrcit de Mali a principis d’abril, el MNLA i els islamistes intentaren reconciliar les seves diferències d’opinió que van aflorar immediatament a l’inici del nou estat. Enfrontats bèl·licament, el conflicte es va estendre per tot el territori, i pel de juliol de 2012 els tuaregs ja havien perdut el control de les principals ciutats del nord de Mali. Els qui finalment es van dur el gat a l’aigua van ser els rebels salafistes del GSPC (The Salafist Group for Preaching and Combat), especialitzats en el segrest d’occidentals, grup que el 2007 va entrar a l’òrbita d’Al-Qaida amb el nom de AQMI (desconec que signifiquen les sigles), el qual va assumir el poder dins l’any passat gràcies als suports interessats d’un sector de l’exèrcit algerià i la contractació –amb diners obtinguts pel contraban de drogues a Europa- dels mercenaris tuaregs que havien tornat de Líbia després del derrocament de Gaddafi amb un formidable arsenal i una excel·lent preparació militar, més que sobrada per conquerir l’Azawad però insuficient per enfrontar-se a França.

La violació dels drets humans

La repressió iniciada per l’exèrcit regular de Mali contra els rebels ha conduït a una cacera indiscriminada de la minoria ètnica tuareg i àrab a la qual la majoria negra acusa de donar suport als guerrillers islamistes que van imposar la llei i el terror durant mesos al nord de Mali i ara s’han batut en retirada davant l’avanç de les tropes francomalianes.

Els ministres europeus d’Afers Exteriors, reunits a Brussel·les, es van declarar alarmats davant les acusacions de violacions dels drets humans, i van exigir a les autoritats de Mali que “investiguessin immediatament” les denúncies de represàlies. “Tots els autors de violacions dels drets humans han de ser fets responsables dels seus actes”, van assenyalar en una declaració escrita els ministres dels Vint-i-set, que van demanar a més a més “la mobilització ràpida d’observadors”.

Hollande en Mali

Aquests mateixos ministres europeus han celebrat que el Tribunal Penal Internacional hagi obert una investigació sobre el tema, després que l’ONU denunciés abusos greus contra la població civil comesos tant per part dels grups armats islamistes, que controlaven el nord de Mali des del passat mes de juny, com en les zones que s’havien mantingut sota control de Bamako.

Fa pocs dies, Amnistia Internacional, que ha estat a Mali per quarta vegada des que començà el conflicte pel gener de 2012, ha fet públic un informe mitjançant una roda de premsa a la seu d’Amnistia internacional a Bamako, en el qual constata abusos greus contra els dret humans, amb homicidis i allistament de fillets i filletes soldats per part dels grups armats.

És evident que la resposta cruel de l’exèrcit malià es correspon a una actuació també cruel dels grups armats islamistes. Tots, doncs, han contribuït a la violació dels drets humans. El més greu és que les acusacions afecten també a les tropes franceses; fonamentalment, per l’atac aeri que va tenir lloc a Konna el passat 11 de gener.

Un futur incert

Els ministres europeus d’Afers Exteriors han demanat a les autoritats de Mali que apliquin com és aviat millor el “full de ruta” polític per a la postguerra, aprovat per unanimitat encara no fa quinze dies pel Parlament de Bamako, i han fet una crida per establir un diàleg que inclogui totes les poblacions del nord i tots els grups polítics que rebutgen el terrorisme i reconeixen la integritat territorial de Mali.

El que queda, però, enlaire, és el futur dels tuaregs. Els francesos –que s’han convertit en el braç armat de la pau (¿?)- ja han afirmat que no recolzaran mai un “Estat tuareg”, però exigeixen que es reconegui el que ells qualifiquen com “l’especificitat dels tuaregs” (especificitat que no concreten i que, com tota aquesta mena d’especificitats, no és sinó un brindis al sol), als quals exigeixen, a més, que es pronunciïn clarament contra el terrorisme.

Egipte, els artistes i la llibertat d’expressió

2 febrer 2013

El règim nazi va prohibir l’Art Modern, que va condemnar per degenerat. D’acord amb la seva ideologia, l’art s’havia desviat de la norma prescrita, de la bellesa clàssica. I per això mateix, els artistes d’avantguarda alemanys eren considerats enemics de l’Estat i també una amenaça a la nació alemanya. De fet, molts van haver de marxar a l’exili i allí van perdre la seva reputació i, també, la credibilitat. I tan arrelada era aquesta idea entre els nacionalsocialistes, que, el 1937, van organitzar una exposició difamatòria, Entartete Kunst (art degenerat), a Munic, que posteriorment va viatjar a onze ciutats d’Alemanya i Àustria. El programa va ser concebut com una condemna oficial de l’Art Modern i va incloure més de 650 pintures, escultures, gravats i llibres de les col·leccions de trenta-dos museus alemanys.

El mateix comença a succeir avui a l’Egipte del president Mohamed Morsi on els Germans Musulmans i, especialment, els portaveus més destacats del moviment salafista, han iniciat una companya, no ja contra l’Art Modern, sinó contra tots els artistes en general, comprenent-hi els escriptors i, en definitiva, tots els qui treballen per la cultura des de la llibertat.

Els menys radicals dels islamistes estarien disposats a acceptar “l’art que té un bon sentit” (naturalment que reservant-se ells el dret a definir quin és aquest), però un corrent cada cop més ample entén que l’expressió artística (de la naturalesa que sigui) és una forma d’occidentalització que encoratja els valors contraris a la tradició islamista del país. I això fa que els artistes siguin atacats pels líders religiosos i abordats sovint enmig del carrer, on els partidaris dels Germans Musulmans actuen molts cops amb impunitat.

Naturalment, des del punt de vista dels artistes, els límits que imposen els religiosos són un atac contra les llibertats arrabassades després de la revolució de 2011. I no tan sols això, perquè són també, una escomesa inacceptable contra la identitat cultural del país.

Ara fa un any, un cop va ser elegit el primer parlament democràtic, format amb un 70 per cent d’islamistes, milers d’artistes van convergir vers l’òpera del Caire per demanar al primer ministre elegit que respectés la llibertat d’expressió. No va servir de gaire aquesta exigència, perquè les tensions s’han produït des del primer moment.

Fa un parell de setmanes, el portaveu del moviment salafista Abdel Moneim Al-Shahat, va titllar d’infidel Naguib Mahfouz (premi Nobel de literatura el 1988) i declarà tot seguit que els seus llibres encoratjaven l’ateisme i l’homosexualitat. Més esperpèntic encara: Al-Shahat es va referir també a les construccions de l’època dels faraons dient que aquestes promouen una cultura que no honora el Déu vertader, i declarà que la democràcia era un pecat. De manera que promulgà tot seguit una fatwa cridant a destruir l’esfinx i les piràmides de Gizeh. I poca broma, perquè fa 12 anys, el Mul·là Omar, que va ser el líder dels talibans de l’Afganistan i dirigent de facto d’aquest país entre els anys 1996 i 2001, va fer destruir els Budes de Bamian, que la Unesco havia declarat Patrimoni de la Humanitat.

Darrerament, predicadors islamistes han atacat públicament la immoralitat de certs artistes egipcis. Per bé que, encara no fa un més, l’actriu Elham Shahin ha guanyat el procés que havia posat en marxa contra el xeic Abdallah Badr, el qual, després d’un programa de televisió, la va insultar, com també a d’altres actrius i realitzadors, alhora que declarava que estava maleïda que i no entraria mai al paradís per immoral.

Aquest fet –i la possibilitat que l’actriu insultada pogués anar als Tribunals i guanyés el plet- ens serveix encara d’esperança –la primavera, per tant, no s’ha esvaït del tot-, perquè el xeic Abdallah Badr ha estat condemnat a un any de presó i a pagar una multa de 2.300 euros. Tanmateix, ens obliga també a contemplar el perill d’una islamització que pot acabar malmetent les esperances (en gran part frustrades) que va provocar la revolta democràtica de 2011, amb les grans manifestacions de la plaça Tahrir i el derrocament de Mubarak.

Mohamed Morsi neda entre dues aigües, perquè fa uns mesos va acceptar de trobar-se amb un grup d’artistes al palau presidencial d’El Caire. A la sortida, el president va declarar als artistes que el seu treball comptava per a l’Estat, i que la cultura era un dels pilars d’Egipte. Però la reacció no es va fer esperar i nombrosos líders islamistes han criticat aquesta aproximació de Morsi als “pecadors” fins al punt que, segons he pogut llegir en una la crònica d’un periodista egipci en el portal d’un diari francès, el xeic Wagdi Ghoneim ha penjat un vídeo a You Tube (que no he trobat) sota un títol que formula amb una pregunta: “És art, això?”. No cal dir que és negativa la resposta que se’n dedueix, segons ens explica Rowan El Shimi (que així es diu el periodista). I els atacs d’aquest xeic no acaben aquí, ja que ha acusat el president Morsi d’establir lligams amb els artistes immorals. No cal dir que aquest home proposa la sharia com a únic camí viable per al futur d’Egipte. En definitiva, que el país no es reguli per una constitució democràtica sinó per les lleis religioses de l’Islam.


%d bloggers like this: