Josep Maria Quintana

“Diàlegs de carmelites” és una obra dramàtica que va escriure Georges Bernanos el 1948 basant-se en una novel·la de Gertrud von Le Fort, “L’última al cadafal”, on es recrea l’execució de les carmelites de Compiègne, guillotinades en el que avui és la “Place de la Nation” durant el Terror de la Revolució Francesa. L’obra és molt coneguda perquè, a més del text de Bernanos, el compositor Francis Poulenc va compondre una òpera homònima, que s’estrenà a Milà el 1957, alhora que Philippe Agostini duia la mateixa història a la gran pantalla l’any 1960, cinta que es pot trobar a internet encara que amb una qualitat no gaire bona.

El fet real es basa, doncs, en l’execució d’unes monges carmelites que foren condemnades per “maquinar contra la República” per haver-se negat a renunciar als seus vots monàstics, tal com ordenaven les autoritats revolucionàries franceses quan manaven els jacobins.

Es tracta, doncs, d’un cas molt clar de “desobediència civil”: les monges se senten vinculades per uns vots i consideren que l’ordre política que reben és clarament injusta. I abans de faltar a la promesa feta davant de Déu, decideixen desobeir els homes i accepten el martiri. De fet, l’Església catòlica va reconèixer el seu gran sacrifici i el papa Pius X les beatificà el 27 de maig de 1906.

Tant el film, com el text de Bernanos, com l’òpera de Poulenc, volen ser una condemna de la pena de mort i de la repressió de les llibertats, un al·legat contra el despotisme, la tirania i les dictadures de tots els signes, i una reprovació clara de l’ús del terror per imposar les idees, fer callar la dissidència i sotmetre als ciutadans.

Penso, però, que més enllà de tot això, Bernanos cerca bàsicament de fer un elogi clar de la coherència de la persona (en aquest cas de les monges carmelites de Compiègne) quan, davant l’acatament d’una llei que es considera injusta, la persona prefereix morir a abdicar de la seva fe. Realitat que podríem estendre també a la seva ideologia, a la seva manera de pensar, al compromís que ha pres davant de Déu i/o, simplement, dels homes.

He pensat en aquesta obra després de contemplar el judici a què s’ha hagut de sotmetre el president Torra per haver desobeït la Junta Electoral de Catalunya (JEC) quan aquesta li ordenà que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral del passat mes de març.

Aleshores, el president es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà, desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual, però, li va suggerir que obeís les ordres de la JEC.

En negar-se a fer-ho, aquesta li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què havia pogut incórrer. Aquest darrer acord fou, però, recorregut per la defensa del president davant del Tribunal Suprem, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, petició que li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i la substitució de la pancarta vetada, que demanava la “llibertat dels presos polítics i dels exiliats” per una altra que defensava la “llibertat d’expressió”.

Òbviament, Torra, que ha estat jutjat aquesta setmana pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no s’enfronta a una pena de mort, sinó a una possible inhabilitació, que, si acabés agafant fermesa, l’obligaria a abandonar el càrrec que ostenta. Déu n’hi do les conseqüències polítiques que aquesta decisió tindria!

Però més enllà d’aquestes possibles conseqüències i de valorar el fet en sí de la desobediència, el més remarcable de tot són, des del meu punt de vista, els arguments que Torra i els advocats han fet valer en la seva defensa davant el Tribunal.

En efecte, Torra, que -no ho oblidem-, a diferència de les monges franceses, acabà claudicant i, doncs, acatant l’ordre que havia rebut de la JEC (i el mateix va fer a les darreres eleccions de novembre), un cop s’ha assegut davant del tribunal, ha argüit  que, des del seu punt de vista, la JEC pretenia fer-lo caure en prevaricació política del mandat parlamentari i social que ell tenia amb una “ordre taxativa”, que ha qualificat d’ “il·legal”, de “nul·la” i, per tant, d’autèntic “acte de censura”, després de qüestionar el mateix tribunal i els membres de la JEC -organisme que, segons ha dit, no tenia dret a enviar-li ordres perquè no és “un òrgan superior jeràrquic al president de la Generalitat”. Més encara, ha afirmat “sí, vaig desobeir”, perquè era impossible complir una ordre il·legal, ja que “tots els membres de la Sala saben que era una ordre il·legal”, una ordre “dictada per un òrgan que no tenia la competència.” En la seva opinió, desobeint, “vaig complir amb el meu deure com a president” en defensa dels drets i llibertats dels conciutadans, “que ens hem hagut de guanyar centímetre a centímetre, i no permetré mai que siguin vulnerats ni trepitjats”.

Tot i el respecte que em mereix aquest posicionament, el que a mi em sobta és que Torra asseguri que va desobeir quan la realitat és que va obeir, encara que tard i malament, d’aquí que se’l jutgi ara. Però si com ell assegura, tenia el deure de desobeir -en això com les monges de Compiègne- una ordre que considera il·legal, nul·la i arbitrària, dictada per un òrgan incompetent amb l’únic propòsit de fer-lo prevaricar, ¿per què acabà plegant-se i despenjant la pancarta en aquella ocasió? ¿Per què ho ha tornat a fer durant la darrera campanya després de rebre novament la mateixa ordre?

Amb això no vull judicar l’ordre de la JEC que, de fet, considero absurda, encara que legal, com també em sembla absurd que actuï com ho fa, en lloc de temperar, com seria desitjable, els seus criteris a la realitat i a les complexes circumstàncies del moment en què vivim, tot evitant així problemes innecessaris. Però ara no parlem d’això, sinó de l’actitud de Torra. I si Torra considera, com ha afirmat, que se’l volia fer caure en prevaricació, i que el mandat rebut contrariava el seu compromís ineludible amb el Parlament i la majoria social de Catalunya, la qual considera que és una injustícia la judicialització de la política (cosa que jo també crec), si aquest és, doncs, el nucli del seu pensament i de la seva ideologia,  ¿per què va acabar obeint… ni que fos a deshora?

És obvi que ningú no pot ser obligat a acceptar el martiri, però penso que hi havia molt més coherència en les carmelites de Compiègne, aquestes que Bernanos ha immortalitzat amb la seva obra, que en el comportament polític del president en un tema tan banal com el de la famosa pancarta. Ara que, la parafernàlia del judici s’ho ha valgut de cara a engreixar el martirologi independentista, perquè acabar dient al tribunal que “la nostra condemna serà la vostra condemna” em sembla el producte d’una manca d’autocrítica i d’una arrogància estratosfèriques.

El primer que se’m va ocórrer per treure’m l’espina que, no per esperada, em va provocar el resultat de les eleccions del passat diumenge, és que si, com sembla, Pedro Sánchez aconsegueix ara de formar govern (cosa que, d’altra banda, tots volem i el país necessita), es mereix un sonora bufetada, perquè, ¿com així el formarà ara quan, objectivament, era molt més fàcil formar-lo amb els resultats del passat mes d’abril?

¿Per què, doncs, ara sí i llavors no? ¿Per culpa d’Iglesias? ¿Per culpa de Rivera? No hi ha dubte que tant l’un com l’altre han d’assumir part de les culpes del que ha succeït, però el vertader culpable, el culpable per excel·lència de no formar govern va ser Pedro Sánchez, ja que, pel nombre de diputats, li corresponia a ell propiciar els acords per formar-lo, ja que, com tots sabem -també ell, encara que ho negui- va ser Sánchez el primer responsable del fracàs quan, atenent interessos egoistes propis i basant-se en previsions que han resultat errònies, va fer tots els possibles per provocar unes noves eleccions un cop es va convèncer que els ciutadans castigarien Iglesias i Ciutadans i ell es faria amb la part més grossa del pastís. Però els electors no són estúpids i hi veuen més enllà del que Sánchez pensava que hi veien, i el resultat de les eleccions ha estat molt altre del que ell havia previst i desitjava. Ha aconseguit, això sí, debilitar Podemos, que perd dotze diputats, i Ciutadans que, perdent-ne 47, s’enfonsa en la misèria, però també ell s’ha afeblit perdent-ne tres, fent saltar pels aires la possibilitat que aleshores tenia de formar un govern en minoria amb Podemos amb el suport de 170 diputats, o un de diferent amb Ciutadans, que hauria assolit la majoria absoluta de 180.

Puc comprendre que cap de les dues alternatives li agradés, però la composició del Parlament que tenia davant seu era la que havien decidit els ciutadans amb el seu vot, i un polític d’alçada i amb talent ha de ser capaç d’adaptar-se a la voluntat del poble. Però no, ni ell, ni Iglesia ni Rivera van tenir el coratge (ni la humilitat) de posar-se d’acord a pesar de les lògiques discrepàncies.

¿I quin ha estat el resultat? Doncs que ara tenim un parlament força més fragmentat, amb un PSOE més dèbil, un Podemos també més afeblit, i un trist grapat de diputats de C’s que no podran formar tan sols grup parlamentari, alhora que ens enfrontem a un gran reforçament de la dreta, amb un PP que disposa de 23 escons més dels que tenia, i un partit d’extrema dreta, Vox, amb tics autoritaris, amb 52 parlamentaris disposats a carregar-se tot l’esquema territorial que va fer possible la Constitució de 1978 i que farà impossible que Casado es moderi si no vol acabar essent engolit, tot dificultant així acords amplis sobre els grans temes que el país té pendents de resoldre: una economia en retrocés, unes pensions que no estan assegurades, una Espanya rural que perd població i el secessionisme a Catalunya. Tot un èxit de Pedro Sánchez!

Tenim, però, un altre factor a tenir en compte, perquè al llarg d’aquests mesos, el president del govern en funcions no sols ha aconseguit el que acabo d’exposar, sinó que ha sofert personalment un procés evident de dretanització i ha assumit un perfil propi del nacionalisme espanyol més intolerant, com ho demostren les constants desacreditacions que ha fet d’Iglesias per la seva comprensió del “problema polític de Catalunya”, per la defensa que ha fet aquest de l’Estat plurinacional i per la crítica que ha dut a terme de tot el procés judicial contra els polítics catalans que han estat objecte d’una duríssima condemna. I aquest procés d’espanyolització forçat i interessat bàsicament per raons electorals, no sols no li ha donat cap resultat positiu, doncs ha perdut tres diputats, sinó que ha musculat encara més els partits catalans partidaris de la independència, que han tret dos diputats més del que van treure el mes d’abril. I aquesta musculació no ha vingut precisament de la mà d’ERC que, a pesar del seu nom i de la seva trajectòria històrica, és avui el partit més moderat dels nacionalistes catalans, sinó de la mà de JuntsxCat, un partit que, ideològicament, ha perdut el nord i és avui la jugueta favorita de Puigdemont, i també de la CUP, una agrupació antisistema que no havia tingut fins ara accés al parlament de Madrid.

¿No és tot això suficient perquè Pedro Sánchez fes, com a mínim, una mica d’autocrítica? Però no ha estat així, sinó que, expert “triler” com és, Sánchez, a menys de 48 hores de conèixer el fracàs del seu propòsit electoral, ha signat ja un preacord amb Pablo Iglesias, tot acceptant que aquest ocupi la vicepresidència segona del govern, oferta que completarà amb diverses carteres que, de moment, no sabem si s’han concretat. El text del preacord per a un “Govern progressista de coalició” és, si més no a nivell teòric, força important, perquè es compromet a “garantir la convivència a Catalunya” i la “normalització” de la vida política fomentant el diàleg “sempre dins de la Constitució”. No seré jo, per tant, qui m’hi oposi. I diu, també que persegueix situar Espanya com a “referent de la protecció dels drets socials a Europa, tal com els ciutadans han decidit a les urnes”. I això no és tot, perquè les dues formacions afirmen compartir “la importància d’assumir el compromís en defensa de la llibertat, la tolerància i el respecte als valors democràtics com a guia de l’acció de govern” i asseguren que el nou Executiu “es regirà pels principis de cohesió, lleialtat, i solidaritat governamental, així com pel d’idoneïtat en l’exercici de les funcions”.

Fins aquí tot perfecte, però és evident que les dues formacions no sumen la majoria necessària per aconseguir la investidura del líder del PSOE com a president del govern, ja que si als 120 diputats socialistes i als 35 de Unides Podem sumem els 3 de Més País i Compromís i el diputat del PRC (Partit Regionalista de Cantàbria), tenim aleshores 159 escons. Estem, doncs, encara molt lluny de la majoria absoluta, fixada en 176.

¿Com la complementarà, doncs, aquesta majoria fins arribar als 176 diputats en primera convocatòria o a una majoria simple en una segona votació? ¿Aconseguirà fer-ho sense el suport, actiu o passiu dels independentistes com havia (interessadament) promès? ¿Obtindrà el suport del C’s que segurament navegarà entre el dubte i l’error fins que trobi (si la troba) una sortida per a la seva subsistència política?

Atesa la volatilitat de Pedro Sánchez penso que farà tot el possible per aconseguir el suport del PNV basc, sempre compromès amb la governabilitat del país, el qual, a més, sol treure sucosos rèdits d’aquests pactes, i crec que també intentarà d’aconseguir un acord amb ERC, si aquest es necessari, encara que això li costi el rebre ben fort des de la dreta, que l’assetjarà com un lleó amb ganes de devorar-lo. Però, ben al costat d’això, Pedro Sánchez tindrà també l’oposició més absoluta d’aquest partit desnortat ideològicament que és JuntsxCat, que es forneix d’una gent que és sociològicament i econòmicament de dretes, però que es diferencia ja ben poc de les CUP i  s’ha convertit darrerament en una titella del guru de Waterloo, l’objectiu del qual és convertir Espanya en un país ingovernable i, com ha augurat darrerament Enric Juliana, durant les properes setmanes farà tot el possible, i fins l’impossible, perquè tot rebenti.

Sigui com vulgui, el camí no és gens fàcil, per més que jo voldria que Sánchez se’n sortís i tingués èxit. Però no hem d’oblidar que, com molt bé retolava el nostre diari Menorca a la porta del passat dilluns, després del 10-N, tot és “més difícil encara”.

Amb poques ganes i corprès per aquesta mena de desafecció general a què ens ha dut la política espanyola aquests darrers anys, tan pobra en genialitats i tan rica en llocs comuns, dilluns passat em vaig seure còmodament davant del televisor. Era una nit molt ventosa, on a través dels finestrals de la saleta d’estar del meu apartament a Ciutat de Mallorca, es podia escoltar el brogit dels plàtans que voregen l’avinguda, cosa que, a Palma, és poc habitual. No sé, em vaig dir, si això és premonitori del que podré escoltar tot seguit, i no ho va ser perquè, tret de moments molt concrets, el debat fou més aviat cortès, si exceptuem la ja esperada sobreactuació de Rivera, que fins es va treure de la butxaca un bocí de rajola (que ell va anomenar impròpiament llamborda (“adoquín” en castellà) volent denunciar amb aquest gest tan gràfic la violència que es viu a Barcelona, la seva estimada ciutat.

Penso que no podíem esperar gran cosa dels cinc candidats que ahir havien de polemitzar. Entre altres raons perquè un debat a cinc no pot tenir mai la força d’un debat a dos, com succeeix a les presidencials americanes o franceses, i també perquè ja els coneixem a tots i sabem molt bé què poden donar de sí en un enfrontament dialèctic on el més important per a ells no és dir el que pensen sinó dir allò que els convé i callar el que els perjudica.

No va ser, però, un debat insuls, perquè cap dels cinc contendents era beneit, però van abundar força més els “déjà vu” que les sorpreses o les genialitats, si exceptuem potser Pablo Iglesias que, amb molta diferència, va ser l’únic capaç de segmentar les diferents matèries que es van tractar i no va tenir cap por d’encadenar el seu pensament polític en un verb ordenat, precís, eficient i entenedor, sense cap rerefons amagat, cosa que no es pot dir del president en funcions, que es va mostrar presidencial, això sí (fins i tot ens va avançar el nomenament d’una vicepresidenta econòmica per al seu proper govern), però no va tenir el coratge de mantenir opinions que havia proclamat en altres moments respecte d’Espanya (per exemple, aquella amb la qual argumentava que és una nació de nacions), ni tampoc va dir en cap moment amb qui podria col·ligar-se per formar govern, per més que sí va assegurar, davant la insistència d’Iglesias, que no ho faria mai amb el PP, tot i que el que més fàcilment podíem deduir per la seva manera de parlar és que estaria encantat d’accedir a la presidència amb l’abstenció de la dreta, si aquesta es prestava a una acció que no sembla, però, que agradi gens als conservadors.

Davant el problema català -que és sens dubte el principal problema que Espanya afronta- només Pablo Iglesias va dir coses que a mi em van semblar sensates. Deixant Vox de banda, que ho resoldria tot carregant-se les Comunitats autònomes, emmanillant Torra, fustigant Puigdemont i sembrant de sal tota Catalunya, Casado i Rivera no van defraudar als seus, convençuts també que l’únic camí que els cal emprendre és el de la repressió i de la mà dura (mà dura que, no ho oblidem, també va mostrar l’espanyolitzat Pedro Sánchez en presentar-nos una reforma del Codi penal per tipificar novament com a delicte la convocatòria d’un referèndum). Però la dreta està tan convençuda que disparar contra Catalunya pot donar-los tants vots, que és impensable que cap dels seus líders pugui afrontar el problema pensant en la política o bé en el diàleg, política i diàleg que, d’altra banda, els independentistes reclamen però no fan res perquè aquest es pugui practicar.

De fet, només Iglesias va presentar el camí de la política i del diàleg com l’únic sender per mitjà del qual el país pot trobar solucions al gravíssim problema de Catalunya, cosa que va fer amb brillantor quan, davant la negativa de Sánchez a respondre a Casado què era per a ell una nació, no sols va proclamar que dins el marc constitucional hi cabien altres nacions, a més de l’espanyola, sinó que li va retreure el seu gir ordenancista sobre Catalunya i li va recordar les seves pròpies paraules del 2016: “Competint amb la dreta per veure qui té la mesura més dura contra Catalunya no anem enlloc -digué. I afegí-: Pedro Sánchez s’equivoca si busca la dreta com a aliada per intentar resoldre el problema català.” (Per tant) no ens hem d’empetitir davant aquesta dreta ignorant i agressiva que diu que no hi ha països plurinacionals.

En el segment en què es va parlar d’economia, la dreta de seguida va treure -no podia ser d’altra manera- el seu tema preferit, i anuncià com a gran solució la rebaixa d’impostos, únic camí eficient que, segons ella, pot arribar a resoldre la crisi en què sembla que estem entrant. Eliminació, per tant, de l’impost de successions i també del de patrimoni, que són -no hi ha dubte- impostos sobre béns que ja han contribuït al fisc en adquirir-se i que, per això mateix, els considera injustos. I rebaixa també de l’IRPF, que Abascal crec que va dir que tindria com a tipus màxim el 30 per cent. És clar que, per a aquest quixot del franquisme, la cosa no té secret, perquè eliminant les comunitats autònomes tot es recomposarà per si sol, però ¿creu vertaderament la dreta que aquesta rebaixa impositiva produirà per ella sola una dinamització de l’economia que ens permetrà sortir endavant?

Aquesta és una teoria que la dreta no abandona, perquè sap que pot captivar tots aquells que creuen que en poden resultar beneficiats, però a mi em sona a tramposa, a esquer per pescar incauts que, després, quan es troba al front del vaixell i veu que aquest sotsobra, difícilment posa en pràctica. Recordeu-vos de Rajoy, que arribà al poder prometent les mateixes rebaixes que Casado i, a la primera reunió del seu govern, inundà el BOE amb pujades d’impostos. D’ací que les paraules d’Iglesias parlant de la necessitat de contribuir progressivament d’acord al nivell econòmic del ciutadà, de dur una política antifrau que sigui seriosa, de demanar als bancs que retornin el que l’Estat -és a dir tots nosaltres- els vam donar per reflotar-los quan estaven en crisi, i de prendre consciència de l’article 128 de la Constitució quan afirma que “tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general”, no em semblen paraules buides, sinó ben sinceres i carregades de seny. Com tampoc em semblen vanes les seves paraules quan diu que “per abaixar la factura de la llum, hem de posar fi a les portes giratòries que fan que exministres i expresidents acabin als consells d’administració́ d’aquest oligopoli”.

En definitiva, potser que el debat aportés més llum sobre els personatges que sobre les idees, però alguna cosa em vam treure en net: Pedro Sánchez, tot i que es mostrà presidencial, penso que va quedar com el vertader responsable últim de provocar aquestes eleccions, i això no és bo. Però tot i així, no va perdre el debat, i dubto molt que perdés cap vot, encara que no sé si va aconseguir guanyar els indecisos. Pel que fa a Pablo Casado, penso que es mostrà més eficient que el passat mes d’abril. A més, no va perdre el to moderat i constructiu que ha volgut mostrar des de les passades eleccions, però crec que no es va saber desmarcar prou d’Abascal, per tal de situar-se en una posició més centrada, cosa que només en part aconseguí. Santiago Abascal es mostrà tal com és, d’ací que no abandonés el seu argumentari tot fet de monòlegs antidemocràtics i carregat de mentides. Tot això mentre Albert Rivera demostrava clarament que no sap ja on es troba i quedà desdibuixat a la recerca d’un protagonisme que no va saber acompanyar de propostes solvents. Pablo Iglesias, en canvi, sí que sabé estar on volia, i aprofità el debat per proposar idees amb les quals podem estar o no d’acord, però que no tenien res d’amagat i que tots podíem entendre.

Acabem d’iniciar la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge, que és formalment la campanya més curta de les que haurem viscut, encara que això sigui només un miratge perquè estem, de fet, en campanya des de fa mesos, després que els partits i els seus dirigents vagin ser incapaços de trobar una fórmula plausible per formar govern.

El més lamentable de tot és que, si amb perdó de Tezanos, els pronòstics es compleixen, ens trobarem en una situació que no serà molt diferent de la que volem deixar enrere, ja que, qualssevulla que siguin les diferències que es produeixin respecte de l’anterior, les dificultats per formar govern subsistiran i és possible que un PSOE guanyador trobi les mateixes barreres que no va poder creuar quan decidí egoistament conduir-nos a unes noves eleccions.

Si aquesta hipòtesi es confirma, ¿s’adonarà Pedro Sánchez que no va jugar prou net quan, preveient una victòria sonora, es va decidir per posar novament les urnes? ¿S’adonarà Pablo Iglesias que no va ser la decisió més brillant de la seva carrera política negar-se a entrar al govern de Pedro Sánchez amb una vicepresidència i tres ministeris? ¿Veurà finalment Albert Rivera que no ha estat una bona pensada la d’ambicionar tant la supremacia hegemònica de la dreta fins al punt de negar el pa i la sal al PSOE per formar un govern de coalició, que hauria estat possible?

El panorama no és, doncs, gaire encoratjador si tenim en comte que el principal problema polític que té el país, que és sens dubte la crisi catalana, a més del que marca una desacceleració econòmica que no hauríem de menysprear, no serà fàcil de resoldre amb un parlament espanyol mot fragmentat, sense un guanyador clar que pugui jugar-se el tipus en decisions que són sempre difícils de dur a terme i fàcilment criticables per l’oposició, i més si tenim en compte que, després de la sentència del Tribunal Suprem, el panorama que presenta Catalunya és més complicat del que teníem abans de la sentència, amb uns partits independentistes que es fan la guerra l’un a l’altre, amb una societat fracturada en dues meitats difícilment reconciliables, amb un govern que no governa, i amb un president que, en lloc de posar-se al front del timó d’una nau que sotsobra, creu que ha d’acontentar els menys dialogants, insisteix en el “ho tornarem a fer”, sorprèn als propis i als estranys anunciant que hi haurà un nou referèndum en el que queda de legislatura, i si bé afirma que condemna la violència, critica tant o més durament la policia de la Generalitat, que depèn del seu govern.

De fet, Torra ha criticat més els mossos que els provocadors dels gravíssims disturbis que han dut a terme grups sense control que beuen de les consignes que, dia rere dia, tracen els CDR, un fantasmagòric Tsunami Democràtic i institucions com l’ANC, la presidenta de la qual ha vingut a elogiar el desordre perquè, diu, situa Catalunya en el mapa davant la comunitat internacional. I en lloc de maldar per assuavir la situació, Torra propicia una moció parlamentària en defensa de l’autodeterminació i es posa al capdavant del manifest de la Llotja de Mar, on es critica el sistema constitucional espanyol com a antidemocràtic juntament amb altres partís nacionalistes, val a dir que amb les destacades absències del PNV i de Compromís.

Tot això és ben trist perquè les eleccions del 10-N, com també les que ben aviat s’hauran de fer a Catalunya, podrien ser una ocasió per renovar els dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva incompetència i apropar posicions que, desenganyem-nos, només seran possibles si els uns i els altres acaben descobrint que el camí és el de reflexionar sobre la nostra Constitució per tal d’adaptar-la a les necessitats que reclama avui la plural i complexa societat espanyola.

Potser se’m titllarà d’il·lús, però sempre he cregut que, a pesar dels brots de jacobinisme que sovint mostra el PSOE, aquest era el partit que podria -si ho vol- iniciar una reconciliació de l’Estat amb els nacionalistes perifèrics, cosa que mai no podem esperar de la dreta, que té assimilat un concepte únic i unívoc de l’Estat. De fet, en temps no massa llunyans, el PSOE ha assumit conceptes (val a dir que poc definits) com el d’una Espanya federal, i tots hem sentit parlar Pedro Sánchez de l’ “Espanya plural” i fins d’una “Espanya nació de nacions”, i temps era temps quan dins les files socialistes es defensava la possibilitat d’acceptar l’autodeterminació dels pobles, donant a aquest darrer concepte no el sentit que li dóna l’ONU, sinó el que entenen avui els independentistes bascos i catalans, d’ací que, no hauria de ser metafísicament impossible per a aquest partit capitanejar una aproximació de posicions amb els nacionalistes. Ara bé, mentre aquests considerin que l’autodeterminació és un dret fonamental al qual cap comunitat no pot renunciar i el PSOE afirmi que l’autodeterminació no existeix (ni és un dret que pugui existir o del qual se’n pugui parlar democràticament i raonadament, com sembla que creu la senyora Calvo), el diàleg i l’aproximació esdevindrà impossible.

I aquest és el punt on ens trobem ara, amb uns partits independentistes que es mostren convençuts d’aprofitar la indignació que ha provocat la sentència -una sentència que jo, com molts altres, he titllat d’injusta- per obtenir un bon resultat electoral, i uns partits estatals que també estan convençuts que els desordres i la violència que s’ha produït aquests dies a Catalunya són un bon combustible per a les seves aspiracions, cosa que ha provocat un procés d’espanyolització accelerat de Pedro Sánchez, que no perd ocasió d’embolicar-se amb la bandera nacional per mostrar-se implacable amb els nacionalistes perifèrics. Fet aquest que l’han dut a cometre accions tan sectàries com les de Torra, el qual acusa de governar només per a la meitat dels catalans, mentre ell acut a Barcelona i visita els membres ferits de la policia nacional espanyola tot oblidant-se dels mossos d’esquadra també ferits, que són els qui, aquestes setmanes, han rebut les majors pedrades en intentar contenir els avalots.

¿Què podem esperar, doncs, de les eleccions? Crec que poca cosa, perquè, si els resultats són els que sembla que es donaran (tret que Tezanos tingui raó), ens trobarem amb una serrada victòria dels independentistes a Catalunya, que donarà fins i tot diputats a la CUP, que dificultarà molt el govern d’un PSOE dèbil que necessitarà de l’espanyolització com de l’aire que respira, i és evident que, així, al país li serà molt difícil superar la crisi.

+ + +

P.S. Qualsevol que sigui el criteri de la legislació europea que regula les “euroordres” (legislació que jo no considero encertada), les manifestacions de la vicepresidenta del govern, senyora Calvo, a les quals afirma que Espanya no entendria que la justícia belga no extradités Puigdemont, tot amenaçant l’Estat belga amb “conseqüències” si no ho feia, són d’una gravetat tal que la posen a l’alçada de Torra, ja que impliquen una clara immissió del poder executiu en el judicial i alhora donen força a l’argument defensat pels advocats de Puigdemont i, en general, per l’independentisme, que no estem davant d’un judici promogut per infraccions de tipus penal sinó davant una causa política que fomenta la persecució d’una “minoria” (els independentistes catalans) al marge que hagin comès o no de delictes.