Per més que intento comprendre-ho, em costa entendre què persegueixen els salafistes compromesos amb l’Estat Islàmic, aquest que acabarà fent petit Al-Qaeda després que ha ocupat zones extenses de l’Iraq i de Síria, ha decidit aplicar la llei islàmica (xaria) al peu de la lletra i provoca morts i desolació per tot arreu.
Llegia avui una crònica impressionant de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia a Tunísia, on el periodista transcriu la conversa que va tenir amb un jove islamista, de nom Abu Zeineb, que somreia mentre justificava la mort dels 39 turistes innocents a la platja. Aquest –diu el periodista- no era un somriure maligne, sinó carregat d’esperança en un món més just.
-Volem ser iguals, i les morts no pararan fins que ho siguem.
-Iguals en què? -li va preguntar.
-Iguals en tot, i això significa tenir el dret a viure segons la llei de Déu i no de la democràcia i el capitalisme occidental, no de l’exèrcit dels Estats Units, no dels governs europeus amb la seva falsa retòrica sobre el multiculturalisme i els ajuts al desenvolupament. Ens sentim oprimits i dominats, i per això lluitem.
Llavors el periodista li pregunta si l’Alcorà justificava matar, perquè poc abans de parlar amb ell, Faisal Uslati, un venedor de mobles, salafista moderat, li havia explicat, asseguts en un sofà de la seva botiga, a dos carrers de la mesquita, que “matar és pecat, no és al Llibre, és injustificable”.
-El que és injustificable respon Abu Zeineb és matar sense una causa, i aquest no n’és el cas. La gihad en té una, de causa. L’hi acabo d’explicar. Sap quantes desenes de milions de persones han matat els Estats Units? Vostè sap que Occident roba el nostre petroli i ens imposa uns costums que no tenim més remei que acceptar perquè si no ho fem semblem bàrbars?
-Però per què han de morir turistes innocents a mans d’un terrorista? –li demana tot seguit el periodista, i ell respon també amb una pregunta:
-Per què li diu terrorista, així d’entrada, sense entendre les seves causes?
-Seif Rezgui no era un terrorista? –li replica el periodista sorprès-. Va matar 39 banyistes a sang freda, un atac que es va atribuir l’Estat Islàmic.
-Rezgui tenia les seves raons i jo les entenc, i no només perquè fos pobre, sinó perquè va dir prou. Jo no crec que s’hagués de matar els turistes, però comprenc que un bon musulmà esclati davant la provocació constant, en ple Ramadà, de gent que es banya despullada, que beu alcohol i fuma a tota hora, sense mostrar respecte per les nostres creences. Veu com no som iguals? El turista és arrogant, se sent superior. Vosaltres ara ploreu la mort de 39 europeus en una platja de Tunísia, però abans no heu sentit res per la mort de milions de musulmans, igual d’innocents, a mans dels exèrcits occidentals a l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Líbia i tants altres països. La pega que teniu és que no sou capaços d’assumir les vostres responsabilitats.
Finalment, el periodista li demana per què d’Al-Riad i d’altres barris de Susa, com Al-Xabaab, Al-Qalaa Al-Kubra i Haman, han sortit centenars de joves gihadistes per lluitar a l’Estat Islàmic. Respon:
-Se’n van anar convençuts, cregui’m, perquè l’islam veritable és nostre i de ningú més. Només nosaltres veiem la realitat. Som executors de la voluntat de Déu i serem recompensats al paradís.
He de confessar que aquestes respostes em descol·locaven. No em sentia capaç d’assumir-les interiorment, per bé que m’ajudà a interpretar-les una reflexió de Jaume Flaquer, responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, i especialista en el món islàmic. El salafisme com un fonamentalisme, diu Flaquer, neix a partir de la mateixa constatació, de la mateixa preocupació i de la mateixa “solució”: El món ha canviat, l’islam s’ha anat contaminant al llarg dels segles amb “innovacions” provinents del cristianisme (celebració del naixement del Profeta a semblança del Nadal), del paganisme i de l’animisme (pelegrinatges a les tombes dels sants, exaltació divinitzant dels guies espirituals del sufisme, etc.), del món modern (democràcia, drets humans, etc.). Davant això, el salafisme proposta tornar a l’origen de l’islam, o més aviat, a allò que ells creuen que és l’origen de l’islam, per aplicar-ho avui en dia en la seva literalitat. Aquesta literalitat és, doncs, una veritable neurosi que va des del retorn a la moneda de l’època fins a orinar d’una determinada manera, passant per menjar o vestir igual que ho feia Muhàmmad. I com a neurosi obsessiva, afecta a una proporció de la societat, i això fa que trobem salafistes en totes les capes socials.
Tenim, doncs, que, en si mateix, el salafisme no s’identifica amb el terrorisme, però lògicament és caldo de cultiu del gihadisme, o el que és el mateix, de la utilització de mitjans violents per assolir aquesta tornada a l’origen.
Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dues de les seves formes. La diferència principal entre la primera i la segona és que aquesta última ha decidit reimplantar també allò que creu que va ser l’estat islàmic de l’època de Muhàmmad a Medina. Ha afegit una dimensió política a la simple tornada als costums antics. A més, ha incorporat un contingut escatològic a la seva visió: el món està a punt de viure la gran batalla final entre el bé i el mal, entre les tropes del veritable islam i les dels croats, jueus i musulmans impius. En concret, l’exèrcit del mal estarà format per una aliança de setanta estendards, i la coalició americana actual ja té seixanta adhesions!
Flaquer va encara més enllà i, seguint aquesta interpretació escatològica, ens diu que és creença dels salafistes que en aquests temps finals que vivim també baixarà Jesús per ser califa de l’islam. El seu descens esperat s’esdevindrà a la mateixa Damasc, per la qual cosa és urgent conquerir la ciutat. Tenim, doncs que, rere aquesta manera de pensar, trobem també una literatura apocalíptica que forma part de l’islam. I el salafisme, juntament amb una bona part de la comunitat musulmana, no oblida el sentit simbòlic i la interpreta com a esdeveniments històrics de la fi dels temps.
L’única cosa que fa, doncs, l’Estat Islàmic és identificar el món actual amb aquest temps que li ha tocat viure, per actuar tot seguit en conseqüència. Estem, doncs, davant d’un fenomen que és extraordinàriament preocupant.
Josep Maria Quintana 