Archive for Agost de 2018

Error

29 Agost 2018

L’article publicat ahir va ser introduït per error, ja que ha de sortir el proper diumenge, simultàniament amb el diari “Menorca”. L’he retirat i, amb algunes lleugeres modificacions, sortirà el proper dia 2 de setembre.

Lamento l’equivocació.

Anuncis

L’escàndol dels sacerdots pederastes i el papa Francesc

26 Agost 2018

Aquest cap de setmana el papa Francesc està visitant la catòlica Irlanda per assistir a la Trobada Mundial de Famílies, que té lloc cada tres anys. Per bé que estimat, no ha tingut la rebuda massiva que va tenir Joan Pau II quan visità aquell país el 1979, on parlà molt decididament en favor de la pacificació del conflicte vigent a l’Ulster entre catòlics i protestants.

I no ha obtingut el fervor que aquell papa va rebre aleshores perquè aquest cop la visita de Francesc anava precedida de la forta polèmica que ha despertat al món sencer la revelació dels casos de pederàstia i d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics de tot el món (els darrers més coneguts han estat, precisament, els d’Irlanda, Xile i els Estats Units), casos que no sols mereixen una condemna per se -ja que són vertaders crims contra la dignitat de les persones-, sinó també pel silenci còmplice que han mantingut les autoritats religioses catòliques que, al llarg de molts anys, han intentat tapar els fets sense condemnar-los clarament, i aquest silenci còmplice no sols s’ha d’imputar als bisbes, sinó que s’estén també als papes Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que en van tenir consciència i no actuaren degudament.

Aquests fets escandalosos i clarament condemnables, han fet que l’arquebisbe de Dublín, Diarmuid Martin, hagi demanat al papa Francesc que afrontés netament la qüestió. De fet, a la seva homilia del passat diumenge, Diarmuid Martin va assenyalar que “no és suficient dir ho sento” i afirmà a més que “les estructures que van permetre o van facilitar l’abús han de ser destruïdes per sempre”. D’ací que aconsellés al pontífex “de parlar obertament sobre el nostre passat, però també sobre el nostre futur”, tot i reconeixent que la xifra de víctimes d’abús sexual per part de sacerdots catòlics era “immensa”.

No hi ha dubte que, si la cosa es presentava ja prou difícil per a Francesc a causa dels escàndols que es van descobrir a Irlanda el 2009, la descoberta dels fets succeïts a Pennsilvània -que afecten a més de 300 sacerdots que han comès aquesta mena de delicte al llarg dels darrers setanta anys- fa que la situació papal se li faci encara més difícil, ja que, a causa d’això, l’associació internacional “Bishop Accountability” acaba de fer públic el nom de 80 sacerdots irlandesos, que foren ordenats entre el 1960 i el 1970, acusats o condemnats per abusos sexuals. Cada sacerdot compta amb una fitxa en la qual apareixen el seu nom, la seva fotografia, la diòcesi i l’orde a la qual pertany, una breu biografia i les fonts d’on s’ha obtingut la informació.

En esclatar recentment l’escàndol a Pennsilvània, el Vaticà reaccionà amb un comunicat 48 hores després de l’informe en el qual assegurava que els abusadors n’han “de retre comptes”, però Francesc no es va pronunciar personalment. Ho ha fet uns dies més tard amb una missiva de tres pàgines, escrita originalment en espanyol, al “poble de Déu” (dirigida, per tant, a tots els membres de l’Església), la novetat de la qual radica en el fet que, per primera vegada, un pontífex utilitza aquest format per condemnar els abusos sexuals.

“Si un membre pateix, tots pateixen amb ell”, començava escrivint el Papa citant la primera carta als Corintis de l’apòstol sant Pau. “Com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, afirma Francesc, que demana alhora una “transformació social i eclesial” perquè una cosa així no torni a passar mai. “Hem descuidat i abandonat els petits”, es lamenta.

El portaveu de la Santa Seu, Greg Burke, ha subratllat el fet que Francesc s’hagi referit a aquests abusos com un crim, i no només com un pecat. En una valoració enviada als periodistes que cobreixen la informació vaticana, Burke destacava que Francesc ha escoltat moltes víctimes d’abusos sexuals en els últims anys tot afirmant que el papa Francesc creu que “els culpables han de retre comptes, i no només els que els van cometre (els abusos), sinó també els que els van encobrir, i això en molts casos inclou els bisbes”.

Durant el seu polèmic viatge a Xile, el papa Francesc va dir a la presidenta Bachelet que “no puc deixar de manifestar el dolor i la vergonya que sento pel mal irreparable causat a nens per ministres de l’Església”, i a la carta pública a què m’estic referint confessa també la seva “vergonya i penediment”, ja que es tracta -diu- d’ “un crim que causa profundes ferides de dolor i impotència; en primer lloc, en les víctimes, però també en els seus familiars i en tota la comunitat, siguin creients o no. Mirant cap al passat mai serà poc el que es faci per demanar perdó i buscar la reparació del mal causat. Cap al futur mai serà prou tot el que es faci per generar una cultura capaç d’evitar que aquestes situacions no només no es repeteixin, sinó que no trobin espais per ser encobertes i perpetuar-se”.

La tardança amb què trigà el Papa en reconèixer l’actitud culposa d’algun bisbe xilè i el fet que vagi ser ell qui promocionà el cardenal australià George Pell (processat per casos de pederàstia) per liderar les finances del Vaticà, li han passat factura, i si bé es reconeix, en general, que és el primer papa que ha agafat la paella pel mànec i ha condemnat clarament aquesta mena d’abusos, cal advertir que no s’ha pogut deslliurar de la crítica després que acceptés humilment “que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, tot acceptant de manera implícita que les proves d’aquests abusos sexuals eren sobre la taula del seu despatx (i segurament dels papes anteriors) de feia ja molt de temps.

La corresponsal de “La Vanguardia” al Vaticà, Anna Buj, ha constatat aquestes crítiques i ha dit que són avui nombroses les veus que, si bé reconeixen que el Papa ha declarat la guerra als pederastes, l’acusen però d’haver respost i actuat massa tard. En paraules del vaticanista del diari “La Stampa”, Mario Tosatti, “és el mínim que podia fer després de Xile, d’Irlanda i de Pennsilvània. Però en la meva opinió -diu el periodista- (la condemna) és massa genèrica: (el Papa) fa grans proclames sense anunciar cap fet concret”. I aquesta és la causa que, des de fa temps, el papa Francesc “té una crisi de popularitat per aquest assumpte”.

Així ho veu també la irlandesa Marie Collins, que participava en la comissió per a la protecció de menors, la qual va dimitir el 2017 perquè considerava que el Vaticà no estava fent prou esforços per actuar contra aquest xacra. A causa d’això, fa uns dies ha criticat durament la carta del Sant Pare. “Els comunicats del Vaticà o del Papa -ha afirmat amb contundència- haurien de deixar de dir-nos com són de terribles els abusos i que tots han de pagar per haver-los comès. Cal que, en lloc d’això, ens diguin que s’està fent perquè paguin. És el que volem sentir”.

I és, em sembla, el que el món espera.

Més sobre l’Ateneu de Maó i la tolerància

19 Agost 2018

Després dels actes d’intolerància que els menorquins hem hagut d’experimentar (el primer a l’Ateneu de Maó quan un grup d’anticalanistes va intentar boicotejar la conferencia-col·loqui d’Artur Mas, i el segon a Es Mercadal, quan un grup d’independentistes catalanòfils va intentar fer el mateix a la xerrada pública que oferia Albert Ribera), val la pena seguir reflexionant sobre els principis que guiaren la creació de l’Ateneu, que l’actuació d’aquests grups irresponsables contradiu radicalment.

En una conferència que vaig pronunciar el 1995 a la tribuna de la nostra institució, vaig voler explicar per què a una ciutat com Maó (que al 1905 deuria tenir uns 15.000 habitants) es va poder crear una entitat com aquesta. I vaig arribar a la conclusió que, per poc que s’estudiï la història de la ciutat d’ençà el 1700, no es fa difícil establir els factors que possibilitaren l’Ateneu. En la meva opinió són aquests: 1) El desenvolupament econòmic i cultural del segle XVIII que, malgrat la seva possible mitificació, continua essent indispensable per explicar el què i el perquè de la ciutat. És el segle que jo, al meu assaig “Maó” (Columna, 1996), denomino el segle de l’ascendancy, emprant aquest mot anglès que defineix com cap altre la burgesia mercantil i comercial que hi sorgeix al llarg del segle; 2) Una tradició liberal i republicana que va quallant-se dins el segle XIX (que tampoc no s’explicaria sense els precedents del segle XVIII) així com el procés de transformació capitalista que viu Maó al llarg d’aquest segle, tradició liberal i republicana de la qual encara podem trobar avui -gràcies a Déu- importants seqüeles; i 3) El fet que la qüestió religiosa, tot i la seva importància dins  la vida de la ciutat, mai  no s’hagi vist, a Maó, des d’una perspectiva unànime, la qual cosa ha fet possible (no sense problemes, és cert) la convivència de l’ortodòxia amb l’heterodòxia, una convivència que a la fi resulta saníssima per bastir la virtut de la tolerància, que en un col·lectiu social només s’experimenta si hi ha realment diversitat de pensaments en conflicte.

No he de palar del primer d’aquests aspectes, segurament prou conegut pel lector, ni tampoc del segon, ja que implicaria sortir-me del marc que permet un article de diari. Només diré respecte d’aquest últim -que desplegaré extensament en un llibre que, si Déu vol, sortirà després de l’estiu- que l’Ateneu de Maó esdevé la síntesi d’un esperit liberal-republicà, netament burgès, que té força antecedents en l’estructura social de la ciutat. Sector aquest que pot diferenciar-se netament del tradicionalisme catòlic, no tant per la seva divergència ideològica en el camp social o econòmic, com per l’assumpció d’un tarannà força més democràtic que no gosaria predicar dels monàrquics de finals de segle, sempre més  preocupats per la defensa d’algunes qüestions transcendentals i, per tant, indiscutibles (la religió i la monarquia, bàsicament) que d’acceptar els resultats d’una ordenada confrontació democràtica de les idees.

De tota manera, el més genial de l’Ateneu és, possiblement, haver aconseguit superar un dels esculls principals que dividia la societat maonesa d’aleshores. I és que, davant l’anticlericalisme dels republicans i del fonamentalisme religiós dels monàrquics (ambdós prototipus de la intolerància), l’entitat vagi establir per estatuts, l’any 1905, que seria neutral en matèria de política i de religió. I aquesta decisió implicava una conquesta extraordinària.

Potser per això els capdavanters de l’Ateneu (que eren majoritàriament republicans), elegiren un president que no responia al seu mateix perfil, encara que -val a dir-ho- tampoc no era un conservador. Antoni Victory Taltavull (que presidí l’Ateneu durant 25 anys) era un militar de sòlida formació catòlica, que no estava adscrit a cap ideologia i que, en el seu fur intern, menyspreava els polítics. Sociològicament pertanyia al sector social que configura la dreta, però ell era, per damunt de tot, el que avui denominaríem un tecnòcrata. Potser per això Primo de Rivera, gran enemic de la política i dels polítics -com tots els dictadors- el designà batle de Maó durant el seu règim, circumstància que s’ha de considerar, possiblement, com un punt negre en la trajectòria intel·lectual de Victory, però que ens ajuda també a comprendre la seva personalitat.

I això ens duu al tercer factor esmentat al principi: el de la pluralitat religiosa, ja que em sembla evident que l’Ateneu no hauria estat possible si, ben al costat dels elements que he citat fins ara, Maó no hagués tingut també una llarga tradició de pluralitat en aquest camp. I amb aquesta afirmació no vull dir que Maó ha estat un líder de l’heterodòxia. No, no és això. I si algú ho creu, possiblement s’equivoca, perquè  la religió catòlica també ha estat a Maó un component bàsic sense el qual la ciutat no podria explicar-se. La diferència respecte d’alguns altres pobles radica, només, en un fet: que el catolicisme, no ha estat a Maó l’únic component religiós i, menys encara, una opció incontestada. I ara podríem referir-nos (tot i que això impliqui retrocedir a una època molt primitiva) a la necessitat que ja sentí el bisbe Sever de fer una creuada sobre Maó, durant el segle V, per convertir els jueus que hi habitaven. Com també a la constància que tenim de l’existència d’una comunitat jueva al segle XIV. I és indubtable que algunes comunitats hebrees habitaven a Maó durant el segle XVIII. Tot i així, no hem d’oblidar el gran pes de l’Església Catòlica dins aquest mateix segle, que veu aixecar gairebé tots els temples avui existents a la ciutat (Santa Maria, Sant Francesc i el Carme, les esglésies de Sant Josep i de Sant Antoni…). Per tant, és indubtable que l’Església Catòlica sempre ha estat molt present a la ciutat. Però no ha estat omnipresent. Aquesta és la qüestió. L’Església aviat va haver d’afrontar conflictes greus amb algunes comunitats protestants; també els tingué amb els ortodoxos arran de la construcció de l’actual església de la Concepció, i els va tenir, sobretot, amb l’Església anglicana que, amb motiu de la dominació anglesa, celebrava el culte a l’església de Sant Josep, annexa a l’Hospital del Cós de Gràcia. No debades els anglicans representaven el poder de l’invasor.

Seran, però, finalment els corrents liberals del segle XIX els que introduiran una falca important en el poder pretesament monolític de l’Esglé­sia Catòlica, que començà a viure ja els seus primers problemes dins el segle XVIII. És a mitjan segle XIX quan s’entronitzen­ a Maó l’­Església Evangèlica i la Maçoneria, la qual es veié afavorida pel fervor heterodox del Sexenni Revolucionari, que va crear una divisió significativa dins la ciutat, manifestada bàsicament en l’existència de diversos centres de culte, d’es­coles i d’òr­gans d’expressió que responien a credos diversos, així com també en recordades polèmiques a les quals hi participaren, ni que sigui indirectament, alguns bisbes amb cartes pastorals (Jaume, 1859 i 1875; Mercader 1876) que podem qualificar com exemple genuí d’una literatura apologètica intolerant i clarament antiecumènica.

Doncs bé, sense aquest caldo de cultiu heterodox que ha fet possible la peculiar història de Menorca a partir del segle XVIII i que ha fet de Maó una ciutat plural (o, si més no, relativament plural en matèria religiosa), no hauria estat possible que sorgís una institució que, per estatuts, es declarava areligiosa i apolítica, però respectuosa alhora amb les creences de tothom.

Per tot això penso que Maó seria inconcebible sense l’Ateneu, de la mateixa manera que l’Ateneu no hauria estat possible sense el suport d’una societat, com la maonesa, que ha treballat decisivament per ser capdavantera del progrés intel·lectual, econòmic, cultural i polític a l’illa de Menorca. I jo, com ateneista de vocació i maonès d’adopció, me’n sento orgullós.

Artur Mas, l’escarni i els principis rectors de l’Ateneu de Maó

5 Agost 2018

La conferència-diàleg amb un grup d’universitaris menorquins que va fer Artur Mas a l’Ateneu de Maó la setmana passada ha provocat alguns articles molt durs contra el conferenciant i contra l’Ateneu. Més encara, provocà també que un grup de ciutadans, amb pancartes i xiulets, organitzessin un escarni davant la porta d’aquella institució cultural per boicotejar l’acte, fins al punt que l’actual presidenta de l’Ateneu ha hagut de sortir en defensa de la institució amb una carta al director on esmentava els principis fundadors de l’entitat i, especialment, la figura del doctor Alabern, que va ser qui pronuncià el discurs inaugural el 1905 i fixà les bases intel·lectuals d’una entitat modèlica que té per principi el diàleg i la tolerància.

No em correspon a mi defensar el senyor Mas i no ho faré. Certament és un polític que té causes obertes amb la justícia de les quals n’haurà de respondre, com tants altres del nostre país i de l’estranger, però deixant això de banda, ningú no pot dir que no tingui una línia de pensament, una ideologia política i una trajectòria que bé mereix que pugui ser escoltat i, naturalment, criticat, però sempre des del respecte. I això és el que ha fet l’Ateneu. Com m’imagino que faria si tingués l’oportunitat d’escoltar Berlusconi, Sarkozy, Camps, Rato, Fillon i tants altres polítics amb problemes judicials. No acceptar això és no entendre l’Ateneu.

Va ser Joan Hernánez Mora qui, el 1975, ens va recordar els tres principis teleològics d’aquesta institució: procurar una visió enciclopèdica de la vida, adoptar la crítica com a mètode de treball i posseir un esperit de tolerància. I ens explicó alhora que l’Ateneu de Maó  es va fer a imatge i semblança de l’Ateneu de Madrid, d’ací que Alabern el definís com “una agrupación enciclopèdica de hombres doctos que, practicando la más absoluta tolerancia, van a la Cultura por la crítica”. La definició és magnífica i suggereix molts comentaris que no puc desplegar en aquest article, però sí vull remarcar que, en opinió dels fundadors, aquellos que no tengan sino el interés puro de las ideas, aquí convivirán por muy distintas que ellas sean, porque en su contacto con los contrarios está el principal fin de unos y otros que tienden a absorberse mutuamente.” I això perquè -seguint el raonament d’Alabern- “su medio de expresión está en la libre crítica, sostenida por el principio de la tolerancia.”  Entre d’altres raons perquè “el libre examen es un derecho inherente a la personalidad humana que no se ejerce bien ni menos se exterioriza sin el principio, practicado por los otros, de la tolerancia, virtud de los tiempos modernos que las generaciones pasadas casi no conocieron. Sin ella el Ateneo no viviría, porque el libre examen, o sea la Crítica, lo informa todo en la Institución; la tolerancia, en fin, es el ‘punctum saliens’ del Ateneo”.

Si l’Ateneu era -i vol seguir essent- una agrupació de persones doctes que es proposen treballar per la Cultura, és evident que havia de respectar en primer lloc la llibertat de pensament i de criteri de les persones, condició indispensable per fer de l’entitat una societat lliure i sense hipoteques de cap casta. En segon terme, havia d’assumir com a propi el lliure examen, perquè la llibertat de pensament no té sentit si no va acompanyada d’un principi lògic de contradicció: la crítica, que s’ha de practicar a l’Ateneu més àmpliament que a cap altra banda.Los Ateneos -va dir Alabern- negarían su condición primitiva de existencia si esa crítica libre y amplia, aunque siempre cortés y comedida en sus formas, no se ejerciera en su seno; pero siempre, claro está, en el terreno de las ideas, como se requiere hasta por reglamento, y sin descender a la lucha candente de las opiniones callejeras, de las banderías y de los personalismos más o menos políticos. Así es posible que en diferentes épocas hombres eminentes de las más opuestas tendencias (…) hayan dejado oír su voz desde la Cátedra del Ateneo, sin que jamás pasara por las mentes de los contrarios en ideas otra cosa que oponer el discurso al discurso en el debate; la conferencia a la conferencia, cuando de ésta se tratare; la lección o el curso a otros análogos siempre que a algún ateneísta le ocurriera inspirar sus lecciones en doctrinas opuestas a las del primero.”

Per tant, els qui eren al carrer cridant i insultant no eren ni podien ser ateneistes. En canvi, els qui eren dedins escoltant i debatent amb Mas, estaven complint amb els principis fundacionals, perquè després de la llibertat de pensament i de crítica, cal també assumir el principi de la tolerància, actitud sense la qual la institució no tindria sentit. I això perquè, en paraules d’Alabern, “la luz de la razón ilumina con diversa intensidad las ideas y las cosas, según el poder luminoso del foco que cada cual aplica. Así hemos de chocar constantemente con los más opuestos criterios y convivir con ellos. La tolerancia es, pues, una vez más, elemento de vida en el Ateneo, siempre en demanda de esa Verdad tan pronto hallada como fugitiva, y el mejor instrumento de que aquí disponemos para su investigación, como medio de mantener en contacto las más opuestas escuelas, de cuyo constante choque ha de ir brotando la luz, como del choque entre el eslabón y la piedra saldrá la chispa luminosa.”

Si fem un repàs de l’Ateneu de Madrid -amb més llarga trajectòria que el nostre-, podem veure com allí, al llarg del segle XIX, havien pronunciat cursos magistrals homes tan diversos ideològicament com Salustiano Olózaga, el Duque de Rivas, Francisco Pacheco, Donoso Cortés, Alcalá Galiano, Miguel de Unamuno, etc. Era, en efecte, a l’Ateneu de Madrid on es van presentar les bases del doctrinarisme francès sobre el qual Antonio Cánovas -que n’havia estat president- va bastir la teoria de la monarquia constitucional que li va servir de base per a la restauració borbònica. Però de la mateixa manera que allí es forjaren les bases de la monarquia constitucional, també es pronunciaren, anys més tard, les crítiques més dures contra Alfonso XIII i la política que ens abocà a la dictadura de Primo de Rivera. I això perquè és imprescindible que en una institució com aquesta es pugui parlar i discutir de política -com també de religió- sense necessitat d’adoctrinar políticament ni religiosament.

L’Ateneu de Madrid (com el de Maó) ha tingut sempre molt clars els seus principis i això ha fet possible que l’hagin presidit personalitats tan diverses ideològicament com el General Castaños, el Duque de Rivas, Salustiano Olózaga, Alcalá Galiano, Miguel de los Ríos, Mesonero Romanos, Cánovas del Castillo, el Comte de Romanones, Miguel de Unamuno, Manuel Azaña o Ramón del Valle Inclán, entre d’altres. I aquest fet és el que va fer possible que el professor Sáiz Rodríguez (un complex personatge que fou ministre de Franco en el Govern de Burgos i ex bibliotecari de l’Ateneu) afirmés que“en un país como el nuestro en donde las diferencias intelectuales y doctrinales se dirimen habitualmente en guerras civiles, el único islote de paz en donde las ideas más contradictorias se debatían y discutían sin acudir a la violencia era el Ateneo de Madrid”. I si algú repassa els noms de les persones que han presidit el de Maó, també s’adonarà de la gran diversitat que mostren en la seva trajectòria personal, professional i ideològica, sense que això hagi alterat mai els seus principis fundacionals.

I tanmateix, l’Ateneu de Madrid i el de Maó són apolítics i aconfessionals, la qual cosa vol dir que no practiquen ni assumeixen cap de les tesis polítiques o religioses que s’exposen a la seva tribuna, encara que permetin que totes hi puguin ser exposades i debatudes civilitzadament. Per això han parlat a l’Ateneu personalitats tan diverses com Tarradellas, Areilza, Tuñón de Lara, el cardenal Tarancón, José Prat, José María Aznar o Santiago Carrillo entre molts altres. I per això mateix hi podia parlar Artur Mas. I estic segur que, en el futur, l’Ateneu seguirà obrint les portes als qui sàpiguen oposar les seves idees -les unes i les altres- sempre que ho facin amb respecte i tolerin la crítica que aquestes puguin provocar. Però no acollirà els qui, incapaços de construir un discurs racional, només saben mostrar-se al carrer amb pancartes o fent escarnis que, d’altra banda, critiquen quan els reben persones de la seva simpatia. I per molts anys!


%d bloggers like this: