Josep Maria Quintana

Europa sembla que ens quedi lluny encara que en siguem part des que, a la dècada dels vuitanta, Felipe González va signar el pacte d’adhesió al tractat. Tampoc no es estrany que ens hi sentim allunyats. El parlament és a Estrasburg, la Comissió a Brussel·les, el Tribunal a Luxemburg… Els diputats que elegim fins ara no han tingut cap paper per designar la Comissió que governa, els estats han cedit sobirania però s’han reservat elements clau per al desplegament europeu, l’euroescepticisme dels britànics i les reserves mentals amb què sempre han treballat, ha fet que es potenciessin els egoismes nacionals, i la gran crisi econòmica ha provocat desajustaments importants entre els estats membres alhora que insuflava la fòbia antieuropea a partits (normalment de dreta o de dreta extrema) que –així ho diuen si més no les enquestes- sembla que seran els més afavorits pels electors que, a Espanya,votaran avui.

I tanmateix, Europa és l’únic refugi pel qual val la pena lluitar. Per què? Entre d’altres raons perquè Europa és “un lloc de la memòria” (G. Steiner). I ser europeu comporta trobar-se captiu en la teranyina d’un in memoriam que és alhora lluminós i sufocant. De fet, al preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europea s’invocava ja la idea d’una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també els ciutadans que els integren. És lògic, doncs, que alguns politòlegs parlin d’un “bagatge històric comunitari” (Fabrice Larat), és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.

En l’elaboració d’aquesta teoria s’ha considerat la “pau de Westfàlia” (1648) com l’esdeveniment històric de referència per justificar el model d’integració en curs. Aquesta pau, que posava fi al període de guerres de religió i a la “Guerra dels Trenta Anys”, és la que s’ha vist com un primer pas vers la construcció europea del segle XX.

Des d’aquesta òptica, tot el que ha succeït entre la “Guerra dels Trenta Anys” i avui s’inscriuria en un procés lògic i coherent que parteix de l’Europa premoderna (la fonamentada sobre la cristiandat i la teologia), que passa per la fase de l’Estat sobirà modern dotat d’un centre de poder i d’un territori ben definits, i condueix finalment a la Unió Europea, concebuda com una instància postsobirana i supranacional. O dit d’una altra manera, el projecte de la integració europea és un fenomen complex que comporta una sèrie de postulats de secularització de la vida política que es remunten al segle XVII, però que malden sobretot per donar una resposta a la fallida de l’estat-nació sobirà que va configurar-se de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Diguem que les declaracions que féu el ministre d’Afers estrangers francès, Robert Schuman, el 8 de maig de 1950, per anunciar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) pouaven clarament en aquesta teoria, ja que en aquell discurs descrivia els valors sobre els quals es volia constituir la futura integració europea. Eren la reconciliació franco-alemanya, la pau, l’estabilitat i el creixement econòmic. De fet, el que sobretot pesava en l’ànim dels dirigents europeus inspiradors de la unificació era l’experiència de la Segona Guerra mundial. I val a dir que, gairebé cinquanta anys més tard, el canceller alemany Helmut Kohl insistia encara en la mateixa qüestió en afirmar que la construcció europea era una qüestió de pau o de guerra.

Des d’aquest punt de vista, la història d’Europa sempre s’ha presentat com una successió ininterrompuda de conflictes i de divisions, de les quals, la més terrible ha estat la Segona Guerra mundial, com a exemple de destrucció en massa i també com a testimoni d’una ideologia aberrant, el nazisme, que encarna l’ombra més fosca de l’herència continental. I dins aquesta experiència, l’Holocaust hi ocupa un lloc important. D’ací que la integració europea, amb les seves institucions supranacionals i la defensa dels drets de l’home, seria el fruit primordial de la Guerra del 1940 a 1945, i esdevindria una resposta positiva i col·lectiva als crims que aquesta va provocar.

De tota manera, aquesta visió comença a fer aigües (o, com a mínim, resulta insuficient) per explicar la decisió d’obrir-se als estats que, a conseqüència de la Segona Guerra mundial, van quedar integrats dins la Unió Soviètica o que van restar sota la seva influència a l’altre costat del teló d’acer, atès que la visió d’una integració europea com a resposta al nazisme no és suficient per crear un sentiment comú de pertinença, car aquesta exclou l’experiència del totalitarisme comunista, fonamental per a aquests països darrers que hi ha entrat.

Però deixem aquí aquest debat, perquè segurament ens duria massa lluny. Centrem-nos, doncs, en la idea que la construcció europea –aquesta que s’inicià amb la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, constituïda a París el 18 d’abril de 1951 per un acord dels governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, i que ens duu a la actual Unió Europea integrada avui per vint-i-vuit estats- pretén bàsicament donar una resposta a la diguem-ne “fallida” d’aquest l’estat-nació sobirà que es consagra de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Seria ben trist que els egoismes de l’estat-nació, que ressorgeixen empesos sobretot pel malestar de la crisi, i la inconsciència dels ciutadans respecte d’aquest gran objectiu iniciat el 1950, acabessin per malmetre un projecte que és l’únic que, a la llarga, pot fer que Europa sigui un dels grans agents en la política mundial.

Parlant de les novel·les, deia al meu darrer article, que les coses solen ser el que semblen per més que això de vegades ens repugni, ja que és “el que sembla” la percepció que n’acaba tenint la gent. I aquesta pot ser errònia.

Si això succeeix en el camp de la narrativa, s’esdevé encara més repetit a la vida política on, per més que l’acció que l’agent duu a terme s’hagi reflexionat, meditat i executat a consciència, al final (si més no a curt termini) el resultat obtingut no és sempre el que aquell ha previst, sinó el que percep el conjunt de la ciutadania. Vull dir amb això que, en política (més que en cap altre aspecte de la vida), les coses són, de fet, el que semblen, i acaben essent conceptuades i avaluades per la gent a partir d’aquesta percepció… que tanmateix pot no ajustar-se a la realitat.

Dic això arran del que ha succeït darrerament al Senat d’Espanya on, a partir d’una moció del senador (i expresident de la nostra comunitat autònoma), Francesc Antich, sobre les prospeccions de petroli en un lloc del mar proper a les nostres illes, quatre senadors balears del PP han trencat la disciplina de partit (versió nacional) per votar favorablement la moció obeint el líder regional, senyor Bauzá. Però com succeeix als admirats contes d’Astèrix, ara hauria de dir: no!, tots no, perquè un d’aquests senadors –pel que fa al cas una senadora- no s’ha sotmès a la disciplina de Roma, sinó que ha fet el que ella ha volgut. I ho ha fet, si més no al meu entendre, no tant per acontentar als qui manen a Madrid, sinó per ser fidel a ella mateixa i als principis que, respecte de la qüestió, havia sostingut i defensat amb perfecta coherència.

He de dir, però, que el que ara pretenc no és donar la meva opinió sobre si és bo o no per a la nostra comunitat autònoma que es facin prospeccions de petroli, sinó lloar la decisió de la senadora Pons Vila per haver decidit el vot per ella mateixa, a pesar que sabia molt bé que la decisió de votar “no” a la proposta del senador Antich li causaria greus problemes davant el líder absolut del PP a les Balears. Com també sabia del cert la senadora que la seva decisió li causaria el menyspreu d’un sector de ciutadans –molts del seu partit- que l’ha titllat de traïdora, no sé si amb aquesta paraula tan forta, però sí amb eufemismes que, sens dubte, volien dir el mateix.

Això no obstant, i a pesar que ara contradiré la teoria general que he expressat a l’inici de l’article, aquesta vegada la cosa no és el que sembla, i és molt probable que, sigui o no encertada decisió política que la senadora ha pres, penso que el fet d’atrevir-se a votar contra el criteri explícit del senyor Bauzá per ser coherent amb ella mateixa i amb la política que havia sostingut i defensat públicament, és un acte polític de primera magnitud que no puc deixar de lloar-li.

Digueu-me, si no, de què ens serveixen (de què ens han servit) els molts polítics neutres, mal·leables, incapaços de pensar per ells mateixos, que tot sovint ens representen (i ens han representat), l’única funció que se’ls coneix és (ha estat) de passejar la seva ossa estèril pels llargs passadissos del Senat o del Congrés, per votar tot seguit el que ordena el cap de files.

Salvant les excepcions –que n’hi ha hagut sortosament- molts d’aquests polítics s’haurien pogut substituir per ninots virtuals (com els del fort Marlborough), que sempre fan el que ordena el projector i és segur que no donen cap maldecap a la direcció de la casa.

Al parlament britànic (mare de tots els Parlaments), al parlament nord-americà (que el segueix en mèrits) i fins i tot al parlament francès, els caps de fila dels partits no tenen més remei, davant de cada votació, que fer recompte per veure si aconsegueixen o no el ple dels seus parlamentaris, ple que no tenen mai assegurat. Sense anar més lluny, les darreres propostes que ha fet el primer ministre francès, Manuel Valls, no han obtingut el suport de fins a quaranta-un diputats de la majoria, que li han girat l’esquena després de criticar les dràstiques mesures de retall pressupostari que aquest ha dut al Parlament com a programa de govern. I això perquè, ajudats per sistemes electorals que propicien la personalitat dels diputats (i aquest seria el cas excepcional de Menorca, on el senador s’elegeix amb les sigles d’un partit, però d’acord amb un sistema majoritari), els partits es veuen en la necessitat de cercar polítics amb personalitat. Homes i dones preparats, que són capaços de pensar per ells mateixos, que tenen vida pròpia, que expliquen la seva política als electors i responen després personalment davant aquests de les decisions que prenen.

A Espanya, en canvi (i excepció d’aquests pocs senadors de les illes menors), s’ha optat per un sistema proporcional de llistes tancades i barrades en el marc d’un districte provincial, on l’únic qui compta realment és el líder (nacional o l’autonòmic) i les sigles del partit pel qual aquest es presenta; mentre que compten gens o molt poc les persones que –per decisió gairebé exclusiva del líder- acaben figurant a les llistes electorals.

És per això que vull felicitar la senadora, més enllà de dir si em sembla o no encertada la decisió que ha pres, perquè ningú li podrà discutir que el seu vot ha estat coherent amb el que ella predicava. A més, ha estat una decisió valenta, perquè no s’ha doblegat davant la potestas absoluta del líder balear que, tal com funcionen els partits entre nosaltres, la podrà laminar si ho vol fer per la seva vountat omnímoda.

Per això la vull felicitar. Perquè la seva actitud apunta el camí que podria salvar la democràcia: l’assumpció d’un sistema electoral diferent al que tenim, que tregui força als partits i potenciï els candidats. Per exemples no cal anar gaire lluny. En tenim a la vora.

Quan el 2006 vaig publicar “Els Nikolaidis”, de seguida alguns crítics van situar el llibre en la categoria de “novel·la històrica”. El meu editor d’aleshores, el recordat i enyorat Isidor Cònsul, no estava segur que ho fos, i tampoc jo ho estava, però de vegades és millor no discutir i acceptar les coses com venen (ja que les coses solen ser el que semblen, finalment). A més, com que la novel·la transcorria en un període històric allunyat uns dos-cents anys del nostre i el marc en què es desplega la història de la família té força importància per al relat, és comprensible que el qualificatiu que se li va donar no sigui cap despropòsit.

En aquest sentit, doncs, també és històrica “Els herois de la nit” (que transcorre a cavall del segle XVI i del segle XVIII), i “Els Clark”, publicats recentment, on la història que s’hi narra vol mostrar el món del segle XIX i dels començaments del segle XX.

Un lector amable em va demanar privadament com em posava a la pell dels personatges de segles anteriors. Ell entenia que, si bé en una novel·la com “Ningú no pot enganyar els morts” o bé a “Les revolucions perdudes” (centrades les dues al segle XX) la qüestió no m’havia de ser tan difícil, ja que els personatges es movien en un temps que jo he viscut o bé en els anys immediatament anteriors, però encara propers, deuria ser molt difícil, segons creia, treballar personatges força més allunyats, que viuen a segles dels quals no hem rebut una tradició oral directa i el que en sabem és exclusivament el que hem après als llibres.

Construir una novel·la que transcorre en uns temps força allunyat al nostre té certs problemes, no ho he de negar, ja que no sols has de conèixer el marc on viuen els personatges, sinó també molts elements de la vida quotidiana. Has de saber, per tant, els costums, la tècnica, els vestits, els menjars i tantes altres coses que, si no en tens una idea prou clara, caus fàcilment en greus errors.

És evident que no pots parlar de llum elèctrica al segle XVIII, ni pots descriure una dona menorquina amb rebossillo si escrius una història que transcorre a finals del XIX o al llarg del segle XX. No pots parlar del transport en tren al segle de les Llums, ni d’un viatge de Portsmouth a Nova York en avió a meitats del XIX. Això és elemental. Però aquest coneixement indispensable del món on fas que transcorri la història que narres en una novel·la de les dites “històriques” (com si les que transcorren avui no s’esdevinguessin també en un temps i un espai), presenta, al meu entendre –i amb això torno a l’inici de l’article i, per tant, al lector que em demanava privadament com ho feia per posar-me a la pell dels personatges que feia viure a segles anteriors al meu- menys dificultats que la descripció del marc espaial i temporal on es desplega el relat.

No hi ha dubte que és important assenyalar –i reconèixer- que els canvis de tipus històric, social, cultural, econòmic, etcètera, que han experimentat les societats humanes al llarg dels segles són una realitat inqüestionable i, a més, fàcil de comprovar. Però si parlem de l’home –de l’ésser humà- el que ens cal esbrinar és si les profundes mutacions en tots els ordes de l’existència humana que, per bé i per mal, hem comprovat en el dia a dia de la nostra pròpia vida quotidiana, són -han estat- meres modificacions històrico-culturals més o menys profundes en les formes de vida dels humans o si, ben el contrari, comporten una transformació de la diguem-ne “humanitat” de l’ésser humà. O per dir-ho més clarament: es tracta de saber si, estructuralment, l’home d’avui no respon a les característiques fonamentals que el definien abans (a segles anteriors).

Si realment l’home s’hagués transformat estructuralment fins al punt que les característiques que hi destacàvem temps enrere per definir-lo fossin unes altres, com diversa és la realitat social i cultural que ha viscut al llarg dels segles, aleshores posar-me en la pell dels personatges de la novel·la seria francament difícil, si no impossible. Però estic convençut que aquests canvis que l’home ha viscut –i els que viurà en el futur- no han modificat, ni poden modificar, les estructures constitutives i constituents de l’ésser humà. O el que ve a ser el mateix: a pesar de tots els canvis socials possibles i imaginables, continua mantenint-se inalterable la igualtat radical, estructural, de tots els homes i dones del passat, del present i del futur; igualtat estructural que es manté a pesar de les innegables diferències culturals i històriques.

Vet-aquí, doncs, per què no és tan difícil escriure sobre els homes i les dones que han viscut en un temps passat, ni que sigui en el marc, per tant, d’una societat i d’una cultura força diferents de la que ens ha tocat a viure. Per això he afirmat que és més difícil descriure el marc espaial i temporal –el de segles enrere-, amb tot el que comporta, que posar-se a la pell de les persones, perquè l’ésser humà és estructuralment el mateix.

I res no ve més a tomb per il·lustrar (i justificar) el que dic, aquell recitat tan conegut que Shakespeare posa en boca d’un personatge d’ “El mercader de Venècia”: “Que no tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l’estiu i fred a l’hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?”

Doncs si aquestes paraules escrites a finals del segle XVI les podem sentir encara com a dites avui, aleshores comprendrem el que vaig respondre al lector: que no és tan difícil com sembla posar-se a la pell dels personatges en una novel·la històrica.

La reacció clara i directa de Pere Navarro a l’hora de denunciar que l’agressió que va rebre en sortir d’una església el passat diumenge era producte del clima de tensió i violència que es viu a Catalunya com a conseqüència del “procés sobiranista” (aquest tan “absurd i irracional”, segons tots els diaris i les ràdios de Madrid) és una afirmació que pot ser certa, però que, com a mínim, esdevé agosarada sense esperar a obtenir una investigació dels fets, ja que no és, ni serà, la primera ni la darrera vegada que un polític és agredit públicament a la via pública per un ciutadà indignat.

De tota manera, les paraules de Pere Navarro han estat superades per les que ha pronunciat la líder nacional d’UPyD, Rosa Díez, la qual ha afirmat que a Catalunya hi ha una gran tensió i, sobretot, una gran “manca de llibertat” per als qui no són nacionalistes.

Aquest posicionament verbal de Rosa Díez no és nou, perquè, ja el 2010, quan el procés sobiranista no tenia, ni de prop, l’envergadura que té actualment, va manifestar després que fos insultada en sortir d’una conferència a la Universitat Autònoma, que “vaig ser rebuda a la UAB amb crits de Rosa Díez pim, pam, pum”, crits que –reblà- “havia escoltat també al País Basc amb el nom de persones que després han estat assassinades”.

No hi ha dubte que Rosa Díez i tots els nacionalistes espanyols que s’han abonat a aquesta tesi, insisteixen cada cop més en el clima totalitari, de violència i de manca de llibertat que, segons ells, es viu a Catalunya, i no deixen de parlar de la “tensió insuportable” que els ciutadans han de sofrir, la qual cosa els permet qualificar tot seguit com una absurditat, com un despropòsit, com una irracionalitat el que es viu en aquell país.

Sense voler menystenir el problema de la conflictivitat que pot presentar avui el moviment polític i social de Catalunya, i sense treure importància a les agressions, petites o grans (de moment totes les que coneixem han estat lleus) que s’han produït, gosaria afirmar que les manifestacions alarmistes de Pere Navarro i, especialment, de Rosa Díez són tan exagerades com injustes. Vaja! Que no reflecteixen el que està succeint en realitat.

També jo, com Rosa Díez, era a Barcelona el dia de Sant Jordi. El meu editor va convidar-me a signar llibres a diverses taules d’arreu de la ciutat. El dia era assolellat i magnífic, i això em va permetre passejar tranquil·lament entre les multituds que emplenaven els carreres i les places de la ciutat, i no sols no vaig observar cap incident, sinó que vaig veure com milers i milers de persones gaudien d’un dia de joia col·lectiva, compraven llibres, es reglaven roses i deambulaven amb un aspecte festiu.

Escoltant Rosa Díez, tinc la impressió que els qui han decidit que havien de ser bel·ligerants (clarament i durament bel·ligerants) amb la política que impulsen els catalans que reclamen el dret a decidir sobre el futur del seu país, necessiten com del pa que mengen d’ un element que esdevindria fonamental a l’hora de justificar la seva posició: la violència. I això perquè el fet de reclamar el dret a decidir –o de reclamar fins i tot la independència- amb una riuada humana pacífica, o de fer-ho amb una cadena festiva on milers i milers de famílies expressen lúdicament el que volen, els fa mal. Vaja, els fot –per dir-ho més bruscament-, perquè aquesta manera de procedir (sense violències) només els permet criticar-los acudint al recurrent “estan sonats”, “són uns irresponsables”, “volen condemnar Catalunya a la pobresa”, “no veuen que estaran fora d’Europa” o bé “si se separen navegaran per l’espai sideral oblidats de tothom”.

Jo crec que, en el fons, Rosa Díez i els qui pensen com ella voldrien que la violència s’apoderés dels carrers i penetrés clarament i durament a la vida diària de Catalunya. Voldrien, en definitiva, que els nacionalistes perseguissin realment els qui no ho són i els privessin de llibertat. Potser aleshores el seu discurs estaria farcit d’arguments sòlids. Perquè… ¿creu algú de veritat que Alicia Sánchez Camacho no diu el que vol dir? ¿Creu algú que se l’ha privada dels seus drets més bàsics i elementals? ¿Creu algú que quan Rajoy, Cañete, González Pons, Díez, Espasa, Carreras i tants altres polítics o intel·lectuals disconformes amb el nacionalisme es passegen per Catalunya i diuen el que pensen se’ls priva de la seva llibertat?

Per què, doncs, aquestes afirmacions que volen mostrar una realitat que realment no existeix? Doncs perquè per condemnable que sigui la bufetada que una senyora va dar a Pere Navarro o bé els insults (o fins les mirades malèvoles!) de què va ser objecte Rosa Díez, no basten per deduir el clima de violència que ells voldrien justificar.

Fa poques setmanes, a Burgos es va crear una gran revolta ciutadana pel cas Gamonal. A Madrid és encara més proper l’enfrontament que es produí entre manifestants i policies pels encontorns de la plaça de Colon, o el que va tenir lloc pels voltants dels barris de La Latina i Lavapiés en protesta contra un acte electoral d’extrema dreta convocat a la plaça de Tirso de Molina. En tots aquests casos hi va haver una gran batalla campal amb contenidors cremant, barricades i desenes de joves que llançaven llambordes i ampolles contra la policia. Més d’una manifestació diària ha hagut de suportar la capital espanyola al llarg de l’any passat. ¿Ens permet això assegurar que a Madrid hi ha un insuportable clima de violència?

Em fa la impressió que les desigualtats, la pobresa, la manca d’oportunitats, l’atur i la desestructuració de la societat crea molta més violència que el “procés sobiranista”, el qual podrà ser inconstitucional, irracional i absurd (per a tots els que siguin incapaços d’entendre’l), però no s’ha mostrat agressiu en cap moment, a no ser en la ment escalfada de determinats polítics que potser voldrien que ho fos perquè això el deslegitimaria i desqualificaria definitivament els seus mentors.