La Comissió Estatal contra la Violència ha proposat multes de 123.000 euros a la Federació Espanyola de Futbol com a organitzadora de la final de la Copa del Rei entre el Barcelona i l’Atlètic de Bilbao, pels xiulets produïts contra l’himne espanyol. Així mateix, la Comissió proposa multes de 66.000 euros al Barcelona, 18.000 a l’Atlètic, 100.000 a Catalunya Acció, com a instigadora de la xiulada, i 70.000 a cadascuna de la resta de les organitzacions que la van convocar.
El secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, i el president del Consell Superior d’Esports (CSD), Miguel Cardenal, van anunciar aquesta decisió dilluns passat a la seu del CSD, en una roda de premsa realitzada després d’una reunió d’una hora de la Comissió i van assegurar que són sancions que no pretenen ser exemplaritzants. “No estem davant una cosa extraordinària ni davant alguna cosa que vulgui ser exemplaritzant”, va expressar Martínez a la roda de premsa, a la qual va insistir que la tramitació d’aquestes sancions seguirà pel procediment administratiu i tindrà “totes les garanties” per a les organitzacions objecte de sanció .
El secretari d’Estat de Seguretat ha explicat també que el procés d’aquestes sancions és totalment independent de les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat per la via penal. “La Comissió Estatal contra la Violència no persegueix delictes –ha assegurat-. El que fa és proposar sancions en l’àmbit administratiu, d’acord amb el dret esportiu i amb la Llei 19 de 2007 (contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport). I és aquesta la que posa en marxa un procediment sancionador, que té totes les garanties”, ha afegit Martínez.
Per la seva banda, el president del CSD va explicar que les sancions a la Federació i al Barcelona tenen a veure amb “incidències ordinàries de qualsevol partit” relatives a la seguretat, mentre que les sancions a les organitzacions promotores de la xiulada tenen a veure amb la “inqüestionable imprudència” de la convocatòria. Cardenal també va explicar que la possibilitat del tancament del Camp Nou està prevista per la llei, però que ningú no l’ha sol·licitada al sí de la Comissió Antiviolència.
Bé, fins aquí la notícia del que, al meu entendre, no és sinó un colossal despropòsit que no farà, sinó, créixer l’esperit antimonàrquic que ha anat augmentant a Espanya al llarg dels darrers anys del regnat de Joan Carles I, i que ara es veu obligat a suportar el seu fill, Felip VI, que, a més, s’ha d’enfrontar –i de fet s’enfronta cada dia- al greu problema de segregació que està en marxa a Catalunya, una qüestió que ve de lluny i que el govern del PP no ha sabut afrontar ni del dret ni del revés, ja que ha perdut –tancant-se al diàleg- l’oportunitat de resoldre-la amb solucions polítiques que, cada dia que passa, són més inviables.
Siular massivament al rei i treure banderes independentistes en un camp de futbol és, potser, “pixar fora de test”, com diem vulgarment, i fins podria ser un acte de mala educació, però és molt dubtós que sigui un acte de violència. Jo he viscut sonores pitades al Liceu de Barcelona quan un tenor no ha donat de sí el que s’esperava d’ell o quan ha fet inesperadament un gall. He vist esbroncades que et fan sentir llàstima per aquell home que, sol dalt l’escenari, malda per saludar un públic que l’escridassa i mostra el seu descontentament. Però és això un acte de violència o és, simplement, una sonora manifestació de disconformitat?
Som molts els espanyols que, davant el televisor, vam poder comprovar la pitada que, aquell dia, ensordí els sons de l’himne nacional; som molts els qui vam veure el somriure còmplice del president Mas amb aquella gent que siulava i ensordia el camp, però ningú de nosaltres va observar cap acte de violència, perquè allí ningú no agradí ningú, cap dels espectadors que omplien el camp va ferir, atacar o assaltar físicament les autoritats que presidien l’acte, i em sembla inacceptable que una comissió que es diu pomposament “d’Antiviolència”, pugui dir que al camp del Barça es van cometre actes delictius.
Aplaudir sorollosament el rei és mostrar l’agraïment que senten els qui aplaudeixen per la institució que aquell home representa. I siular-lo –i siular alhora l’himne nacional- és, simplement, una mostra de disconformitat amb el càrrec que ell encarna (o per com l’encarna) i amb les connotacions que -ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- du com a inherents aquest himne. Més encara, no sols no estem davant actes de violència, sinó que estem davant uns actes pacífics que, en tot cas, haurien d’estar emparats per la llibertat d’expressió. Per tant, em sembla absurd que s’estigui parlant de violència i d’actes que poden ser sancionats per la via administrativa o per la via penal.
El cert és que hem entrat en un bucle que no es pot resoldre tan sols amb les declaracions setmanals de la vicepresidenta contràries al que està passant, quan ens assegura que els poders de l’estat garanteixen –i garantiran- el compliment de les lleis. Tots ho sabem, això, però els poders de l’Estat no tenen tan sols la missió de garantir el compliment de la llei, sinó també de resoldre els problemes polítics, enfrontant-s’hi degudament i de cara.
Aquests dies, hi ha unanimitat a la política i a la premsa espanyola respecte del “camino hacia ninguna parte” a què, segons ells, el president Mas està duent els catalans. De la mateixa manera que també creuen unànimement que la llista de “Junts pel Sí” (CDC i ERC) i la CUP no poden pretendre declarar la independència de Catalunya amb una majoria absoluta del 51 per cent (si és que l’aconsegueixen a les eleccions del 27S). Certament que es poden argüir moltes raons de pes per qüestionar aquesta “regla” que, en tot cas, avalaran o no els electors catalans. Però si el Govern espanyol, avalat per una majoria absoluta de diputats del PP amb el 44,6% dels vots, hagués acceptat la consulta no vinculant que li va proposar per àmplia majoria el Parlament de Catalunya, i que, davant la negativa, el president Mas va substituir pel “procés participatiu” del 9-N impugnat pel mateix Executiu central, no hi hauria lloc a tanta inquietud procedimental: s’haurien comptat vots a favor o en contra de la independència sense efectes juridicopolítics i hauria guanyat el millor (o el pitjor). L’exemple, recent, és el referèndum d’Escòcia, pactat pel govern “secessionista” de Salmond i el govern “unionista” de Cameron –aquest amb plens efectes juridicopolítics-, que van perdre els independentistes.
Això és governar. Això és afrontar els problemes reals per intentar resoldre’ls mitjançant el diàleg i la democràcia. En canvi, el que fa el govern espanyol és el contrari: s’absté de parlar amb els interessats, els amenaça amb les penes de l’infern i sanciona per “violentes” totes les manifestacions (pacífiques) de disconformitat. Ni que siguin tan sonores com les que es van fer el dia de la final de Copa al Nou Camp.
Josep Maria Quintana 