Archive for Setembre de 2008

Per què Zapatero viu a la inòpia?

25 Setembre 2008

Em preocupa la poca capacitat d’autocrítica que mostra aquest govern i, en particular, el president Zapatero. L’home parla amb una parsimònia i en un to sempre positiu i descaradament optimista que sembla que parli d’un país en el qual no vivim cap dels qui l’escoltem. Encara no fa un any, les previsions econòmiques que el seu govern preveia eren d’un creixement del 3,1%. Dia a dia han mirat cap una altra banda per no veure de cara la crua realitat que ens envolta. Desacceleració, primer, canvi de previsions a la baixa (però sempre positives) més tard i, quan ja negar-ho tot esdevenia impossible, ens surt amb l’afirmació que tenim un sistema financer que és el més sòlid del món. Bé potser és veritat, però ara no parlàvem exactament d’això, sinó de la crisi, d’aquesta crisi que ahir Solbes va dir que ell mai no havia negat. I si bé potser té raó formalment, perquè ell simplement la ignorava, em sembla cínic dir això, quan el seu govern té com a rècord un augment de l’atur preocupant, perquè és el més gran en molts anys i supera de molt el dels països del nostre entorn. La riota de l’oposició no era baldera, ahir al Parlament. Era tan comprensible com indispensable.

Crec que s’ha de demanar alguna cosa més dels qui ens governen. Si més no que mirin de cara el país i ens diguin la veritat. Entre altres coses perquè nosaltres veiem i palpem aquesta realitat. I això perquè només a partir d’aquesta constatació es pot planificar el futur i assumir un lideratge polític que sigui capaç de superar la crisi i dur a terme les reformes necessàries. Però Zapatero sembla que es negui a acceptar aquest comportament i prefereix de posar bona cara al mal temps i seguir fent volar coloms, com si aquesta fos la seva feina. Penso, però, que s’equivoca i que, si no rectifica prest, haurà dilapidat en molt poc temps la il·lusió (gens fonamentada, però il·lusió a la fi) que va despertar la seva persona en l’electorat espanyol.

El Papa, la cultura i la salsa de spaghetti

23 Setembre 2008

El meu fill em recomana que llegeixi l’article que David de Ugarte ha publicat en el seu blog el pasta 21 de setembre sota el títol “El Papa y la salsa de spaghetti”. El títol pot semblar un frivolitat, però us asseguro que l’article no ho és. D’altra banda és tan fàcil criticar el Papa titllant-lo de conservador o bé alabar-lo per aquest mateix motiu, que sovint perdem la capacitat d’escoltar-lo o de llegir-lo. Per poc que estimeu la filosofia o el pensament, per poc que la “paraula”, és a dir el “logos” tingui per a vosaltres algun sentit, us recomano que llegiu primer el “Discurs al món de la cultura” de Benet XVI i després llegiu també el post d’Ugarte. El temps és per aprofitar-lo i per fer exercicis com aquest que us recomano.

Un punt de discrepància

22 Setembre 2008

Després de passar un cap de setmana sense ordinador amb els meus fills i els meus néts, em trobo amb el correu d’un amic economista que qüestiona diversos aspectes del meu comentari anterior, on simplement exposava la teoria de Joseph Stiglitz, extreta d’un article publicat a la premsa britànica. Atès que em sembla d’interès el comentari, us els faig conèixer en la seva integritat, no sense puntualitzar que no puc subscriure l’opinió que manifesta dels auditors i dels notaris. Dita així, d’una manera tan generalitzada, em sembla injusta. De tota manera, no és aquest l’eix central del seu discurs.

He llegit el teu post sobre n’Stiglitz posant especial atenció en el paràgraf que diu: “això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”.

Aquest paràgraf és descriptiu de com pensa Stiglitz que funcionen les coses, però no acab de veure clar com creu Stiglitz que haurien de funcionar.

Un actor financer és George Soros, però també ho és qualsevol humil treballador o pensionista que ha constituït un petit fons de pensions per a la seva jubilació. Soros individualment és un actor financer molt important, però és evident que en el seu conjunt els treballadors i pensionistes són actors financers molt més importants que Soros.

Per tant no acab d’estar d’acord quan es diu. “…. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”. No hi estic d’acord perquè és ben clar que la majoria d’actors financers no treuen profits colossals, crec que molts no guanyen pels disgusts.

Està clar que la majoria d’actors financers no tenen ni la més remota capacitat, ni possibilitat ,d’avaluar els riscos financers . És impossible pensar que la humil velleta del cap de cantó pugui avaluar els riscos de la caixa d’estalvis a la que confia els seus doblers. Tampoc poden confiar els actors financers en les firmes d’auditoria per avaluar les institucions financeres perquè la d’auditor és la professió més poc sèria que hi ha després de la de notari. Dic açò pensant, per exemple, en Arthur Andersen en el cas Enron i en el que he viscut en la meva vida professional.

Per tant, des del meu punt de vista, el que la crisi financera posa de manifest és la necessitat d’incrementar el control dels poders públics damunt el sistema financer perquè només el poder públic pot protegir els interessos de la majoria d’actors financers que, insistesc, quasi mai no obtenen guanys colossals i no tenen defensa. Demanar als actors financers que es defensin dels taurons financers, sense intervenció dels Estats , és com demanar als ciutadans que es defensin sols dels delinqüents o del crim organitzat.

Tanmateix està clar que els neo-liberals no arriben mai a aquesta conclusió, que és contrària a la seva religió.

Una segona cosa que aquesta crisi posarà en qüestió per sempre és la bondat dels molt baixos tipus d’interès, o dels tipus d’interès reals negatius. Les matemàtiques financeres que jo vaig estudiar es basaven en el principi fonamental que els consumidors-actors financers s’estimen més el consum present que el consum futur i que el tipus d’interès és el preu que es cobra per diferir el consum en el temps. Les polítiques de baixíssims tipus d’interès, o d’interessos reals negatius, són les del món entès a l’inrevés : es paga una prima a qui ho consumeix tot en el moment i no estalvia. Així no hi ha estalvi ni acumulació de capital i es comprometent la capacitat inversora i productiva a mig i llarg termini.

PS: Dic que la de notari és la professió de més poc prestigi, menys encara que la d’auditor, perquè és la dels professionals més ben pagats per donar fe d’allò que no passa: o bé miren expressament a una altra banda quan corren els doblers negres damunt la seva taula, o tenen un estudi a les seves notaries especialment dedicat a aquestes transaccions . I açò és així i no és d’una altra manera.

Una dura crítica de Joseph Stiglitz a la crisi econòmica

18 Setembre 2008

The Guardian del passat 16 de setembre duia un article de Josph Stiglitz, professor a la Columbia University i Premi Nobel d’economia el 2001, que titulava “The fruit of hypocrisy” (El fruit de la hipocresia). Era una anàlisi de les raons de la crisi financera mundial i una reacció a l’anunci de la fallida de la banca Lehman Brothers.

Deia el professor que la hipocresia general i insidiosa sobre la que reposa el sistema de les finances mundials esdevé la causa primera dels nostres mals d’avui. I diu que aquesta és producte de la deshonestedat de les institucions financeres i de la incompetència de les institucions polítiques.

Joseph Stiglit. Imatge extreta de Wikipedia

Joseph Stiglit. Imatge extreta de Wikipedia

Stiglitz no pot trobar mots més amargs per descriure un sistema del qual critica sense concessió dels seus fonaments, que se’ns presenten, diu, tan nauseabunds com absurds. La globalització de les finances desemboca segons ell en una desregulació màxima dels fluxos de capitals, i això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat i que se suposa que funciona d’acord amb la llei del mercat. Un sistema, per tant, que teòricament sanciona les opcions econòmiques errònies.

Però l’economista i exassesor de Clinton més enllà de la constatació de l’esfondrament de la confiança sobre la qual reposava el sistema financer mundial, i qüestiona la capacitat dels poders públics de donar solucions a la crisi, Aleshores es demana: Podem dipositar la nostra confiança en una administració que hem d’associar necessàriament a la gestió calamitosa de l’huracà Katrina i al fracàs del primer exèrcit del món a l’Iraq?

Per últim, Josph Stiglitz conclou amargament l’article parlant de la perversió d’un sistema on els individus més qualificats es consagren a esquivar amb èxit les normes dedicades a la seguretat del sistema bancari.

I té raó, perquè no deixa de ser paradoxal que els partidaris acèrrims del liberalisme a ultrança siguin finalment els qui, qual les coses van maldades, demanen que l’Estat corri al seu ajut.

De l’Europa per la pau a l’Europa per l’espasa

16 Setembre 2008

Pocs temes hi ha que m’interessin més que el de la formació i la consolidació d’Europa, i això no obstant, la meva generació ha passat de l’esperança al desencís. Nosaltres vam néixer després de la segona guerra mundial, hem vist el naixement de la Comunitat Econòmica Europea, la incorporació (sempre de mal gust) de la Gran Bretanya al club dels cinc i, més tard, l’ingrés d’Espanya i l’ampliació actual fins a conformar una Unió Europea de la qual avui formen part vint-i-set estats.

Tanmateix, els qui d’alguna manera hem cregut en aquella idea inspirada en el “Projecte de pau perpètua” de Kant i de la seva definició del dret cosmopolític com un dret que regula les relacions entre els estats, i hem vist en la configuració del dret europeu un vector de civilització i el fondament d’una nova ciutadania, ens sentim avui decebuts en observar que el mite fundador de pau eterna i de prosperitat per a tothom s’esfondra sota els cops d’aquest atac brutal que van ser per al projecte europeu els referèndums negatius d’Holanda i de França, en definitiva, de dos dels estats fundadors del projecte d’Europa.

Nosaltres crèiem, com Jürgen Habermas, en el patriotisme constitucional. Per a nosaltres, l’Europa política es trairia a ella mateixa si es construís a partir d’una identitat substancial com a nació. De la dissolució dels lligams entre la ciutadania i el territori nacional pel dret cosmopolític (diguem-li europeu), emergiria una ciutadania europea que reposaria sobre una identitat jurídica o constitucional que li permetria a cadascú de fer valer els seus propis valors socioculturals al si de l’espai europeu (raó per la qual no sóc nacionalista, ni espanyol ni tampoc dels altres).

Curiosament, aquest projecte que van emprendre el seus principals impulsors en sortir d’una guerra que havia provocat milions de morts a tot el món, sembla que s’hagi esvanit lentament un cop la pau no semblava amenaçada per cap enemic comú i renaixien amb força els nacionalismes en els estats membres de la Unió, fins al punt que, en el primer moment en què un succés que semblava aïllat, però que probablement no ho és, i que ben segur tindrà conseqüències per al futur –la intervenció de Rússia a Geòrgia i els seu blindatge a Osètia del Sud-, ens ha fet veure que avui, la Unió no té instruments teòrics ni mitjans militar per assegurar la seva pròpia defensa, i encara menys per intervenir en un teatre d’operacions exterior, a no ser per fer simples accions de “manteniment de la pau”. Com escrivia el passat 9 de setembre Jean Quatremer al diari Liberation, “Ella (Europa) és un tigre de paper i Moscou s’ha pres el gust de fer-li-ho veure”.

Imatge dAgències

Imatge d'Agències

No és gaire estrany, doncs, que dos dels qui més han destacat la pobresa de la resposta europea en relació a la posició russa hagin estat l’actual president d’Estònia, Toomas Hendrik Ilves, i l’antic president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxev. Deia el primer, en referència a la incursió dels carros russos a Geòrgia, que “el problema és que nosaltres vivim a la nostra Europa postmoderna on tot el món és bell i gentil, i de sobte ens retrobem amb una gran potència del segle XIX. Europa no està preparada per a això.”

També Gorbatxev va escriure, el passat 26 d’agost, unes paraules ben significatives: “La situació provocada pels esdeveniments al Caucas ha desencadenat mecanismes polítics i militars a Amèrica, a Europa i a Rússia (…) El perill d’una nova escissió ha aparegut i l’amenaça d’un cataclisme mundial ha augmentat.”

De sobte, doncs, els europeus adormits en els nostres nacionalismes cantonals ens hem adonat que la Unió Europea potser tenia “enemics” (tal vegada la paraula és massa forta, però m’atreveixo a escriure-la) que amenaçaven els seus interessos. També ens hem adonat que els nord-americans no podien actuar fàcilment en el teatre europeu per resoldre els problemes i es trobaven absolutament neutralitzats per que feia a la crisis de Geòrgia, alhora que nosaltres estàvem lluny de poder donar una resposta militar, no ja per atacar un possible enemic, sinó tan sols per defensar-nos. I això ha empès Jean Quatremer a publicar un article força preocupant des del meu punt de vista, “De l’Europe par la paix à l’Europe par l’épée” (De l’Europa per la pau a l’Europa per l’espasa), en el qual, el pensador francès ens diu que és la constatació del fracàs del procés europeu –del qual en són exemple els dos referèndums a què he fet referència- que l’han portat a interrogar-se sobre la naturalesa humana i a demanar-se si l’home no s’ha de crear un enemic per donar sentit a la seva vida.

És aquesta una matèria sobre la qual trobaríem pàgines ben interessants en els escrits de Nietzsche, i també ara en els de Quatremer, com quan diu, per exemple, que “jo no desitjo evidentment una evolució d’aquesta mena, però cal que ens demanem per què, a mesura que el record de les guerres s’allunya, Europa, com a esfera de prosperitat i de pau, ja no fa somiar els pobles. És una casualitat que la desconfiança sigui màxima entre els joves?”

Sigui com vulgui, caldrà que seguim reflexionant sobre Europa, i –ens agradi o no- potser també ens haurem de demanar amb Quatremer “si Vladimir Putin no haurà fet un servei a la construcció europea envaint Geòrgia”. I això –sempre segon ell diu- perquè “la guerra, o simplement la possibilitat d’una guerra és la condició perquè la Unió s’afirmi segons els mateixos mecanismes que han permès als Estats-nació de construir-se. ”

Per mi seria decebedor que fos així, però tal vegada (no ho voldria creure) és l’única esperança possible.

El vertader catolicisme és compatible amb la crítica

13 Setembre 2008

El viatge de Benet XVI a França ha despertat un conjunt d’interrogants a propòsit del lloc que la religió ha de tenir a les nostres societats i de la relació entre les diferents religions dos anys després del discurs de Ratisbona, contestat des de l’Islam, en el qual el Papa analitzava les relacions entre fe i raó.

A les pàgines de debat del diari Le Monde del passat 12 de setembre hi trobem un conjunt d’articles força interessants on es poden veure les diferents posicions del món intel·lectual francès respecte d’aquesta matèria. Un dels articles que més m’han interessat és el que signa Gilles Marmasse, professor de la Sorbona, sota el títol de “Le véritable catholicisme est compatible avec la critique” (El vertader catolicisme és compatible amb la crítica). Penso que val la pena de traduir-lo per als meus lectors:

L’Església catòlica no es reconciliarà amb la raó si no es fa seva la cultura del debat i de l’esperit crític.

Benet XVI no cessa d’afirmar que les conviccions pròpies del catolicisme s’han d’obrir a la raó, i que la teologia no ha de ser tan sols intel·ligible, sinó també argumentada. Alhora però, s’enfronta a la sospita persistent de defensar una visió obscurantista del cristianisme. Com ens expliquem aquesta paradoxa? Sens dubte pel fet que Benet XVI no inclou pas en la seva definició de raó això que el nostre temps hi associa sempre, a saber: l’esperit crític.

El discurs catòlic no és irracional en el sentit de ser purament emotiu o revelador d’una adhesió només a la lletra de les Escriptures o a la tradició. Tanmateix, almenys en la seva versió “ratzingeriana”, està certament afectat d’irracionalitat, en el sentit que nega, d’entrada i per principi, tota legitimitat a la crítica que el prengui com a objecte.

La consciència contemporània considera generalment que una convicció no és digna d’estima a menys que sigui lliurament ratificada i que no procedeixi de la tutela d’un mestre. Considera a més que aquesta convicció no és creïble si no és capaç de sostenir un diàleg lleial amb un interlocutor de bona voluntat que hi estigués en desacord. Doncs bé, l’actitud habitual del magisteri romà contravé punt per punt aquesta concepció que hem d’entendre com a una convicció raonable. D’una banda, l’autoritat eclesiàstica pretén ésser el sol jutge de la veritat. D’una altra, no fa pas del debat un mitjà d’autentificació de la fe, ans entén aquesta com una adhesió nua a un catecisme definit des de dalt i una vegada per sempre.

Això no obstant, més que la indiferència de l’Església pel que fa a les interpel·lacions exteriors, allò que frapa és la manera com ella s’immunitza respecte del debat intern. El pensament independent no sembla pas que tingui possibilitat d’acollida a l’interior del catolicisme. Més exactament, avui sembla que sigui impensable intentar resoldre els problemes lligats al discurs del magisteri per debats públics, pacífics i constructius. En nom de la unitat, l’explicitació del dissens és diabolitzat i es prefereix l’obediència cega. Als catòlics se’ls demana que callin les seves perplexitats i, a menys que pleguin, que renunciïn a tot esperit de lliure examen.

Si un és estrany a la creença cristiana, arribarà a la conclusió que el bloqueig de l’Església pel que fa al debat és un component inevitable de la seva identitat. I això perquè la creença religiosa no podria sinó expressar-se d’una manera dogmàtica, ja que, per raó de la seva mateixa fragilitat, no podria suportar la contestació. Ben al contrari, des del punt de vista del creient, l’autoritarisme i l’immobilisme dins l’Església no tenen res d’ineluctable i són xocants. Car les conviccions cristianes, arriscades, sense prova, tendeixen a incardinar-se en les cultures canviants i a deslliurar-se del domini de les passions: fet que requereix d’una constant posada en qüestió.

Benet XVI respon a la denuncia del monolitisme eclesial agitant l’espectre del “relativisme”, que ell assimila a l’arbitrarietat i al caos. Des del seu punt de vista, entre l’enunciat dogmàtic definitiu i les opinions individuals capricioses no hi hauria cap terme mitjà. Ara bé, no ens mostra l’experiència de les societats contemporànies que, ben a la inversa, la deliberació pública pot gaudir de fecunditat teòrica, de poder integrador i seriositat moral?

Nosaltres somiem amb una Església intel·lectualment adulta, és a dir capaç de qüestionar els seus principis i les seves decisions, en lloc de censurar la dissidència i de complaure’s en l’autocelebració. Que no pretengui definir les seves conviccions a partir d’un sol discurs concebut com una resposta a una paraula que ve de més enllà dels homes, ans es mostri decidida a purificar aquestes creences comprometent-se ella mateixa en la recerca comú de la veritat. De la mateixa manera que els Actes dels apòstols i les Epístoles de Pau presenten incessants controvèrsies internes, la cultura del debat públic i de l’esperit crític seria una oportunitat per al món catòlic.

Resolgui els problemes vostè mateix

11 Setembre 2008

Naixem sols i morim sols. També sols haurem de sortir de la crisi. Qui esperi alguna cosa d’aquest govern desnortat i sense idees s’equivoca. Entre altres coses perquè, per a refer-nos d’un mal, primer l’hem de reconèixer, i no sembla que Zapatero s’hagi adonat de la realitat que l’envolta, encara que aquesta ens envolti a tots. Tampoc el seu vicepresident econòmic, Pedro Solbes, que encara ahir declarava a la SER que “nosaltres no contemplem la hipòtesi de la recessió”, i això que, gairebé a la mateixa hora, el socialista Almunia, avui comissari de la Unió Europea, declarava sense embuts que Espanya entra en recessió.

Que no hàgim d’esperar res del govern d’Espanya no implica, però, que Zapatero hagi de tenir problemes per superar els tràmits parlamentaris que li permetran de mantenir-se en el govern. I això perquè set parlamentaris sempre els trobarà entre els grups nacionalistes que contemplen Espanya des de la seva òptica particular. Bastava escoltar Duran Lleida en el debat d’ahir per veure que CiU es troba disposta a tot (sempre que li acceptin algunes propostes que Zapatero –si és que necessita el seu vot- segur que acceptarà). Fins i tot els dos diputats d’UPN, coaligats amb el PP a Navarra, estan dispostos a votar els pressupostos si d’aquests en poden treure suc.

El problema no és, doncs, l’aprovació dels pressupostos (que s’aprovaran). El problema és que el Govern d’Espanya sembla que vagi a la deriva i que no sàpiga com ha d’actuar. Per això, amic lector, li aconsello que no esperi res dels qui comanden i maldi per resoldre els seus problemes vostè mateix, a no ser que sigui un gran constructor dels que es van fer multimilionaris durant els darrers cinc anys i ara té centenars de pisos per vendre. En aquest cas no ha de preocupar-se gaire. Com que la seva fallida pot complicar encara més l’economia de tots, aleshores potser sí que obtindrà un ajut del govern de Zapatero. Per tant, doni-li gràcies de cor. I sobretot no es queixi. Sentir com es queixen els multimilionaris és una de les coses que fan mala sang.

El nou Consell del Poder Judicial

9 Setembre 2008

Si la bona notícia és que els dos grans partits majoritaris han pactat la composició del nou Consell General del Poder Judicial, la dolenta és que (com era previsible) han seguit optant pel sistema de politització d’aquest òrgan que té per objecte l’administració de l’Administració de Justícia.

Jo puc estar una mica d’acord amb Alonso que aquest no és un òrgan judicial sinó polític, en el sentit que no és cap tribunal sinó que s’encarrega de vetllar pel bon funcionament de l’Administració de Justícia, però no oblidem que el seu president serà també president del Tribunal Suprem, per això em resulta difícil no veure en la decisió presa un intent de seguir amb el sistema de control de la justícia pel parlament o, el que és encara pitjor, per la cúpula dels partits polítics. D’altra banda, el fet que cap membre de la judicatura que no estigui adscrit a alguna de les associacions professionals existents (totes elles polititzades) hagi entrat a formar part d’aquest òrgan superior, ens demostra fins a quin punt s’ha cercat la politització del Consell. En definitiva, que cal estar adscrit perquè (els teus) et tinguin en compte.

La novetat d’aquest Consell és que, per primer cop, s’ha donat entrada a representants dels partits nacionalistes. Margarita Uria, exdiputata del PNB, ha estat presentada pels nacionalistes bascos, i Ramon Camp (exdiputat de CiU) ho ha estat per Convergència. Aquest darrer (que he tingut ocasió de conèixer) fa política de partit des de fa trenta anys i ha ocupat tota mena de càrrecs públics. Dubto molt que se li pugui atribuir cap mèrit com a jurista. Però és que realment importava no era la categoria jurídica dels membres elegits (la majoria dels quals certament en tenen), sinó la seva adscripció ideològica, per tal de convertir aquest òrgan en un alter ego del parlament espanyol. I valga’m déu que s’ha aconseguit!

Paraules d’agraïment

7 Setembre 2008

Els meus lectors saben que no acostumo a parlar de mi en aquest bloc, i menys encara m’agrada fer-ho quan es tracta d’explicar esdeveniments que poden afalagar-me. Faré, però, una petita excepció perquè molta gent m’ha demanat que “pengi” el discurs que vaig pronunciar a l’Ajuntament de Maó el passat dia 5 de setembre amb motiu del lliurament de la Medalla d’Or de la ciutat, guardó que vaig rebre per decisió corporativa, amb el vot de vint regidors (PSOE, PP, PSM i EU) i amb l’abstenció del regidor de Ciudadanos de Mahón.

Podeu llegir les meves paraules prement aquí.

Geòrgia o la soledat d’Occident

5 Setembre 2008

Si Francis Fukuyama (“La Fi de la Història i el darrer home”) considerava que la Història s’acabava amb el triomf de la civilització occidental i que el món no havia tingut altre remei que capitular davant del seu progrés, els fets de Geòrgia amb el reforçament final de Rússia ha demostrat que el politicòleg nord-americà d’origen japonès potser no tenia raó.

De fet, les lliçons que podem treure del succeït durant les passades setmanes són força menys optimistes pel que fa a una possible pèrdua de pes de Rússia respecte del que ella considera el seu entorn natural. A més, observeu que, ni l’Índia, ni la Xina, ni els estats musulmans han condemnat la incursió russa, ni han tingut un mot de comprensió per a la prooccidental Geòrgia que, tot i les protestes dels nord-americans, no ha aconseguit refer el seu status quo anterior a la seva incursió a Osètia i la subsegüent ocupació per l’exèrcit rus.

Tot el que ha succeït ens demostra com n’està de sol Occident, únic que ha condemnat Rússia davant el silenci de la resta del món.


%d bloggers like this: