Archive for gener de 2014

De la incapacitat per ser dona a la incapacitat pel fet d’estar enamorada

19 gener 2014

En Dret romà, la dona casada tenia prohibit intercedir i prestar fiança en favor del marit com a conseqüència, respectivament, del Senatusconsultum Velleianum i de l’ Autentica Si qua mulier, conseqüència de la coexistència i complement que es donava als principis de “protecció” i de “prohibició” de la dona. S’establia, doncs, la prohibició d’intercedir i, per tant, es limitava el seu camp d’actuació, però alhora es protegia amb això la dona dels perjudicis que, per falta de coneixements en assumptes jurídics, poguessin afectar-la.

En Dret castellà, la prohibició que la dona casada prestés fiança al seu marit (és a dir que l’avalés), no va ser regulada específicament fins l’any 1505.  A Las Partidas (cos legislatiu dictat a Castella durant el regnat d’Alfons X el Savi (1256-1265-) es diu (V, 12, 2) “…que muger ninguna non pueda entrar fiador por otri…”, de manera que també es refereix al Senatusconsultum Velleianum. Val a dir que en el terme “otri” es pot incloure el marit, però no es recull en concret la prohibició especial d’avalar-lo. És a dir, no recull l’Autentica Si qua mulier de Justinià. És a la Llei 61 de Toro (1505) quan s’insereix la prohibició específica d’avalar el marit en el corpus legislatiu espanyol.

El fet de prohibir a la dona casada que presti aquest tipus de fiança, tant al marit com a tercers es considerava un “benefici” per a ella, al qual tanmateix podia renunciar sempre que davant un fedatari públic es donés per coneixedora del benefici a què renunciava i declarés que ho feia sense cap tipus de coacció (Partides V, 12, 3, raó tercera).

El Codi civil de 1889 no declarà la incapacitat a la dona casada, però sí que va limitar la seva capacitat d’obrar, alhora que atorgava l’administració dels bens familiars al marit i establia la dita “llicència marital” perquè ella pogués obrar en molts casos.

Fins la Llei de 2 maig de 1975 no es pot parlar d’una vertadera reforma legislativa de la situació juridicocivil de la dona casada espanyola, la capacitat de la qual estava limitada des de 1505. Aquesta llei declara  per primer cop que el matrimoni no restringeix la capacitat de la dona casada, reconeix les seves possibilitats d’actuació i suprimeix el requisit de la llicència marital. L’esperit d’equiparar ambdós cònjuges es manifesta, doncs, al llarg de tota la reforma, ja que declara que cap dels cònjuges es pot atribuir la representació de l’altre si no li ha estat conferida, i suprimeix aquella hipèrbole del Codi civil que declarava el marit representant de la seva dona i alhora permetia que aquesta actués amb la seva llicència.

Aquesta referència històrica a les limitacions que afectaven la dona casada en el dret civil de règim comú, derivades del dret romà, i enteses –això és el més genial- com a “protecció” de la dona –fet que pressuposava entendre que aquesta era una persona estúpida (en el sentit de nècia o mancada d’intel·ligència)- es va superar plenament i avui no es pot entendre ni acceptar de cap manera: ni sociològicament ni legalment, ja que el dret no preveu cap limitació de la dona casada que –quan jo vaig estudiar la carrera de dret s’equiparava a “los locos, dementes y sordomudos que no sepan leer ni escribir”, els qual, juntament amb “la mujer casada”, eren “incapaços d’obrar”.

Res, doncs, ve més a tomb que aquesta evolució legislativa en favor del reconeixement de la plena capacitat de la dona, a l’hora d’enjudiciar les paraules que pronuncià l’advocat, senyor Jesús María Silva per defensar la infanta Cristina. Aquest va basar l’argumentari de la defensa en el fet que la infanta està enamorada del seu marit. “Cuando una persona està enamorada de otra –va sentenciar-, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona”. I preguntat sobre si amb això afirmava que el seu marit, Iñaki Urdangarin, la va enganyar, va respondre: Yo digo quien confía. A partir de aquí, cada uno responde a conciencia de sus actos “.

Atès, doncs, que l’advocat no pot al·legar “incapacitat” d’obrar de la infanta, perquè avui el Codi civil no recull cap de les limitacions que abans afectaven a la “dona casada”, ha acudit a un argument del cor. En realitat, ha vingut a dir que, si bé la infanta no és una dona nècia o mancada d’intel·ligència, està molt enamorada, fins al punt que ho signava tot sense llegir-ho. D’aquí que no se la pot fer culpable de res.

Segons el parer de l’advocat Silva, a una dona enamorada no se li pot exigir que, quan el marit li dona a signar un paper, hagi d’acudir a un notari i a tres advocats abans de fer-ho. No! –argumenta l’advocat-. No se li pot demanar que desconfiï del seu marit i que esperi a signar el document.

La veritat és que, com a professional del dret, els arguments de l’advocat Silva em semblen ridículs, tant com afirmar que acut voluntàriament a declarar un cop el jutge ha dictat la interlocutòria d’imputació. No, hi acut perquè hi està obligada, com l’hi ha recordat el mateix jutge que la va dictar.

I vull acabar aquest article amb un comentari respecte del que va fer el senyor Spotorno quan demanà, en la seva condició de cap de la casa del Rei, que es tanqués ja la fase d’instrucció del cas Nóos “perquè els gairebé tres anys que duu obert el sumari han suposat un martiri per a la institució”. Jo entenc aquest martiri de la casa reial a causa de la lentitud de la justícia, però alhora li voldria fer arribar un comentari que vaig llegir al twitter respecte d’això. Deia referint-se a la Casa del Rei: “Benvinguts a la vida dels ciutadans normals”. I tenia raó perquè, en efecte, aquests ciutadans –els que no tenen privilegis- fa temps que sofreixen el martiri que comporta la lentitud la justícia.

Per una actuació científica i racional

12 gener 2014

Aquests dies podem seguir a la premsa les reaccions que ha provocat l’informe que, fa poc, ha elaborat Oceana a partir de les analítiques practicades a la Universitat de Barcelona sobre la contaminació per mercuri de peixos pescats a la zona marítima de Maó.

Segons s’hi diu, Oceana ha detectat contaminació per mercuri en mostres de rap i escórpora. En el cas del rap, 8 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès per la normativa europea d’1 mg / kg de pes fresc, i en relació al cap-roig, 7 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès de 0, 5 mg / kg. Com a conseqüència d’aquestes dades, el representant d’aquesta entitat ecologista, Xavier Pastor, ha arribat a la conclusió que a Menorca hi ha actualment problemes de contaminació per mercuri, i que si s’aboca al mar el dragatge que es pretén fer al port de Maó, contaminat per aquesta substància, la situació s’agreujarà. “Això –diu- representa una irresponsabilitat per a la salut de les persones i l’activitat pesquera de l’illa.”

En un editorial del diari Menorca (3.01.14) on es feia eco d’aquest informe, se’ns deia també que la Confraria de Pescadors havia reaccionat mostrant el seu malestar, alhora que restava credibilitat a les dades donades a conèixer per Oceana en considerar que perjudiquen els professionals de la pesca. Alhora, l’editorial anunciava que la Conselleria de Salut del Govern balear havia manifestat que els controls realitzats durant el 2013 no havien detectat anomalies, però que comprovaria les dades publicades per aquesta institució ecologista. Amb bon criteri, l’editorial concloïa que s’imposava incrementar aquestes anàlisis per garantir la qualitat del peix capturat en aigües menorquines i aclarir qualsevol dubte.

La reacció de la confraria de pescadors és comprensible, perquè un informe d’aquesta naturalesa pot perjudicar els seus interessos, però, per respectables que siguin aquests, els governants han d’actuar i prendre les seves decisions confiant en les dades que aporten els coneixements científics. De no fer-ho, cauen en la demagògia i en el mal govern.

L’opció per la ciència ha estat defensada recentment en un article publicat el a El País (4.01.14) pel catedràtic de Recursos Energètics de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, sota un títol significatiu: “Confien en ella (aunque les lleve la contraria)”. En aquest, Marzo ens vol fer veure que, a pesar que les estadístiques ens demostren que els científics tenen bona premsa a la nostra societat, el fet és que, a la pràctica, l’experiència ens ensenya que, en general, la població només valora positivament aquelles opinions científiques que els reafirmen en les seves conviccions. “Si no s’escolta el que es vol sentir –assegura Marzo-, els comentaris solen variar entre els qui diuen que els científics canvien constantment d’opinió i els qui comenten que com se’ls ha a creure si entre ells no es posen d’ acord.”

¿Com és possible, per tant, que la gent digui que confia en els científics i alhora renegui d’ells tan freqüentment, depenent de si els agrada o no el que escolten? Marzo respon aquesta pregunta i afirma que els humans aspirem a l’exactitud i sabem que la ciència és un camí fiable per aproximar-nos-hi. Però resulta que aquesta aspiració entra sovint en conflicte amb interessos, conviccions, emocions o altres motivacions, de vegades inconscients, i és precisament això –aquest conflicte intern- el que, en ocasions, fa que actuem contra la ciència i, per tant, contra la raó.

Tanmateix, el que ha de privar és la raó, que no pot sinó fonamentar-se en raonaments científics. I la ciència –el raonament científic- no abraça tan sols el món de la matemàtica, la física, i el que, en llenguatge ordinari, denominem “les ciències”, sinó que també determina l’exactitud en matèries tan controvertides com la llengua o la filologia, per bé que, en aquest camp, ens trobem amb persones que es diuen addictes a la raó –al pensament racional-, però que tiren per la borda aquest coneixement i decideixin, per exemple, explicar el funcionament morfològic, lèxic o sintàctic d’una llengua a partir de la ideologia que tenen, obviant el que, respecte d’aquestes qüestions, ha dit la ciència i, doncs, marginant la raó.

És cert que sempre trobarem postures dissidents que permetran justificar les nostres posicions adduint que la qüestió analitzada no està resolta o que és objecte de controvèrsia, però si aquestes suposades raons xoquen amb el consens científic –ja es tracti de contaminació marina, de física nuclear, de filologia o de lingüística- aleshores el que pretenem en realitat és conciliar motivacions irracionals amb la raó científica, i això ens converteix, encara que no ho sapiguem (o no ho vulguem veure), en mestres de l’autoengany.

Podrem fins i tot tenir èxits mediàtics, podrem obtenir el suport de polítics i d’ideòlegs que anteposen els seus gustos o els seus interessos a la raó i al coneixement científic, però –ens agradi o no- seguirem essent víctimes de l’autoengany.

I amb el que acabo de dir no vull sacralitzar la ciència, perquè sé que coneixem tan poca cosa del món que ens envolta que, encara que sembli mentida, gairebé tot està per fer. A pesar d’això, i acceptant, amb Mariano Marzo, que “la ciència sap que no està treballant en trobar la veritat definitiva, sinó més aviat en reduir la incertesa”, i que “aquesta aproximació, racionalment crítica, potser no sigui l’única manera d’organitzar i entendre les nostres experiències i relacions amb el món que ens envolta”, estic convençut que la ciència constitueix una via més precisa i exacta que la que proposen la religió i la ideologia política (ambdues, per cert, molt respectables) per definir el coneixement. I a això penso que ens hauríem d’atendre.


%d bloggers like this: