Archive for Març de 2022

El Sàhara, víctima de la realpolitk

27 Març 2022

Si alguna cosa comença malament -i d’això n’és exemple la descolonització del Sàhara- normalment acaba malament, perquè és molt difícil que, abandonats els principis, aquests acabin imposant-se.

Els que l’any 1975 érem ja persones adultes, recordem com va ser de vergonyosa la nostra sortida del Sàhara, amb Franco morint-se al llit i Espanya en mans d’un govern desnortat que no va saber afrontar el desafiament que li va llançar Hassan II amb la Marxa Verda.

En un detallat informe que, sobre la qüestió, va publicar “La Vanguardia” l’octubre de l’any passat, Antonio Remiro, catedràtic emèrit de Dret Internacional de la Universitat Autònoma de Madrid afirmava rotundament que l’abandó que va fer Espanya de les seves responsabilitats al Sàhara “és una de les pàgines més negres de la nostra història contemporània” i titllava d’ominosos els acords de Madrid que el franquisme va signar amb el Marroc i Mauritània.

És un consol de ximples pensar que Espanya es va desfer del Sàhara com Anglaterra es va desfer de Palestina el 1947, i encara que els fets s’imposen al dret moltes vegades, és difícil acceptar la resposta que va donar el ministre d’exteriors espanyol, senyor Albares, quan, preguntat sobre quin era l’estatus legal d’Espanya davant del Sàhara, va respondre que, segons ell, no tenia res a veure amb aquell territori: “Espanya -va dir- no figura com a potència administradora a la llista de territoris no autònoms, ni als informes anuals del secretari general, ja que es va desvincular mitjançant comunicació oficial a l’ONU el 1976, ni tampoc en cap de les resolucions del Consell de Seguretat”.

Podem acceptar la seva resposta de facto, però difícilment de iure, ja que, com se’ns recordava a l’informe a què m’he referit, el Sàhara Occidental és l’únic dels 17 territoris de la llista que contempla els descolonitzats que no té potència administradora. On hauria de constar el nom del país, hi ha un asterisc. A peu de pàgina, l’ONU explica que Espanya el va informar el 1976 que es considerava (unilateralment) “deslligada de tota responsabilitat”.

La veritat és que Espanya es va rentar les mans el 1976 i se les ha seguit rentant qualsevol que sigui qui ha ostentat el poder a Madrid d’aleshores ençà, ja que l’opinió manifestada per l’actual ministre Albares coincideix amb la de Miguel Ángel Moratinos el 2005, la de Trinidad Jiménez el 2010 i la de Josep Borrell el 2018, per citar tan sols ministres socialistes, encara que també aquesta postura ha estat avalada pels del Partit Popular, encara que ara, Aznar, oportunista, critiqui la decisió del govern de Sánchez.

Més encara, en aquell informe se’ns recordava que Espanya “ha estat un actor fonamental en el reforçament de l’status quo i la perpetuació del conflicte”, perquè “en els moments en què hi ha hagut una pressió forta sobre el Marroc, tots els governs espanyols, d’un signe i d’un altre, li han salvat els mobles”. Va passar el 2003, amb el pla Baker, quan França i Espanya van pressionar perquè aquest no fos imposat a les parts, cosa que va permetre al Marroc rebutjar-lo. També amb les sentències del Tribunal General de la UE contra els acords amb el Marroc.

Potser, doncs, no ens hem de sorprendre que, malgrat l’episodi pro sahrauí que es va generar fa uns mesos amb l’acollida del líder del Front Polisario, Brahim Gali, amb la seva hospitalització a La Rioja -cosa que va provocar una forta crisi amb el Marroc de la qual no n’hem sortit fins avui, amb la decisió que, per sorpresa, ha adoptat Pedro Sánchez-, el president hagi decidit sortir de l’ambigüitat i deixar els sahrauís abandonats a la seva sort, que serà la que decideixi el Marroc.

Tot i així, Sánchez, que ha demostrat ser un gran funàmbul, no s’ha proposat caminar sobre el filferro sense xarxa, ja que sap molt bé que, encara que rebi dures crítiques de l’oposició que té a l’esquerra, les que rebrà de la dreta conservadora seran poques o, si més no, gens creïbles, ja que mai la dreta ha estat pro-sahrauí i, a més, Sánchez ha fet el gir amb l’aprovació de Brussel·les, ja que la Comissió Europea ha admès que l’acostament entre Rabat i Madrid després de gairebé un any de desacords és “positiu”.

Les paraules de la Comissió han estat inequívoques, ens agradin o no: “La UE dóna la benvinguda a tot desenvolupament positiu entre els seus Estats membres i el Marroc en la seva relació bilateral, que no pot ser sinó beneficiosa per a la implementació de l’acord euro-marroquí en el seu conjunt”, va declarar en roda de premsa una portaveu comunitària, tot i que també afegí que “tota solució ha de reposar sobre compromisos de conformitat amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides” que, a finals de l’any passat, va demanar una solució “realista, viable, duradora, acceptable per les parts i basada en l’acord”, però l’acord no s’ha produït, ja que l’autonomia proposada per Rabat no és acceptada per les autoritats del Front Polisario.

Desconec què pot passar en el futur immediat amb el gir de Sánchez, que ha estat pres, sembla, sense un debat al si del Consell de Ministres, sense una discussió al Parlament i sense un previ avís a Algèria -la gran defensora de l’autodeterminació del Sàhara (i la que ens subministra el gas)-, com ha reconegut el ministre Albares.

Per què s’ha actuat així? Les paraules que pronuncià Albares davant la premsa dilluns passat en afirmar que “sempre és bon moment per assolir un acord que garanteixi la integritat territorial d’Espanya”, afegint que s’actuava a favor de “la sobirania d’Espanya, l’estabilitat, la gestió de fluxos migratoris, la cooperació, la lluita contra el terrorisme i els interessos comercials”, no deixen cap mena de dubte. Espanya ha decidit anteposar els seus interessos estratègics sobre els drets que pot tenir la població sahrauí, que fa molts anys que espera poder celebrar el referèndum d’autodeterminació que fixà l’ONU.

Jordi Juan, director de “La Vanguardia” ha resumit la qüestió en poques paraules: “S’imposa la realpolitik, ja saben: imposar els interessos nacionals de forma pragmàtica per sobre de qualsevol altre raonament ètic. Espanya necessita estar bé amb el Marroc perquè aquest país li controli l’arribada d’immigrants, l’ajudi per combatre el terrorisme internacional i no l’inquieti amb al·lusions a l’annexió de Ceuta o Melilla.”

No oblidem que, després de la declaració de Donald Trump a favor de l’autonomia per al Sàhara, el llavors primer ministre marroquí Saadedin a l’Othmani va afirmar que “arribarà el dia” en què es reobrirà “l’assumpte de Ceuta i Melilla, territoris marroquins com el Sàhara”. I ha estat, sens dubte, la decisió de l’Administració nord-americana d’avalar el pla marroquí el que finalment ha arrossegat Espanya a alinear-se amb aquesta posició, després que França i Alemanya també ho fessin. Més encara, no és fútil que l’actual ministra alemanya Annalena Baerbock, dels Verds, enviés un primer missatge de reconciliació amb el Marroc publicat a la pàgina web del ministeri, en el qual es felicitava pel pla de regionalització del Sàhara Occidental. “Amb el seu pla d’autonomia aprovat el 2007, el Marroc aporta una contribució important d’un acord de pau”, deia la nota.

Més encara, com ens recorda Enric Juliana, va ser el número dos del Departament d’Estat nord-americà qui, després d’entrevistar-se amb Albares a Madrid, va afirmar que consideraven el pla proposat pel Marroc “seriós, creïble i realista”. Són les mateixes paraules que ha utilitzat Pedro Sánchez a la carta que va dirigir al rei marroquí la setmana passada. En aquesta considerava que l’opció d’un Sàhara autònom -la proposta marroquina-  és la base més seriosa, realista i creïbleper trobar una solució al conflicte.

Com veiem, és molt difícil que llançant-nos als braços de la realpolitik, els pobres (en aquest cas els sahrauís- puguin tenir raó.

El despropòsit del “Projecte CASTOR” el pagarem tots

20 Març 2022

En un moment en què la guerra de Rússia contra Ucraïna ha disparat encara més l’embogit preu de la llum a causa del sistema com es cotitza el Quilovat/hora, en el qual el preu del gas hi pesa molt -no intenteu fer-me explicar per què ni com funciona la cosa, perquè no he estat capaç d’entendre-ho-, els espanyols acabem de llegir al BOE una notícia per emmarcar: l’Estat haurà d’habilitar un crèdit de 638 milions d’euros per fer front al pagament d’un deute (molt superior, com veureu) a causa de la responsabilitat patrimonial que ha assumit per haver legislat malament la clausura del “Projecte Castor” d’emmagatzemat de gas.

El “Projecte Castor” va ser un projecte d’enginyeria per a la construcció per part del govern d’Espanya d’un nou dipòsit de gas natural submergit en un antic camp petrolífer a les aigües territorials del Mar Mediterrani, davant de les costes de Castelló i Tarragona. Després d’una llarga tramitació, va ser aprovat pel govern del president José Luis Rodríguez Zapatero, sent ministre d’Indústria Miguel Sebastián, amb el Reial decret de 16 de maig de 2008, en virtut del qual s’atorgava a l’empresa “Escal UGS” (una empresa espanyola integrada per ACS -llegiu Florentino Pérez- i ENAGAS, en la qual també hi participava la canadenca CLP) la concessió per a la construcció, desenvolupament i explotació d’un emmagatzematge bàsic de gas natural, 21 quilòmetres mar endins, entre Castelló i Tarragona, que ocupava més de 6.500 hectàrees. 

Les instal·lacions es van anar construint, però quan, el 2012, es va començar a injectar el gas, es van producir moviments sísmics que van ser cada vegada més freqüents i intensos a les zones litorals de Castelló i Tarragona, que van generar una notable alarma social, fins al punt que les protestes i el nerviosisme de la població obligà el govern a suspendre temporalment l’emmagatzematge.

En mantenir-se la suspensió després que el govern -aleshores del PP presidit per Mariano Rajoy- al·legà que no es podia “emetre una conclusió definitiva sobre les eventuals conseqüències d’una nova posada en marxa de l’operació”, Escal UGS va exercir el seu dret de renúncia anticipada de la concessió, tot sol·licitant que, d’acord amb el que preveia el plec de condicions, se’l compensés per la inversió efectuada, quantificant la indemnització procedent en 1.350.729.000 euros (intenti el lector llegir en veu alta la xifra, perquè no és fàcil).

El govern de Mariano Rajoy va aprovar aleshores el Reial Decret Llei 13/2014 que acordava hibernar les instal·lacions i extingia la concessió, amb la qual cosa aquestes revertien a l’Estat per tal que ENAGAS assumís l’administració de les instal·lacions i també el pagament a Escal UGS de la compensació sol·licitada d’una sola vegada i en un termini màxim de 35 dies (Quina diligència!). I així es va fer, amb la intenció que ENAGAS fos després rescabalat amb càrrec a la facturació per peatges d’accés i cànons del sistema gasista durant 30 anys, però facilitant-li que pogués cedir aquest dret a un tercer en la forma que tingués per convenient sense requerir cap mena d’autorització administrativa ni amb cap més formalitat que de fer-ho per escrit amb comunicació al pagador, que era la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Per tant, facilitats, totes!

Què va fer ENAGAS? Doncs va cedir a tres bancs el dret de cobrament el mateix dia que entrava en vigor el Decret llei pel nominal del crèdit que rebia íntegre, alhora que excloïa expressament a l’escriptura de cessió tota responsabilitat en cas d’impagament, qualsevol que en fos la causa.

El Reial Decret llei 13/2014 aprovat pel govern de Mariano Rajoy era tan cridaner i tan poc acurat en el fons i en la forma que va ser recorregut pel Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés, a finals de 2017, els quals van aconseguir que el Tribunal Constitucional, en la sentència 152/2017 (B.O.E. 17 de enero de 2018) el declarés parcialment inconstitucional, bàsicament per considerar que, a diferència del que es preveia en aquest sobre hibernació i extinció de la concessió, les previsions sobre la compensació a la concessionària renunciant no complien els requisits constitucionals ja que no estaven directament relacionades “amb la urgent necessitat de garantir la seguretat de persones, béns i el medi ambient en l’entorn de la instal·lació”, raó per la qual s’havien d’haver acordat, segons el TC, mitjançant una llei ordinària.

Com que els articles del decret llei que fonamentaven l’existència del crèdit cedit per ENAGAS als bancs havien estat anul·lats per la sentència constitucional, la CNMC va deixar de pagar-los la compensació acordada i, a més, va reclamar -i va obtenir- la devolució del que els bancs havien percebut fins aquell moment.

Ara bé, com els termes del contracte de cessió feien impossible que els bancs reclamessin res a ENAGAS, aquests -ben assessorats- van considerar que era l’Estat el que havia de fer front a les conseqüències d’haver dictat un decret llei sense observar les exigències constitucionals, i, per tant, era l’Estat que havia de retornar-los les quantitats que cada un havia lliurat a canvi de la cessió de drets.

Interposat el plet contenciós corresponent, els tribunals van considerar que el decret llei parcialment inconstitucional no sols perjudicava els bancs, sinó que constituïa el fonament del seu dret, per la qual cosa condemnava l’Estat a pagar la indemnització corresponent. O el que és el mateix, l’Estat havia de pagar a tres bancs, en una proporció diferent, 1.350.729.000 euros, més els interessos legals.

Què ha hagut de fer l’Estat per resoldre el desgavell? Doncs, senzillament, ha hagut d’aconseguir que el Parlament aprovés la Llei 2/2022, de 24 de febrer, de mesures financeres de suport social i econòmic i de compliment de l’execució de sentències, l’article 2 de les quals diu que, com a conseqüència de la responsabilitat patrimonial adquirida per l’Estat per haver legislat malament i haver de procedir al pagament que estableix la sentència que el condemna, “se concede una ampliación de crédito por importe de 638.000.000 de euros en la aplicación presupuestaria 15.01. 923 M.471 (…). Esta ampliación de crédito se financiará con cargo a deuda pública, de conformidad con lo señalado en el artículo 46 de la Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018.”

El que cal retenir de tot aquest despropòsit no és, només, que el govern de Mariano Rajoy aprovés un decret llei no ajustat a dret, sinó que, un cop es van produir les protestes i va veure clarament que el “projecte Castor” era un despropòsit, pretengués pal·liar el problema endossant el pagament als usuaris del gas, via tarifes i peatges. Però el seu projecte fracassà i han dit que l’únic responsable és “l’Estat legislador”. 

En definitiva, que els tribunals han posat ordre, però el resultat d’aquest ordre es que ara serem tots els espanyols que pagarem el despropòsit, siguem o no usuaris, ja que s’haurà de satisfer via deute públic. 

És cert que l’Estat ha rebut a canvi les instal·lacions que havien d’emmagatzemar el gas, però dubto molt que aquestes puguin servir per a alguna cosa profitosa. ¿Té sentit que ho paguem tots i que cap dels polítics que van causar el despropòsit no s’hagi de rascar la butxaca?

1936. Les democràcies occidentals i la política de “no intervenció”

13 Març 2022

No em veig amb cor de dir res original sobre la guerra que Rússia ha engegat a Ucraïna i he pensat que potser seria útil recordar les reflexions que Nicolau Rubió i Tudurí va anar publicant els dies en què les democràcies occidentals van donar l’esquena a Espanya amb la política de “no intervenció”. I em deman: ¿És possible no intervenir quan es conculquen principis tan fonamentals com el de la independència d’un Estat sobirà que es regeix en democràcia?

És cert que, per primer cop s’ha produït una reacció molt unànime de la UE i dels països que conformen l’OTAN, però és suficient quedar-nos en mesures econòmiques, per dures que siguin aquestes? La víctima primera és, sens dubte, Ucraïna, però no perilla també l’estatus que regeix la democràcia al món Occidental?

Després que Franco, amb el seu Estat Major, s’aixequés contra la República des de les bases militars de territoris espanyols a Àfrica del nord, el govern espanyol sol·licità d’immediat ajut militar a França que estava governada –com Espanya- pel Front popular. Però l’oposició de la dreta francesa i, sobretot, la del seu aliat Anglaterra, conduí el govern de Léon Blum a practicar una política de “no intervenció”. Tot i això, importants sectors de l’esquerra decidiren que, si bé no estava en les seves mans de modificar la política del seu govern, sí que podien intervenir amb els seus propis mitjans. A un compromís de dretes s’oposava, doncs, un compromís d’esquerres, però la decisió del govern fou clara: el 22 de juliol, Léon Blum proposava la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya. 

Un cop Nicolau Maria Rubió inaugura la seva secció periodística al diari Última Hora de Barcelona, escrita des de París i Ginebra, tracta immediatament aquesta matèria i critica d’entrada l’actitud de Chamberlain que, l’agost de 1937, mirava de negociar un conveni amb Itàlia.  No és que Rubió negui el pa i la sal als italians, és que ell no creu que sigui possible un pacte amb el dictador Mussolini. I em deman: És possible un pacte amb Putin? No cal dir que la presa de Santander el 26 d’agost per les tropes de Franco, amb l’ajut de Roma, confirmaren les seves tesis contràries a l’intent de negociacions per part de Chamberlain.

A primers d’octubre de 1937, Rubió és a Ginebra per seguir els debats de la Societat de Nacions, l’Assemblea de la qual havia de tractar d’una proposta espanyola. Es tractava d’un text que era –segons afirma Rubió- “l’expressió d’un principi que a Barcelona no ha deixat mai d’ésser tingut com a oficial: la solidarització de la nostra posició en la guerra d’Espanya amb la posició internacional de França i Anglaterra”. En realitat, aquest reiterava la confiança de l’Assemblea al Govern de la República espanyola i als de París i de Londres, tot i que mantenia els criteris globals de la no intervenció en el conflicte, criteris que, naturalment, perjudicaven els demòcrates espanyols davant els ajuts reiterats que Itàlia i Alemanya prestaven als exèrcits rebels.

A principis de novembre de 1937, els ministres d’exteriors francès i anglès, senyors Delbos i Eden, prosseguiren les converses sobre Espanya a Brussel·les. Anglaterra, temorosa de les relacions que els franquistes mantenien amb els italians, havia decidit enviar un agent britànic a Salamanca amb categoria d’agent comercial, això per no tenir problemes amb el govern de la República. Els francesos exigiren que aquest agent no tingués caràcter diplomàtic oficial, i s’esforçaren a explicar que, mentre l’ambaixador francès M. Labonne  tindria a Barcelona la missió de facilitar el tracte diplomàtic francoanglès prop del Govern de la República, l’agent britànic a Salamanca faria la mateixa feina prop de Franco, combatent així la influència nefasta dels ambaixadors alemany i italià. Els dos ministres mostraren una clara tendència a dissociar l’afer espanyol del problema mediterrani, però no introduïren en la conversa la conveniència de l’obertura de la frontera francocatalana com a contrapartida a les activitats navals i aèries de Roma. 

L’afer espanyol –segons explica Rubió- va tractar-se més aviat en termes polítics que militars. França i Anglaterra havien posat les seves esperances en el desenvolupament normal del procés de pacificació que la retirada dels combatents no espanyols havia de determinar a la Península. Però les vicissituds de la política interna francesa i anglesa no alteraren durant tots aquells mesos la política adoptada de no intervenció. D’altra banda, el nou govern francès -el govern Chautemps- constituït a primers de gener de 1938, tampoc modificà l’actitud de París respecte d’Espanya. “Decidida –França- a no renunciar als principis essencials que suporta des de fa temps la seva acció exterior, es proposa d’ésser arreu i sempre al servei de la pau”, deia el seu primer comunicat oficial. O el que és el mateix: Paraules belles, però només paraules. I era dur escoltar-les -es lamenta Rubió- mentre Itàlia passejava damunt Barcelona els seus mortífers avions carregats de bombes. 

I el lament era lògic, perquè mentre el govern francès feia aquelles declaracions, el 19 i 20 de gener es produïen els bombardeig de major intensitat dels soferts per Barcelona d’ençà el començament de la guerra. El dia 21, a Reus, els avions rebels causaven 40 morts. El dia 25, novament a Barcelona, eren 50 les víctimes de l’aviació feixista. El cel català espurnejava de mort i de barbàrie. Aleshores Rubió, que seguia des de Ginebra els estèrils debats de la Societat de Nacions, escriu sobre el que ell considera una empresa urgent per damunt dels partits i de la política: “Acabar amb aquesta barbàrie desencadenada pels aires d’Espanya. Ja no es tracta de salvar una República o una pàtria; és més que això: salvar una civilització, un concepte cristià i liberal de la vida col·lectiva.”

“Aquesta empresa urgent -escriu- no pot entretenir‑se en els vagues fórmules del pacifisme. Li cal una acció. Ja sé que hi ha arreu una palpitació d’horror i de llàstima. Els catòlics francesos es commouen; veieu llur diari L’Aube. Els socialistes també, veieu Le Populaire. Els comunistes, els radicals, tots ells s’ajunten al cor de protestes indignats. Però no n’hi ha prou. Cal passar a l’acció.”

I ja al final de la guerra, quan tot estava perdut i damunt el futur d’Europa s’estenia la gran amenaça de Hitler, Rubió es gira vers els demòcrates europeus i els alerta del perill que tenen a les portes, en un discurs amarat d’autocrítica.  Perquè Rubió és conscient que Berlín, un cop haurà donat els últims retocs a l’organització germànica al centre i a l’est d’Europa (aleshores ja havia ocupat Àustria i actuat sobre Txecoslovàquia), es girarà contra Occident.

Tornant a la invasió d’Ucraïna, Mira Milosevich, analista de l’Institut Elcano, no creu Valeri Guerásimov, cap de l’Estat Major de les forces armades russes quan diu que “les guerres que lliurarà Rússia respondran principalment a una estratègia d’influència i no de força bruta”. El fracàs d’aquesta estratègia a Ucraïna ha transformat la influència en invasió letal, i ha revelat que el govern de Vladímir Putin, com el dels bolxevics, repeteix el paradigma històric de l’estratègia de defensa imperialista dels tsars, resumit per Catalina II la Gran (1729-1796) en una cèlebre frase: “No conec cap altra manera de defensar les meves fronteres que expandint-les”.

La guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. A més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. Escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius o fins que se’l freni. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Avui jo em sento ucraïnès

6 Març 2022

Un viatge que em deixa sense la possibilitat d’asseure’m i reflexionar sobre la notícia de la setmana, m’ha obligat a escriure l’article que, avui, diumenge, vostè, lector, té a les mans, el passat dilluns, 28 de febrer, el cinquè dia de la invasió russa que, segons assegurava Putin, no havia de produir-se i que es va iniciar de sobte (de sobte per a nosaltres) però ben pensada després d’haver assajat els arguments justificatius de manera prèvia i malèvola. Per bé que assegurar -com ha fet Putin- que l’atac es feia contra un “govern nazi, corrupte i drogoaddicte”, el de Volodimir Zelenski, que és jueu i nét de represaliats per l’Alemanya de Hitler, és alguna cosa més que una broma de mal gust.

Però dit això, no m’atreveixo a opinar sobre gairebé res més pel que fa a aquesta invasió respecte de la qual tots ja tenim un posicionament pres, i fins i tot Europa -una Europa sempre vacil·lant i més aviat desunida- sembla que, per primer cop des de fa molt de temps, està actuant de manera unànime, val a dir que amb el suport de la Gran Bretanya (que és Europa però no forma part de la Unió) i dels estats europeus no integrats a la UE, com Finlàndia i Suècia, que ja han sofert les amenaces de Putin, aquest polític que no és un “sonat” -com algú opina massa lleugerament- sinó un home pervers que està decidit a restaurar un nacionalisme panrús (si és que es pot dir d’aquesta manera) com el que va dur a terme la cort del tsar des de mitjan segle XIX.

Per tant, no m’atreveixo a opinar sobre on estarem diumenge -avui per al lector- perquè vaticinar-ho és absurd i, alhora, el meu desconeixement del que ha de succeir durant els propers cinc dies quan escric aquestes paraules des de la meva biblioteca en vistes a les aigües calmades del port de Maó, és absolut.

Però el que si puc intuir és el que ha dut Putin pel sender del nacionalisme tsarista i -¿per què no?- de l’unitarisme stalinista: la voluntat d’encarnar en la seva persona el sentiment dolorós d’un poble que, pobre, sense llibertat -mai el russos han estat lliures ni viscut en democràcia- i amb totes les mancances que vulguem, sabia, però, que era una de les dues potències que dominava el món i que, amb la dissolució de l’URSS, va sofrir una gran frustració col·lectiva.

Prescindint, doncs, del que succeirà els dies venidors, i conscient alhora que, per primer cop en els darrers cinquanta anys, Europa ha pres consciència del perill que significa Putin i la invasió que ha dut a terme d’Ucraïna, ens hem de demanar si no haurien d’haver actuat abans. Certament, aquest cop, Europa no ha fet el que, davant l’amenaça de Hitler, van fer Daladier i Chamberlain a Munic, amb l’excusa de preservar la pau, però és lamentable que fins que no hem vist la manera descarnada com està actuant, Occident ha pecat d’ingenu davant Putin, perquè mostres n’havia donades prou, un home format al KGB que, des del primer moment, no sols ha actuat com un tirà i alhora plutòcrata, sinó que ha posat un morral a qualsevol dissidència, val a dir que amb suport no sols dels que s’han fet milionaris després de la caiguda del règim soviètic, sinó també d’una gran part de la gent del país.

Per poc que fem memòria, veurem, com ens recordava Sergio Vilasanjuán, que des que va accedir al poder, Putin no ha parat d’ampliar el control sobre territoris que considerava propis, mitjançant la utilització de la força. Txetxènia va ser el primer. Emulant Stalin, Putin ha aconseguit mantenir aquesta regió caucàsica com un satèl·lit, sotmetent tota la població. Va seguir Geòrgia, només vuit anys després, amb un patró molt similar al que ara aplica a Ucraïna. Va donar suport a regions suposadament separatistes com Ossètia i Abkhàzia, amb l’objectiu d’afeblir el govern sobirà a Geòrgia, que desitjava integrar-se a la UE, tot retallant una part del seu territori amb governs satèl·lits.

Anestesiada Geòrgia, el 2014, va procedir a la invasió de la península de Crimea i l’ocupació i el suport als separatistes del Donbass, com a preludi d’aquesta nova guerra. ¿Va moure un dit Occident davant aquella invasió? No. I això ens demostra que, per al líder rus, la guerra és la seva manera d’exercir el poder, perquè sap i està convençut -si més no fins avui- que ningú com ell és capaç de manejar tan bé la violència. Ningú mai no l’ha fretat. Putin fins ara no coneix la derrota. Ha guanyat totes les guerres.

Si mirem una mica endarrere -que és l’únic que jo puc fer avui perquè no tinc cap manera de veure el futur (fins i tot el més immediat, encara que no pinta bé)- recordarem com, a Geòrgia, després d’aixafar el seu exèrcit en cinc dies, acceptà l’alto el foc amb la mediació de Sarkozy, que aleshores presidia (com ara Maron) la UE. Però amb la guerra ja havia consolidat l’ocupació russa de part del país, alhora que deixava a l’aire l’amenaça permanent d’una nova intervenció, sense que cap europeu ni nord-americà se n’aixequés una cella.

L’ocupació de Crimea va ser un passeig per a vergonya de tothom, menys per als russos, esclar, que recuperaven així el que, en opinió seva, era un “regal” que un dia l’URSS va fer a Ucraïna. I quan d’alguna manera fracassà el suport que Putin oferia al president ucraïnès i prorús Viktor Yanukóvich (el mateix que ara està donant al president Lukaschenko de Bielorússia, que li ha obert les portes del país actuant com un vertader titella de l’amo Putin), i les grans manifestacions de la plaça Maidan van aconseguir que Yanukóvich hagués de fugir i refugiar-se a Rússia, aleshores Putin llençà ja una primera intervenció a Ucraïna, temorós -val a dir que amb coneixement de causa- que la nova Ucraïna es llancés decididament en braços d’Europa, entrés a la UE i fins i tot fos admesa a l’OTAN. Va ser aleshores quan decidí que havia de donar suport militar a les províncies separatistes de majoria russa de Donetsk i Luhansk, a la regió oriental del Donbass, alhora que s’annexionava Crimea, una península que li obria les portes de la Mar Negra, seu de la històrica base naval russa de Sebastopol.

I ara ha aprofitat la situació del Donbass per intentar annexionar-se Ucraïna sencera, cosa que, avui dilluns 28 de febrer, no sé si ho aconseguirà. Déu no ho vulgui. Però sembla evident -ja sé que parlar “a misses dites” sempre és més fàcil- que Putin sabia -vaja, estava convençut- que, tampoc el 2022, ni els EUA ni Europa mourien un tanc ni un soldat per defensar Ucraïna –un país aliè a l’OTAN– si era atacada. Lluís Uría, que és un analista de política internacional que m’agrada llegir, havia denunciat aquesta actitud “no intervencionista” militar, entre altres coses, perquè, tant Biden com els líders dels estats integrats a l’OTAN, ho havien deixat ben clar. I ho havien demostrat amb les seves accions. Fins i tot les amenaces sobre represàlies devastadores en el pla econòmic i financer podia el president rus acollir-les amb reserva. Tots -Alemanya la primera- recelaven de posar-les en marxa.

De fet, l’ambigüitat amb què havien actuat fins fa tres dies, van acabar de convèncer Putin que, novament, en sortiria novament il·lès. Sortosament, sembla que en això s’equivocava, perquè si una cosa ha aconseguit aquest cop és que els estats de l’UE fessin una pinya, i que fins i tot Alemanya -la més tèbia fins fa dos dies a causa de la relació econòmica i de dependència que té de Rússia en molts camps- ha pres una decisió desconeguda des del final de la segona guerra mundial.

Però la pregunta que em faig és si serà suficient el setge econòmic a què se l’ha sotmès amb les mesures que s’acaben de prendre. Hem de confiar que sí, perquè de mal en faran, però segurament s’haurà d’anar més lluny si Putin no cedeix, amb el convenciment que defensar avui Ucraïna no és un acte patriòtic i, encara menys, una guerra il·legítima, sinó una qüestió de seguretat i de defensa dels valors democràtics davant l’autocràcia i l’auge de les idees populistes i, en el fons, totalitàries, que, novament, avui amenacen el món.


%d bloggers like this: