Archive for Octubre de 2017

Catalunya i Espanya, o la derrota del seny

29 Octubre 2017

Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, si entenem la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, ans com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui o no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –la saviesa- de la phrónesis –el seny, la prudència-, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, que l’obliga a parlar o a actuar (o a deixar d’actuar) quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser.

El refús a viure d’acord amb la phrónesis es pot donar per una simple i voluntària deserció moral, però en molts casos no és sinó el resultat (o la conseqüència) d’una acció fanàtica i violent (per tant, imprudent i forassenyada) d’aquells que viuen d’esquena a l’esperit de les Llums i que es mostren incapaços d’acceptar la llibertat dels altres; actitud que els aboca al fanatisme i els duu a exercir la violència (física o moral) contra l’adversari (a qui sovint titllen d’infidel o traïdor), perquè aquest –l’adversari- ha ferit, diuen, les seves sensibilitats de caràcter religiós, cultural o polític.

Són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, maldant per dir clarament, raonadament, que l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de la Generalitat no era encertada, perquè no és possible que cregui, a ulls clucs, que tenia un “mandat democràtic” (paraula que els polítics catalans repeteixen com un mantra, però que no deixa de ser una falsedat) per dur a terme la independència, quan tots sabem -també ells- que els vots de què disposaven al Parlament de Catalunya representaven el 47% dels catalans, que actuaven contràriament a la legalitat que comporten la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i que, davant la impossibilitat de fer un referèndum legal (que hauria estat el més desitjable), havien dut a terme una consulta popular (dita referèndum) que no reunia les mínimes condicions per reconèixer-ne els resultats d’acord amb els paràmetres universalment admesos en qualsevol sistema democràtic.

També són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, i han denunciat clarament, raonadament, l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de l’Estat en negar-se a escoltar mínimament les poderoses veus que, des de Catalunya, reclamaven un canvi en el sistema polític, exigien més poder per a les seves institucions i demanaven un referèndum legal i pactat perquè, lliurement i amb totes les garanties, poguessin decidir sobre el seu futur, com han fet al llarg d’aquests darrers anys, Quebec al Canadà, i Escòcia al Regne Unit.

Però la intransigència dels uns no ha estat sinó contestada amb la mateixa intransigència pels altres, encara que les dues parts hagin dit, des del primer moment, que estaven disposades a dialogar. Això no obstant, un sector gens menyspreable de la societat catalana i espanyola els ha advertit que, si seguien obcecats en aquest desacord, en aquest no-diàleg, i a dur a terme els seus objectius més extrems sense dubtar mínimament dels seus plantejaments, portarien el país a la confrontació, molt probablement al xoc frontal, al caos amb tota seguretat i, que Déu no ho vulgui, a la violència (que pot ser física i també moral).

Molts els hem dit i repetit, i ells (tant els uns com els altres) en són conscients, que el mal que, amb la proclamació de la Declaració Unilateral de la Independència i amb l’aplicació radical d’aquest article 155 de la Constitució, que és terra ignota, s’acostava un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides. I això perquè, en aquesta concepció radical i indubtable, obcecada i contrària a tot discerniment i al mínim de generositat que sempre hauria de comportar la política, allò que és un bé suprem per als uns, esdevé un mal radical per als altres.

Aquestes actituds han fet que el nucli dur de l’independentisme hagi empès Puigdemont (que dijous passat va viure unes hores de lucidesa però no sabé suportar que li diguessin “traïdor”) a prendre una drecera absurda, que ha excitat momentàniament d’emoció a potser uns milions de catalans, però que ha deixat a l’estacada uns altres milions de catalans i ha posat tot el pes de la força a mans de l’Estat, que podrà dur a terme la repressió de l’independentisme amb la llei i el dret del seu costat, i sense que ningú a Europa reconegui la non-nata República catalana.

És, en el fons, el que esperava i desitjava el nucli dur de l’irredentisme constitucional, que, joiós, s’ha apercebut que aquesta era l’ocasió llargament anhelada de fer una correcció dura i radical de la catalanitat per emmotllar-la a la visió essencialista d’Espanya que comparteixen el PP i Ciutadans.

Així doncs, han guanyat els radicals d’una i altra banda, els essencialistes del catalanisme i de l’espanyolisme, entesos com a conceptes antagònics que no poden coexistir pacíficament en un mateix sistema constitucional, cosa que seria possible només que, amb bona voluntat i diàleg, ens ho proposéssim seriosament.

La responsabilitat dels polítics de JxSí i de la CUP és, doncs, extrema, en haver oblidat que –com els va dir divendres al Parlament la diputada Marta Ribas (CSQEP)- “quan no es pot guanyar, l’important és no perdre”, i en deixar-se endur per la passió i no per la phrónesis, com si estiguessin convençuts que el que ara vindrà fos la solució. Perquè, ¿de veritat creuen els dirigents catalans que la solució pot venir d’una resistència pacífica i gandhiana a la repressió?, ¿creuen que la gent llançada al carrer acabarà per fer intervenir en favor seu els agents internacionals d’una Europa que tem tant els trencaments interns dels seus Estats com perdre l’aire que respira?

I també és molt gran la responsabilitat del Govern de l’Estat, en afavorir amb la seva intransigència que s’arribés a aquest punt. Perquè ¿tan segurs estan Rajoy y Santamaría que l’activació del 155, amb la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la designació d’un govern des de Madrid per dirigir l’autonomia catalana comportarà una restauració de la legalitat, la solució de la crisi i una “normalització” de la convivència a Catalunya?

Sigui com vulgui, haurem de reconèixer que Mariano Rajoy ha estat molt més hàbil que Puigdemont, ja que, en no fer cas al sector més “ultra” del seu partit, que volia furgar durament en la ferida catalana allargant la intervenció estatal per no deixar pedra sobre pedra a l’edifici independentista, ha decidit convocar de seguida les eleccions tot posant en un gran destret els seus adversaris. Com escrivia ahir mateix Juliana, si aquests van a la cita electoral, d’alguna manera abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no reconeix. Si boicotegen el 21-D, poden quedar fora de joc.

De tota manera, que ningú no cregui –tampoc Mariano Rajoy- que la sortida del laberint on, entre tots, ens han ficat, té una fàcil sortida.

Anuncis

L’error històric de Puigdemont i Rajoy

22 Octubre 2017

Aquestes setmanes, a casa, hem visionat alguns capítols de la sèrie que ofereix Movistar amb el títol “Upstairs & Downstairs” (“Dalt i baix”), que ve a ser la continuació d’una sèrie antiga que es va emetre per la televisió espanyola als anys vuitanta (“Arriba y abajo”) amb molt d’èxit, ja que reflectia les peripècies d’una família semi aristocràtica de Londres, amb el pare diputat i el fill membre de l’exèrcit britànic, i aprofundia en les relacions internes i externes d’aquella família que vivia al barri de Belgravia, en una casa on els senyors ocupaven la planta i el pis de dalt, mentre el servei vivia a la planta menys u, amb entrada independent des del carrer.

Dic que la sèrie que ara s’emet no és un remake sinó una continuació perquè els esdeveniments que s’hi conten comencen, precisament, en el moment en què acabaven els de la sèrie anterior i tenen lloc -si més no als primers capítols- als anys previs a la segona guerra mundial, quan el Govern britànic i el francès, davant la pressió bèl·lica que estava exercint Adolf Hitler sobre Europa, intenten evitar l’esclat de la guerra.

M’ha fet pensar en això el magnífic article que Lluís Foix publicava a La Vanguardia el passat dimecres, en el qual comparava la situació política que viuen Espanya i Catalunya amb aquella situació prebèl·lica, no tant per destacar aquesta possibilitat de guerra (que ningú no preveu, sortosament), sinó per remarcar la irresponsabilitat (potser hauríem de dir la incompetència) dels polítics quan actuen d’una manera previsiblement errònia.

Diu Foix: “La història és plena d’exemples de personatges públics que sabien perfectament el que no havien de fer i, tot i això, ho feien per a la seva pròpia perdició i per a la perdició dels seus pobles. Els grans conflictes del segle passat van ser errors de càlcul dels seus màxims dirigents. (…) Neville Chamberlain i Édouard Daladier van anar a Munic el 1938 per apaivagar Hitler i van tornar a la Gran Bretanya i a França amb la seguretat que havien evitat una segona guerra mundial amb un pacte que autoritzava Hitler a ocupar la terra dels sudets de Txecoslovàquia. Sabien que no es podien fiar de Hitler, però no van tenir el coratge de plantar-li cara aquell setembre del 1938. Churchill va sentenciar el futur polític de Chamberlain al tancar el seu discurs al Parlament dient-li que havia anat a Munic per salvar l’honor i evitar la guerra i perdria l’honor i tindria la guerra. Així va ser.”

La lliçó de la història és, sens dubte, aplicable a la situació actual, en aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya en què Puigdemont i els seus aliats apliquen la lògica sentimental, que és del tot contrària al dret, i Rajoy s’obceca a aplicar exclusivament el dret quan aquest contravé els sentiments de gran part del poble de Catalunya. Com en el cas anterior, Puigdemont salvarà l’honor, però perdrà la guerra, i Rajoy guanyarà la guerra -vencerà!- però haurà agreujat amb el seu comportament (no només el d’ara, també amb el què ha tingut al llarg dels darrers anys) el principal problema d’Espanya, que no tindrà només repercussions a Catalunya, sinó també en la convivència entre els espanyols, i arrossegarà conseqüències de tipus econòmic i de trencament de la pau social. Perquè ni l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni la via penal contra els responsables polítics del que està succeint a Catalunya resoldran un problema que tots els agents han anat deteriorant, conscients que el xoc frontal podia dur a la catàstrofe, però que, tot i així, han preferit defensar els seus criteris abans de sacrificar-se per trobar una solució. I la solució, si és que existeix (cosa que jo he d’admetre), només pot partir del diàleg, i és segur que ha de comportar no sols un “retorn a la legalitat”, sinó també canvis substancials en el marc jurídic i polític existent.

En el moments més crus dels conflictes polítics, el primer que se sacrifica és la veritat, aquest desideràtum conceptual a què tots aspirem, però que sempre decidim immolar en benefici propi, i estic convençut que la veritat no és avui patrimoni de cap dels dos contendents. Tant com crec també que la veritat no pot imposar-se per la força perquè no es pot identificar amb la llei ni -i això que jo el defenso!- amb l’Estat de dret; ja que tant la llei com l’Estat de dret poden ser injustos o, simplement, esser concebuts com a injustos per milers o fins i tot per milions de persones, com és ara el cas dels catalans que lluiten decidits per la independència.

Des del primer dia en què l’enfrontament entre Madrid i Barcelona agafà cos de manera seriosa per mor dels passos que, sense aturall, anava fent la Generalitat, he cregut que els seus dirigents conduïen els catalans vers el precipici, perquè provocaven el pitjor que aquests processos poden provocar: la divisió del poble, donant en aquest punt la raó a un dels polítics que més desconsideració em provoquen: José María Aznar, que va fer de la divisió i del xoc la seva divisa política. Però l’Estat, amb tots els seus ressorts del poder i amb la divisió periodística capitalina del seu costat, no és menys responsable de com estan les coses, perquè l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol és un fet (per mi indiscutible) que marca, d’aleshores ençà, els governants espanyols, que han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. I d’aquesta actuació se n’ha derivat un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. De fet, els polítics espanyols mai no han entès que la identitat no pot imposar-se.

L’historiador Borja de Riquer ha denunciat -i ho subscric- la intransigència dels polítics espanyols, incapaços de negociar res perquè tot pacte implica fer concessions. I ells això no ho entenen. Mostren l’altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. De fet, posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents. “¡Cataluña es nuestra!” deia un dels manifestants que va entrevistar la televisió el 10 d’octubre. De fet, és el mateix que deien de Cuba el 1898. “España hizo América -va escriure Emilio Castelar (un republicà!)-, como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” Alhora que un conservador com Cánovas afirmava que “ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba” perquè “en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.”

I que ningú no cregui que pretenc amb això comparar Cuba amb Catalunya. Pretenc tan sols denunciar el concepte patrimonial que els polítics espanyols han tingut de tot el que configurava el territori “nacional”. I res no ha canviat des de fa tres segles. Som allí mateix. I si depèn d’ells, hi serem per omnia saecula saeculorum.

La llàstima és que un PSOE dividit i anul·lat pels vells elefants que la vida, els diners i la política han malmès, compri íntegres les tesis de Rajoy i deixi la sensatesa i el progressisme a mans de Podem, en lloc d’intentar construir, amb els progressistes i amb la Constitució (que pot donar molt més de si del que assegura Rajoy), un discurs propi, allunyat d’aquest nacionalisme espanyol, ranci, prepotent i decimonònic

Optar per la victòria o per la solució

15 Octubre 2017

Com centenars o milers de persones, aquesta setmana em vaig passar el capvespre del dimarts davant la televisió, esperant que succeiria a la sessió del Parlament de Catalunya en què s’havia de debatre –segons la versió oficial del Govern d’Espanya i de molts governs europeus- “un conflicte intern espanyol”, conflicte que, tanmateix, desperta interès i preocupació a tot el món, que tots els mitjans de comunicació duen a primera plana i que, aquell mateix dimarts, havia fet desplaçar a Barcelona centenars de corresponsals per informar-ne. Potser sí, doncs, que fos un “afer intern”, però ningú no em negarà que les preocupacions que desperta a totes les cancelleries i les repercussions que poden derivar-se’n van molt més enllà del que podria qualificar-se com una querella menor, com un assumpte de família.

Expectació inusitada, però comprensible; ajornament d’una hora a l’inici del ple i, finalment, aparició de Puigdemont, que va fer un discurs mesurat, hàbil i sibil·lí fins al punt que em va semblar que érem davant una escena del Parlament italià a l’època dorada de la Democràcia Cristiana i que el portaveu de la Generalitat era el mateix Giulio Andreotti.

I no és estrany, perquè Puigdemont tenia com a missió fer la quadratura del cercle, és a dir, havia d’aconseguir un impossible: acontentar els centenars de milers de persones que l’havien acompanyat fins al precipici amb la il·lusió que, saltant al buit, assolirien el paradís, acontentar també la CUP, que ha estat la guia i conductora més decidida del procés vers la independència, i alhora havia de tranquil·litzar molts dels seus (em refereixo a la gent del PdeCat –un partit que, o molt m’equivoco o està condemnat a desaparèixer-) i conjurar el vertigen de molts catalans (i quan dic molts no em refereixo als militants del PP ni de Ciutadans), que tremolen en veure com el país es divideix en dues meitats, com es dessagna econòmicament amb la fugida de totes les principals empreses, i com l’adversari –que és força més potent-, amb el suport inequívoc de tota la premsa de Madrid i de dos partits “nacionals” clau (PSOE i Ciutadans), no cedirà un sol mil·límetre en els seus plantejaments. Entre d’altres raons perquè, amb la llei formal del seu costat i, per tant, amb l’inequívoc suport del Tribunal Constitucional, dels Tribunals de Justícia i d’una gran part del poble espanyol (motivat emocionalment tant com el català, però en sentit invers), ho té tot al seu favor per assolir una victòria que –i aquí rau el problema- significarà un gran esbrell en el teixit social d’Espanya i un retrocés en la convivència dins l’Estat.

Puigdemont va fer el que només un prestidigitador sap fer. I així li ho va reconèixer el líder del PSC, Miquel Iceta, que, en un discurs admirable –sens dubte va ser el millor del capvespre- li recordà el mèrit que tenia deixar en suspens una resolució que ningú no havia pres.

Però més enllà del to que va tenir el debat –a mi em va sorprendre (o potser no) l’alt nivell de respecte i d’educació que tothom va mostrar al llarg del ple de dimarts-, tots sabem que les accions dels prestidigitadors són, d’entrada, admirables, sorprenents i fantàstiques, però que són també il·lusòries. El “sí però no”, “ho dic però no ho dic”, “ho proclamo (de manera confusa) però, per si de cas, ho deixo sense efecte” tot esperant que aquest joc de mans permeti l’obertura d’un diàleg o afavoreixi una mediació, ens va deixar a tots momentàniament calmats, convençuts que, de moment, ningú no havia saltat pel precipici. Però, coneixent Rajoy, sabent com pensa el PP, com pensa el PSOE, com pensa Ciutadans, com pensa tota –repeteixo “tota”- la premsa “nacional”, sabent també que el dijous d’aquesta mateixa setmana Rajoy havia de presidir la gran desfilada de “la Hispanitat”, aquesta festa que moltíssims espanyols celebren amb gran fervor (a les 8 del matí del dijous entrava al port de Maó un vaixell de guerra espanyol amb un disc a tota pastilla que entonava la cançó “banderita, tu eres roja, banderita tu eres gualda…”), coneixent, dic, tot això, és impensable que algú pogués creure que Rajoy s’apartaria un sol mil·límetre del seu plantejament inicial.

Tot el que està succeint ens demostra que el diàleg és una paraula molt bonica, un esquer que tothom empra però que, en el fons, ningú no vol. Perquè no ens enganyem: el crit d’ “ho farem tan si com no” de Puigdemont i dels independentistes, no es diferencia poc ni gens d’aquell de Rajoy que proclama “la ley, la ley y la ley”. L’oli i l’aigua pot semblar en un primer moment que es barregen, però mai no ho fan. Tots dos elements de seguida se separen. I com ha escrit molt agudament Sergi Pamias, “potser per seduir els comuns, Puigdemont va parafrasejar el Manifest comunista quan va dir que ‘un prec de diàleg recorre Europa’ i Rajoy li va correspondre a la manera de Grouxo preguntant-li que li aclareixi si la part contractant de la primera part serà considerada la part contractant de la primera part.”

No penso, doncs, que m’equivoqui si afirmo que els principals actors del drama que viu Catalunya i Espanya no cerquen la solució. Cerquen imposar el seu criteri, cosa que justifiquen, és cert, amb un seguit important de raons. I així hem aconseguit que Puigdemont i tot el bloc independentista hagin dut els seus plantejaments polítics (i la gent que els ha seguit convençuda, emocionada i sincera) a un punt que, de manera voluntària i no traumàtica, ja no té retorn. I que Rajoy, tot pensant en la seva parròquia, ficant la por al cos dels estadistes europeus que temen la desestabilització i mirant de reüll el líder de Ciutadans, que s’està convertint en la gran esperança blanca de l’extrema dreta (recordeu que Pablo Iglesias va dir dimecres passat a Rajoy que Rivera era realment l’home de José María Aznar), tampoc no té cap interès de moure’s d’allí on és.

Cap dels dos són, em penso, part de la solució. Ben al contrari, són part del problema. La llàstima és que, avui per avui, un PSOE que no s’ha guarit encara de les ferides internes que li va suposar la lluita entre Sánchez (amb la base) i Díaz (amb els barons) –basta veure les grans diatribes contra el diàleg que han fet personatges com Guerra, González, Bono et reliqua…- no pugui capitanejar una alternativa creïble i sòlida que permeti als ciutadans que no combreguem amb les tesis de Rajoy ni amb les de Puigdemont d’albirar una solució digna i respectuosa per al futur d’Espanya.

No puc saber com respondrà Puigdemont al requeriment in extremis de Rajoy per evitar (o endegar) el mecanisme de l’article 155 de la Constitució, que li permet prendre el timó de l’autonomia catalana. A jutjar pel comentari que va fer via twitter un cop el va rebre, no cal esperar res de bo. Però tampoc no podem esperar res d’una victòria aclaparant i humiliant de Rajoy (ni que vengui disfressada amb la pomposa vestimenta de l’Estat de Dret) sobre el catalanisme independentista, que agrupa uns milions de catalans.

Amb la derrota, aquests catalans no desapareixeran del mapa per un afecte taumatúrgic de la llei. Per això jo em quedo amb l’advertiment que va fer a Rajoy el portaveu del PNV al Parlament, Aitor Esteban: “Vostè –va dir- ha de triar entre la victòria i la solució”, convençut com està (i també jo ho estic) que la victòria no serà la solució a aquest gravíssim problema.

Vertigen

8 Octubre 2017

Poques paraules com aquesta reflecteixen el moment actual que viu Espanya atès l’enfrontament irreductible que hi ha entre dos posicionaments polítics antagònics, sense que cap dels seus mentors sigui capaç de fer un mínim d’autocrítica i de cedir per a trobar, per mitjà del diàleg (digui’s diàleg, digui’s mediació), una sortida que pugui satisfer, ni que sigui una mica, les dues parts i eviti que tot acabi saltant pels aires: que la gent es divideixi, que l’economia peti, que la repressió retorni, que la convivència sigui tan sols un bell record.

Després dels fets de diumenge, que comentava al meu anterior article, s’han produït dos posicionaments capitals: el discurs del rei als espanyols la nit del dimarts, i la resposta de Puigdemont, dirigida també a tots els espanyols, el dimecres. Decebedor el primer, més conciliador el segon, però igual de ferm en la intransigència.

Crec honestament que el rei va perdre l’oportunitat històrica d’exercir un paper moderador davant una crisi gravíssima que pot condicionar el futur del país. El rei, oblidant-se de l’article 56 de la Constitució que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions, assumí íntegrament, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita escletxa per a una sortida dialogada; sense cap referència a les mobilitzacions i a la brutal repressió que féu la policia a Barcelona; sense cap compassió pels ferits… No, el rei, dimarts passat –són paraules de Daniel Innerarity-, amb el seu discurs, “ha renunciat a exercir la mediació i ja no simbolitza cap unitat per damunt de les parts i s’ha situat fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans”. Més encara, també de molts espanyols que li han perdut el respecte.

I no ho dic perquè al seu discurs defensés fermament el marc constitucional davant l’amenaça independentista. No. Aquest era, sens dubte, un deure que ell tenia, i va fer bé de posar-se al costat de la llei; però davant el greu problema polític que afecta Espanya, davant la desafecció de tots els qui no accepten (perquè el consideren injust) aquest marc constitucional, no els podia dir, només: lluiteu per modificar la Constitució amb els mecanismes que preveu la mateixa norma; perquè ell sap, o hauria de saber, que els catalans, ni que tots votessin un únic partit, no tindrien mai prou vots per modificar la Constitució. Per modificar-ne una sola coma, sempre serà necessari que els grans partits espanyols en facilitin la tasca. I a això s’hi nega absolutament el PP.

Més encertat va estar Puigdemont l’endemà. No sols per la fermesa amb què s’oposà al discurs parcial i sectari del rei, sinó perquè -segurament a causa del vertigen que deu sentir per tot el que ell i els seus correligionaris han dut a terme- insistia en la necessitat d’una mediació per a resoldre el conflicte polític. Ara bé, ¿és creïble el discurs de Puigdemont quan alhora proclamava que no s’apartaria un mil·límetre de l’acord pres al Parlament, que no significa, sinó, proclamar unilateralment la independència?

Durant mesos, els independentistes han proclamat contra tota raó que “no sortirem d’Europa”, que “res no canviarà”, que “serem més rics que mai”, etc. etc., però la realitat acaba imposant-se, i no en aquest sentit. De fet, la Comissió Europea va emetre dilluns passat el seu primer pronunciament institucional sobre l’assumpte, un text que feia –això sí!- un crida al diàleg, però que alhora declarava il·legal l’1-O i reiterava que el respecte a la Constitució espanyola és innegociable. Certament que feia també un inèdit i incòmode toc d’atenció al Govern de Rajoy: “La violència no pot ser mai un instrument en política”, afirmava; i això va fer creure a molts que la posició europea bascularia en favor de la Generalitat i que pressionaria sobre el Govern espanyol perquè aquest acceptés algun tipus de mediació europea. Però va succeir exactament el contrari. El debat va ser un autèntic bany de realitat respecte d’allò que preocupa realment Europa: el respecte a les lleis i a la Constitució, la defensa de l’imperi de la llei i el seu rebuig als qui se la salten. Fins i tot els Verds-Aliança Lliure Europea (grup on conviuen ERC i ICV) i Esquerra Unitària Europea van renunciar a defensar la validesa de l’1-O, encara que sí van demanar a la Comissió que intervingués. Però la resta de l’arc parlamentari europeu es va mantenir ferm en afirmar que res no havia canviat en aquest “afer intern d’Espanya”.

Davant aquest panorama, proclamar unilateralment la independència seria un gest suïcida, a més de contrari al dret, i abocaria el país a una dinàmica que ara difícilment podem avaluar, que situaria Catalunya fora de la comprensió internacional i d’una bona part de la mateixa societat catalana. I encara més, de l’espanyola.

Fóra bo, doncs, que els qui segueixen predient que una DUI faria entrar Catalunya al paradís, observessin les conseqüències que –cautelarment!- ha provocat ja la sospita que podria declarar-se la independència: Banc Sabadell i CaixaBank han decidit canviar les seus corporatives a un territori indubtablement espanyol davant la insostenible incertesa que s’estava posant en perill aquestes entitats i evitar així quedar-se fora del paraigua del Banc Central Europeu. També Gas Natural ha decidit traslladar la seu a Madrid, i s’ho estan pensant (que sapiguem) Abertis, Freixenet, Dogi, Arquia o el banc Mediolanum. I això perquè, només el fet entreveure una DUI, suposa ja una frenada en sec de les inversions, una ocupació turística més baixa i el trasllat d’empreses a un recer més segur. I si s’arribés a fer efectiva la independència, la sortida de la UE seria una catàstrofe. I que no se n’alegrin els irresponsables espanyols del “¡a por ellos!”, perquè la desgràcia no seria, només –ni fer-hi prop!-, per a Catalunya.

De fet, que s’esdevingui el caos és el que vol la CUP des del primer dia, perquè res no ve més a tomb als seus interessos que un daltabaix del sistema polític, econòmic i social que presideix l’esperit constitucional i estatutari vigents a Espanya i a Catalunya. D’ací que em sembli incomprensible que la menestralia catalana que ha votat Junts-pel-Sí no se n’adoni. I això a pesar que Rajoy, el rei, i una bona part del poble espanyol segueixin encegats en la seva niciesa, i siguin incapaços d’entendre que, a l’inici del segle XXI, no es pot negar el dret a decidir al·ludint a “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. Perquè en una democràcia madura, capaç de generar crítica i autocrítica, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que, de comú acord, es modifica la llei. Només cal la voluntat política de negociar per fer-ho possible.

Aquests dies s’han produït crides al diàleg i a la contenció que van des de la comissió de Drets Humans de l’ONU fins la portada de The Economist, passant pels Col·legis d’Advocats i per l’Església Catòlica. I han exhortat també a la moderació la premsa internacional i nombroses personalitats polítiques i intel·lectuals europees. El Govern de la Generalitat, no sé si per convenciment o pel vertigen que està sentint davant la contundència dels fets, demana i accepta aquesta mediació, però el Govern de Rajoy es nega a accedir-hi si abans la Generalitat no renuncia a tots els seus plantejaments. O dit d’una altra manera, si abans les autoritats catalanes no s’humilien públicament davant de tots els espanyols, potser oblidant que una solució definitiva mai no passa per la humiliació i per la imposició d’una legalitat que mai no podrà perdurar –per gran que sigui la victòria dels uns sobre els altres- si no perviu en la ment dels ciutadans. I si d’una cosa estic convençut és que la legalitat constitucional espanyola vigent no gaudeix avui d’aquesta acceptació que la faci perdurable.

 

 

Catalunya: Després de la tempesta no sempre ve la calma

5 Octubre 2017

Més enllà del que cadascú de nosaltres pugui pensar sobre què va succeir a Catalunya diumenge passat i de les raons jurídiques i legals que emparaven o desemparaven les actuacions dels uns i dels altres, més enllà del que jo mateix he escrit sobre el “procés” en uns textos dels què avui no rectificaria una sola coma, penso que s’escau fer una afirmació que sol ser vàlida en el camp polític: “En política, els grans fets que produeixen un impacte visual i emocional a la gent, acaben valorant-se no pel que són, sinó pel que semblen”. Vull dir amb això que no s’estudien amb la fredor de l’analista asèptic que escodrinya els fets i els avalua d’acord amb la legalitat a què s’han de subjectar, sinó que l’impacte emocional adquireix una dimensió tal en les persones, que ofusca el rerefons; i el que era només un element secundari (que no afectava, per tant, al nucli de la qüestió), passa a ser un element substancial, que determina el veredicte. No dels jutges, certament que no!, però sí del ciutadà, que és, finalment, qui té la darrera paraula en política. Perquè no ho oblidem, en un procés de caire revolucionari que vol trencar, per tant, amb una legalitat que es considera injusta (ho sigui o no per a tothom), els jutges, encara que hi juguen un paper, no juguen el definitiu, perquè és el poble que, al final, amb el seu suport o el seu rebuig, converteix els revolucionaris en herois o en traïdors.

Els plantejaments revolucionaris no els guanyen, per tant –ni necessàriament-, els qui tenen la llei de la seva banda, sinó els qui acaben obtenint el favor del poble. En definitiva, els qui guanyen el “relat” –aquest relat de què parlava Joan Pons en un article de fa setmanes-. Doncs bé, aquest relat, prescindint de si tenen o no la “raó legal”, la nit del diumenge 1 d’Octubre, el van guanyar els independentistes catalans. I Rajoy el va perdre. De fet, el va perdre l’Estat espanyol, a causa d’una actuació policial desproporcionada, maldestra i fora de lloc, que, si bé anys enrere s’hauria pogut amagar a l’opinió pública, avui en dia l’ha visionada tothom, per la immediatesa i l’objectivitat de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Mirem-ho, si no. Uns dies abans, Rajoy havia fet una roda de premsa televisada per assegurar a l’opinió pública que: “No hi haurà referèndum”. “No hi haurà urnes”. “No hi haurà paperetes”. “No hi haurà votació”.

Tota Espanya, en canvi, va poder veure en directe que, a Catalunya –a tots i cadascun dels pobles de Catalunya (més de nou-cents municipis!)-, hi va haver referèndum, hi va haver urnes, hi va haver paperetes, i també hi va haver votacions. I a més, de regal, hi va haver una gran i injustificable violència exercida per les forces públiques de l’Estat, que van dur a terme una gran repressió contra una gent que, amb les mans aixecades, demanava només “volem votar”; una gent que no duia armes, que no atacava ningú i que només defensava l’exercici d’un dret que, sens dubte, conculcava la llei vigent, però que no comportava cap mena de violència física.

Que el referèndum no té valor jurídic, això és evident, no sols perquè no estava emparat per la llei, sinó perquè, en les condicions que es va fer, ningú no podia garantir els seus resultats, i s’equivocaria molt la Generalitat si pretengués que, en aquestes circumstàncies (confiscació d’algunes urnes, impossibilitat de gaudir d’un cens vàlid, manca de jutges que poguessin avalar els resultats, no participació de les forces opositores, etc. etc.) pretengués –com sembla que pretén Puigdemont- que el resultat és vàlid i, per tant, imperatiu. Però, més enllà del que acabo de dir, el passat diumenge, els independentistes van guanyar el “relat moral” davant l’opinió pública i davant tot el món, com ho proven els articles i les informacions que, l’endemà dilluns, publicava ja la premsa internacional i recollia el diari Menorca.

Entre els més durs amb l’actuació de l’Estat trobem el francès Libération: “No és la unitat d’Espanya la que està sent atacada a cops de porra, és la democràcia”; “¿què ha pogut passar pel cap del president espanyol per pensar que una neutralització violenta dels vots solucionaria els problemes?”. Le Monde optava per una peça més informativa i destacava les càrregues policials, els trets de bales de goma (per cert, prohibides a Catalunya per una llei vigent), i les imatges d’ “homes i dones, alguns ancians, víctimes d’abusos durant les evacuacions”.

També mostrava el seu rebuig a la contundència de les càrregues policials la CNN nord-americana, que obria la secció d’internacional amb un missatge diàfan: “La vergonya d’Europa”; alhora que el diari britànic The Guardian afirmava nítidament: “L’Estat espanyol ha perdut” i, després de criticar també el bloc independentista per fer un referèndum contra llei, demanava una sortida dialogada.

El diari financer britànic Financial Times obria la seva edició de dilluns destacant els “centenars de ferits” que van deixar les càrregues i desallotjaments policials, i recalcava les paraules d’Ada Colau demanant la dimissió de Mariano Rajoy. I també ens podríem referir a The Telegraph, a l’escocès The National, que titllava la jornada com “El dia de la vergonya d’Espanya”, el Süddeutsche Zeitung alemany, o l’italià La Stampa, que obria l’edició denunciat l’ “onada de violència unidireccional que ha travessat Catalunya”, etcètera, etcètera.

Més contundent encara, The New York Times, dilluns qualificava els fets com “una de les proves més serioses a la democràcia espanyola des del final de la dictadura de Franco en els anys setanta”. I el dimarts, després de qualificar Rajoy i Puigdemont d’intransigents, afirmava que Rajoy ha quedat davant l’opinió pública com un “matón”, i comparava la qüestió catalana amb les peticions d’independència de Txetxènia, Kosovo, País Basc o Kurdistan.

He de dir, però, que “guanyar el relat” no comporta necessàriament “vèncer” en una batalla tan desigual. A més, de la manera que el govern de Rajoy el va perdre amb l’actuació brutal de la policia, també la Generalitat el pot perdre fàcilment si, com afirma Puigdemont, fa una declaració unilateral d’independència, que només té el suport emocional d’un importantíssim sector de la societat catalana (no de tota, ni fer-hi prop!), i que, a més, no té tampoc cap suport legal i que, per això mateix, no obtindrà d’entrada, cap reconeixement internacional. I això perquè, ara per ara, a diferència de la premsa, que s’ha manifestat com hem vist, els governs dels estats –especialment dels que formen part de la Unió Europea- s’han posat del costat de Rajoy. No només perquè aquest té la Constitució espanyola de la seva part, sinó perquè tots ells tremolen davant una desestabilització d’Espanya, que comportaria ben segur la desestabilització d’Europa en uns moments en què aquesta és amenaçada pels populismes creixents a molts dels seus estats membres.

Ara bé, encara que les emissores d’abast estatal destaquin aquest suport, no haurien d’oblidar que tots aquests mateixos caps d’Estat han condemnat la violència amb què Rajoy ha intentat aconseguir frenar el referèndum. I per a més inri, sense aconseguir-ho!. De fet, això darrer és el que, des del meu punt de vista, ha esdevingut un gran oprobi per al president, que –no en tinc cap dubte- ha començat el compte enrere de la seva carrera política.

I ara què?, Doncs tots sabem –bé, tots no, perquè hi ha qui encara continua amb la matraca de “la ley, la ley, la ley”- que això només es pot intentar resoldre amb diàleg, generositat, i transigència. Comportaments, aquests, molt bonics i lloables, però que, segons crec, no són patrimoni de Mariano Rajoy ni de Carles Puigdemont. I és una llàstima.

Davant el fracàs del nostre sistema constitucional

1 Octubre 2017

¿Té sentit pensar en una solució per Catalunya quan totes les vísceres s’han desfermat i no és possible posar la raó al centre els nostres passos? ¿És possible cercar un punt de trobada entre aquells que acusen Joan Manuel Serrat de feixista per no compartir el seu plantejament i aquells altres (concretament el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis) que ha qualificat els sobiranistes de nazis? Tot s’ha tret de mare i no penso que tingui molt de sentit cercar culpables, perquè culpables ho són tots, començant pel Tribunal Constitucional que, excitat per l’oposició que exercia aleshores el PP dirigit per l’actual president del Govern, dictà una sentència contra un estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat (amb grans retalls) pel Parlament espanyol i acceptat pels catalans en referèndum.

Ens ho recordava fa poc el catedràtic sevillà de Dret Constitucional Javier Pérez Royo que, ja el 2007, després de la sentència (prèvia la recusació del magistrat Pérez Tremps, necessària per decantar els vots en favor dels conservadors), anuncià una escalada de tensió inevitable i argumentà que s’estava produint un cop d’Estat amb aquestes paraules: “El TC rompió el pacto constitucional al desautorizar el pacto entre parlamentos e ignorar el referéndum”. De fet, emparant-se en una interpretació de la llei més que dubtosa, el fall del Tribunal desautoritzava amb la sentència de 2010 el pacte entre el Parlament i el Congrés dels Diputats i, a més, ignorava el resultat del referèndum. Les dues garanties en què descansava el text estatutari.

“Por eso, desde entonces -segueix dient Pérez Royo-, el desorden jurídico es total en Catalunya y ya se está extendiendo a todo el Estado. Y, por eso, el contencioso con Catalunya, ahora mismo, ya no tiene solución jurídicamente ordenada. Hay que inventarse una salida porque la que ofrecía la Constitución del 78 se la cargó el TC. Dicho de otro modo, lo que ha conseguido la sentencia, y en eso estamos ahora, es trasladar el referéndum de punto de llegada a punto de partida. Un disparate monumental.”

I ara, quan tot ha anat a mal borràs, el Govern de Rajoy, en veure que el sidral català vessava per tots costats i preveient que el país anava directe a les penyes, ha intervingut a Catalunya fent veure que no volia intervenir; ha aplicat, de fet i per la porta de darrere, l’article 155 de la Constitució sense aplicar-lo formalment; ha sotmès els mossos a la jurisdicció estatal amb l’eufemisme que els enviava un reforç (com si els ciutadans fóssim beneits), i ha fet que el Ministeri Fiscal actués durament contra el que no és, sinó -perquè això no podem negar-ho-, un desafiament polític al marc legal vigent. I no ens en podem escandalitzar, perquè, com escrivia no fa molt un comentarista, si et jugues l’autogovern a la ruleta russa –que és el que ha fet el president Puigdemont-, jugues a totes. I el Govern de la Generalitat, després de les lamentables sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament, va decidir jugar a tot o res i, com havia reiterat per activa i per passiva, va iniciar el compte enrere del referèndum unilateral d’independència.

Escric aquests article uns dies abans de l’1 d’octubre, que és quan veurà la llum, i, per tant, no puc predir amb certesa què passarà aquest dia. I encara menys a què ens enfrontarem l’endemà si el referèndum no s’ha dut a terme, o si s’hi ha dut en males condicions, o si el president, posats a aconseguir el martiri, ha decidit proclamar la independència a l’estil Companys, però sí sé que el preu que els uns i els altres estan disposats a pagar per aquest referèndum -la Generalitat per fer-lo i el Govern de l’Estat per reprimir-lo- és altíssim.

Un observador imparcial, lúcid i sensible com és l’escriptor portuguès Magalhaes, lamentava amb raó el perquè de tot plegat. “El Govern espanyol -deia- s’està equivocant: encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país. Es tracta d’un error greu. La millor manera d’honrar la Constitució seria fer-la evolucionar en un aspecte que el text assenyala, però que no va aconseguir solucionar: el de l’existència de nacions a Espanya. Això no obstant, i pesar del caràcter aparentment angelical del procés català, hi ha coses que no quadren. El que es veu, des de fora, és una majoria molt significativa, però no absoluta, que es mou per prendre el poder. Que juga el seu joc. No som davant el setè cel ètic que els seus dirigents intenten presentar. No és tot un poble, la tornada que es repeteix: és una part molt considerable d’un col·lectiu que intenta arrossegar i comprometre la resta. I hi ha molta gent que se sent empesa, forçada per aquests àngels amb espases de foc moral.”

Estic molt d’acord amb les dues observacions que fa el pensador portuguès, i també estic convençut que el sistema constitucional del 78 s’ha anat degradant perquè, en lloc d’actualitzar-se, s’ha deixat corrompre per una trama d’interessos partidistes i econòmics que s’escuda sota paraules molt boniques però que no respon sinó a una idea d’una Espanya caduca i uniformitzadora que, dia rere dia, es rebel·la contra tot el que no segueix el patró que marca la ideologia del Partit Popular.

I som allí on som. Desgraciadament. No hi ha dubte, per tant, que Puigdemont i els qui l’han empès a actuar amb la irresponsabilitat que ho ha fet hauran de donar comptes dels seus actes, perquè no es pot forçar la màquina fins el punt que ells l’han forçada amb la representació de què disposaven. Però també el president del Govern haurà de respondre per les seves accions i, sobretot, per les seves inaccions, després d’haver deixat podrir el problema, mentre usava sense rubor les clavegueres policials, com va dictaminar el Parlament espanyol, però sense cap conseqüència; un Parlament, per cert, que pinta ben poc des que Rajoy s’ha adonat que no hi té majoria i que li tomba qualsevol decisió d’envergadura que vol prendre, només recolzat per un partit, Ciutadans, que no va néixer sinó per forçar la involució centralitzadora de l’Estat.

Prescindint, doncs, del què passarà realment a partir d’avui, penso que són brillants les paraules que Jordi Amat ha escrit parlant d’aquesta realitat que ens burxa: “La qüestió de fons -escriu- no és si el Govern espanyol en té prou amb la llei per blindar l’Estat del 1978. Si fos així, hauria fet escac i mat. La qüestió afecta la cultura política que sustenta l’Estat i la seva fortalesa institucional. Perquè l’Estat, desbordat pel procés, s’ha despullat. ¿I què hem vist? Una màquina antiga que no gradua l’abast de decisions que encara posen en més perill la seva estabilitat perquè sabotegen l’Estat de dret descaradament. Si davant mobilitzacions sostingudes només sap reforçar-se detenint persones, cal abandonar tota esperança. Acceptar a la fi que és una màquina avariada perquè, malgrat els senyals i advertiments de tota mena, ha estat incapaç de reformar-se.”

Intentar, doncs, resoldre el problema només amb la repressió -per greu que sigui (que ho ha estat) l’actuació dels poders autonòmics catalans- es probable que aconsegueixi apagar el foc de manera momentània (i segurament dolorosa), però els calius que en resultin no s’extingiran i de nou el foc tornarà a renéixer. I serà a costa de la convivència a tot el país, no sols a Catalunya.


%d bloggers like this: