Archive for Març de 2018

No a la presó permanent revisable

25 Març 2018

La presó permanent revisable és una espècie de cadena perpètua per la qual el condemnat només pot recuperar la llibertat si demostra estar rehabilitat després d’una sèrie de terminis (de com a mínim 25 anys i de 28, 30 o 35 en alguns casos) en el supòsit que, prèviament, hagi aconseguit accedir al tercer grau. Està prevista per als autors de “crims que causen una especial repulsa social” o “delictes d’excepcional gravetat”.

El PP va abraçar aquesta causa l’any 2009 després que Mariano Rajoy hagués perdut les seves segones eleccions consecutives davant del PSOE i estava molt qüestionat a nivell intern. Qualsevol cosa servia llavors per fer oposició al Govern de Zapatero: la llei del matrimoni homosexual, la negociació amb ETA i, per descomptat, també els drames familiars televisats.

Enmig de tot el soroll mediàtic a propòsit de les recerques policials de Marta del Castillo, Mariano Rajoy va anar al programa “Tengo una pregunta para usted” i va respondre així a una jove andalusa que li va demanar sobre la cadena perpètua: “Jo no em nego a que hi hagi un debat sobre la cadena perpètua; ara, fins on jo sé, aquesta cadena perpètua que està contemplada en altres països, no està permesa en la Constitució perquè sempre se li vol donar la possibilitat al delinqüent de reinserir-se, però crec que el debat es pot obrir i que també es poden fer moltes més coses”.

El seu partit va avançar en aquest sentit i va ser en una convenció celebrada l’octubre de 2011 quan el llavors responsable dels temes de justícia del PP, Federico Trillo, va afirmar: “Les penes al Codi Penal han de tenir per dalt una sanció màxima, i per fer creïble aquest codi, el PP proposa reduir només a dues la presó i la multa de les més de 28 penes que té el nostre codi actualment, i que la màxima pena sigui la presó perpètua revisable, que tenen tots els països de la Unió Europea, excepte dos, un d’ells Espanya”.

Però no va ser fins al 2015 quan, recolzant-se en la seva majoria absoluta, el PP va aprovar la reforma del Codi Penal en els termes avui vigents, juntament amb la “Llei de Seguretat Ciutadana”, coneguda com a “llei mordassa”. Després de la seva aprovació, per primera vegada des de 1978, tots els grups parlamentaris -excepte el que sustentava llavors al Govern, el Partit Popular- es van unir per portar al Tribunal Constitucional aquesta norma, sense que, fins avui, aquest tribunal hagi dictat el seu veredicte.

Els recents crims que han indignat l’opinió pública -els de Marta del Castillo, Diana Quer o bé el del nen Gabriel Cruz- han donat ales al PP no sols per defensar la llei que va impulsar, sinó per ampliar els supòsits que aquesta conté, i ho ha fet amb el suport de Ciutadans, tot i que, no fa encara dos anys, Albert Ribera va signar amb Pedro Sánchez la necessitat de derogar la norma en qüestió.

Ni el canvi de criteri de Ciutadans (que s’apuntaria a un bombardeig si això l’ajudés a créixer) ni la campanya popular de firmes per ampliar aquesta llei repressiva han alterat, però, la posició del Partit Nacionalista Basc, que ha defensat la seva proposta de derogar la presó permanent revisable al·legant que hi ha “molts arguments” per abolir-i ha instat a no legislar en calent. De fet, ha aconseguit que, el passat dimarts 13 de març, el Ple del Congrés instés al Govern la derogació de la norma. I ho ha fet amb el suport del PSOE, el qual ha compartit el mateix argument per mitjà del seu vicesecretària general, Adriana Lastra: “no es pot legislar en calent, ni jutjar en calent -ha argumentat-. Tots compartim el dolor, però la presó permanent revisable no és constitucional”.

Des Podemos, la portaveu parlamentària al Congrés, Irene Montero, ha subratllat al seu torn la ineficàcia de la llei: “Tots compartim el dolor d’aquestes famílies -ha dit en al·lusió als assassinats de Gabriel Cruz i Diana Quer, entre d’altres-. Però el que ens toca a les persones que ens dediquem a la política institucional és ser capaços de transformar aquest dolor en solucions eficaces. La presó permanent revisable no ho és i així ho diuen els experts que coincideixen de forma unànime en això”.

Tot i la recollida de signatures contràries a la derogació de la llei vigent i que, segons un recent sondeig de Metroscopia per a “El País”, el 67% dels espanyols recolza la presó permanent revisable, els juristes i criminòlegs experts en la matèria -i jo, sense ser-ho, em sumo a ells per convicció pròpia- entenen que aquesta condemna penal “no dissuadeix de la comissió dels delictes més greus en major mesura que les ja severes penes preexistents de fins a 30 anys de presó per un delicte i fins a 40 anys per la comissió de més d’un”. A més -han recalcat- “compromet alguns dels valors fonamentals que ens configuren com a societat democràtica”. Alhora, han afegit, “els estudis existents mostren que aquest efecte preventiu sobre el delinqüent el despleguen prou el tractament penitenciari i la possibilitat posterior d’adopció de mesures de llibertat vigilada”.

En aquest mateix sentit, fa un mes, l’Agrupació de juristes constituïda el 1989 sota el nom de “Grup d’Estudis de Política Criminal” ha aconseguit la signatura de més de 200 jutges, fiscals i catedràtics que es pronunciaven contra de la presó permanent revisable.

Si fa no fa, estem davant d’un cas semblant al que es produí el 2013 quan la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans va determinar que la “doctrina Parot” aplicada a Espanya amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament, perquè aquesta doctrina (que reforçava les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) era inaplicable, ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de “les disposicions sancionadores no favorables o restrictives dels drets individuals.”

Aleshores s’organitzà un gran enrenou, mogut bàsicament des de les Associacions de Víctimes del Terrorisme, que acusaren el govern del PP de no haver estat a l’alçada per no saber defensar, estant en el poder, el que defensaven quan eren a l’oposició. De fet, González Pons afirmà que aquella sentència era “una humiliació per a les víctimes”. Mentrestant, des del carrer, la gent demanava venjança: “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!”

En aquella ocasió també em vaig situar al costat de la sentència i vaig mostrar-me contrari a tots els que demanaven l’enduriment de les penes al·legant que volien justícia i que no perseguien cap mena de venjança. El mateix que diuen ara. Doncs bé, el 13 de novembre de 2013 vaig acabar el meu article amb un paràgraf que incorporo novament a aquest, i ho faig amb el mateix convenciment que aleshores, encara que no tingui el suport de la majoria dels ciutadans:

“Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.”

Anuncis

Catalunya, Valle-Inclán i l’esperpent

18 Març 2018

 

Un dels gallecs més universals, l’escriptor Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), va extreure un terme del patrimoni lingüístic comú per a conceptualitzar la seva obra literària, proposant per a ella una denominació específica i particular. Em refereixo, com suposo que vostès han endevinat, al mot “esperpent” (cast.“esperpento”), acceptat en un primer moment, generalitzat més tard per la crítica literària, popularitzat finalment entre els lectors de les seves novel·les i els espectadors de les seves obres teatrals, i per fi adoptat per a molts altres usos socials, tot evocant sempre l’obra literària d’aquest autor.

“Luces de bohemia” és la primera obra a la qual Valle-Inclán dedica aquest qualificatiu. A més, a l’escena XII, trobem la teoria del nou gènere quan un personatge que nom Max Estrella diu en un diàleg amb Don Latino frases com les següents: “La tragedia nuestra no es tragedia”, volent dir amb això que és un gènere massa noble per a l’Espanya de l’època. “España es una deformación grotesca de la civilización europea”, afegeix, d’ací que “el sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”. I és d’aquesta impossibilitat de tragèdia que sorgeix l’esperpent.

Aquest gènere enclou, doncs, una gran disconformitat i una crítica aspra, ja que Valle posa els seus miralls deformants davant dels més variats aspectes de la realitat espanyola. I des de la seva visió deformada fa referència a polítics de signe divers, com Castelar, Romanones, Maura o García Prieto, sense estalviar referències al rei. Ataca també el mal govern i la corrupció, fustiga el capitalisme i el conformisme burgès i denuncia la repressió policial entre moltes altres coses.

Arribats aquí em demano: ¿Parla realment d’Espanya Valle-Inclán a “Luces de Bohemia” o potser es referia ja, profèticament, al que estem vivint a Catalunya?

El cert és que, cada dia que passa, es detecta un cansament gens dissimulat entre els ciutadans respecte del “drama vs. esperpent” que es viu en aquella terra tan estimada per mi, que podria quedar en ficció si no fos perquè estem davant d’una realitat palpable, immensament trista, que sembla que només la puguem observar des de miralls còncaves o convexos. En definitiva, a través de miralls deformats. I em fa l’efecte que la deformació afecta a tots els personatges, sense excepció. No només als d’un costat del camp de batalla.

Comencem, doncs, pel jutge Llarena, aquest instructor que condiciona amb les seves decisions aspectes molt importants de la política del país. A l’hora de qualificar el seu comportament jurídic, jo no seria tan radical com el professor Pérez Royo, que, sense pèls a la llengua, ha manifestat en un article a “Eldiario.es” que, en no permetre a Jordi Sànchez presentar-se a la investidura com a diputat ha comès prevaricació. “Impedir l’exercici del dret de sufragi actiu o passiu sense sentència judicial ferma és -afirmà- el més greu delicte de prevaricació que es pot cometre en democràcia. És un delicte de prevaricació contra la democràcia de manera directa”. Per tant, segons Pérez Royo, amb la Constitució espanyola a la mà no és possible impedir la investidura de Jordi Sànchez. D’ací que, de confirmar-se la impossibilitat, Sànchez es podria querellar contra ell per prevaricació, i a més podria sol·licitar la nul·litat de tota la instrucció.

Tot acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, jo no seria tan radical en aquest judici. Sí que afirmaria, però, que les seves resolucions -les del jutge Llerena- no fomenten poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè són força discutibles jurídicament. I no ho dic jo, perquè sense arribar al nivell de Pérez Royo, són molts els experts penalistes que ho afirmen. Com són també molt discutibles des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart han comès greus errors polítics, però són explícitament pacifistes. Qui defensi al contrari penso que està equivocat si és que no menteix.

En aquest sentit, estic d’acord amb el que sosté l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirma que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte. En aquest sentit, doncs, ni que sigui per raons d’analogia i equitat, he de dir que em costa d’entendre que, el que al seu dia va valer per a un pres etarra acusat d’actes terroristes (Juan Carlos Yoldi estava acusat d’haver participat en un comando d’ETA que havia atacat a Guipúscoa infraestructures ferroviàries quan se li va permetre presentar la seva candidatura a lehendakari -i defensar-la!-), ara ja no val per a un dirigent catalanista que sempre s’ha caracteritzat pel seu pacifisme.

Però anem ara als altres protagonistes de l’esperpent: als col·lectius polítics independentistes (JxC, ERC i CUP). I abans d’expressar cap opinió meva, observem quines van ser les paraules que es van proclamar al míting que, després d’una manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el principal col·lectiu que aglutina gent netament independentista fora dels partits, a la qual van participar diumenge passat 45.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. En un clima més d’enuig que de satisfacció i molt més de retret que de suport, el col·lectiu ens va mostrar clarament que una esquerda s’ha obert entre la més important entitat sobiranista de Catalunya i els partits independentistes, per més que entre el públic s’hi trobés l’expresidenta de l’ANC Carme Forcadell.

La posada en escena de diferents ciutadans que, d’alguna manera, han patit la repressió de l’Estat i que, l’un darrere l’altre, reclamaven en breus intervencions des de l’escenari que ells se l’havien jugat i que ara volien que els seus representants fessin el mateix, va ser el preludi d’una de les declaracions més fortes que es van escoltar per part d’un membre del secretariat de l’ANC. Jordi Peiró, des de la tribuna, va assotar els partits independentistes en proferir aquesta expressió interrogatòria: “Què cony està passant que no se’ns està dient?!”

En efecte, què cony està passant? Doncs ho denunciava de manera molt clara a “La Vanguardia” el passat dilluns, l’amic Francesc-Marc Álvaro, un periodista molt proper ideològicament als plantejaments de l’antiga CDC i favorable a les tesis independentistes.

“Avui per avui -escrivia-, la discòrdia estratègica de les llistes independentistes, les contradiccions de discurs, les accions sense coordinació d’uns i altres, la llunyania entre el que es proclama i el que es podrà fer de debò, tot aquest retaule barroc porta a una conclusió: el relat de l’independentisme que gestionen els partits i les entitats s’està fent incomprensible per als mateixos partidaris d’aquesta idea. El factor més atractiu del moviment sobiranista era tenir una bona història, però això s’està perdent cada dia que passa sense fer govern.” I afegia: “De la mateixa manera que s’està malbaratant la majoria parlamentària sorgida dels últims comicis, la manca de visió històrica de l’actual cúpula independentista està cremant el guió que va donar ales a aquest moviment.” I acabava amb aquest terrible retret: “És paradoxal que qui vol fer un Estat nou tingui tan poc sentit d’Estat, quan això fa més falta”.

En definitiva, que si els arguments del jutge Llarena són clarament discutibles, més trist és encara que JxCat i ERC estiguin disposats a fer totes les concessions imaginables a la CUP abans de forçar la dimissió dels seus dos diputats a Brussel·les, que resoldria el problema i situaria la qüestió de govern estrictament en mans d’aquells dos col·lectius, prescindint dels antisistema. Però ells han preferit apuntar-se a l’esperpent valleinclanesc, perquè no es pot definir d’altra manera aquesta recerca d’un pla C per elegir un president de la Generalitat que amb prou feines tindrà recorregut, com tampoc mereix un altre qualificatiu afirmar, com algú ha fet amb posat seriós, que JxCat serà un moviment il·luminat des de Waterloo.

Contra el dogmatisme i la simplificació del que és complex

11 Març 2018

“Abans d’insultar és recomanable llegir l’article. Després, que cadascú faci el que cregui convenient”. Així es defensava Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés, després del tsunami que provocà dins l’independentisme un cop va fer pública la seva intenció d’apropar-se als Comuns i d’estendre ponts amb el PSC.

Tardà, doncs, tastà la mateixa medecina que gent del seu partit (Marta Rovira, sense anar més lluny) va fer prendre a Puigdemont en dir-li que seria un traïdor si aquell migdia d’octubre hagués decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions (decisió que suposo ara lamenta no haver pres, encara que ho dissimuli immers en el deliri independentista simplement per raons de sobrevivència), perquè han estat molts els que, gairebé amb les mateixes paraules insultants, l’han titllat de “traïdor i covard” per haver escrit aquest article, que maldava posar seny on fins ara havia campat una rauxa irresponsable.

En realitat, la proposta de Tardà es movia en la línia del discurs que manté Oriol Junqueras des que va entrar a la presó, des d’on, en una carta que va enviar a la militància a mitjans de novembre, els demanava que oferissin “la mà estesa” al partit de Domènech, encara que sense esmentar-lo directament, ja que el projecte dels Comuns està en línia amb el “projecte de convivència global, de futur en llibertat” que ERC té assumit sense importar “d’on venim, la llengua que parlem o on s’ha nascut”. Més encara, Junqueras afirmava de manera clara que els republicans “abans d’independentistes som demòcrates i abans de demòcrates som bona gent”.

El problema de tot plegat és que, fins que han vist que l’amenaça del govern de l’Estat no era un “farol”, fins que s’han trobat a la presó, fins que han assumit que, de fa mesos, qui governa (és un dir) a Catalunya és Mariano Rajoy amb els seus ministres, Junqueras, el mateix Tardà i tants altres ho van apostar tot per la ruptura i no pel diàleg -per aquesta mà estesa que ara ofereixen als Comuns -i fins i tot al PSC-, partits que mai no han compartit el seu credo per la independència i que, des de posicions molt més realistes, els havien dit clarament que una decisió tan greu com la que unilateralment anaven a prendre (que trencava els principis constitucionals i estatutaris) no era tan sols un fet delictiu sinó quelcom encara pitjor: un disbarat que els abocava a la crisi, al no-res i, el que potser és encara pitjor, al ridícul, fins convertir tota Catalunya -i això és greu- en la riota (cosa que fa molt de mal) dels adversaris polítics, dels periodistes i de les ràdios, tot dilapidant un prestigi que havia costat molt de guanyar.

Dit això, no crec que ens hàgim de doldre si personatges com Junqueras o com Tardà manifesten ara la voluntat de recosir el que, de manera molt conscient, van contribuir a esquinçar, però no ens hem d’estranyar si molts personatges que van acompanyar-los en aquesta tasca que tan irresponsablement van dur a terme, segueixen ancorats en el seu radicalisme i pensen que, qui se’n surt, és un traïdor o un covard. Són tots aquells que, incapaços de llegir la complexitat de les coses, creuen que les seves idees -que han convertit ràpidament en dogma-, configuren la realitat.

I tanmateix les coses simples no existeixen, com observava el filòsof de la ciència Gaston Bachelard (1884-1962). El que existeix, deia, és el que hem simplificat. Una idea que compartia amb el filòsof György Lukács (1885-1971), el qual, ja ancià, criticava la seva pròpia concepció dogmàtica del marxisme i afirmava que la complexitat és l’element primari existent i ha de ser examinat d’entrada com a complex per a, després, passar als seus processos elementals.

El mateix cal dir de les ideologies polítiques -i segurament també de les religions-, que no són planes, sinó que tenen molts plecs, alguns perceptibles a simple vista, però d’altres imperceptibles. D’ací que els “catecismes” que condensen sovint els plantejaments de les ideologies (allò que figura com a dogma de fe al carnet del militant) i de les religions (allò que a la meva infància apreníem de memòria sense reflexionar-ho gens) constitueixen sovint el millor exemple de simplificació de les complicades doctrines filosòfiques o teològiques, i, com a tals simplificacions, les trobem a la base del doctrinarisme en què sovint acaben desembocant.

El teòleg catòlic Juan José Tamayo ens diu -parlant de les religions, però que molt bé es podria dir també de les ideologies- que el coneixement de la realitat no és una operació simple i que la ment sofreix molt sovint cegueses ja sigui per error o per il·lusió; i que pensar amb lucidesa demana reconèixer la complexitat del pensament. En la mesura, doncs, que progressen els nostres coneixements, també creixen l’error, la ignorància i la ceguesa. I l’error es deu a la manera com organitzem el nostre saber en sistemes i idees. “Hi ha -diu- una nova ignorància que està relacionada amb el desenvolupament de la ciència, de la mateixa manera que també hi ha una nova ceguesa unida a l’ús degradat de la raó.”

Exemples del que descriu Tamayo els hem pogut constatar en l’actual crisi catalana que, pel que podem anar observant, ens acosta cada dia més a l’esperpent. I mentre, des del seu exili voluntari a Brussel·les, Carles Puigdemont certificava la necessitat d’explicar-se, denunciava abusos escandalosos i feia insinuacions mesquines que -en paraules de Sergi Pàmies- “qüestionen la seva defensa de la dignitat, exhibien sectarisme i destil·laven una ràbia legítima emparada pel nou clixé dialèctic del marc mental del repressor”, veiem que a Catalunya, les pulles entre els purs i els menys purs de l’independentisme segueixen mantenint buit el palau de la Generalitat i el Parlament en plena paràlisi (¿es desencallarà alguna cosa realment demà dilluns?), mentre els quatre diputats de la CUP, com els quatre genets de l’Apocalipsi, estan decidits a deixar el que ells en diuen “l’autonomisme” fet una desferra.

Molts de la meva edat i de majors que jo, que vam néixer i créixer en ple franquisme, juntament amb vells republicans que havien sofert la guerra i la repressió que la va seguir, a les acaballes de la dictadura vam sortir a reivindicar amb totes les nostres forces “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Avui sembla que allò que vam fer no té cap valor perquè -deixeu-me citar novament Jordi Pàmies- la moda és “menystenir l’autonomisme amb l’autodestructiva col·laboració del Govern de Rajoy i el suport d’una nova armada de catequistes que reescriuen la història per negar una reivindicació tan democràtica com l’estatut. Es veu que en un món de ruletes russes, l’autonomisme és massa realista per defensar-lo amb una convicció que en recuperi l’esperit unitari i els avenços de progrés.”

Novament simplifiquen el que és complex, i en dogmatitzar el que no és sinó una manera parcial i sectària de veure el món, no tenen altra sortida que d’estigmatitzar els que no comparteixen la seva concepció doctrinària de les idees.

Quo vadis, PSOE?

4 Març 2018

Si anem a l’estimació de vots que fa el CIS, la conclusió és que el PSOE està pràcticament on estava a les eleccions de juny del 2016. Llavors va obtenir el 22,7% dels vots, i a l’últim sondeig de gener passat, el CIS situa el seu suport al 23,1% dels enquestats. En aquests dos anys ha arribat a caure al 19,9% en plena crisi pel lideratge del partit a l’abril del 2017, i a pujar al 24,9% al juliol d’aquest mateix any amb la tornada de Sánchez al lideratge del partit. Aquestes anades i vingudes l’han deixat pràcticament al mateix lloc, i no s’ha aprofitat de la caiguda del PP, que ha passat del 33%, que va obtenir el 26-J, al 26,3% que li dóna ara el CIS. El que sí que s’ha sabut aprofitar de la caiguda del PP ha estat Ciutadans, que ha passat del 13% obtingut en les últimes generals al 20,7% que li pronostica ara CIS. És a dir, als socialistes els ha sortit un seriós competidor en el seu afany de reconquerir el poder.

Tenim, doncs, que l’alternativa a Rajoy (si és que un dia no molt llunyà aquesta és possible) ja no és necessàriament Sánchez, a diferència del que ha succeït al nostre país des de 1982, on el joc de trons es jugava tan sols entre PSOE i PP. Ara, Sánchez té a la seva dreta un Rivera que va creixent, i a la seva esquerra, un Podemos que no sembla que creixi com ho va fer en un principi, però que, amb forta implantació a moltes comunitats amb les seves pròpies marques, no és l’Esquerra Unida d’Anguita. És alguna cosa més. Per tot això, el PSOE ja no pot esperar que el Govern de Mariano Rajoy li acabi caient de l’arbre com una fruita madura. És qüestió de recuperar la iniciativa.

I la pregunta és: ¿la recupera Sánchez, aquesta iniciativa? Ho dubto. Ja sigui perquè Sánchez no té escó al Congrés i això li resta possibilitats d’enfrontar-se directament a Rajoy,  o per com lidera el partit, a mi em sembla que la pèrdua de protagonisme, la pèrdua de visibilitat de Sánchez es deu al fet que, en el conflicte que l’Estat ha mantingut -i està mantenint amb Catalunya- vagi optar, no ja per posar-se de perfil, sinó per fer un seguidisme innecessari de la política de Rajoy i del PP, la qual cosa és possible que hagi estat més o menys ben vista en el conjunt d’Espanya, però ha creat força dubtes en la seva marca catalana, el PSC, que de defensar el dret a decidir en el programa que havia assumit, ha passat a abandonar aquest principi, a veure’s finalment en el tràngol d’aprovar el 155 i a veure’s obligat a prendre decisions en una línia espanyolista que no tenia; decisions, però, que no li ha estat suficients per mantenir el vot de l’àrea metropolitana, que s’ha passat decididament a Ciutadans.

Un comentarista polític ha dit que, davant la crisi catalana, el PSOE de Sánchez “parece haber adoptado el papel del oso aletargado en un proceso de hibernación, esperando momentos mejores para sacar la cabeza de la madriguera”. La definició em sembla ajustada, i és molt possiblement una de les causes que fan que hagi perdut força, ja que la gent sovint confon la prudència amb la covardia i l’audàcia amb fortalesa, cosa que no té per què ser veritat, però que sovint funciona.

Però no és només això. Sánchez, que va ser defenestrat pels barons del partit, va recuperar el comandament d’aquest per decisió democràtica de la militància, però això, que representà per a ell una gran victòria, no comporta que tingui necessàriament una plena llibertat d’acció, ni que hagi pogut transformar el que era un galliner esvalotat en un ramat de xais que pasturen tranquils en un prat de farratge.

La celebració que va tenir lloc fa dos o tres dissabtes del Comitè Federal ha estat una de les poques oportunitats que s’ha donat Pedro Sánchez per fer-se escoltar aquests darrers mesos (i mira que hi ha hagut moments interessants per fer sentir la seva veu!). Però ell, des del seu retorn al poder del partit, sembla més pendent de posar ordre en el PSOE que de construir un discurs cap a l’exterior.

De fet, la gran novetat del Comitè Federal va ser l’aprovació del nou reglament intern del PSOE, que en el fons suposa atorgar més poder al secretari general i a les bases en detriment dels tradicionals òrgans de representació. I aquesta decisió no pretén sinó alinear el partit amb la direcció (en definitiva fer-se’l més seu) i evitar futurs cops de mà dels barons. No va ser casual que no assistissin al comitè quatre dels set presidents autonòmics del partit: Susana Díaz (Andalusia), Ximo Puig (Comunitat Valenciana), Javier Fernández (Astúries) i Francina Armengol (Balears), i només un dels altres tres, Guillermo Fernández Vara (Extremadura) es va quedar a la votació, ja que se’n van anar abans Javier Lambán (Aragó) i Emiliano García Page (Castella-la Manxa).

A mi em sembla molt bé que un partit com el PSOE no s’aboni a la demagògia i mantingui posicionaments clars en defensa de la Constitució i de l’Estatut de Catalunya, però trobo estrany que no hagi trobat pràcticament cap mena encletxa en els posicionaments de Rajoy respecte del que ha succeït. ¿Li va semblar bé l’actuació policial de l’1-O? ¿No hi tenia res a dir? Li va semblar perfecte el discurs del Rei del 3-O i la manera com va donar suport a la Constitució obviant cap mena de crítica a la política del Govern?

Jo comprenc que, des de la ideologia conservadora del PP i la neoliberal i supernacionalista espanyola de Ciutadans, aquell discurs reial vagi ser una meravella; però jo -que no he donat cap suport als independentistes des d’aquestes pàgines i m’hi he mostrat crític amb que han fet- no crec que vagi ser un gran discurs. Crec més aviat que el rei es va passar i molt, en aquella intervenció, perquè la defensa de la Constitució no està renyida amb la necessitat de mantenir el paper moderador i conciliador que li exigeix el text constitucional. I el rei el va obviar, aquest important paper. Per això dic que jo esperava alguna cosa més del PSOE, d’un partit que fins fa quatre dies se sentia genèticament republicà, encara que compromès amb la defensa dels principis constitucionals i, per tant, respectuós amb la monarquia. I si el PSOE deixa a un costat el seu esperit crític, ¿qui l’ha d’exercir? ¿Podemos, exclusivament?

I el que m’ha semblat tant o més greu -o com a mínim, molt representatiu d’aquest abandó de l’esperit crític i progressista del PSOE- ha estat l’errònia i absurda defensa que la seva portaveu parlamentària, la diputada Margarita Robles va fer de la decisió presa per Ifema de retirar el quadre de Santiago Sierra d’Arco, afirmant que “todo lo que ayude a bajar la tensión hay que valorarlo positivamente”, i oblidant, doncs, que aquella decisió era un acte de censura incompatible amb els principis de llibertat d’opinió i de creació. És cert que, davant aquell monumental error -producte d’aquest seguidisme absurd que el PSOE està fent de la política del Govern en la qüestió catalana-, aviat els òrgans del partit van rectificar, però el mal ja estava fet.

En definitiva, que jo esperava alguna cosa més del PSOE. I penso que deuen ser molts espanyols que n’esperen alguna cosa més. Li demanaríem més autocrítica, més crítica raonada i honesta de la realitat política del país, i -afegint-me a l’opinió de Sergi Pàmies, “el coratge de comprometre’s amb una interpretació més democràtica de les mesures cautelars sense deixar de denunciar els abusos de poder, tant dels que practiquen l’amenaça hooligan com dels que, després d’haver enganyat a la gent, afirmen que només van exagerar”.


%d bloggers like this: