Archive for Juliol de 2020

Escac al rei

26 Juliol 2020

El passat 22 de març, tan just encetat el recés que ens imposà el Govern per afrontar aquesta pandèmia que traspassa fronteres, entra amb sigil a les cases i no distingeix els pobres dels rics, però s’acarnissa sobretot amb els ancians més desvalguts que viuen en residències sense poder valdre’s per ells mateixos, vaig parlar del gravíssim problema a què hauria de fer front la monarquia espanyola -la de Felip VI i els seus successors- a causa de l’escàndol que s’havia destapat per la presumpta corrupció del seu pare, el rei emèrit -l’home que ha regnat més temps a Espanya i que ha presidit el més llarg període de pau i de prosperitat del nostre país, ens agradi o no, ho vulguem o no reconèixer.

La meva predicció d’aleshores no era una originalitat, sinó un lloc comú que ressaltava molt bé qui era aleshores director de “La Vanguardia”, Màrius Carol -un home que coneix a fons la Casa del Rei- el qual, citant un text recent de l’historiador Paul Preston, afirmava que “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

Són moltes les raons alienes a la corrupció política -per tant d’ordre intel·lectual i ideològic- que al·leguen importants sectors del país -sobretot des de l’independentisme català i basc i també des dels posicionaments esquerrans de Unidas Podemos- contra la monarquia com a sistema de govern, raons que s’han vist incrementades aquests darrers anys per la poca empatia que ha mostrat el monarca actual amb tot aquest ampli sector del catalanisme que, en evolucionar cap al sobiranisme, ha estat protagonista de la diguem-ne revolta que ha acabat amb la condemna de molts polítics catalans de primera fila involucrats en el que hem conegut com el “Procés”.

En aquestes circumstàncies no ens hem de sorprendre que l’escàndol que, per a la opinió pública, està essent tot el que es publica sobre les relacions del rei Joan Carles amb la seva examant Corinna Larsen i els presumptes casos de corrupció que l’afecten per mor dels diners rebuts d’Aràbia Saudita hagin excitat molt més els ànims de la gent, que no sap si es troba davant d’un sainet mal escrit o d’un drama escabrós mogut precisament per les filtracions (òbviament interessades) d’una dona que se sent despitada per un amant de primer ordre.

I no s’hi ha posat per poc, la dona, perquè el que estem coneixent a partir de les hores i hores de converses enregistrades per aquest personatge amb un do de la ubiqüitat increïble que era el comissari Villarejo, és francament esborronador, després que la senyora Larsen ha fet saber -ho podem creure o no (Felipe González no ho creu)- la seva condició de testaferro del rei Joan Carles -paper que també ha atribuït als gestors suïssos Dante Canonica i Arturo Fassana- que ha implicat que el fiscal Bertossa els investigués a tots per intentar conèixer l’origen de 100 milions de dòlars (68 milions d’euros al canvi) que van anar fent voltes des de Riad fins a les Bahames. Segons Corinna Larsen, el rei Abdul·lah de l’Aràbia Saudita els havia regalat al rei Joan Carles, i aquest, en la seva magnanimitat, els havia donat a ella pels serveis prestats. Els darrers mesos, les declaracions de Larsen, Fassana i Canonica davant la Fiscalia suïssa s’han unit al contingut dels enregistraments de Villarejo com a font interessada, i la seva difusió s’ha acabat convertint en una condemna mediàtica per al rei Joan Carles.

Podríem ser tan puristes com l’expresident González i dir que la senyora Larsen és part interessada i que, mentre no tinguem una sentència ferma, hem de considerar Joan Carles innocent, però el problema amb què ens enfrontem és que, amb la decisió que, quan encara no coneixíem els detalls de tot aquest escàndol,  va prendre el rei Felip VI de renunciar a l’herència que li pogués correspondre del seu pare en el futur, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posava de relleu que ell sospitava o creia realment que el seu pare havia manejat fons opacs.

És evident que, amb aquell comunicat, el rei actual intentava bastir un tallafocs per protegir-se ell mateix i també la monarquia que ostenta, però alhora desacreditava el seu pare, al qual, a més, treia l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia a càrrec de l’erari públic, cosa que no sabem si hauria fet si, una setmana abans, el diari britànic “The Telegraph” no hagués revelat que el rei emèrit era el primer beneficiari d’una societat offshore creada pel seu pare l’any 2008, per rebre la donació milionària d’Aràbia Saudita, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari.

Amb els dies, l’escàndol no ha fet sinó créixer i, avui, mentre els partits de dreta i un sector majoritari del PSOE i del Govern intenten salvar la monarquia i el rei Felip VI del foc que amenaça destruir la malmesa figura del rei emèrit, creixen els atacs que, sense fre, no sols es dirigeixen contra el vell monarca sinó que malden també per socarrimar la institució reial.

Les paraules del president Sánchez pronunciades des de l’estranger afirmant que les notícies sobre el rei emèrit eren “inquietantes y perturbadoras” -afirmació difícilment discutible per més que ha intentat per tots els mitjans salvar de la cremada Felip VI-, s’han vist molt sobrepassades aquests dies per les que han pronunciat altres membres del seu Govern (encara que no del seu partit), com Irene Montero, número dos de Podemos, que veu molt difícil separar de la institució monàrquica “els casos de corrupció, alguns presumptes i d’altres contrastats, de la família Borbó”, o d’Alberto Garzón, el qual ha criticat aquelles “persones o partits” que refusen investigar el rei emèrit i creuen que “protegir tot el que fa la monarquia, encara que sigui dolent, és protegir Espanya”.

Però qui s’ha despatxat a gust sense tallar-se un pel ha estat el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, que ha qualificat la monarquia espanyola -no el rei Joan Carles sinó la monarquia- d’ “organització́ criminal”. “Veiem -va dir- com a la Zarzuela els feixos de bitllets s’anaven repartint mentre la gent d’aquest país passava gana i patia precarietat, això cal denunciar-ho i cal fer caure aquest règim i la monarquia”.

No al mateix nivell, però també ha sorprès que el president Torra ordenés als seus advocats, que encapçala Gonzalo Boye -no als serveis jurídics de la Generalitat-, que estudiïn la presentació d’una querella criminal contra Joan Carles i contra la Casa del Rei.

A mi no em sorprèn que dirigents socialistes hagin titllat aquesta iniciativa de Torra com una cortina de fum per tapar la seva pròpia incompetència com a governant, però del que no hi ha dubte és que l’atac al rei Joan Carles -sembla que prou fonamentat encara que desconeixem la seva versió dels fets- pot acabar provocant un incendi que afecti finalment la monarquia, una institució que va jugar un paper molt favorable a la consolidació de la democràcia al nostre país després del franquisme (cosa que s’ha d’agrair), però que, fora dels partits de dreta, no té un suport incondicionat. Tampoc el té del PSOE a pesar del que (comprensiblement) pugui fer i dir Pedro Sánchez.

Les eleccions de Galícia i Euskadi

19 Juliol 2020

Les eleccions basques i gallegues del passat diumenge han donat uns resultats força interessants per a l’anàlisi política tot i que no hem d’oblidar que, atesa la particularitat d’aquestes dues comunitats autònomes, les conclusions que en traguem no són traslladables sense matisos a tota Espanya en general. Tanmateix val la pena remarcar els seus principals aspectes.

Començant per les xifres objectives tenim que els 75 escons que es distribuïen a Galícia només seran ocupats per representants de tres forces polítiques: PP, 41; BNG, 19 i PSOE, 15. Queden, doncs, sense representació Podemos, Vox i C’s.

Pel que fa al País Basc, els també 75 escons es reparteixen de la manera següent: PNB, 31; EH Bildu, 22; PSOE, 10; Podemos-IU, 6; PP+C’s, 5; i VOX, 1.

Òbviament, no podem deduir el mateix de l’anàlisi que fem dels dos territoris autonòmics, però sí que podem observar algunes qüestions concurrents: la principal, que Podemos i les seves confluències es desinfla d’una manera enorme, ja que, a Galícia, perd els 14 diputats que tenia i al País basc en perd 5, gairebé la meitat. Això el deixa molt feble, no sols en aquestes dues comunitats autònomes, sinó també al Govern de l’Estat, ja que preveient el que els podria succeir en unes hipotètiques eleccions generals, difícilment podran condicionar les decisions que vulgui prendre Pedro Sánchez.

La segona qüestió remarcable és que el PSOE no s’ha vist beneficiat -si més no en aquestes dues comunitats- per efecte del poder que està exercint al Govern d’Espanya, ja que, tant a una com a l’altra comunitat, ha augment tan sols en 1 diputat la seva representació parlamentària. I en ambdues queda molt per darrere dels nacionalistes del BNG i d’EH Bildu.

La tercera qüestió -aquesta referent al PP-, és que el partit s’enfronta a dues realitats molt desiguals: manté l’hegemonia a Galícia, on conserva la majoria absoluta de què ja gaudia amb 41 diputats, però cau estrepitosament al País Basc, on passa d’11 a 5, i això que allí s’havia presentat en coalició amb C’s, però aquesta no ha sumat com ells esperaven i, a més, a cedit un lloc a VOX que, per primer cop, entra al parlament.

És molt provable que els resultats del PP siguin els que més joc poden donar per a l’anàlisi perquè el partit no va enfocar les eleccions amb el mateix criteri en un lloc que a l’altre. En efecte, a Galícia, Pablo Casado va haver de cedir en tot sotmetent la seva voluntat al criteri de Feijóo, que es negà a col·ligar-se amb C’s i imposà la seva política, presidida sempre per la moderació i el diàleg amb els adversaris, alhora que duia a terme una campanya on amb prou feines s’han vist les sigles del partit a la propaganda electoral i ha vetat la participació dels elements més extremats de la formació política, com la tòxica Cayetana Álvarez de Toledo, que els gallecs no han vist ni en pintura.

Ben al contrari, al País Basc, Pablo Casado imposà els seus criteris, no sols formalitzant un pacte amb C’s, sinó també rescatant com a candidat Carlos Iturgaiz (un home de la corda de María Sangil i de Jaime Mayor Oreja), lligat del tot amb el passat, la qual cosa demostra clarament que el PP (i Pablo Casado) no han sabut compassar la seva estratègia als canvis que ha viscut Euskadi amb la fi del terrorisme.

En efecte, som molts els que avui veiem que la societat basca ha abraçat els canvis amb rapidesa i entusiasme, i són pocs els que allí s’han quedat mirant cap enrere, però els que ho han fet -és el cas de Pablo Casado-, com la muller de Lot han quedat convertits en estàtues de sal. D’altra banda, és evident que Casado i el seus no han assimilat tampoc el naixement de VOX i intenten resoldre aquesta amputació que han sofert per la dreta amb polítiques radicals i extremistes, d’un ferri i exacerbat nacionalisme espanyol, i això els pot dur al fracàs. Si més no a Euskadi, mentre que, a Galícia, on el PP de Feijóo no s’assembla de res al que encarnava Iturgaiz (recordeu que Casado va fer fora el moderat Alfonso Alonso), el PP ha obtingut una victòria aclaparadora.

No us sorprengui, doncs, que, a mesura que passis els dies, Feijóo acabi essent una vertadera pedra a la sabata de Casado, cosa que redundaria -és el meu criteri- en benefici del partit i, penso que també d’Espanya.

La quarta qüestió que es pot destacar de les eleccions que estic analitzant fa referència a l’auge que ha pres el nacionalisme perifèric (el no espanyol, per entendre’ns), tant a Galícia com al País Basc. Començant per Galícia, no hi ha dubte que els 19 diputats del BNG (el 2016 en va treure 6), que supera en 4 els que ha tret el PSOE, són un resultat extraordinari, que deixa molt clar que la gent ha premiat un nacionalisme pragmàtic i moderat, que cerca els acords, es mostra dialogant al Parlament espanyol i que fuig -a diferència del català- de radicalismes, ja que no fixa l’independentisme -al qual tanmateix no renuncia- com un objectiu únic i innegociable.

Penso que alguna cosa semblant s’ha de dir també de l’èxit que ha obtingut EH Bildu a Euskadi, dirigida aquest cop per Maddalen Iriarte, que ha dut una campanya on ha posat per davant -o, com a mínim, al mateix nivell- les reivindicacions socials a les nacionals i que, ho vulguin o no, deixarà en un segon terme Arnaldo Otegi, que, com Iturgaiz (encara que en un sentit invers) és també un home del passat.

Una cinquena qüestió que també es revela molt interessant en aquestes eleccions és que els resultats afavoreixen la governabilitat, tant a Galícia com també a Euskadi. A Galícia, perquè Feijóo es basta i sobra per governar i fins i tot per a ser generós i dialogant amb l’oposició. I a Euskadi, perquè el PNB i el PSOE podran formar un govern de coalició, ja que, tot i que també seria possible un govern alternatiu de EH Bildu, PSOE i Podemos (amb 38 diputats contra els 37 de PNB, PP i VOX), aquesta alternativa no té cap possibilitat de ser avalada pel PSOE que, reforçant el govern moderat d’Urkullu, veu també com se li referma el govern de l’Estat amb el suport dels nacionalistes bascs. Per això podem concloure que, si bé el PSOE no ha obtingut un bon resultat, Pedro Sánchez veu més consolidada la seva posició al capdavant del Govern d’Espanya, no sols perquè Pablo Iglesias i Podemos s’han vist debilitats, sinó també perquè el nacionalisme gallec i el nacionalisme basc s’han moderat alhora que es reforçaven, i això implicarà segurament més suport al seu govern al Congrés dels diputats, i també perquè l’ala que s’ha vist afavorida del PP no és, precisament, la radical de Pablo Casado, sinó la que malda per la moderació i el diàleg.

La gran pregunta que, per acabar aquesta reflexió hem de formular-nos és com influiran aquests resultats a Catalunya, si és que hi tindran cap influència. La resposta, però, no és fàcil perquè, avui, el nacionalisme és allí un caos difícil d’interpretar.

Un periodista força perspicaç com és Francesc-Marc Alvaro, ha observat -com la majoria de comentaristes- que els magnífics resultats d’EH Bildu i dels galleguistes del BNG indiquen que els electors han premiat l’aposta pel pragmatisme que han exhibit aquestes dues formacions, que l’han combinat amb la crítica concreta i severa a la gestió governamental. Val a dir, però, que, a Catalunya, ni ERC ni els de Puigdemont (veurem com s’acabaran dient) ho tindran fàcil per projectar una imatge de tranquil·litat similar, ja que no deixen d’esbatussar-se cada dia.

D’altra banda, és evident que l’èxit electoral de PNB no serà exhibit per ERC ni per JxCat com un mirall o una aspiració, perquè a Catalunya sembla que ningú vol ser com el lehendakari Urkullu. Com ens recorda el periodista que he esmentat, els republicans tenen llaços amb EH Bildu mentre que els puigdemoníacs no volen saber res dels jeltzales del PNB, ja que aquests els recorden el peix al cove del pujolisme, del qual avui abjuren.

La “Unificació Europea”, un projecte difícil de tancar

12 Juliol 2020

El passat 1 de juliol va ser el dia en què la cancellera alemanya Angela Merkel va assumir en nom del seu país la presidència rotatòria de la Unió Europea. I ho va fer amb una crida perquè “Europa torni a ser forta”, en línia amb el lema que ha escollit per a aquest semestre que, de forma benintencionada, proclama: “Tots junts per rellançar Europa”.

La cancellera que ha liderat de fet la Unió Europea aquests darrers anys, en què ha hagut de travessar una crisi econòmica, una crisi de migració, un xoc creixent amb Rússia i una relació cada vegada més complexa amb els Estats Units, just quan era a punt de sortir de l’escenari polític, s’hi ha hagut de posar oficialment al comandament per afrontar la pitjor de les crisis -la del Covid-19-, que tant colpeja les vides humanes com a l’economia.

Durant la crisi de la zona euro i la dels refugiats, el govern alemany va prioritzar i va imposar la seva pròpia agenda a la Unió Europea, va treballar per a una Europa molt alemanya, cosa que va permetre al seu país de sortir-ne relativament ben parat, però que deixar d’altres països membres en una situació molt precària. Aquesta vegada és diferent. Merkel ha estat de les primeres a entendre que aquesta crisi té una naturalesa pròpia, molt ben definida, que colpeja tothom però amb efectes molt asimètrics i que, a més, no té culpables, com sí que en tenia l’econòmica que s’obrí el 2008.

De tota manera, a l’article d’avui no pretenc parlar de l’actual Unió Europea, vull tan sols remarcar que, a pesar dels nacionalismes que forjaren el segle XIX europeu, la idea d’Europa sempre ha estat d’alguna manera present, encara que enfocada a refermar la primacia d’un dels Estats que la propugnaven.

En efecte, durant la segona meitat del segle XX, el procés d’una unificació europea (encara no realitzat del tot i que difícilment es podrà dur a terme), s’ha fet pacíficament, per mitjà del diàleg entre els Estats nacionals democràtics que conformen actualment la UE, però hi hagué, dins la primera meitat del segle XIX, un altre procés d’unificació, que, per mitjans molt diferents, va somiar Napoleó Bonaparte i que, després d’ell, també van somiar alguns pensadors, entre els quals destaca Víctor Hugo, un dels escriptors francesos més remarcables del segle XIX.

Si ho observem detingudament, veurem que la tensió entre “sentiment nacional” i “cosmopolitisme europeu” va modelar no sols la identitat de molts intel·lectuals europeus, sinó també la política europea. Tot això no deixa de ser una mica paradoxal perquè si bé el segle XIX es pot entendre com el del sorgiment dels moviments nacionalistes a Europa, no hi ha dubte que alhora va generar un fort corrent internacionalista, arrelat en l’ideal il·lustrat kantià d’una comunitat política mundial, que donà lloc a una optimista esperança d’unificació europea.

Potser el primer somni d’uns Estats Units d’Europa va ser articulat per Napoleó Bonaparte, que va estar a punt de dur-lo a terme amb la Confederació del Rin, formada el 1806 per setze estats sota la protecció (és una manera fina de dir-ho) de l’Imperi francès, a la qual s’hi van afegir més tard altres estats clientelars europeus.

Segons un dels seus admiradors, l’historiador Emmanuel de Las Cases, que, després de la derrota, segui Napoleó a l’exili de l’illa de Santa Elena i va prendre nota de les seves reflexions en un llibre que titulà “Le Mémorial de Sainte-Hélène” (París, 1842), l’objectiu de l’antic emperador havia estat de fundar un sistema legal europeu i una moneda europea. “Europa -va deixar escrit- no seria ni més ni menys que un únic poble, i tot el món, a qualsevol lloc on es trobés (dins d’Europa) es trobaria en una pàtria comuna”.

Durant les tres dècades següents -seguim en la paradoxa- els moviments revolucionaris i d’alliberament nacional europeus es van voler inspirar en les idees d’unitat europea que havien plantejat els jacobins, els quals estaven convençuts que la fraternitat internacional era el seu millor mitjà de lluita contra l’ statu quo conservador. Aquest internacionalisme fou, de fet, un aspecte important de les revolucions de 1848, que van afectar no sols França, on es derrocà la “Monarquia de Juliol” que havia dut al poder Lluís-Felip d’Orleans, i s’instaurà la Segona República, sinó que també afectà mitja Europa.

La veu més destacada d’aquest moviment va ser la de Giuseppe Mazzini, líder de la Giovine Italia, moviment revolucionari que tenia l’objectiu de construir una república italiana i practicava un nacionalisme democràtic que inspirà d’altres societats similars a Itàlia, Polònia i Alemanya. Des del punt de vista de Mazzini, l’establiment de nacions democràtiques enfortia la germandat internacional, cosa que conduiria a una unió europea de democràcies en foment de la pau. El sentiment nacional i el cosmopolitisme eren, doncs, complementaris, sempre que la força moral de l’internacionalisme tingués prou solidesa per evitar que els sentiments patriòtics es tornessin agressius.

L’historiador britànic Orlando Figes (“Los europeos”, Taurus 2020) ens explica que Víctor Hugo va desplegar aquesta idea en una Conferència de pau celebrada a París l’agost de 1849. Les revolucions democràtiques de l’any anterior l’havien dut a creure que els diversos pobles dels estats europeus formarien una república internacional, a la qual va denominar en diverses ocasions “Les États-Unis d’Europe”, “la République d’Europe”, “les Peuples Unis d’Europe” i fins i tot “la Communauté Européenne”.

Curiosament, la fundació del Segon Imperi per Napoleó III després del cop d’Estat que va dissoldre la Segona República, de la qual ell n’havia estat elegit president, no canvià el punt de vista de Víctor Hugo, tot i que es va veure obligat a exiliar-se a Brussel·les, Jersey i, finalment, Guernsey. Aterrit per la matança de la guerra de Crimea que, entre 1853 i 1856, van lliurar l’Imperi rus i el Regne de Grècia contra una lliga formada per l’Imperi otomà, França, el Regne Unit i el regne de Sardenya, quan els ferrocarrils i els vaixells de vapor europeus en lloc de transportar viatgers que volien conèixer tots els racons d’Europa, transportaven soldats i màquines de destrucció, Víctor Hugo reiterà, però, la seva fe en la “germandat europea” com a antídot contra el nacionalisme i la seva tendència a desembocar en guerres.

Això no obstant -i aquesta és potser la ironia que conté la versió europea de Víctor Hugo- la noció que el gran escriptor francès tenia d’aquesta fraternitat estava dominada absolutament pels francesos. Tal com ell ho veia, França estava destinada a liderar qualsevol unió europea en virtut de la seva posició internacional i dels seus principis republicans.

En la seva introducció a una guia de París que va escriure per a l’Exposició Universal de 1867, Hugo dibuixà un moment futur, que situa al segle XX, en el qual hi haurà -escriu- “una nació extraordinària al continent, denominada Europa, que tindria la capital a París”. És evident que aquesta extraordinària ciutat no es va convertir en la capital d’una Europa unida al llarg del segle XX, però del que no hi ha dubte és que París va ser el centre del món europeu en el qual va viure la generació de Víctor Hugo. Té raó, doncs, Walter Benjamin quan ens diu que, París va ser la “capital del segle XIX” (W. Benjamin, “París, capital del siglo XIX”, a Libro de los pasajes, Madrid 2004).

Les incògnites de l’independentisme de dreta a Catalunya

5 Juliol 2020

Un analista de llarga trajectòria periodística analitzava el complex magma polític que s’observa a Catalunya a partir de la crisi del pujolisme i de la consegüent desaparició de CiU, en primer lloc, i després, de Convergència, el partit que Pujol va fundar el 1974.

En la seva opinió, el lideratge de Pujol i la seva calculada ambigüitat en l’aposta nacionalista van fer de CiU un moviment polític d’àmplies fronteres que en les autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Però el postpujolisme va representar la fragmentació del moviment i l’error dels seus successors -sobretot, d’Artur Mas- va ser haver trencat l’ambigüitat en la qual sempre s’havia mogut Pujol i haver cregut que l’estació final -la independència- no era un esquer sinó una realitat. És obvi que el tren no va arribar al seu destí, ja que va descarrilar i molts vagons van quedar en via morta.

Avui, deixant de banda les formacions nacionalistes d’esquerra, que capitalitzen Esquerra Republicana (ERC) i la CUP, el catalanisme que s’havia agrupat entorn a Jordi Pujol està absolutament dividit i l’eix d’aquesta deconstrucció és, sens dubte, Carles Puigdemont, el “president legítim a l’exili” a qui sempre serveix homenatge un desfigurat Quim Torra, el seu vicari presidencial a la terra, que té, però, els dies comptats a la Generalitat ja que serà sens dubte inhabilitat pel Tribunal Suprem i haurà d’obrir un ineludible període electoral.

Que jo acabi de dir que Puigdemont és el causant de la deconstrucció del catalanisme no vol dir que no segueixi essent també el personatge més essencial d’una possible (encara que no segura) reconstrucció d’aquest, ja que, ara per ara, ens agradi o no, sembla que és la única persona amb prou ganxo electoral per fer-se un lloc en les eleccions (en el segment de la dreta), tot i que viu fugat a Waterloo i segueix sent molt dubtosa la seva possible actuació política a la pràctica real, ja que, pel fet de no estar inhabilitat, pot encapçalar una llista, encara que després no pugui, en principi, materialitzar el càrrec de diputat si resulta elegit.

La veritat és que, en no haver aconseguit el que pretenia quan va llançar el que s’ha vingut a anomenar “La Crida”, ara, Puigdemont, amb el clar suport de Jordi Sánchez -que, no ho oblidem, està condemnat a presó i segueix inhabilitat- ha llançat una OPA hostil al PDCAT (partit que es constituí en dissoldre’s CDC), que lidera David Bonvehí, perquè es dissolgui i es constitueixi un nou partit amb el nom de Junts per Catalunya (JxCAT), denominació que aglutina avui el grup parlamentari del PDCAT al Congrés dels Diputats, el qual té registrat el nom. I això vol dir que Puigdemont no el pot utilitzar si primer no aconsegueix el suport o, si escau, la dissolució d’aquest partit.

La tempesta dins del PDCAT és enorme ja que Puigdemont és avui una de les poques persones -potser l’única- que es mostra capaç tant de desordenar com d’ordenar l’independentisme de dreta, després que ja ha obtingut el suport dels presos de Lledoners que van ser membres del PDCAT, i no té ja altre objectiu que la dissolució d’aquest partit per intentar aglutinar el catalanisme independentista dretà al voltant del seu projecte polític.

En unes setmanes sabrem, doncs, si el PDCAT sucumbirà definitivament a l’OPA hostil del puigdemontisme. No crec que sens permeti dubtar que serà així, però el més interessant d’aquesta operació política és de veure si Puigdemont podrà aglutinar tot el paquet o quedarà un romanent de capital que permetrà a alguns hereus de l’extingit imperi convergent posar en marxa una nova empresa nacionalista. En aquest sentit, ens caldrà veure si David Bonvehí, Marc Castells, Marc Solsona, Ferran Bel, Genís Boadella, al costat d’alcaldesses, d’alcaldes i de militants repartits per tot Catalunya, són suficients per atrevir-se a desafiar el líder carismàtic, el cabdill Puigdemont.

De fet, Marta Pascal, anterior líder del PDECAT que va ser defenestrada per Puigdemont, s’ha atrevit a desafiar-lo amb el seu acabat d’estrenar Partit Nacional de Catalunya (PNC), un nou projecte de llarg termini que ha decidit abandonar l’especulació permanent per centrar-se en la política productiva. Aquest partit s’ha creat a imatge i semblança de el PNB (Partit Nacionalista Basc), i vol ser, doncs, moderat i pragmàtic. També independentista, però sense presses, ja que propugna una independència per la via legal i en concert amb el Govern d’Espanya. És a dir, seguint la via escocesa i apostant per un catalanisme integrador, opcions que són incompatibles amb el xoc de trens, l’unilateralisme i la desobediència civil, els tres components de la desgraciada operació secessionista d’octubre de 2017, que segueixen vius en el comminatori discurs del nacionalisme governant.

Com era previsible, l’opció de Marta Pascal ja li ha valgut l’anatema de Quim Torra, que ha intentat desprestigiar el projecte afirmant –vade retro!– que “ha declarat la seva lleialtat a Espanya”, acusació que ella ha puntualitzat afirmant que “no hem dit que hi ha d’haver lleialtat de Catalunya cap a Espanya, sinó lleialtat entre Catalunya i Espanya”, que no és el mateix.

Sigui com vulgui, arribat el cas, serà el “mercat electoral” que dirà, finalment, si hi ha lloc per a una nova família política en el desestructurat independentisme català de dreta, i més si tenim en compte que, si analitzem l’independentisme en el seu conjunt, cal tenir en compte que ERC té també un projecte fermament arrelat en l’electorat català i que la CUP segueix igualment amb el seu.

N.B. És certament curiós que, en plena campanya per a les eleccions gallegues, en les quals el protagonisme absolut és per al moderat Núñez Feijoo, Pablo Casado també hagi decidit moderar enormement el to del seu comportament. De fet, no sols ha amagat la tòxica portaveu del partit al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, sinó que ha promocionat la moderada i eficaç Ana Pastor i també s’ha mostrat decidit a pactar amb el Govern, abandonant, al menys temporalment, el seu afany de soscavar Pedro Sánchez per la seva “desastrosa” gestió de la crisi sanitària.

Fa a penes deu dies, el PP va votar a favor del decret de “la nova normalitat” i va decidir donar suport a la candidatura de Nadia Calviño per presidir l’Eurogrup. Al seu torn, Casado sembla disposat a un acord sobre sanitat en la comissió per a la reconstrucció.

¿Es tracta d’un miratge? ¿Es tracta d’un canvi basat en la lectura d’uns sondejos de l’opinió pública que reclamen unitat d’acció?

Qualsevol que sigui la raó que ha propiciat el canvi, benvinguda sigui … i que duri.


%d bloggers like this: