Josep Maria Quintana

Enric Juliana ens ha explicat amb pèls i senyals (vegeu La Vanguardia del 14.08.2011 i alguns altres articles posteriors) el que intuíem, potser fins i tot el que sabíem: que va ser dins la primavera del 1982, quan el cardenal Tarancón, l’home que havia impedit la creació a Espanya d’un partit d’obediència catòlica i maldat per evitar que es reproduïssin entre nosaltres els esquemes polítics que ens havien dut, quaranta anys abans, a una cruel guerra civil, va rebre potser la més gran reprimenda de la seva vida. “Vostè serà –li va dir Joan Pau II- el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya, mentre ens esforcem per doblegar el comunisme, cada vegada més feble”. Una sentència terrible que, sens dubte, també hem de fer nostra els catòlics que, amb Tarancón (l’home més odiat de la dreta franquista –recordeu allò de “¡Tarancón al paredón!”-), amb Pau VI i amb el bisbe Moncadas, vam compartir una manera d’entendre l’Església que, des de Joan Pau II, la mateixa Església ha censurat.

Pocs dies després de confirmar que, en efecte, Karol Wojtyla trobava a faltar a Espanya un partit catòlic que preservés la rereguarda europea, immersos en una Europa absolutament desconcertada per la crisi econòmica, en una Europa que es revela incapaç d’assumir el lideratge d’una regeneració política a escala supranacional, Madrid ha viscut, de la mà de Joseph Ratzinger, el papa Benet, l’apoteosi més gran de fervor cristià que era imaginable. La JMJ ha estat un èxit total.

Amb un govern esgotat, amb una esquerra mig morta i anul·lada pels esdeveniments, que ha perdut, en gran part, el suport del món intel·lectual, amb un president que s’ha revelat davant el món com el símbol més conspicu de la vacuïtat i de l’erratisme polític, els espanyols hem quedat enlluernats per la puixança d’una fe que mou muntanyes, que ha sabut traslladar a Madrid milers i milers de joves enardits de tot el món i que és capaç de demostrar urbi et orbi que és viva, influent i poderosa, encara que les esglésies estiguin pràcticament buides i que, en la vida diària, la influència pràctica del catolicisme (allò de “siau la sal de la terra enmig del món”) sigui mala de constatar.

Però Juliana ens ha explicat encara més coses referents a la subtil política Vaticana, i ens ha revelat la brillant actuació del que ell denomina la “línia Bertone”, aquesta que, discretament però eficaç, va aconseguir transformar l’estratègia que havia ideat l’home fort de l’Església al nostre país, el cardenal Rouco Varela, el “papa d’Espanya”, com algú metafòricament li ha dit: aquella que passava per la ingerència directa en el món de la política, a través de mitjans com la COPE, liderada per uns predicadors apocalíptics. Una estratègia que “la línia Bertone” va fer avortar.

Rouco, però, no s’ha conformat amb èxit indiscutible de la JMJ, ni tampoc amb l’exquisida neutralitat que, malgrat tot, el Papa ha mantingut en els seus discursos, que han estat, aquest cop, estrictament teològics i profundament cristians. Ni una paraula, doncs, de crítica al govern i a la seva política, tantes vegades titllada de laïcista, ha sortit dels seus llavis, una prova evident del savoir faire de la diplomàcia vaticana, com també de la confiança que té avui l’Església amb l’absoluta incapacitat de Zapatero per posar-li novament el dit a l’ull, un cop ha replegat veles i –nou èxit de la “línia Bertone”- resta fet un cadàver que ni tan sols és capaç de molestar.

Dic que Rouco no s’ha conformat i ho mantinc, perquè l’endemà de la tornada del Papa al Vaticà, reducte últim del poder terrenal del vicari de Crist –un poder tan simbòlic com es vulgui, però que grinyola, i com!, amb l’actitud que, al llarg de tot l’evangeli, mostra Jesús de rebuig del poder-, Rouco ha reunit milers i milers de fidels –neocatecumenals bàsicament- entorn de la font de Cibeles –la mítica estàtua que acull les victòries del Realíssim Madrid i que, ben segur, aplegarà uns eufòrics seguidors del PP la nit del proper 20 de novembre-, en un encontre novament multitudinari, amb els fidels prèviament enardits per Kiko Argüello, camisa negra de màniga curta i, també, corbata negra. Un aplec que ha volgut ser una nova demostració de força i una clara exaltació del poder que té el cardenal.

Com em recorda tot això (em refereixo a l’apoteosi catòlica) aquelles processons del Corpus Christi a la postguerra! A Alaior, avui “ciutat industrial i universitària”, els cristians (érem aproximadament la meitat del poble, però actuàvem com si fóssim el tot) omplíem els carrers i els ocupàvem convençuts que aquests eren exclusivament nostres. Sí, el Corpus era aleshores un d’aquells tres jueves del año que relucen más que el sol; una festa que ens arribava cada any amb un cel irritant de nitidesa on brillava (no podia ser d’altra manera) un sol omnipotent, sota el qual, nosaltres, a la terra, celebràvem la gran processó. Perquè… ¿qui no recorda encara la processó del dia de Corpus, la més bella d’aquelles que es fan i es desfan? Qui (dels vells) no recorda encara els centurions de Sant Corneli vestits de gala, amb la capa vermella i els calçons blancs?

Pètals de flors oloroses cobrien el terra i flairoses olors de primavera procedien de tots els costats mentre la banda de música sonava melodies adequades, algunes, fins i tot, amb lletra del gran intel·lectual del franquisme, el poeta José María Pemán. I al bell mig de la plaça del poble s’hi aixecava un altar, ornat amb roses blanquíssimes, amb lliris i palmes del dia de Rams; un altar al qual s’accedia pujant unes grades que el feien altíssim, i la plaça s’omplia de gent sota un cel net i blau que solcava un aire molt prim de primavera. El rector feia aleshores una plàtica vibrant, d’un gran efectisme, molt semblant a la de Rouco Varela, una plàtica que acabava amb la benedicció solemne, gairebé papal. “Cantemos al amor de los amores”, entonava aleshores la banda de música, “cantemos al Señor”, seguíem tots nosaltres a l’uníson, mentre se’ns posava la pell de gallina, embolcallats com estàvem de glòria i majestat.

Érem, si fa no fa, els mateixos que, el 9 de febrer, día de la Victoria, omplíem el teatre del Casino, a la plaça, el que era situat vora el bell l’edifici de l’arquitecte Feminias, un teatre avui desaparegut; i allí assistíem a una peça de teatre escollida, que es representava (naturalment!) en castellà; i acabada la representació, des del palco presidencial, el senyor Basili, que era el batlle d’aleshores, deia a mon pare: “Toni, dóna’m es to”, i el meu pare es posava la mà a l’orella i l’hi donava. I tots, el senyor Basili el primer, escortat pel cap de Falange amb la camisa blava i pel rector del poble ensotanat de dalt a baix, aixecàvem el braç i entonàvem el “Cara el sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer”. Era l’apoteosi d’un Altar i un Trono que es confonien en una mateixa unidad de destino en lo universal.

Tot recordant això i retenint les imatges de Cibeles, he de confessar que planyo, de ben de veres, Mariano Rajoy quan, després de la seva victòria, s’haurà d’enfrontar a les hosts de Rouco Varela, als neocatecumenales de Kiko Argüelles, als homes i dones de comunión y liberación, als dirigents d’Intereconomía i, en definitiva, als posseïdors de “la veritat”, que es creuran amb dret a marcar-li el pas. Tot, sota la mirada atenta d’un José María Aznar que contemplarà (discretament?) l’apoteosi de la que ha de ser, amb tota probabilitat, la seva darrera victòria, potser fins i tot la més gran.

Parlava fa dos diumenges del respecte que hem de tenir al multiculturalisme que els nous temps ens imposen. I acabava l’article apel·lant a la necessitat que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre –deia- que tots respectem els principis democràtics de llibertat i de tolerància recollits en el nostre marc constitucional.

Doncs bé, avui, quan anava a iniciar aquest article per insistir en això darrer arran d’un informe que he llegit sobre les dificultats que té la dona a l’hora de veure’s respectada en alguns territoris de fe musulmana, he escoltat des de casa meva uns crits que provenien de l’altre costat de la cala Pedrera (Es Castell). Era una veu masculina que, fora de sí, deia: “¡Vete a tu país, puto cabrón!”. Aleshores he mirat per la finestra i he vist l’home que cridava això. Ho feia des del jardí d’uns apartaments i es dirigia a un altre home que caminava per la vorera del penya-segat. No he distingit la raça d’aquest, ni he pogut distingir tampoc les seves característiques personals o ètniques (era massa lluny), però he vist com l’home agredit feia mutis i desapareixia de l’escena.

Amb aquesta agressió he comprovat que no és fàcil això del multiculturalisme en una societat que no li fa res rebre magribins quan aquests han de cultivar maduixes d’amagat en unes plantacions clandestines i a un preu de pena (recordeu el cas d’El Ejido), però que ens molesten quan els hem de reconèixer els drets socials i polítics inherents a la seva dignitat.

I dit això, torno a la matèria de què m’havia d’ocupar. Concretament, a les dificultats en què es troba encara la dona a les societats on aquesta no ha vist reconeguts els seus drets d’igualtat.

Segons un estudi realitzat per “Euromet Gender Equality Programme (EGEP)”, entre el 40% i el 75% de dones de nou països de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica del Nord són víctimes de violències conjugals. Un d’aquests és el Líban, país multicultural i multireligiós per excel·lència, on els grups religiosos han manifestat la seva oposició a un projecte de llei que intenta reconèixer drets a les víctimes dels mal tractaments o de violència conjugal.

Si el projecte de llei s’arriba a aprovar, la llei reconeixerà com a delictes (avui no ho són) els maltractaments físics, psíquics, mentals i sexuals, la violació conjugal i els crims d’honor. Un fiscal serà designat a cadascun dels sis districtes territorials del país per rebre les denúncies i dirigir les investigacions, i es crearan unitats especials al si de la policia. Aleshores, els culpables seran sancionats i podran ser condemnats amb multes i també amb penes de presó. D’acord amb aquest projecte de llei, els centres de salut hauran de declarar els maltractaments que hauran constatat en les dones que atenguin i aquestes podran demanar (com succeeix a Espanya) mesures d’allunyament dels culpables.

Aprovat aquest projecte de llei a principis de 2010, ha estat estudiat per una comissió parlamentària el passat mes de maig, i això ha obligat els diferents grups parlamentaris a prendre posicions.

Dar Al-Fatwa, la més alta autoritat de l’islam sunnita del Líban i el Consell superior islàmic xiïta, s’han oposat al projecte de llei al·legant que aquest és contrari a la “Xaria” (llei islàmica), única norma que accepten per protegir la dona. Dar Al-Fatwa ha acusat també aquest text de ser “occidental” i d’“encoratjar la ruptura familiar”. Per últim, ha asseugrat que era “herètica” qualsevol disposició que converteixi la violació conjugal en un crim punit per la llei i ha acusat els autors del projecte de llei d’“inventar nous tipus de delictes”.

La oficina de l’antic alt dignatari xiïta Sayyed Mohammed Hussein Fadlallah (considerat com el pare espiritual de Hezbollah, mort l’any 2010) comparteix aquesta opinió. Un dels seus representants afirma que l’esposa “ha d’acceptar, en efecte, els requeriments forçats [del seu marit], a menys que tingui raons vàlides per oposar-s’hi”, entre les quals podem citar una  malaltia, una fatiga extrema o la menstruació (perquè la fa impura).

Interrogat sobre com creu que la Xaria protegeix els drets de la dona contra la violència del marit, el secretari general de Dar Al-Fatwa, Khaldoun Oreimet, ha respost que les esposes poden demandar una reparació al tribunals islàmics (la legitimitat dels quals es deu a la Llei islàmica i no a les institucions de l’Estat).

Segons han dit algunes organitzacions feministes, les autoritats religioses han rebutjat el projecte de llei perquè aquest les feia sentir amenaçades. Per a Zoya Rouhana, dirigent d’una d’aquestes organitzacions (que es mouen en la clandestinitat), “els dignataris religiosos que s’han oposat a la llei no l’han estudiat en detall i l’aborden des d’un punt de vista patriarcal en afirmar que aquesta amenaça el poder de l’home sobre la família i ataca directament regles destinades a preservar la unitat familiar. Malauradament –segueix dient Zoya Rouhana-, ells no volen veure que l’ús de la violència en les relacions familiars és la veritable causa de la destrucció de la unitat de la família”.

El passat 6 de juliol, Human Righs Watch ha expressat el seu suport al projecte de llei i ha fet una crida als polítics del Líban perquè l’aprovin, convençuda que amb aquesta llei s’establirà “un criteri a seguir pels països veïns”. D’aleshores ençà, centenars de libanesos han intervingut en el debat i fins s’ha creat un grup de reacció a les declaracions de Dar Al-Fatwa a Facebook, confiant que la llei s’aprovi.

Aquest tipus de qüestions, que afecten clarament als drets humans i a la dignitat de la persona (de la dona, en aquest cas) marquen els límits del nostre respecte al multiculturalisme. Posicions com les que he transcrit en aquest article són les que no podem acceptar, respectar ni tolerar, perquè trenquen els drets i la dignitat de la persona que enclou i protegeix el pacte constitucional.

Quan a l’època de Franco un ministre es veia involucrat en algun afer impropi (deixem-ho així), diuen que el general, a més de cessar-los (agraint-los formalment els serveis prestats), els renyava dient: “Siempre os pillan por la cartera o por la bragueta”. I, probablement, tenia raó el vell jerarca perquè si el sexe és (o pot ser) un problema per al polític, els diners en són un altre, avui per avui, superior. Permeteu-me, doncs, que parli d’una qüestió tan perillosa com llenegadissa com és el comportament sexual dels polítics i que ho faci arran del cas recent de Dominique Strauss-Kahn.

En efecte, tots sabem que el passat 1 de juliol, la justícia de Nova York va decidir alliberar DSK sota fiança. Els advocats de l’anterior dirigent del Fons Monetari Internacional (FMI) volien, a més, que el deslliuressin també dels càrrecs que manté contra el seu client la jove que l’acusa d’agressió sexual, tot al·legant que el seu testimoni és cada cop menys fiable (i potser tenen raó, no ho sé). De moment, la justícia nord-americana no hi ha accedit i no sabem com acabarà la cosa, encara que, a molts diaris francesos, es continua opinant que DSK ha estat objecte d’un “assassinat” mediàtic i judicial. Encara més, alguns dels seus amics socialistes al·leguen que ha estat objecte d’una persecució i apel·len a un complot, alhora que subratllen que el testimoni de la dona de feines guineana és poc fiable. Fins i tot, en un diari com Le Monde (3.07.2011), Denis Lacorne, especialista en els Estats Units, ha escrit respecte d’aquesta dona guineana “de pell negra” que “El mite roussonià i postcolonial del ‘bon salvatge’ s’esfondra”. Quasi res!

No em correspon a mi jutjar DSK i no ho faré. Per tant, no sé si el vell patró de l’FMI és o no és culpable del que se l’acusa. Deixem-ho, doncs, que ho resolguin els tribunals. Però el que em sembla interessant d’observar és la polèmica que ha sorgit darrerament a França sobre les possibilitats que té DSK (si és declarat innocent) de ser el candidat dels socialistes a les presidencials de 2012.

De fet, la moral sexual dels polítics és una matèria que distingeix les nacions llatines d’altres més puritanes. Sembla que els llatins (diguem-nos francesos, italians o espanyols) admirem els seductors, mentre que els nord-americans, els britànics i els alemanys es mostren molt més repatanis a l’hora d’admetre’ls. Això ha fet que nosaltres, els llatins, siguem molt més tolerants que els britànics, alemanys i nord-americans a l’hora de jutjar la moral sexual dels nostres dirigents. I de tots nosaltres, sembla que els francesos són els campions en aquest camp.

Curiosament, no crec que hagin influït només en aquesta actitud tolerant dels francesos el segle les Llums (tan admirat per mi) o bé el repudi revolucionari a la intolerància de l’Església en matèria sexual, perquè la cosa ve de lluny, com ho demostra que, també els monarques francesos (ells tan “cristianíssims”), s’envoltaven d’amants a la seva cort, sense mai amagar-les, a diferència dels monarques espanyols, que també fornicaven, però d’amagat. D’altra banda, penso que cap país té una literatura eròtica del nivell de la francesa: que abraça tout court, des del marquès de Sade a Catherine Millet.

Dic això perquè, si els francesos són tan tolerants pel que fa a la moral sexual dels seus polítics i DSK acaba essent absolt, no s’entén el resultat de l’enquesta que acaba de publicar el magazine Le Point (4.07.2011), segons la qual el 51% dels francesos creuen que DSK hauria de renunciar a ser candidat a les presidencials, mentre que només el 42% creuen que el personatge té encara davant seu la possibilitat de fer carrera política.

He de reconèixer que la lectura d’aquest resultat m’ha sorprès perquè sembla que qüestioni, potser per primer cop, la relació entre poder i sexe i, contràriament al que crèiem fins avui, revela un desamor entre els francesos i les històries de seducció. Però si analitzem una mica més a fons el cas de DSK, potser haurem de concloure que no és tant que els francesos s’hagin tornat puritans, com que l’actitud de DSK trenca els mínims que s’exigeix en el comportament d’un polític que pretén assolir la presidència del país.

Perquè, per poc que analitzem el debat que el cas ha provocat a França, veurem, en efecte, que la qüestió de fons que discuteixen els francesos arran del comportament de DSK no és, pròpiament (ni exclusivament), d’ordre moral. No significa, per tant, que els francesos hagin renunciat de sobte a les conquestes de les Llums ni a les que els va comportar la Revolució en matèria de llibertat, com algú ha volgut donat a entendre. Es tracta més aviat que DSK, amb el seu comportament irresponsable, ha posat en entredit algunes de les virtuts capitals que ha d’ostentar la persona que ha de presidir l’Estat. I aquestes virtuts no impliquen tant l’exigència d’un determinat comportament en matèria de sexe, com d’una conducta que garanteixi l’estabilitat i la seguretat d’un país que atorga al president uns poders excepcionalment grans. I un home que es complau, com DSK, a ficar-se en situacions tan compromeses, ha de saber que molt fàcilment pot caure en un parany que comprometi greument el present i el futur de França.

Em sembla, doncs, que, mostrant-se contraris a la represa de la carrera presidencial de DSK, els francesos no reivindiquen tant la moralitat sexual del president com la seguretat i l’estabilitat que exigeix el càrrec. Entre d’altres raons, perquè el president de França no pot ser un home sotmès a cap tipus de pressió. I de temptatives de pressió segurament n’hi ha moltes, però dues són molt evidents: una  és el sexe (“la bragueta”, que deia Franco); una altra són diners (“la cartera”, en frase del general).

Aquests dies, DSK, està essent jutjat (i criticat) per la primera, però damunt ell pesa també la segona temptativa de pressió. I no tant perquè se l’acusi d’haver robat, ni perquè se l’hagi acusat de suborn, ni perquè s’hagi enriquit il·legalment, com ha succeït en tants polítics espanyols que no cal que mencioni, sinó per una cosa més subtil: pel rebuig que els francesos han demostrat, no sols al llibertinatge narcisista i prepotent de què ha fet gala DSK, sinó també, i sobretot, al tren de vida fastuós i ostentós en què es mou habitualment. Un tren de vida que ha ferit la sensibilitat de la gent i que ha provocat les més dures crítiques de la premsa francesa.

El passat 22 de juliol els ciutadans europeus vam contemplar atònits com un home jove de 32 anys produïa una matança horrible en una illa situada davant mateix d’Oslo, la capital d’un estat, el de Noruega, presidit pels valors de la llibertat i de d’igualtat; uns valors summament importants per als joves membres del Partit Socialista assassinats, els quals s’havien reunit per debatre sobre la seva ideologia.

Si l’any 1986, al veí estat de Suècia, ens va sorprendre l’assassinat del primer ministre, Olof Palme, mentre feia la cua per entrar en un cinema sense cap escolta, ara ens sorprèn, i no poc, l’assassinat d’aquest gairebé centenar de joves que debatien tranquil·lament sense protecció a Noruega, entre d’altres raons perquè ningú no havia cregut estaven sota cap amenaça.

Acostumats com estem a la guerra contra el terrorisme de signe islàmic –fonamentalment d’Al-Qaida- , els europeus veiem de sobte com hi ha un altre perill que ens amenaça: el de l’extrema dreta, que va prenent posicions cada cop més sòlides (i preocupants) en molts estats, especialment centreeuropeus i del nord d’Europa.

El que a mi em sorprèn de la figura d’aquest jove assassí, de nom Anders Breivik, més enllà de la commoció que, a qualsevol persona sensata, ha de causar el seu crim, és el perquè De la seva acció violent. Coneixedors de la ideologia nazi, sempre hem cregut que l’extremisme de dreta tradicional fonamentava les seves arrels en una pretesa superioritat de raça que permetia eliminar les races considerades inferiors. No és aquest el cas de Breivik, encara que alguna cosa d’això trobem també en el seu pensament. Aquest, en efecte, en una auto-entrevista que va penjar a Internet, respon a la pregunta de si es considera de “sang pura” i diu que està orgullós de la seva ascendència vikinga, però per poc que aprofundim en el que anem coneixent d’aquest personatge sinistre, aviat podrem observar un canvi en el que, fins ara, havíem cregut que eren les principals motivacions dels partits neonazis europeus. Ja no és la supremacia de la raça que els mou (cosa que encara trobem, per exemple, a la ideologia del British National Party (BNP), sinó un rebuig profund al multiculturalisme.

Breivik és, probablement, un exemple del nou discurs antimusulmà que, dia rere dia, es va instal·lant al si de l’extrema dreta europea. Aquesta, més que oposar-se a la immigració i a l’islam per raons racials, malda per situar el seu fonament en la cultura, que és una matèria que, avui, pot ser més acceptable socialment. Per a Breivik, doncs, i per aquesta nova extrema dreta europea, els musulmans no són biològicament inferiors a nosaltres, però ens són incompatibles. Una opinió que, com acabo de dir, pot ser assimilada per molta més gent que la d’una pretesa superioritat racial.

Matthew Goodwin, professor de la universitat de Nottingham, que acaba de publicar un llibre sobre el BNP (“The New British Fascim: Rise of the BNP”), opina que seria un error considerar Breivik com una excepció noruega. Diu, en efecte, aquest professor que després de passar quatre anys entrevistant militants d’extrema dreta,  ha observat que la majoria d’aquests refusaven la violència política, però mostraven alhora, de manera indiscutible, una “cultura de la violència al si de la subcultura d’extrema dreta”. Segons Goodwin, les idees que ha copsat en les investigacions que ha dut a terme són, precisament, les mateixes que Breivik han fet palès abans i després dels assassinats de l’illa d’Utoya. Aquesta nova “cultura” (?) entén que les comunitats musulmanes constitueixen una amenaça que els partits polítics vigents són incapaços de gestionar i tallar d’arrel. D’aquí la conclusió final que, davant el “xoc el civilitzacions”  que, de manera inevitable, es produeix entre la majoria de la població (“nosaltres”) i aquests grups minoritaris (“ells”), cal exterminar no sols aquests grups, sinó també les persones i els polítics que els toleren.

És, doncs, en aquestes idees que les organitzacions d’extrema dreta troben una justificació per implicar-se en la lluita contra el que ells consideren un perill per a la “nostra civilització”. Aquesta ciutadans, doncs –dels que Breivik n’és un exemple-, en dur a l’extrem la seva ideologia, arriben a creure que la seva comunitat es troba amenaçada, no sols per Al-Qaeda, sinó també per organitzacions supranacionals com la Unió Europea (UE) o per les Nacions Unides (ONU) i, naturalment, per la immigració i pel creixement de la comunitat musulmana instal·lada al seu país.

En la mentalitat de l’extrema dreta d’avui, aquesta amenaça és més d’ordre cultural que econòmic. Per tant, el problema que se’n deriva no comporta només que aquests (“els altres”) ens prenguin els (“nostres”) llocs de treball o els (“nostres”) habitatges. No. Ells creuen que els nostres valors, la nostra manera de viure i la nostra comunitat estan en perill i que, lògicament, només una acció radical podrà eliminar aquest perill. Amb el seu crim, doncs, Anders Breivik lluitava guiat pel seu odi contra una societat oberta (com la de Noruega i com la nostra), i també contra la idea d’un país on les cultures i les idees diferents es puguin mesclar sense problemes i puguin conviure en llibertat.

Atesa la gravetat del crim, com calia reaccionar? Penso que Noruega ens ha donat a tots un exemple de serenitat de bon govern. En primer lloc, perquè els seus polítics ens han evitat un debat indigne entre ells pel que fa a la responsabilitat del govern que no va saber evitar la matança (què no hauria dit el senyor González Pons si això hagués succeït a Espanya!). I en segon terme, perquè aquest fet (que no per ser excepcional ens ha de deixar de preocupar) no ha provocat entre els noruecs cap reacció de follia en favor de la “seguretat” (com aquesta que patim a la UE i als EEUU, que aviat ens farà despullar en el control dels aeroports). Ben al contrari, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha demostrat que era un líder savi i assenyat en afirmar que Noruega no és una nació que es deixi intimidar fàcilment per les bombes o pels trets. Ha dit que la vigilància serà reforçada, però sense transformar el país en un Estat policial.

El perill, doncs, a què ens poden sotmetre els moviments cada cop més forts d’extrema dreta no ha de ser, per tant, deixat a la mà de Déu. Els polítics s’hi han d’enfrontar amb fermesa, però sense abandonar mai els principis de llibertat, de tolerància i de respecte al multiculturalisme. Cal que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre, és clar, que tots respectem els principis democràtics a què acabo de fer referència.