Archive for Novembre de 2017

Esclaus de la Contrareforma

26 Novembre 2017

Menéndez Pelayo, que era un conservador, en analitzar el segle XVIII espanyol en la seva magna obra “Historia de los heterodoxos espanyoles”, el defineix com “un siglo nada teológico: las cuestiones canónicas se sobrepusieron a todo (…) la España del siglo XVIII apenas produjo ningún teólogo de cuenta, ni ortodoxo ni heterodoxo”.

Concorda aquesta afirmació amb la que fa un pensador força més progressista, el pare Evangelista Vilanova, a la seva “Història de la Teologia Cristiana”, quan en observar el pensament del XVIII, ens diu que als pensadors espanyols de l’època “els va costar molt deslligar-se d’una escolàstica cega i obstinada a ignorar que a Europa es discutia si calia continuar essent cristià en el marc de les esglésies o si calia seguir la religió natural, o, fins i tot, si es podia continuar creient en Déu”. Per tant, tot i els brots de recuperació intel·lectual que es duran a terme durant aquell segle, conclou l’assagista que “a casa nostra es visqué una il·lustració més aviat casolana, incapaç de remuntar la imparable decadència en la què el pensament filosòfic i teològic s’havia vist abocat”.

De fet, el que entre nosaltres va triomfar no va ser la Il·lustració, sinó la cultura de la Contrareforma, que sorgeix com a reacció a la ruptura que en el pensament cristià provocà el protestantisme, caracteritzada pel rearmament dogmàtic i moral d’un catolicisme amenaçat des del segle XVI i per la crisi del pensament renaixentista, que aboca els estudis filosòfics i teològics a un conservadorisme escolàstic, d’orientació tomista, en els quals la subordinació de la filosofia a la teologia (“philosophia est ancilla theologiae”, la filosofia és serva de la teologia) n’era un paradigma bàsic.

Un escriptor actual, Pedro Vallín, ha anat encara més lluny i ha escrit que “la Contrareforma és a Espanya el que la Il·lustració és a França, la revolució industrial al Regne Unit, el romanticisme a Alemanya o el liberalisme als Estats Units”. Hem estat, assegura, campions del pensament contrareformista, la qual cosa comporta que l’auto de fe sigui encara el mecanisme més genuí de l’acció política: contrició, confessió, abjuració.

Més que els fets en si, el que realment importa és la proclamació pública d’adhesió o de refús, fins al punt que -i és en aquest punt que Vallín baixa a l’arena- aquest mecanisme arriba a condicionar al nostre país qui surt en llibertat sota fiança i qui acaba amb presó incondicional.

En un llarg article que publicà a La Vanguardia -des del meu punt de vista, un dels més interessants que he llegit últimament-, Vallín analitza la realitat política i estructural d’Espanya a partir dels fets polítics més o menys recents, i conclou que la Contrareforma, amb els seus mecanismes de neteja de sang i d’adhesió provada, es deixa sentir encara avui en les formes culturals, a la política i també al periodisme. Així doncs, l’auto de fe, que obligava l’heretge, normalment per mitjà de tortures cruels, a renunciar al seu credo infidel, segueix -diu- molt present en formulacions contemporànies incruentes.

L’autor es fixa en la Llei de Partits de 2002 que José María Aznar va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta llei, que incomodà força al relator de Drets Humans de les Nacions Unides i que molts tractadistes sostenen que és manifestament inconstitucional, establí una clàusula de consciència que és impensable en una democràcia que es regeix per una Constitució com la nostra, que permet que es defensin finalitats polítiques que desborden la pròpia Constitució. En efecte, tots sabem que defensar la independència de Catalunya o d’Euskadi (fins i tot la de Menorca, com han fet alguns intrèpids joves militants de l’Esquerra nacionalista) és legítim. Ningú, doncs, no pot ser condemnat, no ja per pensar, sinó per defensar aquest postulat a viva veu, tot i que no el permet dur a terme l’article segon del text constitucional. I tanmateix, quan en base a aquesta Llei de Partits es va il·legalitzar Batasuna i Euskal Herritarrok, l’al·legació que es va fer en contra seva va ser -com recalca Vallín “el no refús de la violència com a forma de fer política”. La cosa és subtil, però important. Fins i tot dramàtica, perquè això significava que no es condemnava el fet de “donar suport” al terrorisme d’ETA, sinó el fet de “no condemnar els atemptats” de la banda.

La perspicàcia de Vallín l’ha dut a analitzar fets més recents, que responen al mateix principi, com són les acusacions fetes pel recentment desaparegut fiscal Maza, el qual enfocà els interrogatoris als presumptes sediciosos i rebels “exigint-los adhesió a la Constitució i renúncia als seus projectes polítics separatistes”. I no deixa de ser significatiu que els magistrats Pedro Llanera i Carmen Lamela fessin seu aquest argument sobre la puresa constitucional, cosa que van fer, perquè, com diu Vallín -i tots hem pogut comprovar-, “los conversos fueron mejor tratados, los silentes, a prisión.”

El periodista de La Vanguardia va encara més enllà quan, en referir-se a l’exercici de prestidigitació que va fer Puigdemont en proclamar, el passat 10 d’octubre, la suspensió d’una DUI que ningú no havia declarat (com molt bé li va observar Iceta en el discurs de rèplica). Perquè, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi l’actuació de Puigdemont aquell dia, és un fet jurídic incontrovertible que, el 10 d’octubre, no hi va  haver cap declaració d’independència al Parlament (en tot cas, la DUI s’aprovà el divendres 27 d’octubre, per bé que no es publicà al Butlletí Oficial i, per tant, no va ser mai proclamada). Això no obstant, sota l’amenaça de la suspensió de l’autonomia, l’endemà mateix, Rajoy va demanar per escrit a Puigdemont que proclamés aquesta evidència (la no declaració) del seu puny i lletra. I “como si todo el país viviera una alucinación colectiva -escriu Vallín-, periodistas y políticos se preguntaban, ante la hoguera hambrienta, por qué el president no lo decía y salvaba su alma y su carne”.

Així doncs, de la mateixa manera que Mariano Rajoy es negava a negociar amb Zapatero el final d’ETA mentre els seus membres “no renunciessin públicament a la violència”, també s’ha negat a parlar amb els catalans “mentre no renunciïn a fer un referèndum”. I ara que d’ETA fa temps que ha deixat de matar, es nega a les propostes de pacificació i de reconciliació que exigeix el PNV “en tanto que ETA no pida perdón”. Així doncs, penediment, renúncia pública, confessió -com remata Vallín-. Contrareforma!

Ara que no hem de ser parcials en la nostra manera de veure les coses, i per això mateix hem d’observar que, d’aquest esperit contrareformista, no n’estan lliures -ni fer-hi prop!- molts nacionalistes catalans. Observeu, si no, com van abjurar de Santi Vila –Vade retro, Satanas!– quan aquest abjurà de la DUI un dia abans d’aprovar-la i renuncià a formar part del Govern. I això que, ara, poques setmanes més tard, els mateixos que el van reprovar ens diuen que allò va ser poc més que un acte testimonial, i molts d’ells abjuren de seguir amb el procés o bé acaten l’aplicació del 155 de la Constitució, plegant-se a les exigència de la fiscalia. Si fa no fa com si visquéssim immersos en una solemne Auto de Fe.

 

Anuncis

Catalunya-Espanya: és l’hora de l’autocrítica

19 Novembre 2017

Hem estat molts els juristes que, des de la nostra independència de criteri, hem advertit al llarg d’aquesta darrera legislatura que el camí que seguien els diputats de la majoria al Parlament de Catalunya, coordinats amb el Govern de la Generalitat, conduiria a l’abisme. I ho dèiem no perquè ens sentíssim vinculats amb les teories del PP, del Govern de Rajoy o de la premsa madrilenya, monolítica i sempre incapaç d’observar els problemes reals que presenta la societat catalana, sinó perquè érem conscients que el camí que estaven seguint deixava de tenir en compte cinc qüestions fonamentals:

La primera, que la societat catalana és molt plural i que la majoria de què gaudien els independentistes al Parlament no bastava (ni fer-hi prop!) per imposar a tots els altres la independència.

La segona, que la proposta de independència (més encara si volia imposar-se unilateralment) xocava de manera frontal amb la legalitat espanyola, i era d’una ingenuïtat absurda creure’s que, pel sol fet de proclamar la República, la legislació emanada d’aquesta seria la vigent i aplicable al nou Estat. El pas “de la llei a la llei” -deien-, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom.

La tercera, que semblaven oblidar el poder (legítimament) coactiu de l’Estat per fer observar les normes constitucionals i legals; poder que neix de la llei i que esdevé garantia de la seva defensa (això prescindint de si aquest poder s’usa o no correctament).

La quarta, la pobresa que mostraven els arguments que predicaven la solidesa de l’economia catalana davant la feblesa de l’economia estatal, quan, de fet, tots hem pogut comprovar que les forces econòmiques de Catalunya han actuat en defensa dels interessos propis, castigant durament amb la seva fugida les polítiques que predicaven la desconnexió amb l’Estat.

La cinquena, que era una fal·làcia l’afirmació que Europa (i el món) acolliria la nova república amb els braços oberts, quan hem pogut comprovar que el senyor Romeva no sols no havia aconseguit l’adhesió de cap Estat europeu als seus postulats, sinó que s’ha trobat amb l’oposició tancada i activa de totes les democràcies, que s’han posat del costat de la legalitat espanyola i del seu Govern.

Tots sabem què ha succeït d’ençà la trista votació en què el Parlament aprovava el naixement d’una nova República, que la presidenta de la cambra no s’atreví tan sols a declarar proclamada, i que el Govern de la Generalitat, contravenint el que era lògic en el discurs que havien sostingut fins aleshores, no va publicar al Butlletí Oficial: dissolució del Govern, empresonament de consellers, fugida del president amb alguns dels seus col·laboradors a Bèlgica, intervenció de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21 de Desembre. En definitiva, tot el contrari del que perseguien els dirigents polítics catalans.

Però tan lamentable com tot això han estat les actuacions posteriors dels principals responsables d’aquest desgavell, quan, després d’haver-se mostrat intransigents, incapaços d’observar el que una gran majoria de ciutadans vèiem i denunciàvem, després d’haver engrescat milions de persones de bona fe que defensen una causa legítima -la independència-, enganyant-los i fent-los veure que es podia aconseguir pels mitjans que ells havien arbitrat, estan fent unes declaracions que, si bé són positives pel que signifiquen d’autocrítica, no els eximeixen de responsabilitat. Perquè dir ara que “no estàvem preparats per a la constitució d’una nova república”, o “no teníem una majoria suficient”, o “la declaració de la independència tenia tan sols un valor simbòlic”, o “no esperàvem un estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”, dir tot això és d’un cinisme que, per irresponsable, hauria de ser suficient perquè els ciutadans -i amb més raó els qui sentim el catalanisme com una cosa pròpia- els desqualifiquéssim absolutament.

Més enllà, doncs, de com ha actuat el Govern de l’Estat, més enllà dels errors d’aquest a l’hora d’actuar amb violència, d’incitar a la revenja per mitjà d’un Fiscal General que no pretenia fer justícia sinó reprimir i humiliar els catalans, més enllà que les decisions de la jutgessa Lamela siguin força discutibles des del punt de vista processal, com s’està veient ara per com actua el Tribunal Suprem respecte dels mateixos presumptes delictes, més enllà que, d’una manera global, puguem afirmar que Espanya es mostra incapaç secularment d’entendre la realitat catalana per donar-li una solució viable que pugui satisfer les dues parts contendents… més enllà, dic, de tot això (que no és poc), qualsevol democràcia madura -i la catalana ho hauria de ser- demanaria responsabilitats polítiques als que han conduït el país a una situació tan amarga com aquesta, de la qual Puigdemont i el seus consellers (amb el suport increïble de la coalició Junts x Sí) en són responsables. Situació que ha comportat no sols la decepció de moltíssima gent de bona fe, sinó també la desfeta d’una institució, la Generalitat, que, amb tant d’esforç, es va recuperar el 1977 gràcies a la sensibilitat i l’audàcia d’Adolfo Suárez, de Josep Tarradellas i de les forces polítiques de la transició (avui tan injustament injuriades, blasmades i desacreditades per joves més aviat ignorants).

Molts hem estat els que, des del catalanisme, defensàvem que l’únic camí que podia proporcionar a Catalunya l’encaix que mereix en el marc constitucional espanyol s’havia d’arbitrar “des de la llei” i mai “contra la llei”; però, conscients com érem també de la dificultat atàvica que ha mostrat l’Estat espanyol per entendre aquesta realitat, hem criticat reiteradament i amb duresa la postura del Govern, intentant fer-li veure que el problema de Catalunya no  es podia resoldre tan sols “amb la Llei”, com si aquesta fos sagrada i immutable.

Des d’aquest posicionament, hem acusat de manera reiterada el comportament del Govern de Madrid i, per damunt de tot, la freda  insensibilitat del seu president, Mariano Rajoy, que -deixeu-m’ho dir amb paraules del catedràtic Anton Costa, gallec de naixement i auto confessat no independentista-, “s’ha negat a fer política durant anys, ha menyspreat un procés que afectava milions de persones, ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i encara surt per ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern.” Sí, ho ha dit així i s’ha quedat tan ample! És clar que, enardit pel crit bèl·lic d’ “¡a por ellos!”, no en podíem esperar gran cosa.

En definitiva, que l’autocrítica que han fet els responsables catalans de la desfeta em sembla insuficient i més aviat patètica. Queda només superada per la insensibilitat del Govern de Rajoy i dels partits “espanyolitzadors” (aquests que confonen la defensa constitucional amb l’espanyolització de Catalunya), sempre incapaços de posar-se la mà al pit i dir: també nosaltres en som responsables.

 

“La memoria del cuerpo”, de Patricia Almarcegui

12 Novembre 2017

L’escriptora aragonesa, resident a Ciutadella, Patricia Almarcegui, acaba de publicar “La memòria del cuerpo” (Fórcola, 2017). Professora, assagista i viatgera, l’autora ens presenta aquesta novel·la que es pot molt bé definir com un bildugsroman, o el que és el mateix, com una novel·la de formació o d’aprenentatge que retrata la transició de la infantesa a la vida adulta, en aquest cas d’una noia de Saragossa que, apassionada pel ballet, aconseguirà ser acceptada a l’Acadèmia Vaganova, de Sant Petersburg, i, sota la batuta fèrria d’aquella escola de ball i d’una instructora seca i poc expressiva, però sàvia i fidel, acabarà sent la primera ballarina del Ballet Mariinski, que és, al costat del Bolshoi i del Ballet de l’Òpera de París, un dels millors i més reconeguts del món.

De qui parla Patricia Almarcegui a la novel·la? Parla d’un personatge que ha existit? Parla d’ella mateixa? Probablement cap resposta a aquestes preguntes seria exacta, però és molt possible que totes continguessin alguna cosa de veritat. Però com estem en el camp de la literatura i no de l’assaig o la biografia, el que Patricia Almarcegui construeix són, doncs, unes memòries fictícies en què l’autora es mostra capaç d’imaginar un món que va poder ser, encara que no ho va ser, mitjançant una faula, una quimera, una ficció que li permet, a través de l’escriptura, viure una vida que no va arribar a tenir, sentir el que significa ser ballarina, experimentar el goig indescriptible d’haver-ho estat, i transmetre al lector el plaer que se sent en el cos en escoltar música i ballar.

En realitat, l’autora ens descriu un món que no necessita tan sols d’un retrat, sinó més aviat d’un gran retaule, ja que el ballet -aquest món sensual i seductor, exigent fins a l’extenuació, suggestiu i complex-, no cap en un quadre. Necessita d’un enorme retaule en el qual es condensi la vida dels teatres, de les orquestres, del maquillatge, dels pianos a les sales d’assaig, dels tutús de gasa, de les sabatilles de punta, dels miralls, dels terres de fusta, de tot aquest marc immens i suggestiu on la ballarina es mou, balla i es converteix ella mateixa en música. En art, en definitiva.

L’estructura del llibre s’ajusta a quatre capítols a través dels quals Patricia Almarcegui fa l’efecte d’haver-se plantejat si seria capaç de sentir ella mateixa -de viure ella mateixa-, a través de la literatura que conté, una vida que no va arribar a tenir. I, més difícil encara, si seria capaç de fer que el lector que s’introdueix en les seves pàgines pogués també experimentar aquesta vida, aquest sentiment de ficció, com si fos real. I certament que ho ha aconseguit, alhora que ha permès al lector que no estigui versat en el ballet, endinsar-se en aquest art fet de música i moviment en el qual el cos humà, elevant-se a la seva més alta potència, n’és protagonista.

“La memoria del cuerpo” ve a ser una confessió apòcrifa de la relació que Patricia Almarcegui ha tingut amb la música i amb la dansa, confessió que ella estructura en quatre parts o moviments: “La llegada”, “El triunfo”, “El amor” i “El cuerpo”, a través dels quals retrata les emocions i vivències d’una estrella mundial de la dansa ja jubilada, que revisa a la vora del riu Neva la seva vida artística i personal, que ella lliga a quatre partitures que ha escoltat reiteradament mentre escrivia cada un d’aquests capítols.

“La llegada”, que contempla els primers passos a Saragossa fins a la seva arribada a Sant Petersburg per a ingressar en l’Acadèmia, se sent representada per un Nocturn de Claude Debussy. “El triomf”, que ens mostra el moment d’esplendor de la protagonista com a prima ballerina del Mariinski, per l’acte primer del “Llac dels cignes”, especialment el Pas a deux i el tempo di valse. “El amor”, on es narren les experiències en el camp de les relacions afectives de la protagonista -una cosa summament important, però a la vegada complexa i difícil d’articular en l’exigent vida d’una ballarina de elit-, ve acompanyat per unes partitures de piano de Johannes Brahms. I l’últim capítol, “El cuerpo” -segurament el més definitiu en la novel·la que, no ho oblidin, es titula “La memoria del cuerpo”, s’acompanya per l’ Allegro moderato de l’explosiu Piano Concerto d’Alexander Scriabin.

L’últim capítol, “El cuerpo”, és, sens dubte, el més vibrant i més intens de la novel·la. No debades comença amb una terrible confessió: “Aquell dia es va gravar per sempre i el seu record es va cobrir de color blau. Creia que el meu cos, la meva ment i la meva cara eren els mateixos i vaig fer el que portava fent des dels setze anys (…) Va ser només un segon, però va anunciar que la vida havia vençut. Ho vaig intentar de nou i no ho vaig aconseguir.” I va ser aquesta experiència amarga que la va empènyer a acceptar “el declivi del meu cos”, perquè “a mesura que el cos envelleix es cobreix per ocultar les seves mancances, al contrari que en la joventut, que es descobreix”.

Tot aquest descobriment creà a la protagonista un neguit profund, en haver de renunciar als primers papers en el Mariinski, però ella va saber reaccionar buscant una cosa que s’adaptés a la nova situació que estava experimentat, tot acostant-se a la dansa contemporània i al teatre, fins a configurar una coreografia que s’acomodés “al moment actual del meu cos”, ja que “la memòria del cos és l’últim que es perd”.

I el cos… aquest cos era el que seguia interessant a la protagonista, tot i la decadència, que, en la persona del ballarí, es cobra un costós i terrible tribut expropiatori. Expropiatori de la joventut, en primer lloc, però també de la bellesa i, sobretot, del domini del propi cos, que és la fita per la qual treballa intrèpidament el ballarí.

Patricia Almarcegui ha abordat tots aquests temes amb delicadesa i, al seu torn, amb profunditat, ja que ella intenta que el lector senti què significa aquesta pèrdua de joventut i de bellesa, de la mateixa manera com ho sent una ballarina. I certament que ho aconsegueix.

Aquesta última part de la novel·la, la més densa en sentiments i sensacions, és un pur treball d’encaix, que empeny el lector perquè també aquest percebi tot el que la protagonista experimenta, la qual cosa és un èxit literari important en aquesta novel·la que ens ensenya un món on l’art s’expressa a través del moviment; una novel·la que és, sens dubte, un homenatge al ballet i la música.

Sense reconèixer els errors, cap solució no és possible

5 Novembre 2017

Suposo que, per experiència pròpia –i qui no ha viscut aquest fenomen vital és perquè no té el mínim d’autocrítica-, sé que el primer que l’home ha de fer per expiar i corregir els propis errors és reconèixer-los. Prendre’n consciència. Si això no ho fa, segueix a la deriva repartint les culpes a tort i a dret, i el mal continua expandint-se.

Sol ser en moments de col·lapse, de fracàs personal, quan l’home té més propera l’oportunitat d’experimentar el seus errors, ja que això li permet redreçar la vida. Però és, en canvi, molt més difícil reconèixer les pròpies mancances quan el vent ens ve de popa i les coses ens acaben sortint bé, perquè l’embriagament que dóna l’èxit sol ser molt contrari a la introspecció, al retorn a l’interior de l’ànima, que és, com molt bé ens recordava sant Agustí, allí on habita la veritat.

Sigui com vulgui, en aquests mesos de bogeria que estem vivint a conseqüència del xoc polític i institucional entre Catalunya i Espanya, em fa l’efecte que vencedors i vençuts estan perdent l’oportunitat de fer aquest camí de retorn a l’interior que els permetria reflexionar sobre els propis errors, la qual cosa significa que, qualsevol que sigui la sortida momentània, a curt termini, que tingui aquest procés, no prefigurarà cap mena de solució al gravíssim problema polític que ha somogut el nostre marc constitucional i ha provocat una enorme crisi, ja que, a menys que les coses canviïn –i no em fa l’efecte que això hagi de succeir-, el mal seguirà latent, potser més enquistat encara, i tan aviat com sigui possible, emergirà de nou.

Del costat dels polítics catalans, l’esperpent que hem viscut aquesta darrera setmana ha empetitit el que havia succeït als darrers mesos, que no és poc. Perquè la vergonya que vaig experimentar els dies 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya es van conculcar tots els drets constitucionals de l’oposició “en nom de la democràcia”, no va ser poca. Com no ha estat tampoc gens alliçonador contemplar la trista declaració de la independència al mateix Parlament amb el tripijoc d’una votació secreta, que es va prendre amb el Parlament mig buit i sense la declaració explícita d’una república que ells mateixos –tots- sabien que no tenia cap mena d’operativitat.

Però l’esperpent no acabava aquí, sinó que prosseguia encara de manera més espectacular amb l’espantada dels set consellers que marxaren a Brussel·les, on, en una vergonyant roda de premsa, Puigdemont ha denunciat el sotmetiment dels jutges espanyols al poder polític i la seva voluntat de no plegar-se a la justícia fins que no se li asseguri un judici just.

Em sembla lamentable que tots aquests polítics que d’alguna manera han alimentat i fornit una il·lusió vàlida al poble de Catalunya, siguin incapaços de tenir un mínim d’autocrítica, tot posant-se davant del mirall de la seva pròpia consciència i reconèixer que han comès molts errors. I no, precisament, pel fet de voler dur Catalunya a la independència, que és una opció políticament vàlida –fins i tot constitucionalment-, encara que jo pugui pensar que és equivocada, sinó per mostrar-se negats a l’hora de veure que, amb la seva actuació sovint irresponsable, han malversat un capital polític enorme, han dilapidat l’esforç i el sacrifici de molts catalans, han dividit la societat en dues meitats que no seran fàcilment reconciliables, i han aconseguit que es retalli durament l’autonomia.

Però si els polítics catalans han demostrat que, ni en la derrota, són capaços de passar-se la mà pel pit, ¿què he de dir dels vencedors? ¿Què he de dir de com Rajoy està administrant la victòria? Més enllà de reconèixer la seva gran habilitat en dissoldre el Parlament (el Tribunal Constitucional potser ens dirà si tenia competències per fer-ho) i convocar eleccions el 21 de desembre, tot corregint els qui, del seu partit, encara volien fer més sang, ¿s’ha demanat algun cop si ell no té gran part de culpa en l’agreujament del problema que Espanya viu a Catalunya? ¿És possible que cregui que l’ha resolt només per la rabiosa ovació que va rebre dels seus coreligionaris al Senat després d’un discurs en el qual es va exculpar de tota responsabilitat i va insistir que el pecat era Puigdemont i només Puigdemont?

Em costa d’entendre que no s’adonés que ara, dissolt el Parlament i destituït el Govern, entrem a la part més dolorosa del problema, perquè imposada la legalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, venen els inevitables judicis on tots els responsables dels potencials delictes contra les estructures de l’Estat, hauran de respondre penalment i civilment de les acusacions de rebel·lió i de sedició que ha fet un Fiscal designat per Rajoy –ell sap molt bé per què- però recusat pel Parlament Espanyol. Un fiscal que –“más grande será la caída”– amb la seva actuació, ha demostrat de sobres que creu més en la venjança que en la justícia.

Acostumats a una lentitud judicial que fa avergonyir (tots els de la Gurtel, amb els principals responsables del PP inclosos, segueixen passejant-se impunement per Madrid), la jutge de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb una celeritat enorme, ha decidit la presó provisional sense fiança (només la dóna al conseller Santi Vila) per tots els membres del Govern de Puigdemont, alhora que dictava una ordre de recerca i captura de l’expresident.

Sortosament, ella en serà només la instructora, d’aquest procés, i els encausats seran jutjats per un Tribunal de Justícia que jo he de pressuposar just i independent, perquè a diferència dels crits que, des del passat dijous, s’estan sentit per tot Catalunya, jo crec en la independència dels jutges, fins i tot amb la independència de la jutgessa Lamela, encara que dissenteixo profundament de la mesura que va prendre dijous passat, una mesura que contribueix innecessàriament a dibuixar un escenari de renovada agitació i, per tant, el pitjor possible davant les eleccions del 2-D –que es convertiran en un indubtable plebiscit contra el Govern de l’Estat-, oblidant-se d’aquell savi precepte que recull l’art. 3.1 del Codi civil, que mana interpretar les normes segons el sentit propi de les seves paraules “en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”.

Tot el que està succeint ens condueix, sens dubte, al posicionament de Rajoy –“la ley, la ley, la ley”– però no resoldrà –ni de prop!- el problema polític. Només l’agreujarà. I basta veure la reacció irada de Catalunya davant els empresonaments per saber-ho del cert. Perquè amb més de dos milions de catalans partidaris de la independència, un judici contra els parlamentaris i els membres del Govern en els termes i en les condicions que s’està fent, s’entendrà –encara que no ho sigui- com un judici contra Catalunya. I els condemnats, si finalment se’ls condemna, no seran tinguts per presos comuns, sinó per presos polítics.

Ho hem dit i repetit a bastament, però l’eufòria dels qui, cecs, neguen el problema polític, els impedeix de veure-ho, fins al punt que un irresponsable Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, ha dit que, amb el 155, les institucions catalanes funcionen “amb tota normalitat”.

No hi ha dubte que la repressió dels delictes que determinats polítics poden haver comès repercutirà només en l’esfera personal dels acusats, però transcendirà tant i tant al problema polític, que serà aquesta la versió que finalment en tindrem, i la que serà exposada davant tot el món, fent que el problema de fons –el problema polític, aquest que exigeix un nou pacte constitucional (si és que encara hi som a temps, cosa que dubto)- s’engrandeixi cada cop més fins a fer-se irresoluble. I això implicarà el final polític de Mariano Rajoy. Però també és molt possible que sigui el final d’alguna cosa més, cosa que lamentarem llepant-nos les pròpies ferides.


%d bloggers like this: