Archive for febrer de 2015

Allò que canvia i allò que (malauradament) no canviarà mai

22 febrer 2015

Aquesta setmana han succeït al nostre país diverses coses francament interessants, i per damunt de tot, força il·lustratives, perquè els qui no se senten a gust amb la realitat del país puguin prendre posicions.

Del costat dels qui no qüestionen (o no qüestionen essencialment) l’estructura territorial del país, sinó –i sobretot- la forma de governar-nos, sembla clar que estan agafant forta embranzida entre el públic elector (ho dic per l’èxit que tenen les seves concentracions i per l’auge que els donen les enquestes) dues noves forces polítiques que forgen les seves propostes en el cansament que mostren els electors per allò conegut –i allò conegut és, fonamentalment, el Partit Popular i el Partit Socialista, però també Esquerra Unida-, fatiga que els provoca una necessitat de canviar de discursos, de sigles i de persones. En definitiva, de canviar radicalment el qui, el què i el com de la política que s’ha mostrat vigent i estable entre nosaltres des de la victòria socialista del 1982.

Encarnen aquesta voluntat de canvi dues formacions que, curiosament –o potser no tant- obvien definir-se com a partits, encara que ho són, perquè fins i tot sembla que desconfiïn del nom que han tingut fins avui els principals agents de la vida política en la democràcia real. Però el descrèdit que han provocat els nostres principals partits al llarg d’aquesta anys negant-se a veure la corrupció interna, negant-se a fer crítica dels propis comportaments i especialitzant-se en engegar el ventilador amb el “i tu més” -que és, pràcticament, la manera com s’han comportat-, tot mostrant, a més, una gran pobresa intel·lectual en l’elaboració del seu discurs i dels programes, ha fet que, avui, els dos col·lectius que més despunten, nascuts tots dos de bell nou –Podemos i Ciudadanos- hagin decidit entrar al mercat electoral menystenint el nom de partit i intentant demostrar a l’elector que són i volen ser una cosa diferent del que han estat els partits que hem tingut fins ara. Ells, doncs, volen alterar el qui, el què i el com de la política, que és, com he dit fa un moment, allò que la gent (si més no, una gran majoria) qüestiona.

El primer d’aquests dos col·lectius, Podemos, sembla que vulgui renovar aquests criteris des de l’esquerra, i el segon, Ciudadanos, des de la dreta, encara que ni l’un ni l’altre acceptarien probablement que se’ls encasellés en un concepte com aquest que deriva tant del passat. Però d’alguna manera ens hem d’entendre, i confio que el lector em comprendrà si li dic que difícilment pot no ser d’esquerres un partit –Podemos- que canta el tic-tac, tic-tac, a Rajoy, tot usant aquesta onomatopeia que també utilitzava en vida Hugo Chávez, i difícilment pot pretendre ser d’esquerres un partit –Ciudadanos- que acaba de presentar un programa econòmic elaborat per dos economistes de prestigi com Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i Manuel Conthe, antic president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (ni que ho fos en època socialista), per bé que –pel que he pogut constatar- es tracta d’un programa que mai no assumiria la dreta dura (la d’Aznar, per entendre’ns), ja que conté força tonalitats liberals i algunes socialdemòcrates. La qual cosa potser ens demostra que ells tenen raó quan expliquen que no són, ni molt menys la dreta, i que tant poden mossegar vots del PSOE com del PP. De fet, l’objectiu d’aquestes dues noves forces –Podemos i Ciudadanos- és engolir aquests vells partits i alterar radicalment el sistema democràtic.

Des del punt de vista dels qui volen canviar radicalment l’esquema territorial i, per dir-ho ras i curt, volen fer-se independents d’Espanya, no hi ha dubte que també estan seguint el seu camí. Artur Mas ha anunciat que designarà dos comissionats –Núria Bassols i Carles Pi-Sunyer- per dedicar-se a organitzar les estructures d’Estat, i hem sabut també d’un document estratègic, que estarà a punt abans de les eleccions del 27 de setembre, que implementarà fins a 156 mesures dedicades a donar suport al que, en la voluntat del president (i se suposa que també d’Esquerra Republicana) configurarà l’esquema del nou Estat que ells volen assolir, sempre que les urnes els donin, és clar, una gran victòria.

Vostè, amic lector, potser se sent proper a alguna d’aquestes alternatives a l’estat actual de coses i anhela el canvi (en un sentit o en l’altre), o potser es troba a gust amb la situació actual. És clar que també es pot donar el cas que vostè sigui socialista i que, trobant-se a disgust, pensa, però, que encara hi ha possibilitats de regeneració en el PSOE amb el nou secretari general, tot i les travetes que li fan els seus cada dia i els polsos que es veu forçat a jugar en aquest difícil camí… Bé, sigui com vulgui, la realitat és que tots vostès poden tenir esperança que les coses canviïn en un futur més o menys llunyà, si les opcions a què donaran suport obtenen el recolzament electoral dels electors, però el que no sembla que pugui canviar gens ni mica, el que es mostra tan petri com immutable és l’actitud visceral del PP amb el catalanisme.

Comprenc, però, que si vostè es troba a gust en aquest partit on, a més, tot ho decideix el de dalt, quan vol i quan a ell li convé, doncs, fantàstic! No cal que es mogui i li recomano que el segueixi votant, però després no es queixi si al país li creixen independentistes arreu o si un partit modern i nou com Ciudadanos se li travessa pel camí, perquè el que acaba de fer l’inefable Carlos Floriano per desacreditar el vessant espanyol del partit d’Albert Rivera no té nom.

I dic que no té nom perquè em sembla realment inqualificable que, en plena crisi política i institucional amb Catalunya –que no és poca broma!-, davant el temor que sent el PP que el partit d’Albert Rivera li mossegui una gran part dels seus vots, no dubti d’emprar l’anticatalanisme visceral per desacreditar-lo i estigmatitzi Ciudadanos com un “partido catalàn”. En efecte, en una roda de premsa memorable (o més aviat deplorable), Floriano va dedicar tot el seu bagatge crític contra aquest partit denominant-lo sempre “Siudatans” (ni en català va saber dir bé el nom!), quan vostè i jo, amic lector, sabem perfectament que, si una virtut orna Albert Rivera, és la de ser coherent amb el seu antinacionalisme. En efecte, la versió catalana que ha liderat fins ara aquest jove polític barceloní, que s’havia mogut estrictament en el marc català, s’ha definit sempre com un projecte espanyol, netament espanyol. I amb aquest lema inequívoc havia acudit Albert Rivera a totes les manifestacions del 12 d’Octubre, organitzades a Barcelona per ell i per la senyora Sánchez-Camacho. Per tant, no deixa de ser una immoralitat –i una irresponsabilitat- utilitzar l’anticatalanisme per desacreditar aquest polític que, d’una manera força més moderna i dinàmica que el PP, vol dur a terme un projecte polític netament espanyol.

Però no va ser només Floriano, també la senyora de Cospedal ha declarat que “Ciudadanos es un partido catalán del que se desconoce su proyecto”. És a dir que qualsevol cosa és vàlida per destruir l’enemic, encara que aquest pensi com el PP en matèria territorial -que és la qüestió que marca la gran diferència amb els independentistes de Catalunya-, i a pesar que afirmacions com aquestes no fan sinó carregar de raó a Artur Mas.

De tota manera, les coses estan canviant –ho vulguin o no la senyora Cospedal i el senyor Floriano-. I bé que ho sap Pedro Sánchez, que estan canviant, la qual cosa l’obliga a prendre decisions tan forçades i discutibles des de la coherència interna com la que, també aquesta setmana, ha pres a Madrid en destituir el candidat que s’havia elegit en unes primàries. Però el PSOE viu en un ensurt constant i, per si això fos poc, veu com dos històrics com Chávez i Griñán són citats a declarar com a imputats pel Tribunal Suprem, circumstància que l’obliga també a canviar el seu discurs de sempre respecte de com s’havia d’actuar en aquests casos. És per això que dic que bé ho sap Pedro Sánchez, que les coses no són ja com eren i que estan canviant.

Ara bé, el que nosaltres, els electors, no hem d’oblidar és que un canvi d’aquesta magnitud requereix una transició i té un preu. La transició demana temps. I com ha escrit Fernando Ónega, el preu potser serà el d’una legislatura sense majories, una legislatura de pactes més complexos que mai i, per tant, de difícil governació.

 

 

Anuncis

Cui prodest?

15 febrer 2015

Més enllà de l’opinió que em pugui merèixer el comportament del senyor Monedero (i el dels seus companys defensant-lo –tots com un sol home- després d’haver regularitzat la seva relació amb la Hisenda pública de l’Estat, el que a mi em sembla vertaderament preocupant (i extremadament perillós) és que tots els ciutadans d’aquest país ens hàgim assabentat d’aquesta regularització voluntària i, per tant, feta en el marc i dins les possibilitats que marquen les normes tributàries. Per què l’hem coneguda tots, aquesta regularització? Doncs perquè les autoritats corresponents de l’Administració d’Hisenda l’han divulgada. En definitiva, perquè han trencat el seu secret professional emprant-lo per un interès propi –en aquest cas el de perjudicar Monedero i la seva formació política. Cui prodest aquesta actuació? Qui se’n beneficia?

Durant la campanya electoral de 2012 a les eleccions de Catalunya, aquest òrgan de l’administració policial que coneixem amb les sigues UDEF (Unidad Central de Delincuencia Econòmica y Fiscal) va filtrar als mitjans unes presumptes irregularitats fiscals del president de la Generalitat, Artur Mas. Amb quina intenció? Podeu imaginar-vos-la. Però resulta que, en aquest cas, no sols no es va demostrar la veracitat dels fets divulgats, sinó que, essent falsos, ningú no es va voler fer responsable de la filtració. I el ministre de l’Interior va acabar dient que enlloc no es trobava aquest informe de la policia. Cui prodest la infàmia?

Deu fer un any, algú –qui?- filtrà també unes operacions immobiliàries irregulars de l’alcalde de Barcelona, el senyor Trias, que publicà en lletres ben grans un diari de Madrid especialitzat en la lluita anticatalana. Trias ho desmentí i, a més, interposà una querella. Cap de les acusacions s’ha acabat demostrant, però la cosa segueix com si no hagi passat res de res. Cui prodest la mentida difamatòria?

Ara es convoquen eleccions a Andalusia i, encara la convocatòria no han arribat al Butlletí Oficial, quan una macro operació policial capgira damunt davall l’administració andalusa fent algunes detencions –quan jo escric aquest article n’hi ha 16 de confirmades, mentre per la ràdio ja se’ns anuncia que n’hi pot haver fins a 90. Més enllà, doncs, que jo tengui la impressió que a Andalusia hi ha, des de fa trenta anys, una trampa institucionalitzada que ha manejat molts diners fraudulentament, no deixa de ser significatiu que sigui ara mateix que l’Administració de la Seguretat Social hagi iniciat aquesta nova campanya. Cui prodest, especialment? Doncs segur que no al PSOE ni a IU, partits als que, d’altra banda, no vull ni he de defensar en aquesta qüestió, perquè em sembla evident que tenen les mans brutes.

Dimarts passat es va fer pública la llista Falciani –la que aquest empleat va furtar il·legalment del banc on treballava-. De fet, aquestes dades les va obtenir el Govern espanyol (i l’Administració tributària) l’any 2008 i, de fet, va provocar que les autoritats d’Hisenda iniciessin un seguit d’inspeccions a persones i entitats que tenien dipositats diners a l’HSBC de Suïssa (uns legalment –perquè aquest era un banc on les coses es podien fer bé-, i d’altres il·legalment, perquè sembla que aquet banc també afavoria, si el client ho demanava, operacions il·legals). L’Administració Tributària va decidir aleshores “triar” determinats noms per fer la inspecció, mentre que va optar per “tapar-se els ulls” davant d’altres noms i va preferir organitzar des del Govern del país la possibilitat legal que es fessin regularitzacions voluntàries de diners negres pagant els defraudadors el 10 per cent del capital declarat com a impost per a aquestes regularitzacions. Un 10 per cent, quan els privats poden arribar a pagar cinc vegades més en les declaracions ordinàries! Més encara, la normativa assegurava l’anonimat dels qui regularitzessin la seva situació. Molts defraudadors les van fer, aquestes regularitzacions, i, per tant, en desconeixem els noms, tret –ai!- dels fills de Jordi Pujol que –més enllà de l’opinió que ens mereixin aquests personatges, que us asseguro que, en el meu cas, és la pitjor- van veure com els seus noms eren filtrats a la premsa. Cui prodest aquesta filtració? Més encara, per què ara –i no el primer dia que el van nomenar ministre- el senyor Montoro decideix actuar criminalment contra l’HSBC? Calia esperar que el senyor Falciani filtrés als mitjans un llistat que fa temps que ell coneixia? Cui prodest aquesta actuació de Montoro? Als espanyols o als interessos partidistes del PP?

Una segona qüestió a la qual em vull referir també avui és la cada cop més creixent immissió que el Govern popular fa a les llibertats ciutadanes, fins al punt que, ben aviat, tindrem un estat que diferirà ben poc del dit “Estat policial”. En efecte, el passat mes de desembre, el Govern aprovà i el Congrés sancionà amb el vot exclusiu del PP la que, en termes vulgars, se’n diu la “llei mordassa” (em sembla que és encara al Senat). Una llei que, segons Emilio Olabarría (PNB), limita el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, perquè el ciutadà afectat haurà primer d’esgotar la via administrativa i després recórrer a la jurisdicció contenciosa, que està subjecta al pagament de taxes judicials. Taxes establertes per l’actual Govern, que no es donen a la via penal i, per tant, no es pagaven als judicis de faltes, que ara es converteixen en sancions administratives.

A més, inclou conductes sancionables com les manifestacions davant el Congrés o les protestes amb escalades en edificis públics, entre d’altres. I això que, des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, el Govern va matisar algunes de les sancions administratives que poden arribar fins als 600.000 euros per als casos més extrems.

Com a mostra del rebuig de l’oposició, Uxue Barkos (Geroa Bai) va demanar al Govern que escoltés la societat i el comissari de Drets Humans de la Unió Europea, el qual va assegurar que “Espanya pretén fer legal el que és il·legal”. Joan Baldoví (Compromís) assegurava que “es pretén domesticar manifestacions amb una llei injusta”, en lloc de legislar contra la corrupció o per ajudar als necessitats, i Rosana Pérez (BNG) afirmava que amb aquesta llei “s’institucionalitza la repressió i es dóna una volta de rosca per atemorir els ciutadans en un Estat policial”.

Fa pocs dies, Rajoy i Sánchez (PP/PSOE) han signat el pacte de lluita contra el gihadisme, moguts per la febre internacional que ha provocat l’atac contra Charlie Hebdo. Una llei, per cert, que, dimarts passat, va rebre el vot favorable d’Unió Democràtica de Catalunya mentre els diputats de Convergència es van abstenir.

Curiosament, l’endemà dimecres, els diaris duien com a notícia que els grups socialista i popular al Congrés preparaven ja una esmena a la seva pròpia proposició de llei conjunta contra el gihadisme. L’objectiu era d’evitar que un dels articles del Codi Penal -el 573-, s’utilitzés per condemnar per terrorisme els responsables de qualssevol “desordres públics” tendents a “subvertir l’ordre constitucional” o “alterar greument la pau pública”, tal com, en teoria, la norma podria permetre en la seva redacció actual. Article que –de no modificar-se- podria considerar “terrorista” qualsevol manifestació (pacífica) com les que s’han produït a Catalunya els darrers 11 de setembre. Així ho van indicar, si més no, fonts socialistes poques hores abans de tancar jo aquest article. No ho sé, tot el que acabo de dir m’aboca a un cert pessimisme. Potser hauríem de dir allò que digué el doctor Marañon de la República: “No era eso, no era eso”.

Podemos versus PSOE: 1982 -2015

8 febrer 2015

L’any 1982, en plena desintegració de la UCD, amb un PP que feia més por que ganes als cercles democràtics per la llarga trajectòria de Manuel Fraga al servei de la dictadura, i un país desitjós de deixar enrere les amenaces que provenien dels sectors més retrògrades de l’estament militar, tots els astres del firmament il·luminava el PSOE, que es presentà amb dos lemes insuperables: “Cien años de honradez” i “Por el cambio”.

El primer d’aquests dos era acceptat per tothom (o gairebé tothom) perquè tret d’una molt curta experiència municipal (la indicada el 1989 amb la victòria a algunes ciutats importants com Madrid i Barcelona), el PSOE no havia tocat poder des de la Segona República, una època que tots els demòcrates miràvem amb condescendència i ben poca actitud crítica, perquè havia rebut el bateig de foc de la guerra civil que, com el martiri en el món cristià, esborra tots els pecats i neteja l’ànima. El segon lema era tan inconcret com vulgueu, però sintonitzava amb el que la gent volia sentir. És obvi que no explicava res, ni tan sols el camí per on transcorreria el canvi, però donava a entendre que volia deixar enrere el que aleshores teníem, i això era suficient per despertar la il·lusió de molts, que van apostar –ni que fos a cegues- per aquell crit d’esperança que capitanejaven uns joves que, per la seva trajectòria política (molt curta, és cert), per la seva manera de parlar i fins per la seva manera de vestir (recordeu les americanes de pana amb colzeres) es diferenciaven dels seus oponents de la dreta, que eren Ramon Calvo-Sotelo (UCD) i Manuel Fraga (PP), i no tenien alhora el passat que (per bé i per mal) arrossegava el líder del PC, Santiago Carrillo.

La victòria dels socialistes aquell 28 d’octubre de 1982 va ser aclaparadora: PSOE, 202 diputats; PP (AP), 106; CiU, 12; UCD, 12; PNV 8; PC, 4; i d’altres 6. I pocs dies després de les eleccions, Alfonso Guerra, que era sens dubte l’home més dotat per encendre les masses, va fer una afirmació que deu ressonar encara sota la volta del cel: “¡A España no la va a reconocer ni la madre que la parió!”. Bravo!

e1982.1

Deixant de banda si, ara, trenta-tres anys més tard, l’irreconeixible és Espanya o Alfonso Guerra, el fet és que el seu crit de 1982 ve a ser molt semblant al “tic-tac, tic-tac” de Pablo Iglesias, que, tot evocant la fi del govern de Rajoy, també aixeca passions.

Tanmateix, 1982 i 2015 presenten diferències notables. Fa trenta-tres anys havíem sortit feia poc d’una dictadura feixista i d’un govern que, durant cinc anys, sota el paraigües d’una constitució democràtica de consens, havia aglutinat entorn de la UCD les restes del franquisme reconvertit i una dreta moderada que, si bé pretenia ocupar el centre democràtic, duia, però, a la faixa una bomba d’efectes retardats, que esclatà amb l’intent de cop d’Estat de Tejero, que vacunà els espanyols per molts anys contra les provatures de governs dretans. Per això, el 1982, Felipe González va aglutinar entorn seu un gruix enorme d’espanyols que volien canviar el país. I no els aglutinava perquè estiguessin desenganyats “dels seus”, ni perquè ho haguessin perdut tot, ni perquè estiguessin mancats d’esperança. No, els qui vam votar PSOE el 1982 estàvem plens d’il·lusió, d’esperança i de fe en les possibilitats del país. Crèiem en la democràcia i en el PSOE no perquè estiguéssim desenganyats de la dreta, no; perquè nosaltres no érem la dreta. Aquesta era Manuel Fraga i el PP.

Avui, per més que PODEMOS hagi reconduït la seva campanya moderant el discurs i centrant-la contra el PP, amb això del tic-tac, tic-tac, i afirmant que “los días de Rajoy estan contatados”, ells saben que el seu principal adversari no és el PP, sinó el PSOE i els altres partits d’esquerra.

Desenganyada la gent –no il·lusionada, sinó desenganyada- de l’atzucac on els ha conduït la crisi i la corrupció organitzada, que afecta transversalment (encara que en diferent mesura) tots els partits –aquests que ells han qualificat oportunament i cridanerament com “la casta”-, PODEMOS els vol donar aixopluc. De fet, no sols vol aixoplugar els qui –segur que n’hi ha- voldrien construir una alternativa d’esquerra socialista ortodoxa (marxista?), sinó tots els decebuts –“venguin de la dreta o de l’esquerra” (són paraules seves)-, tots els marginats, tots els proscrits, tots els exclosos dels sistema que, per una raó o altra, han decidit rebel·lar-se, no contra la dictadura o contra la dreta (aquest era el cas de 1982), sinó contra “la casta”. En definitiva, contra tots els que han protagonitzat el règim constitucional i democràtic que va néixer amb la Constitució de 1978.

Encara que no ho pretenguin, el discurs de PODEMOS és, doncs, paral·lel al que, l’any 1923, va fer Primo de Rivera contra els demòcrates de la Restauració. Aquest reclamava una Espanya “sin políticos ni partidos al estilo antiguo” (per tant, sense “la casta”), i la clau perquè tothom comprengués els seu ideari radicava en l’afany que mostrava per fer “lo contrario que se ha hecho hasta ahora”. Així doncs, si els polítics professionals, antipatriotes, havien destruït Espanya, un patriota afeccionat la restauraria. Una “casta política” havia aïllat el govern del poble; ell, en canvi, podia entrar en un contacte més directe i personal amb el poble, per retornar al govern el seu esperit democràtic. “No tengo experiencia de gobierno –són paraules de Primo de Rivera-. Nuestros métodos son tan sencillos como ingenuos. Son los métodos que dicta el bien de la patria” (concepte aquest –el de pàtria- que, significativament, PODEMOS ha incorporat també al seu llenguatge.

Naturalment que hi ha grans diferències entre la UP (Unión Patriótica) de Primo de Rivera i PODEMOS de Pablo Iglesias. La fonamental i substancial –en sóc ben conscient-, que aquest no pretén derogar ni suspendre la Constitució. Iglesias és, per tant, un demòcrata i vol accedir al poder guanyant les eleccions, mentre que Primo de Rivera era un colpista; però s’hi assembla pel fet que, com aquell general, Iglesias vol fer fora del poder els polítics d’avui i muntar una administració “de hombres rectos, sabios, laboriosos y probos” –és el que proclamava Primo de Rivera-. I vol convèncer la gent d’esquerres que ell és l’alternativa a Mariano Rajoy, però desenganyeu-vos: l’adversari real de PODEMOS és el PSOE, és el PSM-Més per Menorca, és EU-Verds. No és el PP.

A pesar d’Auschtwitz, a Europa creix la xenofòbia

1 febrer 2015

Aquesta setmana s’ha celebrat el 70 aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz – Birkenau per les tropes russes. En un acte emotiu, del qual he pogut veure imatges per televisió, supervivents que encara queden de la barbàrie eren testimonis vivents d’una de les majors aberracions que l’home ha comès contra l’home des que el món és món. El principals líders europeus eren allí (només Putin hi va ser absent, penso que de manera incomprensible) i es van conjurar perquè uns fets com aquells no es tornessin a repetir.

Tanmateix, i encara que tots tenim al cap els desastres que va provocar el nazisme, avui estan també renaixent, com formant part d’una resposta contra la mundialització i també contra el sistema democràtic i els principis que el sustenten, una sèrie de partits que assumeixen, en major o menor grau, màximes, sentències i ideologies clarament xenòfobes que, qualsevol que sigui la força que tinguin i l’espectre social que representin, ens ha de preocupar forçosament.

Si repassem les forces d’aquesta mena (no totes tenen el mateix grau d’extremisme) que van ocupar el Parlament europeu a les passades eleccions ens trobem les següents:

1. Front Nacional (FN).- A França, Marine Le Pen ha hagut de treballar dur per desintoxicar el seu partit d’ultradreta, incloent la censura del seu propi pare i fundador, el qual va suggerir recentment que el “senyor Ébola” podria resoldre el problema de la immigració a Europa en “tres mesos” i va considerar les cambres de gas nazis com “un petit detall”. El partit va tenir una quarta part dels vots a França, amb la seva plataforma de lluita contra la immigració.

2. Partit Nacional Democràtic Alemany (NPD): Aquests neonazis van fer la seva campanya en base a una plataforma per frenar la immigració. Defensaven eslògans com “Diners per a l’àvia en lloc de per als gitanos” o “el vaixell està ple”, i diuen d’ Europa que és “un continent de gent blanca”, alhora que han marxat amb pancartes que proclamen la ideologia nazi del “Nacional Socialisme”. El NPD va aconseguir amb un discurs antieuropeu i xenòfob reunir prop de 300.000 vots i aconseguir un diputat.- Darrerament, el partit que té força protagonisme a Alemanya és el dels Patriotes europeus contra la islamització d’Occident (Pegida), amb grans manifestacions que, alhora n’han provocat de contraries a moltes ciutats del país.

3. Alba Daurada (Grècia): Aquest partit ultranacionalista grec va canviar les botes militars pels vestits de carrer a les eleccions europees i va ser recompensats amb els seus primers escons al Parlament Europeu. El principal portaveu de l’organització té una esvàstica tatuada i una bona part dels membres del partit estan a la presó acusats de formar part d’una organització criminal. Els seus eslògans han empastifat mesquites, sinagogues i cementiris. Al maig de 2012, Alba Daurada va concórrer a les eleccions gregues sota el lema “Perquè puguem lliurar a aquest país de la immundícia”. No obstant això, el partit insisteix que no són neonazis i s’ha convertit en la quarta força política al país.

4. El Partit dels Finlandesos (Finlàndia): El partit anti europeu finlandès va aconseguir menys vots dels previstos a les europees (2 diputats). El seu líder, James Hirvisaari, va ser multat el 2011 per comentaris anti musulmans publicats al seu bloc. Un altre dels seus membres va rebutjar la invitació al ball del Dia de la Independència perquè no volia veure parelles del mateix sexe. Tot i així, el partit ha rebutjat reiteradament les acusacions de racisme i homofòbia.

5. Partit Popular Danès: A Dinamarca, l’ultradretà Partit Popular, contrari a la UE i que advoca per reduir la immigració, va guanyar els comicis amb el 26,7 per cent dels vots, tot i empatar a tres escons amb els socialdemòcrates de la primera ministra Helle Thorning-Schmidt (20,5 per cent). La fundadora del partit, Pia Kjaersgaard, sosté que Dinamarca no és un país on la immigració sigui benvinguda.

6. Partit per la Llibertat (PVV) (Països Baixos): El PVV de Geert Wilders acabà com la tercera força amb quatre escons al Parlament. Wilders és conegut per les seves crítiques a l’islam i ha fet campanya per posar fi a la immigració musulmana als Països Baixos i repatriar els musulmans que viuen actualment allà. “L’Islam és el cavall de Troia a Europa. Si no aturem la islamització ara, Euràbia i Holanrabia seran només qüestió de temps”, va afirmar un cop al Parlament holandès.

7. Moviment per a una Hongria Millor (Jobbik): El partit ultradretà Moviment per a una Hongria Millor, va quedar en segona posició al país amb un 14,29% dels vots i tres escons. Els seus membres van demanar que els habitants jueus del país signessin un registre especial. “Crec que un conflicte d’aquest tipus fa que sigui oportú fer un recompte de les persones d’ascendència jueva que viuen aquí, sobretot al Parlament d’Hongria i el Govern hongarès, ja que representen un risc per a la seguretat nacional d’Hongria”, va assegurar el líder del partit, Márton Gyöngyösi.

8. Partit de la Llibertat FPO (Àustria): A Àustria, l’euroescèptic i nacionalista FPO obtingué el 20% dels vots. El lema del seu líder Heinz-Christian Strache va ser: “Si hi ha immigrants, procedents de Turquia, que es queixen que hi ha una creu penjada a l’aula en l’escola, llavors jo els dic: ‘torneu a casa’ “. El FPO s’oposa ferotgement a la immigració musulmana, i creu que Àustria no ha d’acceptar més immigrants.

9. Lliga Nord (Itàlia): El partit d’extrema dreta va obtenir el 6% dels vots a Itàlia. “Àfrica no ha produït grans genis com qualsevol pot veure fins a l’enciclopèdia de Mickey Mouse”, va afirmar un dels seus membres.

10. Partit de la Independència (UKIP) (Regne Unit): El partit de Nigel Farage va obtenir el 27,49 per cent dels vots. Visiblement satisfet, Farage va dir que si la seva formació populista i anti immigració aconseguís “un bon nombre d’escons al Parlament” i obtingués la condició d ‘àrbitre polític, amb seguretat exigiria que se celebrés un referèndum sobre la pertinença del país al bloc comunitari.

Amb tota seguretat, el creixement d’aquesta mena de partits és força més preocupant que la victòria confirmada de Syriza i que un hipotètic èxit de Podemos en territori espanyol.


%d bloggers like this: